Introducció
La imatge de l’esquerra es correspon a l’exposició “Hiahuque. Símbolos de poder en el antiguo Perú”, organitzada per Petroperú S.A. En ella es defineix la “Señora de Huarmey” com “Perteneció a una aristocracia imperial wari [1] que se había establecido en el valle de Huarmey. Al fallecer, alrededor de los 60 años, fue enterrada en un imponente mausoleo junto a 57 mujeres de la nobleza y dedicades a tejer finas prendas”. A la imatge de la dreta veiem la reconstrucció feta per l’arqueòleg Oscar Nilsson l’any 2017 [El rostro de una antigua reina wari reconstruido por primera vez. Michael Greshko, National Geographic].
La primera imatge ens dona a entendre que era una dona amb molt de poder, no la dona d’un home amb poder. Se la presenta al costat del “Señor de Vilcabamba”, amb tots els seus atributs de poder (vestimenta, tatuatges, joies, vas d’alabastre,...). Per contra, la segona imatge —s’ha de dir que molt realista i tècnicament perfecta— ens la mostra sense cap atribut de poder i ens dona a entendre que era la principal esposa del “Señor de Huarmey”, qui governava realment, i no la “Señora de Huarmey”.
És un exemple més de les reticències a admetre que, al llarg de la història hi ha hagut també dones governants, dones amb més poder que els homes. També és força curiós que el llibre escrit per la dona de l’arqueòleg Miłosz Giersz, el descobridor del mausoleu, mostri en la seva portada la imatge de la dreta i la descrigui com a “membre de l’elit femenina en el món prehispànic andí”, sense aclarir que ella era, molt probablement, qui governava [2]. Es parla amb eufemismes com “la dama principal” en lloc de “la señora”.
A la costa nord del Perú ja s’han trobat altres exemples de dones governants. Un de conegut és la “Señora de Cao”, trobada en un enterrament Moche, amb poder equivalent al del “Señor de Sipán”, però nomenada eufemísticament com a “Dama de Cao”.
Els Huari
Ens situem al segle VI. Entre els anys 530 i 560 es produeix un episodi molt catastròfic del fenomen meteorològic d’El niño. Especialment les cultures Moche, a la costa nord del Perú amb l’Oceà Pacífic, i Nazca, a la costa sud, en resulta molt afectades, ressentint-se les seves estructures socials. Comença a decaure el poder tradicional de les elits. Com succeeix habitualment, una crisi és també una oportunitat i així ho va ser pels pobles que habitaven la zona d’Ayacucho, a la vessant sud-oriental de la serralada dels Andes peruans. És tracta de la “Cultura Huari” [3], que prevaldrà especialment entre els segles VII i XIII, quan serà absorbida per la cultura inca.
Es pot parlar també d’Imperi Huari entre els anys 600 i 1200. És llavors quan els Huari s’expandeixen per gran part del territori andí, sent-ne la cultura preponderant durant gairebé sis segles. No queda clar com es va produir aquesta gran expansió. Per la major part dels investigadors, va ser un imperi. L'imperi més antic dels Andes, precedent del dels Inques. En aquest supòsit, s’haurien creat diferents governs provincials, dirigits des de la capital per un poder polític central. Per altres autors hauria estat, més que una conquesta, una moda, una religió, una cultura que s’hauria escampat, l'estil Huari, sense haver-se produït grans desplaçaments de població.
Els Huari no construeixen grans estructures arquitectòniques, com les típiques piràmides esglaonades d’altres cultures andines. Els seus recintes són de dimensions més reduïdes i tenen forma de D. Probablement no eren coberts i als nínxols al voltant de tot el recinte s’hi col·locaven “mallquis” o mòmies per a les cerimònies religioses, pràctiques que continuaran els inques sis-cents anys més tard.
Els rituals funeraris dels Huari
L’estudi dels rituals funeraris dels Huari ens mostren la seva complexa visió del món i el paper crucial de la religió en la seva societat. Les pràctiques funeràries d’aquesta cultura eren una combinació d’elements espirituals, polítics i artístics que buscaven honrar els morts i assegurar la seva transició al món sobrenatural.
Les seves principals característiques són:
- Els enterraments monumentals. Sovint en estructures arquitectòniques complexes, com ara mausoleus, tombes subterrànies o turons modificats, com el Castell d’Huarmey. Les tombes no eren únicament llocs de descans per als morts, sinó també centres rituals i símbols del poder polític i religiós.
- La posició dels cossos. En posició fetal i embolicats amb múltiples capes de tèxtils. Simbolisme del retorn a la terra com una mena de renaixement. Els embolcalls inclouen tèxtils rics decorats amb motius geomètrics o religiosos, que ens indiquen l’estatus social del difunt.
- Les ofrenes d’acompanyament. Els difunts eren enterrats amb una gran varietat d’objectes rituals: joies i ornaments d’or, plata i pedres precioses; ceràmica decorada amb motius religiosos o escenes quotidianes; teixits d’alta qualitat, sovint considerats més valuosos que els metalls; instruments musicals, com flautes o tambors, per simbolitzar connexions cerimonials. També s’hi podien incloure aliments i begudes com la “chicha”, la beguda alcohòlica de blat de moro, per a l’ús del difunt en el més enllà.
- Els rituals de sacrifici. En alguns casos, els rituals funeraris implicaven sacrificis humans o animals, possiblement com a acompanyants del difunt en el viatge a l’altra vida. Principalment en el cas de la noblesa o de líders polítics i/o religiosos d’alt rang.
- La redistribució del poder. Els enterraments de personatges importants, com la Senyora d’Huarmey, anaven sovint acompanyats de cerimònies públiques que reforçaven la redistribució de poder dins de la comunitat. S’assegurava així la continuïtat política i es reafirmava el poder de la jerarquia.
Els Huari creien en un, on els ancestres tenien un paper protector i influenciaven la vida terrenal. Els rituals funeraris Huari no només eren un homenatge als morts, sinó també una expressió de poder i religió que mantenia la cohesió i identitat de la cultura.
La ciutat Huari
A uns 20 quilòmetres al nord-oest de l’actual Ayacucho es trobava la ciutat Huari, la capital de l’imperi. Al cor de la serralada andina homònima. Era, en el seu temps, una ciutat extensa. Amb un nucli habitat d’uns 3 quilòmetres quadrats i 15 quilòmetres quadrats de perifèria. Les restes actuals no li fan justícia. El jaciment ha patit terratrèmols, allaus, espolis,... i, a més, ja s’ha comentat que no construïen estructures monumentals. Però certament hauria estat un gran centre polític i religiós.
Dins l’antiga ciutat Huari, enterrada avui en dia en més del 90%, es trobava el sector de Monqachayuq. En aquest sector s’han efectuats excavacions per part de la “Universidad Nacional de San Cristóbal de Huamanga”, el “Gobierno Regional de Ayacucho” i el “Ministerio de Cultura” i efectuat algunes restauracions (com la del recinte en forma de D de la imatge anterior). Allà s’hi troba un mausoleu semblant als que posteriorment construiran els Inques i gran quantitat de tombes molt elaborades, que probablement ja varen ser saquejades molt abans de l’arribada dels europeus.
Els espais funeraris convivien amb els espais residencials i administratius dins la mateixa ciutat.
El Senyor de Vilcabamba
Ens desplacem a Espíritu Pampa, un jaciment arqueològic en una regió selvàtica als contraforts dels Andes Peruans, un lloc identificat com l’antiga “Vilcabamba la Vieja”, “la ciutat perduda dels Inques” [4].
Durant la dècada del 2000 es desenterren allà estructures funeràries associades amb material ceràmic i metàl·lic que són molt clarament de la cultura Huari. S’identifica la troballa com la tomba d’un governant Huari, posteriorment batejat com “el Senyor de Vilcabamba”. Entre els objectes trobats, són de destacar un pectoral de plata en forma de «Y», una màscara de plata amb una figura antropomorfa, dos braçalets d’or i dos bàculs de fusta de “chonta” (Bactris gasipaes), folrats amb làmines de plata.
La troballa demostra que la ciutat no va ser fundada pels Inques sinó que varen ocupar un assentament anterior dels Huari. De manera que es pot considerar que les dinasties incaiques posteriors en són continuadores de les Huari.
S’ha de dir que a la selva les úniques restes que es conserven amb el temps són les dents, de manera que no s’hi va trobar cap resta de l’esquelet ni cap altre material perible. S’hi varen descobrir 11 cistes funeràries, la majoria ja espoliades, de les quals dues es corresponen a persones sacrificades com acompanyants del Senyor de Vilcabamba, les primeres restes arqueològiques trobades intactes d’un governant Huari.
El Castell de Huarmey
El Castell de Huarmey es un jaciment arqueològic situat a les afores de la ciutat de Huarmey, a la costa del centre-nord-oest del Perú, a 300 quilòmetres al nord de Lima. És en aquesta costa desèrtica, on un equip peruà-polonès va decidir investigar un jaciment l'any 2010.
El lloc era conegut com “Castillo de Huarmey”, situat en un lloc elevat de la vall del riu Huarmey. Es tracta d’una piràmide esglaonada de maons de fang sobre un promontori rocós, amb fonaments excavats a la roca mare. És envoltada d’altres plataformes fins la vall, tot plegat en estat ruïnós. Les restes inclouen estructures monumentals, al cap d’amunt del turó, i espais de residència i espais funeraris per la població que habitava l'entorn.
Quan els conqueridors van trobar aquestes restes ja feia molt de temps que havien estat abandonades. Per la seva magnificència els va semblar que era un antic castell. A la imatge de l’esquerra podem veure un gravat del segle XVII que suposadament ens mostra com eren aquestes ruïnes segons la visió europeïtzada del dibuixant. A les imatges de la dreta, les excavacions actuals.
El jaciment ja va ser buscat per Julio C. Tello, el pare de l'arqueologia peruana, quan va investigar la procedència d’uns objectes arqueològics del mercat negre de Lima, en concret un tambor policromat de la cultura Huari. En aquells temps es pensava que la cultura Huari s’havia desenvolupat únicament al sud, a la serra andina. El tambor procedia de la zona de Huarmey i Tello s’hi va dirigir. Era l’any 1919 i no hi va poder arribar per un brot de pesta bubònica.
El jaciment va quedar oblidat de nou pels arqueòlegs, no pas pels “huaqueros”, els espoliadors de jaciments. L’any 1970 va patir, a més, els efectes d’un terratrèmol que el va afectar notablement i va fer aflorar noves restes que varen ser ràpidament espoliades.
Per si fos poc, el jaciment ha patit també, al llarg del temps, els efectes d’El Niño i els cultius agrícoles locals, a tocar del jaciment.
És el gener de 2010 quan s’inicien unes noves excavacions arqueològiques, dins el projecte “Castillo de Huarmey”. Hi col·labora l’arqueòleg polonès Milos Giersz, de la Universitat de Varsòvia —acompanyat de la seva dona, Patrycja Prządka-Giersz, de qui se n’ha parlat anteriorment—, assessorat per Roberto Pimentel, arqueòleg de la “Pontificia Universidad Católica del Perú”.
Els espera una feina monumental, amb la perspectiva de molt poques probabilitats de trobar-hi res d’excepcional. Durant els primers mesos s’elimina una gran quantitat de runa i part de les restes del jaciment ja destruïdes prèviament.
El jaciment ocupa una extensió de 45 hectàrees i d'aquestes 17 són d'arquitectura monumental sobre la roca mare. I és aquí on es troba l’edifici principal. Un cos rectangular que tot i la seva dimensió originària, avui només es conserva la part baixa dels murs.
En el seu temps havia de ser un edifici molt cridaner, aïllat al damunt d’un turo, tot pintat de vermell, sobre una costa desèrtica de color groc. Destacant sobre els altres edificis que l’envoltaven.
El seu interior era totalment laberíntic. Dins el rectangle vermell s’hi troben més de vint petits recintes diferenciats. Tot just al centre d’aquest entramat constructiu hi trobem una banqueta [C] com a seient cerimonial, el que en diríem “la sala del tron”. A les seves parets [A] hi havia nínxols a mode de prestatges [B] on col·locar-hi objectes cerimonials, i és aquí on la persona governant hi hauria celebrat les audiències amb els seus vassalls. I aquesta és la sala que, l’any 2012, crida l'atenció dels investigadors.
A la imatge anterior, s’observa: la tomba col·lectiva objecte d’aquest article [1] i tres petites subcambres [A, B, C], en una de les quals [B], es va trobar la Senyora de Huarmey; la sala del tro [2]; enterraments de menor rang [3]; una processó ritual [4].
El mausoleu
Durant la seva excavació observen que el seu sòl és recobert d’una fina capa de fang [D] a sota hi troben un segon sòl de tovots [5] de forma trapezoidal [E].
Sota la capa de tovots trapezoidals hi troben una capa d’unes 30 Tm de ripi (grava de pavimentació) d’uns 170 cm de gruix (profunditat), segons una vara que hi varen claver al seu bell mig. Posteriorment, sota la primera capa de ripi, s’hi excava una capa compacta de fang i fragments de roca, d’un metre de profunditat.
Finalment arriben a la roca mare, on s’hi ha excavat una cambra funerària mai profanada anteriorment. Contenia nombroses restes humanes, en posicions estranyes, amb l’aspecte inicial de ser una fossa comuna.
Era un gran recinte amb tres espais ben delimitats al seu lateral, tres subcambres. Allà hi varen trobar molts ossos humans i nombrosíssimes ofrenes de gran qualitat. El que demostrava clarament que es tractava d'una tomba de les elits Huari.
Tots els difunts havien estat enterrats dins uns farcells funeraris, el teixit dels quals s’havia desfet ja en la seva major part. En la cambra principal s’hi havien dipositat 54 farcells funeraris, tots amb dones. Tots els cossos van ser inhumats en posició replegada i els farcells eren recoberts per un teixit blanc i verd i subjectats amb una malla gruixuda. Parts dels cossos van ser posteriorment momificats de manera natural per les condicions ambientals.
Estudis anatomopatològics posteriors ens mostren que cap dels difunts patia greus problemes de salut ni desgast característic pel treball desenvolupat en vida. El que ens confirma la seva pertinença a les elits Huari.
A més dels 54 fardells funeraris, s’hi varen trobar altres sis cossos col·locats inicialment a sobre. Com si fossin llençats sobre una fossa comuna. Probablement varen ser sacrificis humans coma ofrena ritual. Tots eren també dones.
I, finalment, en una avantcambra, s’hi varen trobar altres dos cossos més. Molt probablement, els guardians de la tomba. Es tracta d’un home i una dona. Tots dos asseguts, amb les mans sobre les cames. Sense farcell funerari, però una mica embolicats amb una tela. Lliures de moviment excepte per un dels peus, que tenien cadascun atrapat en la roca, quan encara eren vius [6]. La dona mira cap a l'interior de la cambra, i l'home cap a l'exterior. Un guardià pels enemics de l’exterior i l’altre que en controla l’interior. Probablement tots dos seleccionats durant la seva vida per ser els guardians del mausoleu.
L'estudi anatomopatològics sí que mostra, en el cas dels guardians, que la dona tenia nombroses osteoartritis per una feina manual dura. L’home havia patit nombrosos cops, especialment al cap.
Es varen trobar també una filera de 10 forats quadrangulars, com petits recintes. A l'interior de cadascun hi havia un o dos vasos ceràmics. La meitat amb “chicha” i en els altres restes vegetals, a mode de rebost.
A les imatges següents s’observa la posició dels cossos sacrificats llençats sobre els farcells, els 10 forats quadrangulars amb recipients i els esquelets dels dos guardians de la tomba.
La interpretació que es va fer des d’un primer moment és que les 54 dones de la cambra principal són acompanyants de les que hi havia a les tres subcambres laterals abans esmentades. Quedava clar que les tres eren d’un estatus social més elevat que la resta. En un principi es va pensar que en aquest espai superior s’hi trobaria el Senyor del Castell. La sorpresa va ser comprovar que totes eren dones i que no hi havia cap “senyor”.
Els personatges principals
A la cambra de la dreta (est) hi havia dos cossos. Un d’una dona de 50 anys i l'altre d’un adolescent de 13 a 15 anys. L’adolescent podria ser un acompanyant de la primera, l’autèntica protagonista. En el seu aixovar i trobem objectes de luxe. Du un “tupu”, l’agulla amb la que es lligava la manta que duia sobre. Se’ns dubte, el “tupu” era un símbol de poder. També hi havia “tumis”, els ganivets rituals utilitzats en els sacrificis. Uns de mida normal i altres en miniatura a mode de collaret o lligats a la vestimenta. Altres objectes trobats són objectes vinculats a l’activitat tèxtil. Blocs de minerals de colors brillants i fins i tot un lingot d’or. Tot plegat ens indica l’alt estatus social de la dona.
A la cambra de l’altre extrem (oest) hi trobaren una dona jove de entre 35 i 40 anys. És la cambra més petita de les tres, entre 60 i 70 cm d’amplada. Amb una posició una mica menys privilegiada que la resta. No tenia farcell funerari. Només duia una tela que li permetia el moviment del braç, que embolcalla un vas ceràmic. El farcell li hauria impedit fer-ho. Com la resta de les dones, anava molt ben vestida, amb una túnica amb tons vermells i marrons que combinaven perfectament amb la lligadura tèxtil que duia al cap. Tot combinant perfectament amb la cara pintada amb cinabri (sulfur de mercuri). Duia, també, símbols de poder. No duia “tupu” al pit però sí unes orelleres d’or i plata. Al seu interior hi duia llavors, de manera que la orellera actuava també com a sonall.
Tanmateix, la gran protagonista de tot l'enterrament és el que s'hi trobava a la cambra central, la dama principal del Castillo de Huarmey. L'entrada ja és a un nivell inferior que la resta, un fet important tenint en compte que la cambra està excavada en la pròpia roca mare i, per tant, va suposar més feina la seva construcció. El seu aixovar és molt més ric que els anteriors. Al morir tenia a l’entorn de 60 anys. Duia també la cara pintada amb cinabri i braços i mans tatuats, com a símbol de poder.
El seu “tupu” media 12 centímetres de llargada, un gran símbol de poder. Per contra, les seves orelleres eren únicament fetes d’os. Cal dir, però, que entre el seu aixovar hi havia tres parells més d'orelleres, tant d’os com d’or.
A dues caixetes de canya s’hi guardaven utensilis de teixir. La caixeta era un objecte molt habitual a la costa Andina però, en el seu cas, era molt més ric que tots els trobats al llarg de tots els anys d'investigació. A la caixeta hi havia també algunes joies.
Però si ens fixem ja específicament en el que té a veure amb l'art tèxtil, el que veiem és que hi ha molts objectes que tenen una gran qualitat artística. Per exemple, en aquesta imatge veiem els “piruros”, els fusos per filar la llana. Perfectament decorats i alguns d’or.
També hi havia els bastons on s'enrotllava el fil, amb restes de fil de tots els colors. Alguns dels bastons fets aliatges amb or, plata i coure (la “tumbaga”).
És molt interesant la ceràmica. Hi destaca la figura d’una dona pescadora sobre un cavallet de “totora”. Són molt curioses les dues cantimplores bessones, dos personatges masculins enfardellats cadascun a un costat de la Senyora d’Huarmey i mirant-la. Considerats per tant com si fossin homes de debò, els seus vigilants personals. Altra objecte molt valuós és un “quero” (vas cilíndric) d’alabastre (una roca molt difícil de trobar als Andes) amb quatre cares esculpides.
La cambra principal
A la cambra principal, on es trobaven els 54 farcells funeraris, hi havia més d’un miler d'objectes.
La major part de les dones enterrades, 46, eren adultes, de més de 50 anys. Hi havia també dos infants, de menys de 10 anys. Totes barrejades sense cap mena de patró per edats. El que sí que se sap és que no varen ser enterrades al mateix temps. S’ha comprovat que hi va haver sis grans enterraments, amb farcells agrupats de manera que les dones es miren entre sí.
Entre els objectes trobats hi destaquen especialment les orelleres, d’or, plata i pedres precioses. A més, en època inca les orelleres únicament les portaran els homes. Altres objectes curiosos són els “caleros” uns petits recipients utilitzats per mastegar la fulla de coca. La cerimònia del mastec de fulles de coca (el “chacchado”) és una pràctica ritual andina des de l’antiguitat. Els “caleros” contenien la cal que es barrejava amb les fulles de coca al mastegar-les. La cal era extreta amb un escuradents.
Els “caleros” que es veuen a la imatge anterior fan uns 6 centímetres d'altura. Són tots de fusta. El de la dreta representa clarament, pel seu pentinat, una dona.
Hi havia també centenars d'anelles per fer collarets,...; braçalets de metall, daurats i platejats; una excepcional cullera de fusta molt ben decorada; ceràmica; un cap de propulsor de llances; etc.
Cada enterrament va tenir la seva pròpia cerimònia i es feien enterraments en diferents èpoques, amb la tomba encara oberta. Es sap això per la presència en els enterraments de restes d’animals com pupes de mosca, escarabats, etc. S’han trobat restes d'una serp a l'interior d'un crani d'una de les enterrades i un ou de serp dins un dels vasos de l'aixovar de la dama principal. Quan ja no hi cabia ningú més es va decidir clausurar el recinte.
En primer lloc es varen cobrir les tres subcambres laterals. La dama principal va ser coberta amb especial cura, amb una fina capa de terra que va anar pujant en alçada. S’han trobat fins i tot ofrenes dins aquesta capa inicial. Un cop reomplertes les tres subcambres laterals s'hi va col·locar una biga de fusta al damunt. Quedant així clausurada la part lateral. Posteriorment es va reomplir la cambra principal. En primer lloc amb una capa compacta de fang i roques. Després la capa de ripi i al seu damunt el terra de tovots trapezoidals.
Mentre la tomba era oberta s'hi accedia per dues portes laterals que varen ser posteriorment clausurades. Sobre la tomba es va construir la sala del tron i tot l’edifici.
Fonts consultades
- Ariadna Baulenas i Pubill. “La tumba intacta de las 58 mujeres wari”. National Geographic. Historia, n. 210, 2021.
- Wiesław Więckowski. “Wari Women from Huarmey. Bioarchaeological Interpretation of Human Remains from the Wari Elite Mausoleum at Castillo de Huarmey, Peru”. Archaeopress Publishing Ltd, 2019.
- VV. AA. Mali. (2014) “Castillo de Huarmey. El mausoleo imperial wari”. Lima
- Trobareu bones fotografies a: https://www.latinamericanstudies.org/wari/.
Jordi Coll Vera - 2023