Introducció

En el fotograma següent, de la pel·lícula Seneca, de Robert Schwentke, estrenada el 2023, es mostren dos personatges molt diferents.

El de l'esquerra, interpretat per John Malkovich, és Sèneca. En aquest moment ja ha estat condemnat a mort dues vegades, per dos emperadors diferents: primer per Calígula i després per Claudi. Però és, alhora, un personatge extraordinàriament cèlebre i admirat a la seva època. Passa per ser el millor orador que té Roma en aquest moment i també el filòsof més important de l'escola estoica.

El personatge que té a la seva dreta és un noi de disset anys que es diu Tiberi Claudi Neró i que probablement, d'aquí a pocs mesos, es convertirà en emperador de Roma. El que fan en aquesta escena és educar-lo. L'home gran, Sèneca, ha rebut la missió, l'encàrrec, d'educar aquest noi; però educar-lo en el sentit de l'oratòria: li ha d'ensenyar a parlar, li ha d'ensenyar a fer discursos, perquè en aquest moment, a Roma, l'art del discurs encara és molt important.

En aquesta escena, Sèneca ensenya al seu deixeble com ha de parlar. Aquests són els dos personatges de la nostra història: una història que, de fet, és dramàtica, gairebé una tragèdia, i per això l'explicarem com les grans tragèdies, en cinc actes i un epíleg.

El fet que Sèneca sigui triat com a preceptor de Neró es deu al fet que és, com he dit, el més gran orador de Roma. Ens ho diu Marc Fabi Quintilià:

«[Seneca] va tenir moltes i grans virtuts. Un enginy àgil i abundant, molt estudi i gran coneixement dels temes [···] A més, va tractar gairebé tota la matèria dels estudis, ja que se'l coneixien no només discursos, sinó també poemes i cartes.» (Quintilià 10,1,129)

Sèneca és un extraordinari intel·lectual. Escriu poemes, cartes, tragèdies, molts tractats sobre filosofia i, a més a més, discursos.

Malauradament, nosaltres hem perdut la major part d'aquests discursos, però podem rescatar d'una manera o d'una altra el sentit dels principals. Això és el que farem a continuació.

14 d'octubre de l'any 54

Aquest dia mor l'emperador Claudi. Mor enverinat per uns bolets que li fa menjar la seva dona Agripina, Agripina la Menor, que és justament la mare de Neró. Com que l'emperador és mort, Neró esdevé el seu successor.

Neró s'haurà de presentar davant la societat romana com aquest nou emperador que té un bon discurs i que ha de traslladar el seu missatge polític a tota Roma, al Senat, a l'exèrcit i al poble. Aquesta imatge és una imatge extraordinàriament eloqüent. Ens presenta Neró, justament amb 18 anys, quan la seva mare Agripina li col·loca la corona d'emperador sobre el cap.

És Agripina qui ha tramat durant molts anys que Neró fos el seu successor. Agripina és un personatge extraordinàriament important i extraordinàriament teatral, també. Era la dona més aristocràtica de Roma.

Mai ningú en tot l'imperi romà, i probablement en cap moment de la història, ha sigut tan noble com ella. Era besneta d'un emperador, nebodeta d'un altre emperador, germana d'un emperador, esposa d'un emperador i ara estava molt contenta de ser la mare d'un emperador. Però alhora també havia tingut una vida extraordinàriament difícil.

El seu pare havia mort enverinat. La seva mare havia mort a l'exili de fam, igual que tres dels seus germans. L'altre no, l'altre era Calígula i havia sigut assassinat pel prefecte del pretori.

Estem, doncs, en un context on l'èxit i la mort comparteixen escenari quotidianament. Aquesta imatge és extraordinàriament eloqüent. És Agripina qui li dona al seu fill el poder.

No és el senat, no és el poble de Roma, és la seva mare. I, tan bon punt nero pren el poder, s'ha d'adreçar a la societat romana.

Ens diu Dió Cassi:

«Tenia 17 anys quan va començar a governar. Va anar en primer lloc al campament i va llegir als soldats el discurs que Seneca li havia escrit, prometent-los tot el que Claudi els havia aconseguit. Davant del senat, així mateix, va llegir un discurs similar, també aquest escrit per Seneca. » (Dió Cassi Història Romana 61, 3, 1)

El que ens diu Dió Cassi és que Neró no escriu els seus discursos. Malgrat que Sèneca ja fa sis anys que és el seu preceptor, no ha aconseguit que Neró tingui cap interès per l'oratòria i l'eloqüència. És un deixeble molt dolent. Té moltes habilitats en la poesia i en la música, però l'eloqüència, com també la política, no li interessen gaire. Per tant, aquests primers discursos els ha d'escriure el mateix Sèneca, perquè Neró pugui presentar-se davant de Roma.

Tàcit ens explicarà, als seus Annals, com eren aquests discursos inicials de Neró davant del senat:

«D'altra banda, acabats els simulacres de dol, va entrar al senat i després de parlar de l'autoritat dels senadors i del consens de l'exèrcit, va recordar que disposava de consells i exemples per exercir l'imperi de manera excel·lent i que la seva joventut no estava atacada per les guerres civils o disputes familiars, que no portava amb ell odis, ofenses o desig de venjança. Després va descriure la imatge del seu futur principat, rebutjant principalment tot el que encenia la rancúnia recent. Que ell no seria el jutge de tots els assumptes, de manera que, tancats en una sola casa acusadors i acusats, s'engruixés el poder d'uns quants; que a casa seva no hi hauria res venal ni propens a l'ambició, que hi hauria separació entre casa seva i l'estat; que el senat mantindria els seus antics drets; que Itàlia i les províncies senatorials haurien d'acudir als tribunals dels cònsols; que aquests els facilitarien accés al senat; que ell s'ocuparia dels exèrcits que li havien estat encomanats.» (Tàcit Annals 13, 4)

Aquest discurs que Seneca li ha escrit explica com vol presentar-se com a nou emperador. Serà un emperador que respectarà el senat, que respectarà el poble, que respectarà l'exèrcit i que buscarà el consens entre tots ells. Però recordeu, això són paraules que Neró diu perquè Seneca li ha escrit.

El següent discurs que haurà de pronunciar Neró serà exactament el discurs que es fa protocol·làriament en el funeral de l'emperador mort. És el seu elogi. Seneca ha d'escriure també aquest discurs i Seneca l'escriu molt a contracor perquè Claudi era un personatge detestat per Seneca perquè l'havia enviat durant set anys a l'exili, també detestat per Neró i, en fi, detestat per tot el poble romà. Però els discursos s'han de dir i, més o menys, això és el que deia el discurs, segons Tàcit:

«El dia del funeral [de Claudi] el seu elogi el va pronunciar el príncep [Neró]; mentre va relatar l'antiguitat de la seva nissaga i els consolats i triomfs dels seus avantpassats, es van mantenir seriosos ell i els altres; també es va acollir de bon grat la commemoració de les seves arts liberals i el fet que sota el seu govern no hagués succeït a la república cap adversitat exterior. Però quan va passar a parlar de la seva providència i saviesa, ningú no va poder contenir el riure, per més que el discurs, compost per Seneca, mostrés gran elegància (doncs aquell home posseïa un enginy amè i acomodat al gust dels seus contemporanis). Els més vells, que solen entretenir-se comparant allò antic amb el present, destacaven que Neró era el primer dels que havien assumit el poder a necessitar de l’eloqüència aliena.» (Tàcit Annals 13, 3)

Ni August, ni Tiberí, ni Calígula, ni Claudi, tot sent personatges molt diferents els primers emperadors, cap d'ells havia necessitat de ningú que els escrigués els discursos. Per primera vegada, i això feia riure a tothom, aquell noi, de 18 anys, no sabia escriure els seus discursos i era Seneca qui els havia d'escriure per ell.

3 de gener de l'any 56

Ha passat un any des que Neró és emperador, però algunes coses molt difícils han succeït.

La primera cosa és que Agripina, la seva mare, ha volgut presentar-se davant del poble romà com si ella fos també emperadriu. Les dones podien ser extraordinàriament poderoses a la casa imperial, però no es podien presentar en peu d'igualtat amb l'emperador, fos el seu marit, fos el seu germà, fos el seu fill. Fixeu-vos en aquesta moneda.

En aquesta moneda, a l'invers, són les figures de Neró i de la seva mare, Agripina, en peu d'igualtat. És una moneda que Agripina fa encunyar per mostrar que l'imperi és compartit entre ella i el seu fill. I això serà una de les coses que Seneca, com a preceptor i com a conseller de Neró, no voldrà tolerar. Hi ha un episodi en què uns ambaixadors d'Armènia arriben a Roma i Agripina es vol presentar davant dels emperadors com si ella fos també l'emperadriu. I Seneca ho evita. Li diu a Neró: baixa primer a rebre la teva mare i posa-la en el seu lloc.

Durant aquest primer any, Agripina ha perdut la confiança que tenia en Seneca, perquè veu que Seneca no li permetrà de presentar-se com si fos una igual de l'emperador. D'altra banda, al febrer de l'any 55, és a dir, de l'any anterior, s'ha produït un esdeveniment també extraordinàriament important. Neró havia estat anomenat successor de Claudi, malgrat que Neró no era el seu fill biològic. Neró era fill biològic d'Agripina amb Luci Domici Enovar, un home que ja era mort. Agripina havia aconseguit que el seu nou marit, Claudi, adoptés com a successor el seu fill. Però Claudi sí que tenia un fill natural: Tiberi Claudi César Britànic.

És un nen una mica més jove que Neró, que d'alguna manera té un dret successori més fort que el de Neró pel fet que és fill biològic de Claudi. Agripina ha aconseguit que Neró sigui l'emperador, però continua sospitant de la presència de Britànic. Qualsevol pot dir que vol que Britànic sigui l'emperador i, en aquell context on tot això és molt normal, pot organitzar un complot per enderrocar Neró i situar Britànic. Per evitar-ho, Agripina enverina el nen Britànic, que té 14 anys, al Palau, en un dinar de la família, on el nen menja algun tipus d'aliment enverinat i mor.

La mort de Britànic és un altre escàndol, i Sèneca està molt preocupat perquè l'opinió pública no culpi directament Neró de la mort del jove. Per tant, vol rentar la imatge de Neró davant del públic. I com vol rentar-la? Doncs amb discursos, on Neró es presenta com un personatge absolutament net, sense cap mena d'intervenció en la mort de Britànic, i que, a més a més, té, sobretot, com a característica fonamental, la clemència.

Tàcit ens ho diu:

«[···] fent ostentació de la seva clemència, en freqüents discursos que Sèneca, bé per fer palers que li ensenyava coses honestes, bé per presumir del seu propi talent, feia públics a través de la veu del príncep.» (Tàcit, Annals 13, 11)

I el propi Suetoni ens ho diu també, de manera més clara:

«I per fer ostentació de manera més clara del seu caràcter, va declarar que governaria segons allò prescrit per August i no va perdre cap ocasió d'exhibir la seva liberalitat, la seva clemència i, fins i tot, la seva afabilitat.» (Suetoni, Vida de Neró 10)

Seneca escriu un altre discurs per Neró pel 3 de gener de l'any 56. En la nuncupatio votorum de cada 1 de gener, els nous cònsols i l'emperador pronunciaven els seus vots acompanyats de sacrificis. Era el moment de l’any en que es presentava el programa polític.:

«¿No soc jo, entre tots els mortals, aquell que ha agradat als déus i ha estat escollit per exercir sobre la terra llur funció? Jo soc l'àrbitre de la vida i de la mort dels pobles. A les meves mans hi ha la sort i la condició de cadascú. Per la meva boca la Fortuna anuncia allò que vol concedir a cada mortal. De la meva resposta depenen l'alegria dels pobles i de les ciutats. Cap indret no prospera sense la meva voluntat i el meu favor. Totes aquestes milers d'espases que la meva pau manté embeinades es desembeinaran a un sol senyal meu. De mi depèn quines nacions han de ser destruïdes, quines traslladades, a quines s'ha de concedir la llibertat i a quines se'ls ha de prendre; quins reis han de ser reduïts a servitud i sobre quins caps s'ha de posar una corona; quines ciutats han de desaparèixer i quines han de renéixer.

I, tanmateix, enmig d'un poder tan immens, no em mouen a càstigs injustos ni la ira, ni l'ímpetu de la joventut, ni la temeritat i la insolència dels homes —que tantes vegades han esgotat fins i tot la paciència dels esperits més serens—, ni tampoc aquesta glòria, sinistra però habitual en els grans imperis, de fer ostentació del poder mitjançant el terror. Tinc l'espasa embeinada; més encara, la mantinc fermada. Estalvio fins i tot la sang més humil. Qualsevol home que no tingui cap altre mèrit compta amb el meu favor només pel fet de ser home. Porto amagada la severitat, però duc la clemència cenyida al costat. Em vigilo a mi mateix com si hagués de retre comptes a les lleis que he tret de l'oblit i de les tenebres. M'he deixat commoure per la joventut d'un, per la vellesa d'un altre; a un li vaig concedir el perdó per la seva dignitat, a un altre per la seva humilitat; i quan no vaig trobar cap motiu per a la misericòrdia, em vaig perdonar a mi mateix. Si avui els déus immortals em demanessin comptes del gènere humà, estaria preparat per respondre per tots els homes.» (Sèneca, pròleg del llibre I del tractat De clementia)

El fragment és una reflexió de Sèneca sobre l'exercici ideal del poder: el governant ha de ser conscient del seu poder absolut, però ha d'exercir-lo amb clemència, autocontrol i responsabilitat, no amb por o crueltat.

La clemència era una virtut central en el pensament dels romans. Ciceró ens diu:

«[··· Numa] va morir deixant assegurades dues coses importantíssimes per a la continuïtat de l'estat: la religió i la clemència.» (Ciceró, De la república 2, 27)

Numa, el successor de Ròmul, va establir la religió i va seguir la relació de l'home amb els déus. Roma era pels romans un poble predestinat pels déus. Júpiter havia decidit que Roma fos el poble elegit. La religió era importantíssima, però al mateix nivell que la clemència.

Quan una persona té el poder absolut, no ha de retre comptes a ningú i pot actuar segons el seu caprici i la seva voluntat. Només hi ha un element capaç d'autoregular aquest poder: la clemència.

Quan Roma es constitueix en república, el 510 aC, desapareix el poder absolut i es configura un poder col·legiat, regulat pel dret romà. Tanmateix, la clemència continua sent un valor de Roma, predestinada a governar el món amb moderació.

Juli César, el 58 aC, quan se'n va a conquerir les Gàl·lies , ens diu que ell és sobretot un home clement:

«Cèsar, atès que tots coneixien molt bé la seva clemència [···]» (Cèsar, La guerra de les Gàl·lies, 8, 45)

Ciceró ens ho confirma:

«Dins César hi ha una natura suau i clement.» (Ciceró, Cartes als familiars, 6, 6, 8)

I també Sèneca:

«Això ho va fer també Gai César, aquell que va administrar la seva victòria a la guerra civil amb gran clemència.» (Sèneca, Sobre la ira 2, 23, 4)

L'any 44 aC, uns mesos abans de la mort de Juli César, el senat decreta en el seu honor la erecció d'un temple a la clemència de César.

August, el seu successor, també reconeixerà el valor de la clemència com a valor fonamental de la república, encara que derrocant-la. August recupera el poder absolut. Tanmateix, al Clipeus Virtutis ("Escut de la Virtut"), concedit a August pel Senat i el poble de Roma l'any 27 aC, hi ha escrit:

«El Senat i el poble de Roma van concedir a l'emperador Cèsar August, fill del Diví, en el seu vuitè consolat, l'Escut de la Virtut, en reconeixement del seu valor, de la seva clemència, de la seva justícia i de la seva pietat envers els déus i la pàtria.» (Res gestae divi Augusti 34)

Aquestes quatre virtuts —virtus (valor), clementia (clemència), iustitia (justícia) i pietas (pietat/deure envers els déus, la família i la pàtria)— es convertiran en els pilars ideològics del règim d'August i de la propaganda del Principat.

A l’Eneida, Virgili ens diu:

«Tu, romà, recorda't de governar els pobles amb el teu imperi (aquestes seran les teves arts), d'imposar les normes de la pau, de perdonar els sotmesos i d'abatre els superbs.» (Virgili, Eneida VI, 851–853)

La missió de Roma no és tant en les arts o la filosofia, sinó en el govern dels pobles, la pacificació del món, la clemència amb els vençuts i la fermesa contra els enemics que s'oposen a l'ordre romà.

Primavera de l’any 56

Sèneca escriu el tractat Sobre la clemència. Allà ens diu, en boca de Neró:

«La clemència, a qualsevol casa on arribi, la farà afortunada i tranquil·la; però al palau és encara més admirable, perquè és més rara. Què hi ha, en efecte, de més memorable que el fet que aquell a la ira del qual res no s'oposa, la sentència del qual és tan greu que fins i tot els qui moren hi assenteixen, a qui ningú no contradirà ni tan sols suplicarà quan s'irriti violentament, sigui capaç de contenir-se a si mateix i faci servir el seu poder amb serenitat i per al bé, pensant: “Qualsevol pot matar contra la llei; però ningú no pot perdonar, excepte jo”?» (Sèneca, Sobre la clemència I, 5, 4)

La clemència no és una mostra de feblesa, sinó la màxima expressió de l'autodomini del governant. El príncep és realment poderós no quan castiga, sinó quan, podent castigar sense oposició, decideix moderar-se i perdonar. Aquesta concepció va influir profundament en la teoria política del Principat romà.

«Jo no anomeno clemència la crueltat cansada. Clemència autèntica és la que tu ofereixes, la que no va començar com un penediment de la crueltat, la que no té cap taca, la que no ha vessat cap sang de ciutadans. [···] Ens has ofert, Cèsar, una ciutat sense sang, i d'això t'has enorgullit amb magnanimitat: no haver vessat ni una gota de sang humana a tot el món; cosa tant més gran i admirable perquè mai abans no s'havia confiat a ningú una espasa sense que se'n fes ús.

La clemència, doncs, no només fa els homes més honestos, sinó també més fidels; és alhora l'ornament dels imperis i la seva salvació més segura. Quina altra raó explica que els reis hagin envellit en el poder i hagin transmès els seus regnes a fills i nets, mentre que el domini dels tirans ha estat odiós i breu? Quina diferència hi ha entre un tirà i un rei —ja que l'aparença del seu poder és semblant—, si no és que els tirans són cruels per caprici, mentre que els reis només recorren a la severitat per una causa justa i per necessitat?» (Sèneca, Sobre la clemència I, 11)

Sèneca estableix una oposició clara entre rei (rex) i tirà (tyrannus): tots dos tenen un poder semblant, però el rei governa amb justícia, moderació i clemència, mentre que el tirà actua mogut pel caprici i la crueltat. Per a Sèneca, la clemència no és només una virtut moral, sinó també la millor garantia de l'estabilitat i la continuïtat d'un imperi.

I sèneca continua:

«És una gran felicitat concedir la salvació a molts i retornar-los a la vida quan ja eren a les portes de la mort, i merèixer, gràcies a la clemència, la gratitud dels ciutadans. No hi ha cap ornament més digne ni més bell per a la majestat d'un príncep que la corona que s'atorga per haver salvat ciutadans. [···] Aquest és el poder propi dels déus: salvar la vida dels homes i de les comunitats.» (Sèneca, Sobre la clemència I, 26, 5)

El poder suprem no es manifesta en la capacitat de donar mort, sinó en la de conservar la vida. El príncep ideal s'assembla als déus perquè salva els seus súbdits.

La referència a la corona cívica (corona civica) és especialment significativa. Era una de les màximes distincions de Roma, concedida a qui havia salvat la vida d'un ciutadà romà. August la va rebre simbòlicament l'any 27 aC juntament amb el Clipeus Virtutis, convertint-la en un emblema del seu govern. Sèneca recupera aquest símbol per presentar la clemència com la virtut política més elevada del governant: el millor honor d'un príncep no és haver vençut molts enemics, sinó haver preservat la vida dels seus ciutadans.

A la primavera de l'any 56, per una raó que es desconeix, Sèneca deixa sense finalitzar el tractat Sobre la clemència. Ha escrit un primer i un inacabat segon llibre. No començarà el tercer. Aquesta serà l'única de la seva extensíssima obra que restarà inacabada.

Sèneca continua sent el conseller de Neró. Tanmateix, aquest ha començat a mostrar el seu veritable caràcter. No obeeix les indicacions de Sèneca. La seva vida de Neró està absolutament descontrolada.

Març de l'any 59

Tres anys després d'aquest discurs. Neró és lluny dels consells de Sèneca i també dels de la seva mare Agripina.

Neró és casat amb Octàvia, una jove de família molt noble. Un matrimoni de conveniència sense cap relació matrimonial. Neró manté relacions amb dues dones diferents: una lliberta, Clàudia Acte, la seva amant oficial; i Poppea Sabina, una dona extraordinàriament ambiciosa que l’obliga a escollir entre ella i Agripina.

Aleshores Neró planifica la mort d’Agripina. La convida a les festes de Minerva en un petit vaixell manipulat perquè naufragui. Tanmateix, Agripina se salva i arriba a la platja nedant.

Quan Neró s’assabenta de que la seva mare ha sobreviscut, entra en pànic. Tement que Agripina el denunciï de l'intent d'assassinat davant del Senat o de la guàrdia pretoriana, ordena a Anicet que acabi la feina. Aquella mateixa nit, Anicet es presenta a la vila d'Agripina amb soldats. Segons Tàcit, quan els assassins entren a l'habitació, Agripina, conscient del seu destí, pronuncia la seva frase més famosa: «Ventrem feri.» («Colpegeu el ventre»), al·ludint al fet que aquell ventre havia engendrat Neró.

Neró intenta presentar la mort com un suïcidi. Envia una carta al Senat afirmant que Agripina havia preparat una conspiració i que, descoberta, s'havia llevat la vida. La major part dels senadors accepten oficialment aquesta versió.

Sèneca es troba en una situació moral molt compromesa. Segons Tàcit: Sèneca no havia participat en la preparació del crim; després de l'assassinat ajudà Neró a redactar la carta enviada al Senat per justificar-lo; és colpit per la realitat del govern de Neró.

[Tàcit, Annals XIV, 3–8; Suetoni, Vida de Neró 34; Cassi Dió, Història romana LXI, 12–14]

Segons Tàcit:

«Neró es retira a Nàpols i envia al Senat una carta, el resum de la qual és que s'ha trobat una espasa a Agerí, un dels lliberts més íntims d'Agripina, disposat a atemptar contra ell, i que ella mateixa s'ha imposat el càstig, conscient d'haver tramat el crim. Hi afegeix acusacions repetides des de fa molt de temps: que ha concebut l'esperança de compartir el poder imperial; que pretén que les cohorts pretorianes prestin jurament a una dona, amb la consegüent humiliació del Senat i del poble; que, en veure frustrats els seus plans, s'ha tornat hostil contra l'exèrcit, els senadors i el poble; que ha intentat impedir els donatius i els repartiments, i que ha ordit intrigues contra homes il·lustres. Amb prou feines ha aconseguit —diu— que no irrompi al Senat ni respongui a les ambaixades dels pobles estrangers.

A més, criticant indirectament el temps de Claudi, atribuïa a la seva mare tots els crims de la seva tirania i presentava la seva mort com un benefici per a l'Estat. També donava una explicació del naufragi: qui podia ser tan obtús que cregués que havia estat fortuït? O que una dona que acabava de naufragar hagués enviat un sol home armat per assaltar les cohorts i les flotes de l'emperador?

Per això ja no només era objecte de crítica Neró, la crueltat del qual superava totes les queixes, sinó també Sèneca, perquè amb aquell discurs havia escrit una confessió.» (Tàcit, Annals XIV, 10–11)

Tàcit dona a entendre que Sèneca és l'autor material del discurs o, almenys, de la seva redacció. La frase final és especialment incisiva: «amb aquell discurs havia escrit una confessió» (oratione tali confessionem scripsisset), és a dir, la defensa era tan poc creïble que es convertia en una confessió implícita de la culpabilitat de Neró.

Tenim el Sèneca filòsof, autor del De clementia, que havia elevat la clemència a virtut suprema del príncep, i el Sèneca home d'Estat, obligat —o disposat— a justificar políticament un matricidi. Aquesta contradicció ha alimentat durant segles el debat sobre fins a quin punt Sèneca va ser còmplice del règim de Neró o simplement una víctima de les circumstàncies.

Juny de l’any 62

Després de la mort d’Agripina, Neró s’allunya cada cop més de Seneca, i Seneca també de Neró. D'alguna manera, ha donat per perduda la batalla de fer de Neró un bon emperador i bona persona. Tanmateix, Sèneca no se’n pot allunyar sense el permís explícit de l’emperador. Aleshores escriu el que possiblement és un dels seus últims discursos. Un discurs adreçat estrictament a Neró:

«Fa catorze anys, Cèsar, que vaig ser cridat a compartir les teves esperances; fa vuit anys que exerceixes l'imperi. Durant aquest temps m'has colmat d'honors i de riqueses fins al punt que a la meva felicitat només li manca la moderació.

Prendré exemples il·lustres, no del meu rang, sinó del teu. El teu besavi August va permetre a Marc Agripa retirar-se a Mitilene i a Mecenes viure a Roma com si fos un estranger. Tots dos havien rebut grans recompenses, proporcionades als seus mèrits immensos: l'un, com a company de les guerres; l'altre, per haver prestat nombrosos serveis a Roma.

Jo, què més podia esperar de la teva generositat que una educació, per dir-ho així, formada a l'ombra i que va sortir a la llum perquè semblava haver contribuït a orientar la teva joventut? Aquesta ha estat una recompensa immensa per als meus serveis. A més, m'has envoltat d'una gratitud extraordinària, de riqueses incomptables, fins al punt que sovint em pregunto: "És que jo, nascut cavaller provincial, em compto ara entre els principals de l'Estat? La meva condició d'home sense un llinatge il·lustre ha arribat a destacar entre els nobles i els posseïdors dels antics honors? On és aquell esperit que es conformava amb ben poca cosa? És ell qui ara construeix aquests jardins, passeja per aquestes finques i recorre orgullós tantes terres i tantes rendes?" Només trobo una excusa: que no vaig saber oposar-me als teus favors.

Però tots dos hem arribat al límit: tu, del que un príncep pot concedir a un amic; jo, del que un amic pot acceptar d'un príncep. Tot el que s'hi afegeixi només alimentarà l'enveja, que, com totes les coses humanes, resta per sota de la teva grandesa, però a mi m'amenaça; sóc jo qui necessita ajuda. Igual que, si estigués esgotat pel servei militar o per un llarg viatge, demanaria suport, així també ara, en aquest camí de la vida, vell i incapaç de suportar fins i tot les preocupacions més lleugeres, ja que ni tan sols puc administrar les meves pròpies riqueses, et demano auxili.

Ordena que el meu patrimoni sigui administrat pels teus procuradors i incorporat al teu tresor. No pas perquè vulgui enfonsar-me en la pobresa, sinó perquè, alliberat del pes que m'enlluerna amb el seu esplendor, pugui dedicar el meu esperit al temps que exigeixen els meus jardins i les meves vil·les.

A tu et resta la força i la capacitat d'exercir el poder durant molts anys; nosaltres, els teus vells amics, ja podem reclamar el descans. També això augmentarà la teva glòria: haver elevat als honors més alts aquells que sabien viure amb ben poca cosa.» (Tàcit, Annals XIV, 53)

Davant l'hostilitat creixent de l'emperador, Sèneca li demana: retirar-se de la vida política; renunciar a les immenses riqueses que havia rebut; retornar els seus béns a l'emperador; dedicar els darrers anys a l'estudi i a la filosofia.

Neró rebutja la proposta, però la influència de Sèneca ja és pràcticament acabada.

Neró sap que, malgrat tot, malgrat que fa molts anys que no escolta els consells de Sèneca i que tothom coneix ja la seva mala reputació, deixar marxar Sèneca del seu costat no és, davant l'opinió pública, una cosa aconsellable. Per a ell, com per a tota l'opinió pública romana, Sèneca continua sent l'home més savi de Roma, i tenir-lo al seu costat legitima el seu poder i les seves accions. Per tant, li respon que no li pot concedir el retir perquè Sèneca ha fet tantes coses per ell que, amb una extraordinària ironia, li diu que seria impossible continuar governant Roma i complint la seva missió imperial sense tenir-lo al costat.

Malgrat això, Sèneca es va allunyant cada cop més del seu antic deixeble: som a l'any 62 i, fins a l'any 65, es manté cada vegada més apartat de Neró.

Durant aquests anys escriu o revisa tractats morals i polítics, i sobretot les cartes a Lucili, en les quals exposa la idea que l'home ha de lluitar per ser savi, ha de saber enfrontar-se a la mort, acceptar-la i, sobretot, aprendre al llarg de la vida a apartar-se de les passions i a viure en tranquil·litat d'ànim.

Un dels seus tractats més importants és De tranquillitate animi, Sobre la tranquil·litat de l'esperit.

Aquesta història, aquest drama, aquesta tragèdia, té encara un epíleg. Tres anys després, l'any 65, es forma a Roma un complot per apartar Neró del poder.

Conjura de Pisó. Mort de Sèneca

En aquest complot, conegut com la conjura de Pisó, segurament hi participa molta gent i està encapçalat per un home anomenat Pisó. Però, malgrat que no ho sabem del cert, és possible que Sèneca també hi tingui alguna participació. Segons alguns historiadors, no només hi participa, sinó que està previst que, després d'eliminar l'emperador Neró, Sèneca sigui proclamat emperador.

Segons altres historiadors, Sèneca hi té un paper més secundari. La conjuració arriba a coneixement de Neró i l'emperador duu a terme una autèntica purga a Roma. Condemna a mort tots els conjurats que aconsegueix identificar, entre ells Pisó.

També són condemnades persones del món de les arts i de la cultura, com Petroni, que té una gran influència a la cort, i també Lucà, nebot de Sèneca, i el mateix Sèneca. Sembla que, en algun dels interrogatoris, algú deixa anar el nom de Sèneca. En aquell moment, Sèneca és a la seva vila.

Neró envia un soldat per preguntar a Sèneca si ha tingut cap relació amb el complot. Sèneca respon que no, que no en sap res. El soldat torna i explica a Neró que Sèneca li ha dit que no, però que l'ha notat massa fred en les seves respostes.

A partir d'aquesta fredor, Neró dedueix que Sèneca ha tingut una participació important en el complot i el condemna a mort. Sèneca, que s'ha passat la vida explicant a Neró que el valor fonamental de l'emperador és la clemència, només rep una mostra d'aquesta clemència: pot triar la forma de la seva mort, una execució violenta o el suïcidi. Sèneca tria el suïcidi i, en un episodi conegudíssim, demostra la seva noblesa, la seva dignitat, el seu valor i tots els ideals del filòsof estoic. Sèneca se suïcida l'any 65.

Tres anys després, l'any 68, és Neró qui mor. Després d'una acció política desastrosa —i tot i que la seva figura és molt discutida, perquè en els últims anys s'han intentat explicar algunes de les seves accions més controvertides—, la veritat és que sobretot els senadors estan absolutament farts d'aquest emperador. Finalment, es produeixen una sèrie de complots militars, fonamentalment en aquest cas per part de Galba. Neró mor l'any 68 sense deixar descendència i és l'últim dels emperadors de la dinastia julioclàudia.

Però aquest fracàs té, d'alguna manera, també un atenuant. Sèneca no pot educar Neró, no pot fer-ne l'emperador sensat, assenyat i clement que vol configurar, i, víctima d'aquest fracàs, hi deixa la vida. Però ell mateix sap que, encara que la vida pugui suposar un fracàs, la posteritat pot representar un èxit.

I en una de les seves cartes a Lucili, Sèneca escriu: «Vindrà sobre nosaltres el profund abisme del temps, i pocs enginys aconseguiran treure el cap; fins i tot, encara que caiguin alguna vegada en aquest mateix silenci, resistiran a l'oblit i es reivindicaran durant molt de temps. T'ho prometo, Lucili: jo agradaré a la posteritat.» I Sèneca tenia raó.

9 de Juny de l’any 68. Mort de Neró

La mort de Neró és narrada principalment per Tàcit (Annals XV–XVI, avui perduts en aquest punt), Suetoni (Vida de Neró, 47–49) i Cassi Dió (Llibre LXIII). El relat més complet que conservem és el de Suetoni, complementat per Cassi Dió.

L'any 68 dC, diverses revoltes militars van posar fi al seu govern. A la Gàl·lia, Gai Juli Vindex es rebel·la. A Hispània, el governador Servi Sulpici Galba accepta ser proclamat emperador. Les legions comencen a abandonar Neró. Finalment, la guàrdia pretoriana, comprada per Galba, també l’abandona. Quan el Senat sap que Neró ha perdut el suport militar, el declara enemic públic (hostis).

Segons Suetoni, l'emperador fuig de nit del palau imperial gairebé sense acompanyants. Es refugia en una vila suburbana propietat del seu llibert Faó, situada a uns quatre quilòmetres de Roma. Durant el camí viatjà disfressat, camina descalç en alguns trams i s'amagà entre bardisses per no ser vist.

Quan li comuniquen que el Senat ha ordenat la seva execució segons l'antic costum romà —ser despullat, assotat fins a la mort i exposat públicament—, decideix suïcidar-se.

Neró vacil·là llargament. Segons Suetoni repeteix: «Qualis artifex pereo!» («Quin gran artista mor amb mi!»). També pregunta contínuament si ningú no donarà exemple morint primer.

Quan sent que els genets enviats pel Senat s'acosten, demana ajuda al seu secretari Epafrodit i finalment es clava un punyal al coll. Quan els soldats arriben encara respira. Un centurió intenta aturar l'hemorràgia i Neró només pot dir: «Sero.» («Massa tard.»). És el 9 de juny de l’any 68. Neró tenia trenta anys.

El seu cos és incinerat. Les seves restes dipositades al Mausoleu dels Domicis, al turó Pincià de Roma. Algunes fonts expliquen que durant anys molta gent continua portant flors a la seva tomba.

Amb la seva mort s'extingeix la dinastia julioclàudia, iniciada per August gairebé un segle abans. S’inicia el convuls Any dels Quatre Emperadors (68–69 dC): Galba, Otó, Vitel·li i, finalment, Vespasià.

Les fonts antigues presenten una imatge molt negativa de Neró, però els historiadors moderns són prudents. Tàcit escriu des de la perspectiva de l'aristocràcia senatorial. Suetoni posa l'accent en els episodis escandalosos i anecdòtics. Cassi Dió escriu més d'un segle després. Tanmateix, totes les fonts coincideixen que la seva caiguda fou conseqüència de la pèrdua del suport de l'exèrcit i de la guàrdia pretoriana més que no per una derrota militar directa.

La mort de Neró simbolitza el fracàs del model de govern que Sèneca havia intentat formular al De clementia. El jove emperador, presentat inicialment com el príncep ideal —moderat, just i clement—, acaba el seu regnat envoltat de conspiracions, execucions, el matricidi d'Agripina, la mort de la seva esposa Octàvia, la persecució de nombrosos aristòcrates i, finalment, l'abandonament de tots els seus partidaris.

Bibliografia

• Cassi Dió (1914-1927) Història romana. Trad. E. Cary. Cambridge, MA: Harvard University Press.
• Cèsar, G. J. (1917) La guerra de les Gàl·lies. Trad. H. J. Edwards. Cambridge, MA: Harvard University Press.
• Ciceró (1928) De la república. Trad. C. W. Keyes. Cambridge, MA: Harvard University Press.
• Ciceró (2001) Cartes als familiars. Cambridge, MA: Harvard University Press.
• Quintilià (2001) Institució oratòria. Trad. D. A. Russell. Cambridge, MA: Harvard University Press.
• Sèneca (1917-1925) Moral Essays. Trad. J. W. Basore. Cambridge, MA: Harvard University Press.
• Suetoni (1914) Vides dels dotze cèsars. Trad. J. C. Rolfe. Cambridge, MA: Harvard University Press.
• Tàcit (1931-1937) Annals. Trad. J. Jackson. Cambridge, MA: Harvard University Press.
• Virgili (1916) Eneida. Trad. H. R. Fairclough. Cambridge, MA: Harvard University Press.

Jordi Coll Vera - 2026