Catalunya i Sardenya: una història compartida

En paraules de l'historiador italià Francesco Manconi (1941-2014): «Sardenya és la regió italiana què pot enorgullir se de tenir si no el més antic, certament, el més durador vincle polític i cultural amb Espanya. Ara bé, és amb Catalunya i només amb Catalunya, que l'illa experimenta una compenetració que de bon principi és únicament institucional però amb el pas del temps es converteix també en econòmica i cultural». Unes paraules que subratllen la importància històrica de la relació entre Catalunya i Sardenya.

Amb la desaparició de l'Imperi Romà d'Occident, Sardenya queda integrada dins l'Imperi Bizantí i es manté sota la seva influència política i administrativa fins aproximadament al segle IX (Casula, 1985).

L'afebliment progressiu del poder bizantí afavoreix l'aparició d'una organització política pròpia a l'illa, articulada al voltant de quatre territoris coneguts com a judicats. A la pràctica, aquests territoris funcionen com a entitats polítiques gairebé independents. El terme judicat deriva del mot sard judike i no s'ha de confondre amb el concepte modern de judicatura. Al capdavant de cada judicat hi ha un judike o jutge, màxima autoritat política i militar del territori. Malgrat la seva autonomia, els judicats mantenen relacions de dependència variables amb les grans potències mediterrànies i reconeixen, almenys formalment, l'autoritat superior del papat (Casula, 1985; Day, 1987).

La conquesta de Sardenya pels Catalans

Entre els segles XI i XIII, la República de Pisa és una de les grans potències marítimes i comercials de la Mediterrània occidental, mentre que Sardenya resta sota sobirania pontifícia. Aquest marc explica que el domini de l’illa sigui disputat entre poders italians, famílies senyorials locals i, progressivament, la Corona d’Aragó (Ferrer i Mallol, 2000; Casula, 1985).

Durant el segle XIII, els mercaders catalans intensifiquen el contacte amb l’illa. Hi arriben atrets per recursos estratègics com la plata d’Iglesias, la sal de les llacunes de Càller i Oristany, el corall vermell de la costa de l’Alguer i la producció cerealística. Sardenya ofereix, així, un interès econòmic i geoestratègic dins les rutes comercials de la Mediterrània occidental (Ferrer i Mallol, 2000; Casula, 1985).

El 1297, el papa Bonifaci VIII crea el Regne de Sardenya i Còrsega i l’infeuda a Jaume II, en el context dels conflictes mediterranis derivats de la qüestió siciliana. La concessió pontifícia no implica, però, el control efectiu de l’illa: els interessos de Pisa, Gènova i les famílies senyorials sardes continuen condicionant-ne la política interna. Per això, la infeudació papal es converteix sobretot en un títol jurídic que la Corona d’Aragó haurà de fer valer militarment (Ferrer i Mallol, 2000; Casula, 1985).

Entre la concessió pontifícia de 1297 i l’inici de l’expedició passen més de vint-i-cinc anys. Les dificultats financeres de la Corona, les campanyes a Sicília i altres fronts peninsulars retarden l’empresa. Finalment, Jaume II organitza la conquesta militar, que comença el 1323 i obre un procés llarg i discontinu fins a la incorporació definitiva de l’illa a la Corona d’Aragó el 1420 (Ferrer i Mallol, 2000; Casula, 1985).

• 1323-1326. La Corona d’Aragó inicia la conquesta efectiva de Sardenya. L’expedició, dirigida per l’infant Alfons en nom de Jaume II, ocupa Iglesias i Càller i derrota la resistència pisana. La victòria permet constituir el primer nucli territorial del Regne de Sardenya sota domini catalanoaragonès, tot i que el control de l’illa continua sent parcial i inestable (Ferrer i Mallol, 2000; Casula, 1985).
• Després de la conquesta inicial, la Corona promou la repoblació i la reorganització de les principals ciutats amb població d’origen sobretot català, però també valencià i sard. A Sàsser, el rei concedeix franquícies i privilegis inspirats en el model barceloní —«omnes et singulas libertates, franquesias, et immunitates, et privilegia, ac consuetudines civitatis nostrae Barchinonae» —, fet que evidencia la voluntat de traslladar a l’illa institucions i pràctiques polítiques pròpies de la Corona d’Aragó (Casula, 1985; Manconi, 2010).
• A l’interior, en canvi, la consolidació del domini resulta molt més difícil. Es tracta d’un espai rural, fragmentat entre poders locals i formes de dependència que no coincideixen del tot amb el model feudal català. Quan la Corona hi introdueix noblesa catalanoaragonesa per assegurar-ne el control, també hi trasllada noves formes de jurisdicció, fiscalitat i dependència senyorial. Aquest procés genera tensions amb la pagesia i afavoreix l’aparició de resistències locals (Casula, 1985; Ferrer i Mallol, 2000).
• Una part de la noblesa que rep terres a Sardenya no disposa de grans recursos per invertir en castells, infraestructures o explotacions agràries, i intenta obtenir rendes amb rapidesa. Això incrementa el malestar de les comunitats rurals, que veuen com se’ls imposen lleis, impostos i relacions senyorials alienes a la seva tradició. En aquest context, el judicat d’Arborea, governat pels Bas i després pels seus successors, es presenta progressivament com un pol alternatiu de legitimitat política sarda (Casula, 1985; Manconi, 2010).
• Aquesta conflictivitat rural explica per què la conquesta de 1323-1326 no comporta el control efectiu i pacífic de tota Sardenya. El domini catalanoaragonès es consolida sobretot a les places costaneres i urbanes, mentre que l’interior continua sent un espai de resistència, negociació i disputa. Aquesta tensió desemboca, a partir de mitjan segle XIV, en la llarga guerra amb el judicat d’Arborea (Casula, 1985; Ferrer i Mallol, 2000).
• 1353-1409. La guerra sardo-catalana enfronta la Corona d’Aragó amb el judicat d’Arborea i els seus aliats. El conflicte, iniciat el 1353, mostra que la conquesta inicial no ha resolt la disputa pel control de l’illa i que Arborea continua articulant una resistència política i militar de gran abast (Casula, 1985; Manconi, 2010).
• El 1353, Mariano IV d’Arborea trenca amb la Corona d’Aragó i s’alia amb forces genoveses i altres sectors contraris al domini catalanoaragonès. En aquell moment, el poder de la Corona queda reduït sobretot a Càller, l’Alguer i Sàsser, mentre que bona part de l’interior s’escapa del seu control efectiu (Casula, 1985; Ferrer i Mallol, 2000).
• La guerra s’allarga durant dècades. Pere el Cerimoniós intervé personalment a l’illa i impulsa l’ocupació de l’Alguer, que és repoblada amb població procedent sobretot de Barcelona i d’altres indrets de parla catalana. Aquest procés explica la persistència del català a l’Alguer fins a l’època contemporània (Casula, 1985; Manconi, 2010).
• La resistència d’Arborea es reforça amb el suport de potències i famílies contràries a la Corona d’Aragó, especialment Gènova i els Doria. El projecte arborès aspira a unificar l’illa sota una autoritat sarda pròpia, cosa que converteix el conflicte en una lluita per l’hegemonia política sobre Sardenya (Casula, 1985; Manconi, 2010).
• El conflicte culmina militarment el 30 de juny de 1409 amb la batalla de Sanluri, on l’exèrcit de Martí el Jove derrota les forces d’Arborea. La victòria és decisiva, però també molt costosa per a la monarquia, perquè Martí el Jove mor poc després a Sardenya, probablement de paludisme. La seva mort obre la crisi successòria que condueix al Compromís de Casp (Casula, 1985; Garrido Valls, 2010).
• Després de Sanluri, la campanya queda en mans de comandaments de la Corona, entre els quals destaquen Guillem de Montcada i Pere de Torrelles. La resistència arborense encara no desapareix del tot, però perd capacitat militar i política davant l’avenç catalanoaragonès (Casula, 1985; Ferrer i Mallol, 2000).
• Tot i la derrota, els successors d’Arborea continuen reivindicant drets sobre l’illa. Al segle XV, aquesta continuïtat ja no depèn directament del llinatge català dels Bas, sinó de la branca de Narbona, emparentada amb la casa d’Arborea. La qüestió només es tanca definitivament quan la Corona compra els drets del darrer pretendent (Casula, 1985; Manconi, 2010).
• 1420. Alfons el Magnànim posa fi al conflicte comprant els drets de Guillem III de Narbona sobre el judicat d’Arborea. Amb aquesta operació, la Corona d’Aragó aconsegueix la incorporació efectiva de tota Sardenya al seu domini, encara que la pacificació social i política de l’illa continua sent complexa (Casula, 1985; Manconi, 2010).
• El cas de Còrsega és diferent. Tot i que la infeudació pontifícia de 1297 inclou formalment Sardenya i Còrsega, la Corona d’Aragó no aconsegueix consolidar-hi un domini efectiu comparable al sard (Ferrer i Mallol, 2000).
• Entre 1420 i 1421, Alfons el Magnànim intenta intervenir a Còrsega, però abandona l’empresa davant el cost i la dificultat d’obrir un nou front mediterrani. A partir d’aleshores, concentra els seus esforços en la política italiana i, especialment, en la conquesta de Nàpols, culminada el 1443 (Ferrer i Mallol, 2000; Garrido Valls, 2010).

Els Reis Catòlics. Les noves institucions sardes.

Després de la incorporació definitiva de Sardenya a la Corona d'Aragó el 1420, l'illa entra en una etapa de progressiva consolidació institucional. Tot i això, durant bona part del segle XV la presència efectiva de la monarquia continua sent limitada. Les principals ciutats i bona part dels grans senyorius resten en mans de famílies d'origen català, valencià o aragonès, però els interessos particulars de les oligarquies locals dificulten una administració homogènia del territori (Manconi, 2010).

L'arribada al tron de Ferran II representa un punt d'inflexió. El monarca impulsa una política destinada a reforçar l'autoritat reial a l'illa mitjançant una major intervenció administrativa i fiscal. Amb aquest objectiu, incrementa les funcions dels representants de la Corona, reforça la figura del vicerei i limita l'autonomia efectiva d'alguns poders feudals (Anatra, 2006).

Paral·lelament, Sardenya experimenta una profunda integració dins les estructures polítiques de la Corona d'Aragó. Les principals ciutats adopten fórmules de govern inspirades en el model municipal català, mentre que les institucions representatives de l'illa incorporen elements propis de la tradició parlamentària catalana. El Parlament sard, organitzat en braços estamentals, reflecteix clarament aquesta influència institucional (Manconi, 2010).

Aquesta vinculació política també té conseqüències econòmiques. Durant els segles XV i XVI, Sardenya esdevé un territori estratègic per a la Corona gràcies a la seva producció cerealística, a l'explotació del corall i a la seva posició dins les rutes comercials mediterrànies. En moments de crisi agrícola al Principat, l'illa constitueix una important font d'abastiment de cereals (Anatra, 2006).

Malgrat aquesta estreta relació amb Catalunya, a partir de la segona meitat del segle XVI es produeixen transformacions significatives. L'ascens de noves famílies nobles sardes desvinculades dels antics llinatges catalans, la creixent centralització de la Monarquia Hispànica i la progressiva implantació del castellà en els centres educatius contribueixen a reorientar els referents polítics i culturals de les elits locals cap a la cort hispànica (Manconi, 2010).

Tot i això, durant bona part de l'època moderna Sardenya continua mantenint institucions, pràctiques jurídiques i formes de govern derivades de la tradició catalanoaragonesa. Aquesta herència institucional explica la persistència d'una vinculació política i cultural singular entre l'illa i els territoris de la Corona d'Aragó molt més enllà de l'edat mitjana (Anatra, 2006; Manconi, 2010).

La Sardenya catalana

Durant els segles XV i XVI, Sardenya esdevé una peça fonamental dins l'estructura econòmica de la Corona d'Aragó. L'illa destaca especialment per la producció i comercialització del corall vermell, un recurs de gran valor als mercats mediterranis. A l'Alguer, la monarquia concedeix als mercaders catalans privilegis que els permeten controlar bona part del comerç coral·lí sard. Aquesta situació fa que siguin els comerciants catalans els qui fixen bona part dels preus del mercat i genera tensions amb sectors de la població local que intenten vendre el corall de contraban als genovesos. Aquest conflicte comercial contribueix a mantenir la rivalitat entre la Corona d'Aragó i Gènova fins ben entrat el segle XVI (Manconi, 2010; Anatra, 2006).

Sardenya també exerceix una funció estratègica com a proveïdora de cereals. Durant els anys de males collites al Principat, el mercat sard es converteix en una font de subministrament essencial per a Catalunya. Aquesta funció adquireix una importància especial durant la crisi provocada per la Guerra Civil Catalana (1462-1472), quan una part de la població catalana busca noves oportunitats econòmiques a l'illa. Diversos indicis apunten que, després del conflicte, es produeix un moviment migratori de catalans cap a Sardenya, encara poc estudiat per la historiografia (Anatra, 2006).

D'aquesta manera, Sardenya no només proporciona matèries primeres i productes alimentaris, sinó que es converteix també en un espai d'oportunitats per a sectors de la població catalana afectats per les dificultats econòmiques de la segona meitat del segle XV. Tanmateix, la crisi viscuda per Catalunya afavoreix també l'ascens econòmic de València, que progressivament es consolida com el principal port de referència dels mercaders sards. Per aquest motiu, durant el final del segle XV i els primers anys del segle XVI, les relacions comercials de l'illa s'orienten cada vegada més cap al Regne de València (Manconi, 2010).

Al llarg del segle XVI, les famílies d'origen sard guanyen pes dins la societat insular. Aquest procés és especialment visible a les grans ciutats, com Càller i Sàsser, on una nova elit mercantil i financera accedeix progressivament als governs municipals i a l'administració territorial. Moltes d'aquestes famílies acumulen riquesa gràcies al comerç i acaben actuant com a administradors, creditors o prestamistes de les antigues famílies nobiliàries de l'interior de l'illa. Paral·lelament, diversos llinatges d'origen català o valencià entren en dificultats econòmiques o desapareixen per manca de descendència (Anatra, 2006).

Com a conseqüència d'aquest procés, durant el segle XVI es produeix una transferència progressiva de propietats i jurisdiccions feudals. Diverses famílies nobles abandonen l'illa o retornen als seus territoris d'origen, mentre que les noves elits sardes augmenten el seu poder econòmic i polític. Aquest fenomen contribueix a la progressiva sardització dels grups dirigents, sense que això impliqui una ruptura immediata amb les institucions heretades de la Corona d'Aragó (Manconi, 2010).

Malgrat aquests canvis socials, durant la primera meitat del segle XVI la vinculació política entre Sardenya i la Corona d'Aragó continua sent molt intensa. La majoria dels virreis nomenats per Carles I i Felip II procedeixen dels territoris de la Corona, especialment de Catalunya, però també de València i Aragó. Les institucions sardes continuen funcionant segons models jurídics i polítics fortament influïts per la tradició catalanoaragonesa (Anatra, 2006).

Aquesta proximitat queda reflectida en les paraules del virrei Antoni Folch de Cardona, que en una carta adreçada a Carles I el 7 de setembre de 1547 afirma que Sardenya no forma part d'Itàlia ni per història ni per dret, ja que havia estat conquerida pels reis d'Aragó i es regia per les lleis i constitucions de Catalunya i Aragó (Manconi, 2010): «esta ysla no solamente no es del dominio de Italia sino que no es Italia por muchas causas y la principal porque fue ganada por los reyes de Aragón que fueron los que obtuvieron de los sumos pontífices gracia de la enfeudación como porque los naturales no están a sus leyes y constituciones sino a la de Catalunya y Aragón» (Manconi, F., Editorial Afers, 13 de febrero de 2012).

Durant bona part del segle XVI, les elits sardes mantenen una forta identificació amb la Corona d'Aragó i reivindiquen la seva especificitat respecte dels altres territoris italians. Aquesta singularitat queda reflectida en el fet que, després de la creació del Consell d'Itàlia el 1556, Sardenya continua integrada dins el Consell d'Aragó i esdevé l'únic territori italià que conserva aquesta dependència administrativa. La monarquia respecta així un marc institucional que els grups dirigents sards continuen considerant propi (Manconi, 2010).

Tanmateix, a partir de la segona meitat del segle XVI, la relació privilegiada amb Catalunya comença a afeblir-se. Les antigues famílies d'origen català són substituïdes progressivament per noves elits sardes que busquen promoció política i social directament a la cort reial. En aquest context, Castella adquireix una influència cada vegada més gran sobre l'illa. Paral·lelament, la fundació dels col·legis jesuïtes de Sàsser (1562) i Càller (1564), convertits posteriorment en universitats, afavoreix la difusió del castellà com a llengua de cultura i d'ensenyament, juntament amb el llatí. Aquest procés contribueix a una lenta però progressiva reorientació cultural de les elits sardes cap a l'espai polític de la Monarquia Hispànica (Anatra, 2006; Manconi, 2010).

La crisi catalana i el retorn dels genovesos

A començaments del segle XVII es produeix un canvi significatiu en l'orientació cultural de les elits sardes. El 1616, el sassarès Juan Gavino Gilio publica la primera gran obra poètica en castellà escrita per un autor sard, fet que simbolitza la creixent penetració de la cultura hispànica a l'illa. Al llarg del mateix segle apareixen altres obres literàries en castellà, com *Los diez libros de Fortuna de Amor*, que reflecteixen la progressiva castellanització dels ambients cultes (Manconi, 2010).

Aquesta evolució es consolida durant la segona meitat del segle XVII. Segons diversos estudis, la major part de la producció impresa de l'illa ja es publica en castellà, mentre que les institucions polítiques sardes experimenten una pèrdua gradual d'autonomia. Paral·lelament, la Monarquia Hispànica reforça el control sobre els seus territoris, limita progressivament les competències dels parlaments territorials i incrementa la pressió fiscal per sostenir les seves necessitats militars i financeres (Anatra, 2006; Manconi, 2010).

Aquest procés coincideix amb la crisi general que afecta la Monarquia Hispànica durant el segle XVII. Les tensions polítiques, militars i fiscals contribueixen a l'esclat de la Guerra dels Segadors (1640-1652), un conflicte que marca un punt d'inflexió en les relacions entre Catalunya i Sardenya. La noblesa sarda respon favorablement a les crides de Felip IV i participa en l'esforç bèl·lic aportant homes i recursos. D'aquesta manera, una part significativa de les elits insulars reforça els seus vincles amb la monarquia i orienta les seves expectatives polítiques cap a Castella, amb l'esperança d'obtenir privilegis equiparables als de la noblesa castellana (Manconi, 2010).

Tanmateix, els resultats d'aquesta política són decebedors. Un cop finalitzada la guerra de Catalunya el 1652, Sardenya es veu afectada per la crisi que sacseja el conjunt de la Mediterrània. Entre 1652 i 1657, una greu epidèmia de pesta provoca una forta davallada demogràfica i agreuja les dificultats econòmiques derivades de dècades d'esforç fiscal i militar. L'illa, ja debilitada per les contribucions exigides per la monarquia per finançar les guerres de Catalunya, Nàpols i França, entra en una etapa de profunda recessió (Anatra, 2006; Manconi, 2010).

La disminució de la població rural redueix les rendes senyorials i accentua les tensions internes entre les grans famílies nobles. En aquest context proliferen les pràctiques de bandolerisme, el control violent dels recursos i les lluites entre faccions aristocràtiques pel domini dels càrrecs i de les institucions locals. Aquest fenomen contribueix a debilitar encara més la capacitat de la monarquia per governar efectivament el territori (Anatra, 2006).

Entre les rivalitats més destacades sobresurt l'enfrontament entre les famílies Castelví i Alagón, dos llinatges de llarg arrelament a l'illa, vinculats respectivament a tradicions nobiliàries d'origen català i aragonès. Les disputes entre aquestes faccions es tradueixen en episodis de violència, contraban i activitats il·lícites que erosionen l'autoritat reial i dificulten l'estabilitat política de Sardenya (Manconi, 2010).

Davant aquesta situació, la Corona intenta conservar almenys el control de les principals ciutats i obtenir nous ingressos mitjançant l'alienació de béns patrimonials i la venda de drets fiscals, duaners i jurisdiccionals. Els principals beneficiaris d'aquest procés són sovint els mercaders i financers genovesos, que aprofiten les dificultats econòmiques de la monarquia per augmentar la seva presència a l'illa. D'aquesta manera, Gènova recupera gradualment una influència econòmica que havia perdut després de la conquesta catalanoaragonesa del segle XIV. Tot i que els genovesos mai no havien desaparegut completament de la vida econòmica sarda, durant el segle XVII tornen a ocupar una posició destacada en sectors estratègics de l'economia insular (Anatra, 2006; Manconi, 2010).

La Guerra de Successió i la pèrdua de Sardenya

Quan comença la Guerra de Successió, Sardenya es manté fidel a Felip V. Tanmateix, existeix un petit nucli austriacista molt minoritari. En bona mesura, l'adscripció a un bàndol o a l'altre depèn de les rivalitats entre les principals famílies de l'illa.

Quan l'arxiduc Carles entra a Barcelona l'octubre de 1705, el partit austriacista guanya força a Sardenya. Malgrat això, continua essent massa feble per ocupar l'illa i expulsar-ne l'administració borbònica.

L'any 1708, una flota anglo-holandesa ocupa Càller i, a partir d'aquí, la resta de l'illa. Cal recordar que, l'any anterior, el 25 d'abril de 1707, té lloc la batalla d'Almansa, després de la qual Felip V promulga els decrets de Nova Planta per als regnes d'Aragó i València. En aquest mateix context, el monarca dissol el Consell d'Aragó, l'organisme que agrupa els territoris de Catalunya, Aragó, València, Mallorca i Sardenya, i integra aquesta darrera dins el Consell d'Itàlia.

Entre 1708 i 1713, el govern de l'illa queda en mans dels austriacistes, però en una situació excepcional, ja que el control efectiu depèn primer de les tropes anglo-holandeses i després de les austríaques. Amb la Pau d'Utrecht, la situació esdevé definitiva: Felip V conserva els territoris hispànics, mentre que l'arxiduc Carles rep la major part dels dominis italians de la monarquia, entre els quals hi ha Sardenya.

L'any 1717, Felip V recupera temporalment l'illa durant la Guerra de la Quàdruple Aliança, amb la voluntat de recuperar Sicília i Sardenya i de revertir els acords d'Utrecht. Quan les forces borbòniques arriben a Sardenya, hi troben unes institucions que continuen funcionant, en gran part, d'acord amb les lleis i les pràctiques anteriors a 1700. De fet, aquestes només han quedat interrompudes durant els pocs anys de dominació borbònica compresos entre 1707 i 1708. Per aquest motiu, Felip V hi aplica un decret de Nova Planta semblant al que ha imposat a Catalunya l'any 1716.

Tanmateix, Felip V acaba perdent la guerra i Sardenya passa a formar part dels dominis de la Casa de Savoia. El duc de Savoia adopta el títol de rei de Sardenya i els nous governants dediquen bona part del segle XVIII a reformular la memòria històrica de l'illa. El seu objectiu és esborrar progressivament el record de la vinculació catalana i presentar el passat sard com una experiència exclusivament espanyola i, per tant, estrangera.

Malgrat aquests esforços, els resultats són limitats. El sard i el català continuen essent llengües d'ús habitual fins ben entrat el segle XIX, quan la unificació italiana accelera els processos d'uniformització cultural i lingüística.

Els Jocs Florals de 1864 i el redescobriment de l’Alguer

La recuperació dels vincles culturals entre Catalunya i l'Alguer s'inicia en el marc de la Renaixença catalana. Una data especialment significativa és la de 1864, quan, durant la celebració dels Jocs Florals de Barcelona, hi participa l'arxiver de Càller, Ignazio Pillito. La seva presència desperta la curiositat dels intel·lectuals catalans, entre els quals destaca Manuel Milà i Fontanals. Pillito explica que ha après català perquè una part molt important de la documentació històrica conservada als arxius de Càller està redactada en aquesta llengua, conseqüència del fet que el català havia estat llengua oficial de l'administració de l'illa durant segles. A més, revela una realitat pràcticament desconeguda a Catalunya: a l'Alguer la població continua parlant català de manera habitual.

A mitjan segle XIX, la memòria de la presència catalana a Sardenya s'ha esvaït gairebé completament de la consciència col·lectiva catalana. Per aquest motiu, la notícia de la supervivència d'una comunitat catalanoparlant a l'Alguer genera un interès creixent entre els intel·lectuals de la Renaixença i estimula noves investigacions sobre els vincles històrics entre Catalunya i Sardenya.

Aquest interès es consolida l'any 1887, quan el diplomàtic català Eduard Toda és destinat a Càller com a cònsol del govern espanyol. Coneixedor de les informacions aportades per Ignazio Pillito, Toda visita l'Alguer i hi descobreix una comunitat que continua utilitzant el català en la vida quotidiana. A partir d'aquell moment recopila documentació, publica diversos estudis i contribueix decisivament a donar a conèixer la realitat algueresa a Catalunya. Gràcies a la seva tasca, entre finals del segle XIX i començaments del segle XX es restableixen les relacions culturals entre Catalunya i l'Alguer (Armangué, 2001; Bosch, 2008).

Aquest procés d'aproximació es veu interromput pels esdeveniments polítics del segle XX. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) posa fi a la Mancomunitat de Catalunya i reprimeix bona part de les expressions públiques de la cultura catalana. Els anys de la Segona República són massa breus per consolidar una relació estable amb l'Alguer i, paral·lelament, Itàlia es troba sota el règim feixista de Benito Mussolini, fet que dificulta notablement els contactes culturals. Posteriorment, la Guerra Civil espanyola i la dictadura franquista tornen a interrompre qualsevol possibilitat de desenvolupament normal de les relacions entre ambdues comunitats.

La situació comença a canviar l'any 1960 amb l'organització del «Primer crucero a l'Alguer». Oficialment es presenta com una iniciativa turística, però els seus promotors, entre els quals destaca Joaquim Ventalló i altres intel·lectuals catalans, el conceben com un autèntic retrobament entre Catalunya i l'Alguer. L'arribada del vaixell desperta una gran expectació entre la població algueresa, que acudeix massivament al port per rebre els visitants procedents de Catalunya. L'èxit d'aquesta iniciativa marca l'inici d'una nova etapa de relacions culturals entre les dues comunitats (Armangué, 2001).

Des dels anys seixanta, i especialment després de la restauració de la democràcia a Espanya i a partir de la recuperació de l'autogovern català, els contactes institucionals i culturals entre Catalunya i l'Alguer s'intensifiquen considerablement. Diverses entitats, com l'Obra Cultural de l'Alguer i Òmnium Cultural, promouen la preservació de la llengua i la cultura catalanes a la ciutat. Paral·lelament, la Generalitat de Catalunya desenvolupa programes de col·laboració cultural i educativa amb l'Alguer.

Actualment, les relacions entre Catalunya i l'Alguer formen part d'un ampli procés de recuperació de la memòria històrica compartida. Els projectes de cooperació, els intercanvis culturals i els agermanaments entre municipis catalans i sards contribueixen a reforçar uns lligams que tenen les seves arrels en diversos segles d'història comuna. En aquest sentit, l'Alguer continua representant un element singular del patrimoni històric i cultural compartit entre Catalunya i Sardenya (Armangué, 2001; Bosch, 2008).

Bibliografia

• Anatra, B. (2006) La Sardegna dall'unificazione aragonese ai Savoia. Torino: UTET.
• Armangué i Herrero, J. (2001) Represa i reconstrucció de la cultura catalana a l'Alguer (1945-1995). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
• Bosch, A. (2008) Eduard Toda i l'Alguer: una relació cultural mediterrània. Barcelona: Pòrtic.
• Casula, F. C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesa. Perfil històric. Barcelona: Rafael Dalmau.
• Day, J. (1987) Uomini e terre nella Sardegna coloniale. Torino: Einaudi.
• Ferrer i Mallol, M. T. (2000) La conquesta de Sardenya i la guerra de Còrsega. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
• Garrido Valls, J.-D. (2010) Vida i regnat de Martí I: l’últim rei del Casal de Barcelona. Barcelona: Rafael Dalmau.
• Manconi, F. (2010) Una piccola provincia di un grande impero: la Sardegna nella Monarchia composita degli Asburgo. Cagliari: CUEC.

Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-5.6 i Microsoft Copilot per a Microsoft 365).

Jordi Coll Vera - 2025)