Introducció

Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, 1859 – Barcelona, 1909) va ser un pedagog, lliurepensador i militant anarquista català conegut sobretot per la fundació de l’Escola Moderna i per la seva execució arran de la repressió de la Setmana Tràgica de 1909. La seva figura ha estat objecte de lectures radicalment oposades: per a uns, un pedagog renovador i un màrtir de la llibertat de pensament; per a d’altres, un perillós agitador i instigador de la violència.

L’objectiu d’aquest text és, d’una banda, reconstruir ordenadament la trajectòria vital, pedagògica i política de Ferrer a partir de la historiografia actual i de la documentació conservada a la Fundació Ferrer i Guàrdia; i, de l’altra, analitzar qui és responsable de la seva mort, més enllà de l’acte formal del consell de guerra.

Orígens i formació ideològica

Ferrer neix el 14 de gener de 1859 a Alella (Maresme), en el sí d’una família pagesa amb 14 fills. Una família acomodada i profundament catòlica. De ben jove, però, es desmarcarà de la religiositat familiar i es decantarà pel republicanisme i l’anticlericalisme.

L’any 1872, amb 14 anys d’edat, es trasllada a viure i treballar a Barcelona amb un tiet lliurepensador, venedor de farines que l'introduirà en els ideals republicans, progressistes i anticlericals. Ferrer, de jove, encara no és anarquista, però sí que té un clar sentiment anticlerical i republicà.

Les idees anarquistes arriben a Barcelona cap a l'últim terç del segle XIX i ho fan bàsicament a través de tres vies:

  • La via de la propaganda pel fet, és a dir: la via de l'atemptat personal. Les accions terroristes que intentaven escampar l'anarquisme i fer propaganda de l'anarquisme a través del fet terrorista, de l'acció.
  • La via cultural i educativa, que proposa propagar l'anarquisme a través de l'educació i la lectura. Via que crea les escoles i els ateneus llibertaris.
  • La via anarcosindicalista, que advoca per crear sindicats que escampen els ideals anarquistes.

Com molts autodidactes del seu temps, no ha pogut assistir a l’escola en la seva infància. Combina feines modestes amb una intensa auto-formació: aprèn idiomes (francès, anglès, italià) i llegeix amb voracitat textos polítics, històrics i científics. Aquesta cultura autodidacta serà decisiva tant en la seva militància com en el seu projecte pedagògic posterior. Ferrer optarà personalment per la via cultural i educativa i el seu projecte estrella serà l'Escola Moderna.

Tanmateix se l’intentarà implicar en accions terroristes de la propaganda pel fet. En la dècada de 1880 s’afilia al republicanisme zorrillista i ingressa a la maçoneria (1883), a la lògia “Verdad”, on arribarà a graus elevats. Utilitza la seva feina a la línia ferroviària entre Barcelona i Portbou (França) per fer d’enllaç i secretari del militar republicà exiliat Manuel Ruiz Zorrilla. Després de participar en el fracassat intent de pronunciament republicà de 1886, per part del general Villacampa, ha de fugir a França, on hi viurà uns setze anys d’exili (fins a 1901).

A París subsisteix com a professor particular de castellà i publica un manual d’espanyol pràctic. Allà entra en contacte amb el nucli de l’anarquisme internacional: Louis(e) Michel, Jean Grave, Charles Malato, Sébastien Faure, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Paul Robin, Luiggi Fabri, els germans Reclus, així com anarquistes i lliurepensadors espanyols (Anselmo Lorenzo, la família Urales ——Federico Urales, el pare de Frederica Montseny—, etc.). Coneix també personatges com Alejandro Lerroux o Pi i Margall.

Durant el seu exili es casa amb Teresa Sanmartí, amb qui tindrà quatre fills dels quals en sobreviuran tres. Sol, Paz i Trinidad. És en aquest exili francès quan la seva evolució passa del republicanisme radical al lliurepensament anarquista.

L’Escola Moderna i la pedagogia racionalista

El punt d’inflexió en la biografia de Ferrer arriba quan rep una important herència, un milió de francs, d’una de les seves alumnes parisenques, Ernestine/Ernestina Meunier (o Munier). Amb aquests recursos decideix tornar a Barcelona i fundar, el 1901, l’Escola Moderna al carrer de les Corts (avui carrer Bailèn). [RODRÍGUEZ, 2020]

Ferrer s'adona que si vol canviar la societat, el que necessita és formar els joves en els valors que considera que són els oportuns, i llavors inicia un projecte pedagògic articulat sota el nom de “pedagogia racionalista”, basada en el raonament, oposada al pensament dogmàtic religiós, basat en creences.

El seu projecte educatiu te uns trets característics ben definits:

  1. Laïcisme i anticlericalisme
    • Rebuig frontal de l’educació confessional hegemònica a l’Espanya de l’època.
    • Eliminació de dogmes religiosos, patriòtics o monàrquics dels continguts escolars.
  2. Coeducació de sexes i de classes
    • L’Escola Moderna és mixta en un context on la separació per sexes és la norma.
    • Admet infants de diferents orígens socials, amb quotes adaptades a la capacitat de pagament familiar.
  3. Anti-autoritarisme i absència de càstigs i premis
    • No hi ha exàmens, notes ni sistemes de recompenses i càstigs: Ferrer considera que fomenten la hipocresia i la por. En contra del conegut lema de “la letra con sangre entra”.
    • El mestre no és una autoritat coercitiva, sinó un guia que acompanya la curiositat de l’alumne. L'alumne, i no el mestre, és el subjecte protagonista de l'ensenyament. El mestre canalitza la curiositat de l'alumne i recull els resultats de l’aprenentatge en un diari de treball i un butlletí pedagògic mensual internacional. A més, es fan conferències dominicals per a les famílies dels alumnes de l'escola. Ferrer era molt conscient de que sovint les famílies obreres que porten els seus fills a l'Escola Moderna són gent poc instruïda o analfabeta. Per tant, els oferia unes conferències formatives dominicals.
  4. Aprenentatge per experiència directa
    • Excursions a fàbriques, museus, camps i espais naturals per observar in situ allò que s’estudia (botànica, indústria, higiene, etc.). L’aprenentatge se’n surt de l’aula tradicional, un fet totalment revolucionari en aquells temps. S’utilitza el joc com una forma d’aprenentatge.
    • Predomini del coneixement pràctic per damunt de l’acumulació memorística. Es passa doncs de la teoria a la pràctica.
  5. Impuls de la higiene, la ciència i el pensament crític
    • Gran èmfasi en l’educació higiènica (per exemple, manuals com el “Botiquín escolar” d’Andrés Martínez Vargas).
    • Alfabetització científica bàsica per a infants de classe obrera. [VELÁZQUEZ, VIÑAO, 2010]

Aquest programa fa de l’Escola Moderna una institució pionera en el context català i espanyol, i un referent internacional de l’educació llibertària. La seva existència, però, serà breu: de 1901 a 1906, quan l’Estat la clausura arran de l’atemptat de Mateo Morral contra Alfons XIII. [RODRÍGUEZ, 2020]

El projecte editorial i el paper de Clemència Jacquinet

L’Escola Moderna és molt més que una escola: és també una editorial (Publicacions de l’Escola Moderna) que produeix manuals escolars, traduccions i textos militants, amb una difusió que ultrapassa àmpliament l’aula. [AVILÉS, 2006]

L'escola perdura uns anys, de 1901 a 1906, però el seu projecte editorial continua fins i tot després de la mort de Ferrer, sent aquest projecte la més gran aportació de l'escola moderna.

Segons l’anàlisi de Pascual Velázquez i Antonio Viñao, la editorial arriba a publicar més d’un centenar de títols (127 volums, 111 obres) i es converteix en una veritable empresa d’educació popular dins el món de les editorials “de avançada” o revolucionàries del primer terç del segle XX. [AVILÉS, 2006]

Podem distingir tres grans blocs de publicacions:

    • Manuals escolars. Elaborats sovint per catedràtics i especialistes, sovint maçons, (per exemple, Odón de Buen a "Las ciencias naturales", o A. Martínez Vargas a "Botiquín escolar"), que adapten coneixements científics actualitzats a un públic infantil i juvenil. Adreçats principalment als alumnes de la pròpia Escola Moderna. [AVILÉS, 2006]
    • Traduccions i assaigs de gran abast. Textos de filosofia, sociologia, història i ciència, molts dels quals es tradueixen per primera vegada al castellà, contribuint a la circulació d’idees radicals i lliurepensadores. Obres d'autors estrangers, de vegades traduïts, i nacionals, en castellà o català. Textos també d’utilitat per la formació del professorat i/o dels alumnes dels cursos superiors. [VELÁZQUEZ, VIÑAO, 2010]
    • Textos militants i de combat. Pamflets i obres de propaganda anarquista i social que s’adrecen a un públic obrer i popular ampli. Publicacions de textos revolucionaris. [VELÁZQUEZ, VIÑAO, 2010]

Moltes d'aquestes publicacions es seguiran reeditant després de la mort de Ferrer i conformaran un fons editorial molt important en la seva època, fins a la Guerra Civil.

La imatge següent ens mostra tres exemples d’aquestes publicacions, entre ells “Las aventuras de Nono” un autèntic bestseller de l’Escola Moderna:

En aquest context cal destacar la figura de Clemència Jacquinet, pedagoga francesa que havia estat professora particular del fill del Patxà d’El Cairo a Egipte. A la mort de la seva mare, retorna a França i entra en una forta depressió fins que, no se sap ben bé com, entra en contacte amb Ferrer a través d’un carteig i aquest l’engresca a unir-se al seu projecte de l’Escola Moderna l’any 1901. Jacquinet marxa a Barcelona i n’assumeix el càrrec de Directora Pedagògica. Ferrer és l'ideòleg i ella porta l'operativa diària de l'escola, al mateix temps que imparteix cursos de formació als nous professors de l’escola en la nova pedagogia racionalista.

El primer llibre de l’editorial, un compendi d’història universal, és obra seva. En ell hi aplica una perspectiva d’història des de baix, centrada en les classes populars més que en reis i estadistes, avançant enfoques que la historiografia acadèmica no generalitzarà fins molt més tard. [SOLÀ, 2001]

La xarxa d’autors i col·laboradors de l’editorial mostra clarament el pont entre anarquisme, republicanisme i maçoneria: molts autors no són anarquistes, sinó republicans, socialistes o liberals avançats, però comparteixen amb Ferrer la militància maçònica i la voluntat d’una educació laica i científica. [VELÁZQUEZ, VIÑAO, 2010]

Vida privada i construcció d’un mite moral

La biografia íntima de Ferrer ha estat sovint utilitzada per desacreditar-lo. Casat amb Teresa Sanmartí, amb qui té tres filles supervivents (Sol, Paz i Trinidad), la parella acaba separant-se durant l’exili parisenc.

Ferrer s’ajunta aleshores amb Leopoldine Bonnard amb qui tindrà un fill (Riego), l’acompanyarà a Barcelona per fundar l'Escola Moderna, on serà professora de francès.

Posteriorment, el 1905, amb 47 anys d’edat, coneix Soledad Villafranca, també professora de l'escola i 22 anys més jove que ell. Soledad Villafranca serà la seva companya fins l’execució de ferrer el 1909.

La dreta clerical i conservadora converteix aquesta successió de parelles en la prova d’un suposat caràcter “dissolut” i “faldiller”, associant vida privada i “immoralitat” pedagògica. La historiografia recent, però, tendeix a relativitzar aquest discurs moralitzador: Ferrer manté relacions estables successives, no una vida caòtica i dissoluta. La instrumentalització de la seva vida sentimental respon sobretot a una estratègia de desprestigi ideològic.

Primera criminalització: l’assumpte Morral (1906)

El 31 de maig de 1906, dia del casament d’Alfons XIII amb Victòria Eugènia, l’anarquista Mateu (Mateo) Morral, bibliotecari de l’Escola Moderna, llança una bomba amagada en un ram de flors contra la comitiva reial a Madrid. L’atemptat fracassa pel que fa a l’objectiu principal, però causa prop de 24 morts i més d’un centenar de ferits.

Morral, que havia estat fascinat per Ferrer i alhora ressentit per l’amor no correspost de Soledad Villafranca, fuig després de l’atac; en la seva ruta d’escapada busca ajuda del periodista republicà José Nakens, director del diari El Motín, i finalment mor a Torrejón de Ardoz en circumstàncies encara discutides (suïcidi o execució sumària).

Morral pensava que Nakens l’ajudaria perquè anys abans havia recolzat moralment un atemptat anarquista que havia intentat matar al rei d’Itàlia. En el judici posterior a l’atemptat contra Alfons XIII Nakens declara que va ajudar a Mateo Morral sota amenaça de mort. Nakens presenta Morral a uns periodistes, entre ells Isidoro Ibarra i Bernardo Mata, com altre company que necessita passar la nit a la casa d'algun d'ells, finalment s’allotja al ventorro “Los jaraíces”, el periodista Bernardo Mata i la seva dona varen ser acusats com encobridors .

Mateo Morral, abans de traslladar-se a l’edifici de l’Escola Moderna, s’allotjava a un hotel de la Plaça de Catalunya i tenia una companya sentimental, Nora Falk. Se sap que aquesta era una nihilista/anarquista russa [Odessa, 1881/1882] exiliada a París posteriorment a la revolució de 1905. Els nihilistes eren un grup polític que ja des del final del segle XIX advocaven per l'atemptat personal com a forma d'acció política. Per tant, abans fins i tot que els anarquistes ja plantejaven i ja havien posat en marxa atemptats personals accions terroristes d'aquest tipus a Rússia, per exemple. Per tant, es podria pensar que la relació de Mateo Morral amb Nora Falk anava més enllà de lo personal. Podria ser que fos Nora Falk l’experta en el muntatge de la bomba de l’atemptat. Sigui com sigui, Nora Falk va desaparèixer quan Mateo Morral marxa cap a Madrid i no se’n sap res més d’ella.

L’Estat aprofita l’ocasió de l’atemptat per intentar criminalitzar Ferrer:

    • se l’acusa de complicitat amb l’atemptat, sobretot per la relació laboral amb Morral i per un xec enviat a Nakens uns dies abans (que Ferrer justifica com a suport a un autor a qui proposa publicar un llibre);
    • l’Escola Moderna és clausurada definitivament i Ferrer és empresonat durant mesos.

El sumari del “regicidi frustrat” no aconsegueix demostrar cap implicació directa de Ferrer en la preparació de l’atemptat. El 1907 és absolt per falta de proves. La única prova en contra de Ferrer era l'existència d'un taló que ell envia a José Nakens aproximadament una setmana abans de l'atemptat. El taló va acompanyat d’una carta en la que Ferrer demana a Nakens que escrigui un llibre per publicar-lo a l’Escola. Nakens es nega per raons de feina però Ferrer li abona igualment el taló com a donatiu per la bona feina del diari (“El Motín”). Aquest fet no era estrany, Ferrer era ric recolzava sovint econòmicament campanyes i diaris de diferents ideologies.

Nakens, Ibarra i Mata, els tres que parlen amb Mateo Morral posteriorment a l’atemptat, són condemnats a nou anys de presó.

Els detractors de Ferrer varen considerar que la sentència havia estat molt benigna amb ell. Una teoria era que el rei en persona ho havia demanat per por a represàlies populars. Tanmateix, a Ferrer se li prohibeix reobrir l’escola i la seva imatge queda marcada com la d’un “possible terrorista”, etiqueta que serà reactualitzada el 1909 durant els fets de la Setmana Tràgica.

Ferrer surt absolt i viatja per França i Bèlgica on funda la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància. De manera que el seu mètode pedagògic s’escamparà arreu d'Europa i del món.

La Setmana Tràgica i el segon procés (1909)

Context de la revolta

La Setmana Tràgica de Barcelona (26 de juliol – 2 d’agost de 1909) esclata arran de la mobilització de reservistes catalans per anar a la guerra del Marroc, en un sistema de reclutament que permet als rics eludir el servei mitjançant el pagament d’una quantitat (“redempció en metàl·lic”), mentre els treballadors pobres són enviats al front.

La protesta obrera i popular deriva en una insurrecció amb fort component anticlerical: al llarg de la setmana es cremen prop de 80–90 edificis religiosos, catòlics en particular, hi ha desenes de morts i la ciutat es troba literalment en flames.

La repressió posterior serà severa: milers de detinguts, centenars de condemnats a presó o desterrament i cinc condemnes a mort, entre les quals destacarà la de Ferrer i Guàrdia.

La Setmana Tràgica acaba doncs després de grans mobilitzacions i grans represàlies militars, amb més de cents morts durant la revolta. El govern no aconsegueix però aquietar la situació i veu necessària la condemna d’un cap de turc, un responsable directe de l’algarada popular.

En realitat la Setmana Tràgica no havia tingut cap director, però el govern pensa que és el moment d'anar contra Ferrer i Guàrdia. Ferrer i Guàrdia, el pedagoga anarquista que tant de por i tant d'odi despertava entre els sectors més benestants entre l'església catòlica, doncs en aquesta ocasió la justícia pensa que no se li pot escapar, se li havia escapat al 1906, però ara no se li pot escapar al 1909. En aquesta ocasió Ferrer s'amaga, perquè el 1906 quan va passar el judici per l'atemptat de Mateo Morral, ell mateix s'havia presentat de forma voluntària a la policia i això li va implicar la seva detenció.

Construcció del “cap de turc”

Ferrer es troba a Catalunya aquells dies i manté contactes amb dirigents obrers com Josep (Miguel) Moreno, de "Solidaridad Obrera". No obstant això, les fonts policials i testimonis fiables només el situen en converses a plena llum del dia i en reunions editorials; no hi ha constància documental sòlida que dirigeixi cap comitè insurreccional.

El que sabem del cert és que Ferrer, el propi dia 26 de juliol, quan comença la Setmana Tràgica, marxa a Barcelona perquè té una reunió de l'editorial de l'escola moderna [1]. Allà es troba, al carrer, en Josep Moreno, un conegut líder de Solidaritat Obrera, un sindicat anarcosindicalista al qual Ferrer havia donat diners per ajudar a fundar-lo dos anys abans. Per declaracions posteriors de Josep Moreno, ambdós comenten la situació del moment a Barcelona. No és per tant una conspiració a porta tancada. És simplement una trobada casual al carrer i a plena llum del dia.

Les declaracions en contra de Ferrer venen de part d'Alejandro Lerroux i el Partit Republicà Radical. Són tots partidaris de Lerroux els qui declaren que dos dies després d'aquesta trobada amb Josep Moreno, el 28 i 29 de juliol, Ferrer ha estat al Masnou i a Premià incitant-hi la crema d'esglésies. No ho declaren per constància directa sinó d’oïdes. El partit de Lerroux era completament anticlerical i les declaracions en contra de Ferrer eren clarament per allunyar tota ombra de sospita sobre el propi partit. Una manera de salvar la pròpia pell.

Aproximadament 15-20 dies més tard de la Setmana Tràgica, Ferrer ha d'acudir a un banc de Barcelona per tal de signar un crèdit i la policia munta una operació gàbia al voltant del banc per tal de detenir-lo. El cas és que qui es presenta és Soledad Villafranca amb els papers signats per Ferrer. Com a represàlia, i per tal d’aïllar a Ferrer de qualsevol possible ajut, són desterrats a Alcañiz (Terol) tots els familiars, amics i col·laboradors de Ferrer.

Finalment, Ferrer és capturat a Alella el 31 d’agost de 1909, dins un clima polític que exigeix “responsables” i el govern d’Antoni Maura veu en Ferrer el cap de turc ideal.

A la imatge anterior es veu Ferrer assegut durant el judici. La fotografia, històrica, la va fer Alessandro Merletti Quaglia​, un fotògraf italià resident a Cataluña, amb una càmera fotogràfica amagada dins una butxaca. Durant el consell de guerra era completament prohibit prendre imatges.

Un consell de guerra ple d’irregularitats

El procés contra Ferrer es desenvolupa mitjançant consell de guerra (jurisdicció militar), fet que permet un control polític molt més directe que una vista davant la justícia ordinària. L’estudi jurídic-històric de la causa destaca nombroses irregularitats: [VELÁZQUEZ, VIÑAO, 2020]

    • L’advocat defensor, el capità Galzerán (o Galcerán) Ferrer, és designat només nou dies abans del judici i té menys de 24 hores per llegir un sumari de 600 pàgines.
    • La majoria de testimonis de càrrec es basen en rumors (“he sentit dir que…”) i no en visions directes de Ferrer dirigint o participant en actes violents.
    • Els testimonis de descàrrec són pràcticament inexistents perquè els col·laboradors de Ferrer han estat tots deportats o detinguts.
    • Els testimonis no compareixen en viu: se’n llegeixen les declaracions, la qual cosa redueix la possibilitat de contradiccions o rèpliques.
    • En la sentència es tenen en compte escrits i activitats de Ferrer de fins a 17 anys enrere, i se’l condemna, de fet, per tota una vida d’anarquisme i activisme pedagògic, més que no pas per proves concretes sobre la Setmana Tràgica. Es tracta per tant d’un cas clar de justícia prospectiva.

El judici se celebra el 9 d’octubre de 1909 i dura unes quatre hores. La sentència de mort es dicta de manera fulminant, i Ferrer és afusellat al castell de Montjuïc el 13 d’octubre de 1909, només sis setmanes després de la detenció. Clarament, la sentència ja estava escrita abans d’iniciar-se el judici.

El judici va durar un únic matí, quatre hores. Al sumari queda clar que Ferrer és condemnat per tota una vida dedicada a l'anarquisme, a la pedagogia racionalista i, per tant, per la seva ideologia. Malgrat que Galzerán Ferrer va dur a terme una defensa molt vigorosa, Ferrer i Guàrdia és condemnat a mort.

La campanya internacional per a la commutació de la pena —que inclou figures intel·lectuals com Anatole France i nombroses mobilitzacions a París, Roma, Brussel·les o Buenos Aires— no aconsegueix evitar l’execució, però contribueix decisivament a la caiguda del govern d’Antoni Maura a finals de 1909.

Qui va matar Ferrer i Guàrdia?

La pregunta “qui va matar Ferrer i Guàrdia?” admet una resposta en diversos nivells:

    1. Responsabilitat jurídica immediata
      • Formalment: el consell de guerra militar, presidit per oficials de l’Exèrcit, és qui el condemna i ordena l’afusellament.
    2. Responsabilitat política
      • La historiografia insisteix en el paper del govern d’Antonio Maura i del monarca Alfons XIII, que no concedeix l’indult, malgrat les peticions internacionals.
      • En la lectura contemporània de Joan Francesc Pont, president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, la responsabilitat recau també en la dreta espanyola i catalana, incloent-hi polítics com Enric Prat de la Riba i sectors de la Lliga Regionalista, que avalen la criminalització de Ferrer. [VALLS, 2025]
    3. Responsabilitat social i moral
      • Autors com Francesc Cambó assenyalen retrospectivament la passivitat de la societat barcelonina, incloent sectors republicans que no demanen l’indult per por o càlcul polític. Aquesta “culpa col·lectiva” expressa la idea que Ferrer és sacrificat per apaivagar un clima social tens i per escarmentar el moviment obrer. Molts anys després, el 1914, escriurà: “No pidieron el indulto de Ferrer los elementos del Partido Republicano Radical. Fueron de hecho en el sumario sus acusadores. No, lo pedimos los que éramos neutrales. No pidió nadie, repito, el indulto de Ferrer. Si culpa hay por el fusilamiento de Ferrer, la culpa es de todo el cuerpo social de Barcelona. Todos los ciudadanos de Barcelona hemos fusilado a Ferrer no pidiendo su indulto”.
    4. Responsabilitat ideològica de llarg abast. Finalment, Ferrer és víctima de la confluència de tres grans poders:
      • la monarquia que vol un escarment exemplar,
      • l’Exèrcit que defensa l’honor i l’ordre establert,
      • i una Església catòlica i una burgesia conservadora que veuen en l’educació laica, mixta i anticlerical de l’Escola Moderna una amenaça estructural. [RODRÍGUEZ, 2020]

Des d’aquest punt de vista, no és només un tribunal militar qui mata Ferrer, sinó un conjunt de poders polítics, socials i religiosos que convergeixen en la decisió d’eliminar físicament un símbol incòmode de modernitat pedagògica i contestació social.

Llegat, moviment de Ferrer i Guàrdia i memòria contemporània

La mort de Ferrer no posa fi al seu projecte. Durant el primer terç del segle XX apareixen escoles racionalistes arreu de Catalunya, d’Espanya i d’altres països, inspirades en el model de l’Escola Moderna. A escala internacional es parla fins i tot de “moviment Ferrer”, amb escoles llibertàries que adopten la pedagogia racionalista i l’educació laica com a eixos centrals.

Les Publicacions de l’Escola Moderna, continuades durant anys pel marmessor Lorenzo Portet i posteriorment per l’editorial Maucci, mantenen en circulació una part significativa de l’obra pedagògica i militant de Ferrer fins a la Guerra Civil. [VELÁZQUEZ, VIÑAO, 2010]

En l’àmbit sindical, la mort de Ferrer i el clima de simpatia envers l’anarquisme que genera contribueixen a l’ascens del moviment anarcosindicalista i a la fundació, el 1910, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que esdevindrà el sindicat hegemònic entre sectors amplis de la classe obrera catalana fins a 1936.

En l’actualitat, la seva figura torna a primer pla amb la campanya “Justícia per Ferrer” (Justícia x Ferrer), impulsada per l’Ajuntament d’Alella i la Fundació Ferrer i Guàrdia, que reclama l’anul·lació formal de la sentència de 1909 com a acte de justícia històrica i de memòria democràtica. [FUNDACIÓ, 2024]

Conclusions

La trajectòria de Francesc Ferrer i Guàrdia mostra la intersecció entre pedagogia, política i repressió en la Catalunya i l’Espanya de començaments del segle XX. El seu projecte de pedagogia racionalista, la seva aposta per la coeducació laica i interclassista i el seu compromís amb una educació popular emancipadora el situen en la tradició de la renovació pedagògica europea, però amb una forta dimensió llibertària i obrera. [SOLÀ, 2001]

Els processos de 1906 i 1909 mostren com l’Estat monàrquic i els poders establerts utilitzen la justícia penal —sobretot la jurisdicció militar— per neutralitzar figures incòmodes i per enviar un missatge d’advertència al moviment obrer i a l’educació laica.

La pregunta “qui va matar Ferrer i Guàrdia?” només es pot respondre plenament si es tenen en compte:

    • els mecanismes jurídics (el consell de guerra irregular),
    • els interessos polítics (govern, monarquia, dretes catalanes i espanyoles),
    • les estratègies d’hegemonia moral (campanyes contra la seva vida privada i el seu anticlericalisme),
    • i la passivitat social d’una part de la població i de les forces republicanes.

Des d’una perspectiva actual, la campanya per a l’anul·lació de la seva sentència no és només un exercici de reparació simbòlica, sinó també una manera de reivindicar el valor polític de l’educació laica, crítica i emancipadora que Ferrer defensava, i de recordar com de vulnerables poden ser els drets i garanties quan entren en conflicte amb l’ordre establert. [FUNDACIÓ, 2024]

Bibliografia

 

Jordi Coll Vera - 2025


[1]
Un policia seguia Ferrer diàriament.