Introducció
Aquest treball se centra en els confins de l’Imperi Romà, concretament en una de les seves fronteres occidentals més allunyades: la Gran Bretanya, la Britannia dels antics romans.
Ens centrarem concretament en el mur que limitava les possessions romanes a l'illa davant dels territoris lliures, habitats pels seus enemics del nord: els caledonis o pictes, anomenats així pels nombrosos tatuatges que duien a la pell.
La vida dels legionaris romans en aquest territori era dura, marcada pel combat contra els enemics i per les dificultats climàtiques. Aquesta realitat formava part d’un imperi que es va estendre fins als confins del Tigris i l’Èufrates, a l’Orient; que va dominar el nord d'Àfrica; i que, a Europa, arribà fins al Finisterre, a Occident, i fins al Rin i la Gran Bretanya, al nord.
En l'època d'August, els romans estaven orgullosos que, gràcies a les seves conquestes, havien civilitzat tot el món conegut.
Virgili, a l’Eneida, ens diu: «Seran altres els qui modelin amb major finesa els bronzes que respiren; que sabran arrencar rostres vius dels marbres; que sabran defensar millor les causes; que sabran descriure amb compàs els moviments del cel i predir el naixement dels astres. Però tu, romà, recorda’t de governar els pobles amb el teu imperi, d’imposar les normes per a la pau, de perdonar els vençuts i de sotmetre els superbs. Vet aquí les teves úniques arts.» (Virgili, Aeneis, 6, 847-853; Virgili, 2006)
Sens dubte, poques potències antigues van mostrar una capacitat expansiva comparable a la de Roma. A primera vista, Roma sembla una societat organitzada entorn de la guerra. La seva literatura, força extensa, conserva tres tractats militars redactats en moments diferents de la seva història: «De munitionibus castrorum» (atribuït falsament a l’agrimensor Higini; ss. II-III dC); «De rebus bellicis» (anònim, posterior al 337); i «De rei militari» (de Vegeci, ss. IV-V dC).
A Roma, encara avui dia, s’alça orgullosa la columna de l’emperador Trajà: una columna d'uns 30 metres d'alçada, decorada helicoïdalment amb escenes de les seves guerres a la Dàcia, on trobem tots els detalls de la maquinària bèl·lica romana: campaments, intendència, estratègia militar i, finalment, la victòria i l'extermini dels enemics.
I, per finalitzar aquesta introducció, dues cites famoses:
«igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum» (Vegeci, De re militari, 3, praefaci, 8; Vegeci, 1993): «Per tant, qui desitja la pau, que prepari la guerra.»
«si paci frui uolumus, bellum gerendum est; si bellum omittimus, pace numquam fruemur» (Ciceró, Philippicae, 7, 6, 19; Ciceró, 2009): «Si volem gaudir de la pau, cal fer la guerra; si renunciem a la guerra, mai no gaudirem de la pau.»
Conquesta romana de Britannia. Els pictes.
L’any 54 aC, amb Juli Cèsar, els romans trepitgen per primer cop Britannia, una civilització agermanada culturalment amb la Gàl·lia —o les Gàl·lies—. Allà es familiaritzen amb les tècniques de combat de les seves tribus, amb l’objectiu de conquerir tot territori que aporti seguretat a les fronteres de l'Imperi en els darrers temps de la seva expansió. Juli Cèsar no té interès per conquerir la totalitat de l’illa: pacta aliances amb les tribus del sud per assegurar el Canal de la Mànega i retorna a Roma (Cèsar, 1917).
Entre el 43-47 és Claudi, gairebé 100 anys més tard que Juli Cèsar, qui, atret per la plata i el mercat d’esclaus, hi decideix iniciar una nova campanya de conquesta.
La campanya militar avança amb rapidesa. Tot i que no sotmet la totalitat de l’illa, Roma en controla una part molt considerable, i la dominació romana resulta, en termes generals, relativament estable.
En anys posteriors es produiran tres focus principals de resistència a l’ocupació romana: la resistència de Caratacus, la revolta de Boudica i les revoltes al nord d’Escòcia.
Mantenir Britannia sota control romà era complex, sobretot per la distància respecte de les principals bases imperials. Escòcia quedava molt allunyada de les grans ciutats romanes fundades a la Gran Bretanya i, a més, no disposava de riqueses naturals que justifiquessin una dominació tan difícil i amb tan poc rendiment econòmic. Tot i que l'illa fou conquerida formalment fins als seus extrems més septentrionals, els romans acabaren renunciant al territori que avui coneixem com els Highlands, unes terres altes de clima rigorós, cobertes sobretot de boscos i pastures.
L'any 122, durant la visita d’Adrià a Britannia en el marc del seu recorregut per les províncies de l’Imperi, l’emperador considera que no cal mantenir l’esforç militar en uns territoris tan poc útils per a Roma. La solució consisteix a establir una frontera fixa i visible que protegeixi la part centre-meridional de l’illa. En aquest context es construeix el Mur d’Adrià. Posteriorment, Antoní el Pietós desplaçarà temporalment la dominació cap al nord amb la construcció del Mur d’Antoní; tanmateix, aquesta nova línia defensiva, menys sòlida que el Mur d’Adrià, serà finalment abandonada, i la frontera retornarà de nou al Mur d’Adrià.
Des de l’any 122 fins a mitjan segle V, durant gairebé tres-cents anys, aquesta fou la frontera de la dominació romana a la Gran Bretanya. Al nord hi restaven poblacions lliures dedicades al pasturatge i al saqueig, que atacaven amb certa freqüència el mur a la recerca de botí, prestigi i recursos.
Resistència de Caratacus (51)
La resistència de Caratacus, activa fins a l’any 51, constitueix la primera gran oposició dels britans a la conquesta romana iniciada sota l'emperador Claudi l'any 43. Durant gairebé vuit anys, Caratacus manté una guerra de guerrilles i de moviments contra les legions romanes, fins a convertir-se en un dels principals símbols de la resistència indígena.
Caratacus (en llatí Caratacus; en gal·lès, Caradog) és un príncep dels catuvelauns, fill del poderós rei Cunobelí (Cymbeline de la tradició literària). Quan els romans desembarquen a Britannia, el 43, sota el comandament d'Aulus Plautius, Caratacus dirigeix la resistència armada contra la invasió.
Durant els primers anys combat al sud-est de Britannia. Després de diverses derrotes, es retira cap a l'oest i organitza la resistència entre les tribus de l'actual Gal·les, especialment els silurs i els ordovics. En lloc d'enfrontar-se contínuament en batalla campal, aprofita el terreny muntanyós i els boscos, i ataca les línies romanes amb una estratègia de guerrilla. La seva oposició retarda considerablement la conquesta romana de Britannia occidental.
Finalment, el governador romà Publi Ostori Escàpula decideix presentar batalla. Caratacus escull una posició fortificada natural, probablement en algun indret de Gal·les, protegida per rius i pendents. Tot i això, la disciplina de les legions, la superioritat de l'enginyeria militar romana i la millor organització del seu exèrcit s’acaben imposant, i l'exèrcit brità és derrotat.
Caratacus aconsegueix fugir i cerca refugi entre els brigants, governats per la reina Cartimandua. Tanmateix, Cartimandua, aliada de Roma, el lliura als romans, i Caratacus és enviat presoner a Roma juntament amb la seva família.
Segons l'historiador Tàcit, Caratacus pronuncia davant l'emperador Claudi un discurs memorable. En lloc de suplicar clemència, afirma que la seva llarga resistència demostra tant la seva noblesa com la grandesa de Roma: «Si la moderació hagués estat tan gran com la meva noblesa, hauria vingut a aquesta ciutat com a amic i no com a presoner.» La dignitat del seu comportament impressiona Claudi, que decideix perdonar-li la vida (Tàcit, 1914).
La resistència organitzada del sud de Britannia quedà pràcticament liquidada. Roma consolidà el domini sobre gran part de l'illa. La conquesta de Gal·les, però, continuà sent difícil durant gairebé vint anys més, especialment per la resistència dels silurs.
Revolta de Boudica (60-61)
Es té constància de la revolta a partir de dos historiadors romans: Tàcit (Annales, XIV) i Cassi Dió (Història romana). Tàcit és considerat la font més propera als fets, ja que el seu sogre, Agrícola, servia a Britannia durant aquells anys (Tàcit, 1914; Cassi Dió, 1925).
La revolta de Boudica és el principal aixecament dels pobles britans contra la dominació romana durant el regnat de l'emperador Neró. Tot i els primers èxits dels rebels, la revolta acaba finalment amb una derrota decisiva que consolidà el domini romà sobre Britannia.
Boudica era la reina dels icens, una tribu establerta a l'est de Britània. El seu marit, Prasutag, havia governat com a rei client de Roma. En morir, deixa el seu regne en herència tant a les seves filles com a l'emperador, esperant garantir la pau.
Les autoritats romanes, però, n’ignoren el testament: s’annexionen el territori dels icens, confisquen les propietats dels nobles locals i exigeixen el pagament de deutes. Boudica és assotada públicament i les seves dues filles són violades per soldats romans. Aquests abusos provoquen una revolta general.
Boudica aconsegueix unir diverses tribus britanes, principalment els icens, els trinovants i altres pobles descontents amb l'ocupació romana. L'exèrcit rebel ataca successivament diverses ciutats romanes:
- Camulodunum (actual Colchester), capital romana de Britània, és completament destruïda.
- La Legio IX Hispana intenta auxiliar la ciutat però és gairebé aniquilada.
- El governador Gai Suetoni Paulí, que combat a Gal·les, es retira per concentrar les seves forces.
- Els rebels incendien Londinium (Londres) i posteriorment Verulamium (St Albans).
Segons les fonts romanes, desenes de milers de civils i colons romans moren durant aquests atacs.
En la batalla decisiva, Suetoni Paulí escull acuradament el camp de batalla, probablement en algun punt de la Watling Street, una gran via romana. Malgrat comptar amb uns 10.000 soldats, enfront dels molts milers de guerrers britans, els romans aprofiten la disciplina de les legions, la seva formació compacta i l'avantatge del terreny, que impedia als britans envoltar-los. Quan els britans ataquen, els romans resisteixen el xoc inicial, llancen els seus pila i després avancen en formació de falca, provocant una derrota total dels rebels.
La revolta és definitivament sufocada. Boudica, segons les fonts, es suïcida ingerint verí (encara que altres tradicions indiquen que mor per malaltia). Roma consolida el control de Britània. Tanmateix, l'administració imperial modera alguns abusos contra les poblacions indígenes per evitar noves revoltes.
La revolta de Boudica és el símbol més famós de la resistència britana contra Roma. Durant els segles XIX i XX, especialment a l'època victoriana, Boudica és transformada en una heroïna nacional britànica, símbol de llibertat, independència i patriotisme. La seva estàtua més coneguda s'alça avui al costat del Parlament de Londres, prop del pont de Westminster.
Revoltes al nord (s. II-III)
Les tribus de l'actual Escòcia —caledonis o pictes— es neguen a sotmetre's a l'Imperi. Les seves tàctiques de guerrilla i la inhospitalària geografia del nord obliguen els romans a construir barreres defensives com el Mur d'Adrià i el Mur d'Antoní per contenir els atacs.
Tanmateix, el general Agrícola, l'any 78, arriba a conquerir tota Britannia, sense incloure Irlanda —Hibernia— ni Islàndia, que no interessaven en absolut als romans.
Les poblacions del nord es van anar aliant amb l’objectiu d’atacar amb freqüència les fronteres de l’Imperi. Aquestes comunitats són les que coneixem com a pictes.
Els pictes
La denominació prové del grec pictoi, que es pot traduir com «el poble de la gent tatuada». Aquests tatuatges, possiblement de caràcter simbòlic o ritual, reforçaven el seu aspecte guerrer.
En les fonts romanes apareixen sovint com a caledonis, habitants de la regió que avui correspon a Escòcia. El terme pictes es consolidarà posteriorment per referir-se a aquestes poblacions del nord.
Els romans de la zona van arribar a tenir molta por dels pictes. En la imatge següent, es mostra una torre de daus romana (turricula o pyrgus), utilitzada per llançar els daus de manera aleatòria i evitar trampes en els jocs d'atzar. Els daus s'introduïen per la part superior i, en rebotar per unes rampes interiors, sortien per la plataforma inferior.
La torre mostra la inscripció: «Pictos victos, hostis deleta, ludite securi», que es pot traduir com: «Ara que els pictes han estat vençuts i l'enemic destruït, podeu jugar tranquils.»
Aquesta peça és excepcional perquè associa un objecte quotidià amb un missatge polític. Probablement fou fabricada a Britannia entre els segles IV i V dC, en el context de les campanyes contra els pictes, i constitueix un bon exemple de com la propaganda imperial també podia aparèixer en objectes d'ús diari.
El nostre coneixement actual sobre els pictes i el seu mode de vida es redueix a les fonts romanes.
Dió Cassi ens diu: «Dues són les nacions principals entre els britans: la dels caledonis [= els pictes] i la dels macis [...]. Els caledonis es troben més enllà del mur [d'Adrià]. Ambdues tribus viuen en muntanyes salvatges i sense aigua, i en planes desolades i pantanoses; no tenen muralles, ciutats ni camps conreats, sinó que viuen dels seus ramats, de la cacera i de certs fruits; doncs no practiquen la pesca, que allà es troba en quantitats immenses i inesgotables. Habiten en tendes, nusos i descalços; tenen les dones en comú, i en comú crien la seva descendència. La seva forma de govern és assembleària majoritàriament i, com que dediquen la major part del temps al saqueig, en conseqüència, trien com a governants els seus guerrers més audaços. Entren en batalla en carros i tenen cavalls petits i veloços. Hi ha també soldats d'infanteria, molt ràpids en la carrera i molt ferms mantenint el terreny. Com a armes tenen un escut i una llança curta [...] porten també dagues. Poden suportar la gana, el fred i tota mena de dificultats; doncs se submergeixen als pantans i hi passen molts dies amb només els seus caps sobre l'aigua; i quan són als boscos, s'alimenten d'escorces i d'arrels.» (Cassi Dió, Historia Romana, 77, 12, 1-4; Cassi Dió, 1927)
El relat de Dió descriu els pobles del nord de Britannia des d’una perspectiva romana, parcial i sovint propagandística. Com és habitual en les fonts antigues, els pobles considerats «bàrbars» hi apareixen caracteritzats a partir de la duresa dels seus costums, en contrast amb la civilització romana. El text subratlla, sobretot, que més enllà del mur d'Adrià hi havia pobresa i manca de recursos. Tot i disposar de ramaderia i d’aliments del bosc, aquestes comunitats haurien complementat la seva subsistència mitjançant incursions i saquejos sobre el territori romà.
És aleshores, l'any 122, quan l'emperador Adrià visita Britannia durant el seu viatge de cinc anys a les fronteres de l'Imperi Romà.
La construcció del mur
L'emperador Adrià havia estat general i havia participat en diverses campanyes militars. Tanmateix, a diferència de Trajà, el seu predecessor, fou un emperador orientat a la consolidació i a la pau. L'Imperi necessitava estabilitat per recuperar-se i conservar els territoris ja conquerits.
La construcció del mur s’atribueix tradicionalment a Adrià, tot i que les fonts antigues no indiquen de manera explícita quan ni per ordre de qui fou construït. Per aquest motiu, Adrià és l’agent més probable, però no l’únic possible.
Amb el mur s’inaugura una nova estratègia de contenció, molt diferent de l’expansionisme que havia caracteritzat Roma en etapes anteriors. La funció principal de l’estructura era mantenir l’enemic més enllà de la frontera imperial i controlar el pas entre els territoris romans i les terres del nord.
La Stanegate
El Mur d’Adrià es construeix seguint una ruta ja establerta anteriorment: la Stanegate.
La Stanegate era una via militar, pavimentada amb pedra, amb tot un seguit de campaments o fortificacions que permetien una línia de defensa davant els atacs dels pictes. A la zona del futur mur unia Corbridge amb Carlisle, com a principals centres logístics. La presència romana a Carlisle és documentada des de l’any 72-73. El riu Tyne continuava la barrera fins a la ciutat de Newcastle. La via era una ruta ampla que permetia que els carros militars, d'abastiment i de soldats poguessin anar d'una banda a l'altra de l’illa amb una relativa comoditat.
Un campament molt important era el de Vindolanda (finals s. I).
L’expressió “Mur d’Adrià” és d’ús modern. En època medieval, l’estructura era coneguda com a “mur dels pictes”. Per als romans, probablement es tractava d’una frontera defensiva més, sense un nom específicament documentat, malgrat la seva magnitud constructiva.
La línia vermella indica la frontera entre els territoris controlats per Roma, la Romània, i la Caledònia. Tota la infraestructura del mur queda situada a la banda romana, amb l’excepció del fossat. A la part superior es mostra l'estructura del Mur d'Adrià i a la part inferior l'estructura del Mur d'Antoní el Pietós.
El Mur d'Adrià mesura 117,5 quilòmetres de llargada, amb 3 m d’amplada i 3,6 m d’alçada. Es desconeix el temps que va ocupar la seva construcció, però és probable que fos molt ràpida —coordinada per les legions II Augusta, VI Victrix i XX Valeria Victrix— per tal d’evitar qualsevol acció en contra per part dels pictes (Breeze, 2006; Vindolanda Trust, 2026).
El nom actual de “Mur d’Adrià” es justifica per la troballa d'un recipient d'esmalt britanoromà datat al segle II dC, conservat al British Museum: el “bol d'Staffordshire Moorlands Pan”. Curiosament, la major part dels historiadors antics atribuïen el mur a Septimi Sever (Roman Inscriptions of Britain, 2026).
Una inscripció envolta la part superior del bol, enumerant diversos forts situats a l'extrem occidental del mur: MAIS (Bowness-on-Solway), COGGABATA (Drumburgh), VXELODVNVM (Stanwix) i CAMMOGLANNA (Castlesteads). A continuació apareix la frase: “RIGORE VALI AELI DRACONIS” que habitualment s'interpreta com: «(Objecte) del recorregut del Vallum Aelium, propietat de Dracó.»
El Vallum Aelium (“Mur d'Aeli”) era el nom romà del Mur d'Adrià, derivat del nom de l'emperador Publius Aelius Hadrianus.
El bol probablement era un objecte de prestigi adquirit per un oficial romà, un funcionari, un militar destinat a Britània o un viatger. En aquest sentit, es pot comparar amb un record commemoratiu modern d'un monument famós.
Els forts apareixen ordenats geogràficament d'oest a est, fet que indica que els romans entenien el Mur com un conjunt lineal i permet confirmar l'ordre dels forts.
La decoració és d'esmalt celta-britanoromà, una tècnica molt característica del nord de Britània. Els motius vegetals policroms —vermells, blaus, verds i blancs— evidencien la fusió entre tradicions artístiques celtes, artesania provincial romana i gustos de l'exèrcit romà.
En el Rudge Cup (Alnwick Castle, imatge de la dreta) s’enumeren també diversos forts situats al sector occidental del Mur d'Adrià: MAIS (Bowness-on-Solway), COGGABATA (Drumburgh), VXELODVNVM (Stanwix) i CAMMOGLANNA (Castlesteads) (Breeze, 2019).
Staffordshire Moorlands Pan i Rudge Cup formen part d'un petit grup de recipients amb inscripcions sobre el Mur d'Adrià, conjuntament amb l’Amiens Skillet i l’Ellan Pan.
El mur defensiu uneix les dues costes de la Gran Bretanya i aprofita la desembocadura del Tyne com a punt d'inici a la banda oriental. A l'est, Wallsend (Segedunum), el primer dels campaments del mur, se situa a la desembocadura d'aquest riu. Des d’aquest punt, el mur avança cap a l’oest amb una successió de torres i campaments de primera línia, entre els quals destaca Housesteads (Vercovicum). El recorregut acaba a la banda occidental, al Solway Firth, a l'entorn de l'actual ciutat de Carlisle (Luguvalium). En aquesta zona, una sèrie de torres de vigilància més enllà del mur permetien controlar visualment possibles incursions marítimes dels pictes. Per tant, el mur ocupava tota l’amplada de l’illa i es complementava, a l’extrem occidental, amb torres fortificades al llarg de la costa. El campament que ha proporcionat més informació és Chesterholm (Vindolanda), situat a la part central del recorregut, no a primera línia del mur, sinó com a campament de suport.
El mur era una estructura contínua de pedra, precedida per un fossat en forma de ve baixa, amb estaques a l’interior per frenar els carros de guerra pictes. Els guerrers pictes podien llançar venables des del carro, baixar a combatre a peu i fugir novament saltant-hi a sobre. El fossat tenia dimensions irregulars, d’entre 9 i 12 m d’amplada, i una profunditat mitjana d’uns 3 m. Al llarg del mur hi havia portes fortificades cada milla —1,4 quilòmetres—, anomenades portes millàries. A cada porta hi vivien entre 8 i 32 legionaris. Entre porta i porta s’aixecaven torres de vigilància amb sistemes de senyals lluminosos.
Integrats dins del mur, i també en una segona línia de defensa, hi havia divuit campaments. Vindolanda és un dels millor conservats: ha estat àmpliament excavat i, a més, ha proporcionat documentació original d’aquella època. En la construcció del mur s’utilitzà morter de calç, el ciment de l'antiguitat.
El mur seguia els accidents del terreny: no era una estructura rectilínia, sinó sinuosa. El traçat resseguia la carena de turons que marcava la frontera entre els pictes i la Romània.
El mur era defensat per soldats acostumats a climes freds (gals, germànics i també asturs).
De Vindolanda s’han conservat fragments d’uns escrits de l’època, en tinta sobre fusta (Bowman i Thomas, 1994; Vindolanda Tablets Online, 2026).
El primer és una carta amb una invitació entre dues dones de l'alta aristocràcia local a un aniversari:
«Clàudia Severa envia una salutació a la seva estimada Lepidina. Germana, el dia tercer abans de les idus de setembre (= 11 de setembre), per a la celebració de la meva festa d’aniversari, et prego gustosament que facis el possible per venir a veure’ns. Amb la teva visita em faries aquest dia molt feliç. Saluda el teu estimat Cerial. El meu Eli i el meu fillet us envien salutacions. T’esperaré, germana. Adéu, germana, la meva vida. Que estiguis bé, estimadíssima, i rep la meva salutació. A Sulpícia Lepidina, esposa de Cerial, de part de Severa.»
El segon és d’una mare preocupada pel benestar del seu fill:
(...) t’he enviat [dos?] parells de mitjons de part de Sattua, dos parells de sandàlies, dos parells de calçotets, dos parells de sabates (...). Et prego que saludis [---]ndes, Elpis, Iu[---], [---]enus, Tètric i tots els teus companys de taula pels quals jo prego per tal que tu visquis en la major bona fortuna.»
El Mur d’Antoní el Pietós
El Mur d'Antoní (142 dC) se situa uns 100 quilòmetres al nord del Mur d'Adrià. Aprofita un territori de només 59 quilòmetres d'amplada, fet que permetia reduir la infraestructura defensiva i el nombre de soldats necessaris. Tanmateix, la seva ubicació topava amb una geografia molt adversa. Els extrems del mur quedaven relativament desprotegits i amb poca visibilitat, especialment a la banda occidental. A més, la construcció era menys robusta que la del Mur d’Adrià.
El Mur d’Antoní va estar actiu només uns vint anys, fins que la frontera retornà al Mur d’Adrià.
Bibliografia
- Bowman, A. K. i Thomas, J. D. (1994) The Vindolanda Writing-Tablets (Tabulae Vindolandenses II). London: British Museum Press.
- Breeze, D. J. (2006) J. Collingwood Bruce’s Handbook to the Roman Wall. 14a ed. Newcastle upon Tyne: Society of Antiquaries of Newcastle upon Tyne.
- Breeze, D. J. (2019) Hadrian’s Wall: A Study in Archaeological Exploration and Interpretation. Oxford: Archaeopress.
- Cassi Dió (1925) Roman History. Vol. VIII. Cambridge, MA: Harvard University Press.
- Cassi Dió (1927) Roman History. Vol. IX. Cambridge, MA: Harvard University Press.
- Cèsar, G. J. (1917) The Gallic War. Cambridge, MA: Harvard University Press.
- Ciceró, M. T. (2009) Philippics 7-14. Cambridge, MA: Harvard University Press.
- Roman Inscriptions of Britain (2026) Brit. 35.24. Staffordshire Moorlands Pan.
- Tàcit, P. C. (1914) The Annals. Cambridge, MA: Harvard University Press.
- Vegeci (1993) Epitome of Military Science. Liverpool: Liverpool University Press.
- Vindolanda Tablets Online (2026) Tablets: online edition of the Vindolanda texts.
- Vindolanda Trust (2026) Hadrian’s Wall: fact file.
Jordi Coll Vera - 2026