Introducció

Tots els països, tots tenen un himne, tots. Un himne que els representa i amb el qual es pretén que tot un col·lectiu s'hi senti identificat. S'hi sentin identificats precisament com això, com a col·lectiu. L'origen d'aquests himnes que tenen els països és molt, molt divers. Hi ha himnes que són molt recents, hi ha himnes que tenen una gran història, altres que encara no estan definits del tot.

Per exemple, vegem-ne un parell d'exemples:

• L'himne d'Espanya. L'himne espanyol és un himne sense lletra, només té música i és una música que té el seu origen en una marxa, que es deia la “Marcha Granadera” ^[1]. Original del “Libro de la Ordenanza Delos Toques de Pífanos y Tambores Que se Tocan Nuevamente en la Infantería Española”, de Manuel Espinosa, any 1761, sota el regnat de Carles III. Té, per tant, més de 250 anys.
• L'himne oficial del País Basc tampoc té lletra. Està basada, la seva música, en una melodia que es tocava quan s'iniciava el ball, una música que servia per saludar la bandera. Més endavant, Sabino Arana, l'ideòleg del nacionalisme basc, li va posar una lletra, el “Gora ta gora” (“Amunt i amunt”), convertit en l'himne del Partit Nacionalista Basc. És a dir, l'himne nacional del País Basc és el mateix que el del Partit Nacionalista Basc, però sense lletra.

L’himne actual de Catalunya és “El cant dels segadors”. Té una història bastant llarga.

D'on ve el nostre himne nacional? Recordem primer la seva lletra. “Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena”, vol dir que ho era [“rica i plena”] i ara no ho és. La frase expressa un desig d’un suposat passat més esplendorós. “...endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba”, deixem enrere qui ens oprimeix. “Bon cop de falç, bon cop de falç defensors de la terra, bon cop de falç.”, ens parla dels “segadors”, els qui utilitzen la falç, el poble pla quan es va composar la lletra. “...Ara és l’hora, segadors, ara és l’hora d'estar alerta. Per quan vingui un altre juny esmolem ben bé les eines.” , el juny és el temps de la sega, la falç es trastoca en un arma de guerra. “Bon cop de falç, bon cop de falç defensors de la terra, bon cop de falç.”, lluitem... “Que tremoli l'enemic...”, s’acaben les metàfores, clarament, ja no parlem de segar el blat. “Que tremoli l'enemic en veient la nostra ensenya [la bandera]. Com fem caure espigues d'or [el blat], quan convé seguem cadenes. Bon cop de falç. Bon cop de falç defensors de la terra. Bon cop de falç.”

L’himne fa al·lusió al 7 de juny de 1640. El que es coneix com “el Corpus de Sang”. El motí a Barcelona que donarà lloc a la Guerra dels Segadors. Una guerra que enfrontarà Catalunya, aliada amb França, contra les tropes del rei de Castella Felip IV.

El Corpus de Sang

Vegem què va passar aquest 7 de juny de 1640, per què se li diu el Corpus de Sang i per què és aquest l'origen del nostre himne nacional, “Els Segadors”.

En aquella època la monarquia hispànica era, sota el regnat de Felip IV, en guerra amb França, dins el marc de la Guerra dels Trenta Anys.

L’any 1639, l'exèrcit castellà recupera dels francesos, la fortalesa de Salses, a prop de Perpinyà. Felip IV atura aleshores la guerra però ordena a l'exèrcit que es quedi a Catalunya. Els soldats són allotjats, per llei i gratuïtament, a les cases dels pagesos, que tenien també la obligació de prestar-los tota mena de serveis a més de l’allotjament (sal, vinagre, foc, taula, menjar,...) sense rebre res a canvi ^[2]. És doncs fàcil de imaginar que es varen generar molts i molts conflictes. Més quan, sovint, per evitar els conflictes, en un poble qualsevol hi havia més soldats que habitants, per tal de que aquests no es poguessin revoltar. La situació era doncs realment molt tensa.

Francisco de Melo, un portuguès que va servir com a militar a les files de Felip IV, va escriure el llibre “Historia de los movimientos y separación de Catalunya, y de la guerra entre la majestad católica de D. Felipe IV rey de Castilla y de Aragón, y la diputación general de aquel principado”, on s’hi pot llegir literalment: “Los soldados... no había insulto que no considerasen licito, discurrían libremente desperdiciando los frutos, robando los ganados, oprimiendo los lugares.; otros violentando las leyes... Toda la fatigada Catalunya representaba un lamentable teatro de miserias y escándalos tan execrables a la consideración de los cristianos como a la de los políticos.”

Els allotjaments no significaven únicament un càstig per als pagesos, sinó també l’ocupació militar d'un territori, perquè Catalunya tenia aleshores les seves pròpies lleis i les seves pròpies entitats polítiques.

Un dels primers focus de tensió es produeix a Mosset, un poble del Conflent (aleshores territori català), on ja al primer trimestre de 1640 s’hi registren disturbis contra la presència de les tropes reials. Tot i que Mosset no és l’únic ni el primer escenari de resistència, sí que és un indret destacat on la revolta començarà a prendre forma (Vilar, 1962).

El conflicte s’estén ràpidament pel Principat, impulsat pel rebuig generalitzat als allotjaments forçosos de soldats del rei Felip IV, sovint mal equipats i violents amb la població (Fontana, 1993). Un dels incidents més greus té lloc a Santa Coloma de Farners, on estava previst allotjar-hi més de 1.000 soldats del terç de don Leonardo de Moles en uns 250 domicilis particulars —és a dir, més de quatre soldats per casa (Albareda, 2001). Davant la negativa de molts veïns a acceptar aquest allotjament, el virrei de Catalunya, Dalmau de Queralt i de Codina, comte de Santa Coloma, hi envia l’agutzil reial, Miquel Joan de Mont-rodon, amb reforços militars per tal de sufocar-hi la resistència.

Aquest enviament provoca una nova onada de violència. La situació es tensa encara més i acabà amb la mort de Mont-rodon a mans dels revoltats (Villanueva, 1994). A partir d’aquí, el conflicte s’escala: el 3 de maig de 1640, les tropes devasten el poble de Riudarenes, proper a Santa Coloma. Entre el 4 i el 7 de maig, les tropes saquegen i incendien la mateixa Santa Coloma de Farners (Albareda, 2001).

Els fets d’aquests dies encenen la indignació popular i la revolta s’estén arreu del Principat. Ciutats com Girona, Vic, Manresa i Mataró es sumen a l’alçament, rebutjant els allotjaments i les càrregues militars.

El 7 de juny de 1640, durant la festivitat del Corpus Christi, esclata la revolta a Barcelona, en el que es coneix com el Corpus de Sang. Uns dies abans, el 3 de juny, havien arribat a la ciutat nombrosos segadors per cercar feina per a la campanya de la sega. Un enfrontament entre alguns d’aquests segadors i uns velluters (artesans del vellut), un dels quals és criat de l’agutzil, acaba amb un segador greument ferit, fet que esdevindrà la guspira definitiva (Fontana, 1993).

El 7 de juny, uns 300 segadors es congreguen davant del Palau del Virrei, al Pla del Palau, per demanar justícia. Durant la concentració, un tret d’escopeta mata un dels manifestants. La situació es descontrola i esclatà la revolta popular amb crits com “Visca la terra!”, “Mori el mal govern!” i, significativament, “Visca el rei, nostre senyor!”, indicant que el moviment no era, almenys en un inici, contrari a Felip IV, sinó a la seva política i especialment al seu privat, Gaspar de Guzmán y Pimentel, més conegut com a comte-duc d’Olivares (Elliott, 1991).

Durant l’aixecament, la població assalta i crema cases de funcionaris reials, i mata Gabriel Berard i Gassoll, jutge de la Reial Audiència. El mateix virrei, Dalmau de Queralt, intenta fugir en galera pel port, però, suposadament, és capturat i assassinat a la zona de Montjuïc ^[3]. La mort del virrei és considerada per molts historiadors com el veritable inici de la Guerra dels Segadors (Albareda, 2001; Vilar, 1962).

La Guerra dels Segadors a Catalunya finalitzarà l’any 1652, amb la recuperació de Barcelona per part de les tropes de Felip IV després d’un llarg setge. Tot i aquest final militar, el conflicte no es tancarà formalment fins anys més tard, quan, amb la signatura del Tractat dels Pirineus l’any 1659, la Monarquia Hispànica reconeixerà la pèrdua dels comtats del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya, que passaran a formar part de França (Albareda, 2001).

Aquest tractat, signat entre Felip IV i Lluís XIV de França, marca definitivament la fi de la guerra entre ambdues corones dins del marc de la Guerra dels Trenta Anys, i suposa una pèrdua territorial permanent per a Catalunya, ja que aquests territoris no han tornat a formar part del Principat des d’aleshores (Elliott, 1991).

La Cançó dels Segadors

Els fets queden resumits en una cançó popular en to satíric, la “Cançó dels Segadors” ^[4]. Una composició popular anònima sorgida durant els fets del Corpus de Sang i la posterior Guerra dels Segadors. La cançó narra els abusos comesos per les tropes reials contra la població catalana, la profanació religiosa i la reacció popular que acabarà en revolta. El to és àgil, narratiu i sovint dramàtic, amb estructures orals i repeticions. Es denuncien les injustícies d'Olivares, mostra la destrucció de poblacions com Santa Coloma de Farners i Riudarenes, i culmina amb una crida a les armes. La figura de Jesucrist com a capità simbolitza el caràcter sagrat de la causa, legitimant-ne la revolta en termes morals i religiosos. (Soldevila, 1971) (Romeu, 1975). Una de les versions és la següent:

Ai ditxosa Catalunya, qui t’ha vista rica i plena! Ara el rei nostre senyor declarada ens té la guerra.

Lo gran comte d’Olivar sempre li burxa l’aurella: “Ara és hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra.”

Contra de los catalans, ja ho vegeu quina n’han feta: seguiren viles i llocs fins al lloc de Riudarenes, n’han cremada una església que Santa Coloma es deia, cremen albes i casulles, los calzes i les patenes.

I el Santísim Sagrament, alabat sigui per sempre. Mataren un sacerdot mentre que la missa deia.

Mataren un cavaller a la porta de l'iglésia, Don Lluís de Furrià, i els àngels li fan gran festa.

El pa que no era blanc, deien que era massa negre, lo daven an els cavalls, sols per assolar la terra.

Lo vi que no era bo, etgegaven les aixetes, lo tiraven pels carrers, sols per a regar la terra.

Mataren els diputats i els jutges de l'Audiència. Anaren a la presó, donen llibertat als presos.

Lo bisbe els va beneir amb la mà dreta i esquerra: “Ont és vostre capità, a ont és la vostra bandera?”

Varen treure el bon Jesús, tot cobert amb un vel negre: “Aquí és nostre capità, aquí és nostra bandera.

A les armes, catalans, que us han declarat la guerra!” ^[5]

De la Cançó dels Segadors a l’Himne Nacional de Catalunya

La “Cançó dels Segadors” és un document extraordinari per comprendre l’impacte immediat dels fets del Corpus de Sang (7 de juny de 1640) sobre la consciència popular catalana. Sabem que no pot haver estat composta abans d’aquesta data, ja que descriu esdeveniments ocorreguts aquell mateix dia. Alhora, no esmenta encara l’aliança dels catalans amb Lluís XIII de França, formalitzada l’octubre de 1640, cosa que indica que la composició és anterior a aquest gir diplomàtic (Vilar, 1962; Albareda, 2001). Es tracta, doncs, d’un testimoni immediat dels primers mesos de la Guerra dels Segadors. No s’ha conservat cap exemplar imprès original d’aquest “romance noticioso” (com es deien a Castella els relats poètics d’actualitat), ja que es transmetia de manera oral i cantada, la qual cosa permetia que la música i el text s’escampessin ràpidament entre la població com un instrument de propaganda popular molt eficaç. El coneixement actual d’aquesta cançó ens arriba gràcies a Manuel Milà i Fontanals, que la recull i publica el 1882 dins del seu Romancerillo catalán (Milà i Fontanals, 1882) . Més endavant, Mossèn Cinto Verdaguer, apassionat per la poesia popular i la memòria històrica catalana, contribuirà decididament a popularitzar-la i reivindicar-la com a símbol del poble català.

L’any 1892, el compositor Francesc Alió en fa una versió musical dins del recull Cançons populars catalanes, basant-se en el text transcrit per Milà i Fontanals al Romancerillo catalán. Tot i mantenir-ne el nucli temàtic, Alió hi introdueix modificacions importants, algunes de les quals avui es consideren errors històrics. Un dels casos més coneguts és la inclusió de l’expressió “Catalunya, comtat gran”, que resulta anacrònica i incorrecta, ja que Catalunya no era un comtat, sinó un principat, reconegut jurídicament des de l’Edat Mitjana (Fontana, 1993).

A més, Alió hi incorpora una tornada original que no apareix en cap versió popular antiga: “Bon cop de falç, bon cop de falç, defensors de la terra, bon cop de falç.” Versos escrits pel poeta Ernest Molinés, que constitueixen l’element més emblemàtic i reconeixible de la versió que posteriorment esdevindrà l’himne nacional de Catalunya, adoptat oficialment el 1993 pel Parlament (Albareda, 2001).

Quant a la melodia, Alió no utilitza una tonada recollida directament amb la cançó original dels segadors, sinó que s’inspira en una cançó popular vigatana, de contingut picant i festiu, la qual cosa afegeix un component irònic i curiós al destí simbòlic i solemne que acabarà adquirint la peça (Romeu i Figueras, 1975).

Tot i que Francesc Alió en publica la seva versió de La Cançó dels Segadors l’any 1892, aquesta resta relativament oblidada fins que, el 1899, el compositor Enric Morera en recupera la música per incloure-la en el poema simfònic "Catalònia", una obra amb una forta càrrega identitària que culmina amb la interpretació de la cançó d’Alió com a clímax simbòlic.

Aquesta recuperació musical provoca una reacció política immediata. A Madrid, la peça no és compresa en el seu context cultural i històric, i és percebuda com una provocació. El ministre de Governació espanyol, Francisco Romero Robledo, pronuncia un discurs molt aplaudit on adverteix que la cançó és “separatista i antipatriòtica”, especialment en un moment en què l’Estat espanyol es troba en plena guerra de Cuba (1895–1898) i amb l’orgull nacional ferit per la pèrdua de les últimes colònies.

Segons Romero Robledo, cantar Els Segadors és un gest inadmissible en plena crisi imperial espanyola, motiu pel qual la cançó és immediatament prohibida per les autoritats espanyoles, sota amenaça de pena de presó (Albareda, 2001) per als qui l’interpretessin o la divulguin. Aquest episodi, alhora curiós i significatiu, exemplifica una dinàmica històrica reiterada en la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol: la incomprensió —i repressió— del simbolisme cultural català quan aquest esdevé expressió col·lectiva de reivindicació nacional.

L’efecte real de la prohibició del govern espanyol no va ser l’esperat: la repressió va convertir la cançó en un símbol encara més potent. Arreu del país, es varen multiplicar els actes de desobediència simbòlica i cultural. Es té constància, per exemple, de la detenció d’un cec que la interpretava amb un cornetí, o de grups de joves que la cantaven expressament davant de la policia com a forma de protesta (Romeu i Figueras, 1975).

En aquest context, el músic Lluís Millet, fundador de l’Orfeó Català, en fa una adaptació coral l’any 1897, afavorint-ne encara més la difusió entre els cercles catalanistes. Cal recordar que en aquella època l’himne cantat habitualment en actes patriòtics era “El Cant de la Senyera”, amb lletra de Verdaguer i música de Domènec Mas i Serracant. Però Els Segadors anava guanyant presència en celebracions públiques, mítings i actes cívics.

A poc a poc, La Cançó dels Segadors esdevé l’autèntic himne oficiós de Catalunya: era cantada sempre dempeus, sovint seguida de visques a Catalunya, adquirint una funció de cohesió identitària entre els catalanistes, fins i tot entre aquells que abans no la coneixien.

El 27 de setembre de 1899, el poeta Joan Maragall en deixà constància explícita en un text clarivident: “El canto popular ‘Els Segadors’, arreglado recientemente para voces a coro por nuestros modernos compositores [referència a Lluís Millet], ha venido a ser en estos últimos tiempos el himno patriótico de Cataluña, indispensable en todas las fiestas y manifestaciones catalanistas, cantado con especial solemnidad, aclamado y a veces coreado por el público con singular calor, y mirado con recelo y hasta anatemizado por los que le consideran símbolo de hostilidad al Estado español.”

Aquestes paraules resumeixen el doble caràcter de la cançó: per als catalans, himne de llibertat i identitat col·lectiva; per a l’Estat, símbol de dissidència.

La versió original de La Cançó dels Segadors del segle XVII és massa llarga i complexa per a ser memoritzada fàcilment pel poble, especialment en actes públics o cívics. Amb aquesta voluntat de fer-la més assequible i adaptada a la melodia popularitzada per Alió, el diari Nació Catalana convoca l’any 1899 un concurs literari per premiar una nova lletra per a l’himne, amb aquestes paraules (amb l’ortografia pròpia de l’època):

“per a premiar una lletra que, adaptant-se perfectament a la part melòdica del expressat cant popular (Los Segadors), dongui una idea clara dels desitjos que sent Catalunya de reconquerir sa personalitat perduda, y que ab sas valentas estrofas encoratji als fills d'aquesta terra per a que ab son esfors la deslliurin del jou que avuy sofreix, formant així la moderna poesia y el tradicional cant popular, hermosament enllassats, himne nacional de Catalunya. La tornada haurà de començar dihent: Bon cop de falç.”

El guanyador és el poeta Emili Guanyavents, amb un text més breu, directe i èpic, que s’adapta perfectament a la melodia d’Alió i esdevé la versió més coneguda i cantada fins avui en dia:

“Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba. Bon cop de falç. Bon cop de falç, defensors de la terra. Bon cop de falç. Ara és hora, Segadors. Ara és hora d'estar alerta. Per quan vingui un altre juny, esmolem ben bé les eines. Bon cop de falç. Bon cop de falç, defensors de la terra. Bon cop de falç.

Que tremoli l'enemic, en veient la nostra ensenya. Com fem caure espigues d'or, quan convé, seguem cadenes. Bon cop de falç. Bon cop de falç, defensors de la terra. Bon cop de falç.”

Aquesta versió, pensada com a himne nacional modern, reforça el missatge de resistència i dignitat col·lectiva, i de seguida és adoptada per sectors catalanistes més progressistes, especialment a través de l’Orfeó Gracienc.

Tanmateix, la nova lletra també desfermà la repressió governamental. El 1900, per exemple, se’n prohibeix la interpretació en un acte públic a Celrà. Durant els Jocs Florals de Barcelona, es produeixen aldarulls a causa del seu cant, i a Lleida, el governador civil en prohibeix expressament l’execució (Albareda, 2001). La situació s’agreujà durant la dictadura de Primo de Rivera (1923–1930), en què Els Segadors és novament objecte de prohibicions i censures recurrents.

Durant anys, l’himne pateix també una controvèrsia interna: quina ha de ser la versió oficial? La versió de l’Orfeó Català, basada en el text antic i música d’Alió, o la nova versió curta i combativa de Guanyavents? Durant la Segona República, l’Orfeó Gracienc —més proper a posicions catalanistes d’esquerra— adopta la versió nova, mentre que l’Orfeó Català en defensa la seva versió històrica.

Finalment, en un acte solemne de 1932 al Palau Nacional de Montjuïc, en homenatge al president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora, es canta públicament Els Segadors amb la lletra de Guanyavents, consolidant-ne el reconeixement popular. I, l’any 1934, la Generalitat de Catalunya —encapçalada per Lluís Companys— nomena oficialment aquesta versió com a Himne Nacional de Catalunya (Albareda, 2001).

L’any 1936, amb l’amnistia dels condemnats pels fets del 6 d’octubre de 1934, el president Lluís Companys torna a Catalunya. És rebut a la plaça de Sant Jaume amb el cant d’Els Segadors, en un ambient d’emoció popular i de reafirmació nacional. Durant un acte celebrat al Gran Teatre del Liceu, ja es pot llegir oficialment: “Els Segadors, Himne Nacional de Catalunya”.

Aquest reconeixement, tanmateix, es veu bruscament interromput amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936–1939) i la posterior dictadura franquista, durant la qual tota simbologia catalana serà prohibida i perseguida, fins i tot l’himne.

La recuperació pública d’Els Segadors arriba l’11 de setembre de 1976, en el primer acte de la Diada Nacional autoritzat des del franquisme, celebrat a Sant Boi de Llobregat. L’himne és interpretat per la Coral Sant Jordi, dirigida per Oriol Martorell, i esdevé un moment de gran força simbòlica en la transició cap a l’autonomia.

Quan el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, retorna a Catalunya l’any 1977, el poble l’acull amb l’Himne dels Segadors, reafirmant-ne el valor com a símbol nacional unitari.

Un altre moment destacat és l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992, on l’Himne dels Segadors és interpretat a l’entrada dels reis d’Espanya a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Tot i la seva oficialització encara pendent, el gest té una clara dimensió institucional i internacional.

Finalment, el 25 de febrer de 1993, el Parlament de Catalunya, reunit en sessió ordinària, oficialitza la lletra de Guanyavents i música d’Alió com a Himne Nacional de Catalunya, posant fi a dècades de controvèrsies i reafirmant el paper d’Els Segadors com a símbol de la lluita, la dignitat i la identitat del poble català.

Bibliografia

• Albareda, Joaquim (2001). La Guerra dels Segadors: Una revisió crítica. Barcelona: Edicions 62.
• Elliott, J. H. (1991). La revolta catalana: una revisió de la guerra dels Segadors. Barcelona: Curial.
• Fontana, Josep (1993). La formació d'una identitat: Una història de Catalunya. Barcelona: Edicions Crítica.
• Maragall, Joan (1899). Articles a Diari de Barcelona.
• Milà i Fontanals, Manuel (1882). Romancerillo catalán. Madrid: Real Academia de la Historia.
• Romeu i Figueras, Josep (1975). Cançons de la guerra dels segadors. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
• Soldevila, Ferran (1971). Història de Catalunya, vol. II. Editorial Alpha.
• Vilar, Pierre (1962). Catalunya dins l’Espanya moderna. Barcelona: Edicions 62.
• Villanueva, Joaquim (1994). Crònica dels fets del Corpus de Sang. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Jordi Coll Vera - 2025