La imatge anterior «Der Kreuzbrunnen zu Marienbad» («La font de la Creu, a Marienbad») ens mostra el gravat en coure de l’aspecte del balneari de Marienbad (el nom alemany dins l’antiga Bohèmia de l’actual Mariánské Lázně de la República Txeca) l’any 1815.
A l’emblemàtic balneari de Marienbad s’hi han allotjat filòsofs i escriptors famosos com: Franz Kafka, Friedrich Nietzsche, Sigmund Freud i Johann Wolfgang von Goethe.
Marienbad i el termalisme europeu durant els segles XIX i XX
El balneari de Marienbad, actual Mariánské Lázně, constitueix un dels exemples més representatius de l’apogeu del termalisme europeu entre el segle XIX i les primeres dècades del XX. Situat a Bohèmia occidental, dins l’actual República Txeca, passa en poques dècades d’un territori de fonts conegudes localment a convertir-se en una de les grans ciutats termals de l’Europa cosmopolita.
Les propietats de les fonts de la zona eren conegudes des de feia segles i estaven vinculades al monestir premonstratenc de Teplá. Tanmateix, el desenvolupament sistemàtic del balneari comença a finals del segle XVIII i sobretot a començaments del XIX, amb figures com el metge Johann Josef Nehr, que estudia i promociona l’ús terapèutic de les aigües minerals.
El nom Marienbad —literalment, «bany de Maria»— s’imposa a començaments del segle XIX, i el 1818 el lloc és reconegut oficialment com a balneari públic. A partir d’aquell moment experimenta un creixement extraordinàriament ràpid. Les fonts es canalitzen, s’aixequen pavellons, cases de bany, hotels i passeigs, i el paisatge circumdant és deliberadament transformat en un gran parc terapèutic.
Una de les fonts més emblemàtiques és precisament la «font de la Creu», que apareix representada en nombrosos gravats del segle XIX.
El termalisme de Marienbad resulta especialment interessant perquè mostra que la Kur centreeuropea (la «cura termal») no consistia simplement a banyar-se en aigua calenta. Marienbad disposa principalment d’aigües minerals fredes, riques en diferents combinacions de bicarbonats, sulfats, ferro i diòxid de carboni.
La teràpia combinava la ingestió d’aigua mineral directament de les fonts, banys minerals i carbònics, inhalacions, aplicacions de gas natural, tractaments amb fangs i torbes, dieta controlada i exercici físic mitjançant llargues passejades.
La Trinkkur (la «cura de beguda») era tot un ritual. Els pacients acudien al matí a les fonts amb una tassa o vas especial, bevien la quantitat prescrita pel metge i passejaven lentament per les columnates i els jardins. La mateixa arquitectura balneària era concebuda per facilitar aquesta pràctica.
Marienbad forma part d’una xarxa internacional de balnearis que durant el segle XIX assoleix una importància enorme. Entre els més prestigiosos hi ha Karlovy Vary (Karlsbad), Baden-Baden, Vichy, Bath, Spa a Bèlgica, Bad Ems a Alemanya o Montecatini a Itàlia.
El fenomen està relacionat amb la transformació de la medicina europea. Abans del desenvolupament de bona part de la farmacologia moderna, les aigües mineromedicinals, la hidroteràpia, la dieta, l’exercici i el canvi de clima constitueixen recursos terapèutics importants. Els metges intenten classificar químicament les aigües i determinar quines malalties responen millor a cada tipus de font.
Però el balneari és simultàniament un espai mèdic i un espai social. Les estades poden durar diverses setmanes i generen una forma particular de sociabilitat: hotels, restaurants, teatres, casinos, concerts, jardins, excursions i salons complementen les prescripcions mèdiques.
Aquesta combinació explica que les grans ciutats d’aigües siguin punts de trobada de les elits europees. Aristòcrates, diplomàtics, industrials, escriptors, músics i membres de les cases reials coincideixen temporalment en aquests llocs.
Una figura especialment vinculada a Marienbad és Johann Wolfgang von Goethe. Hi realitza diverses estades durant la dècada de 1820. La seva última visita, el 1823, queda associada al seu enamorament d’Ulrike von Levetzow, molt més jove que ell.
L’experiència inspira la famosa Marienbader Elegie («Elegia de Marienbad»). La vinculació de Goethe amb el lloc contribueix considerablement al prestigi cultural del balneari.
Durant les dècades següents, Marienbad rep nombroses personalitats europees. Entre els visitants més coneguts hi ha monarques, aristòcrates, polítics, compositors i escriptors. El balneari esdevé així una mena de capital estacional informal de l’Europa central.
El període comprès aproximadament entre 1870 i l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914 representa l’edat d’or de Marienbad. La ciutat adquireix la fesomia que encara avui la caracteritza: grans hotels, vil·les historicistes, columnates monumentals, pavellons de fonts, jardins paisatgístics i edificis d’esbarjo. El ferrocarril resulta decisiu perquè permet l’arribada d’una clientela internacional molt més nombrosa.
Aquest model urbà és característic de les grans Kurorte centreeuropees. La ciutat balneària estava organitzada al voltant d’una geografia de la salut: font → columnata → passeig → bany → hotel → parc.
La medicina i l’oci queden així integrats dins una mateixa experiència quotidiana.
L’escriptor Azorín (José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, 1873-1967) ens ho explica durant la seva estança al balneari de Zestoa (Cestona), Guipúzcoa, l’any 1929: «La vida en el balneari comença a les vuit del matí. Fins al moment del menjar, les hores matinals transcorren entre el bany i el passejar a dalt i a baix, pels passadissos, l'aigua. El menjar ha acabat i la tarda s'obre per a nosaltres immensa, infinita, interminable; les tardes són el terror dels balnearis; hores eternes que s'estenen des de les dues fins a les vuit que van omplint-se amb el passeig, l'arribada del correu o la xerrada. I una altra vegada les campanades que anuncien el sopar. Després, anar i venir una altra vegada pels passadissos, l'orquestra, el ball i els jocs de taula i a les onze tot queda desert, silenci.»
Un episodi simbolitza especialment el prestigi polític assolit pel balneari. El 1904, el rei Edward VII i l’emperador Franz Joseph I d’Àustria es reuneixen a Marienbad. Eduard VII era un visitant habitual de la ciutat. El balneari actua així com a espai diplomàtic informal. Lluny de les capitals i sota el pretext de seguir una cura, membres de les elits polítiques europees poden relacionar-se en un ambient menys protocol·lari.
La Primera Guerra Mundial significa una fractura profunda per a tot aquest sistema. La societat cosmopolita que ha alimentat els grans balnearis europeus queda afectada per la desaparició dels imperis, les noves fronteres, la crisi de les aristocràcies i les dificultats econòmiques. Després de 1918, Marienbad —ja Mariánské Lázně— passa de l’Imperi austrohongarès a la nova Txecoslovàquia. El balneari recupera una part important de la seva clientela internacional durant els anys vint i trenta, però el món social anterior a 1914 no tornarà mai més a existir completament.
La Segona Guerra Mundial i, sobretot, els canvis polítics posteriors a 1945 transformen encara més profundament el model. Amb la incorporació de Txecoslovàquia al bloc socialista, bona part de les instal·lacions balneàries passen a estar controlades per l’Estat. El termalisme deixa de ser predominantment un privilegi de les elits internacionals i s’integra progressivament en un sistema de medicina preventiva, rehabilitació i descans subvencionat per l’Estat.
Aquesta evolució de Marienbad reflecteix una transformació general del termalisme europeu durant els segles XIX i XX que acaba sent un centre de rehabilitació i turisme de salut. El que canvia no és només la medicina. També canvia la concepció del cos, del descans i de les vacances. El balneari del XIX anticipa molts elements que avui associem als ressorts de salut i benestar: dieta, exercici, tractaments corporals, paisatge, descans psicològic i sociabilitat.
Des d’aquesta perspectiva, Marienbad és especialment valuós perquè conserva físicament bona part d’aquest univers. Juntament amb deu altres ciutats termals europees, Mariánské Lázně forma part des del 2021 del conjunt «The Great Spa Towns of Europe», inscrit al Patrimoni Mundial de la UNESCO. El reconeixement considera precisament aquestes ciutats com el testimoni d’un fenomen termal europeu que assoleix la seva màxima expressió aproximadament entre 1700 i la dècada de 1930.
El filòsof i crític literari George Steiner (1929–2020) va suggerir (George Steiner, «The Idea of Europe». 2004/2005) que una xarxa informal de cafès permet dibuixar una mena de mapa cultural d’Europa. Si tracéssim sobre un mapa els grans cafès històrics, obtindríem, segons ell, un dels indicadors essencials de la «idea d’Europa». El seu recorregut imaginari va des del cafè freqüentat per Fernando Pessoa a Lisboa, passa pels cafès de Copenhaguen associats als passeigs de Kierkegaard, pels de París, Viena i altres ciutats centreeuropees, i arriba fins als cafès d’Odessa evocats per Isaak Bàbel.
De la mateixa manera, no es pot entendre la idea d'Europa sense la xarxa de balnearis comentada anteriorment. Temples de la salut del cos i temples de la salut de l'ànima.
El termalisme a Catalunya
Catalunya té una tradició termal molt antiga, però el moment decisiu per entendre el termalisme català modern és el segle XIX i el primer terç del XX. És aleshores quan l'ús ancestral de les aigües mineromedicinals es transforma en un fenomen que combina medicina, estiueig, sociabilitat burgesa, arquitectura i turisme, comparable —encara que a una escala diferent— al de Marienbad, Baden-Baden o Vichy.
L'exemple paradigmàtic és Caldes de Montbui. Les seves aigües termals, que emergeixen a temperatures pròximes als 74 °C, ja varen ser explotades pels romans. Les restes de les termes romanes situades al centre de la població testimonien aquesta continuïtat excepcional.
Però cal distingir l'ús tradicional de les aigües del termalisme modern. Aquest últim es desenvolupa especialment durant el segle XIX, quan la medicina europea intenta sistematitzar científicament les propietats de les aigües minerals. Metges, químics i farmacèutics n'analitzen la composició i estableixen indicacions terapèutiques segons el tipus d'aigua. A Catalunya apareixen aleshores nombroses «topografies mèdiques», tractats d'hidrologia i memòries sobre fonts minerals. El balneari deixa progressivament de ser només el lloc on hom va a banyar-se i es converteix en un establiment mèdic especialitzat.
Catalunya presenta una concentració notable de surgències termals i mineromedicinals. Entre els grans centres històrics destaquen Caldes de Montbui, Caldes de Malavella, la Garriga, Caldes d'Estrac, Sant Hilari Sacalm, Santa Coloma de Farners, Tona, Vallfogona de Riucorb, Ribes de Freser i les localitats termals pirinenques.
Especialment important és Caldes de Malavella. Com Caldes de Montbui, té antecedents romans —les termes d'Aquae Calidae—, però experimenta una gran transformació durant el segle XIX. Aquí hi trobem un fenomen característic del termalisme català: el balneari i l'embotellament industrial de l'aigua mineral evolucionen paral·lelament. L'aigua deixa de consumir-se exclusivament al lloc de la font i comença a circular comercialment.
Un cas extraordinàriament representatiu és Vichy Catalan, originari de Caldes de Malavella a partir de la iniciativa del metge Modest Furest i Roca a finals del segle XIX.
Furest adquireix els terrenys de la font del Puig de les Ànimes i n’impulsa tant l'explotació terapèutica de les aigües com la seva comercialització. El projecte acabarà donant lloc al gran Balneari Vichy Catalan, amb la característica arquitectura monumental d'influència modernista i neoislàmica.
Això mostra una diferència interessant respecte del model clàssic de la Kur: la medicina termal es converteix també en indústria alimentària i comercial. L'aigua medicinal que abans calia anar a prendre a la font arriba embotellada a Barcelona, Madrid, París o altres mercats.
La Garriga constitueix probablement un dels millors exemples de la fusió entre termalisme i estiueig burgès. La proximitat de Barcelona i, sobretot, l'arribada del ferrocarril el 1875 faciliten que famílies de la burgesia barcelonina hi passin temporades. Al voltant dels balnearis es desenvolupa una arquitectura residencial d'estiueig que transforma profundament la població. El fenomen és molt semblant, a escala catalana, al que succeïa a les grans Kurorte centreeuropees. El balneari es converteix en el centre d'un sistema social molt més ampli.
Un altre cas singular és Caldes d'Estrac, tradicionalment coneguda com Caldetes. Aquí es produeix la combinació de dues pràctiques terapèutiques que adquiriran una enorme popularitat durant el XIX: el termalisme i els banys de mar. La medicina de l'època atribueix propietats terapèutiques tant a les aigües minerals com a l'aigua marina i al clima marítim. Això contribueix a convertir Caldetes en un important centre d'estiueig de les classes benestants barcelonines.
Els Pirineus constitueixen l'altre gran territori termal català. Hi trobem establiments històrics com els de Caldes de Boí, Arties, Tredòs, la Vall de Ribes i altres punts vinculats a fonts minerals. El model pirinenc introdueix un altre element fonamental de la medicina del XIX: el clima. L'altitud, l'aire de muntanya, les excursions i el repòs formen part del tractament tant com les mateixes aigües. Això apropa aquests establiments als Kurorte alpins de Suïssa, Àustria o Alemanya.
El pacient —el banyista o curista— no està permanentment sotmès a tractaments. La cura estructura només determinats moments del dia. La resta del temps està dedicada a passejar, llegir, conversar, assistir a concerts, jugar, fer excursions o establir relacions socials.
Per això, les guies i anuncis dels balnearis del XIX sovint destaquen tant les propietats químiques de les aigües com la qualitat de l'allotjament, els jardins, el paisatge, les comunicacions i les diversions. El balneari és, en aquest sentit, una microciutat temporal.
El model català de termalisme està especialment relacionat amb el desenvolupament de la burgesia urbana i de l'estiueig. Marienbad, Karlsbad, Baden-Baden o Vichy tenen una major dimensió internacional i diplomàtica. Monarques, aristòcrates, polítics i intel·lectuals de diferents països hi coincideixen cada temporada. La clientela dels balnearis catalans procedeix sobretot de Barcelona i de les classes benestants catalanes.
Com a la resta d'Europa, el segle XX transforma profundament el termalisme a Catalunya. La Guerra Civil de 1936–1939 hi provoca una ruptura decisiva.
La dimensió de l’aigua amb capacitat netejadora o higiènica és un concepte que es desenvolupa pròpiament a partir del segle XVIII. La química ens revela la composició de l’aigua i aquesta perd el seu halo màgic i misteriós. El pensament racional substitueix la màgia.
Amb el descobriment dels microorganismes, especialment a partir de Louis Pasteur, el lavabo, el bany, el bidet, la neteja de les mans, del cos, s’entenen des del punt de vista higiènic. Tan d’una higiene privada com pública.
El desenvolupament de nous fàrmacs, antibiòtics, cirurgia i medicina hospitalària redueix moltes de les funcions terapèutiques tradicionalment atribuïdes a les aigües. Paral·lelament apareix un competidor formidable: el turisme de platja. Durant la segona meitat del XX, el Mediterrani substitueix en bona mesura el balneari com a gran espai de vacances. El model social de passar tres o quatre setmanes «prenent les aigües» entrà en decadència. Alguns establiments desapareixen i d'altres es reconverteixen als conceptes actuals d’spa, wellness, tractaments corporals i turisme de salut.
El termalisme a l’antiga Bohèmia
Bohèmia occidental constitueix una de les regions amb major concentració de fonts mineromedicinals d’Europa. Aquesta riquesa geològica explica la formació d’un territori especialitzat en el termalisme que, sobretot entre els segles XVIII i XX, assoleix una projecció internacional excepcional.
El seu nucli principal és l’anomenat triangle termal de Bohèmia, format per Karlovy Vary (Karlsbad), Mariánské Lázně (Marienbad) i Františkovy Lázně (Franzensbad). Les tres ciutats es troben relativament pròximes, però les característiques de les aigües i la seva evolució històrica són diferents.
Karlsbad és el centre històric més antic i el que proporciona a Bohèmia una reputació termal internacional abans de l’aparició dels altres dos. La tradició situa el descobriment de les seves fonts en temps de Carles IV, al segle XIV, tot i que la consolidació com a destinació balneària es produeix progressivament durant l’edat moderna. La seva característica distintiva és l’abundància de fonts termals calentes, relacionades amb un mateix sistema hidrogeològic.
Franzensbad, en canvi, representa millor la concepció racional i planificada de la ciutat balneària de finals del segle XVIII. Fundada oficialment el 1793, rep el nom de l’emperador Francesc II. A diferència d’una població preexistent que creix al voltant de les aigües, es desenvolupa en gran part com una ciutat creada expressament per a l’activitat balneària, amb una estructura regular, pavellons de fonts, establiments terapèutics i grans espais verds.
Aquest caràcter planificat és fonamental per entendre l’originalitat del termalisme bohemi. No es construeixen simplement edificis al costat de les fonts: es desenvolupa una nova tipologia urbana, en la qual les surgències minerals determinen l’organització de l’espai.
Un altre element característic de la regió és la gran diversitat dels recursos naturals utilitzats terapèuticament. A les aigües minerals s’afegiren el diòxid de carboni natural, les torbes i els fangs minerals. Franzensbad adquireix particular reputació pels tractaments basats en aquestes torbes, que acaben formant part de l’especialització mèdica de la ciutat.
Un aspecte especialment interessant és que el triangle bohemi no és culturalment aïllat dins de Bohèmia. Forma part d’una regió centreeuropea de població majoritàriament germanòfona abans de 1945 i és estretament relacionat amb les zones termals de Saxònia i Baviera. Aquest és el motiu pel qual aquestes ciutats adquireixen fama internacional amb els noms alemanys de Karlsbad, Marienbad i Franzensbad, les antigues denominacions de les actuals Karlovy Vary, Mariánské Lázně i Františkovy Lázně. Durant el segle XIX, aquestes localitats pertanyien a la monarquia dels Habsburg i, des de 1867, a la part austríaca de l’Imperi austrohongarès. La seva posició geogràfica les situa en una cruïlla entre Praga, Viena, Saxònia, Baviera i els territoris alemanys, circumstància que contribueix decisivament al seu desenvolupament.
Bohèmia es converteix en un important espai d’investigació de les aigües minerals. Durant els segles XVIII i XIX, metges, farmacèutics, químics i geòlegs intenten determinar-ne la composició i explicar l’origen de les surgències. Aquesta recerca afavoreix una progressiva especialització dels balnearis. Ja no totes les aigües són considerades equivalents: la temperatura, els minerals dissolts, el contingut en gasos i altres característiques permetien establir classificacions i atribuir indicacions diferents a cada font. Es produeix una autèntica geografia mèdica de les aigües, en què cada localitat intenta definir la seva especialitat i diferenciar-se de les altres.
El termalisme genera una economia especialitzada formada per hotels, transport, comerç, construcció, serveis mèdics i producció d’objectes relacionats amb les cures. També es desenvolupa una important indústria d’embotellament i exportació d’aigua mineral. Convertint els noms dels balnearis en autèntiques marques internacionals.
Karlsbad desenvolupa, a més, una característica cultura material associada al termalisme: vasos especials per beure les aigües, porcellanes, records, guies, mapes, gravats i posteriorment fotografies i postals. La representació visual de les fonts i dels edificis balnearis és una part important de la promoció internacional del territori.
La desaparició de l’Imperi austrohongarès el 1918 modifica radicalment el marc polític. Els balnearis passen a formar part de la nova Txecoslovàquia, tot i trobar-se en una regió amb una important població alemanya. La qüestió nacional adquireix progressivament més pes durant el període d’entreguerres. Després dels Acords de Munic de 1938, la regió és incorporada al Tercer Reich juntament amb bona part dels Sudets. El canvi més profund arriba després de 1945, amb l’expulsió de la major part de la població alemanya de Txecoslovàquia. Aquesta transformació demogràfica altera radicalment unes ciutats que durant segles han tingut una cultura predominantment germanòfona. Amb el règim socialista instaurat després de 1948, els establiments balnearis són majoritàriament nacionalitzats. Tanmateix, a diferència d’altres formes de turisme associades a les antigues elits, el termalisme no desapareix. És reinterpretat com una branca de la medicina i de la rehabilitació i queda integrat en el sistema sanitari estatal.
Després de 1989, Karlovy Vary, Mariánské Lázně i Františkovy Lázně recuperen una forta orientació internacional. Actualment, les tres formen part de The Great Spa Towns of Europe, inscrit per la UNESCO com a Patrimoni Mundial el 2021. Geologia, medicina, urbanisme i economia acaben configurant una de les regions balneàries més importants de l’Europa moderna.
Visitants il·lustres de Marienbad
Entre els molts personatges famosos que han fet estades a Marienbad en destacarem Sigmund Freud, Franz Kafka, Friedrich Nietzsche i Johann Wolfgang von Goethe.
Sigmund Freud
Els viatges ocupen un lloc considerable en la biografia de Sigmund Freud. Passades les vacances familiars d'estiu, emprenia itineraris més complexos que preparava acuradament mitjançant guies de viatge —especialment les Baedeker. Tenia una particular fascinació per Itàlia i pels jaciments de l'antiguitat clàssica. La seva correspondència revela el plaer que obtenia dels paisatges, del clima meridional, de la gastronomia i de la llibertat temporal que representava abandonar Viena.
Els seus desplaçaments permeten observar també una geografia característica de les classes cultes de l'Europa de la Belle Époque: Viena, els balnearis de Bohèmia, els Alps i Dolomites, Itàlia i les grans ciutats europees, tot connectat gràcies al ferrocarril.
Freud era un usuari habitual dels balnearis, sobretot de Karlsbad. La cronologia dels seus viatges documenta cures a Karlsbad el 1910, 1911, 1912, 1914 i 1915. El 1911 hi va amb la seva filla Sophie i el 1912 amb la seva esposa Martha. Les estades formaven part de la seva organització anual de la salut i sovint precedien les vacances familiars a la muntanya o els seus viatges per Itàlia.
La seva estada més ben documentada a Marienbad té lloc durant l'estiu de 1913. Una carta de Freud a Max Eitingon, datada a Viena l'11 de juliol, ens permet precisar extraordinàriament bé el viatge. Freud anuncia que sortirà cap a Marienbad el diumenge 13 de juliol, que s'allotjarà a la Villa Turba i que hi romandrà aproximadament fins al 10 d'agost. Després té previst continuar cap a San Martino di Castrozza, als Dolomites. A Marienbad l'acompanyaven Martha Freud, Anna Freud i Minna Bernays, germana de Martha.
No es tracta simplement d'unes vacances. Freud va a Marienbad per seguir una cura balneària. Això queda explícitament documentat en la seva correspondència. El 3 d'agost de 1913 escriu des de Marienbad a Sándor Ferenczi que el dia anterior ha acabat la seva Kur. Freud és simultàniament un metge modern i un curista de la cultura balneària centreeuropea.
L'estada a Marienbad no significa una interrupció de la seva activitat intel·lectual. Freud continua rebent correspondència i seguint molt atentament els conflictes que en aquell moment afecten el moviment psicoanalític. L'estiu de 1913 és particularment delicat. Les discrepàncies amb Carl Gustav Jung s'han fet molt profundes i s'apropa el IV Congrés Psicoanalític Internacional de Munic, que es celebrarà al setembre. Freud recordarà posteriorment aquell congrés com un moment especialment tens de la història del moviment psicoanalític. Mentre fa la cura a Marienbad, manté una correspondència intensa amb Ferenczi, Ernest Jones, Max Eitingon i altres membres del cercle psicoanalític. El balneari és doncs una mena de despatx estival de Freud.
Just abans d’abandonar Marienbad, el 10 d'agost de 1913, escriu una carta a Ernest Jones en què li comenta que està a punt de marxar cap a San Martino di Castrozza i es queixa del temps que ha fet durant l'estada: fred i humitat, fins al punt que el reumatisme del braç dret li dificulta escriure. La cura de Marienbad de 1913 no sembla haver estat una experiència especialment agradable per a la família Freud; la correspondència familiar conserva una impressió més aviat negativa de l'estada.
El viatge de 1913 no és una successió arbitrària. Cada lloc té una funció diferent: Marienbad és la Kur; San Martino di Castrozza, les vacances de muntanya; Munic, el congrés professional; i Roma, el viatge cultural. Una combinació de salut, vacances, treball i cultura molt característica de les formes de viatjar de les elits professionals i intel·lectuals centreeuropees abans de 1914.
Marienbad apareix dues vegades en la història freudiana: primer com a lloc personal de cura el 1913 i, vint-i-tres anys després, el 1936, com a lloc de reunió internacional del moviment que Freud mateix ha fundat.
Franz Kafka
Els viatges de Franz Kafka tenen un caràcter força diferent dels de Freud. Kafka no és un gran viatger cosmopolita en el sentit tradicional, però els desplaçaments —per feina, vacances, cures de salut o trobades sentimentals— apareixen repetidament en la seva biografia. Marienbad ocupa un lloc singular perquè hi viu, l'estiu de 1916, un dels períodes més feliços de la seva complicada relació amb Felice Bauer.
La vida de Kafka està fortament centrada a Praga, però la seva feina a l'Institut d'Assegurances d'Accidents de Treball del Regne de Bohèmia l'obliga ocasionalment a desplaçar-se. També viatja durant les vacances, sovint amb Max Brod. Entre els seus destins hi trobem Berlín, Viena, París, Zuric, Milà, Venècia, Verona, el llac de Garda, Riva, Budapest i diverses localitats de Bohèmia i Alemanya. Alguns viatges tenen una motivació turística; d'altres estan relacionats amb la salut. A mesura que aquesta es deteriora, sanatoris i llocs de repòs adquireixen una presència creixent en la seva geografia personal.
Marienbad apareix abans del diagnòstic de tuberculosi de 1917 i pertany encara al món dels viatges de Kafka durant la Primera Guerra Mundial. El maig de 1916 realitza un viatge oficial relacionat amb la seva feina que el porta a Karlsbad i Marienbad. Les ciutats termals de Bohèmia occidental són fàcilment accessibles des de Praga i formen part de l'espai habitual de desplaçament de la seva burgesia.
L'experiència de Marienbad li causa una impressió prou favorable perquè decideixi tornar-hi poc després per passar-hi les vacances. La comparació que fa entre les dues ciutats és reveladora: considera Karlsbad agradable, però Marienbad extraordinàriament bella.
La gran estada comença el 3 de juliol de 1916. Felice Bauer arriba des de Berlín i l'espera a l'estació de Marienbad. Kafka i Felice s'allotgen al luxós Hotel Schloß Balmoral und Osborne, en dues habitacions contigües. La disposició de les habitacions és significativa. Kafka, sempre extraordinàriament sensible a la necessitat d'aïllament, pot estar al costat de Felice sense renunciar completament al seu espai privat.
La primera nit és desastrosa. Al seu diari anota la dificultat que li provoca imaginar una vida compartida. Però durant els dies següents la situació canvia radicalment. Els mals de cap disminueixen, dorm millor i la relació amb Felice adquireix una proximitat que Kafka afirma no haver experimentat abans amb ella.
Per entendre la importància d'aquells dies cal recordar que la relació entre Kafka i Felice havia estat extraordinàriament complicada. S'havien conegut el 1912 i la seva relació es desenvolupa en gran part per correspondència. Kafka li escriu centenars de cartes. Es prometen el 1914, però el compromís es trenca poques setmanes després. La tensió entre el desig de casar-se i la por que el matrimoni destrueixi la solitud necessària per escriure constitueix un dels grans conflictes personals de Kafka.
Entre el 3 i el 13 de juliol, Kafka i Felice passen uns deu dies junts. Després dels difícils primers moments, aconsegueixen una intimitat quotidiana que la relació epistolar no els havia proporcionat. El 10 de juliol, fins i tot redacten conjuntament una carta a Anna Bauer, mare de Felice, en què expressen la voluntat de donar una nova estabilitat a la seva relació i es plantegen un futur compartit.
En una carta a Max Brod escrita entre el 12 i el 14 de juliol, Kafka explica com, després d'uns primers dies terribles, la relació ha canviat fins a adquirir una qualitat humana que fins aleshores només havia conegut en la correspondència amb Felice. Anys més tard, el record encara persistirà. En el seu diari de 29 de gener de 1922, Kafka evocarà haver estat a Marienbad «catorze dies feliç», encara que aquella felicitat hagués arribat després d'una difícil ruptura de les seves barreres interiors. Una afirmació excepcional en un autor els diaris del qual estan dominats tan sovint per la inseguretat, l'insomni, l'angoixa i la insatisfacció amb ell mateix.
Felice marxa el 13 de juliol. Kafka l'acompanya en una part del trajecte i després retornà a Marienbad. Ell hi roman aproximadament deu dies més, fins als dies 23 o 24 de juliol. La documentació epistolar permet seguir-lo pràcticament dia per dia: escriu a Max Brod, Ottla Kafka, Felix Weltsch i Felice des de Marienbad fins al 24 de juliol; el 25 ja torna a escriure des de Praga.
Després de la partida de Felice, Kafka continua recorrent els mateixos llocs on havien estat junts: s'asseu a la seva taula, ocupa el balcó relacionat amb ella i freqüenta els restaurants que han compartit. La persona ha desaparegut, però Kafka continua habitant-ne els espais.
Europa es troba en plena Primera Guerra Mundial. El món cosmopolita anterior a 1914 —amb russos, britànics, francesos, alemanys i austrohongaresos coincidint durant la temporada termal— ha quedat profundament alterat. Aquesta situació apareix explícitament en una postal que Kafka envia a la seva germana Ottla des de Marienbad el 12 de juliol de 1916. Pensant en unes futures vacances conjuntes, escriu que l'any següent viatjaran plegats pel món, que esperen que aleshores ja sigui «lliure», una al·lusió evident a la guerra. La postal es conserva actualment entre els manuscrits de Kafka.
En les seves cartes i diaris apareixen l'hotel, l'habitació, el balcó, el vestíbul, els restaurants, les excursions, l'estació de ferrocarril i els passeigs. És a dir, tota aquella infraestructura quotidiana que convertia una ciutat balneària en un espai on temporalment es podia construir una altra vida.
L'estada és una imatge gairebé crepuscular: Kafka i Felice intenten imaginar una vida futura en una de les grans ciutats d'oci de l'Europa imperial mentre, al seu voltant, aquella mateixa Europa està en guerra.
Durant la seva estada a Marienbad, Kafka encara no sap que pateix tuberculosi. La gran hemorràgia pulmonar que conduirà al diagnòstic es produirà l'agost de 1917, més d'un any després. Per tant, l'estada de 1916 no s'ha d'interpretar principalment com una cura de la tuberculosi. Kafka sí que tenia problemes recurrents d'insomni, cefalees, esgotament nerviós i preocupacions per la salut, i durant l'estada constata una millora notable dels mals de cap i del son.
El 1917 Kafka i Felice es prometran novament, però l'aparició de la tuberculosi contribuirà decisivament a la ruptura definitiva de la relació aquell mateix any.
Freud ens mostra Marienbad com a lloc de Kur; Kafka ens la mostra sobretot com a espai de vacances, intimitat i experimentació vital.
Friedrich Nietzsche
En el cas de Friedrich Nietzsche, el viatge està íntimament relacionat amb la salut i amb la seva manera de treballar. Després d'abandonar definitivament la càtedra de filologia clàssica de la Universitat de Basilea el 1879, a causa dels seus persistents problemes de salut, Nietzsche inicia una existència gairebé itinerant. Durant aproximadament una dècada busca contínuament els llocs, les altituds i els climes que li permeten suportar millor les seves crisis i, alhora, pensar i escriure. Entre 1879 i 1888, Nietzsche pràcticament no té una residència estable. La seva geografia personal s’estén sobretot entre Suïssa, Itàlia, França, Alemanya i Bohèmia.
Alguns llocs acaben adquirint una importància extraordinària en la seva obra: Venècia, Gènova, Rapallo, Niça, Torí i, sobretot, Sils-Maria, a l'Engadina suïssa. També passa per Riva del Garda, Recoaro, Roma, Messina, Montecarlo, Zuric, Naumburg i altres localitats. Aquesta mobilitat no és simplement turística. Nietzsche busca obsessivament una combinació adequada de temperatura, humitat, llum, altitud, alimentació i possibilitats de caminar. Això explica la seva presència en diverses localitats vinculades a la cultura termal europea.
L'estada de Nietzsche a Marienbad es correspon a l'estiu de 1880, en un moment crucial de la seva vida. Ha passat de març a juny a Venècia amb el músic Heinrich Köselitz, més conegut posteriorment com Peter Gast. Després intenta trobar un lloc adequat per passar l'estiu i recorrent zones de Carniola, Caríntia i Tirol, però el viatge resulta molt perjudicial per al seu estat físic. Finalment arriba a Marienbad a començaments de juliol. En una postal enviada a Köselitz el 5 de juliol de 1880, Nietzsche explica que, després del que qualifica com una de les pitjors peregrinacions que ha fet, ha trobat finalment una mena de «port de refugi» a Marienbad.
Nietzsche no busca la vida social dels grans hotels de Marienbad. S'instal·la en un lloc anomenat «Ermitage», situat en un entorn boscós. El 7 de juliol escriu al seu amic Franz Overbeck: «Visc al bosc: es diu “Ermitage”.» I acaba presentant-se, amb ironia, com un «bevedor d'aigua i caminant dels boscos». Nietzsche participa de la cultura balneària —beu les aigües, camina i intenta recuperar la salut—, però transforma la Kur en una experiència gairebé eremítica. En una carta a Peter Gast del 18 de juliol de 1880 escriu que s'ha tornat a convertir en un «eremita» i que passa aproximadament deu hores al dia caminant, mentre beu les aigües i n'espera els efectes. Tanmateix, hi afegeix una dada decisiva: durant aquelles caminades està excavant en el seu «jaciment moral» (moralisches Bergwerk). La metàfora no és casual. A Marienbad, Nietzsche està treballant intel·lectualment en els materials que desembocaran en Morgenröte. Gedanken über die moralischen Vorurteile («Aurora. Pensaments sobre els prejudicis morals»), publicat l'any següent. Tractament corporal i treball filosòfic formen part de la mateixa rutina.
Nietzsche s'ha allunyat progressivament de Richard Wagner i de la metafísica de Schopenhauer. Ara dirigeix la seva atenció cap a l'origen històric i psicològic dels valors morals. En una carta del 7 de juliol a Overbeck explica que ha estat reflexionant repetidament sobre la «moralitat cristiana» i demanava que li enviïn llibres perquè necessita material per desenvolupar les seves hipòtesis.
Durant l'estada llegeix, entre altres autors, Prosper Mérimée i Sainte-Beuve, mentre continua treballant en els materials d'Aurora.
Inicialment Nietzsche no està gaire satisfet. El 5 de juliol es queixa de la pluja, dels preus, del menjar i del viatge que ha perjudicat la seva salut. Fins i tot afirma que difícilment resistirà més de quatre setmanes. Però s’hi acaba quedant molt més temps. L'edició crítica de la correspondència documenta que Nietzsche roman a Marienbad des de començaments de juliol fins a finals d'agost de 1880.
El 20 d'agost encara escriu a Peter Gast des de Marienbad, i el dia 21 comunica a la seva mare i a la seva germana que continua caminant pels boscos i que preveu arribar a Naumburg a finals d'agost o primers de setembre.
Malgrat les queixes inicials, l'estada sembla haver produït una certa estabilització. En la carta familiar del 21 d'agost afirma que el seu estat ha tornat a millorar una mica, resultat que atribueix irònicament a l'extraordinària prudència amb què regula la seva manera de viure. Una carta anterior, del 2 d'agost, mostra fins i tot un canvi d'ànim notable: Nietzsche parla d'un estat d'ànim extraordinàriament elevat. Aquesta transformació ha estat assenyalada posteriorment com un moment significatiu de la seva evolució durant aquests anys.
El 1880 constitueix gairebé un resum de la vida itinerant que Nietzsche portarà durant la dècada següent. Finalment descobrirà Sils-Maria, on hi passarà bona part dels estius successius. Muntanya a l'estiu i Mediterrani durant els mesos freds.
Johann Wolfgang von Goethe
Per a Goethe, els viatges no són únicament descans: constitueixen una forma de coneixement directe de la natura, l'art i les societats humanes. En la seva vellesa, aquesta cultura del viatge convergirà amb una altra pràctica característica de les elits europees: les estades als balnearis.
La biografia de Goethe està marcada pels desplaçaments. El més famós és el viatge a Itàlia de 1786–1788, que el porta a Verona, Venècia, Roma, Nàpols i Sicília i que posteriorment reconstrueix literàriament a la seva Italienische Reise.
En les darreres dècades de la seva vida Goethe freqüenta Karlsbad, Franzensbad, Teplice i Marienbad, entre altres localitats. No hi busca només els beneficis de les aigües: aprofita els viatges per estudiar geologia, mineralogia i paisatge, recollir mostres i relacionar-se amb naturalistes i estudiosos locals. El seu interès per la regió de Cheb és tan intens que ja el 1808 estudia el volcà extingit de Komorní hůrka (Kammerbühl) i posteriorment li dedica un treball mineralògic.
Goethe visita Marienbad quan la localitat és encara extraordinàriament jove. Ha estat reconeguda oficialment com a balneari públic el 1818, i entre 1817 i 1823 es transforma ràpidament mitjançant jardins, pavellons, columnates i nous edificis. La documentació local registra quatre visites de Goethe entre 1820 i 1823, tot i que algunes síntesis turístiques comptabilitzen només les tres estades principals de 1821–1823.
La primera visita documentada és del 28 d'abril de 1820. En una carta al seu fill August, Goethe expressa la sorpresa que li produeix veure néixer una ciutat gairebé davant dels seus ulls. Compara Marienbad amb els assentaments nord-americans on, segons la seva imatge, es podia construir una ciutat en tres anys. L’impressiona especialment l'activitat constructiva, la planificació i la vitalitat del lloc. Goethe contempla Marienbad en el moment mateix de la seva formació com a ciutat balneària moderna.
El 1821 es produeix el fet que acabarà convertint Marienbad en un dels llocs més coneguts de la biografia sentimental de Goethe: hi coneix Ulrike von Levetzow. Goethe té 72 anys; Ulrike és encara una adolescent. La família Levetzow forma part d'aquella societat aristocràtica que passa temporades als balnearis bohemis. Goethe entra en relació amb la mare, Amalie von Levetzow, i les seves filles, i durant les temporades següents manté amb elles una estreta sociabilitat balneària.
Els passeigs hi tenen un paper important en aquesta relació. Encara avui la ciutat conserva un Goethe-Weg, que recorda els itineraris que Goethe i Ulrike recorrien pels boscos i pels voltants de les fonts entre 1821 i 1823.
La rutina de Goethe a Marienbad combina activitats que, per a ell, no són gens separades. Segueix tractaments balnearis, passeja extensament i participa en la societat del balneari, però simultàniament continua les seves investigacions naturalistes. La documentació de Marienbad assenyala explícitament que dedica part del temps a recollir i estudiar minerals de la regió. Goethe no concep el paisatge únicament com un decorat estètic: l'observació directa de plantes, roques, formes geològiques, llum i colors constitueix una part essencial de la seva investigació científica.
L'episodi culminant arriba el 1823. Goethe té 73 anys i torna a coincidir amb Ulrike. Aquell any s'allotja a la casa Zur Goldenen Traube («Al Raïm Daurat»), edifici que actualment acull el Museu Municipal de Mariánské Lázně. La relació amb Ulrike s'intensifica fins al punt que Goethe planteja casar-s'hi. La tradició biogràfica associa la petició de matrimoni a la mediació del gran duc Carl August de Saxònia-Weimar-Eisenach, amic i protector de Goethe. Ulrike no accepta el matrimoni. Les fonts de Mariánské Lázně resumeixen l'episodi indicant que Goethe li demana la mà durant la seva última estada i és rebutjat.
De l'experiència en sorgeix una de les grans obres líriques de la vellesa de Goethe: la Marienbader Elegie («Elegia de Marienbad»). El poema està estretament relacionat amb la separació d'Ulrike i amb el viatge posterior. Goethe hi transforma una experiència íntima —el desig amorós, la diferència d'edat, l'esperança i finalment la pèrdua— en una meditació sobre l'amor i la vellesa. La Marienbader Elegie acabarà integrada en la denominada Trilogie der Leidenschaft («Trilogia de la passió»).
L'estada de 1823 marca pràcticament el final de la seva vida de gran viatger. Després de l'experiència amb Ulrike i del retorn a Weimar, Goethe, ja septuagenari, no tornarà a Bohèmia. Morirà a Weimar el 22 de març de 1832.
«L’Année Dernière à Marienbad» (Alain Resnais, 1961)
L’Année dernière à Marienbad (1961), dirigida per Alain Resnais i escrita per Alain Robbe-Grillet, és un laberint on no existeix una única veritat. Un home (X) intenta convèncer una dona (A) que es van conèixer i van quedar a Marienbad l'any anterior, mentre ella ho dubta constantment. Un tercer personatge (M) completa el triangle. La pel·lícula explora com funcionen la memòria, el temps i la persuasió humana. Mai no sabrem amb certesa si aquella trobada va existir realment.
La pel·lícula no es roda a Mariánské Lázně. Les localitzacions exteriors i palatines es filmen principalment a Baviera, especialment als palaus de Nymphenburg, Amalienburg i Schleißheim, i també es treballa en estudi a París. Per tant, el «Marienbad» de Resnais és un Marienbad imaginari. Quan Resnais realitza la pel·lícula el 1960–1961, el món que ha fet famosa Marienbad ja ha desaparegut. Marienbad és ara Mariánské Lázně, dins la Txecoslovàquia socialista. Tanmateix, en la memòria cultural europea continua existint el Marienbad de la Belle Époque i de l'Europa anterior a 1914. És aquest Marienbad espectral el que sembla encaixar perfectament amb la pel·lícula.
Una de les imatges més famoses de la pel·lícula mostra els personatges al jardí geomètric. Els humans projecten llargues ombres, mentre que els arbres i altres elements del jardí no ho fan de manera natural. No és un error: és una construcció visual deliberadament artificial. El jardí deixa de ser simplement un lloc per passejar —funció essencial dels jardins balnearis del XIX— i es converteix en una mena d'escenari mental. Els personatges semblen atrapats en un temps que no avança.
Ja a Hiroshima mon amour (Resnais, 1959), la relació entre passat i present, record i oblit és fonamental. Marienbad no és tant un lloc com el record incert d'un lloc.
En conjunt és una pel·lícula difícil d’interpretar i que pot tenir nombroses lectures. Tal com ja anunciava la publicitat del cine Madrigal (Granada) durant la seva estrena a Espanya.
Per acabar, vegem-ne el 
tràiler de la pel·lícula.
Jordi Coll Vera - 2026