Introducció

La civilització de Caral-Supe, desenvolupada fa uns 5.000 anys al Perú, és considerada la civilització més antiga d’Amèrica i una de les primeres del món. Contemporània de les grans cultures de l’Antic Egipte i la Sumèria de Mesopotàmia, Caral-Supe forma part de les anomenades “cultures mare” andines. Destaca tant per l’extraordinària enginyeria de les seves construccions com per l’admirable desenvolupament científic i l’organització política, social i religiosa que va llegar a civilitzacions posteriors. A més, alguns autors subratllen que Caral-Supe va ser pionera en el respecte per la natura i la defensa de la igualtat de gènere (Bailón Trueba, 2021). En efecte, aquesta societat preincaica sembla no haver conegut la guerra: no s’hi han trobat ni fortificacions defensives ni armes, i les dones hi haurien ocupat rols destacats, com evidencia el descobriment de tombes femenines d’alt rang (Shady, 2016). Aquesta sorprenent idiosincràsia desafia la idea que la guerra ha estat sempre el motor imprescindible de la civilització i ha atret l’atenció d’investigadors de diverses disciplines.

La ciutat sagrada de Caral, nucli principal d’aquesta civilització, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2009. El jaciment ocupa una plana àrida de la vall de Supe (regió de Lima), a uns 182 km al nord de Lima i a pocs quilòmetres de la costa del Pacífic. Amb una extensió d’aproximadament 626 hectàrees, Caral impressiona per la seva arquitectura monumental: sis grans piràmides esglaonades amb places circulars enfonsades, acompanyades d’altres temples, residències i espais públics. Les datacions amb radiocarboni situen l’origen de Caral cap al 3000-2700 aC, convertint-la en la ciutat més antiga coneguda a les Amèriques (Shady et al., 2001). Aquesta cronologia implica que Caral-Supe va florir simultàniament a l’edificació de les piràmides d’Egipte i mil·lennis abans de cultures meso-americanes com la olmeca. En aquest assaig s’analitzarà la civilització de Caral-Supe des d’un enfocament multidisciplinari –arqueològic, històric, social, tecnològic i cultural–, integrant la informació aportada pels estudis acadèmics recents amb el relat històric del seu descobriment i llegat. S’estructurarà en apartats que aborden (1) el context històric i la descoberta de Caral, (2) la cronologia i evolució del seu desenvolupament urbà, (3) l’organització social i política, (4) l’economia i la tecnologia, (5) la vida cultural i religiosa, i finalment (6) les causes del col·lapse i l’herència cultural que ens ha llegat aquesta primera civilització d’Amèrica.

Context històric precolombí, descobriment de Caral-Supe

Poblament d’Amèrica i àrees culturals precolombines

Abans d’endinsar-nos en Caral, cal situar-la en el context de la prehistòria americana. Segons les hipòtesis més acceptades, l’ésser humà va arribar al continent americà com a mínim fa uns 13.000 anys, probablement travessant l’estret de Bering des d’Àsia durant la darrera glaciació i possiblement també per via costanera des de la Polinèsia.

Aquest llarg procés de poblament originarà, mil·lennis més tard, diverses àrees culturals precolombines. Dues de principals varen ser Mesoamèrica (al voltant de l’actual Mèxic i Amèrica Central) i la zona andina (la serralada dels Andes centrals, principalment Perú i Bolívia). En aquestes regions varen sorgir les anomenades “cultures precolombines”, caracteritzades per societats agrícoles complexes que culminaran posteriorment en l’emergència de les primeres civilitzacions d’Amèrica.

Fins fa poques dècades, es considerava que la civilització més antiga del continent havia estat la dels olmeca a Mesoamèrica (cap al 1500 aC) o la cultura Chavín als Andes (1200-400 aC). No obstant això, els descobriments a Caral-Supe han capgirat aquest esquema cronològic. Actualment es reconeix que Caral-Supe (“Norte Chico”) és la civilització més antiga coneguda a Amèrica, anterior en més d’un mil·lenni als olmeca i considerablement anterior a Chavín. De fet, la civilització Caral-Supe es considera l’origen de la tradició cultural andina: a partir d’ella es desenvoluparan posteriorment totes les societats andines posteriors (Shady, 2017).

Geogràficament, la civilització de Caral-Supe es localitza a l’àrea nord-central del Perú, al voltant dels cursos baixos de tres rius costaners (Fortaleza, Pativilca i Supe) a la província de Barranca, al nord de l’actual Lima. En el curt recorregut de 40 km entre la costa i la serralada, la vall de Supe concentra prop de 20-25 assentaments d’aquesta civilització. Caral va ser la capital principal, però hi coexistien altres centres urbans importants com Áspero (ciutat costanera pesquera a la desembocadura del Supe), així com Miraya, Lurihuasi, Vichama i diversos més a la vall i rodalies. Aquesta concentració de poblats interconnectats constitueix un dels pocs “focs autònoms de civilització” mundial, és a dir, una regió on la civilització va sorgir de forma independent (sense influència d’altres ja existents). Caral-Supe forma part dels sis orígens primigenis de civilitzacions a la humanitat (juntament amb Mesopotàmia, Egipte, l’Índia, la Xina i Mesoamèrica).

Descoberta i investigació arqueològica de Caral

El redescobriment modern de Caral-Supe és relativament recent i resulta fascinant. Tot i que alguns jaciments de la vall de Supe eren coneguts per arqueòlegs des de mitjan segle XX (per exemple, el 1905 es va identificar Áspero i el 1948 el turó anomenat “Chupacigarro” al mateix lloc de Caral), durant dècades no s’imaginava l’antiguitat ni la importància d’aquests vestigis.

El primer que fa esment sobre Caral (o el Chupacigarro Gran) va ser el viatger nord-americà Paul Kosok, qui va visitar el lloc juntament amb l'arqueòleg nord-americà Richard Schaedel el 1949 ^[1]. L’any 1975 l’arquitecte peruà Carlos Williams va registrar ruïnes a la vall de Supe, incloent-hi Chupacigarro, i ja va intuir que podrien ser anteriors a la introducció de la ceràmica als Andes (cap al 1800 aC). Més tard, el 1979, l’arqueòleg francès Frédéric Engel va excavar breument a Chupacigarro i en un llibre de 1987 va proposar que aquelles piràmides podrien datar d’abans del 1800 aC. Malgrat aquestes pistes, faltaven excavacions sistemàtiques que confirmessin l’antiguitat extrema del lloc.

No va ser fins a mitjans de la dècada de 1990 que Caral va revelar plenament els seus secrets. El 1994, l’arqueòloga peruana Ruth Shady Solís recorria la vall de Supe a la recerca de jaciments pre-ceràmics. Shady va identificar-hi un conjunt de 18 llocs amb característiques arquitectòniques comunes, incloent-hi els ja coneguts Chupacigarro Gran i Chico. Per evitar confusions, batejà de nou “Chupacigarro Gran” com a “Caral”, iniciant excavacions intensives al lloc a partir de 1996. Segons relata la pròpia Shady, un dia es va aturar davant un turó al desert i va sospitar que era una piràmide coberta de sorra; en fer-hi un petit sondatge, hi va trobar restes d’un temple, fet que la va convèncer que havia trobat una ciutat antiga amagada. Amb el suport del govern peruà, es va crear el Projecte Especial Arqueològic Caral-Supe, i el 1997 Shady va presentar els primers resultats al llibre “La Ciudad Sagrada de Caral en los albores de la civilización”.

El reconeixement internacional va arribar aviat: l’any 2001, Shady i els nord-americans Jonathan Haas i Winifred Creamer publiquen a Science els resultats de les datacions per radiocarboni de Caral, demostrant que té uns 5.000 anys d’antiguitat (Shady et al., 2001). Aquest descobriment –“la primera ciutat a les Amèriques” segons Science (Pringle, 2001)– causa gran ressò i trenca el paradigma existent sobre els orígens de la civilització a Amèrica. El 2004, Haas et al. publiquen a Nature noves datacions que confirmen que tota la regió del Norte Chico (Caral-Supe) havia estat ocupada per societats complexes des de ca. 3500 aC (Haas et al., 2004), consolidant Caral com un focus de civilització tan antic com els del Vell Món. Des d’aleshores, les excavacions a Caral i els altres jaciments associats (com Vichama, Áspero, etc.) han continuat sota la direcció de Ruth Shady i col·laboradors, aportant informació vital sobre aquesta cultura oblidada. Només entre un 5% i un 10% de la ciutat de Caral ha estat excavat fins avui, de manera que cada nova campanya treu a la llum noves troballes sorprenents.

Fa 5000 anys es va formar en el Perú la primera civilització d’Amèrica: Caral. Una civilització tan antiga como la Sumèria de Mesopotàmia, Harappa de la Índia i la de Xina, totes ubicades en el continent asiàtic, o la d’Egipte a l’Àfrica. Tanmateix, a diferència de la majoria de les nomenades, que interactuaren entre sí, i s’enriquiren mútuament en els seus respectius processos culturals, la societat Caral es va desenvolupar en complert aïllament, doncs no va tenir contacte amb les altres civilitzacions del Vell Continent, ni del Nou. Es va avançar, al menys, 1500 anys a la societat Olmeca, reconeguda com l’altre focus civilitzador d’Amèrica.

En resum, la descoberta de Caral-Supe ha suposat una revolució en la comprensió de la prehistòria americana: hem passat de pensar que les primeres civilitzacions americanes tenien 3.000 anys d’antiguitat a saber que n’hi havia una de 5.000 anys. A més, el cas de Caral ofereix una oportunitat única per estudiar els orígens de la civilització en condicions força diferents a les de l’Orient Pròxim o Àsia: aquí hi veiem una societat que va prosperar sense metalls, sense escriptura alfabètica i fins i tot sense ceràmica, però que tot i així va assolir una enorme complexitat urbana. Als apartats següents analitzarem com va ser i com va viure aquesta societat pionera.

Cronologia i evolució del desenvolupament urbà

La civilització Caral-Supe s’emmarca en el Període Arcaic Tardà preceràmic andí (aprox. 3500-1800 aC), és a dir, en una època en què els poblats no coneixen encara la ceràmica ni l’ús generalitzat del metall. Tot i així, desenvolupen arquitectura monumental i una organització social sofisticada. Les investigacions arqueològiques han establert una seqüència cronològica per a l’evolució de Caral i els seus assentaments, dividint-la en diversos períodes clau (Shady et al., 2003; Shady et al., 2009):

• 3000-2700 aC. Període Remot. Els primers habitants sedentaris s’assenten a la vall de Supe. Són comunitats de llinatges familiars que ocupen col·lectivament el territori. En aquesta fase inicial, els nuclis de població són petits poblats agrícoles amb cases senzilles de materials orgànics (fang, canyes) i potser alguns edificis públics modestos. S’habiliten terres de conreu a la vall i es gestionen aiguamolls per a l’agricultura, iniciant obres hidràuliques bàsiques per portar aigua dels rierols propers. És una època en què la societat s’està adaptant a l’entorn i posant les bases econòmiques (agricultura i recursos aquàtics) que permetran més endavant la urbanització.

• c. 2700-2400 aC. Període Antic i Mitjà Inicial. En el lapse entre *ca.*2600 i 2400 aC es produeix l’explosió urbana a Caral i voltants. Cap al 2600 aC, els assentaments de la zona central de la vall creixen de manera notable i apareixen les primeres places públiques i edificacions monumentals. Poc després, aproximadament cap al 2500 aC, Caral experimenta una important reestructuració urbanística planificada. Els edificis es disposen seguint eixos i una traça ordenada, i es construeixen grans piràmides de façana única amb places circulars enfonsades annexes. Aquest disseny –piràmide amb escalinata central i plaça circular cerimonial al davant– esdevé característic de Caral. La “Pirámide Mayor” de Caral, per exemple, té una base de ~160x150 m i 18-28 m d’altura, amb una gran plaça circular a la seva façana. Aquest període mitjà inicial correspon a l’esplendor constructiva: s’aixequen edificis monumentals com temples, altars de foc sagrat, amfiteatres, etc., requerint una enorme inversió de treball i recursos sota la direcció d’un govern centralitzat (probablement de caràcter teocràtic). La societat Caral-Supe ja és un estat primigeni capaç de mobilitzar centenars de persones per a projectes comuns.
• c. 2400-2200 aC. Període Mitjà Final. En aquestes centúries, Caral arriba al seu apogeu. Cap al 2300 aC les ciutats s’eixamplen i les construccions monumentals s’amplien en volum i extensió. S’edifiquen grans plataformes i s’engrandeixen les places, senyal d’un increment del poder estatal i de la població. La presència d’una classe dirigent poderosa es manifesta en la monumentalitat de les obres i en l’urbanisme planificat. És probable que la població de la vall de Supe assolís el seu màxim en aquest període; només Caral es calcula que va arribar a uns 3.000 habitants en el moment de màxima esplendor ^[2] (Shady et al., 2009). També es multipliquen els contactes comercials amb regions llunyanes (vegeu l’apartat d’economia). La imatge que ens arriba d’aquesta etapa és la d’una societat pròspera, ben organitzada i interconnectada amb altres pobles.

• c. 2200-1900 aC. Període Tardà Inicial i Final. Després del seu zenit, la civilització Caral-Supe entra en una fase de transformacions que preludien la seva decadència. Al voltant del 2200 aC es constata una remodelació dels edificis públics: moltes piràmides es reconstrueixen utilitzant pedres més petites i alguns elements arquitectònics de gran significat simbòlic són intencionalment enterrats o segellats dins les estructures. Aquests canvis podrien indicar rituals de renovació o potser turbulències socials i pèrdua de prestigi de Caral com a centre rector. Efectivament, sembla que el focus de poder es trasllada cap a altres llocs de la vall en aquesta etapa tardana –per exemple, es menciona el jaciment Era de Pando, més a prop de la costa, com a nou centre de prestigi al final del període. Finalment, cap al 1900-1800 aC aproximadament, els nuclis urbans de Caral-Supe són abandonats. Les evidències apunten a un col·lapse demogràfic provocat no per la guerra, sinó per un factor climàtic i ambiental: una sequera extrema i prolongada (Shady, 2022). Els relleus descoberts a la ciutat de Vichama (un assentament tardà de Caral) mostren figures de persones famèliques, granotes i serps que simbolitzen la falta d’aigua i la desesperació davant la manca de pluges. Segons Ruth Shady, aquests frisos evidencien un canvi climàtic global succeït fa 3.800 anys que va causar sequera, fam i convulsió social, precipitant l’abandonament de les ciutats de Caral-Supe (Shady, 2022). Els supervivents probablement migren cap a zones amb més recursos hídrics; de fet, Vichama (a la costa de Huaura) ha estat interpretada com una comunitat que sorgeix durant la crisi final de Caral, possiblement acollint població desplaçada (Forbes, 2022).

En síntesi, la trajectòria de Caral-Supe va des d’uns inicis humils en petits poblats agrícoles cap al 3000 aC, passant per un ràpid desenvolupament urbà planificat i una era daurada de construccions monumentals (2600-2200 aC), fins a un declivi abrupte entorn el 2000 aC provocat per canvis climàtics adversos. En tot aquest arc temporal no s’observen interrupcions violentes ni conquestes externes: el creixement i caiguda de Caral semblen haver estat marcats per factors interns (innovacions socials, religioses, organitzatives) i ambientals (canvi climàtic), en lloc de per expansions militaristes. A continuació s’analitza com era la societat de Caral i quins assoliments destacats va aconseguir en els àmbits social, tecnològic i cultural.

Organització social i política

Les excavacions a Caral-Supe han revelat una societat amb una marcada estratificació social i una estructura política centralitzada de caràcter teocràtic. Això significa que el poder religiós i el poder civil estaven estretament vinculats, probablement concentrats en la figura d’una autoritat suprema (una mena de cacic-sacerdot). Segons les evidències, el sistema de govern de Caral podria haver estat similar al model que posteriorment es trobarà en altres cultures andines: s’identifiquen càrrecs com l’huno o governant polític local, per sota d’un possible cacic o cap suprem, a més de líders comunitaris com els curaca (caps de comunitat, una mena d’alcalde) i els caps de família o ayllu. Aquesta jerarquia és coherent amb el que s’esperaria en un proto-estat: una classe dirigent que organitza l’economia i les obres públiques, i comunitats de base que hi aporten treball i tributs.

La diferenciació de classes a Caral és clara. Hi havia una elit de governants i sacerdots que vivia als sectors monumentals (accedint possiblement als temples i piràmides) i grups populars dedicats a tasques agràries, artesanals i de construcció. Els habitatges i aixovars trobats reflecteixen aquesta divisió: mentre que a l’interior d’algunes piràmides s’han identificat residències associades a cerimonials (indicant que els dirigents habitaven en aquests recintes elevats), la gent comuna s’hauria assentat en habitatges més senzills als voltants, com per exemple al gran sector circular a mode d’amfiteatre on vivia el poble. Així, les piràmides eren espais habitats i cerimonials a la vegada: a les parts altes hi residia l’elit (a prop dels déus), mentre que a les zones baixes i places annexes es congregava el poble durant ritus i reunions. Aquesta distribució espacial reforça la imatge d’una teocràcia en què els líders politico-religiosos controlaven el centre cerimonial i administratiu.

Un aspecte remarcable és l’absència d’indicis de militarisme. En cap dels 25 jaciments de Caral-Supe s’han trobat muralles defensives ni armes de guerra com puntes de llança o fletxes en context bèl·lic. Tot al contrari, sembla que la societat de Caral va ser pacífica i harmònica, orientada a la cooperació comunitària més que al conflicte. La pròpia Zona Arqueològica Caral descriu aquesta civilització com a “societat harmònica, no orientada ni a l’individualisme ni a la guerra” (Zona Arqueològica Caral, 2014). Els grans projectes constructius de Caral –piràmides, temples, canals– haurien requerit l’organització del treball col·lectiu de moltes famílies, cosa que suggereix mecanismes de cooperació i reciprocitat típics de les societats andines (minka, ayni) supervisats per l’elit governant. L’economia produïa excedents que s’empraven en aquests projectes col·lectius i en el manteniment de l’aparell religiós, més que no pas en exèrcits.

En relació amb l’estatus de gènere, tot i que la major part de les civilitzacions antigues tendeixen a ser patriarcals, a Caral hi ha indicis d’una relativa equitat de gènere o almenys d’importants rols femenins en la societat. Un descobriment notable és la tomba anomenada “Dama dels Quatre tupus”, trobada el 2016 al jaciment d’Áspero (la ciutat pesquera de Caral).

Es tracta de les restes d’una dona d’uns 40-50 anys, enterrada amb rics objectes com collars de petxines exòtiques i quatre tupus (agulles o fíbules d’os decorades). La presència d’aquests insígnies i ofrenes sumptuoses indica que aquesta dona pertanyia a l’elit governant –probablement una governant o sacerdotessa local. De fet, Shady ha destacat que aquest descobriment demostra l’exercici del lideratge femení a Caral fa 4.500 anys. Això, sumat a la troballa de petites estatuetes femenines de càrrec (com una figurina de sacerdotessa trobada a Miraya), i al fet que en els enterraments no s’aprecien grans diferències de tracte entre sexes, suggereix que a Caral les dones gaudien d’una consideració social important. Podem afirmar, doncs, que Caral va ser pionera a l’hora de fer visible la dona en posicions de poder, fet inusual en les primeres civilitzacions de la humanitat (Bailón Trueba, 2021).

Respecte a la població i la seva forma de vida, es calcula que Caral (la capital) tenia uns 2.000-3.000 habitants estables i la vall de Supe en conjunt potser uns 20.000 en els moments de major esplendor (Shady et al., 2009). Les famílies vivien en cases d’adob i canya, i s’organitzaven en ayllus o comunitats de parentiu, una institució andina que ja es veia en germen a Caral. Cada ayllu contribuïa amb treball a les obres públiques i al sosteniment de l’estat teocràtic, a canvi de beneficis rituals i probablement assegurances alimentàries en temps difícils. La capacitat organitzativa es fa palesa en obres com la construcció de les piràmides: sense roda ni animals de càrrega, els habitants de Caral transportaven enormes quantitats de pedra i terra manualment, sovint amb l’ajuda de coves de fibra vegetal. Aquest treball col·lectiu implicava planificació estatal i especialització de tasques (picapedrers, teixidors de sacs, obrers, supervisors, etc.), cosa que només una societat ordenada i relativament pacífica podia mantenir al llarg de segles.

En resum, la societat de Caral-Supe es caracteritzava per: (1) un govern central teocràtic amb classe dirigent diferenciada; (2) una estratificació social però amb possibles espais de poder per a les dones; (3) absència de militarisme i preeminència de la cooperació comunitària; (4) una economia excedentària gestionada per l’elit en benefici de projectes comuns; i (5) l’organització social en unitats familiars (aiyus) integrades sota autoritats locals (curacas) i supremes. Aquest model sociopolític serà replicat i perfeccionat per cultures andines posteriors, fins als inques, la qual cosa confirma Caral com la mare de la civilització andina en termes institucionals i culturals.

Economia i intercanvis comercials

L’economia de Caral-Supe es basava en una combinació d’agricultura de vall, explotació de recursos marins i una xarxa d’intercanvis a llarga distància. Un dels factors claus del seu èxit va ser, paradoxalment, allò que anteriorment s’havia ignorat: el comerç. Mentre que altres civilitzacions semblen haver sorgit arran de conquestes territorials o control de recursos interns, en el cas de Caral els estudis apunten que la prosperitat va ser impulsada per l’intercanvi pacífic de béns entre zones ecològiques diferents i allunyades (Shady, 2003). És a dir, Caral es va desenvolupar gràcies a ser un node central en un sistema de bescanvi interregional on cada zona aportava productes complementaris.

En primer lloc, la vall de Supe oferiria productes agrícoles de les seves terres fèrtils. Les excavacions han identificat nombroses espècies cultivades a Caral: carbassa (mate), moniato (camote), mongetes, pèsols, ají (bitxo), alvocat, guaiaba, lucuma, cacauet, etc.. Tanmateix, el conreu alimentari més sorprenent és el del blat de moro (dacsa) en petites quantitats –una dada significativa perquè situa Caral en la gènesi de la domesticació del blat de moro als Andes, tot i que aquest cereal era encara poc important en la seva dieta (Rengifo, 2015). A banda dels aliments, un cultiu fonamental va ser el cotó (Gossypium barbadense). El cotó es plantava extensament a les terres de regadiu de Caral, i se n’han recuperat llavors i fibres de fins a quatre colors naturals diferents (beix, marró, crema). S’ha comprovat que van millorar genèticament el cotó per obtenir fibres més llargues i productives, cosa que denota un nivell avançat de coneixement en agronomia. La producció de cotó a gran escala va ser estratègica, ja que proporcionava matèria primera per a fils, teixits i especialment per a xarxes de pesca.

Per altra banda, la proximitat a la costa permetia als habitants d’Áspero i altres assentaments litorals aprofitar els rics recursos marins de l’oceà Pacífic. De fet, la civilització Caral-Supe encaixa amb la teoria de la “maritime foundations of Andean civilization” (Moseley, 1975), que postula que l’abundància de pesca va proveir prou aliment per sustentar poblacions denses i obres públiques. A Áspero s’han trobat vestigis de peixos i mariscs en gran quantitat, i eines com hams i pesos per a xarxes fetes amb pedres nuades i flotadors de carbassa, confirmant una indústria pesquera important. Per tant, la costa aportava proteïnes (peix, mol·luscs) i la vall aportava fibres (cotó) i carbohidrats vegetals –una dieta complementarietat perfecta. Els investigadors consideren que els habitants de Caral intercanviaven cotó, productes agrícoles i tèxtils als pobles costaners a canvi de peix sec i marisc, establint una simbiosi econòmica (Haas & Creamer, 2006).

A més de l’eix vall-costa, Caral va teixir contactes amb regions més allunyades. S’han identificat materials exòtics importats: per exemple, restes de pebre i fruites de la selva amazònica, pells de primats i plomes de còndor dels Andes, fusta de lloque de la serralada, i sobretot petxines Spondylus procedents de la costa equatorial (actual Equador). Les petxines de Spondylus princeps, molt apreciades a totes les cultures prehispàniques, van arribar fins a Caral-Supe possiblement a través d’una ruta costanera d’intercanvis que cobria més de 1000 km. Aquest flux de béns demostra que Caral formava part d’una xarxa comercial extensa, on comunitats de la costa nord (Equador), la serra andina i l’Amazonia intercanviaven objectes sumptuaris, matèries primeres i coneixements. De fet, en els jaciments de Caral no només s’han trobat objectes materials d’origen extern, sinó també evidències de transmissió cultural: per exemple, alguns estils artístics o tecnologies podrien haver viatjat juntament amb els béns. La ciutat de Caral actuava com a centre neuràlgic d’aquesta xarxa: “el centre de tota la xarxa era indubtablement la Ciudad Sagrada de Caral” indica un estudi (Santana, 2015), subratllant el paper centralitzador de Caral en els intercanvis regionals.

Aquest intens comerç pacífic explica en bona mesura la seva prosperitat. Mentre en altres indrets la conquesta militar servia per obtenir recursos, a Caral va ser el bescanvi i l’especialització productiva el que va generar excedents. Un producte clau va ser, insistim, el cotó: gràcies a ell es fabricaven les xarxes de pesca que permetien obtenir enormes quantitats de peix a la costa; alhora, el peix sec proveïa proteïnes a l’interior i fertilitzants orgànics pels camps. Aquest intercanvi “cotó per peix” ha estat anomenat la base de la “economia de complementarietat ecològica” andina (Murra, 1972), on diferents ecosistemes interdependents s’articulen econòmicament. Caral en seria una de les primeres manifestacions documentades.

Pel que fa a l’organització econòmica interna, sembla que l’estat de Caral gestionava part dels excedents per destinar-los a obres públiques i cerimònies. L’arqueologia ha trobat magatzems comunitaris i indicis de tribut en forma de béns i treball. Els habitants lliuraven part de les collites (carbasses, llegums, fruits) i manufactures (roba, estores, etc.) a la classe dirigent, que a canvi els oferia protecció ritual i potser redistribuïa aliments en èpoques de necessitat. Aquesta mena de proto-sistema tributari assegurava la coherència de l’estat. Cal destacar que no existia moneda ni mercat com els entenem avui; l’economia funcionava per intercanvi directe i per redistribució centralitzada. Tot plegat feia de Caral una societat productiva i excedentària, capaç d’alimentar especialistes (sacerdots, artesans, músics) que no es dedicaven directament a la subsistència, la qual cosa va afavorir el floriment cultural i científic.

En síntesi, l’economia de Caral-Supe va ser prou diversificada i connectada: agricultura intensiva de vall (amb canalitzacions per regadiu), pesca i marisqueig costaner, domesticació de plantes industrials (cotó), possible cria de camèlids a zones altes, i sobretot una activa xarxa d’intercanvis regionals. Contra el que es podria pensar d’un entorn desèrtic, Caral va transformar el paisatge per fer-lo productiu: mitjançant canals de reg i emmagatzematge d’aigua (amunas), convertiren la vall àrida en hortes fèrtils (Shady, 2006). Aquest èxit agro-hidràulic i comercial sostingué la civilització durant gairebé dos mil·lennis. Malauradament, com s’ha esmentat, un canvi climàtic sobtat –una sequera prolongada– va colpejar fatalment aquesta economia fina, provocant la desestabilització i l’abandonament final dels centres urbans cap al 1800 aC (Shady, 2022). En l’apartat final tornarem sobre aquest col·lapse; abans, tanmateix, explorarem els impressionants assoliments tecnològics i culturals de Caral.

Desenvolupament científic i tecnològic

Malgrat no comptar amb alguns avenços materials que considerem bàsics (com la ceràmica o el metall), la civilització Caral-Supe va excel·lir en nombrosos aspectes tecnològics i científics. La seva mera existència demostra una gran capacitat d’innovació per adaptar-se a un entorn desèrtic i sísmic. A continuació es detallen els camps on Caral va assolir avenços notables:

Arquitectura antisísmica: El Perú és una zona de forta activitat sísmica, i els habitants de Caral van ser pioners en enginyeria anti-terratrèmols. Per assegurar l’estabilitat de les seves construccions monumentals, van emprar un enginyós sistema de fonaments flexibles mitjançant sacs de fibres vegetals plens de pedres, coneguts com a shicras. Es tracta de bosses teixides amb cordes de cotó o jonc que, un cop omplertes de pedres, es col·locaven en capes dins els murs i plataformes. Aquest farciment absorbia l’energia sísmica i evitava l’esfondrament de les estructures rígides de pedra i fang. La presència de centenars de shicras a les piràmides de Caral ha estat ben documentada pels arqueòlegs, i se les considera entre les tecnologies anti-sísmiques més antigues del món (Sandweiss et al., 2001). Igualment, als punts estructurals crítics com finestres i portals, utilitzaven un sistema constructiu anomenat quincha, consistent en un entramat de canyes i fusta embegut en fang, que confereix flexibilitat als murs. Aquesta tècnica de quincha, encara emprada en l’arquitectura tradicional peruana, té la virtut de resistir els moviments tel·lúrics sense esquerdar-se. Així doncs, Caral va prefigurar solucions arquitectòniques que milers d’anys després seguirien sent vigents a la regió andina per minimitzar els danys dels terratrèmols.

Enginyeria civil i hidràulica: Com ja s’ha mencionat, convertir una vall desèrtica en habitable va requerir coneixements d’enginyeria. Els habitants de Caral van construir canals de regadiu que desviaven part del cabal del riu Supe cap als camps. A més, a les parts altes de la conca empraren probablement la tècnica de les amunas, canalitzacions que emmagatzemen aigua de pluja i de desglaç subterrani per alimentar les fonts a la temporada seca (la recerca hidrològica moderna ho està investigant). Aquest sistema assegurava el reg continuat de cultius com el cotó. Segons Francesc Bailón, l’obra tecnològica més gran de Caral va ser “convertir una vall desèrtica en fèrtil” (Bailón Trueba, 2022) –una proesa que aconseguiren duent aigua des de lluny i gestionant aiguamolls. També van domesticar diverses plantes i milloraren llavors, demostrant coneixements agronòmics avançats (Shady et al., 2009). En l’àmbit del transport, si bé no tenien rodes ni animals de càrrega, es van valer de trineus rudimentaris i cistelles per desplaçar blocs pesants; fins i tot s’ha suggerit que usaren troncs rodants per moure pedres, tècnica coneguda en altres civilitzacions antigues.

Un altre aspecte notable és que a Caral possiblement es van inventar els primers vehicles nàutics de la costa peruana: els caballitos de totora. Aquestes embarcacions fetes de jonc trenat (totora) en forma de caiac primitiu han estat utilitzades pels pescadors del Perú durant mil·lennis, i la tradició oral ja les atribuïa a temps antics. Efectivament, Caral i Áspero en representen un context adequat per a la invenció dels caballitos de totora, emprats per a la pesca costanera. Diversos autors creuen que els habitants de Caral foren els primers a construir aquests raïls de jonc vers 2500 aC, donada la seva necessitat d’explotar el mar (Bonavia, 1971). Si bé l’evidència directa és escassa (atesa la degradació de materials orgànics), l’ús intensiu del jonc i la iconografia posterior permeten fer plausible aquesta innovació naval.

Astronomia i mesura del temps: Com a societat agrícola, Caral necessitava conèixer el calendari de les estacions i ritmes naturals. Les excavacions al Temple de l’Amfiteatre de Caral han revelat la presència d’un calendari solar rudimentari: alineacions arquitectòniques i senyals al terra que indiquen els solsticis i equinoccis. S’han identificat pedres o marques en el sòl disposades de forma que, en sortir el sol en dates clau (solstici d’hivern o estiu), projectaven una ombra específica, permetent als sacerdots ajustar el calendari agrícola. Així podien predir l’època de sembra i collita amb precisió. A més, en algunes plataformes superiors de Caral s’hi podrien haver fet observacions astronòmiques bàsiques (com la sortida d’alguna estrella específica a l’alba marcant l’inici d’una estació). L’especialista F. Bailón destaca que Caral-Supe albergà “el primer observatori astronòmic del continent” (Bailón Trueba, 2022), cosa que s’evidenciaria per aquesta organització astronòmica de la ciutat. Un altre element curiós és allò que els investigadors anomenen el “calendari de butxaca” de Caral: unes petites peces portàtils fetes probablement de fusta o os, decorades amb símbols solars, que podrien servir per determinar l’època de l’any segons l’angle dels rajos solars al matí. Aquest artefacte anomenat shipibo-konibo (nom d’una ètnia amazònica actual, potser per semblança) és esmentat en notes de camp, tot i que encara s’investiga la seva funcionalitat exacta. En tot cas, palesa l’interès dels habitants de Caral per mesurar el pas del temps i lligar-lo a ritus religiosos.

Sistema d’escriptura i registre numèric: Un assoliment majúscul de Caral-Supe és que posseeix la primera evidència de registre escrit o proto-escriptura de l’Amèrica prehispànica: el quipu. Durant les excavacions es va descobrir a Caral un quipu antic –un conjunt de cordills nuats de diferents gruixos i colors– considerat el més antic conegut (aprox. 2500 aC). El quipu era el sistema mnemotècnic i comptable que posteriorment farien servir els inques i altres pobles andins per emmagatzemar informació numèrica i possiblement narrativa mitjançant nusos en cordes. Que ja existís a Caral indica que aquesta civilització va inventar o adoptar un primer sistema de registre per portar comptes de tributs, censos o magatzems. Si bé no és una “escriptura” en el sentit convencional (no codifica llenguatge parlat, fins on sabem), el quipu compleix la funció de documentar dades de forma externa a la memòria humana, un salt cognitiu molt important. La UNESCO destaca la troballa del quipu de Caral com a testimoni de la complexitat administrativa de la seva societat. Així, Caral se situa al nivell d’altres civilitzacions originàries en haver desenvolupat un mitjà propi de registre d’informació.

Tecnologia musical i artística: La cultura de Caral apreciava la música i l’art ritual. S’han recuperat 32 flautes travesseres fetes amb os d’ocell (còndors i pelicans) perfectament afinades, a més de 4 flautes de Pan (antaras) de canya amb fils de cotó. Aquests instruments es van trobar enterrats com a ofrena sota el sòl de la plaça circular de la Piràmide de l’Amfiteatre, cosa que suggereix que la música tenia una funció sagrada i comunitària. Les flautes estan decorades amb gravats d’animals mítics (serps, aus, micos), indicant un simbolisme religiós en la iconografia musical. Aquesta és la mostra més antiga d’instruments musicals a la regió andina, i evidencia coneixements d’acústica, artesania fina i possiblement solfa (pautes sonores) transmeses oralment. La presència de 32 flautes fa pensar en conjunts musicals organitzats, possiblement orquestres cerimonials que tocaven en rituals massius –quelcom sorprenent per a una civilització tan antiga. La investigadora C. Fernández (2018) assenyala que la música a Caral hauria servit per cohesionar socialment els participants en cerimònies i per enaltir les experiències místiques col·lectives, actuant com a eina tecnològica d’impacte psicològic.

Medicina i ciències naturals: Encara que menys documentat, hi ha indicis que els habitants de Caral posseïen amplis coneixements en medicina tradicional i botànica. La biodiversitat del seu entorn (vall, mar, muntanya propera) els proveïa de plantes remeieres i possiblement de substàncies psicoactives. Al jaciment s’hi han trobat restes de mescalina i coca (Fulles de coca i cactus San Pedro, segons Shady, 2006), suggerint que practicaven el consum d’al·lucinògens en contextos rituals. Aquest ús implica que coneixien els efectes de diverses espècies i les empraven amb finalitats curatives o espirituals, una mena de farmacopea primitiva. També deurien saber d’anatomia bàsica i tractaments herbolaris per a malalties comunes. Cap al final de la seva existència, la sequera possiblement els portà a experimentar amb nous cultius i solucions; la narrativa mítica conservada a Vichama parla d’una dona que sobreviu a la fam i rep un fill del déu Sol que restaura la fertilitat, al·legoria que amaga potser intents reals d’innovació agrícola durant la crisi.

En definitiva, Caral-Supe, tot i ser preceràmic, va desenvolupar un bagatge tecnològic notable: arquitectura monumental anti-sísmica, obres hidràuliques de reg, eines i embarcacions adaptades, mesura astronòmica del temps, un sistema de registres numèrics (quipu), instruments musicals sofisticats, i coneixements de botànica i medicina. Molts d’aquests avenços van ser llegats a cultures posteriors: els quipus i la quincha els trobem en els inques, les places circulars i piràmides a Chavín i altres cultures, la domesticació del cotó beneficià tota la regió andina, etc. Per això es pot afirmar que l’enginy de Caral va transcendir la seva època, convertint-se en part de la base tecnològica de les civilitzacions andines posteriors.

Vida cultural i pràctiques religioses

La cultura de Caral-Supe presenta un ric univers religiós i simbòlic que podem reconstruir parcialment a través de l’arquitectura, les ofrenes i l’art moble trobats als jaciments. Com en tota civilització antiga, la religió ocupava un lloc central i estava íntimament lligada al poder polític (teocràcia). A continuació, es detallen alguns aspectes clau de la vida cultural i espiritual de Caral:

Arquitectura cerimonial: Els principals edificis de Caral tenien funcions religioses o comunitàries. Destaquen almenys set piràmides-temple a la ciutat, cadascuna amb característiques especials. La més gran, anomenada Piràmide Major, domina el conjunt urbà amb els seus 28 m d’altura i conté a la part superior diversos recintes, altars i fogons sagrats. Davant la seva façana hi ha la plaça circular enfonsada, on es reunia la gent durant cerimònies massives. Un altre edifici rellevant és el Temple de l’Amfiteatre, anomenat així per la gran plataforma circular envoltada de graderies a manera d’amfiteatre on el poble podia asseure’s a presenciar rituals. En aquest temple s’han trobat fins a 32 fogons cerimonials a l’interior, on es cremaven ofrenes (vegetals, petxines, llana, ossos) potser en honor a divinitats agràries o còsmiques. Els altars de foc sagrat són típics: estances quadrades amb forats centrals per al foc i entrades orientades astronòmicament, que recorden altars d’altres cultures andines posteriors. La presència de cendres i restes de plantes psicotròpiques en aquests fogons suggereix que els sacerdots feien rituals de fumigació i inhalació de substàncies (com el cactus San Pedro amb mescalina) per entrar en trànsit i comunicar-se amb el món sobrenatural.

Cosmovisió i deïtats: Tot i que no tenim textos escrits, la iconografia recuperada en flautes i frisos ens parla d’una cosmovisió rica. Els habitants de Caral veneraven probablement déus relacionats amb la naturalesa i els cicles vitals: el Sol (fonamental per a l’agricultura), potser la Lluna, i elements com l’aigua, la terra i el foc. Un símbol recurrent a Vichama són les granotes i serps entremesclades amb figures humanes moribundes. La granota sovint representa la pluja (ja que surt quan plou) i la serp pot simbolitzar rius o forces tel·lúriques. Això indicaria un culte a la pluja i a la fertilitat de la terra –fins i tot és possible que tinguessin un mite d’un déu de l’aigua ofès la ira del qual causà la sequera, un tema comú en societats agrícoles. Les ofrenes marines (petxines Spondylus i restes de tauró) trobades a Caral apunten a cultes a la mar i a les divinitats marines, demanant abundant pesca o corrents favorables. Alhora, la trobada d’estatuetes femenines (una d’elles anomenada “La Sacerdotessa de Caral”) revela la figura d’una possible deessa mare o sacerdotessa principal vinculada a la fertilitat. Les cultures andines posteriors veneraren deesses de la terra com Pachamama; pot ser que a Caral ja existís una proto-Pachamama o deïtat femenina de la Terra.

Rituals i sacrificis: Com a part de la seva religió, els habitants de Caral practicaven sacrificis rituals, tot i que a una escala menor que altres civilitzacions. A Áspero s’hi ha localitzat la Huaca dels Sacrificis, on s’hi varen trobar els esquelets de dos infants i un nounat oferts en sacrifici (Haas et al., 2004). Aquests sacrificis humans, datats cap al 2800-2500 aC, podrien haver estat dedicats a demanar bonança marina (donada la natura pesquera d’Áspero) o com a part de fundació d’un temple. També s’han identificat sacrificis d’animals: ossos de llames ofrenats i restes de peixos i aus decapitats cerimonialment, senyal d’ofrenes alimentàries als déus. Cal esmentar que no s’han trobat indicis de sacrificis massius ni violents com en els asteques; més aviat semblen ofrenes puntuals en moments crítics (per exemple, davant sequeres). Un altre ritual detectat és l’enterrament votiu d’objectes: els flautes esmentades es van enterrar intencionadament sota la plaça, i també s’han trobat gerres de mate (carabassa) plenes de llavors, bosses amb cabells humans, collarets trencats a propòsit, etc., posats sota sòcols d’edificis com a ofrenes fundacionals per consagrar l’espai. Això connecta amb una pràctica andina pervivint fins l’època inca: enterrar conopas o ofrenes en construccions i camps per afavorir-ne la benedicció divina.

Expressions artístiques: Tot i que Caral no ens ha deixat grans escultures ni pintures murals com altres cultures, té formes d’art subtils. Les petites estatuetes d’argila trobades (de pocs cm, sovint femenines i nues o amb adorns) podrien representar personatges mítics o ancestres. Algunes es van trobar deliberadament fragmentades abans de ser ofrenades, possiblement com a part d’un ritual de “sacrifici” simbòlic de la figura. Això podria simbolitzar el trencament de l’antic per donar pas al nou en cerimònies de renovació. Un altre exemple artístic són els gravats en ossos de les flautes: representen micos aulladors (animal amazònic) i aus marines amb dissenys estilitzats, potser al·lusius a mites avui desconeguts. També s’ha documentat que els murs de les piràmides estaven enllustrats amb fang i pintats de colors: blanc, groc clar i ocasionalment vermell. Encara que avui la pintura s’ha perdut gairebé del tot, aquesta policromia indica un sentit estètic i simbòlic de l’arquitectura (p. ex., el color blanc/groc clar associat a la llum solar divina, el vermell a la sang o la vida).

No podem oblidar la possible existència de geoglifs (dibuixos a terra de gran escala) associats a Caral. El text aportat esmenta un geoglif anomenat “chupacigarro”. Encara que no és tan famós com les línies de Nazca, s’ha reportat un geoglif a la zona de Caral que representaria una figura zoomorfa relacionada amb el nom local antic (chupacigarro era com es coneixia un ocell de la zona). Aquests geoglifs haurien servit com a senyals territorials o ofrenes visuals als déus des del cel.

Festes i vida quotidiana: La vida diària a Caral devia d’estar marcada per un calendari festiu lligat a l’agricultura i la pesca. Les troballes musicals i l’existència de places públiques suggereixen reunions comunals periòdiques on es combinava allò sagrat i allò lúdic. Possiblement celebraven festivitats en els solsticis, on tota la població acudia a la gran plaça central per participar en ritus, danses al so de flautes i tambors (s’han trobat fragments de tambor de pell) i consum de chicha (beguda fermentada de vegetals). És plausible que hi hagués una festa principal per commemorar l’inici de la temporada de pluges (on es demanava a la divinitat pluvial que beneís els camps) i una altra després de la collita. Igualment, les bones pescades podien celebrar-se amb rituals a la platja d’Áspero, incloent sacrificis de llamàntol o dofins, segons apunten algunes restes marines interpretades com a ofrenes. En l’aspecte més mundà, els habitants de Caral menjaven farinetes de blat de moro, patata i mongetes, peix assecat, fruits i llavors; vestien túniques simples fetes de cotó teixit a mà (en punt senzill, sense decoracions, segons mostren restes tèxtils trobats); les dones usaven faldes o túniques subjectes amb tupus (agulles) i els homes tapalls; anaven generalment descalços però fabricaven també sandàlies de fibra per caminar en terreny difícil. Aquesta senzillesa de la indumentària contrasta amb la sofisticació de l’arquitectura i indica una societat que invertia més en allò col·lectiu (temples, places) que no pas en objectes sumptuaris personals.

En resum, la cultura de Caral-Supe fusionà espiritualitat, art i vida comunitària d’una forma harmònica. La religió impregnava totes les activitats –de la planificació urbana (alineada als astres) fins als intercanvis comercials (sota protecció divina). Els governants-sacerdots van mantenir la cohesió social mitjançant ritus i mites que donaven sentit a l’esforç col·lectiu. Alhora, la gent gaudia d’expressions culturals compartides, com la música i les festes, que reforçaven la identitat comuna. Aquesta integració cultural va ser sens dubte clau perquè Caral es mantingués estable durant 18 segles sense recórrer a l’opressió militar. És lícit pensar que la “cultura del diàleg i la pau” (com la qualificaria la UNESCO) de Caral és un llegat intangible que encara avui pot inspirar: respectaven la natura, honraven la vida amb música i cerimònia, i van prosperar basant-se en la cooperació.

Col·lapse i llegat de la civilització Caral-Supe

Tal com s’ha exposat, cap al 1800 aC la civilització de Caral-Supe va entrar en crisi i els seus centres urbans foren abandonats. Les investigacions coincideixen que la causa principal va ser un canvi climàtic abrupte, probablement relacionat amb una variació global del clima. Concretament, una sequera prolongada ha quedat registrada a la zona andina fa uns 3.800 anys, coincidint amb el col·lapse de Caral (Williams et al., 2012). Les representacions iconogràfiques trobades a Vichama –figures humanes escanyolides, caps decapitats i granotes– narren “un canvi climàtic planetari” en paraules de Ruth Shady. La granota apareix sobre caps humans en els frisos, interpretant-se com el clam perquè tornin les pluges (les granotes simbolitzen l’aigua) mentre els humans moren de fam. Shady sosté que la sequera provocà “fam, mort, crisi social i finalment l’abandonament total dels centres urbans” de Caral. Sense pluges, els canals de reg s’eixugaren, les collites fracassaren i l’ordre social teocràtic es va des-estructurar. És possible que es produïssin aixecaments o migracions massives de població buscant llocs més humits. De fet, sembla que part dels habitants de Caral van desplaçar-se cap a la costa nord (Vichama) o cap a valls veïnes on la sequera fos menys severa, portant amb ells la seva cultura.

El col·lapse de Caral-Supe, tanmateix, no significà el final de la tradició civilitzadora andina, sinó un relleu i transformació. Diversos segles més tard, a la serralada de Áncash, va sorgir la cultura Chavín de Huántar (ca. 1200 aC) que molts consideren hereva de l’esperit de Caral. Chavín tenia temples, esteles i iconografia religiosa avançada, i es va expandir per la serralada central: probablement recollí influències de cultures anteriors com Caral. També a la costa nord, cultures com la Sechín (ca. 1600-1300 aC) i la Vicus posterior podrien haver rebut llegats indirectes. En general, avui es reconeix que Caral-Supe va establir les bases de molts trets andins: l’ús del quipu (transmès i perfeccionat fins als inques), l’organització en aiyus amb curacas, la planificació urbana amb places enfonsades (present a Chavín i després a cultures com Moche i Nazca), l’arquitectura piramidal de centres cerimonials (que es repeteix a Sechín Alto, Moche i fins i tot a Tiahuanaco amb altres estils), el culte a déus de la natura (que perdurarà en tot el món andí) i la tradició de societats integradores i comercials.

És revelador que milers d’anys després, l’Imperi Inca –culminació de la civilització andina prehispànica– compartia valors i elements bàsics amb Caral: absència de moneda i comerç estatalitzat, economia de complementarietat ecològica, religió solar, rol de la música en rituals, relatiu protagonisme femení (recordem les Acllas o verges del Sol inques), etc. Caral va ser, doncs, la mare cultural que va irradiar un patró propi de desenvolupament: cooperatiu, religiós, adaptat a entorns extrems i sense escriptura fonètica però amb alta capacitat d’organització.

En l’àmbit històric, la re-valorització de Caral-Supe té també un gran impacte en l’orgull i identitat del Perú contemporani. Després del seu descobriment i posada en valor, Caral s’ha convertit en un símbol nacional, comparable a Machu Picchu. L’any 2009 la Ciutat Sagrada de Caral-Supe va ser inscrita a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO, destacant el seu “valor universal excepcional” com a testimoni de l’origen de la civilització andina i de l’arquitectura monumental primerenca a Amèrica. Des d’aleshores, el govern peruà i la Zona Arqueològica Caral (dirigida per Shady) han impulsat projectes de conservació, investigació interdisciplinària i desenvolupament sostenible a la regió. Caral s’ha integrat en circuits turístics i educatius, i rep visitants interessats a veure de primera mà les piràmides més antigues d’Amèrica. Tot i així, segueix sent un lloc relativament poc massificat, conservant un ambient de tranquil·litat enmig del paisatge desèrtic que tant va marcar els seus antics pobladors.

En conclusió, la civilització de Caral-Supe representa un capítol fundacional de la història americana. La seva descoberta va ampliar en dos mil·lennis el passat civilitzat del Nou Món i va demostrar que organitzar societats complexes no és patrimoni exclusiu de l’Orient Pròxim o Orient Llunyà, sinó que es va donar també de forma autòctona a l’Amèrica precolombina. A més, Caral ofereix un model alternatiu de civilització: una societat sense guerres conegudes, basada en el comerç i la solidaritat comunal, que va florir en harmonia amb l’entorn durant segles. El seu llegat es percep en la continuïtat cultural andina i ens convida a reflexionar sobre com els éssers humans podem construir comunitats pròsperes i pacífiques. Avui dia, mentre noves excavacions segueixen traient a la llum instruments, figures i construccions a Caral, podem imaginar el ressò llunyà de les flautes de còndor i el fum dels altars enlairant-se cap al cel, testimonis muts d’una civilització brillant que va encendre la primera flama de la història a Amèrica.

Bibliografia

• Bailón Trueba, F. (2021). Caral-Supe, la primera civilització d’Amèrica. [Conferència]. Associació Universitària de la Gent Gran d’Anoia – AUGA, 4 de maig de 2021.
• Haas, J., Creamer, W. & Ruiz, A. (2004). Dating the Late Archaic occupation of the Norte Chico region in Peru. Nature, 432(7020), 1020-1023. doi:10.1038/nature03146
• Shady Solís, R., Cáceda Guillen, D. (2008). Áspero. La Ciudad costera de la civilización Caral. Proyecto Especial Arqueológico Caral-Supe/INC
• Shady Solís, R., Haas, J. & Creamer, W. (2001). Dating Caral, a Preceramic Site in the Supe Valley on the Central Coast of Peru. Science, 292(5517), 723-726. doi:10.1126/science.1059519
• Shady Solís, R. (2004). Caral: La ciudad del fuego sagrado. Lima: Instituto Nacional de Cultura.
• Shady Solís, R., Machacuay, C., Colega, R. et al. (2009). La Ciudad Sagrada de Caral-Supe: 15 años de investigaciones arqueológicas. Lima: Zona Arqueológica Caral.
• Zona Arqueológica Caral (2014). Caral, la civilización más antigua de América (Edición escolar). Lima: Unidad de Difusión ZAC.
• Pringle, H. (2001). “The First Urban Center in the Americas”. Science, 292(5517): 621-622.
• Redacció RPP (2022). Frisos de cuerpos cadavéricos, sapos y serpientes en Vichama revelan un “cambio climático” hace 3.800 años. RPP Noticias, 22 d’agost 2022.
• Zuta Dávila, L. (2023). Caral: la sequía fue el impacto más devastador del cambio climático y provocó su abandono. Agencia Andina, 27 maig 2023.

Jordi Coll Vera - 2025