Infància i context històric

Joan March i Ordinas neix el 4 d’octubre de 1880 a Santa Margalida, una població situada al nord de l’Illa de Mallorca amb uns 3000 habitants.

La Mallorca de final del segle XIX viu sota la Restauració borbònica espanyola, amb una societat essencialment rural i jeràrquica. Les famílies benestants tradicionals mallorquines provenen de la noblesa i són bàsicament rendistes. Viuen de les rendes de grans terrenys en propietat. La resta de la població mallorquina és, en general, pobre i analfabeta. El propi Joan March farà córrer la llegenda de que ell prové d’una d’aquestes famílies pobres i que la seva fortuna és fruit de la seva visió pels negocis des de ben petit. La realitat és que ell prové d'una família prou adinerada i benestant dins la societat mallorquina.

El seu pare i el seu tiet creen la Societat “Hermanos March Estelrich”. Societat dedicada a la venda i exportació de porcs, ais i ametlles, a l’engròs, a França, Algèria, Cuba o Puerto Rico. Pare i tiet són una mica “els cacics del poble”. El pare, en Joan March i Estelrich serà alcalde de Santa Margalida entre 1899 i 1902, quan Joan March tindrà 19 anys. El seu tiet ho serà entre 1913 i 1914.

Joan March neix doncs en una família de “nous rics”. Representants d’una burgesia comercial i industrial que anirà reemplaçant progressivament les famílies nobiliàries rendistes.

Des de ben petit mostra una gran capacitat per les matemàtiques, pel càlcul mental en particular. Al llarg de la seva vida tindrà una gran visió, sense cap escrúpol, pels negocis. L’objectiu serà sempre el benefici personal sense importar cap altre circumstància. De petit, a l’escola, es dedica a vendre les cigarretes que roba al seu pare. No les ven senceres sinó per “xuclada”. De manera que multiplica el benefici de la venda de la cigarreta. Més endavant estudia comerç en el col·legi franciscà de Pont d'Inca, d’on és expulsat per mal estudiant i indisciplinat. Aleshores treballa com a comptable, amb 19 anys, a l'empresa del seu pare i li estafa 1500 pessetes de l’època ^[1].

Contraban i primers negocis

Als 20 anys ja gestiona tres negocis simultanis: la venda de porcs (com havia fet el seu pare), la compravenda de finques mallorquines i – sobretot – el contraban de tabac. D’aquestes activitats, “tradicionals en els homes de mar” mallorquins, prové la seva primera fortuna. Així, a principis de segle XX ja és un home ric: fa diners amb porcs i després amb el contraban de tabac. El contraban era una activitat ben vista per les classes populars en la societat mallorquina de principis de segle XX. Molta gent vivia directa o indirectament del contraban.

En March té molt clar que ell el que vol és ser molt ric i el contraban és una via ràpida per ser-ho. Tanmateix, el negoci del contraban tenia dos grans entrebancs: els carabiners i a companyia arrendatària de tabac. Els carabiners, la policia duanera, tenien uns salaris de misèria i eren, per tant, fàcilment corruptibles ^[2].La companyia arrendatària de tabacs era la companyia que tenia la concessió del monopoli de la venda de tabac a Espanya. Aquesta companyia tenia, gràcies al govern, la potestat de perseguir els vaixells que es dedicaven al contraban de tabac.

El negoci del contraban de tabac requereix però uns coneixements previs i en March s’acosta ràpidament a alguns contrabandistes mallorquins per conèixer perfectament els seus secrets: les coves de la costa mallorquina on s’amagaven els codis d’honor entre contrabandistes, què es fa amb els xivatos, etc. L’any 1902, amb 22 anys, s’associa amb Toniet Amengual (“Fasol”), un contrabandista mallorquí que transporta tabac d’Algèria a Mallorca.

March es casa el 1905 amb Leonor Servera Melis, una noia de 17 anys filla d’una família conservadora de Manacor. L’amor per en Joan March s’acabarà, però quan l’any 1908 Leonor s’enamorarà del fill d’en Josep Garau, amb qui Joan March fundarà una associació de contrabandistes: Rafel Garau, un jove ben plantat que en serà el seu amant fins que serà assassinat vuit anys més endavant.

L’any 1906 s’associa amb la família Jorro (Vicente Jorro Tours), una família d'Alacant que és propietària d’una fàbrica de tabac a Oran, al Nord d’Àfrica, de manera que així pot produir el seu propi tabac de contraban. Però en March no es conforma en ser un contrabandista més, en vol tenir el monopoli, que en aquells moments ostenta la família Garau.

En March intenta associar-se amb els Garau però és rebutjat. Aleshores, els saboteja el negoci fins que els Garau accedeixen a associar-se amb ell i, l’any 1909, es crea la Societat March-Garau. Una gran companyia amb la que ja té el desitjat monopoli del contraban de tabac. A més, matricula tots els seus vaixells a Gibraltar, a través de testaferros, sota bandera britànica, de manera que la companyia arrendatària de tabac ja no pot perseguir-los quan introduïen tabac al Marroc, el Llevant o Mallorca.

March va ser, però, essencialment un comerciant de guerra. Més enllà del contraban, va saber llegir perfectament la situació històrica del moment i en aquell moment el que hi havia eren molts conflictes armats. Espanya, des de finals del segle XIX tenia presència al nord d'Àfrica i al Marroc. El 1912 el Marroc es converteix en un protectorat franco-espanyol. Una part del protectorat és controlada per França i l'altra per Espanya. Tanmateix, la presència espanyola al nord d'Àfrica i al Marroc ja venia de temps abans.

L’any 1909, Abd el-Krim, un líder tribal del nord d'Àfrica, lidera una rebel·lió armada contra les tropes espanyoles i el govern espanyol hi envia milers de reservistes, gran part catalans, a pacificar la zona del Marroc. Tots ells possibles clients del tabac de Joan March. De manera que, l’any 1912, aconsegueix que la empresa francesa que en tenia el monopoli legal se’l cedeixi. En canvi, Ceuta i Melilla encara són sota el monopoli de la companyia arrendatària de tabacs espanyola i no n’aconseguirà el seu control fins uns anys més tard, després d’inundar contínuament les dues ciutats de tabac de contraban procedent del Marroc francès.

Entremig es dedica a vendre armes, principalment fusells màuser, a Abd el-Krim. Al mateix temps que difon contínuament falsos discursos patriòtics.

També n’obté grans beneficis de la parcel·lació de finques rústiques. A Mallorca hi havia, en aquells temps, grans finques propietat de famílies nobiliàries. Famílies que tenien un gran patrimoni i poca liquiditat. A més, en molts casos, patien grans deutes de joc. March els compra els terrenys a preu de saldo o els presta diners i es queda amb les seves terres quan ja no poden retornar-li el crèdit. Amb els terrenys fa petites parcel·les que ven als camperols que hi treballen des de fa segles. De manera que n’augmenta la seva imatge de bon home de negocis, emprenedor, dinamitzador de l'economia, que ajuda als petits camperols de Mallorca. Posteriorment expandirà el negoci a Extremadura i Andalusia, ampliant aquesta falsa imatge de “donar terra a qui la necessita”.

Primera Guerra Mundial i negocis de guerra.

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), Espanya es manté neutral. Tanmateix, la seva gran indústria es transforma en indústria de guerra per tal de subministrar materials als dos bàndols en lluita. A més, Espanya, es un gran escenari d’espies dels dos bàndols en lluita. March s’implica de ple col·laborant tant amb alemanys com britànics i francesos.

L’any 1916 es converteix en el principal accionista de la gran companyia de transport marítim Transmediterrània, producte de la fusió de diverses navilieres, amb un capital social inicial de 100 milions de pessetes. Companyia amb la qual controlarà les línies marítimes entre Balears i el Marroc i el cabotatge pel litoral mediterrani i que serà un instrument clau de la construcció del seu imperi financer.

El mateix any, 1916, en Rafel Garau, l’amant de la seva esposa, apareix mort cosit amb setze punyalades al costat de la via fèrria del camí del Grau, a València.

Durant anys es va atribuir l’assassinat a en Joan March, però testimonis i documents acumulats en els darrers anys assenyalen la seva esposa, Leonor Servera, d’haver estat la inductora d’aquell crim. Una de les últimes cartes enviades al seu amant és força explícita: "Si tant entestat estàs en anar a Alger, pots fer-ho quan et plagui. Em sap molt greu veure’n tants desitjos i sé a què atribuir-los... em sembla que tens poca cosa a fer, més que anar a veure la promesa. Ja saps que el dia que tornis a tenir relacions hauràs acabat amb mi." Estava embarassada i el seu amant la abandona, fugint amb una jove i bella donzella de només 18 anys... L’amenaça no trigaria a fer-se realitat.

Tanmateix, aquesta mort perseguirà en March tota la vida. Ell havia estat infidel i ho seria la resta de la seva vida. Tanmateix, l’any 1916, troba proves de la infidelitat de la seva esposa al llegir unes cartes d’amor amb Rafel Garau i Joan March s’enfada molt, tal com s’espera d’un home “com cal” en aquella època.

Després d’aquesta mort, el matrimoni, marxa a viure a Palma i no tornen mai a viure a Santa Margalida, on els Garau són molt estimats. El cas serà obert i tancat en diverses ocasions i mai no es podrà imputar en Joan March. Finalment el cas es tancarà definitivament, l’any 1931, després d’un incendi on es cremarà part del sumari. La societat March-Garau, però, es trenca definitivament en el moment de l’assassinat.

Tornant a la Primera Guerra Mundial, March col·labora amb Canaris, el cap de l'espionatge alemany, i es dedica en un primer moment a la provisió de combustible als submarins alemanys. La família March disposa d’una finca davant l’illa de Cabrera (a “Sa Vall”), des d’on els vaixells d'en March proveeixen de combustible als submarins alemanys que passen per aquella ruta. Aleshores Churchill, en aquell moment primer Lord de l'Almirallat, informa dels fets al govern espanyol, que en fa una batuda i no en troba cap prova —evidentment, en Joan March, ja se n’ha assabentat prèviament i ha subornat als carabiners de l’illa—. Tanmateix, per les fortes pressions de Churchill, l’illa és finalment expropiada als seus propietaris, la família Feliu-Cabrera ^[3], pel govern espanyol per un preu de 362148 pessetes.

A partir de 1916, l’autoritat militar de Mallorca hi destina, a l’illa de Cabrera, un destacament permanent, rellevat periòdicament fins avui en dia.

La flota de vaixells d’en Joan March transporta, a més, queviures, armes, peces de recanvi, medicines i tot allò que necessita el bàndol aliat. De manera que March fa negoci amb ambdós bàndols. Facilita informació a l'espionatge alemany de les rutes que seguiran els seus propis vaixells, que, quan són torpedinats, transporten únicament closca d’ametlla i en canvi en March cobra d’una companya asseguradora britànica una gran indemnització econòmica com si el vaixell anés carregat de material valuós. A més continua amb el contraban de tabac sense cap perill per part d’ambdós blocs en guerra.

March sempre guanya diners dels dos bàndols, aquesta doble estratègia el farà digne del sobrenom de “darrer pirata del Mediterrani” ^[4].

Quan les indústries es transformen en indústries de guerra, deixen de produir molts productes bàsics i es genera una gran inflació. El govern espanyol promulga la “Llei de Subsistència”, amb la qual es prohibeix l’exportació de certs productes, que March continua exportant subornant a qui calgui, en especial al ministre Santiago Alba, del partit liberal. A principis de 1918, Joan March intueix que la crisi de subsistències pot provocar una revolta social que podria afectar-li. De manera que intenta guanyar-se les simpaties de les societats obreres. March evita sempre exposar-se públicament: l’any 1918 financia la “Casa del Poble” de Palma (PSOE) com a gest d’aparença filantròpica, però amb interessos polítics personals futurs. Quan finalment les protestes esclaten ^[5] ell afirma, cínicament, que “quant de mi s’ha dit sobre l’assumpte de subsistències es completament fals”. Davant la noblesa improductiva i els polítics insensibles a la situació social, ell es presenta com un capitalista modern, que dona feina i no té por de les idees socialistes.

March té certes dificultats entre els anys 1921 i 1922, poc abans de la dictadura de Primo de Rivera. En aquest època els governs són inestables, tornant-se contínuament entre el Partit Conservador i el Liberal. Quan això deixa de funcionar, es creen governs de concentració també força efímers. Concretament, el govern presidit per Antoni Maura, contrari a Joan March, durarà només 6 mesos. Antoni Maura nomena ministre d'Hisenda a Francesc Cambó, i aquest nomena com a director de la Companyia Arrendatària de Tabacs a en Francisco Bastos, que intentarà combatre de veritat el contraban de tabac monopolitzat per en Joan March, el 20% de tot el tabac que es consumeix a Espanya en aquell moment. Bastos importa tabac dels Estats Units, de més qualitat que el que proveeix en March de contraban. També augmenta la producció pròpia de cigarretes i modernitza les fàbriques de cigarretes a Espanya. D’altra banda, per perseguir en March i el contraban, augmenta el sou dels carabiners i, a més, disposa que a Ceuta i Melilla, es vengui el tabac a un preu inferior al de la Península i inferior al de Joan March.

La resposta de March és la mateixa estratègia, però a l'inrevés. Compra tabac als estancs oficials de Ceuta i Melilla i el distribueix per tota Espanya a un preu inferior al de l’estanc, tot i perdre-hi diners, suposant encertadament que aquell govern no durarà gaire, com així va ser. Un any més tard aconsegueix que, en una junta d'accionistes de la companyia arrendatària de tabacs, es critiqui la gestió de Francisco Bastos, argumentant, amb el seu cinisme habitual, que des de que en Bastos és responsable de la companyia el contraban de tabac s’ha incrementat molt. La majoria del consell d'administració recolza la seva crítica i en Bastos és acomiadat.

Influència política i dictadura de Primo de Rivera

En aquesta època, se n’adona de que la informació, els mitjans de comunicació, són molt importants. Aleshores funda un diari propi: “El Dia” com a portaveu propi. També compra diaris de diferents tendències: “Informacions”, un diari conservador, el 1924; “La Llibertat”, un diari progressista liberal, el 1926. La seva intenció és controlar tota la premsa, d’esquerres i de dretes, amb diferents línies editorials.

Els diners i èxits comercials li aporten un gran pes polític. El 1923 es presenta com a diputat a Cortes per Mallorca amb el partit d’Esquerra Liberal d’Alba Bonifaz.

A poc a poc guanya la confiança de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Aquest inicia moltes obres públiques que necessiten finançament i March se’n fa càrrec. Sufraga també l'Institut del Càncer, presidit per l’esposa de Primo de Rivera i finalment es guanya grans contractes estatals i molts privilegis per part del dictador.

L’any 1926 funda la Banca March a Palma, un banc propi per finançar les seves empreses. March es converteix en proveïdor de l’Estat: obté el monopoli del tabac a Ceuta i Melilla com a premi per finançar la dictadura. Inverteix en electricitat i tramvies a Mallorca i a Canàries, i arriba a controlar, amb Campsa, la distribució de carburants. Amb Petróleos Porto Pi gestiona l’entrada de petroli soviètic a Espanya, una operació protegida pel règim de Primo de Rivera.

L’any 1930, amb el “Pacte de Sant Sebastià”, es constitueix una àmplia coalició de partits republicans que es proposa acabar amb la Monarquia. Indalecio Prieto s'acosta a March i li proposa que els ajudi a finançar la fi de la dictadura i de la monarquia amb la instauració d’una república socialista. March s’hi nega, guanyant-se així uns enemics poderosos dins el socialisme espanyol.

Segona República: repressió i fugida

La proclamació de la Segona República (1931) posa fi momentàniament a la seva impunitat i March entra en política, com a diputat del Partit Republicà de Centre, per tal de tenir immunitat parlamentària.

Ángel Galarza, fiscal general de la República, tracta d’obrir una causa contra March per la concessió del monopoli del tabac de Ceuta i Melilla. Tanmateix, els jutges, anomenats durant la dictadura de Primo de Rivera, no hi veuen indicis i tanquen la via judicial. Aleshores, la Segona República, presidida per Manuel Azaña, crea la Comissió de Responsabilitats, un òrgan polític que vetlla per reparar les irregularitats administratives comeses durant la dictadura de Primo de Rivera. Se li retira a March la immunitat parlamentària i se l’investiga intensament. El ministre d’Hisenda, Jaime Carner, arriba a advertir que «o la República sotmet March, o March sotmetrà la República». Finalment, entra a la presó Modelo de Madrid el juny 1932, acusat de finançar la dictadura, inducció a la prevaricació i suborn, i contraban. Allà s’hi estarà fins al cinc de maig de 1933, quan serà traslladat al Reformatori d’Alcalá.

A la presó, Joan March, suborna tots els seus funcionaris. Es lleva a les 11 del matí; té un ajudant de càmera, en Bernardo Paz; altres presos li netejant la cel·la, de dues habitacions i amb mobles luxosos de la seva propietat; d’un restaurant proper, la “Hosteria del Estudiante”, la cambrera Paula Fernández li du el menjar cada dia;... Fins que, el 2 de novembre de 1933, decideix escapolir-se’n. Aprofita la visita de Matilde Reig, la seva secretària i amant, subornant al funcionari de torn, Eugenio Vargas ^[6]. Surt per la porta principal, el propi Vargas li obra la porta del Rolls Royce de Juan March. L’acompanyen un Ford i un Chrysler. A més de Bernabé Pons, el seu incondicional ajuda de cambra, l’acompanyen l’esposa de March i els seus dos fills, alguns dels seus col·laboradors més propers, el periodista Ruiz Albéniz i dos pistolers de la FAI en qualitat de guardaespatlles.

Amb l’ajut dels seus contactes al serveis secret britànic, fugen cap a Gibraltar i d’allà a Marsella i París, on convoca els representants de la premsa europea, i declara:

«Col·lectivament —afirma el Sr. March— acuso als qui el 1930 van venir a demanar-me dos milions de pessetes per fer la revolució. La República, em van dir, li retornarà un milió per cada pesseta. Acuso als que em van perseguir, prevaricant a gratcient, als qui a costa meva van falsificar documents, als qui van cometre en la tramitació del procés tots els delictes que és factible cometre en un procediment judicial. Col·lectivament acuso de prevaricacions als ministres del Govern Azaña, i d'una manera concreta i individual, als Srs. Carner, Prieto i Domingo. Però no només de prevaricacions, sinó d'altres delictes que revesteixen figura penal. No em refereixo, és clar, als auxilis morals i materials que alguns d'aquells senyors hagin recaptat i obtingut de mi, abans d'arribar al Govern. Als quinze dies d'estar reclòs a la presó de Madrid, uns amics o associats del Sr. Carner, que en aquell temps era ministre d'Hisenda, els Srs. Viellas, van comissionar un estudi relatiu als meus negocis al Marroc, i, al mateix temps, el referit ministre i altres elements del Govern gestionaven oficialment, prop de la Societé Internationale des Tabacs du Maroc, la rescissió del meu contracte, amb el propòsit manifest i provat d'adjudicar-ho als seus amics, i prèvia oferta a la Societat que aquesta entitat seria indemnitzada complidament. Com ja el director de la Societat, i el conseller espanyol, marquès de Caviedes, van objectar al Sr. Carner la impossibilitat d'executar l'operació sense el meu assentiment, ja que jo era una de les parts contractants, el ministre argüí en el seu despatx oficial: No es preocupin vostès, March passarà a la presó tota la resta de la seva vida».

L’any 1934, amb Alejandro Lerroux com a President del Govern i Santiago Alba presidint Les Corts, ambdós aliats d’en Joan March, aquest retorna a Espanya. Aleshores canvia la seva estratègia habitual de jugar a totes les bandes i decideix utilitzar tots els seus recursos a favor de les dretes, en contra de la República. Financia Lerroux i la CEDA davant les eleccions de 1936. Aquesta és una etapa plàcida en la seva vida.

Alejandro Lerroux es destaca en la repressió de l'intent de revolució obrera de 1934 i queda desacreditat davant l'opinió pública per l'escàndol de l'estraperlo, un cas de corrupció lligat al negoci del joc en el què el seu fill Aurelio és acusat pel delicte de tràfic d'influències. A les eleccions de 1936 ni tan sols surt elegit diputat.

Amb la victòria del Front Popular a les eleccions del 1936, Joan March fuig de nou a l’estranger i no tornarà a Espanya fins passada la Segona Guerra Mundial, amb Francisco Franco en el poder.

Guerra Civil Espanyola

Als inicis de la Guerra Civil espanyola, abans del cop d’estat, March finança l'avió, el Dragon Rapide, que transporta al general Francisco Franco des de Las Palmas (Illes Canàries) fins Tetuan (Marroc). Posteriorment, durant la guerra, avala el bàndol feixista en nombrosos crèdits de centenars de milions de pessetes, a l’estranger, per finançar la guerra. A més a més, aposta des dels inicis de la insurrecció per tal de que el general Franco sigui el líder absolut. Del bàndol nacional ^[7].

Als inicis de la guerra el bàndol republicà intenta expropiar-li la Companyia Transmediterrània. March se n’assabenta i trasllada ràpidament tots els seus vaixells a ports sota el control del bàndol nacional.

March finança, especialment als inicis de la guerra, la compra d’avions italians, per valor d’un milió de lliures esterlines, que bombardegen Catalunya, Llevant i altres territoris. Posteriorment seran Mussolini i Hitler, els qui ajudaran al bàndol feixista.

March col·labora també en la compra d’armes i afavorint l’arribada de voluntaris alemanys. També en l’entrega d’avions italians a Mallorca el setembre de 1936 per aturar un desembarcament republicà a l’illa. Els historiadors coincideixen que la seva aportació financera i logística als revoltats en els primers dies és clau perquè l’alçament tingués èxit: sense March, “no hauria existit el cop de 1936” segons Honorat Bauçà. Paral·lelament, utilitza els seus diaris (com “El Día” o “Informaciones”) i contactes internacionals per fer propaganda favorable als insurgents i promoure la imatge d’una República violenta i culpable.

Segona Guerra Mundial i negociacions

És durant la Segona Guerra mundial quan March torna a fer grans negocis, jugant amb tots els bàndols, subministrant-los, amb grans beneficis personals, material bèl·lic i altres productes de necessitat. En aquesta època es considera que és ja la setena gran fortuna del Món.

Posa en marxa una xarxa d'evasió per a jueus europeus cap als Estats Units d’Amèrica. Evidentment previ un gran pagament per part d'aquells jueus, sinó no seria en Joan March. No ho fa per amor a la causa ni per raons humanitàries. A més, quan els seus vaixells desembarquen els jueus als Estats Units, tornen a Europa carregats d’armes, medicines, etc., que ven als alemanys. Per una banda ajuda als jueus a fugir d’Europa i per altra banda ajuda als nazis a eliminar-los.

Respecte a Espanya, Joan March va tenir un paper important en impedir que Franco no s’unís al bàndol feixista en contra del bàndol aliat. Churchill estava molt interessat en que Franco no entrés a la guerra i Espanya es mantingués neutral. Aleshores contacta amb March per tal de fer d’intermediari i suborni la cúpula militar que envolta Franco per intervenir en aquest sentit de recolzar la neutralitat d’Espanya en la guerra. Churchil li proporciona una suma inicial de deu milions de dòlars americans de l'època (segons l'estudi de 2004 de l'historiador Pere Ferrer Guasp). Els recursos es denominen en clau “La Cavalleria de Sant Jordi” i provenen del fons d'operacions estratègiques i confidencials del tresor britànic. El Banc d'Anglaterra té clar que Joan March respondrà amb la seva fortuna, en cas que l'operació fracassi ^[8]. Segurament l'alt comandament alemany n'estava al corrent d’aquesta operació, que interessava als dos bàndols.

March finança també en part la “División Azul”, enviada a l’Europa de l’Est a lluitar contra els russos.

A partir de l’any 1944 promociona Joan de Borbó com a successor de Franco amb un govern monàrquic restituït i s’allunya de la línia del general Franco.

Quan finalitza la Segona Guerra Mundial la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited, amb seu al Canadà i més coneguda com “La Canadenca”, és situada a l’Avinguda del Paral·lel i constituïda amb capital belga. L’empresa, d’aigua, gas i electricitat, ha estat col·lectivitzada durant la Guerra Civil Espanyola i al acabar la guerra està en una situació econòmica insostenible. Per cobrir els deutes es col·loquen en el mercat obligacions de l’empresa dins d’un pla de viabilitat dissenyat per la societat belga SOFINA. Joan March, entre els anys 1940 i 1951 i a través d’una societat instrumental, les va adquirint en el mercat financer de Londres, a preus baixos, fent-se finalment amb el control de gran part del deute. Amb l’ajut del ministre d’hisenda franquista, aconsegueix finalment que el pla de viabilitat de l’empresa fracassi i es declari en fallida per part del govern espanyol després d’un llarg litigi amb Estats Units, Canadà, Regne Unit i Bèlgica ^[9]. L’empresa surt a subhasta i Joan March la compra per mig milió de lliures esterlines, quan en realitat estava valorada en 10 milions de lliures esterlines.

Aquest període d'absorcions i fusions culmina quan, el 1951, March funda la companyia Forces Elèctriques de Catalunya, Societat Anònima (FECSA) que aglutinava la immensa majoria del mercat català i el 13% de l'estatal. ^[10]

Llegat econòmic i cultural

En morir en un accident de trànsit el 1962, March és un home molt ric. Sense hereus directes (només deixa nets i besnets), dedica els darrers anys a donar una bona imatge social: el 1955 funda la Fundació Juan March, destinada a promoure la ciència i la cultura a Espanya. La fundació organitza conferències, exposicions, concerts i premis científics, i té seu central a Madrid (amb una seu museogràfica a Palma, l’antiga residència de March). Avui en dia, la Fundació March gestiona el Museu Fundació Joan March de Palma i el Museu d’Art Abstracte Espanyol de Cuenca, entre d’altres activitats culturals.

Alhora, la Banca March – fundada el 1926 – perdura com a element central de la seva herència econòmica. És l’única entitat financera 100 % familiar a Espanya i continua sota el control dels descendents de March. Gràcies a l’empenta dels seus hereus, el grup March és encara avui un dels més importants de l’estat. En definitiva, el passat “pirata” de March queda contrarestat pel seu llegat cultural i filantròpic: museus, beques i activitats obertes al públic que encara reconeixen la seva empremta en la societat espanyola.

Els seus nets, segons la revista Forbes, continuen sent avui en dia una de les trenta primeres fortunes del Món.

Referències

• Benavides, Manuel Domínguez (1934) El último pirata del Mediterráneo. Edición de José Luis García Martín, 2017. Ediciones Espuela de Plata
• Cabrera, M. (2011) Juan March (1880-1962). Barcelona: Ediciones B.
• Ferrer, P. (2010) Juan March: El hombre más misterioso del mundo. Barcelona: Ediciones B.
• Janer Torrens, A. (2018) L’exili interior de Joan March, Ara Balears, 3/11/2018.
• Mármol, C. (2022) Juan March, el hombre sin límites: cómo un contrabandista se convirtió en mecenas de las artes, El Confidencial, 30/10/2022.
• Morales, M. (2014) The war games of a Mallorcan tycoon, El País, 9/3/2014.
• RTVE (2015) La oscura vida de Juan March en ‘Documentos RNE’, RTVE.es (27/2/2015).
• Valenzuela, J.L. (2021) Juan March, el banquero que hizo triunfar el golpe franquista del 18 de julio del 36, El Plural, 18/7/2021.
• Banca March (2023) About Us: History, pàgina web de Banca March.

Jordi Coll Vera - 2025