Introducció

A la costa central del Perú, a poca distància de Lima, s’alça Pachacamac, un dels grans santuaris del món andí prehispànic. Situat en una franja desèrtica oberta al Pacífic però afavorida per la vall del riu Lurín i pels aiguamolls costaners, aquest enclavament es converteix durant més d’un mil·lenni en un centre religiós de primer ordre. La seva singularitat no rau només en la monumentalitat ni en la fama del seu oracle, sinó en el fet que diferents cultures —Lima, Huari, Ychma i Inca— ocupen successivament el mateix espai, l’adapten a les seves necessitats i el transformen sense trencar-ne mai del tot el caràcter sagrat. Pachacamac esdevé així un dels millors exemples de continuïtat religiosa i política del món andí.

La costa central peruana és desèrtica, però la presència de rius que baixen dels Andes crea valls fèrtils que fan possible l’agricultura i el desenvolupament de societats complexes. En aquest paisatge, a més, hi ha aiguamolls i zones humides que proporcionen aigua dolça, aus i vegetació útil. Aquest entorn explica que Pachacamac es converteixi molt aviat en un lloc privilegiat d’ocupació humana.

La cultura Ychma (900-1470)

A la costa peruana es desenvolupen algunes de les cultures més importants del Perú: els Mochica, els Nazca, els Chimú i, entre el 900 i el 1470, molt a prop de l’actual Lima, els Ychma.

La ceràmica Ychma presenta una gran diversitat de formes, decoracions i acabats. Les peces conservades mostren tant l’ús quotidià dels recipients com la seva dimensió simbòlica i ritual, i evidencien la capacitat dels artesans per combinar funcionalitat i expressivitat.

També els teixits ocupen un lloc essencial dins la cultura material dels Ychma. A l’àrea andina, la tradició tèxtil té una importància extraordinària des de temps molt antics, tant per la seva utilitat pràctica com pel valor social i identitari que adquireix. Entre els Ychma aquesta tradició manté tota la seva rellevància, amb peces que revelen un gran domini tècnic i una iconografia molt rica.

Entre aquestes representacions hi tenim els peixos, un motiu especialment significatiu en una societat estretament vinculada als recursos del litoral del Pacífic.

El jaciment de Pachacamac

Cal assenyalar que els jaciments atribuïts a la cultura Ychma (o Ichma) es distribueixen per tota l’àrea de l’actual Lima. La seva presència és tan extensa que encara avui formen part del paisatge urbà de la ciutat: alguns espais contemporanis conviuen directament amb aquestes restes arqueològiques, com és el cas d’un zoològic que integra dins el seu recinte un jaciment Ychma.

Si es baixa cap al sud de Lima apareix, però, el conjunt arqueològic més destacat: Pachacamac, en quítxua Pacha Kamaq. Pacha significa món, temps i força vital; Kamaq, animar o crear. És, per tant, “el qui dona vida al món”: no només creador, sinó motor permanent del cosmos.

Aquest gran centre exerceix, en certa manera, una funció comparable a la d’una capital. No ho és en el sentit d’una gran metròpoli densament poblada, perquè el món andí s’organitza d’una manera diferent: la població viu majoritàriament dispersa i les grans concentracions urbanes són poc habituals. Tanmateix, Pachacamac es converteix en un nucli de primer ordre, capaç de concentrar un enorme poder polític, religiós i econòmic, i d’articular una àmplia xarxa d’influència sobre el territori.

La trajectòria històrica de Pachacamac, però, no es pot entendre només des del període Ychma. Encara que és en aquest moment quan el centre arriba a una de les seves màximes etapes d’esplendor, el jaciment presenta una història molt més llarga i complexa. Al llarg dels segles s’hi succeiran diverses cultures que deixaran la seva empremta i transformaran progressivament l’espai. Entre aquestes destaquen la cultura Lima, la Huari, la Ychma i, finalment, la Inca.

Per comprendre l’evolució de Pachacamac cal seguir-ne el desenvolupament al llarg del temps i observar com el jaciment es transforma en cadascuna de les seves grans etapes històriques. Abans d’entrar en aquest recorregut cronològic, però, convé fixar-se en el conjunt arqueològic en la seva globalitat. La seva extensió és extraordinària, tal com es pot apreciar en les fotografies aèries del lloc.

A l’entorn del jaciment es poden veure avui diversos sectors urbanitzats que també formen part de l’espai històric. Aquestes ocupacions modernes corresponen sobretot a assentaments produïts a partir de la dècada de 1970, en un moment en què la protecció patrimonial encara era limitada i el jaciment no disposava del grau de preservació actual. Malgrat aquestes alteracions, el nucli central de Pachacamac es conserva encara com una àrea molt extensa i clarament identificable, que permet entendre l’envergadura del conjunt.

Dins aquest gran espai s’hi poden distingir dues zones principals. D’una banda hi ha l’àrea residencial, i de l’altra el centre administratiu i cerimonial. És en aquest segon sector on s’aixequen els grans temples i els edificis públics monumentals que constitueixen la part més visible i coneguda del jaciment, i que continuen sent avui els principals espais visitables. Aquesta zona monumental ocupa aproximadament 465 hectàrees, mentre que l’àrea residencial arriba a una extensió pràcticament doble. La funció d’aquest espai era servir d’allotjament temporal per als nombrosos pelegrins que arribaven des de diversos punts dels Andes.

Pachacamac es converteix, de fet, en un dels grans centres de peregrinació del món andí. Homes i dones de territoris molt allunyats hi viatgen per retre culte a la divinitat de Pachacamac i, sobretot, per consultar el seu oracle. Aquesta dimensió religiosa explica tant la monumentalitat del centre cerimonial com l’enorme extensió de les zones residencials destinades a acollir la població flotant que hi arribava i hi passava temporades.

La magnitud d’aquest moviment de persones revela la importància excepcional del lloc. Pachacamac no és només un centre local: es converteix en un espai de referència per a amplis territoris andins, un punt de trobada que concentra devoció religiosa, intercanvis i poder. La gran qüestió és entendre què feia d’aquest indret un lloc tan poderós i per què tants pelegrins recorrien llargues distàncies per arribar-hi. És precisament aquesta pregunta la que permet començar a entendre la centralitat històrica i simbòlica de Pachacamac.

Tal com ens explica el cronista Bernabé Cobo:

La gran importància de Pachacamac rau, doncs, en la presència de l’ídol i de l’oracle que s’hi venerava. Aquest oracle és el principal motiu pel qual el santuari es converteix en un centre de peregrinació de primer ordre dins el món andí. El prestigi del lloc es fonamenta precisament en aquesta funció oracular. La seva fama devia ser extraordinària, perquè només així s’explica que persones procedents de punts molt allunyats dels Andes emprenguessin el viatge fins a la costa per visitar el santuari i cercar-hi resposta.

Per entendre millor aquest paper central de Pachacamac, cal observar també la configuració del jaciment. El conjunt monumental que es conserva avui mostra una gran concentració de temples, places i edificis cerimonials que defineixen el nucli sagrat del recinte. Tanmateix, aquesta imatge d’unitat és el resultat d’un llarg procés històric. Les diferents estructures visibles avui corresponen a etapes diverses i reflecteixen l’acció successiva de diverses cultures que, al llarg dels segles, ocupen el lloc, el transformen i hi deixen la seva empremta arquitectònica.

Per això, més que contemplar Pachacamac com un espai estàtic, convé entendre’l com un jaciment en evolució permanent. La seva aparença canvia amb el temps: nous edificis s’hi afegeixen, altres es remodelen, i cada període redefineix el sentit del conjunt sense esborrar completament el llegat anterior.

Per seguir aquest procés cal remuntar-se als orígens del lloc. Les primeres ocupacions significatives apareixen amb l’anomenada cultura Lima. El nom, com passa sovint en arqueologia andina, és modern i s’ha adoptat posteriorment a partir de la ciutat actual. Però darrere aquesta denominació hi ha la primera gran societat que converteix aquest espai en un centre cerimonial estable i posa les bases del que, amb el pas dels segles, esdevindrà un dels santuaris més influents dels Andes centrals.

La cultura Lima

La primera cultura que hi deixa una petjada clara és la cultura Lima (200-650), entre els segles III i VII dC. En aquesta etapa apareixen les primeres estructures monumentals i es defineix el nucli originari del santuari. La fase es caracteritza arquitectònicament pels adobitos, petits maons de tova col·locats verticalment segons la tècnica coneguda com a del librero, que recorda llibres disposats en una prestatgeria. El Conjunto de los Adobitos n’és l’exemple més visible. Aquest conjunt no és només residencial: presenta funcions administratives i religioses, i revela que des del primer moment Pachacamac ja està vinculat a l’exercici del poder i al culte.

Molt a prop hi ha Urpiwachaq, una zona d’aiguamolls que més tard rebrà aquest nom quítxua, “la que fa néixer coloms”. En època Lima l’espai proporciona recursos essencials: aigua dolça en plena costa àrida, fauna abundant i boga o totora, utilitzada per fabricar cistells i embarcacions. És molt probable que aquesta riquesa natural sigui una de les causes principals que n’afavoreixen l’assentament.

Urpayhuáchac o Urpihuáchac (en quítxua: Urpay Wachaq o Urpi Wachaq) és la deessa mare i creadora de les aus i els peixos dins la mitologia incaica. És nomenada en el Manuscrito de Huarochirí com a esposa del déu Pachacamac.

Durant aquesta mateixa etapa s’aixeca el Templo Viejo, el primer gran edifici cerimonial de Pachacamac. Tot i que avui es conserva parcialment, encara permet reconèixer els adobitos i la seva característica tècnica constructiva.

El temple passa per diverses fases decoratives: primer pigments grocs, després blanc i negre i finalment altres tonalitats. En una estança rectangular situada a un nivell inferior probablement hi ha el primer ídol del lloc, envoltat d’espais on es dipositen ofrenes. És aquí quan Pachacamac neix com a centre religiós.

Aquest recinte, situat a un nivell inferior respecte de la resta d’espais del conjunt, presenta diverses particularitats arquitectòniques que fan pensar que és precisament aquí on s’ubica el primer ídol de Pachacamac, el més antic que coneixem del santuari. Al seu voltant s’organitzen petits habitacles que probablement tenen una funció ritual i serveixen per dipositar les ofrenes destinades a la divinitat. Tot plegat confirma que aquest primer temple ja actua com un espai de culte plenament estructurat.

Tanmateix, el Templo Viejo no manté aquesta funció de manera indefinida. Ja en època de la cultura Lima acaba essent abandonat i l’activitat cerimonial es desplaça progressivament cap a una nova construcció: el que més endavant es coneix com el Templo Pintado. Aquesta transició, però, no arriba a completar-se de manera immediata. Entre l’abandonament del temple antic i la consolidació del nou s’introdueix una etapa diferent, marcada per l’arribada d’una nova cultura que transformarà de nou la història de Pachacamac.

La cultura Huari

El panorama andí canvia profundament amb l’expansió de la cultura Huari (650-1100), que domina una extensa àrea del territori. Pachacamac no s’abandona, però sí que transforma la seva funció principal. El caràcter sagrat es manté, però una part del jaciment es converteix en cementiri d’elits.

Aquest ús funerari quedarà documentat especialment al sector conegut com el cementiri de Max Uhle. A finals del segle XIX l’arqueòleg alemany hi excavarà nombrosos farcells funeraris: cossos doblegats i embolcallats en múltiples capes de teixits fins a formar grans volums, sovint culminats per màscares de fusta amb ulls incrustats. Pachacamac ja no és només espai ritual viu: és també territori de memòria i enterrament de grups privilegiats. Aquesta etapa actuarà com a pont entre la fundació Lima i la gran expansió posterior.

La cultura Ychma

A partir del segle XII comença el gran moment del jaciment amb la cultura Ychma, establerta a la costa central peruana entre aproximadament el 1100 i el 1470. És aleshores quan Pachacamac creix de manera espectacular i es converteix en el principal centre religiós de la costa peruana —zona marcada en color lila al mapa.

El nucli monumental s’amplia i es transforma en un immens conjunt cerimonial i administratiu. El gran símbol d’aquesta etapa és el Templo Pintado, iniciat en època Lima però recuperat i monumentalitzat pels Ychma. Les seves parets encara conserven restes de pigments vermells, grocs, negres i blancs. La decoració representa peixos, aus marines, figures humanes i motius vegetals. La iconografia manté una relació estreta amb el món marítim i amb la fertilitat. Els colors groc i vermell, especialment destacats, evoquen també el cicle solar.

Durant aquest període l’oracle de Pachacamac assoleix una fama extraordinària. Pelegrins procedents de territoris molt allunyats arriben fins aquí per consultar la divinitat.

Els cronistes del segle XVI descriuran rituals exigents. Els pelegrins comuns fan dejuni durant vint dies abans d’accedir a determinats espais. Aquells que aspiren a apropar-se a la divinitat i a formular consultes oraculars mantenen restriccions durant un any sencer. No es tracta d’un dejuni absolut, sinó d’una abstinència de certs aliments com la sal o l’ají. El fet que tanta gent estigui disposada a acceptar aquestes condicions revela fins a quin punt l’oracle gaudeix de prestigi.

Vegem que ens deixarà escrit el propi Francisco Pizarro:

“Este pueblo de la mezquita es muy grande e de grandes edificios: la mezquita es grande é de grandes cercados é corrales… Para entrar al primero patio de la mezquita, han de ayunar veynte días: para subir al patio de arriba, han de aver ayunado un año. En este patio de arriba suele estar el obispo: quando suben algunos mensajeros de caciques que han ya ayunado su año, á pedir al dios que les dé mahiz é buenos temporales, hallan el obispo cubierta la cabeça é assentado. Hay otros indios que llaman pages del dios. Assi como estos mensajeros de los caciques dicen al obispo su embaxada, entran aquellos pages del diablo dentro de una camarilla, donde dicen que hablan con él; é quel diablo les dice de que está enojado de los caciques; é los sacrificios que se han de hacer, é los presentes que quiere que le traygan”. (Hernando de Pizarro, 1533)

La centralitat religiosa comporta també poder polític i riquesa. Les ofrenes són constants i cal organitzar-ne la recepció i redistribució. Per això els Ychma construeixen nombroses piràmides amb rampa, palaus i centres administratius des d’on es controla el flux de pelegrins, es gestionen tributs i es concentra el poder. N’arriben a funcionar moltes simultàniament.

L’accés al temple principal i a l’oracle resta reservat a molt poques persones. La gran majoria de visitants no arriba fins al nucli més sagrat, sinó que és rebuda en aquests espais monumentals, cadascun dels quals queda sota l’autoritat d’un senyor local.

És en aquests grans patis i recintes oberts on els pelegrins dipositen les ofrenes i fan efectius els tributs que han de lliurar durant la seva estada al santuari. Pachacamac concentra, a més d’una funció religiosa, una intensa activitat econòmica i política. L’oracle es converteix en un centre capaç d’atraure recursos d’arreu del territori, com sovint passa amb els grans santuaris del món antic. L’arqueologia permet observar encara avui la magnitud d’aquest sistema: cada construcció incorpora amplis espais d’emmagatzematge destinats a rebre i conservar tot allò que els pelegrins porten amb ells. Les excavacions han arribat a identificar fins a setze estructures diferents funcionant al mateix temps, una dada que permet imaginar el volum de riquesa acumulada i la importància de les elits que administren el santuari.

Aquest creixement obliga també a una transformació profunda del paisatge. Si durant el període Lima l’ocupació del lloc encara és limitada i en època Huari l’activitat es concentra sobretot en el cementiri, ara Pachacamac es converteix en una autèntica infraestructura planificada. El conjunt es dota de grans calçades que comuniquen els diversos sectors i faciliten el trànsit constant de persones i mercaderies. Per aquests camins circulen pelegrins i caravanes de llames carregades de productes, tant per a les ofrenes religioses com per al pagament dels tributs. El santuari creix, es connecta i s’organitza d’acord amb una clara planificació urbana.

Aquesta expansió també afecta directament l’entorn natural. Els aiguamolls d’Urpiwachaq, tan importants des dels orígens de l’assentament, comencen a ressentir-se de la pressió creixent d’una població cada vegada més nombrosa. Els Ychma entenen perfectament que aquest espai és essencial per a la seva subsistència i decideixen protegir-lo. En restringeixen l’accés i desenvolupen una intervenció hidràulica especialment significativa: construeixen una xarxa de canals no per extreure’n aigua, com passa habitualment, sinó justament per conduir-hi més cabal i mantenir viu l’ecosistema. Els canals no responen només a una necessitat agrícola o urbana, sinó també a la voluntat de conservar un espai natural fonamental per a la dieta i els recursos de la comunitat.

El fet que els aiguamolls quedin completament secs després de la conquesta i de l’abandonament del santuari confirma fins a quin punt aquest manteniment requeria una gestió constant. De fet, la recuperació contemporània d’aquest entorn s’ha basat novament en el mateix principi: retornar-hi aigua per restablir-ne l’equilibri ecològic.

El període Ychma representa el gran moment d’esplendor del jaciment: l’etapa de màxima extensió, de més activitat religiosa i de major capacitat d’atracció política i econòmica. És just en aquest moment d’apogeu quan, cap a l’any 1470, una nova força política arriba a la vall del Lurín: els inques.

La cultura Inca

Cap a finals del segle XV arriben els inques, que incorporen la vall de Lurín al Tawantinsuyu. La seva actitud no és destruir el culte local, sinó integrar-lo. Pachacamac es manté actiu i passa a formar part del sistema religiós imperial. El seu oracle és respectat i esdevé un dels grans centres espirituals de l’imperi al costat del culte solar del Cusco.

La política religiosa dels inques acostuma a combinar fermesa i pragmatisme. Exigeixen el culte a les grans divinitats imperials, especialment al Sol i a la Lluna, però al mateix temps saben que eliminar de cop una divinitat profundament arrelada pot generar resistència i posar en risc l’estabilitat del territori.

Els inques reconeixen, doncs, la força de la divinitat creadora venerada al santuari i l’incorporen al seu propi panteó. Pachacamac continua essent una figura central, ara integrada dins la religió oficial de l’imperi. Aquesta assimilació no genera cap contradicció per als inques, encara que ja disposin d’una gran divinitat creadora, Viracocha. Pachacamac manté el seu prestigi com a gran divinitat de la costa, mentre Viracocha conserva el seu paper dins l’univers simbòlic de les terres altes. El poder espiritual i polític del santuari continua actiu, però sota l’autoritat del Tawantinsuyu.

Els inques impulsen, però, noves construccions que introdueixen visualment i simbòlicament la presència del poder imperial. La més visible és la construcció del Temple del Sol, situat en una posició més elevada i dominant respecte del gran Templo Pintado, centre tradicional del culte a Pachacamac. L’elecció no és casual. Els pelegrins que arriben al santuari continuen venerant Pachacamac, però al mateix temps veuen, més amunt i amb una monumentalitat encara més gran, el temple dedicat al Sol, la màxima expressió del poder imperial.

Aquesta relació jeràrquica també es reflecteix en les tradicions i en els relats mítics. Alguns dels mites conservats sobre Pachacamac i la creació del món mostren la intervenció reiterada del Sol al costat de la divinitat costanera. És molt probable que aquests relats es reelaborin en època inca per reforçar aquest nou equilibri: reconèixer la importància de Pachacamac sense deixar de situar el culte solar en un pla superior.

La integració religiosa va acompanyada també d’una profunda reorganització dels espais. Els inques no només mantenen el santuari, sinó que l’amplien per adaptar-lo al nou volum de pelegrins i a les necessitats de l’administració imperial. Entre les noves construccions destaca la gran Plaça dels Pelegrins, una extensa esplanada que permet acollir un nombre encara més gran de visitants.

Quan hi arriben els conqueridors castellans, aquest espai ja és conegut amb el nom que es tradueix com a Plaza de los Peregrinos. La seva disposició és especialment significativa: des d’aquest punt es poden veure simultàniament el Templo Pintado i, més amunt, el Temple del Sol. L’arquitectura construeix així un itinerari visual i simbòlic que integra el culte tradicional i el nou poder imperial dins un mateix paisatge sagrat.

Els inques incorporen també noves institucions religioses pròpies. Un dels exemples més destacats és l’Acllahuasi, la casa de les dones escollides dedicades al culte i a diferents funcions rituals dins l’organització imperial. La seva arquitectura és clarament inca: espais ordenats i accessos trapezoidals característics. A diferència del Cusco, on aquestes formes es construeixen principalment en pedra, a Pachacamac s’adapten als materials locals i es realitzen en tova. Aquest contrast mostra fins a quin punt l’imperi sap imposar la seva identitat arquitectònica alhora que l’adapta a les condicions de cada territori.

D’altra banda, la incorporació de Pachacamac al Tawantinsuyu no es limita a l’àmbit religiós. Els inques reorganitzen també l’estructura política i administrativa del santuari per assegurar-ne el control directe. Fins aquell moment, bona part del poder local es distribueix entre les elits que administren les diferents piràmides amb rampa, els espais des d’on es gestionen els pelegrinatges, les ofrenes i una part important de l’activitat econòmica del lloc. Amb l’arribada dels inques aquesta xarxa no desapareix, però queda subordinada a una nova autoritat política.

Per damunt d’aquestes elits locals, l’imperi hi estableix un governador que actua com a representant directe del poder inca. Les fonts associen aquest càrrec a Taurichumpi, figura que concentra l’autoritat política sobre el conjunt del santuari i sobre els grups que hi exerceixen poder.

Per simbolitzar aquesta nova jerarquia, els inques fan construir per al governador un edifici específic, conegut com el palau de Taurichumpi. A diferència de les tradicionals piràmides amb rampa, vinculades a les autoritats locals del període Ychma, aquest edifici prescindeix completament d’aquest element. No és una piràmide amb rampa ni reprodueix l’arquitectura de les elits precedents. La diferència és deliberada: el nou governant representa una nova autoritat superior, vinculada directament al poder imperial.

Pachacamac continua essent un espai de gran riquesa i de concentració de recursos, i els inques en canalitzen el potencial dins l’administració imperial. Una mostra especialment significativa d’aquest control és l’edifici situat al costat mateix del palau i conegut com la Casa dels Quipus. Més que un temple, es tracta d’un espai polític i administratiu de primer ordre.

Els quipus —els conjunts de cordes i nusos utilitzats pels inques— compleixen diverses funcions, però una de les principals és la comptabilitat i el registre administratiu. Mitjançant aquest sistema es controlen tributs, magatzems, desplaçaments i tota mena de dades vinculades a la gestió imperial. Que Pachacamac disposi d’un edifici específic dedicat a custodiar i organitzar aquesta informació és molt revelador. Demostra fins a quin punt el santuari representa una font de riquesa prou important per integrar-se plenament dins l’estructura burocràtica del Tawantinsuyu.

La trajectòria del santuari es pot llegir així com una llarga història de continuïtat i transformació. Els primers assentaments de la cultura Lima defineixen el nucli originari i el caràcter sagrat del lloc; el període Huari manté el prestigi de l’espai i el converteix també en àmbit funerari; la cultura Ychma impulsa la gran expansió monumental i consolida l’oracle com a centre religiós de primer ordre; i finalment els inques aprofiten aquest poder heretat, el reforcen i el mantenen viu, ara sota la seva pròpia autoritat política i dins el marc ideològic del Tawantinsuyu. Pachacamac continua essent, així, un dels grans centres espirituals dels Andes, però convertit també en una peça clau del sistema imperial inca.

La conquesta castellana

La importància de Pachacamac es fa especialment visible en el moment de la conquesta castellana. L’any 1532, Francisco Pizarro captura Atahualpa, l’últim gran governant de l’imperi inca, després dels esdeveniments de Cajamarca. Un cop el té presoner, li proposa un tracte: si aconsegueix omplir una estança sencera una vegada d’or i dues vegades de plata, recuperarà la llibertat.

Atahualpa accepta i envia emissaris i homes de confiança a recórrer els principals centres religiosos i polítics del Tawantinsuyu, amb l’objectiu de reunir or i plata suficients per satisfer les exigències dels conqueridors. I, entre ells, Pachacamac.

La presència de Pachacamac dins aquesta xarxa de recaptació confirma el valor excepcional del santuari. Atahualpa sap que acudir-hi és garantia d’obtenir una quantitat important de metalls preciosos. La fama del temple i la riquesa acumulada al llarg dels segles són tan grans que el mateix santuari apareix com un dels espais més eficaços per contribuir al rescat.

Miguel de Estete ens descriu el temple i les ofrenes que envolten l’ídol.

“Y así contra su voluntad y de ruin gana nos llevaron, pasando muchas puertas hasta llegar hasta la cumbre de la mezquita, la cual era cercada de tres o cuatro cercas ciegas, a manera de caracol; y así se subía a ella; que cierto, para fortalezas fuertes eran más a propósito que para templos del demonio. En lo alto estaban un patio pequeño delante de la bóveda o el ídolo, hecho de ramos dan unos postes, guarnecidos de hoja de oro y plata, y el techo puestos ciertas tejeduras, a manera de esteras para la defensa del sol porque así son todas las casas de aquella tierra, que como jamás llueve no usan de otra cobija; pasado el patio estaba una puerta cerrada y en ella las guardas acostumbradas, la cual, ninguno de ellos osó abrir. Esta puerta era muy tejida de diversas cosas; de corales y turquesas y cristales y otras cosas. Finalmente que ella se abrió y según la puerta era curioso, así tuvimos por cierto que había de ser lo de dentro; lo cual fue muy al revés y bien pareció ser aposento del diablo, que siempre se opone en lugares sucios. Abierta la puerta y queriendo entrar por ella, apenas cabía un hombre, y había mucha oscuridad y no muy buen olor. Visto esto trajeron candela; y así entramos con ella a una cueva muy pequeña, tosca sin ninguna labor; y en medio de ella estaba un madero, hincado en la tierra, con una figura de hombre hecha en la cabeza de él, mal tallada y mal formada, y al pie, y a la redonda de él muchas cosillas de oro y plata ofrendadas de muchos tiempos, y soterradas por aquella tierra (Miguel de Estete, 1533)

L’arribada dels conqueridors castellans marca un moment decisiu en la història del santuari. L’ídol principal de Pachacamac, centre de culte i objecte de veneració durant segles, és destruït per ordre d’Hernando Pizarro. Les fonts expliquen que els castellans el fan cremar com a part del procés de desmantellament del culte indígena i de substitució simbòlica del poder religiós andí.

Les excavacions arqueològiques modernes aporten dades que confirmen aquest episodi. L’any 1983, els treballs realitzats a la zona on tradicionalment es localitza l’ídol permeten identificar un pedestal circular que conserva, a la base, restes de fusta completament calcinada. La troballa encaixa plenament amb les descripcions dels cronistes i confirma que aquell és el lloc on es trobava l’ídol venerat en els darrers anys de funcionament del santuari.

Això podria fer pensar que la imatge de Pachacamac s’ha perdut definitivament. Tanmateix, les evidències arqueològiques apunten a una realitat més complexa. Tot indica que l’ídol no és una peça única i immutable, sinó una imatge ritual renovada periòdicament al llarg del temps.

Aquesta hipòtesi es reforça amb una descoberta anterior. L’any 1938, l’arqueòleg Alberto Giesecke localitza una gran escultura de fusta que coincideix de manera sorprenent amb la descripció que Miguel de Estete havia deixat escrita al segle XVI. Les dimensions, la forma i la iconografia encaixen amb el que els cronistes expliquen sobre la representació del déu.

Així, avui sabem que l’últim ídol venerat a Pachacamac —el que troben i destrueixen els conqueridors— probablement s’ha perdut per sempre. Però també sabem que aquesta imatge es renova al llarg dels segles i que, gràcies a aquesta continuïtat ritual, almenys un dels antics ídols del santuari ha arribat fins als nostres dies. La seva conservació permet acostar-se no només a l’aspecte material de la divinitat, sinó també a entendre millor la persistència i la renovació del culte a Pachacamac al llarg de la història andina.

Es tracta d’una peça de fusta tallada verticalment que, a la part superior, presenta una figura humana clarament recognoscible. Aquest detall és especialment valuós perquè ofereix una imatge concreta del déu venerat al santuari durant el seu moment de màxima esplendor.

La representació superior, però, no respon a una figura única i simple. El rostre és ambivalent: presenta dues cares integrades en un mateix cos, com si reunís dues identitats alhora. Aquesta dualitat és especialment significativa perquè una de les cares mostra trets masculins i l’altra trets femenins. La divinitat incorpora així els dos gèneres i expressa una de les idees fonamentals de la religió andina: el principi de complementarietat.

En la cosmovisió dels Andes, la realitat s’organitza a partir de dualitats que no s’oposen tant com es completen: masculí i femení, dalt i baix, vida i transformació. Pachacamac encarna plenament aquest principi. És déu i deessa al mateix temps; representa conjuntament homes i dones i concentra en una sola imatge la idea d’equilibri que estructura l’univers andí.

Més enllà de la figura superior, l’escultura es desplega al llarg d’un gran pal de fusta cobert d’una iconografia extraordinàriament rica. Encara avui s’hi conserven petites restes de pigment vermell, prova que originàriament l’ídol estava pintat i tenia una presència visual molt més intensa que l’actual.

Entre els motius representats hi destaquen serps, felins i ocells. Aquests tres animals ocupen un lloc central en la simbologia religiosa andina perquè expressen els tres grans nivells de la realitat. Els ocells representen el Hanan Pacha, el món de dalt, vinculat al cel i a les forces superiors. El felí, l’animal més poderós del món terrestre andí, simbolitza el Kay Pacha, el pla on viuen els humans. Les serps, finalment, remeten a l’Uku Pacha, el món interior i subterrani, una esfera vinculada a l’inframón i a les forces profundes de la terra.

Aquesta iconografia no es limita als animals. A l’escultura també hi apareixen figures humanes i motius vegetals, integrats en una mateixa composició simbòlica. El conjunt converteix l’ídol en una síntesi visual de l’univers andí. No és només una representació divina, sinó una imatge que concentra i ordena la totalitat del cosmos: el cel, la terra i el món subterrani; la humanitat, la natura i les forces sagrades. En aquest sentit, el pal de fusta de Pachacamac no és únicament un objecte de culte, sinó una veritable expressió material de la cosmovisió andina.

La trajectòria de Pachacamac mostra així una continuïtat excepcional. Cada etapa rep l’herència de l’anterior, la modifica i l’adapta. Pachacamac no és només un jaciment arqueològic: és la història continuada d’un mateix espai sagrat al llarg de més de mil anys de civilització andina.

Diversos mites recollits pels cronistes expliquen aquest paper. Pachacamac crea una primera parella humana però oblida crear aliments. L’home mor. El Sol intervé i d’aquesta tensió entre les dues divinitats neix el relat de Vichama i la transformació del cos del fill en aliments per a la humanitat. Finalment, Pachacamac es llança al mar i es converteix en els illots visibles davant del jaciment. Els mites expliquen així l’origen dels aliments, del paisatge i del mateix culte al santuari.

Posteriorment a l’espoli de Pizarro, s'acaba el culte a Pachacamac, el jaciment és en part destruït i la zona totalment abandonada. Lima, la capital del virregnat, és creada pels castellans com a evolució natural de Pachacamac.

Objectes d’interès trobats al jaciment

Entre els nombrosos materials recuperats a Pachacamac hi ha algunes peces especialment reveladores, capaces d’apropar-nos de manera molt concreta a la vida ritual del santuari. Una de les més singulars és un gran teixit decorat que, a primera vista, ja destaca per la seva riquesa.

La peça, de 113 x 74 cm, està recoberta de petites petxines cosides sobre la superfície tèxtil. Es tracta de petxines de Spondylus, fàcilment identificables pel seu color vermell intens. Aquest material ocupa un lloc privilegiat dins el món andí. Procedent principalment de les costes de l’actual Equador, el Spondylus circula a llarga distància i es converteix en un bé de prestigi de primer ordre. La seva presència en contextos rituals és habitual i el seu valor simbòlic i econòmic arriba a ser comparable al dels metalls preciosos. En molts contextos andins, l’or, la plata i aquestes petxines constitueixen els tres grans símbols de riquesa i poder.

Ja només per aquest motiu la peça és extraordinària: un teixit de grans dimensions decorat íntegrament amb Spondylus representa una concentració de valor material i simbòlic molt notable.

Tanmateix, el que fa realment singular aquesta troballa és la seva estructura. A la part posterior del teixit s’hi conserven diverses varetes de fusta i un reforç que li dona consistència i rigidesa. Les dimensions —aproximadament un metre tretze d’alçada per setanta-quatre centímetres d’amplada— fan evident la seva funció: no es tracta simplement d’un tapís o d’un element ornamental, sinó d’una porta ritual.

La troballa té una importància excepcional. Als jaciments arqueològics andins gairebé no s’han conservat portes. La destrucció dels materials orgànics i el deteriorament dels edificis fan que aquest tipus d’elements desaparegui gairebé sempre. De fet, en molts recintes és probable que els espais restessin habitualment oberts.

A Pachacamac, però, la situació és diferent. El recinte més sagrat, on s’ubica la divinitat, es concep com un espai reservat i carregat de simbolisme: tancat, interior i parcialment fosc. En aquest context la presència d’una porta resulta plenament coherent. No és només un element arquitectònic: és també una frontera ritual que separa l’espai accessible de l’àmbit reservat a la divinitat.

Podria tractar-se de la mateixa porta que veuen els conqueridors castellans al segle XVI? Les fonts indiquen que la porta del temple estava decorada amb materials preciosos, especialment turqueses i coralls. Per tant, la peça conservada no sembla correspondre exactament a la que descriuen. Tot apunta que es tracta d’un element anterior, vinculat a alguna fase precedent del santuari.

Malgrat això, el seu valor és extraordinari. Aquesta porta permet imaginar amb molta més precisió l’aspecte del recinte sagrat de Pachacamac i entendre millor la solemnitat amb què es protegia l’accés a la divinitat. No és només una peça arqueològica excepcional: és també un dels pocs testimonis materials que acosten directament a la manera com els antics pelegrins travessaven el límit entre el món quotidià i l’espai més sagrat del gran oracle de Pachacamac.

Els teixits recuperats a Pachacamac constitueixen una altra font privilegiada per entendre la identitat cultural i religiosa del santuari. A través de la seva iconografia es fa visible una idea que apareix de manera constant al llarg de tota la història del jaciment: la profunda vinculació amb el món de la costa i amb l’oceà Pacífic.

En una de les peces més representatives s’hi desplega una iconografia rica i complexa. La composició combina diversos elements que remeten clarament a l’univers marítim: s’hi reconeix un ocell marí, la figura d’un peix i una decoració ondulada que evoca el moviment de l’aigua. El conjunt transmet una imatge coherent i ben definida, en què el mar ocupa el centre del llenguatge simbòlic.

Aquesta presència marina té, en primer lloc, una dimensió molt concreta. Per a les comunitats de la costa central peruana, el mar és una font essencial de recursos i de subsistència. Proporciona aliments, afavoreix les xarxes d’intercanvi i forma part inseparable de la vida quotidiana. No és estrany, per tant, que la fauna marina i el moviment de les aigües apareguin de manera recurrent en la decoració dels teixits i en altres manifestacions artístiques del santuari.

Tanmateix, a Pachacamac el mar adquireix també una dimensió religiosa encara més profunda. No és només un espai de supervivència i d’aprofitament econòmic: és també un lloc carregat de significat sagrat.

La tradició andina associa directament Pachacamac amb la línia de la costa i amb els illots visibles davant del santuari. Segons els relats mítics, és precisament allà on s’estableix la presència de la divinitat. El mar es converteix així en el paisatge propi del déu, en la seva llar i en el gran horitzó simbòlic des del qual s’articula una part fonamental del culte.

Aquest context ajuda a entendre millor la iconografia tèxtil. Els ocells marins, els peixos i les formes ondulades no són només elements decoratius inspirats en l’entorn natural. Formen part d’un llenguatge simbòlic que relaciona el santuari amb el territori costaner i amb la presència divina de Pachacamac.

Els teixits revelen així una dimensió essencial del jaciment: la manera com natura i religió s’integren dins una mateixa cosmovisió. El paisatge marí no queda al marge del món sagrat, sinó que n’esdevé una part central. En les aigües del Pacífic, en la fauna que les habita i en els illots que s’alcen davant del santuari, la societat andina hi reconeix no només recursos i vida, sinó també la proximitat immediata del déu que dona nom a Pachacamac.

Més enllà del gran oracle i de l’ídol principal de Pachacamac, tot indica que el santuari acull també altres imatges rituals de dimensions més reduïdes. El culte no es concentra exclusivament en la gran divinitat vinculada al temple principal, sinó que es desplega a través d’un conjunt més ampli d’estatuetes i representacions que formen part de la vida cerimonial del lloc.

Una de les peces conservades és una figura de fusta que ha arribat fins als nostres dies en un estat de conservació notable. La talla es manté pràcticament intacta i permet apreciar amb claredat la forma original. Tanmateix, la superfície presenta nombrosos petits forats, alguns dels quals encara conserven al seu interior restes d’una substància fosca.

Aquest material correspon a una resina o adhesiu orgànic utilitzat per fixar incrustacions decoratives. La peça que avui es conserva nua i austera devia oferir originàriament un aspecte molt més ric i impactant. És probable que els ulls estiguessin elaborats amb petxina clara, mentre que altres zones incorporaven materials de gran valor simbòlic i visual, com la turquesa o petxines de Spondylus, tan apreciades al món andí. El resultat havia de generar una presència molt més intensa: una imatge brillant, policroma i carregada de simbolisme.

Tot i que aquestes incrustacions s’han perdut, la talla de fusta s’ha preservat prou bé per permetre reconstruir-ne l’aspecte i valorar-ne la funció dins del conjunt ritual de Pachacamac. La peça mostra fins a quin punt la religiositat andina no es limitava a un únic gran ídol central, sinó que es concretava també en múltiples representacions vinculades al culte i a l’experiència cerimonial.

La desaparició de les incrustacions planteja, a més, una qüestió especialment interessant. Alguns investigadors interpreten aquesta retirada com un gest deliberat. Segons aquesta lectura, extreure els materials incrustats equivaldria a desactivar ritualment la imatge, a “matar” simbòlicament la divinitat que representa abans de substituir-la per una altra o de donar pas a un nou cicle de culte.

Aquesta interpretació encaixa amb una concepció andina en què les imatges sagrades no són simples representacions passives, sinó presències actives vinculades al poder religiós. Alterar-les, retirar-ne els ornaments o transformar-ne l’aparença no és un acte purament material, sinó una acció carregada de significat ritual.

Aquestes petites figures permeten entendre millor la riquesa espiritual de Pachacamac. Al voltant del gran oracle hi conviu tot un univers de representacions menors que participen del mateix sistema simbòlic i que fan visible la complexitat del culte. En elles es combinen art, matèria preciosa i ritual, i es confirma una vegada més que el santuari no és només un espai monumental, sinó també un centre viu de relació constant entre les comunitats humanes i el món sagrat.

Un altre dels objectes especialment suggeridors recuperats a Pachacamac és una peça ornamental que a primera vista pot resultar difícil d’interpretar. Vista en pla, sembla gairebé un element decoratiu allargat, però la seva forma original és ben diferent: es tracta d’una estructura circular destinada a envoltar el cap, probablement una corona o diadema ritual.

La peça destaca tant pels materials com per l’acabat. La base està feta de cuir treballat, però allò que realment li dona singularitat és el revestiment exterior. Tota la superfície queda coberta per petites plomes cosides una a una sobre el suport. No són incrustacions rígides, sinó una elaborada composició tèxtil i ornamental que crea un efecte visual ric i acolorit.

La delicadesa de la peça és notable. La combinació del cuir amb centenars de petites plomes devia produir una presència especialment vistosa, probablement vinculada a cerimònies i a personatges d’alt rang dins del santuari.

Més enllà del seu valor estètic, aquesta corona és especialment reveladora per l’origen dels materials. Tot indica que bona part de les plomes procedeixen d’aus tropicals de la selva oriental, a l’altra banda dels Andes. Això converteix l’objecte en una prova molt clara de la xarxa de contactes que connecta Pachacamac amb territoris molt allunyats.

Aquest fet encaixa perfectament amb el paper del santuari dins el món andí. De la mateixa manera que hi arriben pelegrins des de grans distàncies per consultar l’oracle i presentar ofrenes, també hi conflueixen productes procedents de regions molt diverses: materials de la costa, recursos de les valls interiors, petxines de l’Equador i, com en aquest cas, elements provinents de la selva oriental.

Entre els objectes metàl·lics recuperats a Pachacamac destaque també una peça especialment significativa: un calero de plata, una petita espàtula vinculada directament al consum ritual i quotidià de la coca. L’objecte és alhora elegant i funcional. L’acompanya una cullereta també per l’ús de la coca. La superfície metàl·lica presenta una decoració acurada i culmina amb la figura d’un ocell marí, un motiu que torna a recordar la relació estreta entre el santuari i el paisatge de la costa del Pacífic.

La funció del calero s’entén dins una pràctica molt arrelada al món andí. El consum de coca no consistia a empassar les fulles, sinó a col·locar-les a la boca i mastegar-les lentament. Per activar-ne els principis i afavorir l’extracció del suc, s’hi afegia una petita quantitat de calç. Aquesta substància s’introduïa precisament amb espàtules com aquesta. El procés generava una massa que es mantenia durant una estona a la boca i que proporcionava energia i resistència física. Quan les fulles ja havien perdut el seu efecte, es descartaven. La coca no s’ingeria: se’n buscava l’estimulació gradual i sostinguda.

A Pachacamac, la presència d’un objecte tan refinat permet veure fins a quin punt aquesta pràctica podia adquirir també una dimensió de prestigi.

Aquest calero es relaciona directament amb una altra troballa del jaciment: una petita figura també treballada en plata que representa un personatge humà. La lectura de la peça esdevé especialment interessant quan s’observa el rostre. A la galta esquerra de la figura —que des de la perspectiva de l’espectador queda a la dreta— s’hi distingeix una lleugera protuberància: la característica bola formada per les fulles de coca durant el mastegat.

Tot indica, a més, que es tracta d’una figura femenina. Encara que avui es conservi nua i despullada, cal imaginar-la d’una manera molt diferent. En nombrosos casos similars, aquestes petites escultures es vestien amb peces fetes a mida, elaborades amb teixits delicats, plomes i altres materials ornamentals. La figura metàl·lica actuava com a base d’una representació molt més complexa, on s’integraven diferents elements materials i simbòlics.

A tall de conclusió, aquests són alguns dels objectes més destacats i suggeridors recuperats a Pachacamac. Cadascun d’ells permet reconstruir una part del món material i simbòlic que envolta el santuari: els teixits decorats amb petxines de Spondylus, les corones de plomes arribades des de la selva oriental, els ídols de fusta, els objectes de plata vinculats al consum ritual de coca o les petites figures carregades de significat. Tots plegats ofereixen una visió molt valuosa de la riquesa cultural i de la complexitat religiosa que defineixen aquest gran centre andí.

Malgrat això, Pachacamac conserva també una absència especialment difícil d’ignorar. Una part molt important dels objectes més extraordinaris que hi havia al santuari no ha arribat fins als nostres dies. Els materials més valuosos —sobretot peces d’or i de plata acumulades al llarg de segles com a ofrenes i símbols de prestigi— són precisament els primers que desapareixen amb l’arribada dels conqueridors castellans.

Els esdeveniments de 1532 i 1533 marquen en aquest sentit una pèrdua irreparable. Una gran part d’aquest tresor és requisada i enviada com a part del botí vinculat a la conquesta. Moltes peces són foses ja a Cajamarca mateix abans de ser traslladades cap a la península Ibèrica. Aquesta transformació immediata del metall en lingots fa impossible saber com eren exactament aquells objectes: se’n perd la forma, la decoració, el context ritual i bona part del seu significat original.

Tanmateix, Pachacamac conserva encara el seu element més impressionant: la pròpia arquitectura. Els temples, les places, les piràmides amb rampa, les calçades i els espais cerimonials continuen fent visible la monumentalitat del conjunt i permeten entendre l’escala real del santuari.

Aquesta arquitectura és, en definitiva, el gran testimoni que ha arribat fins al present. Encara avui mostra la capacitat de Pachacamac per concentrar pelegrins, estructurar el territori i projectar poder religiós al llarg dels segles. Allà on s’han perdut objectes irrepetibles d’or i de plata, es manté el paisatge monumental que els contenia. I és precisament aquest paisatge —la superposició de temples i espais rituals construïts per Lima, Huari, Ychma i Inca— el que continua transmetent la grandesa d’un dels grans santuaris i oracles del món andí.

Bibliografia

 

Jordi Coll Vera - 2026