Introducció a la pràctica de l’endevinació

En la religió grega antiga, l’endevinació era una pràctica religiosa molt estesa per interpretar la voluntat dels déus. Les consultes es feien sovint en oracles, que eren centres sagrats on un intermediari diví responia les preguntes humanes. Gairebé totes les deïtats tenien el seu oracle (per exemple, Zeus en tenia a Dodona i Olímpia), però el més famós va ser l’oracle d’Apol·lo a Delfos [Britannica, 2025]. Segons la tradició, l’oracle de Delfos va ser originàriament consagrat a la deessa Gaia i més tard la seva autoritat va passar a Apol·lo. A partir del segle VII–VI aC esdevé un centre panhel·lènic de consulta política i religiosa. A l’entrada del temple s’hi inscriuen fins a 150 màximes conegudes com «Coneix-te a tu mateix», «Res en excés» o «La confiança condueix vers la ruïna», que subratllen el caràcter sagrat i filosòfic del lloc [Britannica, 2025].

L’èxtasi i els mecanismes oraculars

A l'antiguitat existia tot un art de l'endevinació, sustentat per un seguit de pràctiques o mecanismes per contactar amb les divinitats i poder-les utilitzar en benefici del bé comú de la humanitat. Un exemple d'aquest fet ens el proporciona Ciceró: “Existeix una creença antiga que remunta als temps heroics i que es troba plenament confirmada pel sentiment del poble romà i pel de tota la resta de nacions, que afirma que existeix entre els éssers humans una certa facultat per a l'endevinació” [Ciceró, Sobre l’endevinació, 1, 1]

Es desenvolupen dos mecanismes principals per establir aquesta via de comunicació amb les divinitats. En el món grec hi predomina principalment l’èxtasi (la mania). El trànsit provocat per una suposada possessió divina del practicant, la sacerdotessa o el sacerdot. L’èxtasi era induït sovint per tot un seguit de cerimònies, danses o ingestes de determinats productes que permetien al practicant alienar-se de la seva humanitat i establir una via de contacte amb la divinitat.

L'altre via endevinatòria consistia simplement en els auguris a través de la interpretació de fenòmens naturals. Els augurs eren interpretats per l’harúspex, amb la seva vara característica, que n’emetia els seus vaticinis.

Mètodes habituals d’endevinació per auguris eren: l’empiromància (foc); l’hepatoscòpia (fetge); l’avipiscina (aus); o la ceraunoscòpia (llamps i trons). Pràctiques originades durant el món grec, que heretaran i desenvoluparan els etruscs i, sobretot, els romans.

En el cas del foc s’interpretava, per exemple, com un auguri positiu o negatiu que la fumera fos blanca o negre (avui en dia es manté aquest auguri en l’elecció d’un nou Papa per part del conclave —la fumata bianca—l). En el món romà s’observaven les vísceres dels animals sacrificats, en especial el seu fetge. També el vol de les aus, en aquest cas un corb indicava un mal auguri i una àliga un de bo.

En el cas de Delfos, la pràctica habitual era la mania. L’èxtasi era sovint provocat per la ingesta prèvia d’algun producte inductor de la possessió divina, com, per exemple, el vi o determinades drogues.

A Delfos l’inductor era unes emanacions sulfuroses que brollaven del subsol del temple. Segons els relats antics, la pítia entrava en estat d’èxtasi per l’efecte de vapors que emanaven d’una esquerda del terra sagrat del temple. Plutarc —que va ser alt sacerdot d’Apol·lo— afirmava que la sacerdotessa inhalava un pneuma diví que la feia parlar poètica i enigmàticament [Franzen, 2001]. Durant segles aquesta explicació va ser dubtada, però recerques geològiques modernes l’han tornat a avalar. Geòlegs han identificat fractures al subsol de Delfos i han trobat gasos hidrocarburs en la font pròxima: la recerca de de Boer et al. [2001] va detectar età, metà i etilè en aquestes aigües. L’etilè, en particular, té efectes narcòtics euforitzants que encaixen amb les descripcions d’èxtasi de Plutarc [Franzen, 2001]. Aquests descobriments reforcen la idea [de Boer et al., 2001] que l’estat visionari de la pítia tenia un component físic real, encara que també es manté el debat sobre si tenia un aspecte psicològic o simbòlic més enllà dels gasos [Burkert, 1991].

Els motius pels quals la gent acudia als oracles eren diversos. Principalment per cercar orientació (per exemple davant de conflictes militars), expiació (la catarsis) o per un presagi (significat d’un somni, un pressentiment, etc.). Un exemple de presagi citat a “La Odissea” és el de Penélope, que va somiar que un àliga li matava vint oques. En aquest cas, l'oracle va fer el vaticini de com Ulisses tornaria i mataria a tots els pretendents ^[1]:

«Hi ha a casa vint oques que mengen blat remullat amb aigua, i jo me n'alegro contemplant-les; però heus ací que va baixar de la muntanya una àguila gran, de bec corbat, i trencant-los el coll, les va matar totes; aquestes restaren esteses en un munt, i aquella es va alçar cap a l’èter diví. Jo, encara que fos en somnis, plorava i cridava; llavors les aquees, de belles trenes, es varen reunir al meu voltant, mentre jo em lamentava tant per la mort de les meves oques, que movia a compassió. Aleshores, l'àguila va tornar a venir, es va posar a la vora de la teulada, i em va tranquil·litzar dient-me amb veu humana:

- Coratge, filla del famosíssim Icari! Això no és un somni, sinó una visió certa que s'ha de complir. Les oques són els pretendents, i jo, que era l'àguila, soc el teu espòs que he arribat i donaré a tots els pretendents una mort vergonyosa.

Així va parlar. Aleshores s’allunyà de mi el dolç somni, i mirant al voltant, vaig veure les oques al palau, al costat del menjador, que menjaven blat com abans.»

El principal problema era interpretar l’oracle, que mai proporcionava una resposta clara i evident, sinó una mena d’endevinalla que calia resoldre.

El santuari de Delfos

El poble grec s’expandeix pel Mediterrani entre els segles XI-VI aC.

Al Mediterrani hi va haver diversos oracles, els llocs sagrats on es cercava la divinitat amb fins endevinatoris. No únicament en el món grec sinó també a Egipte (Karnak, Oasi de Siwa,...), Judea (Santuari de Mont Carmel), Cartago o Cadis.

 

La zona de més interès es situa, però, a l’entorn del Mar Egeu. No únicament a la Grècia continental sinó també en la costa d’Anatòlia i les illes gregues, i, en particular, ens interessa l’oracle de Delfos.

El santuari de Delfos va ser un dels centres religiosos més importants de Grècia. Situat en la Fòcida, a la falda del mont Parnàs (sobre el golf de Corint), on de sempre s'havia pensat que Apol·lo i les Muses hi tenien la seva llar. El recinte estava format per diversos edificis sagrats i instal·lacions disposades en terrasses adaptades a la muntanya. L’element central era el temple d’Apol·lo, consagrat al déu de la profecia i reconstruït diverses vegades al llarg de la història. L’últim temple clàssic, edificat al segle IV aC gràcies als tresors aportats per moltes polis gregues, era majestuós i de proporcions monumentals [Pausanias, 1918].

Delfos era, i encara ho és, un lloc espectacular. Tant per l'arquitectura que s'ha preservat com per l'espai en el qual està posat. Una arquitectura monumental dins una verdor exuberant, tot i l’espoli patit al llarg dels segles.

S’hi podia accedir des de tots els punts de Grècia per via terrestre, però el més normal era que es fes per via marítima. Als peus de la muntanya, on avui dia hi ha el poblet d'Itea, hi havia el port de Cirra, el port que utilitzaven els pelegrins. Aquests partien del port, travessaven un impressionant oliverar sagrat, i anaven ascendint lentament per la muntanya cap al santuari pel camí sagrat.

Delfos, com Olímpia, no era una polis, no era una ciutat, era únicament un santuari, una amfictionia. El seu rang, la seva força, venia únicament de la importància i transcendència dels ritus que s’hi acollien. A Delfos l’oracle, a Olímpia els jocs.

El santuari va néixer a partir del mite que afirmava que un bon dia un pastor que estava per allà amb les seves cabres es va adonar que, si s'apropaven massa a un lloc del qual sortien uns vapors sulfurosos, les cabres es tornaven boges.

En els temps més remots de la història grega, molt abans de la Grècia clàssica, el santuari es va dedicar a Gea, la Mare Terra, i a Posidó, senyor dels mars. Una mica abans del segle VIII es va canviar la titularitat del santuari i es va lliurar a Apol·lo.

El santuari estava murallat, per tal de protegir de saquejos i espolis les seves riqueses. Una porta murada donava accés a la via processional o via sacra, a través del pendent fins a arribar a l'entorn del santuari. En la via processional 500 escultures de bronze acompanyaven el visitant durant tot el recorregut.

Segons la literatura grega, les estàtues de bronze les va regalar Esparta i representaven la fortalesa del soldat espartà. D’elles no en queda cap in situ. Nero va espoliar-les per decorar la seva Domus Àuria. Tanmateix, dues d'elles anaven en un vaixell que es va enfonsar a la Calàbria i han estat recuperats en excavacions arqueològiques del segle XX. Es troben a Reggio, la capital de Calàbria, i es poden observar al seu museu.

Al complex hi havia també altres construccions destacables:

• Pronoia: petita església d’Atenea que precedia l’entrada al temple d’Apol·lo.
• Tholos de Delfos: temple circular dedicat a Atenea, amb planta coríntia i columnes dòriques.
• Els tresors: edificis alineats al llarg de la via sagrada on les polis guardaven ofrenes i botins dedicats a Apol·lo [destaquen especialment el tresor de Sifnos].
• Teatre i estadi: edificis escalonats en la vessant muntanyenca que allotjaven concursos musicals, dramàtics i atlètics en honor d’Apol·lo.

Aquest entorn monumental, culminant amb l’enigmàtic ómphalos (pedra consagrada que simbolitzava el “melic del món”), reforçava la sacralitat del lloc i marcava l’experiència col·lectiva de la peregrinació a Delfos.

Segons la mitologia grega, Zeus va deixar volar dues àligues separades als extrems del món i aquestes àligues es varen retrobar on era situat l’ómphalos de Delfos

La figura de la pítia. El paper de la dona en l’oracle.

Les dones, des del primer moment, van ser vistes com més propícies a aquesta possessió divina. Una de les primeres dones, si no la primera, que va rebre el do de la profecia per part d'Apol·lo va ser Cassandra. Cassandra era la filla de Priam, princesa de Troia, i Apol·lo li va donar el do de preveure el futur a canvi de la promesa del seu amor. Cassandra va acceptar el tracte però quan ja va tenir el do es va negar a consumar la seva promesa. I per tant Apol·lo, enfadat, va decidir castigar-la d'una manera molt subtil. No li va treure el do de la profecia, però la va maleir dient-li que ningú creuria mai allò que ella profetitzés. I, efectivament, així va ser perquè, quan els grecs van enviar el cavall de Troia, Cassandra els va advertir de la trampa encoberta i no la varen creure. Un cop dins de la ciutat, Àjax la va capturar i la va matar, tot i que ella s'havia acollit a sagrat abraçant-se a una estàtua de Pallas Atenea.

La pítia o delfina era la sacerdotessa d’Apol·lo encarregada de transmetre les respostes de l’oracle. La primera pítia de Delfos es deia Fenomoi, era una noia verge, com Àrtemis, la germana d'Apol·lo, i sembla ser que aquest era inicialment un requisit per totes les Píties, no podien estar casades, eren esposes místiques d'Apol·lo ^[3]. Posteriorment, a rel d’una violació al temple, es va canviar el criteri cap a dones de més edat i poc atractives sexualment. Segons algunes fonts clàssiques, solien ser dones d’edat avançada [per exemple, de més de 50 anys] que havien passat la menopausa. També se sol·licitava un perfil moral elevat: Plutarc indica que, si la pítia era casada, havia d’abandonar el marit per dedicar-se plenament al servei del déu [Jones, 2013]. S’informa, fins i tot, que en moments de gran demanda podien exercir simultàniament fins a tres sacerdotesses [Jones, 2013].

El seu paper era el de canalitzar Apol·lo: abans de cada consulta es purificava amb un bany a la font Castàlia i es preparava menjar [ordi i fulles de llorer] per generar els vapors. Després se la conduïa al trípode situat just sobre l’esquerda del terra, on inhalava l’aire saturat de vapors. En aquest estat d’èxtasi semi-transitòria, la pítia proferia en veu alta la profecia, generalment en un llenguatge poètic i ambigu. Tot seguit, els sacerdots registraven i interpretaven aquestes paraules per als peregrins [Jones, 2013].

Les sacerdotesses eren dones autònomes, no estaven sota la tutela de cap home i podien gestionar el seu propi patrimoni. La seva vida com a pítia solia ser curta, possiblement eren enverinades dels gasos tòxics de les emanacions. Quan una d’elles moria s’escollia una nova substituta.

El ritual oracular

La consulta a la pítia es feia en una gruta subterrània, l’ádyton, sota la cel·la principal del temple d'Apol·lo, on s'emetien vapors sulfurosos que facilitaven el seu trànsit. Tot i que les fonts antigues insisteixen en l'existència d'aquesta gruta, arqueològicament encara no s'ha localitzat.

Dominant el santuari hi havia un teatre amb vistes espectaculars, utilitzat per representacions en honor d'Apol·lo durant els jocs Pítics, unes competicions líriques i atlètiques celebrades periòdicament, però no anualment. Més amunt es trobava l’estadi, on també es realitzaven activitats esportives.

Per dur a terme el procés oracular es necessitaven diversos elements rituals. Primer, la purificació a la font Castàlia, imprescindible per a la pítia i recomanable pels visitants. La pítia també havia de mastegar fulles del bosc sagrat de llorers, que envoltava el temple. Després s'asseia sobre un trípode, una mena de calder amb tres potes, dins la gruta on inhalava vapors sulfurosos provinents d'una esquerda subterrània. Finalment, abraçava l’ómphalos.

Inicialment, l’oracle només es podia consultar un cop l’any, el dia 7 del mes de Bisi, associat al naixement d’Apol·lo. Més tard, a causa del seu èxit, es va ampliar als dies 7 de cadascun dels set mesos que no formaven part de l'hivern grec. Durant els tres mesos d’hivern, Apol·lo abandonava Delfos per anar al país dels hiperboris i Dionís ocupava el santuari.

La demanda va créixer tant que va caler nomenar tres Píties que es rellevaven durant el dia. El ritual començava quan una cabra, mullada amb aigua freda, tremolava indicant que Apol·lo estava receptiu ^[4]. Aleshores, la cabra era sacrificada i començaven les consultes. La pítia, vestida ritualment amb un vel porpra i un vestit blanc, es purificava a la font Castàlia, oferia sacrificis, bevia aigua del rierol Casotis—que contenia substàncies al·lucinògenes—i entrava en trànsit al trípode mentre aspirava les emanacions ^[5] de l’esquerda.

Els visitants pagaven una taxa en forma de pastís, valorada entre 4 i 44 òbols segons la categoria social. Sovint havien d’esperar diversos dies per ser atesos, i alguns fins i tot fins al següent mes. Les delegacions d’Atenes i Esparta gaudien de prioritat absoluta (promanteia).

Durant la consulta, la pítia entrava en un estat d’èxtasi, movent-se convulsivament i cridant frases incomprensibles des de darrere una cortina que n’incrementava l’efecte teatral. La resposta final es lliurava al peticionari escrita en hexàmetres, normalment amb un contingut ambigu que requeria interpretació, d'on deriva l’expressió «sibil·lina».

Tot i la documentació literària i evidències geològiques de gasos com etanol o etilè, els arqueòlegs encara no han localitzat la famosa gruta, probablement perquè va quedar totalment segellada després de la fi de l’oracle.

 

Llegat cultural i simbòlic

La influència de l’oracle de Delfos ha perdurat al llarg dels segles. A l’antiguitat, cabdals personatges el van consultar: per exemple, el rei cretà Creús va preguntar si havia de declarar la guerra a Pèrsia [Heròdot, s. V aC]. Molts governants i legisladors grecs es van guiar pels seus dictàmens en moments crucials. Fins i tot en època romana emperadors s’hi van interessar, i el lloc va inspirar nombroses referències literàries i artístiques. Les màximes inscrites [“Coneix-te a tu mateix”, “Res en excés”, etc.] continuen citant-se en textos moderns com a consells ètics.

L’oracle va cessar oficialment al segle IV dC: l’emperador Teodosi I, imposant el cristianisme, va ordenar el tancament dels temples pagans cap al 393 dC. Avui, el recinte de Delfos és Patrimoni de la Humanitat i un símbol de la recerca del coneixement. La imatge de la pítia, entesa com a canal de saviesa i misteri, roman viva en la cultura contemporània, representant la interfície entre sacralitat i saviesa humana.

Bibliografia

• Britannica [2025]. Oracle of Delphi. Encyclopædia Britannica.
• de Boer, J.Z., Spiller, H., et al. [2001]. “The geological origins of the Delphic Oracle.” Geology, 29[8], 79–82.
• Franzen, H. [2001]. “Gaseous Emissions at the Oracle of Delphi Entranced the Pythia.” Scientific American, 285[2], 24–25.
• Heròdot [s. V aC]. Històries. Traducció catalana, editor desconegut, any desconegut.
• Jones, G.H. [2013]. Pythia. World History Encyclopedia.
• Parramon i Blasco, Jordi. [1997] Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62, p. 177-178. (El Cangur / Diccionaris, 209)
• Pausanias [1918]. Description of Greece, Vol. IV [10.1–16]. Trad. W.H.S. Jones i H.A. Ormerod [Loeb Classical Library].
• Plutarc [s. II dC]. Moralia [Sobre els oracles de la pítia]. Ed. Loeb.
• Fontenrose, J. [1978]. The Delphic Oracle: Its Responses and Operations. University of California Press.
• Burkert, W. [1991]. Greek Religion. Harvard University Press.

Jordi Coll Vera - 2025