La descolonització del Sàhara Occidental

Portada

 

Introducció

Aquest text se centra en la relació entre el Marroc i Espanya a propòsit del Sàhara Occidental, territori conegut durant l’etapa colonial com a Sàhara Espanyol. Situat al sud del Marroc, el territori continua sent objecte d’una disputa política i d’un conflicte encara vigent. El canvi de posició adoptat pel Govern espanyol el març de 2022 torna a situar la qüestió sahrauí en el centre de l’actualitat política i diplomàtica.

Per comprendre l’origen d’aquesta disputa, cal reconstruir el procés històric que condueix al conflicte del Sàhara Occidental. Espanya i el Marroc són estats veïns, i el país nord-africà ocupa una posició prioritària en la política exterior espanyola. Aquesta importància es reflecteix tradicionalment en el fet que el president del Govern espanyol hi sol efectuar un dels primers viatges oficials després d’accedir al càrrec.

Aquesta prioritat evidencia la importància que Espanya atribueix al manteniment de bones relacions amb el Marroc. Tots dos estats comparteixen fronteres terrestres a Ceuta i Melilla, a més d’espais marítims a la Mediterrània i a l’Atlàntic. En el context dels fluxos migratoris procedents de l’Àfrica subsahariana cap a Europa, el Marroc ocupa una posició estratègica en les polítiques migratòries de la Unió Europea.

Per aquest motiu, tant l’Estat espanyol com la Unió Europea procuren mantenir una relació estable amb el Marroc, considerat un actor clau en el control de les rutes migratòries cap a Europa. Paral·lelament, la descolonització del Sàhara Occidental, gestionada de manera controvertida pels successius governs espanyols, continua pendent de resolució. La qüestió manté plena vigència i adquireix una rellevància renovada durant els darrers anys arran dels canvis polítics i diplomàtics que s’analitzen en aquesta exposició.

El Sàhara Occidental

Per començar, cal situar geogràficament el territori. El mapa de l’esquerra permet identificar la posició del Sàhara Occidental i entendre la seva relació espacial amb el Marroc, Mauritània, Algèria i l’oceà Atlàntic.

grafic_01

Espanya també administra una zona del protectorat al sud del Marroc, menys coneguda: la franja de Cap Juby, representada en marró al mapa. D’aquesta franja cap al sud, el territori és pràcticament desèrtic.

Són zones molt poc poblades. A la franja de Cap Juby, Espanya controla una única ciutat d’una certa importància: Villa Bens, visible al mapa i anomenada Tarfaya des de la perspectiva marroquina. La ciutat acull una fortificació espanyola i adquireix rellevància pel ric banc de pesca de la costa. Tot i que el conveni hispanofrancès del 1912 atribueix aquesta zona a Espanya, l’ocupació efectiva no es produeix fins al 1916, i des d’aleshores Espanya es manté en aquesta franja.

Espanya també controla la ciutat de Sidi Ifni i l’enclavament d’Ifni, situat dins del territori marroquí i visible al mapa. El dret espanyol sobre aquesta zona es remunta al Tractat de Wad-Ras del 1860, que reconeix a Espanya l’antic establiment de Santa Cruz de Mar Pequeña, identificat posteriorment amb Ifni; l’ocupació efectiva, però, no es produeix fins al 1934. Aquesta presència respon igualment a interessos econòmics.

Es tracta d’una zona rica en recursos pesquers, fet que explica l’interès del Govern espanyol per mantenir-hi una posició. A més d’aquests territoris, Espanya disposa de les colònies que el mapa representa amb un marró més fosc i identifica com a Sàhara Espanyol, denominació emprada durant el franquisme per referir-se al Sàhara Occidental.

Actualment, aquest territori es denomina Sàhara Occidental. Es compon de dues regions: Saguia el-Hamra, on es troba Al-Aaiun, la ciutat principal, i Río de Oro. Totes dues són àrees desèrtiques. La presència espanyola a Río de Oro es remunta al 1884, mentre que a Saguia el-Hamra l’ocupació efectiva és molt més tardana; en tots dos casos, aquesta presència es limita inicialment a unes poques localitats amb fortificacions militars.

A Río de Oro, el principal enclavament és Villa Cisneros; a Saguia el-Hamra, Al-Aaiun, fundada el 1938. Tot i que Espanya afirma controlar aquests territoris com a colònies des de finals del segle XIX i començaments del XX, el domini efectiu és molt limitat. No és fins a la Segona República, amb l’ocupació de l’interior a partir del 1934, i, sobretot, durant el franquisme que augmenta la migració espanyola i es consolida el control territorial. Aquest procés s’intensifica arran del descobriment de fosfats al territori pel geòleg Manuel Alía Medina a mitjan anys quaranta, i de la localització posterior, a començaments dels anys seixanta, del gran jaciment de Bucraa, dins de Saguia el-Hamra (Martínez Milán, 2017).

Bucraa acull un dels jaciments de fosfats més importants del món. Aquest recurs és essencial per a la producció de fertilitzants i incrementa considerablement el valor econòmic del territori, tot i que la manca d’una política estatal clara i la poca inversió endarrereixen l’explotació del jaciment fins als darrers anys del franquisme (Martínez Milán, 2017).

Independència i expansionisme del Marroc

Aquest procés coincideix amb la independència del Marroc respecte de França i Espanya el 1956. Davant la nova situació, Espanya unifica administrativament Saguia el-Hamra i Río de Oro sota la denominació de Sàhara Espanyol i els atorga la categoria de província.

D’aquesta manera, el territori deixa de presentar-se oficialment com dues colònies i passa a constituir una única província espanyola, equiparada formalment a qualsevol altra província de l’Estat.

Aquest canvi d’estatus és significatiu i es produeix el 1958, dos anys després de la independència del Marroc. L’objectiu és reforçar la vinculació jurídica del territori amb Espanya i frenar les reivindicacions territorials marroquines.

La imatge de la dreta mostra el procés de descolonització del continent africà durant les dècades de 1950, 1960 i 1970. Després de la Segona Guerra Mundial, el debilitament de la Gran Bretanya i França i l’ascens dels Estats Units i la Unió Soviètica com a superpotències afavoreixen les reivindicacions independentistes. Amb el suport de les Nacions Unides, nombroses colònies accedeixen a la independència. Tanmateix, a la dècada de 1970 el Sàhara Occidental, encara sota administració espanyola, continua pendent de descolonització.

El Sàhara Occidental es converteix així en l’última colònia africana pendent de descolonització. Espanya rep una pressió creixent de les Nacions Unides, organització a la qual el règim franquista ingressa el 1955. El 1963 el territori s’inclou en la llista de territoris no autònoms i, a partir de la Resolució 2072 (XX), del 16 de desembre de 1965, l’Assemblea General insta reiteradament Espanya a impulsar la descolonització d’Ifni i del Sàhara (ONU. Assemblea General, 1965). Es tracta, com s’ha assenyalat, d’una regió majoritàriament desèrtica.

El territori és habitat tradicionalment per tribus nòmades d’origen àrab i amazic, de parla hassania, i presenta una densitat de població molt baixa. A partir de la dècada de 1950, però, adquireix una importància econòmica creixent: als rics bancs de pesca de la costa s’hi afegeix el descobriment dels jaciments de fosfats.

Després de la independència del Marroc, Mohammed V assumeix el projecte territorial expansionista conegut com el Gran Marroc, formulat pel dirigent nacionalista Allal el-Fassi, del partit Istiqlal. El mapa mostra l’abast d’aquesta reivindicació: a més del Marroc, la línia discontínua inclou les possessions espanyoles d’Ifni, Cap Juby i tot el Sàhara Espanyol, així com una part d’Algèria, el nord de Mali i la totalitat de Mauritània.

L’abast d’aquest projecte expansionista genera fortes tensions no només amb Espanya, sinó també amb els estats veïns. Entre aquests hi ha Algèria, independent de França des del 1962, i Mauritània, independent des del 1960.

grafic_02

Conflictes bèl·lics. El Front Polisario.

A finals de la dècada de 1950, l’expansionisme marroquí genera fortes tensions a la regió. Amb Espanya, la disputa territorial desemboca en la Guerra d’Ifni (1957-1958), que esclata el novembre de 1957, aproximadament un any i mig després de la independència del Marroc. L’Exèrcit d’Alliberament, format per forces irregulars vinculades al nacionalisme marroquí, ataca les posicions espanyoles d’Ifni i del Sàhara. Per fer front a aquesta ofensiva, Espanya i França duen a terme una operació militar conjunta que frena l’avanç marroquí en aquesta zona.

Aquesta operació conjunta, desenvolupada el febrer de 1958, rep el nom d’Operació Écouvillon per part francesa i d’Operació Teide per part espanyola. Tot i la victòria militar, Espanya cedeix al Marroc l’administració de la franja de Cap Juby mitjançant l’Acord d’Angra de Cintra, signat l’abril de 1958. Aquest territori forma part de la zona sud del protectorat establert el 1912 i, per tant, Espanya assumeix el compromís de retornar-lo un cop el Marroc assoleix la independència. Així, malgrat imposar-se en el terreny militar, Espanya renuncia a Cap Juby per respectar aquest compromís històric.

Després de la guerra, Espanya només conserva la ciutat de Sidi Ifni i el seu entorn immediat. Sota la pressió de les Nacions Unides, el 1969 lliura també aquest enclavament, situat, com mostra el mapa, dins del territori marroquí. A partir d’aquest moment, Espanya només manté Saguia el-Hamra i Río de Oro, és a dir, el Sàhara Espanyol, l’actual Sàhara Occidental. Aquestes regions esdevenen, des d’aleshores, el principal objecte de disputa amb el Marroc.

Entre 1963 i 1964, el Marroc s’enfronta també amb Algèria en l’anomenada Guerra de les Arenes, originada per la disputa sobre les regions frontereres de Tinduf i Béchar. El conflicte conclou amb un alto el foc i una mediació de l’Organització per a la Unitat Africana, sense canvis territorials, però consolida una rivalitat duradora entre tots dos estats. Aquesta rivalitat es projecta posteriorment sobre el Sàhara Occidental, on Algèria dona suport al Front Polisario (Frente Popular de Liberación de Saguía el Hamra y Río de Oro). El moviment es constitueix el 10 de maig de 1973, després d’un congrés celebrat a Zouérat (Mauritània), per emprendre la lluita armada contra Espanya, aleshores potència colonial, i, a partir del 1975, contra l’ocupació marroquina i mauritana. En els primers anys rep sobretot el suport de Líbia; Algèria s’hi implica decisivament a partir del 1975 i esdevé el seu principal suport logístic.

Un antecedent important de la lluita contra l’ocupació espanyola és el moviment que encapçala Mohamed Sidi Brahim Basir (“Bassiri”), conegut com a Harakat Tahrir (Organització d’Avantguarda per a l’Alliberament de Saguia el-Hamra i Río de Oro). El 17 de juny de 1970, aquest moviment convoca una manifestació al barri de Zemla, a Al-Aaiun, per reclamar el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí. Les forces espanyoles, encapçalades pel Tercer Tercio de la Legión «Don Juan de Austria», la reprimeixen amb armes de foc i causen diverses víctimes mortals, el nombre de les quals encara avui no s’ha establert oficialment. Aquella mateixa nit, Bassiri és detingut i, poques setmanes després, se’n perd tot rastre; segons diverses fonts, és torturat i executat. El seu cos no es troba mai, i Bassiri es converteix en un màrtir de la lluita contra el colonialisme espanyol i en una figura fundacional del nacionalisme sahrauí.

En una primera fase, el Front Polisario opta per la guerra de guerrilles i ataca casernes i posicions militars espanyoles. L’octubre de 1974 crema part de la cinta transportadora que porta el fosfat des de la mina de Bucraa, explotada per l’empresa espanyola Fosbucraa, fins a la costa. Els danys obliguen a transportar el mineral amb una flota de camions. L’acció té un gran ressò mediàtic, tant a Espanya com a l’estranger.

El març de 1975, el Front Polisario segresta Antonio Martín Hernández, empresari canari de transport que, amb la seva flota de camions, trasllada el fosfat de la mina de Bucraa fins al port d’Al-Aaiun, i no l’allibera fins a l’octubre d’aquell mateix any. És un modus operandi que el moviment repeteix en altres ocasions, com en la captura dels militars espanyols de les patrulles Pedro i Domingo de les Tropes Nòmades, el maig de 1975.

El maig de 1975, una missió visitadora de l’ONU recorre el territori i reclama de nou a Espanya que n’impulsi la descolonització.

Reivindicació de la sobirania marroquí

Al Marroc governa des del 1961 Hassan II, fill de Mohammed V. Després de sobreviure a dos intents de cop d’estat (1971 i 1972), el monarca converteix la reivindicació del Sàhara Occidental en una bandera populista per guanyar-se el suport de la població marroquina. Amb aquest objectiu, promou una intensa campanya mediàtica sobre la sobirania marroquina del territori. Com a fonament, al·lega l’existència de pactes de lleialtat de caràcter islàmic (bay’a) entre el sultà i algunes tribus sahrauís, uns vincles que, com s’exposa més endavant, el Tribunal Internacional de Justícia no considera constitutius de sobirania territorial.

Mentrestant, Espanya viu els darrers anys de la dictadura franquista i l’opinió pública gairebé no parla de la qüestió de l’anomenat «Sàhara Espanyol». La premsa, sotmesa al control del règim, en difon sobretot el discurs oficial (Maltese, 2014).

El 1974, quan Espanya anuncia el seu compromís de celebrar un referèndum d’autodeterminació durant el 1975, el Marroc promou que l’Assemblea General de l’ONU demani al Tribunal Internacional de Justícia de la Haia una opinió consultiva sobre els vincles jurídics del territori amb el Marroc i amb l’«entitat mauritana». L’Assemblea aprova aquesta sol·licitud el 13 de desembre de 1974 mitjançant la Resolució 3292 (XXIX), que també insta Espanya a ajornar el referèndum fins que el Tribunal es pronunciï (ONU. Assemblea General, 1974). Paral·lelament, el Marroc emprèn una intensa activitat diplomàtica, especialment amb els Estats Units i França. En plena Guerra Freda, el seu principal argument és evitar que un Sàhara independent esdevingui aliat d’Algèria, un país socialista proper a la Unió Soviètica.

Mauritània, que també reivindica el territori, es posa del costat del Marroc a canvi de la promesa d’obtenir-ne una part. Aquest acostament culmina, poques setmanes després del dictamen de la Haia, en els Acords de Madrid del 14 de novembre de 1975. Aquests acords no transfereixen la sobirania, sinó que estableixen una administració temporal del territori amb participació del Marroc i de Mauritània, en col·laboració amb la Djemaa, i fixen la fi de la presència espanyola abans del 28 de febrer de 1976 (Espanya, Marroc i Mauritània, 1975).

Finalment, el 16 d’octubre de 1975, el Tribunal Internacional de Justícia emet la seva opinió consultiva. El Tribunal reconeix l’existència, en el moment de la colonització espanyola, de «vincles jurídics de submissió entre el sultà del Marroc i algunes de les tribus que vivien al territori del Sàhara Occidental», així com de determinats vincles jurídics entre el territori i l’entitat mauritana. Tanmateix, conclou que aquests vincles no demostren «cap vincle de sobirania territorial» i que no impedeixen l’aplicació del principi d’autodeterminació (Tribunal Internacional de Justícia, 1975, par. 162). Hassan II en fa una lectura selectiva: aquell mateix dia, en un discurs radiotelevisat, presenta el dictamen com un aval a les reivindicacions marroquines i anuncia l’anomenada Marxa Verda per ocupar el Sàhara Occidental (EFE, 1975).

La Marxa Verda

grafic_03

La Marxa Verda comença el 6 de novembre de 1975. Aquell dia, milers de civils marroquins travessen la frontera i s’endinsen en el territori del Sàhara. Segons la xifra oficial, la mobilització reuneix uns 350.000 participants, convocats per Hassan II i encoratjats per una intensa campanya de propaganda a la ràdio i a la premsa. El mateix 6 de novembre, el Consell de Seguretat de l’ONU deplora la celebració de la marxa i insta el Marroc a retirar-ne immediatament tots els participants (ONU. Consell de Seguretat, 1975).

Hassan II utilitza la marxa com a instrument de pressió i n’ofereix la retirada a canvi que Espanya accepti negociar la cessió del territori. El Govern espanyol es troba davant l’alternativa de retirar-se o d’arriscar-se a un enfrontament armat amb el Marroc, que compta amb el suport de Mauritània. El 9 de novembre, un cop obtingut el compromís de negociació, el monarca ordena el replegament dels manifestants (Mundy, 2006).

El nom de la marxa té una forta càrrega simbòlica. El verd és el color de l’islam, i molts participants porten exemplars de l’Alcorà, a més de banderes marroquines i retrats del rei. Les autoritats marroquines presenten així la mobilització com una marxa pacífica i religiosa, tot i que constitueix, de fet, una ocupació del territori.

La cessió del territori

Mentrestant, Espanya travessa una situació de buit de poder. Franco, greument malalt des de mitjan octubre, mor el 20 de novembre de 1975, només dues setmanes després de l’inici de la marxa. Carlos Arias Navarro presideix el Govern i el príncep Joan Carles exerceix interinament la Prefectura de l’Estat des del 30 d’octubre. Aquesta debilitat institucional afavoreix l’estratègia marroquina.

Finalment, Espanya cedeix a les pretensions marroquines. El 14 de novembre, vuit dies després de l’inici de la marxa, Espanya, el Marroc i Mauritània signen a Madrid la declaració de principis coneguda com a Acords de Madrid o Acord Tripartit (Espanya, Marroc i Mauritània, 1975). L’acord no fixa cap repartiment territorial: és el 14 d’abril de 1976 quan el Marroc i Mauritània signen a Rabat un conveni de frontera que atorga al Marroc aproximadament els dos terços septentrionals del territori i a Mauritània el terç meridional (Marroc i Mauritània, 1976).

L’Acord Tripartit fixa la fi de la presència espanyola abans del 28 de febrer de 1976 (Espanya, Marroc i Mauritània, 1975). Els sahrauís en queden al marge: no participen en la negociació, més enllà de la referència formal a la col·laboració de la Djemaa, l’assemblea creada per l’administració colonial. Tampoc no hi intervé Algèria, actor regional decisiu en el conflicte.

Des del punt de vista del dret internacional, l’acord no altera l’estatus del territori. Les resolucions de l’ONU adoptades des del 1965 reclamen la descolonització mitjançant un referèndum d’autodeterminació, no pas el lliurament del territori a un altre estat. El 2002, l’assessor jurídic de les Nacions Unides conclou que l’Acord de Madrid no transfereix la sobirania sobre el territori ni confereix a cap dels signataris la condició de potència administradora, «condició que Espanya, per si sola, no podia transferir unilateralment», i que el Sàhara Occidental continua sent un territori no autònom (ONU. Assessor Jurídic, 2002). Tot i això, de facto, Espanya abandona el territori.

L’evacuació de la població civil espanyola, iniciada l’octubre de 1975, rep el nom d’Operació Golondrina. La documentació estatunidenca desclassificada matisa el relat d’una retirada imposada exclusivament per la Marxa Verda: Mundy (2006) demostra que l’administració Ford, amb Henry Kissinger com a secretari d’Estat, adopta una política explícitament favorable al Marroc i, tot i proclamar-se neutral, treballa entre bastidors perquè el Sàhara passi a mans marroquines. Segons algunes interpretacions, el príncep Joan Carles coneix aquestes negociacions i hi intervé a través d’emissaris davant Washington, amb l’objectiu d’assegurar-se suport internacional per a la successió.

El context ibèric reforça aquesta preocupació. El 25 d’abril de 1974, la Revolució dels Clavells, impulsada per oficials descontents amb les guerres colonials, enderroca a Portugal l’Estat Nou, aleshores encapçalat per Marcelo Caetano, successor de Salazar. Joan Carles necessita legitimitat i suport internacional i, a partir d’aquest moment, manté relacions estretes amb Hassan II i amb els Estats Units. A més, la retirada espanyola comença abans de la Marxa Verda: a finals d’octubre les tropes espanyoles abandonen diverses posicions frontereres del nord-est i, a partir del 31 d’octubre, unitats de l’exèrcit marroquí hi penetren (Mundy, 2006).

En els mesos següents, el relleu es produeix de manera ordenada: a mesura que les tropes espanyoles abandonen les fortificacions, hi entren les marroquines. Des d’aquesta perspectiva, la Marxa Verda funciona com una gran operació propagandística que encobreix una sortida ja negociada. La població sahrauí, que des del 1958 resideix en una província espanyola i disposa de document nacional d’identitat espanyol, queda abandonada davant l’ocupació militar marroquina.

El 2 de novembre de 1975, quatre dies abans de l’inici de la marxa, el príncep Joan Carles viatja per sorpresa a Al-Aaiun per calmar el malestar de l’exèrcit, conscient de la retirada imminent. Davant de més de cinc-cents oficials i suboficials, declara: «España cumplirá sus compromisos y tratará de mantener la paz, don precioso que tenemos que conservar. [···] Deseamos proteger también los legítimos derechos de la población civil saharaui, ya que nuestra misión en el mundo y nuestra historia nos lo exigen» (De la Calle, 1975).

Aquest compromís, però, no es compleix: menys de dues setmanes després, els Acords de Madrid lliuren l’administració del territori al Marroc i a Mauritània.

La República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD)

Amb la retirada espanyola, el Front Polisario dirigeix la lluita armada contra tots dos estats i s’inicia una guerra regional de llarga durada. La nit del 27 al 28 de febrer de 1976, a Bir Lehlou, el Front Polisario proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), un estat que, en aquell moment, existeix més sobre el paper que sobre el terreny, ja que el Marroc i Mauritània ocupen la major part del territori. El moviment dirigeix la RASD, i el seu braç armat, l’Exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí, n’esdevé l’exèrcit.

La RASD compta amb el suport d’Algèria, que n’esdevé el principal aliat i n’acull les institucions a l’exili, i, durant els primers anys, també amb el de Líbia. La guerra contra el Marroc i Mauritània comença a finals de 1975, quan les tropes d’aquests dos estats penetren en el territori, fins i tot abans que Espanya l’abandoni formalment el 26 de febrer de 1976, i es prolonga durant setze anys. L’ocupació marroquina i el tracte que rep la població sahrauí constitueixen un dels aspectes més durs del conflicte.

Genocidi i exili

L’entrada de l’exèrcit marroquí provoca un èxode massiu de la població sahrauí. Segons el Comitè Internacional de la Creu Roja, entre desembre de 1975 i gener de 1976 unes 40.000 persones fugen de les ciutats cap a campaments improvisats a l’interior del territori, com Amgala, Guelta Zemmur, Um Dreiga o Tifariti. Davant dels atacs, la població es desplaça cap a la regió de Tinduf, a Algèria, on s’instal·len els campaments de refugiats. Molts sahrauís hi arriben convençuts que es tracta d’una situació transitòria, però l’exili ja supera el mig segle. La població dels campaments creix amb el temps: l’ACNUR n’estima 173.600 residents el 2018 (ACNUR, 2018). Les condicions de vida són molt dures: la hamada és un desert pedregós i inhòspit, amb temperatures extremes, un accés limitat a l’aigua i gairebé cap possibilitat de conreu, de manera que la població depèn majoritàriament de l’ajuda humanitària internacional.

La durada de l’exili fa que als campaments hi convisquin ja fins a tres generacions de refugiats. Una part important de la població no ha conegut mai el territori d’origen i continua reclamant una solució al conflicte, que no arriba. Durant la fugida, a més, la població civil pateix atacs directes: a mitjan febrer de 1976, l’aviació marroquí bombardeja amb napalm i fòsfor blanc el campament de desplaçats d’Um Dreiga, on s’havien concentrat milers de persones, majoritàriament dones, infants i gent gran (Audiencia Nacional, 2015).

Aquests fets, juntament amb execucions extrajudicials i desaparicions forçades, donen lloc a acusacions de genocidi. El 2013, un equip de la Universitat del País Basc exhuma a Fadret Leguiaa, prop d’Amgala, dues fosses comunes amb les restes de vuit sahrauís executats per l’exèrcit marroquí el febrer de 1976, i les identifica mitjançant proves d’ADN (Martín Beristain i Etxeberria, 2013). El 2015, el jutge de l’Audiencia Nacional Pablo Ruz processa onze alts càrrecs, militars i policies marroquins per un delicte de genocidi comès entre 1975 i 1992 (Audiencia Nacional, 2015). Tanmateix, cap dels processats no ha estat jutjat. Paral·lelament, entre 1980 i 1987, el Marroc construeix en sis fases un sistema de murs defensius de més de 2.700 quilòmetres, protegits per búnquers, filferrades i camps de mines, que tanca progressivament els territoris que ocupa. Oficialment, el seu objectiu és impedir les incursions del Front Polisario; a la pràctica, també impedeix el retorn de la població refugiada.

La guerra enfronta inicialment el Front Polisario amb el Marroc i Mauritània. Mauritània, molt més feble econòmicament i militarment, pateix els atacs del Polisario contra Nouakchott i contra les mines de ferro de Zouérat. La crisi desemboca, el juliol de 1978, en un cop d’estat que enderroca el president Moktar Ould Daddah. El nou govern negocia la sortida del conflicte i, el 10 d’agost de 1979, signa amb el Front Polisario l’Acord d’Alger, pel qual renuncia a qualsevol reivindicació sobre el Sàhara Occidental. Tanmateix, el territori que abandona no passa a mans del Polisario: l’exèrcit marroquí l’ocupa immediatament, fet que l’Assemblea General de l’ONU deplora com una extensió de l’ocupació marroquina (ONU. Assemblea General, 1979). Al mapa, a més dels murs, representats en vermell, la zona més clara, a l’est, correspon al territori controlat pel Front Polisario.

Des d’aleshores, el Front Polisario controla aproximadament una cinquena part del territori, a l’est del mur, mentre que el Marroc n’ocupa el 80 % restant, inclosos la costa, les principals ciutats i els recursos naturals. Des del punt de vista del dret internacional, però, el Sàhara Occidental continua sent un territori no autònom pendent de descolonització, sobre el qual cap dels signataris dels Acords de Madrid no adquireix la sobirania (ONU. Assessor Jurídic, 2002), i l’Assemblea General de l’ONU qualifica la presència marroquina d’ocupació (ONU. Assemblea General, 1979).

La MINURSO

Després d’una llarga mediació de l’ONU i de l’Organització per a la Unitat Africana, el Marroc i el Front Polisario accepten el 1988 un pla de pau. El 29 d’abril de 1991, el Consell de Seguretat crea la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO), encarregada de supervisar l’alto el foc i d’organitzar un referèndum d’autodeterminació en què la població ha de triar entre la independència i la integració al Marroc (ONU. Consell de Seguretat, 1991). L’alto el foc entra en vigor el 6 de setembre de 1991 i el referèndum es preveu per al gener de 1992, però no se celebra mai. Per això, la MINURSO esdevé una de les missions de pau més antigues de l’ONU. El principal obstacle és l’elaboració del cens electoral, és a dir, la determinació de qui té dret a vot.

El punt de partida és el cens que Espanya elabora el 1974, que registra 73.497 habitants sahrauís. A partir de 1994, la Comissió d’Identificació de la MINURSO l’amplia d’acord amb uns criteris pactats per les parts, per tenir en compte el creixement demogràfic i els desplaçaments, i entre 1999 i 2000 publica una llista provisional d’uns 86.000 votants. El Marroc, però, la rebutja i s’hi presenten més de 131.000 recursos, en bona part de persones residents al Marroc que Rabat reivindica com a sahrauís emigrats durant l’època colonial. La incorporació d’aquests sol·licitants alteraria profundament el resultat de la votació.

Des d’aquesta perspectiva, les impugnacions successives del Marroc funcionen com una forma de bloquejar el referèndum. Cada vegada que es presenta un cens de votants, el Marroc el qüestiona o el rebutja. El procés d’identificació queda suspès el 1996 i, el 2004, la Comissió d’Identificació dona per acabada la seva feina sense que el referèndum s’arribi a celebrar.

La qüestió del referèndum i la reactivació del conflicte

A partir del 2004, el Marroc rebutja obertament la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. Com a màxim, Rabat accepta una consulta sobre l'autonomia del territori, entesa sempre com l'autonomia d'una província marroquina i, per tant, dins de la sobirania del Marroc. Des d'aleshores, la part marroquina descarta l'opció de l'autodeterminació i la situació resta encallada durant dècades. Tot i que la legalitat internacional avala els drets del poble sahrauí, el Marroc és un estat molt més poderós, mentre que els sahrauís són una població reduïda i amb poc pes internacional, més enllà de l'empatia o la simpatia que desperta la seva causa. A més, el Marroc és un soci comercial important dels Estats Units i de la Unió Europea i, com s'ha exposat a l'inici, té un paper clau en el control de les rutes migratòries cap a Europa. Per aquest motiu, tant Washington com Brussel·les prioritzen la relació amb Rabat per sobre de les reivindicacions del poble sahrauí.

Aquest bloqueig impedeix qualsevol avenç cap a una solució. Tot i el silenci mediàtic, el conflicte armat es reactiva el novembre de 2020, gairebé tres dècades després de l'alto el foc del 1991, i el Front Polisario i el Marroc tornen a enfrontar-se militarment (IISS, 2021).

L'escenari del trencament és Guerguerat, a l'extrem sud-oest del territori. En aquest punt, una franja d'amortiment d'uns cinc quilòmetres, supervisada per la MINURSO, separa el mur defensiu marroquí de la frontera amb Mauritània, i hi passa la carretera que uneix el territori controlat pel Marroc amb l'Àfrica occidental. Històricament, aquest pas és també una zona de contraban i de trànsit de mercaderies.

Durant les setmanes prèvies, activistes sahrauís bloquegen en senyal de protesta la carretera de Guerguerat. El 13 de novembre de 2020, l'exèrcit marroquí entra a la zona d'amortiment, en desallotja els manifestants i reobre el pas (IISS, 2021). Per als sahrauís, aquesta incursió en una zona desmilitaritzada constitueix un casus belli i suposa el trencament de l'alto el foc. La tensió s'agreuja, a més, per la Resolució 2548 (2020), aprovada pel Consell de Seguretat el 30 d'octubre per prorrogar el mandat de la MINURSO, que no esmenta explícitament el referèndum d'autodeterminació (ONU. Consell de Seguretat, 2020).

La resolució reclama una solució política «justa, duradora i mútuament acceptable» que permeti l'autodeterminació del poble del Sàhara Occidental, però ja no planteja el referèndum com a via per assolir-la (ONU. Consell de Seguretat, 2020). En aquest context, el Front Polisario decideix tornar a les armes. L'impuls, però, no prové tant dels dirigents històrics del moviment com de les generacions més joves.

Una generació jove, cansada d'un immobilisme que no ofereix cap sortida, pressiona per abandonar la via exclusivament diplomàtica i reactivar el conflicte (IISS, 2021). Des d'aleshores, la guerra es manté com un conflicte de baixa intensitat: una guerra de guerrilles i de desgast, no pas un enfrontament entre grans exèrcits.

El Front Polisario actua amb petites unitats que ataquen les posicions militars marroquines a les immediacions del mur, sobretot amb foc d'artilleria i incursions puntuals (IISS, 2021). El Marroc es limita a repel·lir aquests atacs, sense grans mobilitzacions de tropes ni ofensives de gran abast. L'estratègia marroquina passa, clarament, pel silenci mediàtic.

La traïció final?

Aquesta estratègia de contenció, que es limita a repel·lir els atacs sense avançar posicions, permet al Marroc evitar que el conflicte guanyi visibilitat internacional. En aquest context, el 10 de desembre de 2020, poques setmanes després de la represa de les hostilitats i quan li resta poc més d'un mes de mandat, el president dels Estats Units, Donald Trump, reconeix la sobirania del Marroc sobre la totalitat del territori del Sàhara Occidental (Casa Blanca, 2020).

La proclamació avala la tesi de Mohammed VI, segons la qual el Sàhara Occidental forma part del Marroc, presenta la proposta marroquina d'autonomia com l'única base per a una solució i descarta que un estat sahrauí independent sigui una opció realista (Casa Blanca, 2020). Tot i que els Estats Units donen suport al Marroc des de fa dècades, cap administració no havia reconegut fins aleshores de manera tan explícita la sobirania marroquina sobre el territori. Washington anuncia, a més, l'obertura d'un consolat a Dakhla, i aquest gest altera l'equilibri diplomàtic del conflicte.

La contrapartida d'aquest reconeixement és la normalització de les relacions diplomàtiques entre el Marroc i Israel, anunciada el mateix 10 de desembre de 2020 (Al Jazeera, 2020). El Marroc se suma així als acords de normalització amb Israel que l'administració Trump impulsa aquell any, després dels Emirats Àrabs Units, Bahrain i el Sudan. L'intercanvi constitueix un canvi geopolític de primer ordre, ja que vincula la qüestió sahrauí amb la política dels Estats Units a l'Orient Mitjà.

Des d'aleshores, la qüestió sahrauí desencadena diverses crisis entre Espanya i el Marroc, amb ressò internacional, que en mostren la plena vigència. D'una banda, el Marroc opta per dilatar el conflicte, conscient que, per pur pragmatisme, les potències occidentals li donen suport o, si més no, no impulsen la celebració d'un referèndum d'autodeterminació, ja que tant els governs europeus com els Estats Units el consideren un soci clau. D'altra banda, el Govern espanyol manté històricament un suport més retòric que pràctic a la causa sahrauí, perquè també li interessa preservar les bones relacions amb Rabat.

La primera d'aquestes crisis esclata el 2021, poc després de la represa de la guerra. El 18 d'abril, Brahim Ghali, secretari general del Front Polisario i president de la RASD, arriba a Espanya en un avió oficial algerià per ser tractat de la covid-19, en plena pandèmia. Ghali ingressa en estat greu a l'Hospital San Pedro de Logroño amb una identitat falsa, en una operació que el Ministeri d'Afers Exteriors, dirigit per Arancha González Laya, gestiona en secret.

Quan la notícia transcendeix, el Marroc expressa un fort malestar per l'acollida que el Govern espanyol dispensa al líder del Polisario, i s'obre una greu crisi diplomàtica. La resposta de Rabat arriba poques setmanes després: entre el 17 i el 18 de maig de 2021, les autoritats marroquines relaxen el control de la frontera de Ceuta i unes 10.000 persones la travessen en poc més d'un dia. Aquesta demostració de força desencadena una greu crisi migratòria i humanitària.

Finalment, el juliol de 2021, Pedro Sánchez substitueix Arancha González Laya, responsable del trasllat de Ghali a Espanya, per José Manuel Albares, considerat més proper a les tesis marroquines. Amb aquest relleu, el Govern espanyol fa una primera concessió per recompondre la relació amb Rabat.

El gran gir, però, arriba el març de 2022, quan el Govern de Pedro Sánchez abandona la posició de suport a la causa sahrauí que el PSOE manté històricament. Aquest suport és més retòric que pràctic, però té una formulació inequívoca: el 14 de novembre de 1976, en el primer aniversari dels Acords de Madrid, Felipe González, aleshores secretari general del partit, declara als campaments de refugiats de Tinduf: «Sabemos que vuestra experiencia es la de haber recibido muchas promesas nunca cumplidas: yo quiero, por consiguiente, no prometeros algo sino comprometerme con la Historia: nuestro partido estará con vosotros hasta la victoria final» (RASD-TV, s.d.).

El 14 de març de 2022, Sánchez adreça una carta a Mohammed VI en què considera la proposta marroquina d'autonomia, presentada el 2007, «la base més seriosa, realista i creïble» per resoldre el contenciós. El contingut de la carta transcendeix el 18 de març, a través d'un comunicat del Gabinet Reial marroquí, i el 7 d'abril tots dos governs el recullen en una declaració conjunta (Espanya i Marroc, 2022). Espanya s'alinea així amb la posició de Rabat sense esmentar ni el referèndum ni el dret d'autodeterminació.

Des d'aleshores, el suport internacional a la tesi marroquina s'amplia. El juliol de 2023, Israel reconeix formalment la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental (Ferrà, 2023), i el 31 d'octubre de 2025 el Consell de Seguretat aprova la Resolució 2797 (2025), que prorroga el mandat de la MINURSO fins al 31 d'octubre de 2026. Aquesta resolució afirma que una autèntica autonomia sota sobirania marroquina podria ser la solució més factible, tot i que manté la referència al principi de lliure determinació (ONU. Consell de Seguretat, 2025). Mig segle després dels Acords de Madrid, la descolonització del Sàhara Occidental continua pendent i la població refugiada dels campaments de Tinduf continua esperant una solució.

Bibliografia

Vídeos

Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-6 Astra i Microsoft Copilot per a Microsoft 365. En la seva elaboració s'ha seguit en part el guió de la conferència del Dr Miquel Garau Rolandi sobre el tema tractat - AUGG BCN UB, febrer/2023).

Jordi Coll Vera - 2023-2026