Moisès i el llibre de l'Èxode

En primer lloc, voldria aclarir alguns termes que apareixen a la Bíblia —concretament al llibre de l’Èxode— i que sovint poden generar confusió. Un d’aquests termes és hebreus.

En aquest treball, utilitzarem hebreus per referir-nos als descendents d’Abraham abans de l’establiment a la terra promesa.

En segon lloc, israelites: en sentit estricte, serien els habitants del Regne d’Israel. Cal no confondre’ls amb els israelians, que són els habitants actuals de l’Estat d’Israel.

Finalment, jueus: originàriament, els habitants del Regne de Judà; per extensió, les persones que pertanyen al judaisme.

En conseqüència, cal distingir clarament els tres termes: hebreu, israelita i jueu.

En el text bíblic, aquestes denominacions es poden alternar segons l’època de redacció i el grau de coherència entre el moment que es narra i el moment en què s’escriu. És fàcil que una mirada posterior projecti categories i noms sobre fets molt anteriors.

Després del regnat de Salomó, el regne d’Israel es divideix en dos. A partir del segle X aC, el regne unit de David i Salomó es fragmenta en: al nord, el Regne d’Israel, amb capital a Samaria, i, al sud, el Regne de Judà, amb capital a Jerusalem. Per tant, no s’ha de confondre israelita i jueu: pertanyien a regnes diferents.

Un altre fet històric a tenir en compte és la deportació a Babilònia. El 587 aC, Nabucodonosor II ataca el Regne de Judà (Blenkinsopp, 2013).

El temple de Jerusalem és destruït i una part de la població del Regne de Judà és deportada a Babilònia, sobretot dirigents, aristòcrates, intel·lectuals i sacerdots. Cal remarcar, però, que aquesta deportació no equival necessàriament a una esclavitud en el sentit modern del terme. A Babilònia van poder reorganitzar la vida en el que avui correspondria, aproximadament, a l’Iraq. Més endavant, amb l’edicte de Cir II de Pèrsia (539 aC), es permet el retorn d’una part dels deportats; el temple es reconstrueix durant el segle VI aC (Blenkinsopp, 2013).

Tanmateix, molts d’ells es queden a Babilònia i hi consoliden formes de religió i d’identitat que acabaran confluint en el que avui anomenem judaisme (Grabbe, 2010).

En aquest període i en etapes posteriors es redacta i es fixa una part important del que avui coneixem com a Bíblia Hebrea (Tanakh), especialment el Pentateuc (Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi) (Blenkinsopp, 2013). Diversos relats mostren paral·lelismes amb tradicions literàries mesopotàmiques i amb materials més antics, com els relats del diluvi, fet que suggereix processos de composició i relectura complexos (Dalley, 2000). Així, l’Èxode no seria un text redactat en l’època dels fets narrats, sinó el resultat d’estrats i redaccions successives. A més, la documentació egípcia conservada no esmenta explícitament una sortida massiva d’esclaus identificable sense dubte amb el relat bíblic; en conseqüència, el text bíblic és la font principal d’aquesta tradició.

En conseqüència, ens podem plantejar diverses preguntes: quines dades verificables hi ha sobre els fets descrits a l’Èxode? Va existir realment Moisès? Si va existir, quin podria haver estat el seu estatus? Les plagues van ser fets històrics, relectures teològiques o fenòmens naturals reinterpretats? L’objectiu d’aquest assaig és discutir aquestes qüestions a partir de la comparació de fonts i d’hipòtesis historiogràfiques (Assmann, 2014).

Èxode, 1, 1-5. L’expulsió del poble d’Israel d’Egipte.

A l’inici s’hi diu: «Aquests són els noms dels fills d’Israel que entraren a Egipte (···).» Tanmateix, en el moment històric que se suposa que descriu el relat, el regne d’Israel encara no existia (Bíblia. Èxode 1:1–5).

I continua: «(···) cadascun amb la seva família acompanyant Jacob: Rubén, Simeó, Leví, Judà, Issacar, Zabuló, Benjamí, Dan, Neftalí, Gad i Aser (···)» (Bíblia. Èxode 1:1–5).

Recordem la història de Josep: venut pels seus germans, acaba a Egipte, on ascendeix fins a una posició de poder i hi fa venir la seva família. D’aquesta genealogia simbòlica deriven les dotze tribus. Així s’obre el llibre de l’Èxode.

La Bíblia relata també que, posteriorment, el faraó —sense especificar-ne el nom— decideix esclavitzar la nombrosa descendència d’aquestes tribus, que finalment acabarà sortint d’Egipte (Bíblia. Èxode 1–12).

D’altra banda, cap al 1580 aC, els hikses —un poble d’origen semític que governa Egipte aproximadament entre el 1750 i el 1550 aC— són expulsats del país (Van Seters, 1966). Tanmateix, una part de població d’origen asiàtic es manté a Egipte com a ma d’obra. Per això, no és impossible que tradicions diferents acabin barrejant fets com l’expulsió dels hikses i relats de sortides o desplaçaments d’altres grups.

Moisés

Analitzem ara la figura de Moisès. Segons el relat bíblic, el faraó vol reduir la població esclava ordenant la mort dels nadons hebreus. La mare de Moisès —Jocabed (Iokhebed), de la tribu de Leví, casada amb Amram— decideix salvar-lo deixant-lo al Nil dins una cistella (Bíblia. Èxode 2:1–10).

Aquest episodi recorda de prop la «llegenda del naixement de Sargon d’Accad», conservada en còpies del primer mil·lenni aC, on el rei explica que la mare el posa en una cistella segellada amb betum i el deixa al riu, fins que un aiguader l’adopta (Westenholz, 1997).

En la llegenda mesopotàmica, la mare és una sacerdotessa i el nen és salvat de la clandestinitat del seu naixement. Més endavant, el relat legitima l’ascens de Sargon al poder.

Ens trobem, doncs, davant d’un motiu narratiu molt similar al de Moisès, més enllà de diferències de context (origen social del protagonista, materials del cistell, riu Nil vs. Eufrates).

En el relat bíblic, Moisès és adoptat per la filla del faraó i creix en un entorn palatí. En el relat sobre Sargon, el nen és recollit per un aiguader i el seu destí queda associat al favor diví.

Les còpies conservades del text de Sargon són del primer mil·lenni aC, i el text bíblic de l’Èxode és el resultat d’una història redaccional llarga. Per això, la semblança pot interpretar-se com l’ús d’un motiu literari compartit o reaprofitat en tradicions diferents (Westenholz, 1997; Blenkinsopp, 2013).

Pel que fa al nom, sovint s’ha proposat una etimologia egípcia a partir de l’arrel ms/msj (‘néixer’, ‘engendrar’), present en antropònims com Ahmose o Thutmose. Ara bé, la qüestió és discutida i no hi ha consens absolut (Griffiths, 1953; Schneider, 2023).

Si ens situéssim al segle XIV aC, alguns autors han explorat possibles connexions (més o menys especulatives) entre el període d’Akhenaton (Amenofis IV) i l’emergència d’idees religioses centrades en una divinitat principal (Assmann, 2014; Hofmeier, 2015). En qualsevol cas, establir una identificació directa entre Moisès i un personatge concret de la família reial egípcia excedeix el que permeten les fonts disponibles.

Moisès podria també no correspondre a un personatge històric identificable. Segons la tradició bíblica, Moisès escriu el Pentateuc, però aquesta atribució no encaixa amb el procés de redacció i fixació gradual del text (Blenkinsopp, 2013). A més, el relat inclou anacronismes possibles (per exemple, l’ús de denominacions posteriors) i no explicita quin faraó hauria impulsat l’esclavització. El text esmenta ciutats com Pitom i Ramsès, associades sovint a Ramsès II (s. XIII aC), però la documentació egípcia conservada —incloses les cartes d’el-Amarna (s. XIV aC)— no aporta una referència clara a un èxode massiu comparable al del relat bíblic (Moran, 1992).

Les plagues d’Egipte (Èxode 7:14-10:29)

Parlem ara de les deu plagues d’Egipte. Les plagues amb què, suposadament, Moisès castiga el faraó i el poble d’Egipte per no deixar-los marxar (Bíblia. Èxode 7:14–12:30). Podrien ser, en part, relectures de fenòmens naturals?

La Bíblia ens explica les deu plagues com a fenòmens paranormals que es succeeixen seguides en un termini curt de temps. Com a deu càstigs divins.

Tanmateix, les plagues, podrien tenir també explicacions més raonables, sense necessitat de cap intervenció divina:

  • Plaga 1: L’aigua del Nil es converteix en “sang”. Es podria interpretar com un fenomen associat a floracions d’algues o microorganismes que enrogeixen l’aigua (HAB/red tide) i que, combinats amb eutrofització, poden degradar la qualitat de l’aigua, provocar mortaldat de peixos i males olors (Yang et al., 2008; Zohdi i Abbaspour, 2019).
  • Plagues 2, 3 i 4: Granotes, polls/mosquits i mosques. Podrien correspondre a desequilibris ecològics i explosions demogràfiques d’espècies associades als cicles del riu. El que continua sent poc versemblant és la successió immediata i estricta de tots aquests episodis.
  • Plaga 5: Mortaldat animal. Un fenomen natural fins i tot avui en dia.
  • Plaga 6: Úlceres. Malalties infeccioses com la verola, la lepra, la pesta, parasitosis,...
  • Plaga 7: Tempesta de pedra. Un fenomen no usual però tampoc molt estrany a Egipte o a la climatologia mediterrània. El que segueix sent molt poc probable és que les plagues fossin una darrera l’altre.
  • Plaga 8: Plaga de llagostes. Plaga que encara es produeix cíclicament avui en dia.
  • Plaga 9: La foscor. Una hipòtesi és relacionar-la amb un episodi volcànic major a la Mediterrània oriental, com l’erupció minoica de Tera/Santorini (Manning et al., 2014). Les cendres i els aerosols podrien haver enfosquit el cel i alterat el clima regional.
  • Plaga 10: La mort dels primogènits. És difícil de traduir en una explicació natural unívoca; dins la lògica del relat, funciona sobretot com a culminació teològica que subratlla el poder de la divinitat (Bíblia. Èxode 11–12).

La sortida d’Egipte (Èxode 12:1-15:21)

La desena plaga va ser la definitiva. La que va deslliurar el poble hebreu de l’esclavatge. La sortida d’Egipte justificarà la festa de la Pasqua jueva. Segons la seqüència: anunci del Senyor, els pans sense llevat, el sacrifici del corder pasqual, la mort dels primogènits i l’èxode d’Egipte.

Durant l’èxode d’Egipte, la Bíblia ens diu que, els hebreus, són guiats de dia per una columna de fum i guiats de nit per una columna de foc. Podria ser una erupció volcànica? El volcà de l’illa de Santorini?

Aquest volcà podria haver estat visible des del delta del Nil, segons la distància i les condicions atmosfèriques. La hipòtesi pren força quan es constata que, en hebreu, el text parla de Yam Sûf (‘mar de joncs’), expressió que sovint s’ha traduït com a Mar Roja/Mar Roig (Bíblia. Èxode 13–15; Manning et al., 2014).

El pas de la mar Roja i l’èxode pel desert

L’obertura de la Mar Roja no té una explicació clara per causes naturals. En canvi, si Yam Sûf es referís a zones pantanoses o llacunes del delta del Nil, el pas podria explicar-se per fenòmens locals (vents, variacions del nivell de l’aigua o, hipotèticament, efectes secundaris d’un episodi volcànic), tot i que aquestes hipòtesis són debatudes. El relat conclou amb l’ofegament de l’exèrcit egipci (Bíblia. Èxode 14).

Segons el llibre de l’Èxode, la travessa del desert dura 40 anys. Tanmateix, un cop travessat el delta del Nil, s’arriba fàcilment al desert del Sinaí seguint la línia de la costa i, un cop allà, és senzill arribar a la terra dels cananeus.

Durant la travessa del desert trobarien aigua en brolladors naturals (oasis) i aliment (el manà) bé per les tòfones del desert (fongs de la família de les Terfeziaceae, molt abundants en la zona) o bé per les secrecions dolces (la saba) de determinats arbres o arbusts.

En conclusió, si la travessa s’iniciés al delta del Nil, és poc plausible que es perdessin pel desert del Sinaí. Sí que seria més plausible si s’hagués travessat per la mar Roja, però això és molt menys probable.

Els deu manaments

Els deu manaments es presenten als llibres de Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi. La recerca ha discutit fins a quin punt la legislació bíblica comparteix formes i temes amb tradicions jurídiques mesopotàmiques, incloent-hi les Lleis d’Hammurabi, sigui per influència directa o per un fons cultural comú (Roth, 1995; Wright, 2009).

La paraula Israel apareix sovint citada com a primer testimoni extrabíblic a l’estela de Merneptah (c. 1208 aC), on s’esmenta un grup situat a Canaan (Merneptah Stele, c. 1208 BCE; Kitchen, 2003).

Conclusió final

L’Èxode i el conjunt del cicle narratiu de Moisès semblen el resultat d’una composició per etapes i de múltiples mans, amb possibles ecos de tradicions del Pròxim Orient antic (Blenkinsopp, 2013; Dalley, 2000). Quant a les hipòtesis naturalistes, s’ha proposat que l’erupció minoica de Tera/Santorini (segles XVII–XVI aC, segons cronologies) pogués haver contribuït a un imaginari de catàstrofe i fos reinterpretada en la tradició (Manning et al., 2014). Així mateix, la història de Moisès presenta paral·lelismes literaris amb la llegenda del naixement de Sargon d’Accad (Westenholz, 1997).

Respecte a les deu plagues d’Egipte, cadascuna d’elles pot ser reinterpretada, de manera aïllada, com a fenomen natural; tanmateix, és difícil sostenir històricament una successió tan compacta i ordenada en un període breu (Yang et al., 2008; Zohdi i Abbaspour, 2019).

En síntesi, el text presenta una possible superposició d’esdeveniments i d’èpoques, probablement transmesa també per via oral, i conté tensions internes: es parla d’israelites en contextos on el terme pot ser anacrònic; es relacionen topònims amb períodes diferents; l’etimologia del nom de Moisès és discutida; i la «Mar Roja» podria respondre a una traducció incorrecte de Yam Sûf (‘mar de joncs’) (Blenkinsopp, 2013; Schneider, 2023).

Referències

 

Jordi Coll Vera - 2026