Albert Einstein (1879–1955)

Albert Einstein és una de les figures decisives de la ciència contemporània. Les seves idees van transformar la manera d’entendre l’espai, el temps, la massa, l’energia, la llum i la gravitació, i també van contribuir al naixement de la física quàntica. Però la seva importància no es limita al laboratori ni a les equacions. La seva vida travessa alguns dels grans debats morals i polítics del segle XX: el pacifisme, el nacionalisme, el sionisme, l’ascens del nazisme, la persecució dels jueus, les armes nuclears i la responsabilitat social dels científics. Per això, parlar d’Einstein és parlar alhora d’un científic excepcional i d’un personatge profundament marcat pel seu temps (Pais, 1982; Isaacson, 2007).

Infantesa i formació

Albert Einstein neix el 14 de març de 1879 a Ulm, al regne de Württemberg, dins l’Imperi alemany. És fill de Hermann Einstein i Pauline Koch. La mare, Pauline, prové d’una família acomodada de comerciants de blat; el pare és un home culte, amant de la literatura, de caràcter afable però poc hàbil en els negocis. Poc després del seu naixement, la família es trasllada a Munic, on el pare i l’oncle Jakob desenvolupen una empresa dedicada a equipaments elèctrics. Albert té una germana, Maria —coneguda familiarment com a Maja—, nascuda el 1881 (Nobel Prize Outreach, 2026a).

Durant la infantesa mostra una personalitat reservada i una marcada tendència a la reflexió. Alguns relats biogràfics destaquen que comença a parlar relativament tard, circumstància que preocupa els seus pares, però que no impedeix un desenvolupament intel·lectual posterior extraordinari. Ell mateix recorda dues experiències que l’impressionen especialment: una brúixola que observa quan encara és petit i, més endavant, el descobriment de la geometria euclidiana. La brúixola li suggereix que darrere dels fenòmens visibles existeixen forces que no es perceben directament, mentre que la geometria li mostra la possibilitat d’obtenir certeses mitjançant el raonament abstracte (Isaacson, 2007; Institute for Advanced Study, s. d.).

La seva infantesa i primera joventut transcorren en un ambient familiar relativament feliç. La mare toca bé el piano i li transmet l’afició per la música. Einstein aprèn a tocar el piano i, sobretot, el violí, una pràctica que l’acompanyarà tota la vida i que li servirà sovint per alleujar moments de tensió.

La família és de tradició jueva, però no són creients. Einstein estudia primer en una escola catòlica i posteriorment al Luitpold Gymnasium de Munic. No s’adapta bé, però, a l’educació alemanya del moment, caracteritzada per una disciplina que considera excessivament rígida i autoritària. La seva actitud crítica davant l’autoritat i l’aprenentatge memorístic constitueix un tret persistent de la seva personalitat (Fölsing, 1997).

Quan els negocis familiars entren en dificultats, els Einstein es traslladen a Itàlia. Albert es queda sol a Munic, amb uns familiars, per acabar els estudis de secundària. L’absència dels pares i de la germana li provoca un fort malestar i, amb quinze anys, aconsegueix que un metge li justifiqui abandonar l’escola per reunir-se amb la família al nord d’Itàlia.

Albert abandona el Gymnasium el 1894 i es reuneix amb la família. Intenta ingressar a l’Eidgenössische Polytechnische Schule de Zuric —la futura ETH Zürich—, però el 1895, encara massa jove, no supera totes les parts de l’examen d’accés. Destaca extraordinàriament en matemàtiques i física, però obté resultats insuficients en algunes matèries generals.

Renuncia a la ciutadania alemanya per evitar el servei militar i rebutja la idea paterna de convertir-se en enginyer elèctric. Passa aleshores un any a l’escola cantonal d’Aarau, a Suïssa, on troba un sistema educatiu molt més liberal. Durant aquest període és hoste de la família Winteler, que exerceix una mena de paper adoptiu i li proporciona un entorn afectiu i intel·lectualment estimulant.

En paraules seves: «si passés els exàmens amb èxit, aniria al Politècnic de Zuric per estudiar matemàtiques i física, escollint la part teòrica d’aquestes ciències, empès per la meva disposició individual pel pensament abstracte».

Finalment, el 1896 ingressa al Politècnic de Zuric per formar-se com a professor de matemàtiques i física (Nobel Prize Outreach, 2026a).

El Politècnic de Zuric és aleshores una institució orientada, entre altres funcions, a la formació de professors de secundària en matemàtiques i física.

A la secció de Matemàtiques i Física hi ha només cinc alumnes. Dos tindran una importància especial en la vida d’Einstein: Marcel Grossmann, que esdevindrà matemàtic de professió, i Mileva Marić, una estudiant sèrbia nascuda a Titel, a la frontera amb Hongria, uns anys més gran que ell.

Marcel Grossmann

Marcel Grossmann (1878–1936), matemàtic suís i amic íntim d’Albert Einstein, va tenir un paper important tant en la vida personal d’Einstein com en el desenvolupament matemàtic de la teoria general de la relativitat. La historiografia especialitzada confirma que la col·laboració entre tots dos va desembocar el 1913 en l’anomenada teoria d’Einstein-Grossmann, un antecedent directe de la formulació definitiva de la relativitat general (Sauer, 2014).

Einstein i Grossmann es coneixen mentre estudien al Politècnic de Zuric, l’actual ETH Zürich. Les seves personalitats i maneres de treballar són força diferents: Grossmann és un estudiant metòdic, ordenat i especialment brillant en matemàtiques, mentre que Einstein té una actitud més independent respecte de l’ensenyament acadèmic. Aquesta diferència resulta beneficiosa per a Einstein, que utilitza els excel·lents apunts de Grossmann per preparar els exàmens. La mateixa ETH assenyala que aquests apunts van contribuir que Einstein pogués completar satisfactòriament els seus estudis (ETH Zürich, 2021).

L’amistat va més enllà dels estudis. Quan Einstein té dificultats per trobar una feina estable després de graduar-se, Grossmann i la seva família intervenen per ajudar-lo. Aquesta relació d’ajuda personal explica que Einstein recordés posteriorment Grossmann no només com un col·laborador científic, sinó com una de les persones decisives dels seus primers anys professionals (Fölsing, 1997; Isaacson, 2007).

El paper científic de Grossmann esdevé especialment important a partir de 1912, quan Einstein torna a Zuric com a professor de física teòrica. En aquell moment intenta generalitzar la relativitat especial per construir una teoria capaç d’incorporar-hi la gravitació. Einstein ja disposa de bona part de les intuïcions físiques fonamentals, però topa amb una dificultat: necessita unes eines matemàtiques molt més sofisticades que les que havia utilitzat fins aleshores. L’ETH resumeix aquesta situació explicant que Einstein tenia els conceptes físics essencials, però li faltava la manera matemàtica adequada d’expressar-los (ETH Zürich, 2021).

És aleshores quan recorre a Grossmann. Segons la frase recollida per l’ETH, Einstein li hauria demanat desesperadament: «M’has d’ajudar o em tornaré boig» (ETH Zürich, 2021).

Grossmann comprèn que la física que Einstein intenta construir exigeix abandonar la geometria euclidiana ordinària. El dirigeix cap a la geometria diferencial de Bernhard Riemann i cap al càlcul tensorial, desenvolupat especialment per matemàtics com Gregorio Ricci-Curbastro i Tullio Levi-Civita. Aquest llenguatge matemàtic permet descriure espais corbats i acabarà essent essencial per representar matemàticament un espaitemps deformat per la presència de matèria i energia.

Aquest és probablement el punt central de l’article: Grossmann ajuda Einstein a trobar el llenguatge matemàtic que necessita la seva nova teoria física. Els estudis de l’historiador de la ciència Tilman Sauer destaquen precisament aquesta col·laboració i el paper específic de Grossmann en la gestació de la relativitat general (Sauer, 2014).

La col·laboració és extraordinàriament intensa. Durant aproximadament nou mesos, Einstein i Grossmann treballen en una primera formulació matemàtica de la teoria de la gravitació. El resultat apareix el 1913 i és conegut habitualment com l’Entwurf («esbós» o «projecte»).

Encara no és la teoria general de la relativitat definitiva: conté pràcticament tots els elements conceptuals necessaris, però les equacions del camp gravitatori encara no són correctes. Einstein continuarà treballant-hi després de traslladar-se a Berlín i arribarà a la formulació definitiva de les equacions de camp el 1915. Per això, la historiografia considera el treball conjunt d’Einstein i Grossmann de 1913 un precursor immediat de la relativitat general (Sauer, 2014).

La importància de Grossmann no consisteix, per tant, a haver concebut la teoria física de la relativitat general, sinó a haver proporcionat a Einstein coneixements i orientacions matemàtiques imprescindibles en una fase crítica del seu desenvolupament. La documentació de l’ETH sobre l’etapa d’Einstein a Zuric situa aquesta col·laboració dins el període en què es produeix un avenç fonamental en la resolució del problema de la gravitació, encara que la formulació final arribi uns anys després (ETH-Bibliothek, s. d.; Sauer, 2014).

La relació Einstein-Grossmann va molt més enllà d’una col·laboració científica. Grossmann desenvolupa la seva carrera acadèmica com a especialista en geometria i professor de l’ETH, però durant la dècada de 1920 la seva salut es deteriora a causa de l’esclerosi múltiple. Mor a Suïssa el 1936. Einstein, que morirà el 1955, continua recordant-lo amb afecte i gratitud. En evocar els anys d’estudiant, contraposa el Grossmann disciplinat i exemplar amb el seu propi caràcter més desordenat i independent. Grossmann acompanya Einstein en tres moments decisius: l’ajuda durant els estudis, contribueix a facilitar-li l’accés a una feina quan inicia la seva carrera i, finalment, li proporciona una part essencial de les eines matemàtiques necessàries per avançar cap a la relativitat general.

En síntesi, la figura de Marcel Grossmann mostra que fins i tot una obra tan estretament associada al geni individual com la relativitat general té una història de col·laboració científica. Einstein aporta les idees físiques revolucionàries, però necessita el domini matemàtic de Grossmann per començar a expressar-les mitjançant la geometria diferencial i el càlcul tensorial. La seva col·laboració de 1912–1913 constitueix així una de les etapes decisives del camí que conduirà Einstein a la teoria general de la relativitat de 1915. (Sauer, 2014)

Mileva Marić

El pare de Mileva és un alt funcionari de l’Imperi austrohongarès que valora especialment l’educació de les dones.

Mileva destaca molt en els estudis de primària i de secundària. Té una malformació congènita —una displàsia del desenvolupament del maluc, possiblement de predisposició familiar— que li provoca una coixesa, i el seu pare l’envia a Suïssa tant per facilitar-ne el tractament com perquè allí les dones poden accedir amb més facilitat a estudis superiors.

Albert i Mileva es fan molt amics. Aquesta amistat deriva progressivament en atracció intel·lectual i amorosa. Mileva té formació musical i un interès profund per les matemàtiques i la física, dues dimensions que faciliten una relació intensa amb Einstein. En aquesta etapa, la relació entre tots dos és estreta i fecunda: interpreten música —ella al piano i ell al violí—, comenten articles acadèmics i comparteixen discussions científiques. També es complementen en la vida quotidiana: Einstein és sovint desordenat i inconstant, mentre que Mileva tendeix a organitzar-li apunts, horaris i rutines.

Mileva, conscient de les dificultats socials i personals que pot comportar aquella relació, passa un semestre a Heidelberg, a Alemanya. Allà segueix cursos i entra en contacte amb l’ambient científic alemany, inclòs el físic Philipp Lenard (1862-1947), futur Premi Nobel pels seus treballs sobre l’efecte fotoelèctric.

Als vint-i-un anys, Einstein es gradua al Politècnic de Zuric. Mileva, en canvi, no supera els exàmens finals. El fracàs s’ha atribuït a diversos factors, entre els quals la pressió social sobre les dones científiques, les circumstàncies personals i la relació difícil d’Einstein amb alguns professors; en qualsevol cas, marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria acadèmica.

Mileva queda embarassada d’Einstein, una situació socialment molt difícil en la Suïssa d’aquell temps. No aprova el segon examen final i torna a casa dels pares per tenir la criatura. Amb vint-i-set anys dona a llum la seva filla Lieserl. Einstein no informa inicialment els seus pares de la relació amb Mileva i mai no arriba a conviure amb la nena, nascuda el 1902. El destí posterior de Lieserl no es coneix amb certesa: alguns biògrafs sostenen que va morir d’escarlatina, mentre que d’altres apunten la possibilitat que fos donada en adopció. No se’n conserva una documentació definitiva, fet que ha convertit el cas en un dels episodis més foscos de la biografia familiar d’Einstein.

Einstein i Marić es casen el 1903, en contra del parer dels pares d’Einstein. Més endavant tenen dos fills: Hans Albert, nascut el 1904, i Eduard, nascut el 1910 (Nobel Prize Outreach, 2026b).

Amb el naixement de Hans Albert, la relació intel·lectual entre Einstein i la seva dona es refreda progressivament. A l’Oficina de Patents, Einstein troba en Michele Besso un interlocutor científic de primer ordre i un amic de tota la vida; Mileva, en canvi, assumeix cada vegada més les feines domèstiques i la cura dels fills. Aquesta evolució no elimina la importància que ella havia tingut en els anys de formació i de discussió compartida, però sí que anticipa la seva relegació en el relat públic de l’obra d’Einstein (Isaacson, 2007; Britannica, 2026).

Berna i l’annus mirabilis de 1905

Einstein acaba els estudis el 1900, però no aconsegueix immediatament una plaça universitària. Adquireix la ciutadania suïssa el 1901 i, després d’algunes feines temporals, entra el 1902 a l’Oficina Federal Suïssa de la Propietat Intel·lectual de Berna, habitualment coneguda com l’Oficina de Patents. Hi treballa com a examinador tècnic de sol·licituds relacionades, entre altres coses, amb aparells electromecànics (Nobel Prize Outreach, 2026a).

La relativa estabilitat de la feina li permet dedicar les hores lliures als problemes fonamentals de la física. A Berna manté també llargues discussions científiques i filosòfiques amb amics com Maurice Solovine i Conrad Habicht, amb els quals constitueix irònicament l’«Acadèmia Olímpia».

L’any 1905 es converteix en el gran punt d’inflexió de la seva carrera. Amb només vint-i-sis anys publica a Annalen der Physik una sèrie d’articles que modifiquen profundament diferents camps de la física. Aquest període és conegut posteriorment com el seu annus mirabilis, o «any miraculós».

En un primer treball proposa que, en determinades circumstàncies, la radiació electromagnètica es comporta com si estigués formada per paquets discrets d’energia. Aquesta hipòtesi dels quanta de llum permet explicar l’efecte fotoelèctric i amplia radicalment les idees introduïdes poc abans per Max Planck. La interpretació constitueix un dels fonaments de la futura física quàntica (Einstein, 1905a; Pais, 1982). Precisament és aquesta contribució —i no la relativitat— la que apareix explícitament en la motivació del Premi Nobel de Física de 1921, concedit pels seus serveis a la física teòrica i especialment pel descobriment de la llei de l’efecte fotoelèctric (Nobel Prize Outreach, 2026c).

En un segon article estudia el moviment brownià, és a dir, el moviment irregular de petites partícules suspeses en un fluid. El tractament estadístic d’Einstein proporciona una manera quantitativa de relacionar aquest moviment observable amb l’agitació molecular i contribueix decisivament a consolidar l’evidència física de l’existència dels àtoms i les molècules (Einstein, 1905b).

El tercer gran treball de 1905, Zur Elektrodynamik bewegter Körper («Sobre l’electrodinàmica dels cossos en moviment»), formula la teoria especial de la relativitat. Einstein parteix de dos principis: les lleis de la física tenen la mateixa forma en tots els sistemes de referència inercials i la velocitat de la llum en el buit és invariant. Les conseqüències són extraordinàries. La simultaneïtat deixa de ser absoluta; les mesures del temps i de les longituds depenen de l’estat de moviment de l’observador, i l’espai i el temps deixen de poder considerar-se magnituds independents i universals en el sentit newtonià (Einstein, 1905c; Pais, 1982).

En aquest treball, Einstein inclou una frase d’agraïment al seu amic Michele Besso: «En conclusió, he de dir que el meu amic M. Besso em va recolzar fermament en el meu treball sobre el tema discutit aquí, i que estic en deute amb ell per diversos suggeriments valuosos».

Einstein i Besso mantindran una amistat de per vida, amb un nombrós intercanvi de cartes personals. A la mort de Besso l’any 1955, amb 83 anys d’edat, Einstein escriurà una carta a la seva família, poques setmanes abans de la seva pròpia mort. La carta finalitza amb una frase que s’ha fet famosa: «Ara [Besso] s’ha avançat en la partida d’aquest món estrany. No té importància. Per a la gent com nosaltres, que creiem en la física, la separació entre passat, present i futur només té el valor d’una il·lusió, encara que persistent».

Pocs mesos després publica una breu extensió d’aquesta teoria en què estableix la relació entre massa i energia, que posteriorment es popularitza mitjançant la fórmula

E = mc²

on E representa l’energia, m la massa i c la velocitat de la llum. La relació implica que la massa constitueix una forma extraordinàriament concentrada d’energia (Einstein, 1905d).

Aquell mateix any obté el doctorat per la Universitat de Zuric. Malgrat la transcendència posterior dels treballs de 1905, Einstein encara continua uns anys a l’Oficina de Patents, que abandona finalment el 15 d’octubre de 1909, quan la seva carrera acadèmica ja està consolidada.

En aquests anys, el paper de Mileva Marić en l’evolució intel·lectual d’Einstein ha estat objecte d’un debat historiogràfic intens. Les cartes privades mostren una relació de discussió científica i de complicitat intel·lectual, i algunes expressions com «el nostre treball» han estat interpretades com a indicis d’una col·laboració més profunda. Tanmateix, no es conserven manuscrits conjunts ni proves documentals suficients per atribuir-li formalment la coautoria dels articles de 1905. La formulació més prudent és, per tant, reconèixer una participació intel·lectual significativa en l’entorn de treball d’Einstein, sense convertir-la en coautora documentada de les publicacions (Britannica, 2026; Asmodelle, 2015).

De la relativitat especial a la relativitat general

A partir de 1908-1909 el reconeixement científic d’Einstein augmenta ràpidament. És Privatdozent a Berna, professor a Zuric i, el 1911, professor de física teòrica a la Universitat Alemanya de Praga. El 1912 torna a Zuric i el 1914 s’instal·la a Berlín, on ocupa una posició especialment prestigiosa vinculada a l’Acadèmia Prussiana de Ciències i al Kaiser-Wilhelm-Institut für Physik (Nobel Prize Outreach, 2026a).

Mentrestant intenta generalitzar la relativitat especial per incorporar-hi la gravitació. El problema l’ocupa durant gairebé una dècada. Una de les idees decisives és el principi d’equivalència: localment, els efectes d’un camp gravitatori poden resultar indistingibles dels produïts per una acceleració.

Amb l’ajut de les matemàtiques de la geometria diferencial —i particularment després de reprendre el contacte amb el seu antic company Marcel Grossmann— Einstein arriba a una concepció completament nova de la gravetat. Aquesta deixa de ser simplement una força que actua a distància entre masses, com en la física newtoniana, i passa a interpretar-se com una manifestació de la geometria de l’espaitemps.

El novembre de 1915 presenta davant l’Acadèmia Prussiana de Ciències la forma definitiva de les equacions de camp de la relativitat general. La matèria i l’energia determinen la geometria de l’espaitemps, i aquesta geometria determina al seu torn el moviment de la matèria. La teoria permet explicar correctament l’anomalia observada en la precessió del periheli de Mercuri i prediu, entre altres fenòmens, la desviació de la llum causada per camps gravitatoris intensos (Einstein, 1916; Pais, 1982).

La confirmació observacional més espectacular arriba arran de l’eclipsi solar del 29 de maig de 1919. Les expedicions dirigides per l’astrònom britànic Arthur Eddington observen la posició aparent d’estrelles situades visualment prop del Sol durant l’eclipsi. Els resultats s’interpreten com una confirmació de la desviació gravitacional de la llum prevista per Einstein. La premsa internacional converteix aleshores el físic alemany en una celebritat mundial.

La relativitat deixa de ser una qüestió coneguda només pels especialistes i Einstein es transforma en el símbol públic del científic genial.

Einstein i la física quàntica

La relació d’Einstein amb la física quàntica és plena de paradoxes. D’una banda, en va ser un dels fundadors; de l’altra, es va convertir en un dels crítics més persistents de la interpretació que acabaria dominant aquest camp.

A més de la hipòtesi dels quanta de llum de 1905, realitza aportacions fonamentals a la teoria quàntica dels sòlids, a les probabilitats de transició atòmica i a la teoria de la radiació. Durant la dècada de 1920, a partir dels treballs del físic indi Satyendra Nath Bose, desenvolupa l’estadística que avui es coneix com a estadística de Bose-Einstein i prediu l’existència d’un estat de la matèria que posteriorment rep el nom de condensat de Bose-Einstein (Pais, 1982).

Tanmateix, no accepta que la interpretació probabilística de la mecànica quàntica constitueixi una descripció definitiva de la realitat. Les seves discussions amb Niels Bohr es converteixen en un dels grans debats epistemològics de la física del segle XX. Einstein considera que la teoria quàntica és extraordinàriament reeixida, però incompleta: pensa que sota les probabilitats observades ha d’existir una estructura física més profunda.

Aquesta discrepància culmina el 1935 en el famós article escrit amb Boris Podolsky i Nathan Rosen, conegut com a paradoxa EPR. Els autors intenten demostrar que la mecànica quàntica no proporciona una descripció completa de la realitat física (Einstein, Podolsky i Rosen, 1935). Irònicament, aquell problema contribueix dècades després al desenvolupament de l’estudi de l’entrellaçament quàntic, avui central en la informació i la computació quàntiques.

El Premi Nobel i la fama internacional

El Premi Nobel de Física corresponent a 1921 és concedit a Einstein, encara que l’entrega efectiva té lloc el 1922. La decisió reconeix els seus serveis a la física teòrica i, específicament, «el descobriment de la llei de l’efecte fotoelèctric» (Nobel Prize Outreach, 2026c).

Durant els anys vint viatja extensament per Europa, els Estats Units i l’Àsia i rep nombroses distincions acadèmiques. La seva imatge —cabells desordenats, roba informal, independència intel·lectual i certa indiferència envers les convencions socials— contribueix a crear un personatge públic extraordinàriament recognoscible.

La seva vida privada, però, travessa profundes dificultats. El matrimoni amb Mileva Marić es deteriora i acaba en divorci el 1919. Aquell mateix any Einstein es casa amb la seva cosina Elsa Löwenthal, que es converteix en una figura central de la seva vida domèstica i l’acompanya durant bona part dels anys de màxima fama. Elsa mor el 1936 (Nobel Prize Outreach, 2026b).

El deteriorament del matrimoni s’havia fet especialment visible durant els trasllats acadèmics d’Einstein. L’estada a Praga el 1911 i, sobretot, la decisió d’instal·lar-se a Berlín el 1914 situen la carrera científica per davant de la vida familiar. Mileva torna finalment a Zuric amb els fills, en una situació material i emocional difícil, mentre Einstein resta a Berlín, cada vegada més concentrat en la relativitat general i més vinculat a Elsa. L’acord de divorci inclou una clàusula significativa: si Einstein rep algun dia el Premi Nobel, els diners del guardó seran lliurats a Mileva. Aquest pacte no prova una coautoria científica, però sí mostra la importància econòmica i moral que el divorci tingué per a ella i per als fills.

Després del divorci, les trajectòries familiars es separen de manera desigual. Elsa acompanya Einstein en l’etapa de màxima projecció pública i organitza bona part de la seva vida social, institucional i domèstica. Mileva, per la seva banda, continua a Zuric i assumeix una càrrega familiar molt pesada, especialment quan Eduard pateix greus problemes de salut mental. Hans Albert acabarà construint una trajectòria pròpia com a enginyer i professor d’hidràulica als Estats Units. Aquest contrast ajuda a completar la imatge d’Einstein: al costat del geni públic hi ha també decisions familiars difícils i conseqüències doloroses per a les persones més properes (Isaacson, 2007; Britannica, 2026).

Einstein pare de família

La paternitat d’Albert Einstein va ser força més complexa del que suggereix la imatge d’un científic simplement distant de la família. Amb Hans Albert (1904-1973) i Eduard (1910-1965) hi va haver afecte real, sobretot durant la infantesa, però també absències prolongades, desacords molt durs i, en el cas d’Eduard, una situació especialment dolorosa. La correspondència familiar publicada als Collected Papers of Albert Einstein és una font important perquè documenta tant els lligams emocionals d’Einstein amb els fills com les seves preocupacions per ells.

Quan Hans Albert és petit, Einstein sembla haver estat un pare afectuós i força present. Mileva explica que el seu marit dedicava bona part del temps lliure a jugar amb el nen. Molts anys després, Einstein recordarà a Hans Albert que havia pensat en nombrosos projectes científics mentre l’empenyia amb el cotxet.

La ruptura matrimonial de 1914 transforma aquesta situació. Einstein es va queda a Berlín mentre Mileva torna a Zuric amb els dos nois. Des d’aleshores, bona part de la paternitat d’Einstein és mitjançant cartes, visites i períodes de vacances. Les cartes de Hans Albert i Eduard parlen dels seus estudis i aficions, però també expressen que troben a faltar el pare. Einstein, per la seva banda, continua escrivint-los i interessant-se per la seva vida.

La relació amb Hans Albert arriba a un punt crític quan aquest decideix casar-se amb Frieda Knecht. Einstein s’hi oposa amb una duresa extraordinària. Entre els arguments que utilitza hi ha molts clarament d’eugenèsics: és convençut que a la família de Frieda existeixen «factors hereditaris desfavorables» i considera que la parella no hauria de tenir descendència.

El desacord arriba fins al punt que Einstein trenca temporalment les relacions amb Hans Albert. Una visita del fill a Berlín el 1927 rebaixa la tensió, tot i que el pare continua contrari al matrimoni. Hans Albert es casa amb Frieda i tenen fills. Amb el temps, pare i fill reconstrueixen parcialment la relació, però sembla que el ressentiment desapareix del tot. Una frase atribuïda a Hans Albert ho expressa amb molta duresa: «Probably the only project he ever gave up on was me» (Probablement, l'únic projecte que va abandonar vaig ser jo).

La trajectòria amb Eduard va ser diferent i probablement més dolorosa. De jove, Eduard és molt intel·ligent, introspectiu i sensible. Les cartes que intercanvia amb el seu pare revelen una relació intel·lectual considerablement rica. Einstein està encantat amb la capacitat de raonament del noi, però simultàniament es preocupa per la seva vulnerabilitat emocional i pel seu «delicat sistema nerviós». Quan Eduard manifesta pessimisme o dubtes sobre el seu propi valor, el pare intenta tranquil·litzar-lo i li explica que ell també ha experimentat oscil·lacions semblants entre desànim i confiança durant l’adolescència.

Aquestes cartes són una de les millors raons per no caracteritzar Einstein senzillament com un pare sense sentiments. Està orgullós d’Eduard i preocupat per ell.

La situació, però, es torna dramàtica quan Eduard desenvolupa una malaltia psiquiàtrica greu, diagnosticada aleshores com esquizofrènia, i comença a ser hospitalitzat repetidament al Burghölzli de Zuric. Einstein està profundament afectat per la malaltia, però també sembla haver-se sentit impotent i incapaç d’afrontar-la emocionalment.

El 1933 es produeix la separació definitiva. Perseguit pel règim nazi per la seva condició de jueu i per la seva notorietat, Einstein abandona Europa s’estableix als Estats Units. Eduard roman a Suïssa, sota la cura principal de Mileva i de les institucions psiquiàtriques. Pare i fill no es tornaran a veure mai més.

Hans Albert emigra també als Estats Units i desenvolupa una carrera important com a enginyer hidràulic i professor a Berkeley. Això permet que pare i fill recuperin un cert contacte durant la seva etapa nord-americana.

Pacifisme, judaisme i compromís polític

La Primera Guerra Mundial reforça en Einstein una posició profundament crítica envers el militarisme i el nacionalisme. Mentre nombrosos intel·lectuals alemanys donen suport a l’esforç bèl·lic, ell adopta una actitud pacifista i defensa la cooperació internacional.

Durant els anys vint també s’apropa al sionisme cultural, especialment a través de la seva relació amb Chaim Weizmann. Dona suport a la creació d’institucions educatives i científiques jueves a Palestina i participa en iniciatives vinculades a la futura Universitat Hebrea de Jerusalem. El seu sionisme, però, no és equivalent a un nacionalisme convencional: insisteix repetidament en la necessitat de cooperació entre jueus i àrabs i manté una profunda desconfiança envers qualsevol nacionalisme exacerbat.

L’ascens d’Adolf Hitler transforma radicalment la seva situació. Quan els nazis arriben al poder el 1933, Einstein es troba fora d’Alemanya. Decideix no tornar-hi, renuncia a la ciutadania alemanya i abandona les seves institucions acadèmiques alemanyes. Com a científic jueu internacionalment famós i defensor públic del liberalisme i el pacifisme, es converteix en objectiu de la propaganda antisemita nazi (Fölsing, 1997; Isaacson, 2007).

Aquest mateix any s’instal·la definitivament als Estats Units i s’incorpora a l’acabat de crear Institute for Advanced Study de Princeton, del qual és un dels primers professors. L’Institut confirma que Einstein forma part del seu professorat des de 1933 fins a la seva mort, el 1955 (Institute for Advanced Study, s. d.).

Des dels Estats Units utilitza el seu prestigi per ajudar refugiats jueus i altres persones perseguides pels règims totalitaris europeus. Davant l’expansionisme nazi, el seu pacifisme es torna menys absolut: arriba a considerar que l’oposició armada al règim de Hitler pot ser necessària (Institute for Advanced Study, s. d.).

Einstein i la bomba atòmica

La relació d’Einstein amb el desenvolupament de les armes nuclears s’ha explicat sovint de manera massa simple. Cal dir-ho clarament: Einstein no participa en el Projecte Manhattan ni treballa en la construcció de la bomba atòmica.

La seva intervenció més important es produeix el 1939. Davant la possibilitat que l’Alemanya nazi pugui aprofitar la fissió de l’urani per fabricar una arma d’una potència desconeguda fins aleshores, els físics Leó Szilárd i Eugene Wigner, entre d’altres, consideren necessari alertar el govern nord-americà. Einstein presta el seu prestigi a la iniciativa i signa una carta adreçada al president Franklin D. Roosevelt en què s’adverteix de la possibilitat de construir bombes extraordinàriament poderoses a partir de reaccions nuclears en cadena (Institute for Advanced Study, s. d.; OSTI, 2026).

La carta contribueix a estimular l’interès del govern nord-americà per la investigació nuclear, però no significa que Einstein participi en el programa posterior que construeix les bombes d’Hiroshima i Nagasaki.

Acabada la guerra, intensifica la seva defensa del desarmament nuclear i d’un sistema internacional capaç d’impedir una futura guerra atòmica. Participa en l’Emergency Committee of Atomic Scientists i defensa formes de govern supranacional. El científic que havia contribuït indirectament a alertar Roosevelt es converteix així en una de les veus més conegudes contra la proliferació nuclear.

Per això, Einstein no pot ser descrit pròpiament com el «pare de la bomba atòmica». La seva equació d’equivalència entre massa i energia proporciona una base conceptual per entendre l’energia nuclear, i la carta Einstein-Szilárd de 1939 ajuda a activar l’interès del govern nord-americà per la recerca sobre l’urani. Però la construcció de les armes nuclears depèn del descobriment de la fissió, de la recerca experimental i industrial posterior i de les decisions polítiques i militars del govern dels Estats Units. Einstein hi té, doncs, un paper indirecte i històricament rellevant, però no tècnic ni operatiu (OSTI, 2026; Bulletin of the Atomic Scientists, 2023).

Princeton i la recerca d’una teoria unificada

Einstein obté la ciutadania nord-americana el 1940, tot mantenint també la ciutadania suïssa. A Princeton disposa d’una llibertat científica excepcional. L’Institute for Advanced Study ha estat concebut com un centre on investigadors seleccionats poden dedicar-se a la recerca fonamental sense les obligacions ordinàries de la docència universitària. Einstein participa en els primers anys d’aquesta institució i hi treballa fins a la mort (Institute for Advanced Study, s. d.).

Durant aquesta etapa concentra bona part dels seus esforços en la construcció d’una teoria del camp unificat que permeti descriure dins d’una mateixa estructura matemàtica la gravitació i l’electromagnetisme. Aquesta recerca no arriba a produir la teoria definitiva que busca. A més, el desenvolupament de la física nuclear i de la teoria quàntica de camps avança en direccions força diferents de les que Einstein considera adequades.

Tot i quedar progressivament allunyat de les línies dominants de la física teòrica, continua treballant obstinadament en la unificació fins als últims dies. L’Institute for Advanced Study assenyala que aquesta recerca ocupa bona part de la seva activitat científica durant els anys de Princeton (Institute for Advanced Study, s. d.).

Aquesta aparent solitud científica no disminueix la seva influència intel·lectual. Manté correspondència amb científics, filòsofs, polítics i ciutadans de tot el món i participa activament en discussions sobre educació, drets civils, llibertat política, racisme, guerra i responsabilitat científica.

Els darrers anys

Einstein manté una estreta vinculació amb la comunitat jueva i amb l’Estat d’Israel, encara que conserva la seva independència política. Quan mor el primer president israelià, Chaim Weizmann, el govern d’Israel li ofereix el 1952 la presidència de l’Estat. Einstein rebutja l’oferta perquè considera que no posseeix ni l’experiència ni les aptituds necessàries per exercir una responsabilitat política d’aquesta naturalesa (Nobel Prize Outreach, 2026a).

Durant els últims anys continua defensant el desarmament i la cooperació internacional. Pocs dies abans de morir treballa encara en una declaració contra les armes nuclears relacionada amb Bertrand Russell, iniciativa que desemboca poc després en el Manifest Russell-Einstein de 1955.

La salut d’Einstein es deteriora a causa d’un aneurisma de l’aorta abdominal. Rebutja una nova intervenció quirúrgica destinada a prolongar-li la vida. Mor el 18 d’abril de 1955 a Princeton, Nova Jersey, als setanta-sis anys (Nobel Prize Outreach, 2026a).

D’acord amb els seus desitjos, el cos és incinerat i les cendres són dispersades en un lloc no revelat. El patòleg Thomas Harvey, però, extreu el cervell durant l’autòpsia, un episodi que posteriorment genera una llarga controvèrsia científica i ètica.

Llegat científic i intel·lectual

La influència d’Einstein sobre la ciència moderna és difícil d’exagerar. La relativitat especial modifica la concepció clàssica de l’espai i el temps; la relativitat general converteix la gravitació en geometria de l’espaitemps i constitueix encara avui la base de la descripció física de la gravetat a gran escala. Les seves conseqüències són essencials per comprendre l’expansió de l’Univers, els forats negres, les lents gravitacionals i les ones gravitacionals.

Les seves aportacions de 1905 al moviment brownià contribueixen a confirmar la realitat física dels àtoms. La teoria dels quanta de llum és un antecedent fonamental del concepte modern de fotó. Els seus treballs amb l’estadística de Bose-Einstein anticipen fenòmens quàntics observats experimentalment moltes dècades després. Fins i tot les seves objeccions a la interpretació convencional de la mecànica quàntica resulten extraordinàriament fecundes: la paradoxa EPR acaba situant en primer pla l’entrellaçament quàntic i la naturalesa de les correlacions no clàssiques.

Einstein representa, a més, una manera particular d’entendre la física teòrica. Confia profundament en els principis generals, en els experiments mentals i en la coherència matemàtica de les lleis de la natura. La seva capacitat consisteix sovint a qüestionar conceptes que semblen evidents —simultaneïtat, temps absolut, espai, gravetat, partícula, llum— i reconstruir-los a partir de principis més fonamentals.

Alhora, la seva biografia impedeix separar completament ciència i història. Neix a l’Imperi alemany, es forma a Suïssa, viu la Primera Guerra Mundial a Berlín, contempla l’ensorrament de la República de Weimar, fuig de l’Alemanya nazi, es converteix en refugiat als Estats Units i presencia el naixement de l’era nuclear. La seva pròpia trajectòria reflecteix, per tant, bona part de les tensions del segle XX.

La seva figura pública acaba adquirint dimensions gairebé mítiques: Einstein es converteix en sinònim de «geni». Aquesta simplificació pot ocultar, però, la dimensió més interessant de la seva obra. Els seus descobriments no provenen simplement d’una capacitat de càlcul excepcional, sinó d’una extraordinària habilitat per identificar contradiccions conceptuals, formular preguntes elementals i portar-ne les conseqüències lògiques fins al final.

Quan mor el 1955, deixa incompleta la teoria unificada que ha perseguit durant dècades. Tanmateix, bona part de la física i de l’astrofísica dels segles XX i XXI continua desenvolupant-se sobre els fonaments que contribueix a establir. L’observació de forats negres, la cosmologia relativista, la detecció d’ones gravitacionals, els rellotges atòmics, els sistemes de navegació per satèl·lit, la física làser, els condensats de Bose-Einstein i la investigació sobre l’entrellaçament quàntic constitueixen, de maneres diferents, prolongacions d’un univers científic en el qual les idees d’Einstein continuen presents.

Més d’un segle després dels articles de 1905 i de la formulació de la relativitat general, Albert Einstein continua ocupant així una posició singular: no només és un dels grans físics de la història, sinó també un dels principals artífexs de la transformació de la nostra manera d’entendre l’espai, el temps, la matèria, l’energia i, en definitiva, l’estructura física de l’Univers.

Bibliografia

• Asmodelle, E. (2015). ‘The Collaboration of Mileva Marić and Albert Einstein’. arXiv.
• Britannica (2026). ‘Mileva Marić-Einstein’. Encyclopaedia Britannica.
• Bulletin of the Atomic Scientists (2023). ‘Albert Einstein, Leó Szilárd and the letter that led to Manhattan Project’. Bulletin of the Atomic Scientists.
• ETH Zürich (2021). ‘From mediocre student to Nobel Prize winner’. ETH Zurich.
• ETH-Bibliothek (s. d.). ‘Professor at the ETH Zurich (1912–1914)’. ETH Zürich.
• Einstein, A. (1905a). ‘Über einen die Erzeugung und Verwandlung des Lichtes betreffenden heuristischen Gesichtspunkt’. Annalen der Physik, 17, 132–148.
• Einstein, A. (1905b). ‘Über die von der molekularkinetischen Theorie der Wärme geforderte Bewegung von in ruhenden Flüssigkeiten suspendierten Teilchen’. Annalen der Physik, 17, 549–560.
• Einstein, A. (1905c). ‘Zur Elektrodynamik bewegter Körper’. Annalen der Physik, 17, 891–921.
• Einstein, A. (1905d). ‘Ist die Trägheit eines Körpers von seinem Energieinhalt abhängig?’. Annalen der Physik, 18, 639–641.
• Einstein, A. (1916). ‘Die Grundlage der allgemeinen Relativitätstheorie’. Annalen der Physik, 49, 769–822.
• Einstein, A., Podolsky, B. i Rosen, N. (1935). ‘Can quantum-mechanical description of physical reality be considered complete?’. Physical Review, 47(10), 777–780.
• Fölsing, A. (1997). 'Albert Einstein: A Biography'. Nova York: Viking.
• Institute for Advanced Study (s. d.). ‘Albert Einstein: In Brief’. Institute for Advanced Study.
• Institute for Advanced Study (s. d.). ‘Albert Einstein’. Institute for Advanced Study.
• Isaacson, W. (2007). 'Einstein: His Life and Universe'. Nova York: Simon & Schuster.
• Nobel Prize Outreach (2026a). ‘Albert Einstein – Biographical’. NobelPrize.org.
• Nobel Prize Outreach (2026b). ‘Albert Einstein – Questions and answers’. NobelPrize.org.
• Nobel Prize Outreach (2026c). ‘Albert Einstein – Facts’. NobelPrize.org.
• Pais, A. (1982). ‘Subtle Is the Lord…: The Science and the Life of Albert Einstein'. Oxford: Oxford University Press.
• Sauer, T. (2014). ‘Marcel Grossmann and his contribution to the general theory of relativity’. arXiv.
• atomicarxive.com (2026). ‘Manhattan Project: Einstein’s Letter, 1939’. atomicarxive.com

Jordi Coll Vera - 2026