Introducció
Quan es parla d'esclavitud, ens referirem també a l’esclavatge i l’esclavisme. Tres paraules per definir, segurament, l'activitat més cruel mai organitzada per l'ésser humà.
L'esclavitud és possiblement tan antiga com la humanitat. Se sap, per diferents fonts, que a l'antiga Mesopotàmia, a les antigues dinasties xineses, a l’Antic Egipte, a les civilitzacions dels Inques, Maies i Asteques, ja hi havia esclaus.
A un esclau se li roba tot. La família, la seva cultura i tradicions, la seva llibertat i forma de ser.
Actualment, al segle XXI, persisteixen encara formes d’esclavitud. Amb dades oficials de l’ONU, entre l'any 2010 i 2020, 4 milions de noies de països de l'est han estat desaparegudes i, en el mateix període, un milió de noies brasileres han patit la mateixa sort: treballar com a esclaves sexuals arreu del Món, també, concretament a casa nostra. Milers d’infants viuen on treballen. A les mines, a les plantacions, fàbriques... on són explotats sistemàticament.
En aquest treball es parlarà més concretament de l’esclavatge i el tràfic d’esclaus durant el segle XIX. Quan es parla de tràfic d'esclaus, ens referim als llocs on es capturaven les persones des d’on posteriorment eren transportades al lloc de destí, on començaria realment el període d'esclavatge.
L’expressió “Maafa, en swahili holocaust” ens recorda l’holocaust del poble africà en referència a la tragèdia de l'esclavitud i l'opressió que van patir els africans a mans d'europeus i àrabs durant segles.
L’esclavatge al Món Antic
El Neolític, cap al 10000 aC, comporta una progressiva estratificació social amb la formació d’unes elits i l’aparició de l’esclavatge com a forma de domini social i acumulació de riquesa, possiblement a partir del 3000 aC.
Mesopotàmia
A l’antiga Mesopotàmia l’esclau (el wardum) era considerat com un bé moble, un objecte, entre els metalls preciosos i els animals domèstics. Podia ser venut, cedit en herència, regalat, etc.
Els danys a un esclau eren condemnats com un dany a una propietat, a un bé moble, no a una persona.
El preu d’un esclau depenia molt de l’oferta i la demanda. Al llarg de diferents èpoques el preu va variar entre 2 i 40 cicles de plata. El codi d’Hammurabi, cap al 1750 aC, fixa el preu d’un esclau en 20 cicles de plata, l’equivalent al preu d’un bou. Generalment les dones eren venudes per preus més baixos que els homes. Els esclaus amb alguna qualificació podien arribar a vendre’s per 80 o 90 cicles de plata.
L’esclau podia tenir bens propis, sempre amb el permís i supervisió del seu amo. Podien casar-se entre ells i també amb persones lliures. Podien també guanyar-se la seva llibertat (la manumissió), regulada en diferents codis, com un contracte de compra-venda a canvi de diners, com a adopció de l’esclau pel seu amo, com a matrimoni o com a mesura de gràcia. La manumissió era acompanyada d’un seguit de rituals (rentat del cap de l’esclau mirant a l’est, retirada de les marques d’esclavatge,...).
Majoritàriament els esclaus eren presoners de guerra. Anteriorment els presoners de guerra eren executats sistemàticament, tal com es pot comprovar a l’Estela dels Voltors, cap al 2450 aC, on es commemora la victòria del rei Eannatum I de Lagash sobre Umma. En un dels seus fragments es representa la marxa dels vencedors sobre els cadàvers dels vençuts, devorats per gossos (o llops) i voltors.
Posteriorment, degut als canvis i requeriments de l’economia, els presoners de guerra seran utilitzats com a ma d’obra esclava.
Existia també l’esclavatge per altres motius: per endeutament, per exemple per una mala collita; per venda, per exemple una germana o filla era venuda a canvi de diners o de favors; per sotmetiment, quan un pare venia en adopció el seu fill, en cas de que aquest no reconegués als seus pares adoptius, podia ser venut com a esclau a uns tercers; el marit podia també repudiar la seva esposa i vendre-la com a esclava, o mantenir-la a casa com a tal, per raons com no ser estalviadora, ofendre’l,... El marit podia aleshores contreure matrimoni amb altra dona. La dona, o els fills, podien ser també cedits com a fiança d’un endeutament. Hi ha també casos documentats d’esclavatge com a càstig per haver comés determinats delictes. Per exemple, el lladre era adjudicat com esclau a la persona perjudicada, la fortuna, la dona i els fills d’un assassí podien ser adjudicats com a esclaus als hereus de la seva víctima.
L’esclavatge era hereditari als fills de pare i mare esclaus. Al codi d’Hammurabi s’especifica però que si la mare era esclava i el marit un home lliure els seus fills eren ciutadans lliures sempre que el seu pare els reconegués explícitament. Si la mare era una ciutadana lliure i el pare un esclau els fills eren ciutadans lliures amb l’herència assegurada per llei.
Existien també els treballs forçats i l’esclavitud transitòria com a expiació d’una culpa o delicte.
A les cases privades els esclaus eren generalment dones en servei domèstic. Els seus fills eren considerats com una nova propietat de l’amo. Cap a l’any mil aC, un individu amb una fortuna mitjana posseïa entre tres i cinc esclaus d’aquesta mena.
Hi havia també esclavatge, molt més nombrós, al servei de les institucions públiques o dels temples. Els homes com a ma d’obra i les dones, sovint, com a concubines dels reis i altres governants.
Es esclaus eren marcats per tal de diferenciar-los. En les tabletes cuneïformes de l’inicio del 3000 aC. es registren persones marcades com a propietat i es documenten disputes per esclaus marcats [1]. Eren marcats amb tatuatges, ferros roents o forats a les orelles. Com a marca d’esclavatge temporal es rasurava la part posterior del cap. Segons el codi d’Hammurabi el marcatge d’un esclau aliè com si fos propi es castigava amb l’amputació d’una ma.
Grècia
L'esclavitud a l'antiga Grècia va ser un element clau en el desenvolupament econòmic i social del món grec. Els grecs consideraven l'esclavitud com una realitat natural i necessària, i no la van qüestionar gaire. Els esclaus eren capturats en les guerres, comprats en els mercats o nascuts de pares esclaus. Eren propietat dels seus amos, que podien disposar d'ells com volguessin. Treballaven en diferents àmbits: l'agricultura, la mineria, la indústria, el comerç, el servei domèstic, l'educació i fins i tot la política. No tenien drets ni llibertats, i estaven sotmesos a la violència i l'abús dels seus amos. No obstant això, alguns esclaus van tenir oportunitats de millorar la seva situació, com per exemple els que exercien oficis qualificats o els que podien comprar la seva llibertat. L'esclavitud va ser un fenomen molt present i divers a l'antiga Grècia, que va afectar tant la vida quotidiana com la cultura i el pensament dels grecs.
Cap al s. VI aC ja hi ha constància d’un intens tràfic d’esclaus entre l’illa de Quios i Tràcia, Escítia i Àsia Menor per tal d’abastir de ma d’obra les plantacions de vi de l’illa i altres zones del Mar Egeu.
El nombre d’esclaus a l’antiga Grècia augmenta ràpidament i cap al 400 aC aproximadament la meitat de la població d’Atenes és població esclava.
Per Aristòtil (384-322 aC) l’esclau és com un instrument que precedeix i condiciona els altres instruments, i és utilitzat per a produir objectes i bens de consum, a més de serveis. L’esclau ho és per naturalesa
«Tampoc hi ha amistat cap a un cavall o un bou, o cap a un esclau en quant esclau, perquè res hi ha en comú a aquestes dues parts; doncs l’esclau és un instrument animat, i l’instrument un esclau inanimat. Per tant, no hi ha amistat cap a un esclau en quant esclau, però sí en quant a home [2]. [ ··· ] qui és capaç de preveure amb la ment és un cap per naturalesa i un senyor natural, i qui pot amb el seu cos fer aquestes coses és súbdit i esclau per naturalesa; per això al senyor i a l’esclau els interessa el mateix [3]. [ ··· ] barbar i esclau són el mateix per naturalesa [4]. Quina és la naturalesa de l’esclau i quina la seva facultat resulta clar de l’exposat; el qui, sent home, no es pertany per naturalesa a sí mateix, sinó a altre, aquest és per naturalesa esclau. I és home d’altre qui, sent home, és una possessió. I la possessió és un instrument actiu i diferent». [5]
L’esclavatge com a dret natural es tracta al llibre I (Comunitat política i comunitat familiar), apartat 5 [L’esclavatge és de dret natural] de Política.
Com un esclau és sovint un presoner de guerra, Aristòtil experimenta la necessitat d’establir que els esclaus no han de procedir de les guerres entre grecs, sinó de les guerres contra els bàrbars, inferiors per naturalesa. En contra de la seva pròpia filosofia.
L’esclavitud era pels grecs una realitat indispensable i ben natural. No va ser mai qüestionada pels filòsofs estoics ni pels primers cristians.
Cal observar però que quasi tota la documentació de que es disposa es refereix a la ciutat d’Atenes i no se sap del cert la situació a la resta del territori.
Els esclaus eren nomenats de diferents maneres segons el context. La forma més habitual era δοῦλος (doules), que es podria traduir com a servs.
Egipte
L’esclavatge és mencionat en diferents textos a l’Antic Egipte cap al 1750 aC. Els textos de l’Antic Testament descriuen el tracte als esclaus, encara que actualment no hi ha cap prova arqueològica de l’esclavatge del poble hebreu ni del seu èxode.
Les classes dominants de l’Antic Egipte presenten el règim polític de l’esclavatge com un sistema etern instaurat per Déu i mancat de tota modificació possible.
L'esclavitud a l'antic Egipte era una forma de servitud que afectava a diferents grups socials. Els esclaus eren, normalment, persones capturades en la guerra o comprades a l'estranger, que es convertien en la propietat d'una altra persona. Podien treballar en les cases, els camps, les mines o les obres públiques i tenien alguns drets legals, com reclamar davant un tribunal, rebre un salari o arribar a ser alliberats o ascendits. No obstant això, també patien violència, explotació i discriminació. Es calcula que els esclaus no superaven el 5% de la població egípcia. Alguns historiadors consideren que l'esclavitud tal com es practicava a la Grècia antiga no va existir a Egipte fins al període de la dinastia ptolemaica.
Roma
L'esclavatge a Roma segueix més tard el model grec a gran escala implantant nombrosos mercats d’esclaus.
La societat romana era una societat essencialment esclavista. L’economia i l’estructura social es basava en un sistema de classes en què l'esclau constituïa l'esglaó més baix de la societat. L'esclavitud a l'antiga Roma era una institució social i econòmica que permetia als ciutadans romans de dominar i explotar a altres persones com a propietat. Els esclaus podien provenir de diverses fonts, com ara les guerres, el comerç, el bandolerisme, el naixement o l'abandonament. Treballaven en tots els àmbits de la vida romana, des dels serveis domèstics fins a la mineria, l'agricultura, la construcció, l'exèrcit o els oficis. Eren considerats com a objectes sense drets ni llibertat, i estaven sotmesos al poder absolut del seu amo. El tractament que rebien els esclaus depenia de la voluntat i la personalitat del seu amo, però en general era dur i cruel. Podien ser venuts, castigats, torturats o fins i tot executats sense cap mena de protecció legal. Podien obtenir la seva llibertat mitjançant la manumissió, que era un acte jurídic pel qual el seu amo els concedia la condició de lliures. No obstant això, aquest procés no era fàcil ni freqüent, i els esclaus alliberats continuaven tenint una posició social inferior als ciutadans romans.
L'esclavitud va ser una realitat acceptada i justificada per la cultura romana, que es basava en la desigualtat i la superioritat de Roma sobre els altres pobles. Va ser també un factor clau per al desenvolupament econòmic i polític de l'imperi romà, que es va expandir gràcies al treball
Cap al segle I de la nostra era un esclau costava a Roma aproximadament un any i mig de salari i, les persones més riques, posseïen milers d’esclaus agrupats en enormes dominis.
L’esclavatge fins al segle XIX
L’expansió musulmana
L’any 622 s’inicia a Medina l’expansió musulmana. Durant el segle VII el Califat Rashidun s’expandeix ràpidament en totes direccions, esclavitzant els pobles conquerits. Cap a l’oest arriba a Egipte i continua la seva expansió cap als pobles berebers, a l’oest, i els pobles Nubis (l’actual Sudan), al sud. Amb els Nubis es signa, l’any 652, la pau de Dongola (el bakt). Els nubis es comprometen a proporcionar cada any 360 esclaus sans. El tractat durarà set segles.
Tots els pobles berebers del nord d’Àfrica són esclavitzats durant els propers seixanta anys. Molts berebers es converteixen a l’Islam, donat que és prohibit esclavitzar a un musulmà.
Amb el califat Abbassí, el segle IX, la majoria de les rutes de tràfic d’esclaus acaben a Samarra i Bagdad i molts són enviats a les zones pantanoses del sud, cap a Bàssora, a treballar les terres en condicions extremes. Allà, els esclaus, organitzen diferents revoltes (les revoltes dels zanj), amb major o menor èxit, fins a ser sufocada completament la rebel·lió a finals del segle IX.
Durant el segle X, el califat abbàssida crea l’exercit mameluc. Els mamelucs eren esclaus reclutats a les àrees properes al Caucas i al nord de la mar Negra. Posteriorment eren convertits a l'islam i entrenats com a soldats de cavalleria, lleials al soldà.
Durant el segle XIII (1249), l’exercit mameluc assassina l’hereu de la dinastia aiúbida i instaura el sultanat mameluc a Egipte després de derrotar als croats durant la setena croada i fer presoner al rei Lluís IX de França, per qui varen obtenir un rescat de 250.000 lliures.
A partir del 1258, quan els mogols ocupen Bagdad, els esclaus de la tracta àrab provenen de l’Àfrica subsahariana a través de diferents rutes berebers i transportats per caravanes tuaregs pel desert del Sàhara fins El Cairo.
Gran part dels esclaus són dones convertides en servents domèstics o en concubines. Es calcula un tràfic per aquestes rutes de entre 3.5 i 7 milions d’esclaus.
L’Imperi Otomà
El 1299 s’inicia l’Imperi Otomà. A partir del 1330, seguint l’exemple dels mamelucs, el sultà Orhan, inicia l’exercit genísser en l’incipient imperi otomà. Els geníssers són inicialment joves cristians presoners de guerra. En segles posteriors formaran un exèrcit d’elit, principalment a partir de joves grecs i albanesos perfectament ensinistrats per la guerra i amb nombrosos privilegis sota la propietat del sultà corresponent.
Durant els segles XIV i XV, Gènova i Venècia controlen les principals rutes esclavistes del Mediterrani.
El segle XVI, l’Imperi Otomà domina el tràfic d’esclaus des de Constantinoble. A la Mar Negre els tàtars de Crimea, des de la ciutat de Bakhtxissarai, li proporcionen nombrosos esclaus segrestats.
Tota la conca del Mediterrani i la part atlàntica de Portugal és a vessar de conflictes entre les diferents potències de l’època. Amb incursions i tràfic d’esclaus per part de cristians i de musulmans.
Els vikings
Al nord d’Europa, durant tot el segle IX, els Vikings dominen els mars i els pobles conquerits són retinguts o esclavitzats i venuts a diferents mercats. Els esclaus capturats als monestirs, més ben educats, es venen a millor preu a Venècia o Constantinoble, on també són venuts els esclaus eslaus capturats al llarg de la ruta del riu Dnièper pels vikings varegs.
Portugal
Durant el segle XV, Portugal inicia les rutes esclavistes marítimes per la costa occidental Africana cap a les mines d’or d’Àkan. S’estableixen a l’illa de Santo Tomé i el 1483 arriben al regne del Congo.
S’inicia així un pròsper comerç d’esclaus durant el segle XVI a canvi d’utensilis i armes de foc. Els esclaus són transportats a Europa, venuts a Àkan a canvi d’or o a l’illa de Santo Tomé pel cultiu de la canya de sucre.
En menys d’un segle Lisboa es converteix en la ciutat més rica d’Europa amb el comerç d’esclaus, sucre i espècies.
El 1595 es revolten els esclaus de Santo Tomé. La revolta triomfa fins que el 4 de gener de 1596 el Rei Amador és capturat, condemnat a presó i assassinat pels portuguesos. El tràfic d’esclaus s’orienta ara cap a Salvador de Bahía i Rio de Janeiro, al Brasil. S’hi envien més de 300.000 esclaus per a treballar en el conreu de la canya de sucre.
El comerç triangular
Els països d’Europa Occidental estableixen el comerç d’esclaus entre tres continents amb diferents empreses creades ad hoc pels Països Baixos, Anglaterra i França.
Vaixells carregats amb productes artesanals, metalls, tèxtils i armes viatgen fins les costes africanes on es bescanvia la càrrega per esclaus presoners de guerra o segrestats que són transportats a les Amèriques, principalment Brasil i el Carib pel conreu de la canya de sucre, el cotó, el cafè i el tabac. Els grans terratinents europeus, els plantadors, intercanvien els esclaus per productes locals i metalls preciosos que retornen a Europa carregats en els mateixos vaixells esclavistes enriquint ràpidament tota l’Europa Occidental amb el seu comerç.
El mercat és regulat amb la promulgació de noves lleis per a intentar controlar-lo, com el Codi d’Esclaus de Barbados (Anglaterra) o el Codi Negre (França).
Durant el segle XVIII els nous productes són cada cop més accessibles a tota la població europea, augmentant la seva demanda molt ràpidament, el que provoca al mateix temps una major demanda d’esclaus africans aconseguits amb nombroses guerres locals, cada cop més allunyades de la costa.
A partir del segle XVI, a Amèrica, especialment al Brasil i al Carib, augmenta exponencialment la població local d’origen africà. Els esclaus que aconsegueixen fugir, els negres cimarrons [6], formen comunitats, els quilombos o palenques, en llocs allunyats de les ciutats. El control del comerç provoca guerres entre les diferents potències europees.
L’esclavatge al segle XIX
El transport marítim
Durant el segle XIX el transport d’esclaus d’Àfrica a Amèrica tenia lloc travessant l’Oceà Atlàntic carregats en els barcos negrers. La immensa majoria cap al Brasil, el Carib, Amèrica Central i Nord-Amèrica. Ens centrarem en aquest treball, en particular, en el tràfic d’esclaus cap a l’illa de Cuba.
Com ja s’ha vist anteriorment, abans de l’arribada de Colom a Amèrica la gran majoria dels esclaus europeus, també on ara és Catalunya, procedien de la regió d’Anatòlia (Àsia Menor) a través de Constantinoble (l’actual Istanbul).
A partir del segle XV, quan la ciutat és en poder dels Otomans, es tanca el pas de l’estret dels Dardanels i s’interromp el trànsit d’esclaus per aquesta via. Aleshores Europa, i Espanya en particular, busca els esclaus en el nord d’Àfrica, transportats en vaixells de diferent bandera.
Tot canvia amb el descobriment d’Amèrica, a finals del segle XV. Aleshores manca molta ma d’obra en els terrenys conquerits per Espanya, Portugal, Holanda i França. Una raó clara i ben documentada és la gran mortaldat produïda en la població nativa. Mortaldat deguda a les epidèmies importades pels europeus i pels enfrontaments militars que varen acabar per gairebé aniquilar-los durant els segles posteriors.
El 1789 el rei Carles IV promulga una reial cèdula en la que es liberalitza el tràfic d’esclaus:
«Para proporcionar a todos mis amados Vasallos, por cuantos medios son imaginables, las grandes utilidades que debe producir el fomento de la Agricultura, tuve a bien mandar examinar las varias proposiciones hechas para la introducción de negros en las islas de Cuba, Santo Domingo, Puerto Rico, y Provincia de Caracas, a fin de acudir á la estrecha necesidad con que se hayan de estos brazos, sin los cuales no pueden prosperar y florecer ni producir al Estado las inmensas riquezas que ofrece su clima, y fertilidad de sus terrenos; y habiéndose tratado este gravísimo asunto con la reflexión que merece su importancia: He resuelto, en calidad de por ahora, que se haga este comercio baxo las reglas, y condiciones siguientes ( ··· )».
S’autoritza així el tràfic d'esclaus, de persones de raça negra que viuen fonamentalment a la costa occidental de l'Àfrica subsahariana.
El 25 de març de 1807, Gran Bretanya, la gran precursora dels tràfics d'esclaus en decreta el seu final. El final del tràfic d'esclaus, però no de l'esclavisme.
No es poden transportar més esclaus a cap lloc de la seva bandera, però sí que es pot continuar amb l'esclavisme on ja hi sigui implantat.
L’Acta per l'abolició del comerç d'esclaus posa així fi al comerç d'esclaus al Regne Unit.
A Espanya, el 1811, seguint l'exemple de Gran Bretanya, les Corts de Cádiz debaten l'abolició gradual de l'esclavitud. El debat causa gran alarma a Cuba i el capità general de l'illa i el Cabildo [7] de La Habana fan arribar a les Corts la seva radical oposició.
El 19 de març de 1812 s’aprova la Constitució de Cádiz (la Pepa) on no s’aboleix l’esclavitud ni el seu comerç, malgrat la intenció inicial de fer-ho.
El 1814, el rei Fernando VII deroga la jove constitució i implanta el seu absolutisme durant els propers sis anys. El 1817, es signa a Espanya, pressionats pels britànics, un tractat d’abolició del comerç d'esclaus i de l'esclavitud en l'Imperi Espanyol a canvi de 400.000 lliures. Tractat que no es va fer efectiu fins l’any 1820 sense imposar-se abans cap pena pel seu incompliment. No va ser fins el 1867 que es publicarà un decret imposant penes per aquesta mena de comerç. Com era d’esperar, del 1817 al 1820 el comerç d’esclau s’intensifica extraordinàriament.
El 1833 la Gran Bretanya decreta l'abolició total de l'esclavitud en tots els seus territoris, excepte els territoris en possessió de la Companyia de les Índies Orientals a Ceilan (actual Sri Lanka) i Santa Elena on eren imprescindibles en les plantacions de té.
El 28 de juny de 1835, es signa el tratado [segundo] entre España y el Reino Unido para la abolición del tráfico de esclavos, entre les reines Isabel II d'Espanya i Victòria I de la Gran Bretanya i Irlanda, que permet detenir i jutjar un vaixell sospitós de ser negrer tot i que no porti cap esclau a bord. Es proclama així de nou, sense ser cert en absolut, que el tràfic d'esclaus és definitivament abolit i perseguit a tot el Món.
La imatge següent ens mostra un dibuix, extret d’un daguerreotip, del carregament d’esclaus del vaixell negrer Wildfire, el 30 d’abril de l’any 1860.
Fins al 1867 el tractat no entra en vigor per part d’Espanya però els vaixells anglesos poden detenir els vaixells negrers capturats vora les costes amb tràfic d’esclaus. El vaixell i tots els seus bens són requisats, els esclaus alliberats i el capità jutjat. El judici és molt especial, amb un jutge britànic i un jutge espanyol i el capità queda sempre lliure de càrrecs.
Sí que és cert que a partir de 1837 a l’Espanya metropolitana no hi ha més comerç d’esclaus. Però a Cuba, per exemple, no s’aboleix l’esclavitud fins el 1886. Allà es gesten així les grans fortunes que fan posteriorment possible la gran revolució industrial a Catalunya, en particular, i a altres llocs d’Espanya.
Veiem aquí, per exemple, la captura del vaixell portuguès Diligenté, confiscat el 1838 a Nassau, per part del HM Sloop Pearl de la Royal Navy britànica. El quadre va ser pintat pel tinent Henry Samuel Hawker (1816-1889) a bord del Sloop Pearl [8].
Sovint se’ls encadenava a una fusta per tal de que no poguessin fugir fàcilment, com a la fotografia de la dreta, feta en un mercat d’esclaus de Zanzibar.
A l'Àfrica la situació era horrible. Britànics, portuguesos, francesos, holandesos, belgues i espanyols s’hi havia establert a les seves costes des del segle XVI. El tràfic d’esclaus satisfeia la gran demanda de ma d’obra a les plantacions d’ultramar. Els contactes amb els africans de la costa els proporcionaven els esclaus, cada cop de poblacions més allunyades però sempre a prop de la costa. Els esclaus eren principalment gent jove, sana i de complexió forta.
L'edat ideal era entre 11 i 17 anys. A Cuba, entre set i deu anys s’anomenaven muleques i mulecon/a quan deixava de ser un nen/a. Habitualment una tercera part que eren dones i dues terceres parts eren homes. Els muleques, i els nens i nenes més petits amb les seves mares, tenien molt de valor perquè creixerien, aprendrien l'ofici, i estarien més dòcils i habituats a la seva situació de servir sempre, i de per vida, a un amo.
Al arribar a la platja se’ls retenia fins arribar el vaixell negrer. Sovint en fortaleses com la de la imatge anterior que es correspon a Cape Coast, en l’actual Ghana, un important centre del tràfic d’esclaus.
Tot esperant el proper vaixell, eren tancats i engrillonats. Normalment no coneixien la llengua que parlaven els seus captors, eren molt espantats i únicament desitjaven fugir. Sovint pensaven que se’ls anaven a menjar.
El lloc d’intercanvi comercial amb els vaixells s’anomenaven factories, entitats independents a càrrec d’un factor. La imatge de l’esquerra es correspon a la factoria portuguesa d’Elmina (actual Ghana, el 1668); les següents es correspon a la factoria britànica a Stone Town (Tanzània) [9].
A l’interior de les factories hi dormien els esclaus, com els que es mostren en les fotografies següents, de la factoria de Stone Town a Tanzània. Espais no gaire acollidors...
Tanmateix, als esclaus es procurava alimentar-los bé, amb molta fruita i arròs, i mirar de que no emmalaltissin. La prioritat era que estesin en bones condicions físiques en el moment de l’exposició als capitans dels barcos negrers.
De la mateixa manera, el capità havia d'entregar aquesta gent que ell transportava al port de destí amb les millors condicions.
Els ports de destí
Aproximadament el 55% dels esclaus eren enviats al Brasil, el 35% al Carib, aproximadament el 5% a Europa i menys del 5% a Nord-Amèrica.
Actualment, pràcticament tota la població de color del Brasil és d’origen africà per tràfic d’esclaus.
A Europa un dels grans receptors va ser l’Església.
El tràfic d’esclaus cap al Carib és majoritari durant el segle XIX.
El vaixell
Les imatges [10] ens mostren com podria ser l’embarcament dels esclaus en un dels barcos negrers.
El vaixell fondejava el més a prop possible del port i el capità, el nostramo i un mariner anaven a la factoria, on els esclaus ja eren preparats per a la inspecció. Posteriorment eren embarcats. Es disposaven tots en una única bodega, de dimensions força reduïdes. Al segle XIX els vaixells d'esclaus no eren gaire grans, amb una única bodega i de veles molt ràpides per poder escapar d’una possible persecució. En aquest espai reduït tothom es feia a sobre les seves necessitats i la pudor era increïble. De quan en quan algú es moria, el que significava pel capità una pèrdua econòmica important. És documentat que els capitans espanyols treien la gent a coberta per airejar les bodegues i mantenir vius i sans tots els esclaus fins arribar al port de destí.
Durant el segle XVIII el tràfic d’esclaus no era prohibit i els vaixells eren molt més grans i lents. A cada viatge es transportava doncs un nombre més gran d’esclaus.
Aquí tenim, per exemple, els plànols dels vaixells Marie Séraphique (França) [11] i Brookes (Gran Bretanya) [12]. Aquest últim, abans de l’acta de Comerç d’Esclaus del 1788, transportava 609 esclaus amuntegats a cada viatge [13], distribuïts en dues cobertes. A la maqueta s’observa com podia ser l’interior d’un barco negrer [14].
Quan els esclaus negres arriben a Amèrica s’anomenen negres bozales [15]. No coneixien la llengua del país, els seus costums ni la feina que havien de desenvolupar.
El capità parlava sempre de la negrada quan es referia a la càrrega que transportava, en un to despectiu.
Tanmateix, els capitans d'aquella època no van escriure mai en els seus quaderns de bitàcola la paraula negre. Sabien perfectament que el seu comerç, legal o il·legal, era clarament immoral.
Cuba
Veiem, a la dreta, les fotografies d’esclaus negres encadenats arribats a una plantació de Cuba, custodiats per soldats també negres. Els vigilants que controlaven els esclaus solien ser esclaus de més edat, amb una certa jerarquia dins les plantacions. Habitualment duien un pal o làtigo per castigar als esclaus desobedients.
Moltes de les fortunes que es van fer de forma molt ràpida a Amèrica i utilitzant esclaus es van utilitzar aquí a Catalunya i a altres llocs d'Espanya per créixer industrialment [16]. Ens centrarem al segle XIX a Cuba.
Santiago de Cuba n’és l’illa més gran. És molt allargada, amb 1250 km de longitud, 31 km en el seu punt més estret i 191 km en el seu punt més ample. Cuba és situada en el mar de les Antilles, molt a prop dels Estats Units i ocupa una superfície de 109.884 km2, comptant les Illes Santiago de Cuba, La Joventut, 4.195 illots (cayos) i altres petites illes.
A Santiago de Cuba es situen els ports més importants, on arribaven els vaixells carregats d’esclaus: La Habana, Matanzas, Cienfuegos i Manzanillo.
La part dreta de l’illa s’ha destinat tradicionalment a grans plantacions de canya de sucre, i la part esquerra a plantacions de cafè i tabac.
El sucre
L’origen de la canya de sucre és a Nova Guinea. De la canya de sucre se n’extreu el sucre, i aquí hi van treballar milers i milers d'esclaus. La canya es tallava i es duia als ingenios, on s’hi extreia el sucre. La resta de la planta s’utilitzava com a combustible.
La producció de sucre a l’ingenio era tot un procés industrial.
A Cuba:
La canya tallada és transportada ràpidament a l’ingenio per tal de no perdre sacarosa. Allà, en primer lloc, és pesada. Posteriorment és molta, barrejada amb aigua calenta, en uns grans molins per extreure’n la sacarosa. En aquesta part s’utilitzen els trapiches, sis molins i maces consecutives. La part sòlida que queda al final, la fibra de canya, s’utilitza com a combustible o per fabricar paper. Amb la part líquida, la melassa primària, es continua el procés, sovint a Europa. La melassa era generalment assecada i embarcada en forma de plaques sòlides.
A Europa:
S’hi eliminen les impureses. Les sals insolubles i el fosfat de calci precipiten durant l’emblanquinat, la barreja amb hidròxid de calci i àcid fosfòric. El suc és escalfat i posteriorment decantat i filtrats els fangs. Aquests últims s’anomenen la cachaza. Aquesta és de nou filtrada per extreure’n uns sucs que s’utilitzen com a adob. El suc net es evaporat al 80%, en tres etapes, fins obtenir-ne un xarop. En la primera etapa es crema bagazo, el residu fibrós, per aconseguir vapor en la caldera. En la segona etapa el vapor escalfa el suc i en la tercera l’evapora i concentra. Aplicant pressió i temperatura es cristal·litza el xarop en els tachos de cocimiento.
Centrifugadores d’alta velocitat separen els cristalls de sucre cru de la melassa final. Els cristalls són retinguts per un filtre i la melassa s’utilitza posteriorment per obtenir alcohol per fermentació del sucre romanent. Els cristalls de sucre s’assequen i es separen per la seva mida per ser envasats i emmagatzemats.
El cafè
El cafè té el seu origen a Etiòpia i va ser introduït a Cuba pels colonitzadors espanyols.
El cafè de Cuba era de molt bona qualitat per les característiques del terreny i el clima.
La fotografia mostra una plantació als peus de Sierra Maestra, en condicions difícils de conreu.
El tabac
Procedent de Perú, Equador o Colòmbia, va ser introduït a Cuba pels colonitzadors espanyols. El clima de Cuba, amb dues estacions anuals (època seca i època humida), és ideal pel conreu del tabac. Com, per exemple, a la vall de Vinales, que es mostra a la fotografia. L’elaboració dels seus famosos habanos ha estat una de les grans activitats econòmiques del país des del segle XVII.
Els indianos
Molts catalans van intentar prosperar viatjant a Cuba. Molts treballaven en comerços, magatzems, estivant vaixells, etc. Treballaven molt, de manera que a finals del segle XIX eren famosos uns versos que deien: «Des del fondo del barranco cantaba un negro con afán, Dios mío, quién fuera blanco, aunque fuera catalán». Uns pocs catalans van ser propietaris de grans plantacions, tant de canya com de tabac o de cafè, i acumularen grans fortunes que invertien posteriorment en la seva terra natal, quan hi retornaven com a indians. A Catalunya principalment en l’emergent sector industrial del tèxtil.
Són força coneguts noms com Antonio López y López, marqués de Comillas, Josep Xifré i Casas, de Premià de Mar, Maria Flaquer i Padrines, de Torredembarra, Agustín Goytisolo Lezarzaburu, que era de Lequeito, Jaume Badia i Padrines, de Torredembarra, Josep Maria Serra i Muñoz, Gregori Ferrer i Soler i Joan Samà i Martí, de Vilanova i la Geltrú, Jaume Torrens Serramalera, de Moià, Josep Vidal Ribas, de Barcelona, Pere Gil Babot, de Tarragona, o els germans Manel i Aleix Vidal Quadres, de Sitges.
Potser seria el moment d’intentar reparar els abusos de l’esclavitud. Començar per reconèixer la veritat, com ja s’ha fet a altres països i no a Espanya. Per exemple, podem citar: el Mémorial de l’abolition de l’esclavage a Nantes (França), el Memorial Cap 110 a La Martinica, el National Memorial for Peace and Justice a Montgomery, Alabama (EEUU), el Monument voor de slavernij a Rotterdam (Paisos Baixos), el monument a l’esclavitud de Stone Town a Zanzibar (Tanzània), l’Abolition Park a Ponce (Puerto Rico) o el Memorial a Lisboa (Portugal).
A Catalunya són escasses les mostres artístiques que recorden la nostra relació amb l'esclavitud africana, però n'hi ha alguna. Com la coneguda com a font del Negret o de la Palangana a l’Avinguda Diagonal cantonada Bruc, obra que l’escultor Eduard Alentorn (1855-1920) va titular com L'impossible, títol que fa referència a la germana del seu fill adoptiu, que intenta blanquejar-li la pell fregant-li la cara; el monument del 1888 a Joan Güell [17], situat a la Gran Via, destruït durant la guerra civil i reconstruït l’any 1945; o el monument a Antonio López, retirat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2018.
L’abolició de l’esclavitud
El segle XVIII França cedeix a Espanya i França les seves colònies americanes, conservant-ne les illes del Carib on hi conrea canya de sucre. Amb la revolució francesa, s’accentuen els primers moviments abolicionistes.
El 1787 es funda a Londres la Societat per l’Abolició de la Tracta d’Esclaus, posteriorment al cas de la massacre del Zong. El 1788, l’Acta de Comerç d’Esclaus regula per primer cop el nombre d’esclaus que pot transportar un vaixell. A França es constitueix la Societat d’Amics dels Negres.
Fins aquesta època, uns 7.700.000 esclaus africans han estat transportats a Amèrica, principalment per un mercat dominat per Gran Bretanya i França.
El 1789 s’inicia la Revolució Francesa, amb la seva Declaració dels Drets Humans. França aboleix l’esclavitud a Haití, el 1793, i el 1794 a tots els seus territoris.
El 1802, Napoleó restaura de nou l’esclavitud a França i envia un exercit a Haití. Aquest és derrotat i el 1804 la República d’Haití es proclama independent després de pagar un preu molt alt a França. Actualment Haití segueix sent un dels països més pobres del món.
El 1807, com ja s’ha comentat abans, després d’haver transportat uns 2.750.000 esclaus, la Gran Bretanya aboleix el comerç d’esclaus, però no l’esclavitud, a totes les seves colònies. Utilitza també la seva influència per abolir la tracta d’esclaus en tot el Món. El 1815, després de caure Napoleó, les potències europees adquireixen a Viena aquest compromís, que es farà efectiu trenta anys més tard.
El Brasil s’hi oposa i els seus vaixells continuen comerciant amb Àfrica sense passar per Europa.
El 1833 Gran Bretanya aboleix totalment l’esclavitud i la seva economia es recolza en la revolució industrial i les màquines com a força bruta de treball.
La revolució industrial comporta una gran demanda de cotó per a l’industria tèxtil.
Aquest fet afecta als esclaus de Nord-Amèrica que són traslladats massivament de la costa a les plantacions del Mississipí.
El 1845 l’empresa estatunidenca American Colonization Society crea a Àfrica l’esta de Libèria, en unes terres adquirides sota la seva propietat, per tal d’organitzar el retorn dels esclaus negres alliberats. El 1847 Libèria es declara independent, sense tenir en compte la població autòctona.
El 1848, França aboleix l’esclavitud i uns 250.000 esclaus són alliberats. Les pèrdues econòmiques dels seus propietaris són compensades per l’estat i s’importa ma d’obra barata, principalment de la Índia i Xina.
El 1865, Abraham Lincoln aboleix l’esclavitud als EEUU al derrotar l’exercit confederat.
El 1871, Zanzíbar és la última gran colònia on es segueix traficant amb els esclaus capturats a la zona dels grans llacs i transportats posteriorment a Mascate i Oman en la Península Aràbiga. El tràfic d’esclaus perdura fins al 1873.
Finalment, el 1888, Brasil és l’últim país del món occidental en abolir l’esclavitud legal. Segueix vigent als països asiàtics, en particular a la Xina, fins al 1910.
L’esclavitud als estats del Golf d’Aràbia és abolida al finalitzar la Segona Guerra Mundial. S’implanta però el Sistema Kafala que permet retenir el passaport dels treballadors immigrants per impedir que marxin.
El 1981 s’aboleix l’esclavitud a Mauritània, continua però encara en zones remotes del Sahel.
Finalment, el 1992, Pakistan és l’últim país del Món en abolir oficialment l’esclavitud.
Les noves formes d’esclavatge
El 1885 les potències europees es reparteixen entre sí la propietat d’Àfrica en la conferència de Berlin. En els territoris colonitzats es cometran posteriorment tot tipus d’espoli i d’abusos sobre la població autòctona.
En aquest sentit és de destacar l’explotació del Congo per part del rei Leopold II de Bèlgica, cedit com a propietat personal, fins que el 1908 Leopold II transfereix la propietat a l’estat de Bèlgica.
El 1930 es crea a l’URSS l’Administració del Gulag, on es regulen els treballs forçats d’uns 7.000.000 de nous esclaus en camps de treball.
Del 1940 al 1945 Alemanya i Japó organitzen camps de treball forçat per a milions de jueus, presoners polítics i presoners de guerra.
A Corea del Nord encara hi ha actualment camps de treballs forçats, exportant esclaus a Xina i Rússia fins l’any 2017 en que són obligats a retornar al país després de les proves balístiques de míssils per part de Corea del Nord.
A la Xina se sap de l’existència de camps de reeducació i de treballs forçats.
Segons la Organització Internacional del Treball, l’any 2022 hi havia al Món uns 50.000.000 d’esclaus de fet. Més que mai en la seva història. Uns 22.000.000 són dones en matrimonis forçats d’esclavitud sexual i domèstica; 3.300.000 són nens explotats; uns 21.300.000 són homes que treballen en condicions d’esclavitud; uns 6.300.000 són dones explotades sexualment com a comerç de la tracta. Les dones són doncs el 70 % dels esclaus actuals al Món.
Fonts addicionals
Vídeos
- La esclavitud en Mesopotamia, Asia y África por Cesáreo Jarabo.
- Historia de la esclavitud - Resumen en mapas.
- La esclavitud y el legado cultural de África en el Caribe.
- El viaje de los esclavos africanos en un barco negrero.
Àudios
Jordi Coll Vera - 2023