La cultura Lambayeque
Introducció
La cultura Lambayeque (Sicán o Sicán-Lambayeque) es desenvolupa a la costa nord de l’actual Perú, principalment als territoris dels actuals departaments de Lambayeque i zones veïnes. Apareix, aproximadament, a partir dels segles VIII-IX dC, després de la progressiva desarticulació del món mochica. Recull i transforma, doncs, nombrosos elements de les societats que l’han precedida, especialment de la tradició Moche o Mochica, alhora que incorpora influències procedents d’altres regions andines. La continuïtat és particularment visible en determinades tradicions artístiques, religioses i metal·lúrgiques.
Els lambayeque desenvolupen, però, una identitat cultural pròpia. Aquesta identitat es manifesta en una arquitectura monumental basada en grans construccions de tova, en una producció ceràmica característica i, sobretot, en una extraordinària especialització metal·lúrgica. L’or, la plata i els aliatges de coure es converteixen en materials fonamentals per representar el poder polític i religiós de les elits. Els artesans lambayeque perfeccionen tècniques de martellejat, repussat, soldadura i filigrana i produeixen màscares funeràries, vasos, ornaments, tocats i ganivets cerimonials o tumis. Aquestes tècniques s’incorporen al Tawantinsuyu el 1375, quan els lambayeque són absorbits pels inques.
Un dels grans centres d’aquest desenvolupament és Batán Grande, situat a la vall del riu La Leche, dins l’actual Bosque de Pómac. Entre els segles IX i XI aquest centre concentra grans construccions monumentals i una important activitat política, religiosa i artesanal. La seva prosperitat es relaciona no solament amb una metal·lúrgia extraordinàriament desenvolupada, sinó també amb xarxes d’intercanvi de llarga distància que permeten l’arribada de productes prestigiosos, entre els quals destaca la conquilla marina Spondylus, procedent de les aigües tropicals més septentrionals.
El mite de Naylamp
La tradició lambayeque conserva un relat mític sobre els seus orígens. Aquest relat ens arriba de fonts colonials, especialment de la crònica de Miguel Cabello de Balboa, escrita al segle XVI. És, per tant, una tradició recollida diversos segles després dels esdeveniments que pretén explicar. Ens parla d’un fundador mític anomenat Naylamp, Naymlap o Ñaymlap, l’iniciador d’una dinastia governant.
Segons el mite, Naylamp arriba per mar al litoral de Lambayeque. No viatja sol, sinó al capdavant d’un grup nombrós format per la seva esposa i un ampli seguici de dignataris, servidors i especialistes. Cabello de Balboa descriu aquesta arribada com la d’un personatge poderós que navega amb una gran flota de basses o embarcacions. La imatge transmet, per tant, la idea d’una autèntica cort que emergeix de l’oceà i arriba a la costa per establir-hi un nou ordre polític i religiós.
El mar ocupa així un lloc central en el relat fundacional. No és simplement la via per la qual arriba el fundador, sinó l’espai mític d’on procedeix la legitimitat del nou poder. Aquesta vinculació marítima reapareix en la iconografia lambayeque: algunes representacions de Naylamp l’associen amb formes ondulants, aus i atributs sobrenaturals que evoquen tant el seu origen marí com la seva posterior capacitat de volar.
Una vegada a terra, Naylamp i els seus acompanyants s’estableixen prop de la costa. La tradició situa aquesta implantació a l’entorn de Chotuna-Chornancap, un important complex monumental situat a la regió de Lambayeque. El relat explica que Naylamp fa construir-hi un conjunt palatí o temple i estableix un nou centre de poder. La vinculació entre Chotuna-Chornancap i la tradició de Naylamp adquireix un interès particular a mesura que les excavacions arqueològiques documenten la importància política i ritual del complex, encara que l’arqueologia no permet identificar directament un personatge històric concret amb el Naylamp de la llegenda.
Naylamp porta també una imatge sagrada, tradicionalment coneguda com Yampallec o Llampallec, que es converteix en un element central del culte. La fundació política queda així inseparablement unida a una fundació religiosa: el nou governant no només ocupa un territori, sinó que introdueix un símbol sagrat capaç de legitimar la nova dinastia. El relat situa així l’origen simultani del poder, de la religió i de l’ordre social lambayeque.
La figura de Naylamp acaba adquirint dimensions sobrenaturals. Quan mor, segons la tradició, els seus descendents o servidors amaguen la seva mort i difonen la idea que el governant desenvolupa ales i desapareix volant. D’aquesta manera, Naylamp deixa de ser únicament un avantpassat fundador i es transforma en un ésser divinitzat. La relació entre aquesta tradició i l’anomenada Deïtat Sicán, representada reiteradament en vasos, màscares i tumis, és objecte d’interpretació arqueològica: diversos investigadors relacionen ambdues figures, però la identificació no s’ha de considerar completament demostrada.
Vegem-ne un vídeo sobre el mite i la representació de Naylamp en l’orfebreria i la ceràmica lambayeque: 
«La máscara de ojos alados: el mito de Naylamp» (Museo Central. Banco Central de Reserva del Perú - mucen).
Tal com es veu en la màscara del vídeo anterior, les representacions divinitzades de Naylamp en la ceràmica lambayeque i en altres mostres arqueològiques el mostren amb el nas punxegut, els ulls grans i ametllats i les orelles alades, com a representació simbòlica d’un ocell.
Sovint, en els frescos, es representa Naylamp de cos sencer. Per exemple, en el cas del Senyor d’Úcupe.
També trobem representat Naylamp de manera habitual en el tumi, el ganivet ritual.
El Bosc de Pómac. Jaciment de Batán Grande.
A la zona on suposadament desembarca Naylamp s’hi troben el Bosc de Pómac i el jaciment de Batán Grande.
El Bosc de Pómac es troba a la vall mitjana del riu La Leche, al districte de Pítipo, província de Ferreñafe, i combina en un mateix paisatge un extens bosc sec tropical amb un extraordinari conjunt arqueològic. Actualment forma el Santuari Històric Bosc de Pómac, una àrea protegida de 5.887,38 hectàrees creada l’any 2001 precisament per conservar conjuntament el paisatge natural i el complex arqueològic de Sicán. (Gobierno del Perú; Santuario Histórico Bosque de Pómac)
El Bosc de Pómac és especialment important per la seva avifauna, ja que es troba dins la Regió d’Endemisme Tumbesina, una de les àrees amb més endemismes d’ocells de la costa pacífica de Sud-amèrica. Les fonts oficials actuals del SERNANP indiquen més de 100 espècies; la pàgina turística del santuari en comptabilitza actualment 107, mentre que la guia ornitològica de referència de 2026 n’inventaria 107. (Guia d’aus del Santuari Històric Bosc de Pómac)
Entre les espècies més representatives en podem destacar:
- Cortarrama peruana (Phytotoma raimondii) — és probablement l’ocell més emblemàtic de Pómac. És una espècie endèmica de la costa nord del Perú, molt vinculada al bosc sec i als algarrobars. El SERNANP la considera l’au símbol del santuari.
- Tirà diademat de Tumbes (Tumbezia salvini) — endemisme de la regió tumbesina i una de les espècies característiques del bosc sec de Pómac.
- Copetó rogenc (Myiarchus semirufus) — espècie molt poc comuna i característica dels boscos secs del nord peruà.
- Oreneta de Tumbes (Tachycineta stolzmanni) — una altra especialitat tumbesina, considerada rara als boscos secs.
- Estrelleta de cua curta (Myrmia micrura) — diminut colibrí d’uns 6 cm que la guia de Pómac destaca com l’ocell més petit del Perú.
Un aspecte especialment interessant és que el bosc de garrofers constitueix l’hàbitat essencial de moltes d’aquestes aus. La cortarrama peruana, per exemple, és vegetariana i depèn de la vegetació del bosc sec, especialment d’ambients amb Prosopis (garrofer), Vachellia i diversos arbustos autòctons. (biodiversidadanp.sernanp.gob.pe)
Això converteix Pómac en molt més que l’entorn natural de Batán Grande: és un ecosistema de bosc sec excepcionalment ric que envolta les piràmides i huacas sicán. De fet, la combinació de patrimoni arqueològic + bosc de garrofers + aus endèmiques tumbesines és una de les singularitats més importants del santuari. (Gobierno del Perú)
Dins aquest territori se situa el gran conjunt monumental tradicionalment conegut com Batán Grande o complex arqueològic de Sicán. Durant el període de màxima prosperitat de la cultura Lambayeque, especialment en l'anomenat Sicán Mitjà (aprox. 950-1100 dC), aquest sector funciona com un important centre polític i religiós. Les investigacions arqueològiques distingeixen habitualment tres grans fases: Sicán Primerenc (850-950), Sicán Mitjà (950-1100) i Sicán Tardà (1100-1375). (Congreso Nacional de Arqueología)
El paisatge monumental és excepcional. Enmig del bosc s'aixequen 36 piràmides i plataformes monumentals de tova, entre les quals destaquen les huacas El Oro, La Ventana, Las Ventanas, Loro, La Merced i Rodillona, juntament amb places i altres construccions. No es tracta simplement d'una ciutat compacta segons el model urbà modern, sinó d'un extens paisatge cerimonial i polític, en el qual les grans construccions monumentals articulen espais destinats al culte, a les elits governants, als enterraments i a diferents activitats productives.
Aquesta monumentalitat revela l'existència d'una societat fortament jerarquitzada. Les grans piràmides de tova constitueixen alhora centres religiosos i manifestacions visibles del poder de les elits. Al seu voltant es desenvolupen activitats artesanals especialitzades, entre les quals sobresurt de manera extraordinària la metal·lúrgia. Les excavacions de l'àrea de Batán Grande documenten instal·lacions dedicades a la producció de coure arsenical, amb fileres de forns de fosa, mentre que els objectes funeraris mostren un domini excepcional del treball de l'or i d'altres metalls. (Huaca del Pueblo de Batán Grande)
La tumbaga és un material fonamental per entendre l’extraordinària metal·lúrgia de la cultura Lambayeque o Sicán. No és un metall pur, sinó un aliatge de coure i or, al qual en alguns casos s’afegeixen quantitats variables de plata. Els artesans andins el treballen de manera que objectes amb una proporció relativament modesta d’or poden adquirir una superfície d’aparença intensament daurada.
Durant l’apogeu de Sicán Mitjà, aproximadament entre els anys 950 i 1100 dC, els artesans de la costa nord peruana assoleixen un domini extraordinari de la metal·lúrgia. Treballen coure, coure arsenical, or, plata i diversos aliatges, i produeixen alguns dels objectes més sofisticats del món andí prehispànic.
La tumbaga ofereix diversos avantatges. La presència del coure redueix la quantitat d’or necessària i modifica les propietats mecàniques de l’aliatge, mentre que els tractaments posteriors permeten transformar-ne radicalment l’aspecte exterior.
El procediment més interessant és el que actualment es coneix com a daurat per esgotament o enriquiment superficial (depletion gilding). L’artesà treballa un aliatge d’or i coure i sotmet posteriorment la superfície a processos químics i tèrmics que eliminen preferentment el coure de les capes més externes. Després de polir la peça, la superfície queda proporcionalment molt més rica en or que el seu interior. El resultat visual pot arribar a semblar el d’un objecte fabricat amb or de gran puresa, encara que bona part del cos sigui un aliatge amb una proporció considerable de coure.
Aquesta tècnica no s’ha d’entendre simplement com una manera d’estalviar or. En les societats andines, el color, la brillantor i la transformació dels metalls tenen també significats socials i religiosos. L’aspecte daurat permet relacionar determinats objectes amb les elits, les divinitats i el món sobrenatural.
La metal·lúrgia lambayeque destaca també pel domini del treball de làmines metàl·liques. Els artesans martellegen el metall fins a obtenir làmines molt primes, les retallen, repussen i uneixen per construir objectes complexos. D’aquesta manera produeixen màscares funeràries, vasos, copes, corones, pectorals, orelleres, ornaments i grans tumis. En alguns objectes combinen diferents metalls i acabats superficials per aconseguir contrastos de color entre zones daurades, platejades i més fosques.
A Batán Grande, dins l’actual Bosc de Pómac, aquesta especialització metal·lúrgica adquireix una importància excepcional. Les investigacions arqueològiques del projecte Sicán documenten tant objectes metàl·lics sumptuaris com evidències d’una producció a gran escala, especialment relacionada amb la fosa de minerals de coure. Les tombes de les elits mostren, al mateix temps, fins a quin punt els metalls preciosos funcionen com a indicadors de poder i de posició social.
Quan parlem de tumbaga en el context lambayeque convé no imaginar simplement «or de baixa qualitat». Es tracta d’una tecnologia metal·lúrgica sofisticada: els artesans controlen la composició del metall i, sobretot, el tractament de la seva superfície per obtenir unes propietats visuals determinades. En una cultura en què les grans màscares daurades, els tumis i els ornaments constitueixen elements essencials de la representació de les elits i de les divinitats, aquest control del color i la brillantor del metall adquireix una importància tant tecnològica com simbòlica.
A les orelleres de la imatge anterior s’observa com Naylamp és transportat per dos personatges sobre una llitera. Una llitera de fusta semblant a la de la següent maqueta. S’hi representen sis santuaris amb representacions de les fases lunars en la part superior. Com la major part de cultures costaneres de la costa nord del Perú, els lambayeque veneren la Lluna. Com a poblacions pesqueres, depenen de les marees i el culte lunar és molt més important que el solar. En les imatges dels santuaris es representa la màscara de Naylamp com a divinitat. (Antiguo Perú)
El senyor de Sicán
Una de les aportacions més importants de les investigacions dirigides per l'arqueòleg Izumi Shimada és el descobriment de tombes d'individus de l'elit sicán. A la Huaca Loro (Huaca del Oro o Huaca El Oro) es localitza una sepultura excepcional, associada al personatge conegut com el Senyor de Sicán. El conjunt funerari proporciona una informació extraordinària sobre l'organització social, les creences religioses i la concepció del poder entre els lambayeque. (Gobierno del Perú)
Els difunts de rang elevat apareixen acompanyats d'importants aixovars, amb objectes de ceràmica i peces metàl·liques. Entre les produccions més característiques de Sicán destaquen les grans màscares funeràries d'or, els ornaments corporals, els vasos metàl·lics i els tumis o ganivets cerimonials. Una part important dels materials recuperats durant les excavacions de Batán Grande es conserva actualment al Museo Nacional de Sicán, a Ferreñafe. (Gobierno del Perú)
El Senyor de Sicán és enterrat en el centre de la cambra quadrada. Els nínxols serveixen únicament per col·locar-hi ofrenes que l’acompanyen. Es calcula, per les marques de les eines utilitzades, que, en l’excavació del pou, hi treballen entre 8 i 10 persones durant dues setmanes. Un cop feta la cambra, excavats els nínxols i enterrat el personatge, tot queda cobert amb sorra i argila.
A la tomba s’hi troben 300 quilos de tumbaga. Sota la capa de tumbaga hi ha dos tumis, un vas de ceràmica negra, sis màscares de tumbaga, col·locades cap per avall amb el front clavat a terra. També hi ha dues grans acumulacions de denes, les peces que configuren els collarets o els braçalets (la de la imatge anterior pesa 22,5 quilos). La major part de les denes són d’ametista o cristall de quars, pintades amb cinabri (molt present en tots els enterraments dels Andes).
Hi abunda també la sodalita i l’ambre. Algunes tenen forma humana o representacions d’aus, com el còndor (com les de la imatge següent).
Destaquen també dues acumulacions de conquilles d’Spondylus i de Conus. L’Spondylus és una petxina vermella que només creix a les costes de l’Equador, un producte car.
Aquí en veiem les imatges originals i el que veiem a la part superior és la catifa sobre la qual es va col·locar el mort (Izumi Shimada & John F. Merkel (2021): Naipes: Functions and Significance of Middle Sicán Standardized Sheetmetal Artifacts, Ñawpa Pacha, DOI: 10.1080/00776297.2021.1878618). El tros de tela, de 155 x 130 m, s’ha perdut però hi tenia cosides centenars de làmines quadrades de tumbaga daurada, de 1,5 x 1,5 m.
El personatge principal és un home de 40-46 anys d’edat i 1,60 m d’alçada. El cos va ser recobert de cinabri, que ha malmès en part la conservació de la mòmia. El crani mostra un aplanament intencionat en la part occipital. La mandíbula és prominent. Les restes òssies mostren que era una persona forta, amb una vida activa i que era dretà. No se’n conserven restes de cabells ni de pell. És enterrat assegut, en posició fetal i col·locat cap per avall amb una màscara funerària (sense obertura pels ulls) a la cara, en posició invertida, com si el cos no fos de cap per avall. Per aconseguir aquest efecte curiós li forcen les vèrtebres del coll.
El personatge principal es troba acompanyat per diversos objectes, entre ells uns enormes guants de metall. A la mà du un vas d'or i plata, amb sonalls a la part inferior. Du també quatre pectorals metàl·lics d’uns 10 centímetres de gruix, multitud de cadenes i pectorals de pedres i petxines de tots colors. També s’hi troba un enorme conjunt d’orelleres, símbol de poder als Andes.
Entre els objectes trobats destaca l’estendard format per dues peces d’or i unes petites plaques rodones en la base que feien soroll en moure’s.
Tanmateix, la peça més espectacular és la màscara funerària. És feta amb or de 14 quirats i té 6 mm de gruix. Està pintada de color vermell amb cinabri (que ha enfosquit l’or en algun punt de la màscara). L’iris de l’ull és fet d’ambre, i les ninetes de maragda. La part blanca, l’escleròtica, és de petxina.
El personatge principal és enterrat amb dues noies de poc més de 20 anys. La primera és asseguda amb les cames creuades i l'esquena recolzada en la paret de la tomba. Les mans sobre el pit i el front pintat de cinabri. Du una túnica amb unes petites làmines daurades cosides al damunt. Al seu costat hi ha un tumi i dos punyals. Té una alçada de 1,5 m i la mateixa deformació cranial que el personatge principal, és, doncs un personatge amb un cert estatus. No s’observen traces d'haver dut una vida molt activa, però unes deformacions als turmells mostren que va passar moltes hores a la gatzoneta. Havia parit diversos cops, però no va morir d'això. Probablement va ser sacrificada per ser enterrada en aquesta tomba.
Al seu davant hi ha una altra dona estirada a terra. Té les cames obertes, els genolls enlaire i els braços estesos. Molt possiblement, la representació d’un part. La dona asseguda representa la llevadora.
Per la cultura lambayeque, la mort és un nou renaixement. El personatge principal, boca avall i en posició fetal, representaria així un renaixement.
Sobre el personatge principal hi havia la seva pròpia llitera de fusta. Com Naylamp, ell no podia tocar el terra.
A la tomba es troben també les restes de dos nens d’entre 10 i 12 anys. Un d’ells no du cap aixovar, l’altre du un collaret. Un està estirat sobre el personatge principal. L’altre, a la gatzoneta, mira cap al personatge com si controlés que es produeix el renaixement.
A prop d'aquest segon nen hi ha una caixa de fusta amb una gran acumulació d'objectes d'or al seu interior.
De Batán Grande a Túcume
Cap al 1100 dC es produeix una profunda transformació del sistema polític sicán. Batán Grande perd la seva anterior centralitat i comença el període denominat Sicán Tardà. La cronologia arqueològica situa aquesta nova etapa entre aproximadament 1100 i 1375 dC. (Congreso Nacional de Arqueología)
El centre de gravetat polític es desplaça progressivament cap a altres sectors de la regió, especialment Túcume, que es converteix en un dels grans centres monumentals de la fase posterior de la cultura Lambayeque. Finalment, l'expansió chimú incorpora el territori lambayeque a una estructura política més àmplia.
Per tant, Batán Grande representa sobretot l'apogeu del poder Sicán Mitjà: un gran paisatge politicoreligiós de piràmides de tova, tombes d'elit, tallers i espais cerimonials integrats dins el bosc sec de Pómac. La seva arqueologia permet observar com les elits lambayeque converteixen la religió, el culte als avantpassats, la metal·lúrgia i l'arquitectura monumental en instruments fonamentals d'organització i representació del poder. (Congreso Nacional de Arqueología)
Durant el Lambayeque o Sicán Tardà (c. 1100–1350/1370 dC) Chornancap es converteix en un important centre polític, residencial i cerimonial. Això ocorre després de la pèrdua de centralitat de Batán Grande. Els palaus i les tombes d'elit descoberts al jaciment, entre els quals destaca l'enterrament de la Sacerdotessa de Chornancap, testimonien el poder de les elits lambayeque durant aquesta etapa.
Entre les seves troballes destaca la famosa Sacerdotessa de Chornancap, una dona d'alt rang enterrada amb corona, màscara, ceptre, vasos cerimonials, orelleres i altres objectes d'or i plata; la naturalesa de l'aixovar porta els investigadors a interpretar-la com una governant amb funcions polítiques i religioses.
Tanmateix, Chotuna-Chornancap té una història d'ocupació més llarga que la fase Lambayeque Tardana. Donnan estableix per al complex una fase primerenca aproximadament entre 700–1100, una d'intermèdia entre 1100–1300 i una de tardana entre 1300–1600, aquesta última ja incloent ocupacions posteriors. De fet, el conjunt continua sent utilitzat durant els períodes Chimú, Inca i fins i tot colonial. (Christopher B. Donnan (2011) Chotuna and Chornancap)
Sota un munt de terra, transportat pel vent, s’amagaven tres grans estructures monumentals. La del mig és una gran piràmide, coneguda com Huaca Chornancap, un temple o santuari. L’estructura de la dreta contenia la sala del tron del governant. És l’edifici on tenen lloc les audiències dels seus súbdits i, a l’altre costat, hi ha el palau. L’estructura de l’esquerra és el palau residencial del governant.
Seguint l’experiència de Batán Grande s’explora arqueològicament el palau a la recerca de la tomba del governant. Un palau situat ocult sota un monticle de 8 x 100 x 80 metres a 93 metres al sud de Chornancap.
Fins aleshores, l’aspecte natural del jaciment havia evitat l’activitat dels huaqueros, els lladres de tombes i el jaciment no havia estat espoliat. Tanmateix, sí que s’havia utilitzat en èpoques posteriors. Com demostra, per exemple, la troballa de la tomba número 2, amb un nen amb una ampolla de l’època Chimú-Inca.
Bé, els arqueòlegs arriben fins a la base i es troben amb l’estructura que mostra la següent imatge. Una mena de quadrat i un esglaonat en forma de voluta.
És un esglaonat ja present en la cultura mochica, anterior a la lambayeque. Com es pot observar en la imatge següent d’un vas mochica.
Una forma que barreja el mar i la muntanya en l’estructura arquitectònica. Tot plegat es troba dins una mena de laberint que conduïa a un espai cobert.
L’espai més important del jaciment era una mena de pati sota teulada. Al seu voltant hi havia una zona de magatzems i les àrees productives. Realment les excavacions arqueològiques ens han permès reconèixer això com un palau, però sens dubte l'element més important era el que es trobava sota sostre. L’espai on el governant concedia audiència als seus súbdits més privilegiats (fletxa vermella).
En les excavacions inicials en el pati d’audiències es troben 2.101 vasos ceràmics en miniatura que contenien restes de blat de moro. Molt probablement havien contingut chicha de jora, la beguda ritual fermentada de blat de moro groc.
Excavacions posteriors troben la tomba d’un home jove de 18 anys. El fet de tenir el braç descol·locat fa pensar que es tracta d’un enterrament secundari. Havia estat enterrat en un altre lloc i després traslladat aquí, o bé que va estar a la intempèrie molts dies abans d'enterrar-lo. Als seus peus, sobre la cama esquerra, hi trobem un adult en posició fetal.
L’enterrament i les troballes anteriors fan pensar que el pati d’audiències havia estat utilitzat en èpoques posteriors com una important zona d’ofrenes rituals.
Excavacions posteriors hi troben ceràmica chimú-inca i finalment ceràmica negra de la cultura lambayeque.
La Senyora de Chornancap
S’arriba finalment a una tomba catalogada com a “tomba 4”. La tomba, de forma circular, és coberta per dues grans estores de 5 m². Les estores són recobertes de 90 plaques metàl·liques circulars de 12,5 cm de diàmetre. Les plaques eren possiblement platejades originalment. La presència de coure les ha tornat de color verd. Les estores són envoltades d’uns dibuixos en forma d’onades i caretes. Referències clares al mar i a la lluna (disseny d’onada antropomòrfica).
Sota l’estora hi ha una capa de sorra de 20 cm i una massa de 60 cm de profunditat de fang sec que conserva unes petjades en la seva superfície, fetes quan el fang era encara fresc. La seqüència arqueològica i la disposició de les petjades semblen indicar que, un cop acabada la tomba i s’hi col·loquen totes les ofrenes, es segella amb fang fresc i s’hi efectua una dansa ritual. (La sacerdotisa de Chornancap)
Un cop retirat el fang es troba el personatge principal de l’enterrament. El cotó del farcell funerari i la gran majoria dels materials peribles han desaparegut amb el pas del temps. S’han conservat tots els materials metàl·lics. Destaca, en particular, la màscara funerària, col·locada sobre el farcell, a l’exterior.
És una màscara molt malmesa, amb el nas punxegut i unes boles blavoses que surten dels seus ulls. Sembla que el personatge plori. Probablement la imatge representa Naylamp, divinitzat, generant la pluja sobre les muntanyes (la màscara mira cap a l’est). Pluja que omple els rius de la costa i que permet el creixement dels conreus.
Un detall important és el color platejat de la màscara, que ens recorda el culte lunar.
Es troba també una corona daurada i un pectoral fet de closques de Conus, que ens recorda la importància del mar. També s’hi troben tres parells d’orelleres d’or i tres parells de plata.
També s’hi troba un vas meitat daurat i meitat platejat, semblant al del Senyor de Sicán, i molts altres objectes de valor.
A la tomba s’hi troben enterrats altres cossos, acompanyants del personatge principal: dos individus majors de 15 anys, teixidora (?, fusos), noia entre 12 i 18 anys, individu major de 15 anys, camèlid jove, dos individus majors de 15 anys, crani de jove menor a 15 anys (enterrament secundari, probablement entre 15 i 20 anys). Tots són, probablement, dones. És com si el personatge principal dialogués amb elles. També hi ha moltes figuretes com a acompanyants simbòlics: miniatures de persones o d’animals sacrificats.
Finalment s’ha pogut constatar que el personatge principal era una dona d’entre 40 i 50 anys. Potser una sacerdotessa.
El Ministeri de Cultura del Perú descriu explícitament el conjunt com la sacerdotessa envoltada per vuit dones joves i un petit camèlid.
Altres fonts consultades
- «La mort segons diferents cultures al llarg de la història». Museo del Oro. Videoconferència on es parla de diferents aspectes relacionats amb la mort i l’arqueologia: Prácticas funerarias en el Perú prehispánico; La muerte en las culturas: Edad Media, República Checa, siglo XIX, Toraja (Indonesia); Paracas; Chachapoyas; Laguna de los Cóndores; Inca, Sitio Puruchuco (Lima); Sipán; Sicán; Huanchaco; Momificación: momia Juanita; momificación natural, momificación natural inducida (Mesa de los Santos, Santander), momificación artificial; Momias en los museos peruanos. (El vídeo original es pot veure a Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=_UZ05Vir7cI).
- López, Carlos; Aguilar, Julia (2016). «Naylamp fundador de la Cultura Lambayeque». Historia del Perú.
- Wester La Torre, Carlos. «Sacerdotisa Lambayeque de Chornancap». Perú. Ministerio de Cultura.
Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-6 Astra i Microsoft Copilot per a Microsoft 365).
Jordi Coll Vera - 2026