Isabel II d'Espanya: monarquia, vida privada i crisi del liberalisme espanyol

Isabel II d’Espanya (1830–1904), filla de Ferran VII, puja al tron l’any 1833 amb només tres anys, però no exerceix el poder efectiu fins a la seva majoria d’edat declarada el 1843, amb tretze anys. La seva proclamació no és un simple tràmit dinàstic: obre una profunda fractura política a Espanya. La derogació de la Llei Sàlica mitjançant la Pragmàtica Sanció permet que una dona hereti la corona, però també desencadena les guerres carlines, en què els partidaris de Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, disputen la legitimitat d’Isabel. La seva figura queda, així, vinculada des de l’inici a un règim liberal que s’imposa enmig de la guerra civil i de fortes tensions socials.

El 1846, amb 16 anys d’edat, Isabel II es casa amb el seu cosí Francesc d’Assís de Borbó. El matrimoni és notòriament infeliç i genera una abundant rumorologia a la cort i a la premsa satírica de l’època. Diverses fonts contemporànies apunten a la manca d’afinitat entre els cònjuges i a la possible homosexualitat del rei consort, fet que alimenta l’escàndol públic i debilita la imatge de la institució monàrquica. La reina té onze fills, però ja en vida seva circulen especulacions sobre la paternitat d’alguns d’ells, atribuïda a diferents homes del seu entorn.

La vida privada de la reina, diguem, que desordenada, era bastant pública i generava molts escàndols i moltes controvèrsies. Aquestes qüestions, que podrien semblar estrictament privades, adquireixen una dimensió política innegable. En una monarquia constitucional encara fràgil, la legitimitat dinàstica i la moralitat pública del sobirà formen part del debat polític. La vida íntima de la reina es converteix en matèria de discussió parlamentària, de propaganda revolucionària i de crítica periodística. El descrèdit personal es transforma en crítica al règim. ^[1]

No tant perquè tingués molts amants, sinó per les conseqüències polítiques que tenia el fet que tingués molts amants. És a dir, que molta gent, molts personatges, van fer carrera política pel fet de ser amants de la reina. Ella els aconseguia càrrecs polítics, ascensors militars, o influències, simplement, influència política i a l'acord.

Favoritisme i promoció política

Diversos homes vinculats sentimentalment o afectivament a la reina obtenen càrrecs, ascensos militars o influència a la cort. Entre els noms que apareixen amb freqüència hi ha José Ruiz de Arana, Enric Puigmoltó, Carlos Marfori o Francisco Serrano. Aquest darrer, militar i polític destacat, inicia la seva projecció pública sota el regnat isabelí i acabarà exercint un paper clau durant el Sexenni Democràtic.

Més enllà del grau real d’aquesta influència —difícil de mesurar amb precisió—, el que resulta políticament rellevant és la percepció pública. En una Espanya marcada pel moderantisme, el clientelisme i el control oligàrquic de la vida parlamentària, s’estén la idea que l’ascens polític depèn de la proximitat a la reina més que no pas del mèrit o la capacitat. Aquesta percepció erosiona la confiança en el sistema constitucional i alimenta el discurs opositor.

La camarilla i la crisi del sistema

El terme “camarilla” esdevé central per descriure el funcionament del règim isabelí. Es refereix a un cercle reduït de persones —cortesans, polítics, militars i consellers espirituals— que influeixen directament en les decisions de la reina al marge dels mecanismes formals de govern. En un sistema on el monarca conserva importants prerrogatives —com el nomenament de governs—, la influència personal adquireix una gran transcendència.

La intervenció directa d’Isabel II en els afers polítics, lluny d’actuar com a poder moderador neutral, contribueix a la inestabilitat governamental. Entre 1843 i 1868 se succeeixen nombrosos governs, sovint sostinguts per pactes fràgils entre moderats i progressistes. El règim liberal es consolida jurídicament, però políticament resta vulnerable a les intrigues cortesanes, als pronunciaments militars i a les crisis econòmiques.

Sor Patrocinio i la dimensió religiosa del poder

Un dels personatges més controvertits del cercle íntim de la reina és Sor Patrocinio, nom religiós de María Rafaela de los Dolores de Quiroga y Capopardo (1811–1891). Nascuda a San Clemente (Conca), ingressa en un orde clarissa concepcionista i afirma haver patit estigmes místics des de jove. La seva figura desperta fascinació i escepticisme a parts iguals.

Sor Patrocinio exerceix com a confessora i consellera espiritual d’Isabel II. La seva influència sobre la reina genera fortes crítiques, especialment entre els sectors liberals més anticlericals, que la consideren una impostora o manipuladora. En el context d’un Estat liberal que negocia constantment el seu encaix amb l’Església —especialment després del Concordat de 1851—, la presència d’una religiosa amb accés directe a la sobirana reforça la imatge d’un poder dominat per influències obscures i poc transparents.

La polèmica entorn de Sor Patrocinio no és només religiosa, sinó també política. Representa, als ulls dels crítics, la persistència d’una cultura cortesana pròpia de l’Antic Règim en un Estat que es proclama constitucional. Així, la crítica a la monja es converteix en crítica al model de govern.

El marquès de Salamanca, els ferrocarrils i el capitalisme cortesà

La construcció del sistema ferroviari espanyol al segle XIX constitueix un dels eixos centrals de la modernització econòmica, però també un dels àmbits on es fan més visibles les pràctiques especulatives i les relacions opaques entre poder polític i capital privat. En aquest context destaca la figura de José de Salamanca y Mayol (1811–1883), marquès de Salamanca, un dels homes de negocis més influents del regnat d’Isabel II.

Salamanca es vincula estretament al món de les finances, la banca i les grans infraestructures. La seva fortuna s’assenta sobre operacions borsàries, contractes públics i concessions ferroviàries. A Madrid impulsa el desenvolupament urbanístic del que avui és el barri de Salamanca, símbol de la nova burgesia especulativa i de l’expansió de la capital en època isabelina.

La línia Madrid–Aranjuez: negoci i política

Un dels projectes més emblemàtics de Salamanca és la línia ferroviària Madrid–Aranjuez, inaugurada el 1851. Aquesta línia no només té importància econòmica, sinó també simbòlica: connecta la capital amb el Reial Lloc d’Aranjuez, residència habitual de la cort. El projecte s’inscriu en una primera fase del desenvolupament ferroviari espanyol, marcada per la iniciativa privada, les concessions estatals i una forta dependència de capital especulatiu.

El seu soci preferent en diverses inversions és Fernando Muñoz, duc de Riánsares, segon marit de Maria Cristina de Borbó i, per tant, padrastre d’Isabel II. Aquesta connexió reforça la percepció que determinats negocis ferroviaris no són simples operacions empresarials, sinó iniciatives afavorides per la proximitat a la cort.

L’episodi més controvertit té lloc el 1852, quan Salamanca ven la línia a l’Estat per 60,2 milions de rals i, simultàniament, la lloga al mateix Estat per 1,5 milions de rals anuals. Aquesta operació financera exemplifica un model en què la propietat formal de la infraestructura passa a ser pública, però els beneficis de l’explotació i de la gestió romanen en mans privades.

Model públic-privat i socialització del risc

Aquest tipus d’operacions posa de manifest un model de gestió públic-privada característic del liberalisme espanyol isabelí. L’Estat assumeix el cost de les grans inversions i, sobretot, els riscos estructurals —endeutament, manteniment, eventuals pèrdues—, mentre que els beneficis immediats es concentren en els concessionaris.

En termes econòmics moderns, es podria parlar de privatització dels beneficis i socialització dels riscos. Quan les empreses prosperen, els guanys reverteixen en els accionistes i promotors; quan fracassen o necessiten refinançament, és l’erari públic qui absorbeix l’impacte. Aquest patró es repeteix en diversos sectors, especialment en el ferroviari, que experimenta una expansió ràpida però sovint poc planificada.

La Llei General de Ferrocarrils de 1855 consolida el sistema de concessions i facilita l’entrada de capitals, especialment francesos. Tanmateix, també fomenta una dinàmica especulativa: el valor de les accions sovint s’infla per sobre de la rendibilitat real de les línies. L’objectiu immediat no és tant l’explotació a llarg termini com la revalorització borsària i la revenda. [VELASCO SAN PEDRO, 2021]

Especulació, fallides i crisi financera

La combinació de concessió pública afavorida, especulació privada i endeutament massiu desemboca en crisis recurrents. Quan la rendibilitat no compleix les expectatives, moltes empreses ferroviàries pateixen dificultats greus. La crisi financera de 1866 afecta directament aquest model, amb fallides bancàries i desplom borsari.

En aquest context, la figura de Salamanca esdevé paradigmàtica. Home brillant i arriscat, capaç de grans operacions financeres, però també implicat en fallides i rescats, representa un tipus de capitalisme d’amiguets (crony capitalism, en terminologia contemporània), on la proximitat al poder polític resulta determinant.

Percepció pública i descrèdit del règim

Més enllà de la legalitat formal de les operacions, el problema central és la percepció pública. L’opinió liberal crítica, la premsa i els sectors progressistes associen aquestes pràctiques a corrupció i tràfic d’influències. El fet que els concessionaris mantinguin vincles estrets amb la cort reforça la idea que el règim funciona en benefici d’una minoria privilegiada.

La seqüència es fa cada cop més evident:

Concessió afavorida → especulació privada → fallida empresarial → crisi financera → desconfiança social → descrèdit de la monarquia.

Aquesta dinàmica contribueix a erosionar la legitimitat del sistema isabelí. La monarquia no només apareix vinculada a escàndols morals o a la influència de la camarilla, sinó també a un model econòmic percebut com a injust i oligàrquic. Quan arriba la crisi de 1866–1868, el malestar no és només polític, sinó també financer i social.

La figura del marquès de Salamanca no es pot reduir a la caricatura del corrupte oportunista. Forma part d’una generació d’empresaris que impulsen la modernització material d’Espanya: infraestructures, banca, urbanisme. Tanmateix, el marc institucional feble, la manca de regulació transparent i la interpenetració entre poder polític i interessos privats generen un capitalisme altament especulatiu.

En el context del regnat d’Isabel II, aquest model reforça la imatge d’un sistema liberal restringit, controlat per una elit que utilitza l’Estat com a instrument de promoció particular. Aquesta percepció, combinada amb la crisi econòmica i la inestabilitat política, contribueix decisivament a l’ambient que fa possible la revolució de 1868.

Crisi múltiple de 1866–1868: finances, indústria i subsistències

La revolució de 1868 no s’explica únicament per factors polítics o per la impopularitat personal d’Isabel II. Entre 1866 i 1868 Espanya travessa una crisi sistèmica que combina fallida financera, recessió industrial i greu deteriorament social. Aquesta concatenació de crisis accelera el descrèdit del règim i crea les condicions objectives per al seu enderrocament.

1. La crisi financera de 1866: l’esclat de l’especulació ferroviària.
2. La crisi financera de 1866 constitueix la primera gran crisi del capitalisme espanyol contemporani. Des de la Llei General de Ferrocarrils de 1855, el país viu una autèntica febre constructora. S’inverteixen capitals nacionals i estrangers en la creació de línies ferroviàries, sovint amb expectatives de rendibilitat exagerades.
3. Tanmateix, el volum real de trànsit —persones i mercaderies— no correspon a les previsions. Moltes línies no generen els ingressos necessaris per amortitzar els crèdits. Els bancs, fortament exposats al sector ferroviari, pateixen tensions de liquiditat. L’efecte en cadena provoca fallides bancàries i empresarials. L’especulació borsària, basada en la revalorització de títols ferroviaris, es desploma.
4. La crisi no és merament conjuntural, sinó estructural: posa de manifest la fragilitat d’un model de creixement basat en concessions públiques, endeutament massiu i connexions polítiques. El sistema financer, encara poc regulat, no resisteix l’impacte.
5. La crisi financera de 1866 afecta especialment el sector ferroviari i el sistema bancari, que havien crescut ràpidament durant els anys d’expansió. L’especulació, l’endeutament i la dependència de capitals externs provoquen fallides i atur. A aquesta situació s’hi afegeix una crisi de subsistències, amb males collites i augment del preu dels cereals. El malestar s’estén entre les classes populars urbanes i el camperolat, mentre que la burgesia financera i industrial qüestiona la incapacitat del govern per estabilitzar l’economia.
6. El règim isabelí, basat en el torn restringit entre faccions moderades i en un sufragi censatari molt limitat, mostra una clara incapacitat d’integrar políticament els sectors emergents. La repressió de les protestes —com la dels sergents de la caserna de San Gil el 1866— accentua la ruptura entre el govern i amplis sectors de l’exèrcit i de l’opinió pública.

2. La crisi industrial: el “cotton famine” i Catalunya.
3. A aquesta crisi financera s’hi suma una crisi industrial especialment intensa a Catalunya. La indústria tèxtil catalana depèn gairebé completament del cotó importat del sud dels Estats Units, matèria primera barata i d’alta qualitat.
4. L’esclat de la Guerra de Secessió nord-americana (1861–1865) interromp les exportacions de cotó. El fenomen, conegut internacionalment com a cotton famine, provoca una escassetat severa de matèria primera a Europa. Quan el conflicte acaba, el mercat no es recupera immediatament i els preus es disparen.
5. Les conseqüències són greus:
• Augment dràstic del preu del cotó.
• Dificultats per mantenir la producció.
• Aturada parcial o total de fàbriques.
• Acomiadaments massius i reducció salarial.
6. La crisi industrial reforça el malestar obrer en zones ja tensionades per l’escassa participació política i per la manca de drets laborals.

3. Crisi social i de subsistències.
4. Els anys 1867 i 1868 es caracteritzen també per males collites. L’augment del preu del blat i d’altres productes bàsics afecta directament les classes populars. El pa, aliment fonamental, esdevé més car en un context de salaris inestables i atur creixent.
5. Aquesta combinació de crisi financera, aturada industrial i encariment dels aliments genera una situació explosiva. No es tracta només d’un malestar polític entre elits liberals, sinó d’una crisi de subsistència que afecta àmplies capes de la població.

La resposta de l’Estat: fiscalitat, immobilisme i autoritarisme

Davant aquesta situació, el règim isabelí no adopta mesures capaces d’ampliar la base de suport polític. Al contrari, pren decisions que incrementen el descontentament.

• Augment d’impostos indirectes. El govern incrementa els impostos sobre consums, especialment sobre articles de primera necessitat. Aquesta fiscalitat indirecta recau de manera desproporcionada sobre les classes populars. En un moment d’augment de preus i precarietat laboral, la mesura és percebuda com injusta i insensible.
• Immobilisme polític. Isabel II manté una política de govern centrada en el Partit Moderat i, en determinats moments, en la Unió Liberal. Els progressistes i demòcrates queden sistemàticament exclosos del poder. La reina continua exercint una influència directa en la designació del president del govern, i el sistema electoral —basat en el sufragi censatari i en el control administratiu— funciona com un mecanisme de validació de decisions preses prèviament.
• El règim és liberal en el seu marc constitucional, però no és democràtic. Les eleccions no expressen una voluntat popular autònoma; ratifiquen l’opció governamental prèviament determinada. Aquest funcionament genera demandes creixents de democratització i de sufragi universal masculí.
• Autoritarisme i repressió. La tensió política es manifesta en episodis repressius significatius:
• La Nit de Sant Daniel (1865): la repressió d’una protesta estudiantil a Madrid acaba amb la mort de diversos estudiants, fet que impacta profundament en l’opinió pública.
• La revolta de la caserna de San Gil (1866): el pronunciament de sergents progressistes és durament reprimit, amb nombroses execucions.

• Aquests episodis reforcen la percepció d’un règim incapaç d’integrar l’oposició i disposat a utilitzar la força per mantenir-se.

La crisi del sistema polític: la mort dels “espadones”. El Pacte d’Ostende i la construcció de l’oposició.

El règim isabelí depèn en gran mesura de grans figures militars i polítiques, els anomenats espadones, com Leopoldo O’Donnell i Ramón María Narváez. Aquests líders articulen majories parlamentàries i garanteixen estabilitat mitjançant el seu prestigi i control de l’exèrcit.

El 1866 progressistes i demòcrates signen el Pacte d’Ostende, signat el 1866 a la ciutat belga del mateix nom, al qual s’afegeixen posteriorment sectors de la Unió Liberal. L’objectiu és clar: destronar Isabel II i convocar unes Corts constituents elegides per sufragi universal masculí. Aquest acord suposa un pas qualitatiu important, perquè articula una oposició transversal que supera les divisions tradicionals del liberalisme espanyol.

La mort d’O’Donnell (1867) i de Narváez (abril de 1868) deixa el sistema sense els seus principals sostenidors. Sense aquestes figures, la monarquia queda políticament desprotegida. L’oposició, articulada a través del Pacte d’Ostende, troba un règim debilitat, desacreditat i aïllat.

La caiguda d’Isabel II no serà només el resultat d’una crisi econòmica i social, sinó també d’una reorganització conscient i estratègica de l’oposició. El Pacte d’Ostende constitueix el punt d’inflexió fonamental. Per primera vegada, les diverses famílies del liberalisme exclòs del poder —progressistes, demòcrates i republicans— acorden un programa mínim comú.

L’objectiu és clar: posar fi al regnat d’Isabel II i convocar Corts Constituents elegides per sufragi universal masculí. El pacte evita deliberadament definir la forma d’Estat futura. No es proclama ni la república ni la continuïtat monàrquica; aquesta decisió es reserva a les Corts. Aquesta ambigüitat estratègica permet sumar sensibilitats diferents sota un objectiu compartit: la ruptura amb el règim moderat.

El moviment opositor no és homogeni. En el seu si conviuen diverses cultures polítiques:

• Emilio Castelar, figura destacada del republicanisme democràtic, defensa una concepció liberal avançada, amb èmfasi en les llibertats i el sufragi universal.
• Manuel Ruiz Zorrilla, progressista radical, esdevé un dels principals arquitectes de la ruptura amb el sistema isabelí.
• Francesc Pi i Margall, pensador federal, aporta una visió republicana d’inspiració democràtica i descentralitzadora.

Aquests dirigents encarnen sensibilitats diferents —democràtica, republicana, federal—, però comparteixen la convicció que el règim és irreformable des de dins. El sistema liberal vigent és constitucional, però no democràtic; la sobirania nacional està severament limitada pel control electoral i per la intervenció de la Corona en la formació dels governs.

El paper decisiu de Joan Prim

La figura clau en la dimensió operativa de la Revolució és el general Joan Prim. Militar prestigiós, heroi de la guerra d’Àfrica (1859–1860), i líder del Partit Progressista, Prim combina carisma, experiència militar i habilitat política.

Exiliat en diverses ocasions per la seva oposició al règim, Prim entén que la via insurreccional necessita una base política àmplia. La seva adhesió al Pacte d’Ostende dota el moviment d’una direcció clara i d’una figura amb capacitat real de mobilitzar sectors de l’exèrcit.

Prim no és un republicà doctrinari; el seu objectiu immediat és democratitzar el sistema i establir un règim parlamentari basat en el sufragi universal. La forma concreta de la nova monarquia o república queda oberta, sempre que respongui al principi de sobirania nacional.

El gir de Serrano i la incorporació dels sectors moderats

Un altre element determinant és l’adhesió del general Francisco Serrano. Successor d’O’Donnell al capdavant de la Unió Liberal, Serrano representa un sector més moderat del liberalisme. La seva trajectòria personal —inclosa una antiga relació amb la reina— no impedeix que acabi distanciant-se del règim.

La seva incorporació al moviment revolucionari, pràcticament a última hora, resulta clau. Permet atraure sectors moderats i unionistes que difícilment s’haurien alineat amb una revolució percebuda com exclusivament progressista o republicana. Serrano aporta respectabilitat institucional i facilita la convergència entre militars, liberals moderats descontents i progressistes.

Aquesta aliança transversal reforça la legitimitat del moviment i debilita encara més la posició d’Isabel II, que queda sense suports sòlids dins l’exèrcit.

Una oposició cohesionada davant un règim fragmentat

Mentre l’oposició construeix una plataforma comuna, el règim isabelí es fragmenta. Amb la mort d’O’Donnell (1867) i de Narváez (1868), la monarquia perd la seva xarxa de protecció militar i parlamentària.

El Pacte d’Ostende, ampliat posteriorment amb el suport de la Unió Liberal, converteix la revolució en una empresa col·lectiva amb objectius definits:

1. Destronar Isabel II.
2. Convocar Corts Constituents per sufragi universal masculí.
3. Deixar que la nació decideixi la forma d’Estat.

Aquest plantejament confereix al moviment un caràcter polític i no merament conspiratiu. No es tracta d’un simple pronunciament militar, sinó d’un projecte de regeneració institucional.

La reorganització de l’oposició a través del Pacte d’Ostende marca la transició d’una oposició fragmentada a una coalició revolucionària amb programa mínim compartit. La seva força rau en la capacitat d’integrar:

• Progressistes.
• Demòcrates.
• Republicans.
• Unionistes descontents.
• Sectors militars.

Quan el setembre de 1868 es produeix el pronunciament, el moviment no és improvisat. És el resultat d’una planificació política i d’una articulació ideològica prèvia.

La revolució de 1868 triomfa no només perquè el règim és feble, sinó perquè l’oposició és, per primera vegada, cohesionada i capaç d’oferir una alternativa estructurada basada en la sobirania nacional i la democratització del sistema.

Pronunciament de Topete, batalla d’Alcolea i exili d’Isabel II.

El setembre de 1868 l’almirall Juan Bautista Topete es pronuncia a Cadis. El manifest “España con honra” denuncia la corrupció i el desgovern, i apel·la a la regeneració política. Aviat s’hi sumen els generals Joan Prim i Francisco Serrano, figures destacades del liberalisme progressista i unionista respectivament.

El moviment s’estén ràpidament per Andalusia i altres regions. Es formen juntes revolucionàries locals que assumeixen el control polític en moltes ciutats, en un procés que combina el pronunciament militar amb una mobilització cívica significativa.

La implicació del general Joan Prim permet projectar la revolta cap al Llevant i altres zones de la península. L’acció coordinada entre diferents comandaments evita l’aïllament del pronunciament i el converteix en un moviment de dimensió nacional.

La confrontació decisiva té lloc a la batalla del pont d’Alcolea (28 de setembre de 1868), prop de Còrdova. Les forces fidels a la reina són derrotades per les tropes revolucionàries comandades per Serrano.

La derrota militar fa insostenible la continuïtat del règim. Isabel II decideix marxar a l’exili a França, travessant la frontera per Irun.

La seva sortida cap a l’exili simbolitza el col·lapse del règim més que no pas una transició negociada. No abdica formalment en aquell moment, però el seu regnat queda, de fet, políticament liquidat. La derrota militar fa evident la pèrdua de suport de la Corona dins l’exèrcit.

El seu regnat es tanca amb un balanç ambigu: sota la seva corona es consolida l’Estat liberal, però també es cronifiquen les pràctiques clientelars i la intervenció militar en política.

La figura d’Isabel II ha estat objecte d’interpretacions contrastades. Una historiografia més antiga tendeix a presentar-la com a frívola i incapaç; estudis més recents insisteixen en el context estructural de debilitat institucional, en la cultura política de l’època i en les limitacions pròpies d’una monarquia constitucional en construcció. En qualsevol cas, la seva vida privada i el funcionament de la seva cort esdevenen elements centrals per entendre la crisi del règim moderat i el camí cap al Sexenni Democràtic.

La revolució de 1868 és innovadora perquè combina tres dimensions:

1. Pronunciament militar coordinat.
2. Mobilització cívica amb programa polític.
3. Procés constituent democràtic.

A diferència d’altres moviments del segle XIX, no es limita a substituir un govern per un altre, sinó que pretén redefinir les bases del sistema polític. El seu objectiu no és simplement canviar de monarca, sinó instaurar un règim basat en la sobirania nacional i en la participació política ampliada.

Així, la revolució marca el pas d’un liberalisme oligàrquic i restringit a un intent de liberalisme democràtic. Encara que el Sexenni Democràtic serà políticament inestable, el 1868 representa el primer intent coherent de construir a Espanya un sistema polític sustentat en el sufragi universal i en una cultura política més inclusiva.

Les juntes revolucionàries: continuïtat amb 1808

Un element clau del procés és la creació de juntes revolucionàries municipals, que recorden les juntes de 1808 durant la Guerra del Francès. A moltes ciutats i poblacions, aquestes juntes assumeixen el control local i articulen demandes polítiques concretes.

Aquest fenomen revela el component cívic del moviment. No és només una operació de caserna; existeix mobilització urbana, participació popular i formulació programàtica. Entre les demandes més reiterades destaquen:

1. Sufragi universal masculí, com a expressió de participació democràtica real.
2. Abolició dels impostos de consums, percebuts com injustos i regressius.
3. Supressió de les quintes, el sistema de reclutament militar obligatori, molt impopular entre les classes populars.
4. Consignes de ruptura amb el sistema vigent, resumides en expressions com “Abajo lo existente”.

Les juntes representen el vessant més radical i democràtic de la revolució. Encara que el Govern Provisional intentarà moderar-les i integrar-les dins un marc institucional, la seva existència mostra que la revolució té una base social àmplia.

El Govern Provisional i la Constitució de 1869

Després del triomf revolucionari es constitueix un govern provisional presidit per Serrano, amb Prim com a figura central com a President del Consell de Ministres i ministre de la Guerra. Combinació que reflecteix l’equilibri entre sectors més moderats i progressistes dins la coalició vencedora.

El nou executiu convoca eleccions a Corts constituents per sufragi universal masculí, una novetat transcendental en la història política espanyola.

El Govern Provisional adopta mesures immediates:

• Dissolució de les juntes revolucionàries.
• Convocatòria d’eleccions a Corts Constituents per sufragi universal masculí.
• Reconeixement ampli de llibertats (premsa, associació, reunió).

La Constitució de 1869, fruit d’aquest procés, serà una de les més avançades del liberalisme espanyol del segle XIX. Proclamarà la sobirania nacional, garanteix drets individuals i consolidarà el sufragi universal masculí. Mantindrà la forma monàrquica, però sotmesa plenament al principi constitucional, amb àmplies llibertats (premsa, reunió, associació).

Tanmateix, el problema central esdevé la recerca d’un nou monarca. La candidatura d’Amadeu de Savoia, finalment acceptada, mostra la voluntat d’evitar tant el retorn dels Borbons com la instauració immediata d’una república. L’assassinat de Prim el desembre de 1870, poc abans de l’arribada d’Amadeu I, debilitarà greument el nou règim.

Regència de Serrano i Govern Provisional: institucionalitzar la revolució

Després del triomf de la revolució de setembre de 1868, el nou poder revolucionari es proposa transformar l’aixecament en un procés constituent ordenat. El general Francisco Serrano assumeix la Regència, mentre Joan Prim es converteix en president del Consell de Ministres i ministre de la Guerra. Aquesta fórmula combina lideratge militar i direcció política, amb l’objectiu d’estabilitzar el país i canalitzar institucionalment la ruptura amb el règim isabelí.

Un dels primers passos del Govern Provisional és dissoldre les juntes revolucionàries municipals. Encara que aquestes havien estat fonamentals per a l’èxit de la revolució, representaven un poder descentralitzat i potencialment radical. El nou executiu opta per concentrar l’autoritat i evitar una deriva insurreccional incontrolada.

Simultàniament, convoca eleccions a Corts Constituents per al gener de 1869. Per primera vegada en la història d’Espanya, aquestes eleccions es realitzen amb sufragi universal masculí. El cos electoral s’amplia de manera extraordinària, incorporant amplis sectors de la població adulta masculina fins aleshores exclosos de la participació política.

Eleccions de 1869: monarquia democràtica o república

Els comicis donen la victòria a la coalició formada per progressistes, membres de la Unió Liberal i demòcrates moderats. Aquesta majoria defensa una opció clara: mantenir la forma monàrquica, però transformant-la en una monarquia democràtica sotmesa plenament a la sobirania nacional.

Els republicans —dividits entre unitaris i federals— obtenen una representació significativa, però no majoritària. Figures com Castelar o Pi i Margall participen activament en el debat constituent, aportant una visió més radical de la democràcia i de la forma d’Estat.

La decisió de mantenir la monarquia no respon a una defensa del model isabelí, sinó a la voluntat d’assegurar estabilitat internacional i interna. El règim monàrquic es concep ara com una magistratura constitucional, subordinada a la nació i a les Corts.

La Constitució de 1869: el punt culminant del liberalisme democràtic

La Constitució de 1869 és considerada per molts historiadors com la més democràtica del segle XIX espanyol. Suposa un trencament clar amb el constitucionalisme moderat anterior.

1. Declaració extensa de drets fonamentals.
2. Per primera vegada, el text constitucional desenvolupa amb amplitud els drets fonamentals dels ciutadans. Entre ells:
• Llibertat de premsa i d’impremta.
• Llibertat d’expressió.
• Dret de reunió i associació.
• Llibertat de càtedra.
• Garanties jurídiques davant detencions arbitràries.
3. Aquests drets no són meres declaracions retòriques; formen part estructural del nou sistema polític. La sobirania nacional es combina amb el reconeixement explícit de llibertats individuals.

2. Llibertat religiosa i pluralisme.
3. Un altre element innovador és el reconeixement de la llibertat de cultes. Espanya deixa de definir-se exclusivament com a Estat confessional catòlic, encara que manté el sosteniment del culte catòlic com a religió majoritària.
4. La introducció del matrimoni civil reforça el caràcter laic de l’Estat. Aquesta decisió provoca tensions amb sectors eclesiàstics i tradicionalistes, però simbolitza la voluntat de separar progressivament les esferes religiosa i política.

3. Sufragi universal masculí i sobirania nacional.
4. La Constitució consagra el sufragi universal masculí com a base del sistema representatiu. La sobirania resideix en la nació, no en el monarca. El rei —que encara no ha estat designat— queda definit com a magistratura constitucional amb funcions moderadores, sense capacitat d’interferir arbitràriament en la voluntat parlamentària.

La regència de Serrano i el Govern de Prim representen el moment d’intent més coherent de construir a Espanya un règim liberal democràtic durant el segle XIX. La revolució no es limita a expulsar Isabel II; pretén redefinir les bases del sistema polític:

• Ampliació de la participació.
• Reconeixement de drets individuals.
• Limitació efectiva del poder de la Corona.
• Major pluralisme religiós.

Tanmateix, aquest projecte neix en un context complex: divisions internes dins el liberalisme, oposició carlina, tensió colonial a Cuba i fragilitat econòmica. La cerca d’un nou monarca —que culminarà amb l’arribada d’Amadeu de Savoia el 1871— obre una etapa d’incertesa que posarà a prova la solidesa del model constitucional de 1869.

Malgrat la seva curta durada, aquesta constitució deixa una empremta profunda en la cultura política espanyola. Estableix un precedent democràtic que serà reivindicat posteriorment per republicans i liberals avançats, i esdevé el punt més alt del constitucionalisme progressista del segle XIX.

Constitució de 1869 vs 1845: de liberalisme moderat a liberalisme democràtic

La comparació entre la Constitució de 1845 i la de 1869 permet observar amb claredat l’evolució —i la ruptura— del liberalisme espanyol al segle XIX. Ambdues constitueixen textos liberals, però responen a concepcions molt diferents de la sobirania, de la participació política i del paper de la Corona.

La Constitució de 1845 representa la consolidació de l’Estat liberal moderat sota el regnat d’Isabel II. La de 1869, en canvi, és el producte del triomf revolucionari de 1868 i reflecteix l’intent de construir un liberalisme democràtic basat en la sobirania nacional i el sufragi universal masculí.

1. Drets fonamentals: de formulació restringida a declaració extensa.
2. La Constitució de 1845 manté una formulació limitada dels drets individuals. Encara que reconeix alguns principis liberals heretats de 1837, els sotmet a regulació posterior per llei. Això permet al govern restringir-los amb facilitat. La llibertat d’impremta, reunió o associació no gaudeix d’una protecció robusta.
3. En canvi, la Constitució de 1869 incorpora per primera vegada una declaració extensa i sistemàtica de drets fonamentals. Reconeix explícitament:
• Llibertat d’expressió i d’impremta.
• Dret de reunió i associació.
• Llibertat de càtedra.
• Garanties davant detencions arbitràries.
4. Aquests drets no depenen simplement del desenvolupament legislatiu, sinó que formen part nuclear del text constitucional. La seva inclusió reflecteix la voluntat de limitar l’arbitrarietat del poder executiu.

2. Sobirania: compartida amb la Corona vs sobirania nacional plena.
3. Un dels contrastos més significatius rau en el concepte de sobirania.
4. La Constitució de 1845 estableix una sobirania compartida entre el rei i les Corts. Aquesta formulació reforça les prerrogatives reials. El monarca pot:
• Designar i destituir lliurement el president del govern.
• Nomenar ministres.
• Dissoldre les Corts.
• Exercir una influència decisiva en el procés legislatiu.
5. A la pràctica, aquest model facilita la ingerència de la Corona en la vida política, especialment durant el regnat d’Isabel II.
6. La Constitució de 1869 proclama clarament la sobirania nacional. La nació és l’origen del poder. El rei —que encara ha de ser escollit— queda subordinat al marc constitucional. S’estableix una separació de poders més clara entre executiu, legislatiu i judicial. L’objectiu explícit és evitar les interferències que havien caracteritzat el règim anterior.

3. Sistema bicameral: designació reial vs elecció.
4. Ambdues constitucions estableixen un sistema bicameral, però amb diferències substancials.
5. El text de 1845 preveu:
• Congrés dels Diputats (elegit).
• Senat designat pel rei.
6. Aquesta configuració converteix el Senat en una cambra fortament controlada per la Corona, amb capacitat per bloquejar iniciatives legislatives.
7. En canvi, la Constitució de 1869 manté el bicameralisme, però el Senat deixa de ser una designació directa del monarca. Els senadors són elegits mitjançant mecanismes indirectes. Aquest canvi redueix la capacitat de control reial sobre el poder legislatiu.

4. Sufragi: censatari vs universal masculí.
5. La diferència en matèria electoral és radical.
6. La Constitució de 1845 consolida el sufragi censatari, restringit a un percentatge molt reduït de la població (aproximadament el 4–5%). Només els contribuents amb determinat nivell de renda poden votar. El sistema electoral és, a més, altament manipulable.
7. La Constitució de 1869 introdueix el sufragi universal masculí per als majors de 25 anys. El cos electoral s’amplia fins a aproximadament el 24–27% de la població total. Aquest canvi transforma profundament la cultura política i obliga els partits a mobilitzar sectors socials més amplis.

5. Religió i forma d’Estat.
6. La Constitució de 1845 declara l’Estat confessional catòlic. Espanya és oficialment catòlica i es compromet al sosteniment del culte i del clergat. No existeix llibertat de culte efectiva.
7. La Constitució de 1869 manté el sosteniment del culte catòlic, però reconeix la llibertat religiosa. Espanya deixa de ser exclusivament confessional. Aquest element simbolitza una ruptura amb la tradició moderada i genera tensions amb els sectors conservadors.
8. Pel que fa a la forma de govern, la Constitució de 1869 opta per una monarquia democràtica. Aquesta decisió provoca decepció entre els republicans, però respon a la voluntat d’assegurar estabilitat interna i reconeixement internacional. El rei ja no és font de sobirania, sinó magistratura constitucional.

A la recerca d’un rei: la crisi dinàstica del Sexenni Democràtic

La Constitució de 1869 estableix una monarquia democràtica basada en la sobirania nacional. Tanmateix, quan s’aprova el text constitucional, Espanya no té rei. Isabel II és a l’exili i la nova legalitat requereix un monarca disposat a acceptar un paper estrictament constitucional. La recerca d’un candidat es converteix en un problema polític, diplomàtic i ideològic de primer ordre.

El Govern Provisional, amb Serrano com a regent i Prim com a cap de govern, inicia una complexa operació internacional per trobar un rei que compleixi tres condicions: legitimitat dinàstica, acceptació del règim democràtic i viabilitat diplomàtica.

1. El duc de Montpensier: l’opció borbònica “renovada”.
2. Una de les primeres opcions és Antoni d’Orleans, duc de Montpensier, fill de Lluís Felip d’Orleans, el “rei ciutadà” de França (1830). La seva candidatura ofereix, en principi, credencials liberals i una certa aura democràtica vinculada a la tradició orleanista.
3. Tanmateix, presenta problemes greus:
• Pertany a la branca dels Borbons d’Orleans.
• És cunyat d’Isabel II (casat amb la infanta Lluïsa Fernanda).
• La seva elecció podria interpretar-se com una continuïtat encoberta del règim anterior.
4. Prim s’oposa fermament a aquesta opció. Considera que la revolució no pot culminar amb un altre Borbó. A més, Montpensier està envoltat de sospites per les seves ambicions personals i per la seva implicació en conspiracions prèvies.

2. El candidat prussià: Hohenzollern-Sigmaringen.
3. Una altra opció és Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen ^[2], membre d’una branca catòlica de la dinastia prussiana. Aquesta candidatura adquireix una dimensió internacional immediata.
4. Napoleó III percep la possible elecció d’un Hohenzollern com una amenaça geopolítica: França podria quedar envoltada per dinasties afins a Prússia. Otto von Bismarck, canceller prussià, utilitza la qüestió espanyola com a element de pressió diplomàtica.
5. La crisi culmina amb la famosa manipulació del “telegrama d’Ems”, que desencadena la guerra franco-prussiana de 1870. La candidatura Hohenzollern queda descartada, però la seva simple consideració contribueix a alterar l’equilibri europeu.
6. Aquest episodi demostra fins a quin punt la qüestió espanyola s’inscriu en el joc de poder continental.

3. L’opció portuguesa: Ferran de Coburg.
4. També es planteja la candidatura de Ferran II de Portugal, de la casa de Coburg. Aquesta opció encaixa amb determinats corrents iberistes que defensen una aproximació o eventual unió entre Espanya i Portugal. Ruiz Zorrilla és un dels seus partidaris.
5. Tanmateix, Ferran declina l’oferta. A Portugal existeix recel davant la possible absorció per part d’Espanya, i la candidatura no arriba a consolidar-se com a opció real.

4. Espartero: un rei sense sang reial?
5. Fernando Garrido proposa una solució heterodoxa: Baldomero Espartero, antic regent i figura emblemàtica del progressisme. Espartero gaudeix d’un gran prestigi popular i simbolitza el liberalisme heroic de la primera meitat del segle XIX.
6. No obstant això, la seva manca de sang reial i la seva edat avançada dificulten la viabilitat de la candidatura. A més, el context europeu afavoreix solucions dinàstiques tradicionals. La proposta no prospera, però revela l’existència d’un corrent que prioritza legitimitat política per sobre de legitimitat dinàstica.

5. El candidat carlí: Carles VII.
6. En paral·lel, el carlisme manté la seva pròpia pretensió dinàstica. Carles VII, net de l’infant Carles Maria Isidre, representa l’alternativa tradicionalista i legitimista.
7. La seva candidatura no forma part del projecte revolucionari, però constitueix una amenaça constant. La proclamació d’Amadeu I i la consolidació del règim de 1869 no neutralitzen el carlisme; al contrari, el 1872 esclata la Tercera Guerra Carlina.
8. El carlisme no defensa una monarquia democràtica, sinó una monarquia tradicional, catòlica i foral, oposada als principis liberals del Sexenni.

6. El desenllaç: Amadeu de Savoia
7. Finalment, la candidatura que prospera és la d’Amadeu de Savoia, fill del rei Víctor Manuel II d’Itàlia. La casa de Savoia simbolitza el liberalisme constitucional i el procés d’unificació italiana. Amadeu accepta el marc de la Constitució de 1869 i el principi de sobirania nacional.
8. La seva elecció és aprovada per les Corts el novembre de 1870. Tanmateix, l’assassinat de Prim el desembre del mateix any deixa el nou rei sense el seu principal suport polític. Amadeu I arriba a Espanya en un context d’inestabilitat, amb oposició carlina, resistència republicana i fragmentació parlamentària.

L’opció guanyadora: Amadeu de Savoia i la monarquia democràtica

Després de mesos de negociacions diplomàtiques i debat parlamentari, la candidatura que finalment prospera és la d’Amadeu de Savoia. Fill de Víctor Manuel II, rei de Sardenya-Piemont i primer rei d’Itàlia unificada (1861), Amadeu representa una dinastia vinculada al liberalisme constitucional i als processos de construcció nacional moderns.

La seva elecció no és casual ni improvisada. És, sobretot, una aposta personal de Joan Prim, que busca un candidat capaç de legitimar la nova monarquia democràtica establerta per la Constitució de 1869.

Prim entén que el nou rei ha de reunir tres condicions essencials:

1. Acceptar plenament la sobirania nacional i el paper central de les Corts.
2. No estar vinculat a la dinastia borbònica, per evitar la sensació de continuïtat amb el règim derrocat.
3. No provocar conflictes diplomàtics en el context europeu.

Amadeu compleix aquests requisits. No és Borbó, no està associat directament a cap de les grans potències rivals (França o Prússia) i prové d’una casa reial amb reputació liberal.

En plena tensió entre Napoleó III i Bismarck, la qüestió dinàstica espanyola adquireix una dimensió internacional. L’episodi de la candidatura Hohenzollern ha contribuït a l’esclat de la guerra franco-prussiana (1870). En aquest context, Amadeu de Savoia apareix com una opció neutral.

La casa de Savoia no és percebuda com una amenaça per les grans potències. La seva elecció evita tensions diplomàtiques i ofereix una imatge de moderació. A diferència d’altres candidats, no simbolitza ni expansionisme ni ingerència estrangera directa.

Amadeu accepta explícitament el paper que li atorga la Constitució de 1869. No aspira a intervenir activament en la política ni a exercir prerrogatives pròpies del model de sobirania compartida de 1845. La seva funció és la d’un monarca constitucional, sotmès al Parlament.

Aquest aspecte és fonamental. La monarquia del Sexenni no és una restauració, sinó una creació nova: una magistratura constitucional al servei de la sobirania nacional. En teoria, Amadeu és el candidat ideal per encarnar aquest model.

La casa de Savoia gaudeix d’un prestigi considerable. Ha liderat la unificació italiana, un procés associat al liberalisme, al constitucionalisme i a la modernització política. L’elecció d’Amadeu projecta una imatge d’Espanya alineada amb les transformacions liberals europees.

Aquesta dimensió simbòlica és important: Espanya vol mostrar-se com una nació constitucional avançada, capaç de regenerar-se mitjançant procediments parlamentaris.

La tria d’Amadeu de Savoia és coherent amb els principis de 1869, però posa de manifest una contradicció estructural: la revolució ha creat una monarquia democràtica sense base dinàstica pròpia ni consens social ampli.

Amadeu no fracassarà per manca de voluntat liberal, sinó per l’absència de suport polític estable i per la polarització del país. Entre 1871 i 1873 el seu regnat es veu sacsejat per:

• Conflictes parlamentaris continus.
• Guerra de Cuba.
• Insurrecció carlina.
• Agitació republicana i federal.

La seva abdicació el febrer de 1873 obrirà pas a la Primera República.

En perspectiva, l’elecció d’Amadeu representarà l’intent més seriós del segle XIX d’establir a Espanya una monarquia plenament democràtica. La seva curta durada no invalida el seu significat: és el moment en què el principi de sobirania nacional es posa a prova en la pràctica institucional.

El cop fatal: l’assassinat de Prim

Tanmateix, el projecte neix ferit. El 27 de desembre de 1870, Joan Prim, president del Consell de Ministres i principal artífex de la revolució de 1868, és víctima d’un atemptat a Madrid. Quan surt del Congrés dels Diputats pel carrer del Turco, el seu carruatge és interceptat i diversos homes disparen contra ell a curta distància. Prim no mor a l’acte; traslladat al seu domicili, agonitza durant dos dies i mor el 30 de desembre.

El crim té una transcendència immediata: tres dies després ha d’arribar a Espanya Amadeu de Savoia. Prim és el seu principal valedor polític. La seva mort deixa el nou rei sense suport ferm i altera decisivament l’equilibri del sistema.

Sense ell, Amadeu queda políticament desemparat. No compta amb una xarxa pròpia de suport ni amb un partit fidel. El sistema polític està fragmentat:

• Els republicans rebutgen la monarquia.
• Els carlins preparen una nova insurrecció.
• Els alfonsins treballen per la restauració borbònica.
• Els partits que han impulsat la revolució es divideixen internament.

Amadeu arriba a Espanya enmig d’un dol oficial pel seu protector i en un context d’hostilitat latent.

L’assassinat de Prim: un crim polític i un enigma historiogràfic

L’assassinat es converteix en un dels grans enigmes del segle XIX espanyol.

Els atacants disparen des d’ambdós costats del carrer, en una acció coordinada. Diversos implicats són detinguts i processats, però el procediment judicial és irregular i no arriba a establir amb claredat l’autoria intel·lectual.

Alguns dels acusats moren en circumstàncies poc clares; un d’ells es suïcida. Segons testimonis de l’època, abans de morir hauria deixat escrit el nom del seu protector a les parets del domicili on s’amagava. Quan el jutge hi arriba, la paret ha estat emblanquinada. Aquest episodi alimenta la sospita d’una protecció d’alt nivell.

Cap sentència definitiva identifica el cervell polític del crim. La investigació queda incompleta i envoltada de pressions.

La historiografia ha plantejat diverses interpretacions. Cap no és concloent.

1. La pista republicana: Paul i Angulo.
2. Una primera hipòtesi apunta cap al republicà federal José Paul i Angulo, periodista del diari "El Combate". Paul havia criticat durament l’elecció d’Amadeu i la política de Prim. Després de l’atemptat, fuig a l’estranger, fet que reforça les sospites contemporànies.
3. S’ha suggerit també una possible connexió amb el duc de Montpensier, qui hauria finançat determinats cercles polítics oposats a Prim. Montpensier havia vist frustrada la seva candidatura al tron, i la seva enemistat amb Prim era coneguda.
4. Tanmateix, les proves documentals directes són insuficients per establir responsabilitats clares. La relació entre Montpensier i Paul i Angulo és objecte de debat, però no ha estat demostrada de manera definitiva.

2. La hipòtesi colonial: els interessos esclavistes.
3. Una altra línia interpretativa apunta cap als interessos vinculats a Cuba. El 1868 ha esclatat la Guerra dels Deu Anys. En aquell context es debat la reforma del règim colonial i, eventualment, l’abolició de l’esclavitud.
4. Prim és percebut per alguns sectors com a favorable a reformes que podrien perjudicar els grans propietaris esclavistes. El lobby colonial, econòmicament poderós, podria haver vist en Prim una amenaça.
5. Aquesta hipòtesi encaixa amb el context de tensions colonials, però tampoc no disposa de proves concloents que connectin directament els interessos cubans amb l’atemptat.

3. La pista carlina.
4. El carlisme, oposat radicalment al règim de 1869 i a l’elecció d’Amadeu, constitueix una altra possibilitat. Carles VII aspira al tron i la inestabilitat política beneficia el seu projecte.
5. Tot i això, no existeixen evidències sòlides que vinculin directament el moviment carlí amb l’organització de l’atemptat. La seva oposició és ideològica i militar, però la connexió amb el crim no és demostrable.

4. La hipòtesi Serrano.
5. La hipòtesi més polèmica assenyala el general Serrano. Com a regent, Serrano ocupa una posició central en el nou sistema. Alguns autors han suggerit que podia percebre Prim com un rival polític excessivament poderós.
6. S’ha citat el nom de José María Pastor, vinculat a l’entorn de Serrano, com a possible protector o intermediari dels executors materials. L’episodi de la paret emblanquinada reforça la sospita d’una cobertura institucional.
7. No obstant això, aquesta teoria és controvertida. La documentació no permet afirmar amb certesa la implicació directa de Serrano. Es tracta d’una hipòtesi basada en indicis, no en proves definitives.

5. Un complot multicausal?
6. La major part de la historiografia contemporània tendeix a descartar una explicació simple. L’assassinat de Prim es produeix en un context de màxima tensió:
• Divisió dins el liberalisme.
• Hostilitat republicana.
• Resistència carlina.
• Pressions colonials.
• Rivalitats personals.
• Conflictes diplomàtics.
7. Prim acumula enemics en múltiples fronts. És possible que el crim respongui a una confluència d’interessos, més que a una conspiració unívoca.

Sigui quina sigui l’autoria última, l’efecte polític és immediat i devastador:

• Amadeu I arriba a Espanya sense el seu principal suport.
• El govern queda fragmentat.
• Les divisions entre progressistes, unionistes i demòcrates s’accentuen.
• Els adversaris del règim guanyen marge d’actuació.

La mort de Prim debilita estructuralment la monarquia democràtica abans que aquesta pugui consolidar-se. En aquest sentit, l’atemptat no només elimina un líder, sinó que altera el curs del Sexenni Democràtic.

Problemes exteriors: la Guerra dels Deu Anys a Cuba (1868–1878)

Quan triomfa la revolució de 1868 i s’inicia el Sexenni Democràtic, Espanya afronta simultàniament una greu crisi interior i un conflicte colonial de gran magnitud: la Guerra dels Deu Anys a Cuba (1868–1878). Aquest conflicte no és un episodi perifèric, sinó un element central per entendre la inestabilitat del nou règim.

A mitjan segle XIX, Cuba és una de les últimes colònies importants que conserva Espanya, juntament amb Puerto Rico i Filipines. La major part de l’imperi americà s’ha independitzat entre 1810 i 1825. Cuba, però, manté una gran importància econòmica gràcies a la producció sucrera i al sistema esclavista.

El 10 d’octubre de 1868, Carlos Manuel de Céspedes proclama el “Grito de Yara”, iniciant la revolta independentista. L’aixecament té un fort component crioll: els fills d’espanyols nascuts a Amèrica, amb propietats i formació, reclamen major participació política i autonomia.

Un element central del conflicte és l’esclavitud. El tràfic d’esclaus ha estat formalment prohibit a Espanya, però a Cuba el sistema esclavista continua vigent. Cap al 1869, aproximadament un 20% de la població de l’illa és esclava.

Els sectors reformistes i alguns liberals peninsulars defensen l’abolició progressiva. No obstant això, els grans propietaris sucrers i el poderós lobby esclavista exerceixen una forta pressió per mantenir el sistema.

Així, la qüestió cubana no és només un problema nacionalista, sinó també un conflicte econòmic i social. L’esclavitud estructura l’economia de plantació i condiciona qualsevol reforma.

Cuba és administrada com una capitania general amb fort control militar. El govern insular no funciona com un règim representatiu equiparable al peninsular. Aquesta situació reforça la percepció de discriminació.

Els criolls, malgrat la seva posició econòmica elevada, tenen accés limitat al poder polític. Reclamen un estatus semblant al de les províncies peninsulars. La negativa o lentitud de Madrid per implementar reformes accelera la radicalització.

La contradicció constitucional

La Constitució de 1869 reconeix a la metròpoli un ampli ventall de drets i llibertats (associació, reunió, expressió, sufragi universal masculí). Tanmateix, aquestes garanties no s’estenen automàticament a les províncies d’ultramar. Les províncies d’ultramar quedaven sotmeses a legislació especial, cosa que limitava l’extensió efectiva dels drets reconeguts a la metròpoli.

Aquesta contradicció alimenta el descontentament cubà. Els sectors criolls reclamen:

Representació política real.Autonomia administrativa.Reformes fiscals.Fi del govern militar permanent a l’illa.

La distància entre els principis liberals proclamats a la Península i la realitat colonial genera una crisi de legitimitat.

Impacte del conflicte sobre el nou règim.

1. Mobilització i descontentament.
2. El conflicte exigeix una mobilització constant de soldats. El sistema de quintes —ja impopular— esdevé un focus de tensió. Les classes populars perceben que són elles qui suporten el cost humà del conflicte, mentre que els sectors acomodats poden eludir el servei mitjançant substitucions o pagaments.
3. La guerra es converteix en un factor de desgast polític per al govern d’Amadeu I.

2. Cost econòmic.
3. El manteniment de l’esforç bèl·lic suposa una càrrega financera considerable en un context ja marcat per la crisi econòmica de 1866. L’endeutament augmenta i el marge de maniobra del govern es redueix.

3. Polarització política.
4. El conflicte colonial divideix les forces polítiques:
• Els conservadors defensen la integritat territorial i la repressió militar.
• Els republicans i federals tendeixen a simpatitzar amb solucions autonomistes o fins i tot amb l’autodeterminació.
• Els reformistes proposen un model descentralitzat.
5. Aquesta divisió dificulta la construcció d’una política coherent.

La Guerra dels Deu Anys posa en evidència una contradicció estructural del liberalisme espanyol del segle XIX: proclama sobirania nacional i drets ciutadans a la metròpoli, però manté un règim colonial autoritari a ultramar.

El conflicte debilita el Sexenni Democràtic en tres dimensions:

1. Econòmica (costs de guerra).
2. Social (mobilització i quintes).
3. Política (divisió interna).

Quan Amadeu I abdica el 1873, Espanya està immersa simultàniament en:

• Guerra colonial a Cuba.
• Insurrecció carlina.
• Fragmentació parlamentària.

La qüestió cubana no és un element secundari, sinó una de les grans tensions que impedeixen consolidar la monarquia democràtica.

Problemes interiors: la fragilitat estructural del regnat d’Amadeu I

Quan Amadeu de Savoia arriba a Espanya el gener de 1871, ho fa en una situació extraordinàriament delicada. L’assassinat de Prim ha deixat el nou monarca sense el seu principal suport polític. La monarquia democràtica definida per la Constitució de 1869 neix, així, sense lideratge cohesionat i sense una base estable de poder.

La mort de Prim provoca la fragmentació del bloc revolucionari. Progressistes, unionistes i demòcrates es divideixen en faccions. El sistema parlamentari esdevé inestable, amb governs febles i crisis recurrents.

Amadeu no disposa d’un partit propi ni d’una xarxa d’aliances sòlida. La seva legitimitat prové exclusivament de les Corts, no d’una tradició dinàstica ni d’un suport social ampli. Això el converteix en una figura constitucional correcta, però políticament vulnerable.

Una part significativa de l’aristocràcia i de les elits tradicionals manté fidelitat a la causa borbònica. El projecte alfonsí —la restauració en la figura d’Alfons XII, fill d’Isabel II— es consolida progressivament.

Amadeu és percebut com un rei “estranger” i com el producte d’una revolució que ha desplaçat els Borbons. Aquesta animadversió es manifesta en cercles socials, salons aristocràtics i ambients cortesans. El menyspreu simbòlic reforça el seu aïllament.

La Tercera Guerra Carlina (1872–1876). Abdicació d'Amadeu de Savoia

A partir de 1872 esclata una nova insurrecció carlina, liderada pel pretendent Carles VII. El carlisme defensa una monarquia alternativa, tradicionalista i profundament catòlica, oposada al liberalisme democràtic del Sexenni.

Els carlins es fan especialment forts al País Basc, Navarra i determinades zones de Catalunya. En aquests territoris combinen tradicionalisme religiós, defensa dels furs i oposició al centralisme liberal.

La guerra obliga l’Estat a destinar grans recursos humans i econòmics al front interior. L’exèrcit es divideix entre lleialtats diverses, i la inestabilitat augmenta.

El règim d’Amadeu ha d’afrontar simultàniament:

• Guerra colonial a Cuba.
• Insurrecció carlina a la Península.
• Conflictes socials urbans.

Aquest triple front debilita severament el govern.

Els republicans federals, descontents amb la solució monàrquica, promouen moviments insurreccionals en diversos punts del territori. Consideren que la revolució de 1868 ha quedat a mig camí.

La tensió entre monàrquics democràtics i republicans radicals genera un clima de conflictivitat constant. El consens revolucionari inicial es descompon.

En paral·lel, el Sexenni veu l’expansió de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). Les idees socialistes i anarquistes arrelen especialment en zones industrials i obreres.

La Internacional impulsa:

• Societats obreres.
• Sindicats.
• Coordinació de vagues.
• Mobilitzacions per millores laborals.

Aquest moviment és percebut amb recel per les autoritats i pels sectors conservadors, que el veuen com una amenaça a l’ordre social.

Les vagues i protestes contribueixen a la sensació d’inestabilitat. El règim liberal ha ampliat drets polítics, però no ha resolt les tensions socials derivades de la industrialització i de la crisi econòmica anterior.

Un dels dilemes centrals del regnat d’Amadeu és la gestió de l’ordre públic. Diversos sectors —militars i conservadors— reclamen mesures repressives contundents davant la conflictivitat carlina, republicana i obrera.

Amadeu, però, es resisteix a adoptar una deriva autoritària. Accepta el marc constitucional i intenta respectar les llibertats reconegudes el 1869. Aquesta actitud, coherent amb el seu perfil liberal, és interpretada per alguns contemporanis com a feblesa.

En un context de guerra múltiple i polarització ideològica, el sosteniment de l’ordre constitucional esdevé extremadament fràgil.

El fracàs del regnat d’Amadeu I no s’explica per la seva incapacitat personal, sinó per la confluència de factors estructurals:

• Fragmentació política després de la mort de Prim.
• Hostilitat de les elits borbòniques.
• Guerra carlina.
• Guerra colonial a Cuba.
• Agitació republicana.
• Expansió del moviment obrer.

El monarca es troba al centre d’un sistema democràtic incipient, però envoltat de conflictes simultanis que excedeixen la capacitat d’un govern parlamentari encara immadur.

Quan abdica el febrer de 1873, declara que els espanyols són “ingovernables” —una expressió que reflecteix més la crisi del sistema que no pas una condemna del país. La seva marxa obre el camí a la Primera República, però també posa de manifest la dificultat de consolidar una monarquia democràtica en una societat profundament dividida.

L’abdicació d’Amadeu I no és un gest personal aïllat, sinó el reconeixement d’un sistema polític que no ha aconseguit consolidar-se. Sense suport parlamentari estable, envoltat per tres guerres —Cuba, carlisme i conflictivitat social— i sense el lideratge de Prim, el monarca considera inviable continuar exercint el càrrec dins del marc constitucional.

La seva dimissió posa fi al projecte de monarquia democràtica sorgit de la revolució de 1868.

Proclamació de la Primera República

El mateix dia que Amadeu abandona Espanya, les Corts voten la proclamació de la Primera República. La decisió s’aprova per una àmplia majoria (258 vots contra 32). La fórmula és ràpida i gairebé improvisada: no hi ha un procés constituent previ ni una definició clara del nou model d’Estat.

Serrano havia afirmat que:

• “La monarquia tradicional va morir amb Ferran VII.
• La monarquia constitucional va morir amb Isabel II.
• La monarquia democràtica ha mort amb Amadeu de Savoia.
• Ja només queda la República.”

Aquesta frase resumeix la percepció d’esgotament dinàstic. Tanmateix, la República neix sense una base política sòlida.

Una “república sense republicans”

La Primera República és definida sovint com una “república sense republicans” en el sentit que no neix d’un moviment popular massiu, sinó d’una decisió parlamentària precipitada. Molts diputats que voten la República no són republicans convencionals, sinó monàrquics sense alternativa immediata. La majoria parlamentària que la proclama no és homogèniament republicana ni té un projecte institucional compartit.

Es tracta d’un experiment polític impulsat des de dalt, sense consens social ampli ni estructura institucional consolidada.

Entre febrer de 1873 i gener de 1874 es succeeixen quatre governs en només onze mesos (Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar). A aquesta fragilitat política s’hi afegeixen:

• La guerra carlina.
• La guerra de Cuba.
• La revolta cantonal (especialment a Cartagena).
• La divisió entre republicans unitaris i federals.

El projecte federal, defensat per Pi i Margall, intenta descentralitzar l’Estat, però és desbordat per iniciatives cantonals que superen el marc institucional.

El gener de 1874, el cop del general Pavía dissol les Corts i posa fi a la República parlamentària. Comença una etapa de govern autoritari provisional sota Serrano.

El retorn dels Borbons i el sistema canovista

El desembre de 1874, el pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt proclama rei Alfons XII, fill d’Isabel II. La Restauració borbònica, dirigida políticament per Antonio Cánovas del Castillo, inaugura un nou sistema.

La Constitució de 1876 estableix un règim liberal més estable que el del Sexenni. El sistema de torn pacífic entre conservadors i liberals (turnisme) assegura una alternança controlada en el poder.

Aquesta etapa, que dura aproximadament cinquanta anys, aporta estabilitat institucional, però no és plenament democràtica. El sufragi universal masculí no s’introdueix fins a 1890 per Mateo Sagasta i el frau electoral és una pràctica habitual i un mecanisme estructural del sistema. A més, la Corona —especialment durant el regnat d’Alfons XIII— conserva una influència política considerable.

Valoració global del Sexenni Democràtic

El Sexenni Democràtic (1868-1874) representa el primer intent seriós de construir a Espanya un règim liberal plenament democràtic basat en:

• Sobirania nacional.
• Sufragi universal masculí.
• Amplia declaració de drets.
• Limitació efectiva del poder reial.

El seu fracàs no anul·la la seva importància històrica. El període posa de manifest:

1. La dificultat d’articular consens en una societat profundament polaritzada.
2. La tensió entre democratització política i estructura social tradicional.
3. La fragilitat d’un sistema constitucional sense partits consolidats.
4. El pes persistent de l’exèrcit en la vida política.

El 1868–1874 és, així, un laboratori polític. No aconsegueix estabilitat, però deixa una herència ideològica i constitucional que reapareixerà en el debat polític del segle XX.

Cronologia

Antecedents del Sexenni Democràtic

1. 1855 – Llei General de Ferrocarrils (expansió especulativa del sector).
2. 1865 (abril) – Nit de Sant Daniel (repressió estudiantil a Madrid).
3. 1866 (juny) – Revolta de la caserna de San Gil.
4. 1866 – Crisi financera (fallida de bancs i companyies ferroviàries).
5. 1866 (agost) – Pacte d’Ostende (reorganització de l’oposició contra Isabel II).
6. 1867 – Mort d’O’Donnell.
7. 1868 (abril) – Mort de Narváez.
8. 1867–1868 – Crisi de subsistències (males collites i pujada de preus).

La Revolució de 1868 i el Govern Provisional

1. 17 setembre 1868 – Pronunciament de Topete a Cadis.
2. 28 setembre 1868 – Batalla d’Alcolea; Isabel II marxa a l’exili.
3. 1868–1870 – Govern Provisional (Serrano regent, Prim cap de govern).
4. Octubre 1868 – Inici de la Guerra dels Deu Anys a Cuba.
5. Gener 1869 – Eleccions constituents per sufragi universal masculí.
6. Juny 1869 – Aprovació de la Constitució de 1869 (sobirania nacional, drets, llibertat de cultes).

Recerca d’un rei

1. 1869–1870 – Debat sobre candidats al tron (Montpensier, Hohenzollern, Coburg, etc.).
2. Novembre 1870 – Elecció d’Amadeu de Savoia com a rei.
3. 27 desembre 1870 – Assassinat de Prim.
4. 30 desembre 1870 – Mort de Prim.
5. Gener 1871 – Arribada i proclamació d’Amadeu I.

Regnat d’Amadeu I

1. 1871–1873 – Inestabilitat política, divisió parlamentària.
2. 1872 – Inici de la Tercera Guerra Carlina.
3. 1871–1873 – Expansió de la Internacional obrera i conflictes socials.
4. 11 febrer 1873 – Abdicació d’Amadeu I.

Primera República

1. 11 febrer 1873 – Proclamació de la Primera República (258 vots contra 32).
2. 1873 – Successió de governs republicans (Figueras, Pi i Margall, Salmerón, Castelar).
3. 1873 – Revolta cantonal.
4. 3 gener 1874 – Cop de Pavía (dissolució de les Corts).
5. 1874 (govern de Serrano) – República autoritària provisional.

Restauració borbònica

1. 29 desembre 1874 – Pronunciament de Martínez Campos a Sagunt.
2. 1874 – Proclamació d’Alfons XII (Restauració).
3. 1876 – Nova Constitució de 1876 (inici del sistema canovista).
4. 1878 – Final de la Guerra dels Deu Anys a Cuba.

Bibliografia

• ARTOLA, M. (1978) Los ferrocarriles en España, 1844–1943. I. El Estado y los ferrocarriles. Madrid: Banco de España.
• ARTOLA, M. (2004) La burguesía revolucionaria (1808–1874). Madrid: Alianza Editorial.
• BAHAMONDE, Á. i MARTÍNEZ, J. A. (2011) Historia de España. Siglo XIX. Madrid: Cátedra.
• BURDIEL, I. (2010) Isabel II. Una biografía (1830–1904). Madrid: Taurus.
• CARR, R. (2001) España, 1808–1975. Barcelona: Ariel.
• COMÍN, F., MARTÍN ACEÑA, P., MUÑOZ, M. i VIDAL OLIVARES, J. (1998) 150 años de historia de los ferrocarriles españoles. Madrid: Fundación de los Ferrocarriles Españoles.
• FONTANA, J. (2007) La época del liberalismo. Barcelona: Crítica.
• TEDDE de LORCA, P. (1999) El Banco de San Fernando (1829–1856). Madrid: Banco de España.
• TEDDE de LORCA, P. (2000) ‘El marqués de Salamanca y la financiación del ferrocarril’, a García Delgado, J. L. (ed.) La España de Isabel II. Madrid: Espasa, pp. 289–318.
• TORTELLA, G. (1994) El desarrollo de la España contemporánea. Historia económica de los siglos XIX y XX. Madrid: Alianza Editorial.
• TORTELLA, G. (2000) Los orígenes del capitalismo en España. Banca, industria y ferrocarriles en el siglo XIX. Madrid: Tecnos.
• VELASCO SAN PEDRO, Luis Antonio (2021) La ley general de ferrocarriles de 1855 y la política de su fomento: el éxito de un fracaso. Catedrático de Derecho Mercantil. Universidad de Valladolid. uvadoc.uva.es
• VILCHES, J. (2001) Progreso y libertad. El Partido Progresista en la revolución liberal española. Madrid: Alianza Editorial.

 

Jordi Coll Vera - 2026