Introducció

Què ens proposa aquesta obra, perquè no tot siguin guerra, herois, heroïnes, reis i prínceps? La Ilíada fa referència a una de les grans cultures mediterrànies: la societat micènica. Així doncs, l’estructura que proposo s’articula al voltant de sis grans blocs.

Els dos primers blocs ens serviran per explicar els precursors de la societat de referència: quins en van ser els antecedents i què se’n va recordar. És a dir, farem un repàs de la cronologia i entrarem en allò que històricament es coneix com l’“edat fosca”. En un tercer bloc ens fixarem en la figura de l’autor del poema, Homer. Posteriorment, en un quart bloc, ens endinsarem en els aspectes del mateix poema. Continuarem amb la geografia homèrica i, finalment, parlarem dels hereus de la cultura grega.

Cronologia

La cultura micènica és filla directa d’una cultura mediterrània anterior, desenvolupada a l’illa de Creta: la cultura minoica. De manera esquemàtica, entre el 2000 i el 1000 aC es desenvolupa el període històric d’aquestes dues grans cultures mediterrànies.

Pel que fa a la cultura minoica —la dels grans palaus—, entre el 2000 i el 1750 aC comercia amb les zones veïnes; del 1570 al 1425 aC es troba en el període de màxim esplendor: forta expansió cultural, desenvolupament de l’artesania i fundació de colònies. És l’època dels grans palaus.

Cap al 1600 aC es produeix la gran erupció del volcà de l’illa de Tera (l’actual Santorini), una explosió que Plató recordarà segles més tard al seu Timeu:

“Després d’un terrible terratrèmol i d’un diluvi extraordinari, en un dia i una nit fatals, tota la vostra classe guerrera s’enfonsà sota terra i l’illa va desaparèixer enfonsant-se al mar. Per això, encara ara l’oceà és allà intransitable…” (Timeu 25d–e).

Segon estudis actuals (2026), la caldera del volcà ja era sota l'aigua en l'inici de l’erupció. El volcà va expulsar un total d’uns 15 km3 de materials efusiu, sent l’erupció més important dels últims 10.000 anys. La caldera es va omplir totalment amb els materials volcànics, vessant per la part exterior de les terres emergides encara avui en dia. L'ensorrament posterior dels materials acumulats durant l'erupció provocaren un gran terratrèmol i un tsunami posterior que va cobrir l’illa Creta sota 6 m d'aigua i va arribar fins a uns 200 m a l'interior de les costes d'Israel, destruint gran part de les infraestructures costeres de l'imperi minoic en el Mediterrani i iniciant-ser així el seu declivi comercial.

Respecte de la cultura micènica, al Peloponès, cap al 1600 aC s’inicia el comerç amb la cultura minoica. Cap al 1400 aC els micènics envaeixen Creta i, entre el 1400 i el 1325 aC, s’expandeixen cap a l’est (Rodes i Xipre) i cap a l’oest, especialment cap a l’àrea mediterrània i Itàlia.

Entre el 1200 i el 1150 aC s’inicia un punt d’inflexió en el món micènic, que es farà encara més acusat en els segles posteriors. La destrucció de Micenes, capital d’un dels principals regnes micènics, provoca una diàspora de població en petits grups familiars que es traslladen cap a llocs més segurs.

Es conserven algunes característiques d’aquella antiga societat, com ara certes institucions religioses i algunes formes de governança —bàsicament, de convivència. Es formen comunitats més o menys vinculades entre si, ja sigui per lligams familiars, d’amistat o d’antic veïnatge, etc., amb un fil cultural comú. Sovint són nuclis poblacionals que no agrupen més enllà de 10 o 11 famílies.

Edat fosca

La fi de la diàspora, cap al 1000 aC, fixa nuclis urbans cada cop més poblats, finalitzant així l’edat dels herois i entrant en l’edat fosca, una època que durarà del segle XI al segle VIII aC. La cultura dels habitants dels petits nuclis tribals és la cultura dels mythoi: mites i narracions orals transmeses de generació en generació. Són narracions cantades per aedes i rapsodes, conegudes com a epos. Uns fets narrats oralment i compartits als oikos, la casa senyorial dels basileus d’aquelles petites comunitats. Aquests basileus pertanyien, en conjunt, als aristoi, “els millors” de la comunitat.

La classe dels aristoi assolirà amples esferes de poder en diferents àmbits: l’econòmic, l’administratiu i el polític. Un poder que marcarà profundament bona part de la història grega, tant a l’època arcaica com a la clàssica.

Segle VIII aC

Ens situem ja al segle VIII aC. S’inicia el que es coneix com l’època arcaica, precursora immediata de l’època clàssica grega. Pel conjunt de la població d’aquell període, els esdeveniments narrats a la Ilíada són percebuts com veritables o d’inspiració divina i, per tant, les formes culturals que se’n deriven s’han de respectar. La seva transmissió cultural de generació en generació indica com s’ha de viure i actuar dins la comunitat. Així, per exemple, els jocs que Aquil·les du a terme pel funeral de Pàtrocle són la llavor del que més endavant seran els Jocs Olímpics.

En la transmissió del poema, la paraula kleos, “la glòria”, tindrà una gran significança. La glòria viu per sempre i mai s’esvaeix.

La Ilíada és una mena de gran enciclopèdia: una enciclopèdia de tots els déus, de totes les arts i de totes les ciències, tal com, per exemple, Quiró, el centaure, havia ensenyat al gran heroi del poema, Aquil·les.

A mitjans del segle VIII aC ens trobem amb l’autor del poema, a qui —per força— haurem de dedicar una mica més d’atenció. El món de la Ilíada és una recreació del món micènic, escrita en 15.693 versos hexàmetres que recullen la tradició oral descrita anteriorment. Tant la Ilíada com l’Odissea s’atribueixen a Homer, un rapsode d’origen jònic. Autors posteriors, com Heràclit el Mitògraf —a “Al·legories d’Homer”—, Plutarc —a Moralia, “La perfecció de les virtuts”— o Xenofont —a “El simposi o banquet”—, ho recolzen.

A “El simposi o banquet” es cita, per exemple, que Nicorat afirma: “En el seu desig perquè em convertís en un home de seny, em va obligar a aprendre tot Homer, i així avui en dia puc recitar de memòria la Ilíada i l’Odissea.”

El mateix Alexandre el Gran, quan rep el missatger del seu pare, Filip II, el primer que li diu és:

“Què em vens a anunciar, amic meu? Potser que Homer ha ressuscitat? Doncs creia que a les seves obres no els mancava res, llevat de la fama pòstuma.”

El recull oral queda així fixat per escrit, aprofitant, al segle VIII aC, l’ús de l’escriptura d’origen fenici. Amb les millores introduïdes pels mateixos hel·lens, inicia la seva llarga singladura. La Ilíada és, doncs, sens dubte, el primer llibre de la cultura occidental en el seu sentit més ampli.

Homer ens presenta, en la seva obra, personatges antitètics. Hèctor, que ho perd tot, excepte ell mateix, no és un superhome ni un semideu, sinó tan sols un home. Aquil·les no arrisca res. És més, malgrat les seves victòries, no deixa de lamentar-se, tal com fa quan prepara els funerals de Pàtrocle: “Doncs ara atès que no haig de tornar a terra paterna que els meus cabells s'endugués l'heroi Pàtrocle voldria. Tal digué i a les mans posà pel preuat camarada els seus cabells i als presents excità el desig de complànyer.” (II. XXIII 150/155)

Per Homer, l'home fort no és l’home ple de rancúnies, sinó Hèctor, que ha estat capaç de donar-ho tot amb la seva pròpia valentia. Ho perd tot, llevat de la seva pròpia glòria, quan diu: “No vull morir si més no sense el punt d'honor de la glòria sinó fent gestes prou grans perquè els homes futurs les coneguin.” (II. XXII 304/305)

Homer és molt objectiu: descriu les coses tal com són, sense conceptes abstractes. Les seves idees són sempre molt concretes. Per als oients d'aquella època, els poemes d'Homer eren els poemes per excel·lència, ja que eren d'interès per a tots ells.

Set ciutats reclamaven l’honor de ser el lloc on Homer va néixer: Esmirna, Colofon, Quíos, Salamina, Rodes, Argos i Atenes.

Dins el poema

La Ilíada era la gran enciclopèdia dels antics grecs. En ella s’hi citen 575 personatges diferents. Els seus herois per antonomàsia són Aquil·les (amb 528 cites) i Hèctor (amb 437 cites). Els personatges homèrics viuen la vida de forma directa, clara i objectiva. Hèctor no refusa el combat, malgrat saber que morirà. Alhora manté un magnífic diàleg amb Andrómaca, la seva dona: “Dona divina no vull que tant en el cor t'afligeixis; no hi ha ningú que pugui tirar-me a l'Hades si és contra el fat; tanmateix dic també que ningú no ha existit que l'esquivi, ni el covard ni el valent que abans arribaren a néixer.” (II. VI 486/490)

Aquil·les sap també quin serà el seu destí i no rebutja la lluita. La seva recompensa és la de tots els herois: allò que tant desitja, la glòria. Prefereix una vida breu i la glòria per sempre, tal com li fa avinent a la seva mare, la deessa Tetis, que el visita a la seva tenda a la mort de Pàtrocle: “Doncs jo mateix, si és que tinc idèntica parca arranjada; quan sigui mort ja jauré; ara puc guanyar-me gran glòria si aconsegueixo…” (II. XVIII 120/122). El mite serveix a Homer per expressar els pensaments més profunds dels personatges del poema.

Pels antics grecs, els herois són descendents dels mateixos déus immortals. L'heroi es pot immortalitzar, però per la seva pròpia naturalesa és mortal. Tot i que, algunes vegades, es volguessin enfrontar amb els mateixos déus, tal com fa Aquil·les amb Apol·lo: “Per què, fill de Peleu, amb ràpids peus tu m'encalces? Tu, que ets home mortal, no te n'adones gens ni mica que soc un déu, un déu immortal?” (II. XXII 7/10)

També s'enfronta amb els déus el mateix Diomedes, un altre dels herois aqueus, a qui Apol·lo li mostra la seva pròpia mortalitat: “Alerta, no vulguis, fill de Tideu, tenir idèntica pensa que els déus, i recula, que en res no s'assemblen, les tribus dels déus eterns i dels mortals que a la Terra pervenen.” (II.V 440/443)

Aquil·les, en dos passatges del poema, es veu obligat a acceptar la seva mortalitat. Un quan la seva mare el va consolar: “Ara et faria un gran bé unir-te d'amor a una dona, car no viuràs gaire temps, com sigui que tens a la vora ja ben recta, la mort, aquesta parca ferrenya.” (II.XXIV 130/133). L'altra, quan es troba el mateix Aquil·les amb Priam: “Perquè els tristos mortals d'aquesta manera ho filaren els déus, un viure angoixat, ells mateixos ben lliures de cuites.” (II.XXIV 525/527)

L'heroi, si triomfa, és reconegut i acceptat socialment. Tanmateix, el fracàs el du a la destrucció i l'oblit. L'heroi es torna tràgic en errar i provocar la seva mort. És mortal i vulnerable. Mor Aquil·les, mor Hèctor, i mor Sarpèdon, fill del mateix Zeus.

Els poemes homèrics són relats que engloben, com passa a la Ilíada, aspectes que constitueixen l'herència comuna dels grecs de l'època preclàssica. Els déus formen part del repertori dels personatges del poema i, sempre que tenen ocasió, deixen clar que són immortals. En el món de l’èpica, la mort només l'experimenten els mortals. Però els déus no deixen d'estar lliures de tot sofriment, com quan Ares i Afrodita resulten ferits. Els antics grecs consideraven que la guerra de Troia, més que una disputa entre els homes, també era una disputa entre els déus. Amb Zeus al davant de tots, tal com ja es pot llegir en els primers paràgrafs de la Ilíada: “El designi de Zeus va acomplir-se, aleshores.” (II. 1/5)

Homer proporciona als grecs els seus déus. Uns déus humanitzats, causa de tot i responsables de res. El poeta no dubta en llançar-los alguna escridassada, tal com ho fa amb el mateix Zeus: “Quina mena de mot ens has dit, atrocíssim Crònida?” (II.IV 25)

Els déus, entre ells, mantenen disputes merament humanes, com Hera i Zeus: “I parlà, Hera, feridora, tot seguit a Zeus fill de Cronos: Ets un fals! Amb quin déu has pres altra cop determinis? Si ho veu tothom! El que vols sempre és deixar-me de banda.” (II.I 539/541)

Ares es queixa perquè Diomedes el fereix i li retreu a Zeus: “Va mostrar-li la sang perenne sortint de la nafra i digué, Ares, gemegós, aquestes paraules: Pare Zeus, no t'indignes de veure tal bàrbares obres? Sempre els déus, heus aquí patim el que més esborrona els uns per culpa dels altres, i tot per complaure aquests homes. I ens barallem tots amb tu...” (II.V 870/875)

Els déus, si volen, poden canviar, per caprici els esdeveniments. Ho fa Atenea per apaivagar la fúria d'Aquil·les contra Agamèmnon quan li pren Briseida: “Vinga! Prou de renyir! Amb la ma no l’estiris, l’espasa, però li pots predir el futur amb mots que fereixen, com serà en tot cas. Jo et dic el que és cosa feta.” (II.I 210/212)

O Apol·lo quan evita que un aqueu fereixi Hèctor: “Teucre, insistí i disparà de la corda encara una fletxa, directament contra Hèctor, delit en el cor per ferir-lo, i errà encara aquest cop el tret, desviat per Apol·lo.” (II. VIII 309/311)

Són déus, però no són imparcials. Uns van a favor dels aqueus i altres dels troians. Ares, Àrtemis, Afrodita i Apol·lo recolzen els troians. Hera, Posidó, Hermes i Atenea, els aqueus. Es fan trampes entre ells, maquinen, es vengen, preparen i executen tota mena de tretes. Però són déus: són feliços i es diverteixen junts: “Doncs tot el dia, fins que el sol va pondre’s, menjaren i no mancà a ningú la part del convit que li esqueia, ni la bellíssima lira que Apol·lo tenia; les musses s'alternaven a cor; cantaven amb veus molt boniques i agradaven als déus…” (II. I 601/604)

Ben bé es podria dir que la moralitat dels homes era força millor que la moralitat d'aquests déus. Malgrat pugui semblar inversemblant, la llavor del pensament polític es va iniciar no per un pensador de filosofia política, sinó per un poeta, Homer, que va viure en una època, l'arcaica, de profunds canvis socials. Els ciutadans deixaven de ser simples súbdits d'un cabdill tot poderós i l’aristocràcia anava substituint les formes monàrquiques anteriors. S'iniciava el món de la polis com a forma fonamental de convivència. El poble no reivindicava la participació política de forma directa, sinó més aviat un sistema que garantís una aplicació de la justícia no sotmesa a l'arbitrarietat d'alguns nobles. Aquesta exigència és coneguda com a demos, o sigui, “poble unit”.

En el poema hi trobem els inicis de la institució més emblemàtica de la democràcia clàssica: l'assemblea. Ja en els primers versos hi trobem referents d'aquest model, com és el cas del “Consell dels Ancians”, una mena de senat en què Nèstor hi juga un paper important: “Feu seure primer en sessió els ancians animosos al costat de la nau del rei del llinatge de Pilos, de Nèstor.” (II.II 53/54)

El demos, però, també hi juga el seu paper. Poden expressar el seu acord amb el que se s'hi proposa: “I ell manà seure al poble, a fi que els fills dels aqueus, els de l'última fila, el sentissin, i també els de davant, i el seu consell meditessin.” (II.II 280/282 ) Poden fer cridòria: “De l’avalot de la junta per sota es queixava la Terra quan s'asseia la gent fent enrenou. S’hi esgolaven nous heralds, tots provant de calmar-los per si aconseguien acabar amb la cridòria...” (II.II 95/98) O poden expressar la seva disconformitat, tal com fa Tersites: “Tots van asseure’s és clar, i als seients van contenir-se; només Tersites seguí: grallava tot sol i pels colzes que se sabia de cor grapats per paraules sense ordre, per renyir eixelebrat, fent-se un garbuix amb els prínceps.” (II.II 211/214)

La polis, per tant, va ser clau pel desenvolupament d'un sistema democràtic. La polis representava una autèntica entitat social. Al llarg del temps, es va anar consolidant una identitat cultural col·lectiva per tots els hel·lens. Dels temps pre-democràtics d’Homer el segle VIII, es passarà el segle VII a les reformes de Soló, el segle VI a les de Clístenes i el segle V a les de Pèricles.

Geografia homèrica

La Ilíada és també un compendi de geografia. Hi trobem 228 toponímics, corresponents a 200 nuclis de població, 24 illes i 4 regions. Abasta gairebé tota la Grècia actual.

Al Catàleg de les naus (II 480-760) es cita que la força expedicionària era composta de 29 grups de diferents indrets i pobles. De tots aquests, un total de 178 pobles es situen avui en dia en el mateix lloc o bé als voltants dels actuals centres habitats, tot i que alguns d'ells, al llarg dels anys, hagin sofert canvis en la seva denominació. Entre els més citats en podem destacar: Argos (33), Pilos (15), Micenes (6), Calidó (5), Pleuró (5), Atenes (4), així com també Tirint, Itaca, Creta i Rodes.

Quatre dels toponímics corresponen a regions. Entre les més rellevants hi ha l’Argòlida, on trobem dos centres clau per a la història micènica i per al poema: Tirint i Micenes. Micenes —fundada al segon mil·lenni abans de Crist— va ser seu del palau d’Agamèmnon i una ciutat de gran importància en el desenvolupament d’una cultura que va durar segles. No va ser fortificada fins cap al 1350 aC.

D’ella Homer ens cita: “Els que ocupaven Micenes, la plaça ben murallada.” (II. II 569) i també: “Al final retrunyiren Atenea i Hera, en honorança al rei de la urbs rica en or, que és Micenes.” (II. XI 45)

De les seves restes en destaquem la gran muralla, la Porta dels Lleons —amb un dentell que pesa 17 tones— i el gran espai conegut com el Cercle de tombes A —amb un diàmetre de 27 metres i mig— al qual s’hi entra per una porta lateral —amb un dentell d’aproximadament 15 tones i 2.5 x 3.63 m. L'accés a la part alta de l'acròpolis de la ciutat es feia per una porta coneguda com la Porta del Nord —2.5 x 3.63 m—. Forma també part del mateix jaciment, la coneguda com la Tomba del tresor d'Atreo, coneguda també com a Tomba d’Agamèmnon, que data del 1.350 aC. Amb la seva porta d’entrada.

En el museu hi ha una gran quantitat de peces arqueològiques de l’època. La més famosa és la coneguda com a “màscara d’Agamèmnon” (còpia de l’original al Museu Nacional d’Atenes).

De la ciutat de Tirint, el poema ens diu: “Els d'Argos i els de Tirín, la vila ben murallada…” (II. II 559). Ciutat ciclòpia, a prop de Micenes, que passa per ser el bressol del mític heroi grec per excel·lència, Hèracles. Les seves muralles daten del segle XIV aC, amb un perímetre de dos quilòmetres, un gruix de set metres i una alçada de vuit metres. Feta amb blocs de vuit tones. Destaca la porta d'entrada a l'acròpolis amb una amplada de gairebé cinc metres.

A Calidó té lloc la famosa cacera del porc senglar, enviat per la deessa Àrtemis com a venjança perquè Eneu, fill de Jàson, no li va oferir els sacrificis rituals corresponents.

“Àrtemis d’aurí tron un dany funest als etolis, enutjada avia; Eneu a l’erola de vinya no immolà res;… rabiüda l’arquera divina va llençar-los d’un porc senglar blanc de dents campes el qual va fer molts estralls a les vinyes d’Eneu…” (Il. IX 537/539)

A la cacera hi participen 22 caçadors, molts d'ells mítics herois, com poden ser Càstor i Polideuces (els Dioscurs), Jàson, Peleu…

A la Ilíada es cita Calidó com “La Calidó pedregosa…” (II. II 639)

De Calidó en destaquem el Temple d’Àrtemis.

Respecte de les illes, tant per la seva ubicació geogràfica com per la seva importància, en destaquem tres: Rodes, Creta i Itaca. Les tres delimiten els límits del cercle d’expansió micènica.

De l’illa de Rodes en destaquem les ciutats de Camiros, a l’oest, i Lindos, a l’est.

Ja els primers habitants de Camiros, a partir del 1400 aC, eren aqueus. La seva decadència serà fruit de l'abandonament progressiu per traslladar-se cap a la nova ciutat de Rodes. A Camiros hi destaquen el santuari dedicat a Atenea, l'àgora i el barri residencial, amb una estructura urbanística molt ben diferenciada.

Lindos, fundada per Tlepòlem, cap dels rodis que van anar a Troia. Per la seva ubicació va ser centre de trobada entre grecs i fenicis. Igual que va passar amb Camiros, la seva població es va anar desplaçant cap a Rodes i la ciutat va anar perdent importància.

Al cim de la ciutat hi trobem l'acròpolis, ja de l'època clàssica, on hi destaquen el temple d'Atenea, els propileus, que marquen l'entrada a la zona del santuari, i la columna de l'Estoa, la plaça porxada.

De l’illa de Creta, la més gran de Grècia en superfície, en destaquem els palaus de Cnossos i Phaistos, de gran importància al llarg de tota la cultura minoica. Homer ens la presenta així: “Idomeneu, el famós per la llança, manava els cretesos, que la murada Gortina ocupaven, la plaça de Cnossos, Milet i Licast d’un blanc esclatant, Rítion, Licta, i Fest també, totes elles ciutats populoses, i, a sobre tots aquells altres que a Creta de cent ciutats residien” (Il. II 645/650)

Els primers palaus daten del 2000 aC. Ciutats i palaus depenien del gran centre administratiu de Cnossos, seu del rei, dels dignataris i dels representants més importants que anaven a rebre'l. Centre administratiu i econòmic que ocupa una extensió de cinc hectàrees. El palau, de dos pisos, està estructurat amb dues parts ben diferenciades: en una hi ha l'ala dels santuaris i estances oficials i en l'altra, els tallers i els magatzems.

Homer ens cita: “L’ínclit garrell hi forjà una pista de ball que semblava la que Dèdal havia fet a l’ampla Cnossos, que dedicà sobre tot a Ariadna de trenes boniques. Allà minyons i donzelles que bous per dot exigien s’agafaven les mans per sobre els canells i ballaven.” (Il. XVIII 590/594)

De l'actual jaciment de Cnossos en destaquem el pati central —amb funcions de distribuïdor—, el mural del príncep dels lliris —el rei sacerdot—, el pis superior —orientat de tal manera que permet una excel·lent ventilació—.

També, en el segon pis, el conegut com la torre dels braus, el mural dels joves portadors de gerres de bany, la sala del rei Minos —potser el primer jutge de la història—, la sala de la reina —amb els grans murals dels dofins— i les banyes sagrades dedicades al culte de les divinitats micèniques.

Parlem ara del segon gran palau de l’illa: Festos. Al sud de l’illa es troba aquest palau, el ben poblat segons Homer, un dels més importants de la civilització minoica. Era la ciutat més rica de tot el sud de l’illa.

Festos era ja habitada el 3000 aC, la ciutat més rica del sud de l’illa de Creta. El primer palau és construït el 1900 aC i, segons la mitologia, era residència de Radamant, germà del rei Minos. La ciutat disposava de dos ports que li permetien un comerç fluid amb tota la comarca oriental de la Mediterrània, sobretot amb Egipte.

Més simple que el palau de Cnossos, depenia administrativament d'ell, però tenia moneda pròpia. També va patir els efectes del gran terratrèmol del 1700 aC, però, com els altres palaus i ciutats, va ser tornat a reconstruir. El palau disposava d'una xarxa d’abastament d'aigua de boca i una altra xarxa separada dedicada al regadiu.

Del conjunt en destaquem una vista general, el pati central, la gran escalinata, un pou del sistema d’abastament d’aigua, i la gran sala hipòstila, dedicada al culte i recoberta de marbre

Parlem ara d’Itaca, l’illa més icònica dels poemes homèrics. Illa que representa la voluntat de retorn, la fita a la qual s'ha d'arribar salvant totes les dificultats que se'ns presentin, tal com ho farà Odisseu.

En època micènica, entre el 1520 i el 1200 aC, va ser capital de les Illes Cefalòniques, al mar Joni. La seva ubicació exacta encara no és del tot clara i exempta de polèmica.

Segons les descripcions geogràfiques de la Ilíada, es conclou que l’actual Itaca és la Itaca homèrica. A l’Odissea, el mateix Ulisses hi descriu la seva ubicació: “Visc a Ítaca, plena de llum. Allà hi ha una muntanya alta, el Nerit, que agita el fullam. Al voltant n’hi ha moltes d’illes, les nostres veïnes, a poca distància entre elles: Dupliqui, Same, també Zacint, la blanca. Ítaca es baixa i s’estén mar endins, la darrera cap a la fosca; les altres, apart, cap al sol i l’aurora.” (Od. IX 20/27)

Es conserven molt pocs vestigis del que potser va ser el palau d'Odisseu: la font d'Aretusa —el lloc on Odisseu es retroba amb el seu porquer Eumeu— i unes poques restes de la possible muralla del palau d’Odisseu.

Tal com Homer ens assenyala, des del palau d'Odisseu es divisaven tres mars.

Hereus

Entrem, finalment, en el llegat d’Homer.

Amb l’Odissea i la Ilíada s'aprenien les primeres lletres i n’exercitaven la memòria tots els joves de l'època hel·lènica, tal com el pare de la història, Heròdot, ens ho recorda: “perquè Hesíode i Homer varen ser els primers que composaren la teogonia dels grecs, els que donaren els sobrenoms als déus, els hi assignaren arts i honors i varen indicar les seves formes…” (Història, II 53/1-3)

Plató serà molt crític amb Homer, a La República, tan sols en una ocasió reconeixerà la vàlua poètica d'Homer: “Així doncs, quan et trobis, Glaucó, amb panegiristes d’Homer que digin que aquest poeta va ser qui va educar Grècia... d’acord amb la seva poesia hauries d’abraçar-los com els millors subjectes i reconèixer també que Homer es el mes poètic i primer dels tràgics“. (Rep. Llibre X 607/a)

Però el reconeixement de Plató cap a Homer acaba aquí i ja en els primers versos del mateix diàleg n’inicia les crítiques: “Es evident, per tant, que segons tu i segons Homer, la justícia es un art de robar per profit dels amics i per fer mal als enemics. ¿Es això el que volies dir?” (Rep. Llibre I 334/b). A la ciutat ideal de Plató no hi té cabuda Homer, tal com quan s’exposa com s'han de comportar els guardians de la ciutat: “Per tant no es te que fer cas a Homer ni a cap altre poeta quan cometen tants grans errors”. (Rep. Llibre II 379/d) En el seu sistema educatiu, Plató argumenta que es té que rebutjar aquells mites i faules que no són autèntics pel perill que suposen pels joves: “Aquells que ens relataven Hesíode i Homer. Aquí tens als creadors de falses narracions que han cantat i encara canten a les gents”. (Rep. Llibre II 377/d)

Aristòtil, deixeble de Plató i tutor d'Alexandre el Gran, té una visió diferent del seu mestre. Per ell, la mimètica juga un paper important a l'hora de l'adquisició de coneixements i de comprensió en els humans. N’augmenta la capacitat d'aprenentatge. Arguments que palesa al llarg de la seva obra poètica: “... i per la imitació l’home adquireix els seus primers coneixements...”. (Poètica 4- 1148b/5)

Per Aristòtil, Homer és el poeta màxim: “I així, en aquest genera, Homer va ser el poeta màxim i també va ser el primer que va esbossar les formes de la comèdia , presentant en acció no una diatriba, sinó la que fa riure”. (Poètica 4- 1448b/35) Reconeix que els poemes d'Homer, tant a la Ilíada com l'Odissea, tenen una unitat d'acció: “Homer va compondre la Odissea al voltant de una única acció i de igual manera ho va fer amb la Ilíada.” (Poètica 8- 1451a/29). I, per finalitzar, aquest fragment resumeix clarament la visió que tenia Aristòtil sobre Homer: “Homer es digne de lloança per altres raons, però sobre tot per ser l’únic dels poetes que no ignora el que ha de fer”. (Poètica 24- 1460 a/5-7)

La petjada d’Homer no acaba aquí. Ha estat font d'inspiració de grans obres de la literatura universal, com:

• SÒFOCLES.- Àiax i Filoctetes
• EURÍPIDES.- El ciclop, Hècuba, Les troianes, Ifigènia entre els taures
• VIRGILI.- L’Eneida
• DANTE.- La divina comèdia
• BORGES.- Odissea, libro vigésimo tercero
• JAMES JOYCE.- Ulisses
• MILAN KUNDERA.- La ignorància
• NIKOS KAZANTZAKIS.- Odissea
• KONSTANTINOS KAVAFIS.- Ítaca

Bibliografia

Homer i els poemes homèrics

• La Ilíada. Traducció i introducció de Joan Alberich i Mariné. Barcelona: La Magrana. (Una de les millors traduccions catalanes modernes.)
• L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Fundació Bernat Metge. (Clàssic imprescindible de la tradició catalana.)
• Introducción a Homero. Madrid: Alianza Editorial. (Excel·lent síntesi sobre Homer, oralitat, societat heroica i transmissió.)
• Los griegos y lo irracional. Madrid: Alianza Editorial. (Fonamental per entendre el món religiós i mític grec.)
• El mundo de Odiseo. Madrid: Fondo de Cultura Económica. (Obra clàssica sobre la societat descrita als poemes homèrics.)

Món micènic i cultura minoica

• La civilización minoica. Madrid: Akal.
• Los micénicos. Madrid: Fondo de Cultura Económica.
• Micenas. Barcelona: Folio.
• Historia del mundo griego antiguo. Madrid: Alianza Editorial.
• Grecia antigua. Madrid: Taurus.

Filosofia grega i recepció d’Homer

(Relacionat amb els fragments de Plató i Aristòtil citats a l’article )

• La República. Traducció catalana de la Fundació Bernat Metge.
• Poètica. Traducció catalana o castellana a Gredos.
• Historia de la filosofía griega. Barcelona: Seix Barral. (Divulgatiu però útil per contextualitzar Homer, Plató i Aristòtil.)
• Paideia: los ideales de la cultura griega. México: Fondo de Cultura Económica. (Essencial sobre Homer com a educador de Grècia.)

Mitologia i religió grega

• Mitología griega y romana. Barcelona: Paidós.
• Els mites grecs. Barcelona: Empúries.
• Diccionario de mitología griega y romana. Barcelona: Paidós.

Geografia i arqueologia homèrica

(Relacionat amb Micenes, Tirint, Cnossos, Festos, Ítaca, etc. )

• Arqueología de Grecia. Barcelona: Labor.
• Grecia y Roma. Madrid: Pearson.
• Atlas histórico del mundo griego antiguo. Madrid: Acento.
• Creta y Micenas. Madrid: Destino.

Recepció moderna d’Homer

(Relacionat amb Joyce, Borges, Kavafis, Kazantzakis, Dante, etc. )

• Ulisses. Traducció catalana: Edicions 62.
• Ítaca. Diverses edicions bilingües català-grec.
• Odissea. Barcelona: Edicions 62.
• La ignorància. Barcelona: Tusquets.
• La esfera de Pascal. Inclou diversos assaigs sobre Homer i l’Odissea.

Recursos acadèmics útils en línia

• Perseus Digital Library. Textos grecs originals, traduccions i eines filològiques.
• Pleiades Ancient Places. Geografia antiga i localització de topònims homèrics.
• Museu Arqueològic Nacional d’Atenes. Col·leccions micèniques i màscara dita “d’Agamèmnon”.

General

• ALBERICH I MARINÉ, Joan (trad.) (2000). La Ilíada. Barcelona: La Magrana.
• ARISTÒTIL (2000). Poètica. Traducció i edició de Joan Leita. Barcelona: Laia.
• BERNAT METGE (ed.) (diversos anys). Biblioteca Grèca. Barcelona: Fundació Bernat Metge.
• BORGES, Jorge Luis (1998). Obras completas II. Barcelona: Emecé.
• CABANES, Pierre (2000). Atlas histórico del mundo griego antiguo. Madrid: Acento.
• DODDS, E. R. (2001). Los griegos y lo irracional. Madrid: Alianza Editorial.
• FINLEY, Moses I. (1984). El mundo de Odiseo. Madrid: Fondo de Cultura Económica.
• GARCÍA GUAL, Carlos (1984). Introducción a Homero. Barcelona: Labor.
• GRAVES, Robert (1985). Els mites grecs. Barcelona: Empúries.
• GRIMAL, Pierre (2008). Diccionario de mitología griega y romana. Barcelona: Paidós.
• HAWKES, Jacquetta (1977). Creta y Micenas. Barcelona: Destino.
• HERÒDOT (2009). Històries. Traducció de Joan Alberich. Barcelona: La Magrana.
• HOMER (1998). L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Fundació Bernat Metge.
• JAEGER, Werner (1995). Paideia: los ideales de la cultura griega. México DF: Fondo de Cultura Económica.
• JOYCE, James (2018). Ulisses. Barcelona: Edicions 62.
• KAVAFIS, Konstantinos (2002). Poemes. Barcelona: Proa.

Jordi Coll Vera - 2026