Introducció

El poble dels fenicis va ser ja des del segle Xe abans de Crist, una de les cultures del pròxim orient més creatives i innovadores en molts aspectes. Avui aquí vull destacar especialment la seva vessant marinera i comercial que va omplir la Mediterrània de vaixells i de factories comercials.

Primer de tot, cal aclarir per què s’utilitza el nom de fenici. Prové de la paraula grega phoinix o phoinike, associada al color porpra. Els fenicis no s’anomenen a si mateixos phoinikes ni fenicis, sinó cananeus.

El nom històric de fenicis deriva d’aquesta associació amb la porpra, un tint molt apreciat a l’antiguitat i d’elaboració molt reservada. Les teles tenyides amb porpra són un dels productes comercials més valuosos, juntament amb altres mercaderies pròpies dels fenicis, com les salaons, el gàrum, el vidre i els metalls.

Per portar a terme aquest comerç diguem-ne que eren necessaris, en primer terme, els vaixells. Uns vaixells amb capacitat per transportar els materials. I, per altra banda, també necessitaven punts d'atracament d'aquests vaixells per portar a terme el seu comerç. Els fenicis tenien la matèria prima de la fusta, concretament els cedres. Aquest arbre, el cedre, es troba en grans quantitats a les muntanyes del Líban —la bandera de l’actual Líban du un cedre en el seu centre.

La fusta del cedre, gràcies a la seva resina, és molt lleugera i resistent a la humitat. Alhora és una fusta fàcil de treballar.

Els cedres es transportaven cap a la Mesopotàmia, una zona sense boscos.

Cal observar que els típics vaixells fenicis, els hippos o hippoi, representen una cua de peix a la popa i un cap de cavall a la proa. Són vaixells més aviat arrodonits, amb molta panxa, una eslora d’entre 8 i 12 m, una vela quadrada subjectada a un pal central i un doble timó situat a la popa. El baix relleu de la imatge del títol pertany a un sarcòfag de Sidó del segle I i es conserva al Museu de Beirut, al Líban.

En el següent baix-relleu Assiri del 848 aC. veiem que tant a la popa com a la proa, erròniament, hi ha un cap de cavall.

Com tots els pobles comerciants, els fenicis tenien a més una ampla gama d’embarcacions, des de petites canoes fins a grans naus comercials.

El vaixell mercant fenici tipus és la gôlah (en greg gaulos o gauloi). Evoluciona a inicis de mitjans del segon mil·lenni i influeix en els models empleats pels grecs a partir del segle VI aC. La fesomia del casc és l’habitual de les naus mercants, corbat i panxut. Proa i popa són idèntiques i per a governar la nau s’utilitza un timó d’espadella. Disposa d’una barana protectora a mode d’escalamot de llistons o canyís.

L’eslora variava entre 18 i 25 m., la manega entre 5 i 8 m., amb un puntal de 3 a 4 m. Era armat amb quadernes i quilla. El desplaçament seria sobre les 150 tones. La coberta duia una palissada de proa a popa, a dues bandes, per col·locar-hi la mercaderia més lleugera.

La navegació era de cabotatge diürn, seguint de prop la costa i refugiant-se de nit en algun port natural. En cas de veure’s obligats a navegar de nit, s’orientaven per l’estrella polar, nomenada antigament estrella fenícia.

A Mazarrón (Múrcia) s'hi van trobar dos derelictes enfonsats per una tempesta a 50 m de la costa i poc més de 3 metros de fondària. Ambdós del segle XVII aC.

També sabem com eren els vaixells fenicis de guerra per troballes de monedes encunyades pels fenicis.

Durant el segle IV aC, la ciutat fenícia de Sidó (sota domini de l'Imperi Persa Aquemènida) va encunyar grans monedes de plata amb una iconografia molt característica.

Els vaixells de guerra

Els vaixells de guerra fenicis duien a més un esperó de proa folrat de bronze.

La seva principal missió és protegir les factories comercials de la Sicília occidental dels atacs de les naus gregues, mentre que a la Sicília oriental predominen les factories comercials gregues. D’altra banda, al nord d’Àfrica, la ciutat fenícia de Cartago crea la seva pròpia flota marítima, formada per entre 100 i 300 vaixells i especialment activa durant les Guerres Púniques (264-146 aC).

Eren naus lleugeres, de maniobra fàcil i ràpida. Maniobra que no depenia exclusivament de la direcció i la força del vent. L’esperó de proa era utilitzat en dues maniobres especialitzades: el diecplus (diekplous, διέκπλους) i el periplus (periplous, περίπλους). Maniobres posteriorment perfeccionades per grecs i cartaginesos.

• El diekplous, literalment «travessar la línia enemiga», consistia a penetrar entre els vaixells de la línia enemiga aprofitant qualsevol espai existent entre ells.
• La maniobra es desenvolupava en diverses fases:
1. Els vaixells atacants avançaven en formació ràpida.
2. Travessaven els espais oberts entre les naus enemigues.
3. Un cop superada la línia, giraven bruscament.
4. Atacaven els flancs o la popa dels vaixells enemics, les parts més vulnerables.
5. L'impacte es feia amb l'esperó de bronze situat a la proa, intentant obrir una via d'aigua o inutilitzar els rems.
• L'objectiu no era només enfonsar el vaixell contrari, sinó també trencar la cohesió de la seva formació, deixant-lo exposat a nous atacs.

• El periplous, literalment «encerclament» era una maniobra d'encerclament.
• El procediment era el següent:
1. La flota atacant evitava l'enfrontament frontal.
2. Les naus més ràpides navegaven pels costats de la línia enemiga.
3. Intentaven superar els extrems de la formació.
4. Un cop rere l'enemic, atacaven la popa o els flancs amb l'esperó.
• Aquesta tàctica obligava l'adversari a girar contínuament les seves naus, fet que podia desorganitzar la formació i dificultar el treball coordinat dels remers.

Altre maniobra clàssica era el kýklos (κύκλος, "cercle"). Una maniobra defensiva utilitzada per les flotes gregues i, molt probablement, també pels cartaginesos hereus de la tradició naval fenícia. El seu objectiu era impedir que l'enemic executés maniobres d'embolcall com el periplous o de penetració com el diekplous. Quan una flota es trobava en inferioritat o temia ser envoltada, les naus formaven un cercle tancat:

• Les proes, armades amb l'esperó de bronze, quedaven orientades cap a l'exterior.
• Les popes, molt més vulnerables, restaven protegides a l'interior de la formació.
• Els vaixells es mantenien molt propers entre si, deixant el mínim espai possible perquè l'enemic no pogués travessar la línia.
• En algunes ocasions, especialment quan s'havien de protegir transports o embarcacions de subministrament, aquestes es col·locaven al centre del cercle.

Els fenicis destacaven en aquestes maniobres tàctiques perquè disposaven de tripulacions molt experimentades, amb remers, homes lliures, altament entrenats; vaixells lleugers i maniobrables; i un gran domini de la navegació i de les maniobres coordinades. Els remers, durant la maniobra, eren coordinats pel so d’un flabiol.

Aquestes habilitats són heretades i perfeccionades per Cartago, que esdevé una de les grans potències navals del Mediterrani occidental.

Són vaixells molt ben dissenyats i construïts, i són copiats per altres potències militars posteriors. Plini, a la seva Història Natural (s. I dC), explica com es construeix tota una flota romana en 60 dies a partir d’un vaixell fenici capturat a l’estret de Messina. Polibi (s. II aC) explica que els vaixells es construeixen amb peces prefabricades muntades sobre un costellam, d’una manera comparable al muntatge modular modern.

Els vaixells de guerra fenicis i cartaginesos evolucionen entre els segles VIII i III aC. Vaixells en els que els remers s'organitzaven segons el tipus de galera.

• El pentecònter (segles VIII–VI aC) va ser el primer gran vaixell de guerra fenici. El seu nom significa "cinquanta rems", ja que disposava de 25 remers per banda (50 en total), distribuïts en una única filera de rems. Era una nau llarga, estreta i molt ràpida, adequada tant per al combat com per a l'exploració marítima.

• El trirrem va representar una autèntica revolució naval. En lloc d'augmentar la longitud del vaixell, es van disposar tres nivells de remers superposats: un remer al nivell inferior (thalamita); un al nivell intermedi (zygita);i un al nivell superior (thranita). Cada remer accionava un únic rem, però els tres rems sortien del casc amb inclinacions diferents perquè no xoquessin entre ells. Això permetia concentrar molta més potència de propulsió sense construir vaixells excessivament llargs.

• Durant les Guerres Púniques es van generalitzar les tètreres (quadrirrems). El nombre del nom (quatre) no indica quatre pisos de remers, sinó quatre remers per cada conjunt vertical de rems. És a dir, continuava havent-hi probablement un o dos nivells de rems, però cada conjunt era accionat per quatre homes. La disposició exacta dels remers és encara objecte de debat.

• La pèntera o quinquerrem, molt utilitzada pels cartaginesos i després pels romans, funcionava amb el mateix principi. El número cinc tampoc no significa cinc pisos de rems, sinó cinc remers treballant conjuntament sobre els rems d'un mateix conjunt vertical. Probablement hi havia dos o tres nivells de rems, però amb diversos remers compartint els rems més grans. Aquesta disposició permetia assolir velocitats properes als 8–10 nusos durant el combat i executar maniobres ràpides com el diekplous i el periplous, basades en la velocitat i la maniobrabilitat.

Mantenir normalment dos o tres nivells de remers augmentava la potència sense haver d'elevar excessivament el casc, cosa que hauria compromès l'estabilitat del vaixell.

Les rutes comercials

La imatge anterior ens mostra les principals rutes comercials i l'expansió colonial dels fenicis entre els segles XII i VI aC. La creació d'una extensa xarxa marítima que connectava l'Orient Pròxim amb tot el Mediterrani i, fins i tot, amb l'oceà Atlàntic.

Els fenicis tenien l'origen a la franja costanera cananea (actuals Síria, Líban, Jordània, Israel i Palestina), on destacaven les ciutats de Biblos, Sidó i Tir. Des d'aquests ports salpaven les expedicions comercials que recorrien el Mediterrani transportant mercaderies molt apreciades.

Tal com ja s’ha comentat anteriorment, navegaven seguint sobretot la costa (cabotatge diürn), fent escala en ports naturals i colònies per a reposar aigua, aliments i reparar les embarcacions. Les rutes unien Orient amb Egipte, Xipre, Creta, Sicília, Sardenya, la península Itàlica, el nord d'Àfrica i la península Ibèrica.

Un dels principals centres comercials va ser Cartago, fundada per colons de Tir al segle IX aC (tradicionalment el 814 aC). Amb el temps es convertiria en la gran potència fenícia del Mediterrani occidental i en el punt d'enllaç entre les rutes orientals i occidentals.

A la península Ibèrica els fenicis van establir importants colònies comercials com Gadir (actual Cadis), Malaca (Màlaga), Sexi (Almuñécar), Abdera (Adra) i Carteia, des d'on comerciaven amb les poblacions iberes.

L'objectiu principal d'aquestes rutes era l'intercanvi de productes. Els fenicis exportaven manufactures de gran qualitat, com ara: teixits tenyits amb la famosa porpra de Tir; objectes de vidre; joies i treballs de metall; ceràmica fina; fusta de cedre del Líban; vi i oli.

A canvi obtenien primeres matèries molt valuoses: plata i coure de la península Ibèrica; estany procedent de les illes Britàniques, imprescindible per fabricar bronze; or i ivori d'Àfrica; blat d'Egipte; esclaus, cuir i altres productes locals.

El mapa de la dreta ens mostra les principals colònies fenícies (en color marró) i les direccions generals dels viatges comercials (fletxes vermelles). Es pot observar com les rutes connectaven pràcticament totes les grans illes mediterrànies —Xipre, Creta, Sicília, Sardenya, Còrsega i Eivissa—, que actuaven com a punts estratègics de navegació.

És molt probable que els fenicis travessin les Columnes d’Hèracles (l’estret de Gibraltar) i naveguin per l’Atlàntic. Des d’allí arriben a les costes del sud de la península Ibèrica, del Marroc i, segons les fonts antigues, fins a les illes Cassitèrides, probablement relacionades amb Cornualla o el nord-oest europeu, a la recerca d’estany. També hi ha indicis que exploren la costa occidental africana en expedicions com la d’Hannó.

Els fenicis no van crear un imperi territorial, sinó una xarxa de ports, factories i colònies comercials unides per la navegació. Aquesta xarxa va convertir el Mediterrani en un gran espai d'intercanvi econòmic i cultural i va fer dels fenicis els principals comerciants i navegants de l'antiguitat abans de l'hegemonia grega i romana.

El seu interès era trobar llocs no ocupats per població indígena per tal d’instal·lar-hi factories comercials. Caps o illes o illots a prop de la costa, fàcils de defensar i amb disposició d’aigua dolça. A diferència dels grecs, els fenicis no tenien cap interès colonial.

Un exemple paradigmàtic és Mòzia, també coneguda com a Mothia o San Pantaleo, una antiga ciutat fenícia situada en una petita illa de la Reserva Natural de les Salines de Stagnone, a la costa oest de Sicília, prop de Marsala. L’illa destaca pel seu important jaciment arqueològic i pel Museu Whitaker, que acull l’espectacular estàtua del Jove auriga de Mòzia.

Les factories comercials són habitades pels mateixos comerciants i disposen també dels seus propis temples.

Cartago

Un cas especial és la ciutat de Cartago. La seva fundació combina història i llegenda. La versió més coneguda arriba a través d’autors clàssics com Justí, que resumeix l’obra de Pompeu Trogo, i posteriorment és immortalitzada per Virgili a l’Eneida. Tot i el component mític, la tradició es relaciona amb un fet històric: la fundació de Cartago pels fenicis de Tir cap a l’any 814 aC.

La princesa Dido (anomenada també Elissa) era filla del rei de Tir, una de les principals ciutats fenícies. En morir el rei, el tron havia de ser compartit entre Dido i el seu germà Pigmalió, encara molt jove. Dido estava casada amb Acerbas (o Siqueu segons Virgili), un sacerdot molt ric del déu Melqart. Amb el temps, Pigmalió, mogut per l'ambició d'apoderar-se de la immensa fortuna del seu cunyat, va ordenar assassinar-lo en secret.

Segons la llegenda, l'esperit d'Acerbas es va aparèixer en somnis a Dido i li revelà tant el crim com el lloc on havia amagat el seu tresor. Davant el perill que representava el seu germà, la princesa va decidir fugir de Tir.

Dido va reunir un grup de nobles fidels, va carregar els tresors del seu difunt marit en diversos vaixells i va abandonar Fenícia.

Després d'una llarga travessia pel Mediterrani, l'expedició va arribar a la costa del nord d'Àfrica, prop de l'actual ciutat de Tunis. El rei local dels libis, anomenat Iarbas en moltes versions, va acceptar vendre als nouvinguts només tanta terra com pogués cobrir una pell de bou. Dido va demostrar un gran enginy: va tallar la pell en tires molt fines i les va unir formant una llarguíssima corda amb la qual va delimitar una superfície molt més extensa del que el rei havia imaginat.

L’indret seria conegut com Býrsa (del grec býrsa, "pell"), on s'aixecaria la ciutadella de la futura ciutat.

En aquell emplaçament, els colons fenicis funden Qart Hadašt ^[1], “Ciutat Nova”, nom que els romans transformen en Cartago (Carthago).

Gràcies a la seva situació estratègica, al centre de les rutes comercials entre Orient i Occident, Cartago va créixer ràpidament fins a convertir-se en la ciutat més poderosa del Mediterrani occidental i hereva de la tradició marítima fenícia.

La tradició fenícia explica que Dido, per mantenir la seva independència i no veure's obligada a casar-se amb el rei Iarbas, es va suïcidar llançant-se a una pira funerària. Virgili, a l'Eneida, transforma el relat: Dido s'enamora de l'heroi troià Enees, però aquest l'abandona perquè els déus li ordenen continuar el seu viatge cap a Itàlia. Desesperada, Dido es dona mort maleint Enees i els seus descendents, una explicació mítica de l'odi secular entre Cartago i Roma, que culminaria segles després en les Guerres Púniques.

Encara que la història de Dido conté nombrosos elements llegendaris, els arqueòlegs consideren que reflecteix un procés real: la fundació d'una colònia fenícia per emigrants procedents de Tir durant el segle IX aC. Des d'aquell moment, Cartago va evolucionar fins a esdevenir una gran potència naval i comercial, dominant bona part del Mediterrani occidental durant més de cinc segles.

Cartago és, doncs, la primera colònia fenícia del Mediterrani. Amb un port comercial, un port militar, habitatges, santuaris, etc.

Cartago és una potència comercial i, alhora, una potència militar. El port comercial és de fàcil accés. En canvi, el port militar és fortificat i molt protegit. Té forma circular i al centre hi ha una illa amb la comandància militar. Dins del port s’hi arreceren les naus militars de Cartago als seus hangars, invisibles des de l’exterior.

Les factories comercials fenícies

Les factories comercials fenícies eren principalment de sal i de salaons (gàrum). La sal era un producte molt preuat. Encara avui en dia, per exemple a Eivissa, hi ha salines marines fenícies en explotació.

El gàrum (garum en llatí) era una de les salses més apreciades de l'antiguitat i un dels productes comercials més valuosos dels fenicis, els cartaginesos i, posteriorment, dels romans. S'elaborava a partir de la fermentació de peixos i les seves vísceres amb sal, donant lloc a un condiment molt aromàtic i ric en sabor umami.

El seu origen s'atribueix als fenicis, que ja al segle VIII aC elaboraven conserves de peix i salses fermentades a les seves factories de la Mediterrània occidental. Els cartaginesos van perfeccionar aquesta indústria i els romans la van convertir en un producte de gran consum a tot l'Imperi.

Les principals factories es trobaven al sud de la península Ibèrica i al nord d'Àfrica, especialment a Gadir (Cadis), Malaca (Màlaga), Sexi (Almuñécar) i Cartago Nova (Cartagena).

El procés d’elaboració era senzill però llarg:

1. Es col·locaven en grans dipòsits capes alternes de sal i de peix (sobretot vísceres, sang, ous i petits peixos sencers —tonyina, verat, seitó, sardina i sorell).
2. La barreja fermentava durant diverses setmanes sota el sol.
3. Els enzims naturals descomponien els teixits i produïen un líquid clar i molt aromàtic.
4. Aquest líquid es filtrava i s'envasava en àmfores.

El residu sòlid que quedava després de la filtració rebia el nom d'allec, un producte més econòmic destinat principalment a les classes populars. La qualitat depenia tant de l'espècie com de la part del peix utilitzada. El millor gàrum era molt car i es comercialitzava arreu del Mediterrani. Es feia servir per: condimentar carns i peixos; enriquir sopes i guisats; amanir verdures; elaborar altres salses amb vi, oli, mel o espècies. Per als romans tenia una funció semblant a la que avui poden tenir la salsa de soja o la salsa de peix asiàtica.

El gàrum va ser un dels principals productes exportats des de les colònies fenícies de la península Ibèrica. La seva fabricació va impulsar: la pesca del tonyina amb almadrava; la indústria de la salaó; la producció d'àmfores per al transport; el comerç marítim a llarga distància. Moltes àmfores de gàrum han estat trobades en jaciments arqueològics de tot el Mediterrani, des d'Hispània fins a Grècia i Egipte.

L'olor durant la fermentació era molt intensa, motiu pel qual les factories s'instal·laven normalment fora dels nuclis habitats, a prop dels ports i de les zones de pesca. Malgrat això, el gàrum era considerat una autèntica delicadesa gastronòmica i un símbol de prestigi entre les classes més benestants.

Altre producte comercial fenici era la porpra de Tir, el tint que s’extreia de les secrecions de les glàndules mucoses del mol·lusc Murex brandaris. Es necessiten 45 kg de cargols (uns 9 000 cargols) per obtenir 1 g de porpra de Tir, amb un procés d’extracció summament laboriós. Els fenicis també feien un tint entre porpra i indi, anomenat blau reial o blau de Jacint, el qual era fabricat a partir d'una espècie molt semblant, el Murex trunculus, comunament conegut com cargol de punxes.

La porpra de Tir era molt costosa: l'historiador Teopomp del segle IV aC segle IV aC ens explica que: «La porpra per als tints valia el seu pes en plata en Colofó» a l'Àsia Menor. En època romana, únicament els emperadors, els reis o els grans aristòcrates podien permetre’s una túnica tenyida amb porpra de Tir.

Els fenicis també comerciaven amb objectes de vidre acolorit i generalment opac. Màscares, collarets, objectes de la llar, imitacions de segells (escarabeus) i jeroglífics egipcis... Tota una indústria de la bijuteria.

També comerciaven amb metalls (or, plata, bronze, estany i plom). Metalls que ells mateixos cercaven, aliaven i adquirien de viatges a zones llunyanes.

Diversos autors clàssics ens expliquen els viatges fenicis en recerca d’aquests metalls. Plini, en la seva Història Natural, ens descriu el Periple de Hannon el segle V aC. Crist. Les naus surten de Cartago i fan la circumval·lació de la part occidental d'Àfrica fins a arribar al golf de Guinea. Plini ens explica que, en retornar a Cartago, duen una pell de goril·la i els fenicis interpreten que era la pell d'un home molt pelut que no sabia parlar i que només grunyia i que era molt pelut.

Aviè, poeta, astrònom i geògraf romà del segle IV, explica el periple d’Himilcó (s. IV aC) fins a les illes Cassitèrides, identificades sovint amb Cornualla o altres zones del nord-oest europeu, a la recerca de mines d’estany. El nom prové del grec kassíteros (‘estany’), d’on deriva també el nom de la cassiterita.

Segons l’historiador Herodot, un periple encara més antic és el propiciat pel faraó Necao II el s. VII aC. Sortint d’Egipte, uns vaixells fenicis circumval·len Àfrica en un viatge de tres anys.

La imatge anterior ens mostra la Diadema del tresor tartèssic d’Aliseda, s. VI aC, a l’antiga Tartessos (actual Càceres). Els fenicis intercanviaven l’or treballat per lingots en brut. La joia mostra el granulat típic dels orfebres fenicis. Aquest granulat també és visible al famós Tresor del Carambolo, s. VII-VI aC, a Sevilla. Els fenicis treballaven l’or buidat, de menor pes i per tant de més rendiment comercial.

Joies semblants a les del Tresor del Carambolo s’observen, en pedra, a la Dama d’Elx, la sacerdotessa ibera. Per tant, es pot suposar que tant els ibers com els tartessis no treballen l’or directament, sinó que adquireixen joies elaborades pels orfebres fenicis.

L’escriptura fenícia

Potser el descobriment fenici més important de tots és la seva llengua. La primera llengua alfabètica europea. Cap al segle X aC els fenicis simplifiquen la lectura i l'escriptura dels jeroglífics egipcis convertint-la en grups sil·làbics formats per lletres. Així, per exemple, creen la paraula maïm (mar) que descriu el jeroglífic egipci “mar”. L'escriptura fenícia serà així la base dels alfabets grec i llatí. Possiblement per la gran empenta del seu comerç (de manera semblant a l’anglès actual com a llengua comercial).

S’ha conservat escriptura fenícia en objectes perdurables com àmfores, inscripcions funeràries i segells o marques de comerciants.

Bibliografia

• Cartwright, M. (2016) ‘El comercio en el mundo fenicio’, Enciclopedia de la Historia del Mundo.
• Chaín-Navarro, C. (2020) ‘Las naves fenicias’, Blog Cátedra de Historia y Patrimonio Naval.
• Elshaikh, E.M. (s.d.) ‘Phoenicians: Masters of the Sea’, OER Project.
• López-Ruiz, C. (2021) Phoenicians and the Making of the Mediterranean. Cambridge, MA: Harvard University Press.

Jordi Coll Vera - 2026