Introducció

Narcís Monturiol i Estarriol, l’inventor del vaixell peix, és un dels inventors catalans més internacional. Pioner de la investigació submarina del segle XIX partint de la necessitat d'explorar el fons marí i aprofitar els seus recursos.

Durant el segle XIX, activitats com la recollida del corall o la recuperació de vaixells enfonsats eren molt perilloses i els bussejadors sovint posaven en risc la seva vida. De fet, el fons marí és encara avui en dia un gran territori inexplorat.

És doncs durant el segle XIX que es desenvolupen els primers dissenys de vehicles submarins amb l’objectiu de protegir la vida dels seus tripulants i garantir una exploració submarina més segura i prolongada. Invents que van obrir la porta a nous coneixements científics i van marcar l'inici de la tecnologia submarina moderna.

És en aquest context on Narcís Monturiol s’interessa per la investigació del món submarí i desenvolupa el seu gran projecte: el vehicle submarí Ictínio.

Narcís Monturiol i Estarriol

Neix a Figueres el 28 de setembre de 1819, en un context marcat per la inestabilitat política de l’Espanya post-napoleònica i per l’impacte creixent de la Revolució Industrial europea. El seu pare és un boter amb inquietuds culturals, fet que afavoreix una educació inicial sòlida i oberta al pensament liberal. Ja de petit és un noi molt inquiet. Li agrada dibuixar, pintar i fer esquemes. [PUIG-PLA, 2002].

Finalitza els seus estudis d’ensenyament secundari a Cervera (Lleida) on inicia també els estudis de Medicina. Abandona aquests estudis i es trasllada a Barcelona, on estudia Dret en la seva Universitat, llicenciant-se l’any 1845.

Tanmateix, mai va exercir de lletrat. Ben aviat orienta els seus interessos cap a la filosofia, la ciència, la pedagogia i la política. Durant la seva joventut entra en contacte amb els cercles republicans, progressistes i socialistes utòpics, especialment amb les idees de Étienne Cabet, autor del “Voyage en Icarie” (1839), que defensa una societat cooperativa, igualitària i racional [MONTURIOL, 1851].

La seva trajectòria vital es caracteritzarà sempre per la combinació —poc habitual— de pensament utòpic, militància política, invenció científica autodidacta i divulgació del coneixement, tot plegat amb una clara voluntat d’aplicació social.

Monturiol és un republicà federal, laic i profundament humanista. Considera que el progrés tècnic no té sentit si no va acompanyat d’un progrés moral i social. En aquest sentit, critica l’explotació laboral, la desigualtat econòmica i la ignorància imposada com a eina de dominació [PUIG-PLA, 2002].

Durant la dècada de 1840 participa activament en publicacions progressistes com “El Centralista” i “El Republicano” . Funda revistes com “La Madre de Família” (1846), “La Fraternidad” (1847-48) i “El Padre de Familia” (1849-50), on hi defensa l’educació universal, l’emancipació intel·lectual de les classes populars i la cooperació com a alternativa al capitalisme salvatge.

La seva militància li comporta persecució política i exili temporal a França, on entra en contacte directe amb les comunitats icarianes, el projecte de socialisme utòpic impulsat per Étienne Cabet. Una societat ideal basada en la propietat col·lectiva, la igualtat social, el treball cooperatiu, l’educació universal i una moral laica i racional [CABET, 1840].

A partir de 1848, aquestes idees intenten portar-se a la pràctica amb la creació de comunitats reals, sobretot als Estats Units (Texas, Illinois, Iowa). Els icarianes viuen en règim comunitari, prenen decisions col·lectivament i rebutgen la competència econòmica individual. Tot i l’entusiasme inicial, la majoria d’experiències fracassen a causa de problemes econòmics, conflictes interns i dificultats d’adaptació a l’entorn [HOLLOWAY, 1957].

A Catalunya i a l’Estat espanyol, l’icarianisme té sobretot una influència intel·lectual i política. Figures com Narcís Monturiol hi veuen un model de regeneració social basat en l’educació i la ciència, encara que amb una actitud progressivament més crítica i pragmàtica davant les seves limitacions pràctiques [PUIG-PLA, 2002].

Tot i admirar l’idealisme de Cabet, Monturiol adopta una posició més crítica i pragmàtica, conscient de les dificultats reals d’implementar comunitats utòpiques sense una base científica i tècnica sòlida [MONTURIOL, 1851].

Monturiol és perseguit pel seu activisme polític i social i desterrat a Cadaqués (Alt Empordà) a mitjan dècada de 1840. El desterrament s’emmarca en la repressió del republicanisme i del socialisme utòpic, especialment després dels aldarulls i moviments revolucionaris de 1843–1844 a Catalunya. En aquest context, Monturiol és confinat administrativament (no empresonat) en una localitat perifèrica, una pràctica habitual contra intel·lectuals i agitadors polítics [PUIG-PLA, 2002].

En aquest temps, la vila de Cadaqués és una comunitat marinera, amb una economia basada sobretot en la pesca, el salaó de peix i el cabotatge, en un entorn dur, aïllat i marcat pel risc constant del treball al mar.

Una de les activitats que s’hi desenvolupen és el busseig tradicional (escafandre primitiu o apnea), amb l’objectiu de cercar corall vermell o esponges o d’efectuar reparacions navals. Es tracta d’una feina molt perillosa, que Monturiol coneixerà indirectament i que reforçarà la seva sensibilitat humanitària.

Posteriorment als aixecaments de 1848, el govern espanyol intensifica la vigilància sobre republicans i demòcrates, aplica desterraments, confinaments i exilis preventius, i actua especialment contra intel·lectuals capaços d’influir ideològicament. Davant aquest context, Monturiol abandona Espanya i es refugia a França, principalment a París, no com a condemnat judicial, sinó com a exiliat polític de fet, per evitar empresonament o una repressió més severa.

A França entra en contacte directe amb Étienne Cabet, amb cercles icarianes i amb el debat europeu sobre socialisme, ciència i progrés [PUIG-PLA, 2002].

Cap a 1851–1852 torna a Catalunya, tolerat per les autoritats del moment, coincidint amb una relativa distensió política, el fracàs del projecte icarià nord-americà i l’esgotament de la fase revolucionària iniciada el 1848.

L’any 1857 marcarà un punt d’inflexió en la vida de Monturiol. Testimoni d’un accident mortal d’un bussejador de corall a la costa de Cadaqués, concep la idea d’un submarí tripulat que permeti treballar sota l’aigua amb seguretat. Aquest origen humanitari és clau per entendre el sentit del seu projecte: la tecnologia al servei de la vida humana [PUIG-PLA, 2009].

Monturiol, a diferència d’altres inventors contemporanis, no persegueix inicialment finalitats militars, sinó científiques, industrials i humanitàries: l’exploració marina, la recol·lecció segura de recursos i l’observació directa del fons marí.

El setembre de 1857 torna a Barcelona i organitza, amb els seus amics empordanesos, la primera societat comercial de l'estat espanyol dedicada a l'explotació d'aquest tipus de navegació amb el nom de “Monturiol, Font, Altadill y Cía.”, dotada amb un capital inicial de 10.000 pessetes. EI 1864 es constituirà la societat “La Navegación Submarina Sociedad Comanditaria” que emetrà cèdules de participació, donat l’èxit inicial de l’Ictínio I, com es veurà més endavant.

Els precursors del submarí

Diverses llegendes de l'edat mitjana donen testimoni d'artefactes que es podrien classificar com a intent de batiscaf o de mini-submarí.

Al “Roman d'Alexandre” es pot veure una representació d’Alexandre Magne submergit dins una campana de vidre (taller de Juan de Grise, 1338-44).

Representacions similars es mostren en altres imatges, algunes de molt antigues ^[1].

Louis Figuier, a “Las maravillas de la ciencia y la indústria” (1867-70) ens mostra aquesta campana d’immersió construïda per Edmund Halley (1656-1742). Una campana que es podia submergir fins a uns 3 m de profunditat. Era subjectada amb uns ploms fins al fons del mar. El tripulant en el seu interior subministrava aire al submarinista que es desplaçava pel fons amb uns peus de plom. Un barril d'aire complementava, per diferencies de pressió, l’aire de l’interior de la campana i del submarinista. La part superior disposava d’una finestra de vidre.

Pocs anys després, el fuster britànic John Lethbridge va construir un cilindre de fusta, subjecte per dos cèrcols a unes cadenes. El bussejador anava col·locat horitzontal i tenia dos forats que li permetien treure els braços per la part inferior. Respirant el volum d’aire que cabia al seu interior, va estar més de vint minuts a 16 metres de profunditat.

El primer submarí va ser construït per un inventor holandès anomenat Cornelius van Drebbel l’any 1620. Estava fet principalment de fusta i estava equipat amb una pala accionada per rems i una vela. Estava dissenyat per navegar sota l’aigua i funcionava gràcies a la combustió d’una barreja de sofre i carbó.

El “Turtle” és el nom d’un submarí de 1775, inventat per David Bushnell i utilitzat en la Guerra d’Independència dels Estats Units. Va ser el primer submarí usat en guerra, i va rebre aquest nom perquè va ser construït unint dos casquets que tenien la forma d’una closca de tortuga. A la part superior dreta hi havia una barrina manipulada manualment pel tripulant amb la intenció de foradar el casc dels vaixells enemics. El tripulant accionava amb els peus una hèlix de propulsió i un pes mantenia sempre el submarí en posició vertical.

Ja al segle xix, el 16 d’abril de 1863, la marina francesa construeix el “Plongeur”. Duia un esperó a la part davantera i va ser el primer vaixell del seu tipus propulsat per energia mecànica no humana. Era propulsat per un motor d'aire comprimit. No va tenir gens d'èxit. Es va enfonsar i va ser desballestat.

L’Ictíneo I (1859)

La primera versió de l’Ictínio ^[2] es construeix l’any 1858 i és avarada el 23 de setembre de 1859. La nau, amb capacitat per a una tripulació de 5 homes, feia 7 metres d’eslora, 2.5 metres de mànega i 3.5 metres de la quilla a la cúpula. Una de les novetats d’aquest submergible és el doble buc, intern i extern, que s’assembla a la forma d’un peix. Per això a l’Ictíneo I també li deien “Vaixell-Peix”. Nom que reflecteix la clara intenció d’imitar la natura en les seves formes.

L’Ictíneo I reunia les següents característiques principals:

• casc de fusta reforçada,
• forma hidrodinàmica innovadora,
• sistema de flotabilitat controlada,
• capacitat d’immersió fins a uns 20 metres,
• tripulació de 2–3 persones.

Construït als Talleres Nuevo Vulcano del Moll de la Barceloneta (Barcelona), va realitzar més de 50 immersions amb èxit, d’un total d’unes setanta immersions, demostrant així la viabilitat del projecte. Tanmateix, pateix l’hostilitat de sectors militars i industrials, així com la manca de suport institucional estable [PUIG-PLA, 2009].

L’Ictíneo II (1864). La gran innovació científica de Monturiol.

La gran quantitat d'informació científica obtinguda amb l’Ictíneo I serveix com a base pel disseny i construcció d’un segon submarí, l’Ictíneo II, l'any 1864. El projecte serà finançat en gran part per les societats “Monturiol, Font, Altadill y Cía.” i “La Navegación Submarina Sociedad Comanditaria”, anteriorment citades.

El projecte de Monturiol culmina l’any 1864 amb l’Ictíneo II, una obra d’enginyeria extraordinàriament avançada per al seu temps. Disposa d’un motor anaeròbic químic amb producció simultània d’energia mecànica, calor i oxigen. Implementa millores notables en seguretat i estabilitat i és un disseny pensat ja per a immersions prolongades.

Era molt més robust que l’Ictínio I. Construït de ferro i de bronze, amb una estructura interior metàl·lica capaç de suportar immersions molt més profundes El seu exterior estava folrat de fusta d'olivera i roure. Una fusta extremadament dura que va estar prèviament submergida en aigua de mar durant molt temps i secada posteriorment. Fusta que li proporcionava un bon aïllament tèrmic i acústic.

El control de la pressió i la navegació eren quasi perfectes i disposava d’il·luminació elèctrica interior.

La documentació conservada no descriu amb equacions completes i detallades totes les reaccions del motor anaeròbic químic de l’Ictínio II, però a partir dels escrits de Monturiol (1866) i dels estudis historio-tècnics posteriors es pot reconstruir amb força precisió quines reaccions químiques plausibles hi intervenien i quina funció tenia cadascuna.

Reacció principal: oxidació del zinc amb diòxid de manganès

La reacció clau del motor és una reacció redox exotèrmica entre zinc metàl·lic (Zn) i diòxid de manganès (MnO₂), en medi alcalí.

Zn + 2 MnO₂ → ZnO + Mn₂O₃ + calor

Reacció relativament estable i previsible que allibera calor de manera controlada sense necessitat d’oxigen atmosfèric. La calor generada s’utilitza per a produir vapor d’aigua escalfant aigua líquida. El vapor produït alimenta el sistema mecànic de propulsió utilitzant pistons o mecanismes similars. Transformant l’energia química inicial en energia mecànica (moviment).

Producció d’oxigen respirable

Monturiol resol a més el problema de la renovació de l’aire respirable del submarí. Problema clau que cap altre submarí del segle XIX havia resolt. La solució més probable és la descomposició del clorat potàssic a partir de la calor generada per la reacció anterior.

2 KClO₃ + calor → 2 KCl + 3 O₂

Eliminació del diòxid de carboni

Tot i que Monturiol no en dona l’equació explícita, és altament probable l’ús de hidròxid de calci (cal apagada) o substàncies equivalents per tal d’eliminar el CO2 tòxic de l’aire i mantenir un ambient respirable dins el submarí.

Ca(OH)₂ + CO₂ → CaCO₃ + H₂O

En conjunt, l’Ictínio II es pot considerar el primer sistema AIP (Air-Independent Propulsion) de la història, un precedent directe dels submarins moderns. El seu disseny és extraordinàriament avançat i únic per al segle XIX i conceptualment comparable a sistemes del segle XX.

Aquest sistema converteix Monturiol en pioner mundial de la navegació submarina moderna, anticipant tecnologies que no es generalitzaran fins al segle XX [GARCÍA-DIEGO, 1998].

Èxit inicial i fracàs econòmic final

L’Ictíneo II es va finançar principalment mitjançant subscripció popular, complementada amb intents fallits de suport institucional i amb l’endeutament personal de Narcís Monturiol. La societat de subscripció creada per Monturiol (1859-1862) recapta fons entre ciutadans particulars, professionals liberals, sectors republicans i progressistes i cercles científics i industrials sensibles al projecte.

Monturiol hi inverteix els seus propis recursos i contreu deutes personals importants.

Aquest sistema de finançament permet reunir una quantitat considerable de diners per a l’època i és un cas molt primerenc de micro-mecenatge científic amb una clara motivació cívica i humanitària. Un col·laborador important en el projecte, entre 1862 i 1867, va ser l’arquitecte naval, enginyer mecànic i pedagog menorquí Joan Monjo i Pons. Joan Monjo va ser el director tècnic de la construcció de l’Ictinio II i hi va aportar moltes idees innovadores.

Tot i les demostracions públiques i l’interès inicial, l’Estat espanyol no concedeix un finançament regular ni estructural. La Marina mostra recel davant un projecte civil, no militar i impulsat per un republicà. El suport oficial és intermitent, insuficient o inexistent. Aquesta manca de suport institucional serà una de les causes principals del fracàs econòmic final.

En conclusió, l’Ictínio II resulta un gran èxit tècnic i un enorme fracàs econòmic. Monturiol n’assumeix les pèrdues amb el seu patrimoni propi quan la societat promotora no pot sostenir el projecte. Finalment, l’Ictíneo II és embargat i malauradament desmantellat per satisfer creditors.

Els últims anys de Narcís Monturiol

Arruïnat i decebut, Monturiol abandona la construcció submarina però no la seva activitat intel·lectual. Es dedica a la pedagogia científica, la invenció de nous sistemes industrials (una màquina per omplir cigarretes, un tramvia funicular, una fotocopiadora, un sistema per conservar la carn, una màquina per fer sabó,...) i l’escriptura d’obres tècniques i filosòfiques.

Entre els seus treballs és de destacar el “Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua” (1866).

Mor a Sant Martí de Provençals (en aquells temps encara no annexat a Barcelona) el 6 de setembre de 1885, en una situació de pobresa relativa i amb un reconeixement molt inferior al seu mèrit real. És enterrat al cementiri del Poble Nou i traslladat al cementiri de Figueres l’any 1972.

Valoració i llegat. Polèmica amb Isaac Peral

Actualment Narcís Monturiol és considerat un dels grans inventors catalans del segle XIX; precursor de la tecnologia submarina moderna**; i figura clau del pensament social i científic progressista.

El seu llegat combina rigor científic, imaginació tècnica i compromís ètic i social.

Museus, centres educatius i institucions científiques han recuperat la seva figura com a exemple de ciència humanista, en què el coneixement no és un fi en si mateix sinó una eina per millorar la vida col·lectiva.

Tanmateix, ha estat discriminat científicament per determinats sectors polítics que han advocat per la figura “més espanyola” d’Isaac Peral y Caballero com a inventor del submarí en detriment de Narcís Monturiol.

En honor a la veritat, s’ha de dir que Isaac Peral va ser un home molt honest i deia que les felicitacions que li donaven a ell ja al 1889 les havien de donar a Narcís Monturiol:

“No puedo menos de recordar, y recordar con sumo gusto, que Catalán era el hombre que dio uno de los pasos más gigantes en la resolución del problema de la navegación submarina, por lo que fue el Ictínio del ilustre Monturiol. Es fácil deducir lo que hoy pudo ser. Si aquel genio tan lleno de abnegación como de talento hubiera alcanzado la época presente de adelanto de las ciencias y las industrias, la felicitación de ustedes, que tanto me honra, la hubiera obtenido él con mayores méritos sin duda”.

Bibliografia

• CABET, É. (1840). “Voyage en Icarie”. Paris.
• GARCÍA-DIEGO, J. A. (1998). “Narcís Monturiol i el seu temps”. Barcelona: Edicions 62.
• HOLLOWAY, M. (1957). “Heavens on Earth: Utopian Communities in America”. New York: Dover.
• MONTURIOL, N. (1851). “La comunidad de Icaria”. Barcelona.
• MONTURIOL, N. (1866). “Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua”. Madrid.
• NADAL, J. i SUDRIÀ, C. (1993). “Història de l’economia catalana”. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
• PUIG-PLA, C. (2002). “Narcís Monturiol, la vida i l’obra”. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
• PUIG-PLA, C. (2009). “L’Ictineu i la invenció del submarí”. Barcelona: Museu Marítim de Barcelona.
• SOBREQUÉS, J. (1995). “Història de Catalunya”. Barcelona: Edicions 62.
• TERMES, J. (1972). "El republicanisme català del segle XIX". Barcelona: Edicions 62.

Jordi Coll Vera - 2026