Introducció

L'Índia, els darrers anys, s’ha consolidat com una potència immensa, no només en termes econòmics, sinó també demogràfics. Des del 2023, és el país més poblat del món, per davant de la Xina, amb prop d’1.430 milions d’habitants (United Nations, 2023). A més, és una població molt jove: l’edat mitjana és de 28 anys, uns deu menys que la de la Xina (Pew Research Center, 2023). Això es tradueix en una mà d’obra molt abundant i, en general, més barata. D’això en parlarem avui amb més detall.

Si mirem l’economia de l'Índia, veurem que avui dia ja és la cinquena del món (World Bank, 2026). En aquest rànquing ha superat el Regne Unit, l’antiga metròpoli colonial. I, a més, s’espera que cap al 2030 arribi a ser la tercera economia mundial, per davant del Japó i d’Alemanya (World Economic Forum, 2022).

Cal afegir-hi, també, que és una potència nuclear, un factor rellevant en un context internacional cada cop més tens i complex.

A més, l'Índia té cada cop més pes a escala internacional. Va presidir el G20 el 2023 i té una presència notable en diversos fòrums globals (Ministry of External Affairs, Government of India, 2023). També ha impulsat projectes que li han donat molta visibilitat exterior: per exemple, és un dels pocs països que ha aconseguit arribar a la Lluna, i recentment hi va aterrar una missió al pol sud lunar (Press Information Bureau, Government of India, 2023).

Tot plegat fa que l'Índia estigui cada cop més ben posicionada en el tauler mundial i que la seva geopolítica guanyi importància.

Fixem-nos, ara, en quins sectors econòmics han estat clau per a aquest creixement.

En primer lloc, les tecnologies de la informació. L'Índia és una superpotència en aquest àmbit perquè disposa d’una mà d’obra molt qualificada i, a més, amb un bon domini de l’anglès, a diferència del que passa en molts altres països asiàtics. Té un nombre molt elevat de graduats en ciències i enginyeries, cosa que ha fet que moltes multinacionals s’hi instal·lin o hi ampliïn operacions, aprofitant aquest capital humà per a la indústria i, sobretot, per al sector tecnològic.

També és una gran potència farmacèutica. De fet, l'Índia sovint es coneix com «la farmàcia del món»: fabrica una gran quantitat de medicaments genèrics i és un subministrador clau de productes sanitaris a escala global (Bain & Company, 2025).

En el sector serveis, també destaca en àmbits com les finances i els call centers. En definitiva, combina capital humà, potencial i una població cada cop més formada. A més, està fent una aposta creixent per la indústria manufacturera amb l’objectiu d’esdevenir un gran centre de producció industrial mundial.

En aquest sentit, Narendra Modi, primer ministre de l'Índia, impulsa una estratègia orientada a reforçar la producció nacional: passar del «Made in China» al «Made in India». L’objectiu és augmentar les exportacions i reduir la dependència de les importacions. Avui, l'Índia ja és el segon fabricant mundial de smartphones i aspira a substituir la Xina en parts de les cadenes globals de subministrament, aprofitant la seva demografia i els costos laborals més baixos.

L'Índia és, a més, un país d’una enorme complexitat: en cap cas no és homogeni. Hi conflueixen una gran diversitat religiosa, ètnica i lingüística. Pel que fa a la religió, aproximadament el 85% de la població practica l’hinduisme, però també hi ha un 14% de musulmans i altres minories importants, com els cristians (2,3%), els sikhs (1,7%) o els budistes (0,7%).

Aquests percentatges poden semblar baixos, però en xifres absolutes són enormes: dir que el 14% són musulmans significa parlar d’uns 200 milions de persones. Per tant, fins i tot les «minories» a l'Índia tenen dimensions continentals, cosa que accentua l’heterogeneïtat del país.

Constitucionalment, l’Estat indi és secular; és a dir, no reconeix la preeminència de cap religió. Això és rellevant perquè, com veurem, Narendra Modi ha intentat reorientar aquesta tradició de secularització per reforçar una identitat nacional vinculada a l’hinduisme.

A banda de la diversitat religiosa, també hi ha una gran diversitat lingüística. La llengua més parlada és l’hindi i la segona és l’anglès; a més, hi ha fins a 22 llengües reconegudes oficialment a escala local i regional. En alguns estats, l’idioma principal canvia d’un territori a un altre. Tot això configura un mosaic de cultures i identitats en un espai immens: sovint es parla del subcontinent indi, i no és casual, ja que el seu territori és aproximadament sis vegades el d’Espanya.

Políticament, l'Índia és una democràcia parlamentària. Històricament, el Congrés Nacional Indi ha estat una força hegemònica, sovint associada al lideratge de la família Nehru-Gandhi. Actualment, però, el poder l’exerceix Narendra Modi, i el seu projecte polític s’emmarca en la ideologia de la hindutva, de la qual parlarem més endavant.

Ara bé, és una democràcia parlamentària amb dinàmiques socials molt particulars. La societat índia continua marcada pel sistema de castes, amb centenars de grups i subgrups. Tot i que la Constitució estableix la igualtat davant la llei, a la pràctica les castes condicionen l’accés a determinats oficis i també la participació política. Aproximadament el 16% de la població pertany als pàries (dalits), el grup tradicionalment més discriminat. El poder polític i social ha estat, durant molt de temps, associat a les castes altes, com la dels brahmans, a la qual no pertany Narendra Modi.

En termes socioeconòmics, la renda per càpita de l'Índia és la més baixa entre els països del G20. Una gran part de la població guanya menys de 2.000 euros anuals i la desigualtat social és molt elevada. Malgrat unes dades macroeconòmiques positives, l’índex de pobresa continua sent alt; a més, l’atur juvenil és molt preocupant (aprox. 40–45% entre els 20 i els 24 anys). Finalment, el pes de l’economia informal és enorme: s’estima que concentra prop del 80% de l’ocupació.

Per arribar a ser una superpotència plena, l'Índia necessita invertir fortament en infraestructures i en capacitat logística per comerciar amb més eficàcia (importar i exportar). També ha de millorar la seva balança comercial, ja que actualment importa més del que exporta, i reduir una dependència energètica encara important de l’exterior. A tot això s’hi afegeixen reptes mediambientals de primer ordre: la contaminació és molt elevada i el canvi climàtic afecta el país amb força; de fet, 7 de les 10 ciutats més contaminades del món es troben a l'Índia.

Narendra Modi

L’any 2014, Narendra Modi arriba al poder al capdavant de l’Aliança Democràtica Nacional, una coalició de centre-dreta liderada pel Bharatiya Janata Party (BJP). Des d’aleshores, el BJP ha governat l'Índia: el 2014 ho va fer amb majoria absoluta (38,5% del vot) i el 2019 va revalidar la majoria absoluta (45,4%); el 2024, en canvi, va obtenir una majoria simple.

El lideratge de Modi s’associa sovint amb la ideologia de la hindutva, una concepció nacionalista que vincula identitat política i hinduisme. En aquest marc, el seu projecte ha tendit a reforçar una idea de «l'Índia hindú», en contrast amb la visió de l'Índia com a cresol cultural i religiós.

El BJP ha passat de ser percebut com un partit amb una base social més limitada a articular una política de masses, amb una combinació d’economia liberal i d’una agenda social i lingüística d’orientació identitària (per exemple, el debat sobre la denominació «Índia» i «Bharat»). En paral·lel, l’oposició ha estat sovint descrita com a més feble i fragmentada. Un dels principals espais d’oposició és l’Aliança Inclusiva per al Desenvolupament Nacional de l'Índia (INDIA), una coalició de partits liderada pel Congrés Nacional Indi.

Les relacions entre el govern de Modi i una part de les minories religioses —especialment la minoria musulmana— han estat objecte de controvèrsia i crítiques. Sovint es recorda, com a precedent, la violència intercomunitària al Gujarat (2002), en un context en què Modi era cap del govern estatal (Human Rights Watch, 2002). Ja des del govern central, s’han destacat diverses decisions especialment discutides: (1) la Llei de ciutadania (2019), que facilita l’accés a la ciutadania a immigrants de països veïns (Pakistan, Bangladesh i Afganistan) però n’exclou els musulmans en aquesta via específica (Congressional Research Service, 2019); (2) l’eliminació de l’estatus especial d’autonomia de Jammu i Caixmir (2019), una regió de majoria musulmana que passa a ser administrada directament pel govern central (Encyclopaedia Britannica, 2026); i (3) la inauguració, el 2024, d’un temple hindú dedicat a Rama a Ayodhya, en un lloc on anteriorment hi havia una mesquita (Encyclopaedia Britannica, 2026).

La Rashtriya Swayamsevak Sangh (RSS)

Narendra Modi neix l’any 1950 a l’estat de Gujarat, al nord-oest de l’Índia, prop del Pakistan. Fill d’una família de botiguers, de ben petit es dedica a vendre te.

Ingressa molt jove a la Rashtriya Swayamsevak Sangh (RSS), sovint traduïda com l’Associació Nacional de Voluntaris. És una organització sociocultural amb una estructura de base articulada en grups locals anomenats shakhas. Amb milions d’afiliats i simpatitzants arreu del país, promou activitats físiques, formatives i d’adoctrinament ideològic, i defensa una identitat nacional vinculada a l’hinduisme (la hindutva), formulada a inicis del segle XX (1925).

Al llarg del temps, l’RSS ha combinat mobilització ideològica amb una dimensió d’acció social, fet que li ha donat una capacitat d’influència notable. El seu entorn polític va cristal·litzar, entre altres expressions, amb la fundació del Bharatiya Janata Party (BJP) l’any 1980. Narendra Modi s’hi afilia el 1985 i inicia una trajectòria ascendent: el 2001 esdevé ministre principal (cap de govern) de Gujarat i ocupa el càrrec durant tretze anys, fins al 2014, quan fa el salt a la política nacional i guanya les eleccions que el porten al govern de l’Índia.

Parlem, doncs, d’un líder populista, no en un sentit pejoratiu, sinó en el sentit estricte del terme: un líder que es presenta com a representant del poble. Narendra Modi és un outsider de la política tradicional. Pertany a la comunitat Modh-Ghanchi-Teli, un subgrup dins d’una de les castes més desfavorides, lluny de l’elit política tradicional de l’Índia.

A més, Modi ha projectat sovint la imatge d’un bon gestor i d’un tecnòcrata: d’aspecte auster, sense ostentació de riquesa personal, en contraposició a la corrupció associada, en determinats moments, al partit hegemònic anterior, el Congrés Nacional Indi, esquitxat per nombrosos casos al llarg de dècades de govern.

D’altra banda, les polítiques aplicades a l’estat de Gujarat el van situar en el mapa internacional i, segons els seus partidaris, s’han estès amb èxit a la resta del país. Es tracta d’un conjunt de polítiques de caràcter neoliberal orientades a atreure inversió estrangera i a incrementar la despesa pública en infraestructures. Aquestes inversions han contribuït a transformar àmplies zones rurals i semiàrides en explotacions agrícoles més modernes i rendibles.

En aquest marc, Modi ha convertit el BJP en un partit de masses, amb una implantació territorial extensa, i ha contribuït a reforçar el paper de l’Índia com a actor econòmic i polític de primer ordre.

Hindutva, islamofòbia i deriva autoritària

Ara bé, darrere d’aquesta ideologia de la hindutva i de la política econòmica impulsada per Modi, diversos analistes identifiquen una deriva autoritària cada cop més visible. Les seves posicions i el seu discurs envers l’islam —i, en particular, envers la minoria musulmana— han anat acompanyats de polítiques que han suscitat crítiques, especialment en l’àmbit internacional. Un precedent sovint esmentat és la violència intercomunitària a Gujarat (2002): després de l’incendi d’un vagó de tren amb pelegrins hindús (59 morts), es van produir atacs contra la població musulmana en què van morir més de 1.000 persones.

En aquest episodi, una part de la crítica sosté que Modi —aleshores ministre principal de Gujarat— va reaccionar de manera insuficient i va permetre que la violència s’estengués. Ja des del govern central (a partir del 2014) i, sobretot, des del 2019, s’han assenyalat almenys tres decisions que han estat particularment controvertides pel seu impacte sobre la població musulmana. En primer lloc, l’aprovació de la Llei de ciutadania (2019), que facilita l’accés a la ciutadania índia a immigrants procedents de països veïns (Pakistan, Bangladesh i Afganistan) en determinades condicions.

La controvèrsia rau en el fet que aquesta via específica exclou els musulmans, cosa que ha estat interpretada com una mesura discriminatòria. En segon lloc, el 2019 el govern va revocar l’estatus especial d’autonomia de Jammu i Caixmir, una regió de majoria musulmana, que va passar a ser administrada directament pel govern central.

Aquesta decisió s’ha interpretat també com un retall de drets polítics i administratius en una regió amb una població majoritàriament musulmana. En tercer lloc, el 2024 es va inaugurar un temple hindú dedicat a Rama a Ayodhya, en un emplaçament on anteriorment hi havia una mesquita, fet que va generar una forta càrrega simbòlica i nova contestació.

Més enllà d’aquestes mesures, s’ha parlat d’una deriva autoritària vinculada a l’erosió de contrapoders. Diversos indicadors internacionals apunten a un increment de la censura i de la pressió sobre mitjans i oposició, així com a un ús intensiu d’investigacions judicials. En les eleccions del 2024, Modi va tornar a guanyar, però ja sense majoria absoluta i amb una majoria simple.

En aquest context, es va inhabilitar el candidat de l’oposició Rahul Gandhi, un fet que s’ha interpretat com a simptomàtic d’un clima polític més restrictiu. Així mateix, s’ha denunciat que una part molt significativa de les investigacions judicials obertes des del 2014 s’ha dirigit contra figures de l’oposició, cosa que alimenta el debat sobre la solidesa de la separació de poders a l’Índia.

També s’ha incrementat el control governamental sobre les xarxes socials i l’espai digital. En paral·lel, s’observa una hiperpresència de Modi en els mitjans de comunicació, incloent-hi espais de comunicació política directa, com ara un programa propi de ràdio.

En aquest marc, alguns autors han parlat d’un cert culte a la personalitat. La figura del primer ministre tendeix a sobresortir per damunt del partit i, en aquest sentit, s’ha arribat a suggerir que, més enllà de la hindutva, emergeix una mena de «moditva»: una combinació entre nacionalisme hindú i una centralitat política i mediàtica molt marcada del líder. Un exemple d’aquesta presència comunicativa es va veure en la campanya del 2024, quan es van utilitzar hologrames per multiplicar mítings simultanis en diferents punts del país.

Aquesta estratègia comunicativa projecta, alhora, una imatge de modernització (per l’ús intensiu de plataformes digitals i recursos tecnològics). Tanmateix, sumada a les acusacions de discriminació envers minories, a la pressió sobre la premsa i a la judicialització de la política, ha alimentat valoracions crítiques d’alguns índexs internacionals. Per exemple, l’Índia ha estat catalogada en determinades classificacions com una «democràcia defectuosa» (Economist Intelligence Unit, 2024).

Altres diagnòstics van més enllà i utilitzen el concepte d’«autocràcia electoral», és a dir, un sistema en què se celebren eleccions, però en què les llibertats i els drets civils (reunió, associació, pluralisme polític, etc.) poden veure’s restringits (Angiolillo et al., 2024). Entre les pràctiques denunciades hi ha obstacles administratius que dificultarien l’exercici del vot per a determinats col·lectius, incloent-hi casos d’exclusió del cens.

Finalment, també s’han formulat acusacions de pràctiques irregulars en el funcionament del sistema polític, que alguns autors vinculen a l’hegemonia electoral del BJP i del seu líder. En tot cas, el suport social a Modi s’explica, en bona mesura, tant pels resultats econòmics percebuts com per la seva projecció internacional. Aquest punt ens permet introduir la geopolítica de l’Índia sota el govern de Modi.

Geopolítica de l’Índia en l’etapa de Modi

Històricament, la política exterior de l’Índia s’ha vinculat al Moviment dels No-Alineats. Durant la Guerra Freda, en un context de confrontació entre el bloc capitalista i el bloc comunista, l’Índia va ser un dels països fundadors d’aquest tercer espai, que pretenia no subordinar-se a cap de les dues superpotències. Avui, però, el context internacional ve marcat sobretot per la rivalitat creixent entre els Estats Units i la Xina.

En aquest escenari, l’Índia manté una posició de no-alineament, en el sentit de no integrar-se plenament ni en l’òrbita nord-americana ni en la xinesa. Tanmateix, aquest no-alineament és diferent del de la Guerra Freda: es fonamenta menys en una identitat política compartida entre països i més en el càlcul pragmàtic de l’interès nacional.

A la pràctica, aquesta estratègia consisteix a evitar aliances exclusives i, alhora, a establir acords selectius amb actors diversos. D’aquí que l’Índia participi de manera simultània en marcs aparentment contradictoris. Un exemple rellevant és la seva pertinença al Quad.

El Quad és un marc de cooperació entre els Estats Units, l’Índia, el Japó i Austràlia, amb un èmfasi especial en seguretat i defensa. En el context indo-pacífic, sovint s’interpreta com una plataforma de coordinació destinada a contrapesar l’ascens de la Xina (U.S. Department of State, 2025).

Al mateix temps, l’Índia forma part de l’Organització de Cooperació de Xangai (OCS), que també inclou la Xina, Rússia, el Pakistan i diverses repúbliques d’Àsia Central. És un espai de coordinació en matèria de seguretat amb una orientació, en bona mesura, crítica amb la primacia occidental (Estats Units i OTAN) (Shanghai Cooperation Organisation, 2026).

Aquesta doble participació pot semblar paradoxal, però respon a una política d’equilibri i ambivalència entre blocs. En la mateixa lògica, l’Índia també participa en els BRICS.

Els BRICS són un fòrum de cooperació econòmica i política que, en el seu nucli, inclou el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, i que s’ha anat ampliant amb altres membres. Un dels seus objectius és reforçar el pes de potències emergents i mitjanes en l’ordre internacional i avançar cap a un sistema més multipolar (BRICS, 2026).

Per descriure aquesta pràctica, alguns autors han parlat de «no-alineament 2.0»: una actualització del no-alineament clàssic. La diferència principal és que, mentre que durant la Guerra Freda molts països no alineats compartien una agenda ideològica i una acció col·lectiva més cohesionada, avui predomina l’acció individual orientada a maximitzar guanys propis i a obtenir més influència dins els organismes de governança global.

En aquesta línia, l’Índia reclama un reconeixement proporcional al seu pes econòmic i demogràfic, aspira a exercir un paper de pont entre blocs i busca projectar-se com una de les veus del Sud Global. Això implica reforçar la seva presència en els organismes internacionals i promoure’n reformes perquè les potències emergents hi tinguin més capacitat d’incidència.

Per exemple, l’Índia reclama un seient permanent al Consell de Seguretat de l’ONU, argumentant que la seva posició com a cinquena economia mundial i primera o segona potència demogràfica hauria de traduir-se en més responsabilitat i representació. Igualment, vol consolidar la seva àrea d’influència a l’oceà Índic. En el marc del Sud Global, una iniciativa destacada ha estat Voice of the Global South, concebuda com un fòrum de diàleg entre desenes de països africans, asiàtics i llatinoamericans que reclamen un major pes en institucions com l’ONU, el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial.

La presidència índia del G20 (2023) va contribuir a reforçar aquest relat i a donar visibilitat a aquestes plataformes de diàleg. En conjunt, el no-alineament actual es tradueix en una diplomàcia multipolar: l’Índia evita convertir-se en satèl·lit de cap potència i, alhora, manté capacitat d’acord amb actors rivals entre si quan considera que això beneficia els seus interessos.

Aquesta ambivalència s’observa en crisis recents. En el conflicte de Gaza, el govern indi ha mantingut una relació estreta amb Israel, però també ha articulat missatges oficials a favor de la contenció i de l’assistència humanitària. Un patró similar es veu en la guerra d’Ucraïna.

En aquell cas, l’Índia no va condemnar formalment la invasió i, en diverses votacions internacionals, va optar per l’abstenció, tot mantenint relacions amb Rússia. Alhora, va incrementar les compres d’energia i matèries primeres russes, un moviment interpretat com a alineat amb una «neutralitat estratègica» orientada a assegurar subministraments i preus favorables en un context de sancions occidentals.

En síntesi, l’Índia tendeix a situar-se en una posició intermèdia: manté un discurs favorable al diàleg i a la desescalada, però procura preservar marges de maniobra per defensar interessos econòmics i estratègics.

Aquesta política també es manifesta en altres dossiers, com ara les tensions al voltant de l’Iran. L’Índia procura preservar una bona relació amb els Estats Units i, alhora, mantenir canals oberts amb actors clau de l’Orient Mitjà, especialment quan hi ha interessos energètics i de connectivitat regional en joc.

Malgrat aquesta diplomàcia flexible, l’Índia manté rivalitats regionals marcades, sobretot amb el Pakistan i amb la Xina, derivades principalment de disputes territorials i de qüestions de seguretat.

Pel que fa al Pakistan, el focus principal és el conflicte al Caixmir. Es tracta d’un territori de majoria musulmana administrat en part per l’Índia i en part pel Pakistan, amb una línia de control que ha estat escenari de tensions recurrents, guerres i episodis d’enfrontament de baixa intensitat.

A més, una part del Caixmir històric inclou Aksai Chin, controlat per la Xina però reclamat per l’Índia. Les disputes a la regió han estat a l’origen de conflictes armats en diverses ocasions des de la partició del subcontinent (1947–48) i continuen generant episodis de tensió a la frontera.

El fet que l’Índia i el Pakistan siguin potències nuclears incrementa la sensibilitat del conflicte. A més, s’ha destacat que la possible presència de recursos estratègics —com ara jaciments de liti— pot reforçar el valor geopolític de la regió i, en conseqüència, la intensitat de la disputa.

Quant a la Xina, també hi ha disputes territorials. D’una banda, Aksai Chin és controlat per Pequín però reclamat per Nova Delhi; de l’altra, Arunachal Pradesh és administrat per l’Índia però és reivindicat per la Xina, que l’ha arribat a considerar part del «Tibèt del Sud».

Aquestes reclamacions han alimentat enfrontaments, entre els quals destaca la guerra sinoíndia de 1962.

Posteriorment, es van establir acords per limitar l’escalada a la frontera (per exemple, el de 1996), cosa que ha condicionat la naturalesa d’alguns incidents a la Línia de Control Real. En tot cas, la rivalitat entre l’Índia i la Xina va més enllà de la disputa territorial i inclou una competència estratègica d’abast regional i global.

Un element central d’aquesta competència és l’acostament estratègic entre la Xina i el Pakistan. En aquesta línia, Pequín ha impulsat corredors econòmics i d’infraestructures que connecten el territori xinès amb el port de Gwadar, al mar Aràbic, mitjançant un eix que travessa el Pakistan.

Gwadar és rellevant per a la Xina en termes logístics i de projecció marítima. Des de la perspectiva índia, aquest tipus d’infraestructures s’interpreten sovint com a part d’una estratègia d’encerclament al voltant de l’oceà Índic i del subcontinent.

Aquestes iniciatives s’inscriuen en una estratègia més àmplia vinculada a la Iniciativa de la Franja i la Ruta (la «nova Ruta de la Seda»). En l’àmbit marítim, sovint es descriu com un «collar de perles»: una xarxa de ports i punts de suport que faciliten el trànsit comercial i redueixen la vulnerabilitat davant colls d’ampolla estratègics, com Bab al-Mandab, l’estret d’Hormuz o l’estret de Malacca.

Davant d’aquest escenari, l’Índia ha intentat respondre amb mesures econòmiques i geopolítiques. En primer lloc, busca guanyar pes en les cadenes globals de subministrament i captar inversió industrial, amb l’objectiu de convertir-se en una alternativa parcial a la Xina en determinats sectors.

En comparació amb la Xina, l’Índia ofereix, en general, costos laborals més baixos, alhora que disposa d’un gran volum de mà d’obra qualificada. En paral·lel, l’ús generalitzat de l’anglès en sectors tècnics i empresarials facilita la integració amb multinacionals.

Aquesta tendència s’ha observat en els darrers anys, amb empreses com Apple o Samsung ampliant capacitats productives a l’Índia (i, en alguns casos, reubicant part de la producció). Aquest moviment s’explica per la combinació de costos, capital humà i un entorn geopolític que, en termes generals, és més afí als Estats Units que no pas el xinès.

En segon lloc, l’Índia promou corredors de connectivitat per reforçar la seva autonomia logística. Un projecte destacat és el Corredor Internacional de Transport Nord-Sud (INSTC), concebut per connectar l’Índia amb l’Iran i, des d’allà, amb Àsia Central, Rússia i Europa (Ministry of External Affairs, Government of India, 2024).

En aquest esquema, el port de Chabahar (Iran) és una peça clau, perquè facilita l’accés a rutes cap a l’interior eurasiàtic i diversifica les opcions comercials índies.

Comparat amb rutes més llargues, aquest corredor pot reduir temps i costos de transport en determinats trajectes i, alhora, augmentar la resiliència logística. També pot facilitar l’arribada d’energia (petroli i gas) procedent de la regió del Golf, tot i que la dependència exterior en aquest àmbit continua sent un repte estructural per a l’Índia.

En termes energètics, l’Índia mira també cap a altres proveïdors, incloent-hi l’espai del Caucas i l’Àsia Central, per diversificar fonts i rutes de subministrament.

Una segona aposta és l’IMEC (India–Middle East–Europe Economic Corridor), un projecte de connectivitat entre l’Índia, l’Orient Mitjà i Europa. Es tracta d’una iniciativa més recent i encara en fase de desplegament, però il·lustra la competició per definir rutes i infraestructures estratègiques (The White House, 2023).

En conjunt, aquestes dinàmiques mostren com l’Índia i la Xina busquen ampliar la seva influència mitjançant instruments econòmics, diplomàtics i de seguretat, en una competència que previsiblement marcarà part de l’agenda asiàtica de les pròximes dècades.

En conclusió, durant l’última dècada de govern de Modi, l’Índia ha incrementat de manera notable el seu pes geopolític i la seva capacitat de projecció internacional. Al mateix temps, diversos observadors han advertit sobre riscos de deteriorament institucional i de regressió democràtica, en línia amb diagnòstics que parlen de «democràcia defectuosa» o d’«autocràcia electoral».

En qualsevol cas, en un context internacional que evoluciona cap a un ordre més multipolar, l’Índia es perfila com un actor clau en l’equilibri regional i global. La combinació de demografia, capacitat econòmica i ambició estratègica fa previsible que continuï guanyant centralitat en les pròximes dècades.

Referències

 

Jordi Coll Vera - 2026