Les deesses de la mitologia greco-romana

Introducció
El títol és un plural femení, però ens hi podem sentir tots identificats. Tractarem primer d’entendre com Grècia i a Roma, entenien la mitologia com la seva religió.
El mite i la mitologia clàssica
El mite (del grec μῦθος, mythos, «relat», «conte») és una narració simbòlica, metafòrica, que conté un missatge. No s’ha d’entendre com un fet real.
En l’antiguitat clàssica, tat per grecs com romans, la mitologia és el conjunt de relats que els serveix per explicar-se el món, per explicar-se l'origen del món, els fenòmens naturals. Tots els fets inexplicables a l’enteniment. Alhora que també el seu món interior. La seva humanitat: emocions, sentiments i comportaments humans.
La mitologia és com una mena de religió. S'encomanaven als seus déus corresponents, que explicaven a través del mite. També una forma d'educació dels infants. D'educació emocional i social. Una connexió espiritual amb les generacions passades que havien anat transmetent-la. Una connexió amb el sentiment del sagrat i el transcendent.
La mitologia estava molt present en la vida de grecs i romans. Els seus déus són representacions humanitzades. No són símbols de perfecció, saviesa o amor infinit. Són fal·libles, volubles, envejosos, traïdors, mentiders, capritxosos... Tenen tots els atributs, virtuts i defectes humans. No són déus a imitar i, tanmateix, regeixen tots els aspectes de la vida quotidiana dels antics grecs i romans. Al arribar a la llar s’encomanen a la deessa Hèstia (la Vesta romana), al casar-se ho fan a la deessa Hera (la Juno romana), per prendre una decisió encertada s’encomanen a Àrtemis (la Diana romana), al enviar un missatge ho fan a Hermes (el Mercuri romà), etc.
Com ens arriba el mite?
El mite es transmet en la seva època bàsicament de manera oral. Ens ha arribat a través de diversos escrits. La poesia èpica i el teatre grec transmeten els mites donant-los formes diferents. Hesíode els ordena en una genealogia divina, Homer els integra en relats heroics i els tràgics els reinterpreten a l’escenari.
- La Teogonia d’Hesíode (finals del segle VIII o començaments del VII aC) recull i organitza relats de la tradició oral sobre l’origen del món i dels déus. Hesíode els enllaça en una genealogia i narra com se succeeixen les generacions divines fins que Zeus s’imposa i estableix el seu regnat. El poema transmet així una versió de conjunt que explica els vincles entre els déus i l’origen de l’ordre diví.
- La Ilíada i l’Odissea d’Homer (tradicionalment situades entorn del segle VIII aC) reelaboren relats que els poetes recitaven oralment. La Ilíada selecciona un episodi de la guerra de Troia, la còlera d’Aquil·les i les seves conseqüències, mentre que l’Odissea se centra en el retorn d’Odisseu a Ítaca. En fixar-se per escrit, aquests poemes esdevenen versions de referència de la tradició heroica. Les fórmules repetides, com «Aquil·les, de peus lleugers», conserven una empremta de la recitació oral.
- Les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides (segle V aC) porten a escena mites que el públic sovint ja coneixia. Cada autor pot seleccionar episodis, canviar el punt de vista o donar més pes a un personatge per explorar un conflicte. Per exemple, a l’Orestea, Èsquil transforma la cadena de venjances de la família d’Agamèmnon en una reflexió sobre la justícia, que culmina amb el judici d’Orestes. El teatre manté vius els mites perquè cada representació permet al públic tornar-los a interpretar.
Les deesses grecollatines com a arquetips de feminitat
Les deesses gregues i romanes tenen poders, interessos i maneres d’actuar molt diversos. Atena intervé en la guerra, Àrtemis es mou pels espais salvatges i Demèter governa el creixement dels cereals. En una lectura contemporània dels mites, aquestes figures es poden interpretar com a arquetips, és a dir, com a imatges simbòliques que expressen maneres recurrents d’actuar i de relacionar-se, com ara protegir algú, defensar l’autonomia pròpia o buscar una aliança. (Shinoda, 1985)
Al segle XX, Carl Gustav Jung desenvolupa el concepte d’arquetip en la psicologia analítica. Joseph Campbell estudia com certes figures i estructures narratives reapareixen en mites de cultures diverses. Jean Shinoda Bolen, a Goddesses in Everywoman, proposa una lectura de set deesses gregues com a símbols de diferents disposicions que poden coexistir en una mateixa persona.
- Atena (Minerva). Estratègia, criteri i habilitat tècnica. Intel·ligència aplicada a la guerra i als oficis.
- Àrtemis (Diana). Autonomia i llibertat d’acció. La seva relació amb la caça i els espais salvatges permet associar-la amb la independència.
- Hera (Juno). Compromís i poder dins del matrimoni. Els seus conflictes amb Zeus permeten explorar la lleialtat, la gelosia i les desigualtats dins la parella.
- Demèter (Ceres). Cura, maternitat i capacitat de sostenir la vida. El vincle amb la seva filla Persèfone mou un relat que afecta la subsistència de tota la comunitat.
- Persèfone (Prosèrpina). Canvi i pas entre etapes vitals. El seu paper de filla de Demèter i reina del món subterrani permet abordar la separació, la pèrdua i la transformació.
- Afrodita (Venus). Desig, atracció i creativitat. La seva força es manifesta en la capacitat de transformar els vincles i les decisions dels altres.
- Hèstia (Vesta). Vida interior i continuïtat de la comunitat. El foc que custodia simbolitza el centre de la llar i, en els cultes públics, la cohesió col·lectiva.
Un exemple és l’Himne homèric a Demèter. Quan Hades rapta Persèfone, Demèter impedeix que la terra doni fruit. La fam obliga Zeus a intervenir, i Persèfone pot tornar amb la seva mare durant una part de l’any. El relat dona una dimensió col·lectiva al dol de Demèter. El seu poder sobre les collites converteix la separació familiar en una crisi que els déus han de resoldre. Des d’una lectura arquetípica, la cura apareix aquí lligada a la capacitat d’actuar i d’exercir poder. (Harvard, 2018)
La diversitat de les deesses mostra quins papers femenins pot imaginar la cultura grega. Per entendre la vida de les dones gregues cal tenir en compte també la ciutat, l’època, la posició social i les seves possibilitats de participar en la vida pública i religiosa. (Hemingway, 2004)
En la cultura de la religió cristiana hi ha bàsicament dos models de feminitat: la verge, que representa la puresa, i les altres dones, les pecadores.
La genealogia dels déus de l’Olimp
Del caos, el desordre, neixen Gea (la Terra, el material) i Urà (el cel, l’immaterial). Aquests engendren Cronos (el temps, que tot ho devora, principi ordenador de totes les coses) i Rea (la fertilitat i la continuïtat de les generacions).
Rea és la mare dels principals déus olímpics de la primera generació. En el mite, protegeix Zeus donant a Cronos una pedra embolicada amb bolquers perquè se l’empassi en lloc del nadó. Tal com Cronos simbolitza el temps que devora els seus fills, Rea representa la vida que es renova en cada generació. Aquesta lectura simbòlica es basa en l’associació del tità Cronos (Krónos) amb Chrónos, la personificació del temps. (Theoi Project, s. d.)
Tenim, doncs, el món ja configurat: el cel, la terra, el temps i el principi generador de la vida.

De Cronos i Rea neixen els sis déus primordials: Hera, Demèter, Hèstia, Zeus, Posidó i Hades.
Zeus és l’únic fill de Cronos i Rea que s’escapa de ser devorat per Cronos. Un cop adult, Zeus obliga Cronos a retornar els seus germans.
Zeus engendra vuit fills, amb diferents mares:
- Amb Hera (la seva germana) engendra Ares i, segons una tradició, Hefest —Hesíode explica que Hera engendra Hefest tota sola.
- Amb Leto engendra Apol·lo i Àrtemis (germans bessons).
- Amb Maia engendra Hermes.
- Amb Sèmele engendra Dionís.
- Amb Metis engendra Atena. Zeus s’empassa Metis quan està embarassada i, més endavant, Atena surt del cap de Zeus.
- Amb Dione engendra Afrodita, segons Homer. En la versió d’Hesíode, Afrodita neix de l’escuma del mar arran de la mutilació d’Urà.
Les sis deesses de l’Olimp

Hera (Juno)
Hera és la reina de l’Olimp i la deessa del matrimoni. És germana i esposa de Zeus, amb qui manté una relació plena de conflictes. El ceptre i el paó simbolitzen la seva autoritat i dignitat reials. Protectora de les dones casades, en els mites apareix sovint com l’esposa ferida que dirigeix la seva còlera contra les amants de Zeus i els fills nascuts d’aquestes unions, més que no pas contra el seu marit.

- Leto. Quan Hera s’assabenta que Leto espera fills de Zeus, prohibeix que cap indret l’aculli. Leto vaga fins a trobar refugi a Ortígia, la futura Delos, i Hera encara intenta impedir el part. Artemis neix primer i ajuda la seva mare a alliberar el seu germà bessó, Apol·lo.
- Io i Argos. Io és una sacerdotessa d’Hera a Argos de qui Zeus s’enamora. Per amagar-la a la seva esposa, la converteix en una vaca blanca, però Hera se la demana com a regal i hi posa Argos Panoptes, el gegant de cent ulls, com a guardià. Hermes adorm Argos amb la música i el mata. Segons una tradició, Hera aprofita llavors els seus ulls per decorar la cua del paó. Perseguida encara per un tàvec que Hera li envia, Io fuig errant fins a Egipte, on recupera la forma humana.
- Cal·listo. Cal·listo, la ninfa que acompanyava Àrtemis, és seduïda per Zeus. Segons algunes versions, Hera la transforma en ossa i aconsegueix que Àrtemis la caci; Zeus la porta al cel i esdevé la constel·lació de l’Ossa Major.
- Hèracles. Hera persegueix Hèracles, fill de Zeus i de la mortal Alcmena, des del bressol. Segons la tradició, li envia dues serps quan és un nadó i més endavant el fa caure en un accés de bogeria. El nom d’Hèracles, «glòria d’Hera», contrasta amb aquesta hostilitat. Un cop l’heroi esdevé immortal, es reconcilia amb la deessa i es casa amb la seva filla Hebe.
- El judici de Paris. Quan Eris llança la poma de la discòrdia «per a la més bella», Hera competeix amb Atena i Afrodita. Paris li prefereix Afrodita, i això la converteix en enemiga de Troia i partidària dels aqueus durant la guerra. (Theoi Project, s. d.)
Demèter (Ceres)
Demèter és la deessa de l’agricultura i dels cereals. Quan Hades rapta la seva filla Persèfone, Demèter, afligida, impedeix que la terra doni fruit. La fam obliga Zeus a intervenir perquè mare i filla es retrobin durant una part de l’any. L’espiga de blat simbolitza la fertilitat de la terra i el seu poder per nodrir la comunitat. Al voltant de la seva figura giren diversos relats que en mostren la generositat i també la còlera.

- Persèfone i la gran fam. Mentre busca la seva filla, Demèter fa que la terra no germini. Segons l’Himne homèric a Demèter, es retira al seu temple d’Eleusis i rebutja totes les súpliques dels déus fins que no veu Persèfone. Zeus ha de cedir perquè la humanitat no s’extingeixi.
- Ascàlaf i la magrana. Persèfone ha menjat una llavor de magrana a l’inframón. Ascàlaf, un dimoni del món subterrani, ho explica a Hades. Per això Persèfone no pot quedar-se sempre amb la seva mare, i Demèter el castiga convertint-lo en un llangardaix o en un mussol.
- Demèter a Eleusis. Disfressada de vella, Demèter és acollida pel rei Celeu i la reina Metanira, que li confien el seu fill Demofont. La deessa vol fer-lo immortal i de nit el posa al foc, però Metanira ho descobreix i crida. Demèter deixa el nen a terra i revela la seva identitat. Com a compensació, ensenya als eleusinis els seus ritus, origen dels misteris d’Eleusis.
- Triptòlem. A Triptòlem, un príncep d’Eleusis, li dona grans de blat i un carro tirat per serps alades perquè sembri el món i ensenyi l’agricultura. A Cítia, el rei Linc intenta matar-lo i Demèter el converteix en linx.
- Erisícton. El rei Erisícton talla els roures d’un bosc sagrat de Demèter. Com a càstig, la deessa li envia una gana insaciable que no el deixa mai satisfet. El mite mostra què passa quan s’ofèn la natura que dona fruit. (Theoi Project, s. d.)
Hèstia (Vesta)
Hèstia és la deessa del foc de la llar. El foc que custodia permet cuinar, dona escalfor i aplega la família. També hi ha una llar sagrada a la ciutat, on el foc representa la continuïtat de la comunitat. Hèstia simbolitza la cura quotidiana i l’hospitalitat. Té pocs mites propis, però els relats que la tenen per protagonista en subratllen el caràcter pacífic i reservat.

- Devorada i alliberada. Cronos s’empassa Hèstia en néixer, com a primera filla seva. Quan Zeus obliga el seu pare a retornar els germans, ella és l’última a sortir. Per això se la considera alhora la major i la menor dels sis fills de Cronos i Rea.
- El jurament de virginitat. Apol·lo i Posidó es volen casar amb ella, però Hèstia els rebutja. Toca el cap de Zeus i jura que serà verge per sempre. Zeus, a canvi del matrimoni, li concedeix un honor especial: un lloc al centre de la casa i la primera porció dels sacrificis.
- Príap i el ruc. Segons Ovidi, en un banquet de Cíbele Príap intenta abusar d’Hèstia mentre dorm. El bram d’un ruc la desperta i els déus acudeixen a defensar-la. Els romans en deien Vesta, i per això el ruc s’associava al seu culte.
- Les vestals. A Roma, Vesta és servida per les vestals, sacerdotesses que mantenen sempre encès el foc públic del temple del Fòrum. Han de guardar la castedat durant el seu servei, i si el foc s’apagava es considerava un presagi de desgràcia per a la ciutat.
- El foc de les colònies. Quan els grecs fundaven una colònia, els colons portaven brases de la llar pública de la ciutat mare. Així el foc d’Hèstia mantenia el vincle entre la nova ciutat i l’antiga. (Theoi Project, s. d.)
Afrodita (Venus)

Afrodita és la deessa de l’amor, la bellesa i el desig. En el judici de Paris, li promet l’amor d’Helena a canvi que la proclami la més bella. La tria de Paris posa en marxa els fets que desemboquen en la guerra de Troia. La coloma i la petxina són dos dels seus atributs més coneguts. El seu poder per fer néixer el desig entre déus i mortals travessa molts relats, dels quals aquests són alguns dels més coneguts.
- El naixement de l’escuma. Segons Hesíode, Afrodita neix de l’escuma del mar que envolta els genitals d’Urà, llançats a l’aigua per Cronos. Arriba primer a Citera i després a Xipre. Al seu pas brollen flors, i Eros i Himeros l’acompanyen en presentar-se als déus. Segons Homer, en canvi, és filla de Zeus i Dione.
- Hefest i Ares. Zeus casa Afrodita amb Hefest, però ella s’enamora d’Ares, déu de la guerra. Helios els veu i ho explica al marit. Hefest fabrica una xarxa de metall invisible, hi atrapa els amants i convida els déus a contemplar-los. Segons l’Odissea, la burla acaba sense gaire conseqüència. Del seu amor neixen, entre d’altres, Harmonia, Fobos i Deimos.
- Adonis. Afrodita estima el bell Adonis, fill de Mirra, que ha estat transformada en arbre de la mirra. Persèfone, a qui ella l’havia confiat, no vol tornar-lo. Zeus resol la disputa dividint l’any en tres parts: una part Adonis sol, una amb Persèfone i una amb Afrodita. Més tard mor ferit per un senglar mentre caça, i segons Ovidi, de la seva sang neix l’anemone.
- Anquises i Eneas. Per una maquinació de Zeus, que vol humiliar-la, Afrodita s’enamora d’Anquises, un pastor príncep de Dardània. D’aquesta unió neix Eneas, el futur fundador de la nissaga romana. Per això Venus és considerada mare del poble romà.
- Pigmalió. Pigmalió, rei de Xipre, s’enamora d’una estàtua d’ivori que ell mateix ha esculpit. Amb les seves pregàries a Afrodita, la deessa dona vida a l’estàtua. Ovidi l’explica a les Metamorfosis.
- Atalanta i Hipòmenes. Afrodita ajuda Hipòmenes a vèncer Atalanta en una cursa donant-li tres pomes d’or. Ell les va deixant caure al llarg del camí, i Atalanta s’atura a recollir-les. (Theoi Project, s. d.)
Àrtemis (Diana)

Àrtemis és la deessa de la caça i dels espais salvatges. És germana bessona d’Apol·lo i recorre els boscos i les muntanyes amb el seu arc. El cérvol que sovint l’acompanya mostra el seu vincle amb els animals salvatges. La seva manera de viure i d’actuar la converteix en una figura d’autonomia. Amiga dels qui la respecten, és implacable amb els qui ofenen la seva castedat o la seva mare, tal com mostren molts relats.
- El naixement a Ortígia. Segons una tradició, Àrtemis neix primer a l’illa d’Ortígia, la futura Delos, on Leto ha trobat refugi perquè Hera li ha negat qualsevol altre lloc. Ja de jove, ajuda la seva mare a donar a llum Apol·lo. Per això és invocada com a protectora del part.
- Acteó. El caçador Acteó veu Àrtemis banyant-se en una font. Ella el transforma en cérvol i els seus gossos, que no el reconeixen, el fan trossos. El relat adverteix de la inviolabilitat de la deessa.
- Cal·listo. La ninfa Cal·listo, de la seva comitiva de verges, és seduïda per Zeus. Segons algunes versions, Àrtemis l’expulsa del grup quan descobreix l’embaràs, i la transforma en óssa; segons altres, és Hera qui la transforma. Finalment esdevé la constel·lació de l’Ossa Major.
- Orió. Orió, caçador i company d’Àrtemis, mor per la seva sageta. Les versions expliquen el motiu de maneres diverses, i una d’elles atribueix l’error a Apol·lo, que la desafia a encertar un punt dins del mar. Àrtemis, penedida, el converteix en constel·lació.
- Níobe. La reina Níobe presumeix de tenir més fills que Leto. Àrtemis i Apol·lo, per venjar la seva mare, maten els fills de Níobe: ella les filles i ell els fills. El dolor converteix Níobe en una pedra que plora.
- Ifigènia a Àulida. Quan Agamèmnon mata un cérvol sagrat de la deessa, Àrtemis deté els vents i immobilitza la flota grega a Àulida. Per salpar cap a Troia, ha de sacrificar la seva filla Ifigènia, tot i que en una versió la deessa la salva en l’últim moment i hi posa una cérvola. (Theoi Project, s. d.)
Atena (Minerva)
Atena és la deessa de la saviesa, dels oficis i de l’estratègia militar. A l’Odissea, ajuda Odisseu a tornar a Ítaca i a recuperar la seva llar. El casc, la llança i l’escut són els seus atributs guerrers, i l’òliba s’associa a la seva saviesa. Atena representa la intel·ligència pràctica i la capacitat de prendre decisions en situacions difícils. Verge i protectora d’herois i ciutats, apareix en molts relats que mostren tant la seva intel·ligència com la seva severitat.

- El naixement del cap de Zeus. Zeus s’empassa Metis, embarassada, perquè no tingui un fill més poderós que ell. Atena surt del seu cap, adulta i armada. Segons Píndar, és Hefest qui obre el cap de Zeus amb una destral, i la deessa neix amb un crit de guerra.
- La disputa amb Posidó. Atena i Posidó competeixen pel patronatge de l’Àtica davant del rei Cècrops. Posidó fa brollar una font d’aigua salada amb el trident, i Atena fa néixer una olivera. Cècrops tria l’olivera i la ciutat pren el nom d’Atenes.
- Aracne. Aracne, una teixidora mortal, desafia Atena en un concurs de teixits. El treball d’Aracne és tan bo que la deessa, furiosa, l’acaba convertint en aranya, que ha de teixir per sempre.
- Erictoni. Hefest intenta violar Atena i, en fugir ella, deixa caure la seva llavor a terra. Així neix Erictoni, que Atena adopta i tanca en un cove, confiat a les filles de Cècrops amb la prohibició d’obrir-lo. Elles desobeeixen, veuen un infant amb cos de serp i Atena les enlloqueix.
- Perseu i la Medusa. Atena ajuda Perseu a vèncer la Gòrgona Medusa. El cap de la Gòrgona, amb serps i mirada que petrifica, acaba decorant l’égida, la capa de la deessa.
- Tirèsias. Tirèsias veu Atena nua mentre es banya. La deessa el deixa cec, i només més tard, a petició de la seva mare, li concedeix el do de la profecia. (Theoi Project, s. d.)
Una perspectiva de gènere
Un cop repassades les divinitats femenines, val la pena afegir-hi una breu reflexió des d’una perspectiva de gènere.
Les deesses gregues reflecteixen models de comportament associats tradicionalment a les dones, definits per una societat patriarcal. A l’antiga Grècia les dones no eren considerades ciutadanes de ple dret: no podien votar i el seu paper es definia sobretot a través de la relació amb els homes. Avui podem superar la separació entre els rols atribuïts a les dones i els atribuïts als homes que simbolitza cada divinitat, i sentir-nos tots interpel·lats per alguns dels aspectes d’aquestes figures femenines.
Un home que viu la cura dels fills com una cosa molt important pot sentir-se interpel·lat per Demèter. Un altre que cerca la introspecció, la intimitat o el recolliment, fins i tot la pregària, hi reconeix l’acció d’Hèstia. I les dones també es poden sentir interpel·lades pels rols atribuïts als homes: Hermes (el Mercuri romà), déu de la comunicació, també les pot protegir.
Convido, doncs, tothom, dones i homes, a superar la separació entre models femenins i models masculins. Tots som divines, perquè tots ens podem sentir identificats amb aquestes divinitats. Conèixer-les és un camí d’autoconeixement: descobrir amb quina ens identifiquem i en quin moment s’activa cadascuna d’aquestes funcions. L’autoconeixement és molt empoderador, i aquestes deesses segueixen vives avui en les nostres accions, decisions, emocions i desitjos.
Podem sentir, en cada moment, que s’activa o es manifesta en nosaltres algun aspecte d’una divinitat grecollatina que ens regeix o ens protegeix. Els grecs creien que els déus vivien entre ells. Avui, després dels estudis psicològics i antropològics d’historiadors, sociòlegs i psicòlegs, sabem que els déus de l’antiga Grècia no són entre nosaltres, sinó que som nosaltres qui els portem incorporats a la consciència i al comportament diari.
Tinguem-los presents en el nostre dia a dia.
Bibliografia
- Bolen, J. S. 1993. Las diosas de cada mujer: una nueva psicología femenina. Barcelona: Kairós.
- Campbell, J. 1959. El héroe de las mil caras: psicoanálisis del mito. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
- Campbell, J. 2024. Mito y sentido: conversaciones en torno a la mitología y la vida. Girona: Ediciones Atalanta.
- Grimal, P. 2008. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984.
- Harvard (2018) Homeric Hymn to Demeter. The Center for Hellenic Studies. harvard.edu
- Hemingway, Colette (2004) Women in Classical Greece. In Heilbrunn Timeline of Art History. New York: The Metropolitan Museum of Art, 2000.
- Pinkola Estés, C. 1998. Mujeres que corren con los lobos. Barcelona: Ediciones B.
- Shinoda Bolen, Jean (1985) Goddesses in Everywoman: A New Psychology of Women. Harper & Row.
- Theoi Project (s. d.) Aphrodite. theoi.com.
- Theoi Project (s. d.) Artemis Myths 3: Wrath. theoi.com.
- Theoi Project (s. d.) Athena Myths 1: General. theoi.com.
- Theoi Project (s. d.) Demeter Myths 4: Wrath. theoi.com.
- Theoi Project (s. d.) Hera Myths 3: Wrath. theoi.com.
- Theoi Project (s. d.) Hestia: Summary of the Olympian Goddess. theoi.com.
- Theoi Project (s. d.) Rheia. theoi.com.
Jordi Coll Vera - 2026
Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-6 Astra i Microsoft Copilot per a Microsoft 365. En la seva elaboració s'ha seguit en part el guió de la conferència de la Sra Clara Mas Casals, llicenciada en Dret Humanitats i Guia oficial de Turisme de Catalunya, sobre el tema tractat - AUGG BCN UB, octubre/2026).