Introducció

Ja fa gairebé cinquanta anys d’un període cabdal de la nostra història: l’anomenada “transició democràtica” del 1975 al 1982. Un període sovint objecte de desinformacions, manipulacions i visions interessades. Potser no tant modèlic, exemplar i pacífic com aparenta. De vegades, s’ha intentat mostrar la transició com un projecte exportable a altres països com un exemple a seguir per part d’instàncies mediàtiques, periodístiques, polítiques, i institucionals. Tot plegat, podríem doncs parlar d’una “llegenda de color rosa” de la transició i potser la realitat té més tons foscos del que a alguns els agradaria.

La transició democràtica espanyola

El període transcorre entre l’any 1975, amb la mort del dictador Francisco Franco Bahamonde i la posterior proclamació de Joan Carles I com a Rei d’Espanya per part de les Corts Generals franquistes, tal com havia deixat “lligat i ben lligat” el dictador molt abans de morir ^[1] (fotografia de l’esquerra) i la victòria del PSOE per majoria absoluta a les eleccions generals de 1982, amb Felipe González Márquez com a President del Govern (foto de la dreta, passant revista a la Divisió Cuirassada Brunete, amb Narcís Serra i Serra com a Ministre de Defensa).

La transició fa referència al procés de canvi polític a Espanya que va portar a la fi de la dictadura franquista i a l'establiment d'un sistema democràtic parlamentari.

Després de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), Espanya va viure sota la dictadura de Franco, caracteritzada per la repressió política, la censura i la manca de llibertats. A la mort del dictador, el país es trobava en un punt crític: sectors immobilistes desitjaven mantenir l'ordre franquista, mentre que amplis segments de la societat reclamaven democràcia i llibertat.

El procés de la transició democràtica espanyola es pot dividir en les etapes següents:

1. Al morir Franco, Joan Carles és proclamat rei com a successor oficial del franquisme, tanmateix es va desvinculant progressivament del règim.
2. L’any 1976 Adolfo Suárez és designat pel rei Joan Carles com a president del govern. Suárez, un polític amb molts vincles amb el règim franquista, lidera certes reformes polítiques amb un enfocament força democratitzador.

1. L’any 1976 s’aprova la Llei per a la Reforma Política, per part de les Corts franquistes. La llei és ratificada en referèndum i va permetre desmuntar el sistema polític franquista i obrir el camí cap a unes eleccions democràtiques.
2. Eleccions generals de 1977, les primeres eleccions democràtiques des de la Guerra Civil. Es consolida l'ascens de la “Unión de Centro Democrático” (UCD), liderada per Suárez. Es legalitza el Partit Comunista (PCE), amb Santiago Carrillo Solares com a secretari general. El 2 de gener del mateix any havia tingut lloc la “matanza de Atocha” amb l’assassinat de quatre advocats afiliats al PCE.

1. El 1977 es produeixen els “Pactes de la Moncloa”. Uns acords entre forces polítiques i sindicats per estabilitzar l'economia i evitar conflictes socials durant el procés de transició.
2. El 1978 s’aprova en referèndum la Constitució Espanyola. S’estableix Espanya com una monarquia parlamentària i es reconeixen molts drets fonamentals, llibertats públiques, autonomia territorial i pluralisme polític.

En resum, es podria dir que hi va haver una voluntat de consens entre els principals partits polítics. Prioritzant-ne el diàleg i la reconciliació. La pressió popular, amb moltes manifestacions a favor de les llibertats, va ser crucial ^[2]. Joan Carles I va apostar per un canvi democràtic, abandonant el seu passat franquista. A més, Espanya necessitava democratitzar-se per integrar-se plenament a Europa Occidental, dins un context internacional.

El relat de la transició pacífica ja prèviament planificada per Franco

Hi ha un sector polític molt interessat en mostrar la transició democràtica com un mèrit dels successors del franquisme. Com un període exemplar, modèlic. Amb un guió ja escrit per Torcuato Fernández-Miranda y Hevia al ser nomenat, l’any 1969, ministre Secretari General del Moviment.

En aquest relat, no s’atribueix cap mèrit a les mobilitzacions de les classes populars ni a la lluita antifranquista constant de partits polítics com el PCE, o el PSUC a Catalunya. Partits que van ser arraconats posteriorment pel PSOE.

A les memòries de Rodolfo Martín Villa, per exemple, es pot llegir: “Sin los reformistas del franquismo, la reforma política y el cambio no hubieran sido posibles, o al menos no se hubieran desarrollado como se desarrollaron, es decir, legal, pacífica, serena y moderadamente. La izquierda era la que enarbolaba la bandera de la democracia. Nosotros nos limitamos a traerla, nada menos” ^[3].

Publicacions que avalen aquestes tesis són, per exemple:

• Luís García San Miguel. “Teoría de la transición: Un análisis del modelo español (1973-1978)”. Editora Nacional, 1981.
• Victoria Prego. “Así se hizo la transición”. Plaza & Janés, 1995.
• Pilar y Antonio Fernández-Miranda. “Lo que el rey me ha pedido. Torcuato Fernández-Miranda y la reforma política”. Plaza & Janés, 1995.

També Samuel P. Huntington, politòleg conegut pel seu treball sobre democratització, va tractar breument la transició democràtica espanyola al seu llibre "The Third Wave: Democratization in the Late Twentieth Century" (1991). En aquest llibre, analitza les transicions a la democràcia durant la tercera onada democràtica (1974–1990) i esmenta Espanya com un cas emblemàtic d'èxit. Tot i la seva valoració positiva, Huntington reconeix que aquest tipus de transicions pactades sovint impliquen renúncies, com la manca d'un procés de justícia transicional més profund. Aquesta "amnèsia col·lectiva" sobre el franquisme va ser necessària per consolidar la democràcia, però podria limitar la plenitud democràtica en termes de memòria històrica.

No oblidem però que als hereus del franquisme que s’apuntaven al carro de la democràcia, els seus, els blaus, els nomenaven despectivament “chaqueteros”. I sovint ho feien per interessos personals o forçats per la situació internacional, l’economia o la pressió popular. Les reformes inicials, plantejades per Arias Navarro, Fraga Iribarne, Pío Cabanilles o José María de Areilza eren força discretes i allunyades del concepte actual de democràcia. La democràcia actual no va ser un mèrit d’una minoria política sinó d’una majoria popular que posteriorment ha esta silenciada, assignant-lo a uns pocs personatges clau.

Hi va haver desenes de milers de ciutadans, amb risc per les seves vides, que es manifestaven a favor d’una democràcia plena. Manifestacions populars sovint reprimides amb una duresa extrema per les forces repressives del moment. La taula següent recull el nombre de manifestacions entre la mort el dictador i març de 1980 [Ballester, 2019] ^[4]. En total, 877 manifestacions. La major part són mobilitzacions per reivindicacions de caire polític.

A Catalunya, el nombre de manifestacions per ciutat són les recollides a la taula següent [Ballester, 2019]. El major nombre es correspon a Barcelona ciutat.

La transició no va ser “coser y cantar”. No va ser un camí fàcil. Es va haver de pagar un preu important tant en vides humanes com en renúncies per part dels demòcrates de veritat, no dels neo-demòcrates hereus del franquisme.

Les víctimes oblidades de la transició democràtica espanyola

A la imatge següent es compten els assassinats comesos per ETA entre els anys 1968 i 2010. Es constata que la seva època més dura va ser la de la transició.

El nombre de víctimes mortals per diverses causes terroristes entre 1976 i 1982 és el següent ^[5]:

Les morts més nombroses (68%) es corresponen a ETA, la segueixen a distància la ultradreta i parapolicial (12%) i l’extrema esquerra (15%).

A aquestes morts s’hi ha de sumar les víctimes mortals de la repressió policial ^[6]:

Amb 5 morts dubtosos més. L’expressió “gallet fàcil” es refereix a l’aplicació indiscriminada de la llei de fugues, controls de carretera per part de la guàrdia civil, etc.

A partir de l’any 1982, amb el nou govern del PSOE, es prima el dret de manifestació per sobre de qualsevol altre i la repressió i el nombre de morts davalla notablement. A més, s'implementa una nova normativa per l'ús de les armes de foc per part de les forces de seguretat.

Publicacions que avalen aquesta tesis d’una transició molt més complicada i violenta són, per exemple, a més de les ja citades:

• David Ballester i Manel Risques. “Temps d’amnistia. Les manifestacions de l 1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona”. Edicions 62, 2001.
• David Ballester. “Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980)”. Publicacions de la Universitat de València, 2018.
• David Ballester i Manuel Vicente. “Corre, democràcia, corre: manifestacions i repressió policial a la Catalunya de la transició: (1975-1980)”. Editorial Base, 2019.
• Sophie Baby. “El mito de la transición pacífica. Violencia y política en España (1975-1982)”. Txalaparta, 2018.
• Mariano Sánchez Soler. “La transición sangrienta una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983)”. Editorial Península, 2010.
• Alfredo Grimaldos i Andreu García Ribera. “La sombra de Franco en la Transición”. Ediciones El Garaje, 2024.
• Gregorio Morán. “El precio de la transición”. Ediciones Akal, 2015.
• Luis Miguel Sánchez Tostado. “La transición oculta. Ni modélica ni pacífica”. Almuzara, 2021.
• Víctor Aparicio Rodríguez, David Ballester, Raúl López Romo y otros. “Violencias políticas en la Transición espanyola”. Catarata, 2024.

La transició va ser un procés extraordinàriament difícil. Amb un aparell d'estat franquista d'en peus amb tot el seu poder: magistratura, forces de seguretat i exercit. En qualsevol moment tot se’n podia anar en orris. Parafrasejant al professor Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, en definitiva: “...la transición se hizo como se pudo”.

Posteriorment, durant dècades, ha primat a Espanya un sistema bipartidista que no ha fet gairebé cap intent seriós d’esmenar els problemes d’una transició que potser no va ser tan perfecta com ens volen fer creure. S’ha fomentat una visió caramel·litzada i acrítica de tot el procés, amb la por de despertar els fantasmes del passat.

Com afirmarà posteriorment Fernando Álvarez de Miranda, diputat per la UCD, president del Congrés dels Diputats, 1977-79, i Defensor del Poble,1994-1999, en una entrevista al diari El Mundo (5-12-1999):

“En la transición se pagó un precio muy duro [···]. En este país hubo gente que sufrió tantas injusticias, que pasó tanto, tanto, sin darles la satisfacción del reconocimiento de lo que habían sido esos crímenes y abusos. Porque no nos olvidemos de que el general Franco hizo una cosa que fue la Causa General. Un estudio hecho desde el Ministerio de Justicia en el que se consignaron todos los crímenes cometidos en la zona republicana. Este libro está ahí, y se publicó ¿Y la Causa General de la otra parte? ¿Por qué no se hace? Otra cosa es que de esa segunda Causa General tuvieran que derivarse consecuencias que sonaran a venganza. Pero el saber... ¿Por qué se niega a los españoles el conocer muchas de las atrocidades que se cometieron durante el franquismo? [···]: ni la magistratura, ni el Ejército, ni las Fuerzas de Seguridad sufrieron una transformación democrática como el resto de la sociedad”.

També, Fernando Macarro Castillo (Marcos Ana) ^[7] en una entrevista a nuevatribuna.es (13-07-2009), amb motiu de la seva nominació al Premi Princep d’Astúries de la Concòrdia, ens va deixar unes bones reflexions al respecte:

“Esos seres oscuros, gente sencilla, sin nombre y sin rostro, que han sufrido lo que yo y merecen lo que yo y no han tenido una recompensa popular y pública. [···] Esa es la clave de la memoria histórica, la falta de un reconocimiento popular e institucional [···] Cuando apareció la ley fue interesante para nosotros porque nos daba una plataforma institucional para luchar por la memoria, pero era insuficiente, los problemas más importantes no se resolvían, como que se anulasen de manera inmediata todas las condenas y los procesos abiertos contra los demócratas españoles [···] Si algo justifica un poco al Gobierno (PSOE) por sus insuficiencias, fue la lucha cuerpo a cuerpo con el PP. El PP esgrimió las cosas más infamantes, como que las atrocidades se habían producido en los dos bandos. En fin, se lo pusieron muy difícil al Gobierno, aunque de todas maneras les faltó decisión para que esa ley fuese más completa de lo que ha sido. Y lo peor no es eso. Lo peor es que ahora se ha abandonado, se ha desactivado oficialmente, se ha metido la ley por vía muerta y los que tenemos que sacarla de esa vía somos los ciudadanos, porque la memoria está en manos de la ciudadanía. [···] Una ley hay que imponerla y también la retirada de los símbolos franquistas. La derecha abunda en que hay que pasar página; sí, hay que pasar página, pero después de haberla leído. Solo los pueblos que no conocen su historia están condenados a repetirla. [···] El mejor legado que podemos dejar a nuestros hijos es que conozcan lo que ha pasado en nuestro país. Esa es la vacuna más eficaz para proteger la libertad y el futuro de las nuevas generaciones. Frente a lo que dice la derecha de que es un afán de venganza, yo siempre digo que la venganza no es un ideal político ni un fin revolucionario [···] Y lo más inexpiable es que, una vez terminada la guerra, siguieron matando 40 años más. ¿Pero cómo se puede comparar una cosa con otra? No ha habido ni una sola reparación todavía”.

Tanmateix, la transició no es pot veure des del punt de vista del que ens hauria agradat sinó del que va ser possible que succeís i del que va succeir. En cas contrari es tindrà una visió esbiaixada que ens allunyarà de la necessària capacitat d'anàlisi.

Una de les amenaces constants durant tot aquest període va ser la d’un cop d’estat militar. De fet, hi havia previst un fins i tot el dia anterior a les eleccions generals de 1982.

Els cops d’estat militars contra la transició democràtica

• Operació “Galaxia” (2 de novembre de 1978). La nova Constitució Espanyola seria aprovada al mes següent. Liderat pel tinent coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero Molina, el comandant de l’exèrcit Ricardo Sáenz de Ynestrillas Martínez i un coronel de l’Estat Major del que mai se n’ha sabut la identitat, pretenia l’assalt al Palau de la Moncloa, durant el Consell de Ministres presidit per Adolfo Suárez i prendre el control del país. L'operació va ser descoberta gràcies a una delació interna, i els responsables van ser detinguts abans que poguessin dur a terme el pla. Tejero i Sáenz de Ynestrillas van ser jutjats i condemnats per un tribunal militar. Tejero i Sáenz de Ynestrillas van ser condemnats a set mesos i un dia i sis mesos i un dia de presó respectivament. Va anticipar l'intent de cop d'estat del 23-F (1981), que va tenir un impacte molt més gran.
• 21-O (21 d’octubre de 1979). A Catalunya i al País Basc es celebraven les votacions dels seus respectius Estatuts d’Autonomia ^[8]. Els sectors més conservadors de l'exèrcit percebien els Estatuts d'Autonomia com una amenaça a la unitat d'Espanya. La descentralització i el reconeixement de les cultures basca i catalana eren motiu de gran descontentament. Alguns militars van expressar obertament la seva oposició a aquest procés, i alguns rumors parlaven de reunions i conspiracions. El govern d’ Adolfo Suárez era conscient del malestar dins de certs sectors de les forces armades i va treballar per mantenir l'ordre i tranquil·litzar l'exèrcit, alhora que avançava amb les reformes democràtiques. Encara que no es va materialitzar cap intent concret durant els dies propers al referèndum, es parla d'una activitat conspiradora creixent que implicava alguns alts comandaments militars.
• 23-F (23 de febrer de 1981). Espanya passava per un moment d'incertesa política i econòmica: la crisi econòmica dels anys 70, amb altes taxes d'atur i inflació; l'activitat terrorista d'ETA i d'altres grups com el GRAPO; i les tensions dins l'exèrcit pel procés de descentralització i la creació de l'Estat de les Autonomies. Varen ser partícips demostrats del cop: el tinent coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero Molina, que va liderar l'assalt al Congrés dels Diputats, amb 200 guàrdies civils armats, durant la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del govern; el general de l’exèrcit, i excap de la Casa del Rei, Alfonso Armada Comyn, amb un pla alternatiu per formar un govern de concentració nacional; el capità general de la regió de València Jaime Milans del Bosch y Ussía, que va declarar l'estat de guerra i mobilitzar tancs de la divisió cuirassada Brunete als carrers de València. El cop va fracassar al no obtenir el suport necessari de l'exèrcit.
• Sajuandada (24 de juny de 1981). Tot i el fracàs del 23-F, encara hi havia moviments colpistes dins de l'exèrcit. Alguns sectors militars es resistien al procés democràtic i al sistema autonòmic establert per la Constitució de 1978. Després del fracàs del 23-F, alguns militars més radicals es van sentir frustrats perquè l'intent colpista no havia reeixit. Els conspiradors eren militars de rang mitjà i alt amb vincles amb altres intents de cop d'estat anteriors. L'objectiu era prendre el control del govern, suspendre les institucions democràtiques i frenar el procés autonòmic. La trama va ser descoberta abans que es pogués posar en marxa, gràcies a la vigilància dels serveis d'intel·ligència i la coordinació amb el govern.
• Operación Cervantes (1982). Conegut com el "cop dels coronels", ja que estava impulsat principalment per comandaments intermedis de l'exèrcit, especialment coronels i tinents coronels que percebien la imminent arribada del PSOE al poder com una amenaça al que consideraven la "unitat d'Espanya" i als valors tradicionals. Es pretenia actuar durant un moment de transició política, aprofitant l'elecció del nou govern socialista, utilitzar tropes per ocupar edificis governamentals, establir l'estat d'emergència i controlar els mitjans de comunicació. Els serveis d'intel·ligència militars i civils, juntament amb el govern, van detectar la conspiració abans que es pogués posar en marxa. Els principals líders implicats van ser detinguts i el pla va ser desmantellat. Alguns dels militars implicats van ser jutjats i expulsats de les forces armades.
• Operación Zambombazo (2 de juny de 1985). Ja fora del període de la transició. Es planejava actuar a La Coruña, durant la desfilada militar del “Día de las Fuerzas Armadas”. El pla va ser desmantellat pel CESID i el Govern de Felipe González no va prendre cap represàlia ni va haver cap militar condemnat, malgrat l’extrema gravetat dels fets. Es planejava assassinar al president del govern (Felipe González), al vicepresident primer (Alfonso Guerra), al ministre de defensa (Narcís Serra), als jefes de la cúpula militar (els almiralls Ángel Liberal Lucini i Guillermo Salas Cardenal, els tinents generals José María Sáenz de Tejada i José Santos Peralba), al rei Juan Carlos, la reina Sofía i les infantes Elena i Cristina. El múltiple magnicidi seria amb l’explosió de bombes situades en un túnel excavat sota la tribuna d’autoritats. També hi serien presents el president del Senat, el president del Tribunal Constitucional, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial i altres membres del govern de Felipe González. Posteriorment, ETA hauria estat culpada dels fets.

L'involucionisme militar s’ha de tenir present durant tot aquest període com una veritable amenaça. La classe política n’era plenament conscient del perill “a la volta de la cantonada”.

El fantasma de la Guerra Civil i la repressió posterior dels vençuts

Durant la transició, la gent tenia por del passat. Por de la guerra civil, de la brutalitat, sobretot de la repressió que es va produir després de la guerra civil en desenes de milers d'assassinats, la por emanada d'una dictadura repressiva amb les seves presons, les seves comissaries i casernes de la Guàrdia Civil on es practicava la tortura de forma indiscriminada i una por a que es repetís aquests episodis de la història d'Espanya recent. Això va portar la població espanyola a ser conservadora durant aquest període, fet que demostren les enquestes del moment. La immensa majoria de la població volia la llibertat, la democràcia, així es va reflectir quan el poble espanyol després de 41 anys va tenir l'oportunitat de votar.

Les enquestes de l'any 1975 i 1977 indiquen que el poble espanyol es declara partidari de la llibertat, però també, i de forma molt significativa, per sobre de la llibertat, el que vol és pau, ordre i estabilitat. En aquest sentit, els índexs espanyols són molt superiors a la d'altres països d'Europa Occidental. Fins i tot són molt superiors de zones que havien viscut episodis de violència com Irlanda, Irlanda del nord, Argentina o Sud-àfrica. A Espanya aquest aspecte és cabdal, a més de 12 punts per sobre de la mitjana europea. Aquest fet únicament s’entén a partir de la interpretació de la història recent d'Espanya.

Transició democràtica i continuisme en els llocs de poder

La nova democràcia es construirà sobre pilars fonamentals directament heretats de la dictadura franquista: l’exèrcit, la policia i la magistratura. Sense cap mena de depuració.

Durant la transició no es du a terme cap canvi respecte als Ministres de l'Interior, tots ells hereus directes del franquisme: Manuel Fraga Iribarne, Rodolfo Martín Villa, Antonio Ibáñez Freire o Juan José Rosón. En els cossos policials, torturadors coneguts, com Antonio González Pacheco "Billy El Niño" o Roberto Conesa Escudero, són condecorats.

Martín Villa va desfer, sobre el paper, la policia política. El canvi però no va passar realment del canvi de noms: de “Cuerpo General de Policía” a “Cuerpo Superior de Policía”; de “Policía Armada” a “Policía Nacional”; del color gris al color marró ^[9] .

Una estadística curiosa és comparar el % de morts per violència policial amb el % de població, durant l’any 1979. Únicament a tres Comunitats Autònomes el percentatge de morts superen al de la població: País Basc, Navarra i Madrid.

És a dir, no va haver-hi una voluntat real de depuració. Un exemple molt clar és el de la magistratura.

El “Tribunal de Orden Público” (TOP)

El TOP és creat pel règim franquista el 2 de desembre de 1963 i es manté actiu fins el 4 de gener de 1977, quan és dissolt per decret del govern d'Adolfo Suárez, sent substituït per l'”Audiència Nacional”, encara vigent.

L’objectiu del TOP era reprimir i perseguir els delictes polítics i d'ordre públic, considerats una amenaça per al règim, substituint a altres tribunals especials anteriors, com el "Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo", però mantenint-hi la mateixa essència repressiva.

Tot i tenir una aparença de tribunal judicial, el TOP no garantia els drets fonamentals dels acusats. Les seves sentències eren influïdes pels interessos del règim. Els processats sovint eren detinguts arbitràriament, interrogats sota tortures i jutjats sense dret a una defensa efectiva. Els seus objectius principals incloïen activistes polítics, sindicalistes, intel·lectuals, estudiants i membres d'organitzacions clandestines.

La dissolució del TOP simbolitza el desmantellament de l'aparell repressiu franquista, tot i que molts jutges i funcionaris continuen exercint en les institucions del nou sistema democràtic. La falta de depuració del sistema judicial franquista ha estat un tema recurrent en el debat polític espanyol, i el record del TOP encara simbolitza la repressió viscuda durant la dictadura.

Entre 1964 i 1977, el TOP, incoa 22660 procediments que afecten a 50714 persones, amb 3884 sentències (el 75% condemnatòries) que comporten 11958 anys de presó. El 77% dels delictes condemnats han estat posteriorment reconeguts (CE-1978) com a drets i llibertats fonamentals ^[10].

10 dels 16 magistrats del TOP, en el moment de la seva dissolució, han esdevingut posteriorment jutges del Tribunal Suprem o de l’Audiència Nacional. Tots han estat condecorats amb la Creu de “San Raimundo de Peñafort”, de l’any 1944 ^[11].

Com a mostra, el fet d'haver servit al TOP va ser considerat posteriorment com un mèrit en les valoracions dels concursos de trasllat dels funcionaris de justícia.

Jordi Coll Vera - 2025