Introducció

Es farà un repàs de quins són els rituals de pas que van fer els Inques dins del seu calendari de celebració de la vida humana.

El ritual de pas és un concepte inventat per l’etnògraf alemany Arnold Van Gennep l’any 1909, que el va definir com aquell ritual a través del qual les societats sacralitzen, d'alguna manera, un canvi social en la vida dels seus membres. El ritual de pas es produeix, doncs, quan canvia l'estatus social de l'individu. Fet que es pot produir per un motiu biològic (naixement, adultesa, mort,...) o per un fet social (presentació en societat, inici de la vida en parella, naixement d’un fill, ...) o religiós (baptisme, matrimoni,... ).

S’analitzaran, en concret, cinc rituals de pas dels inques: el naixement, l'entrada a la societat, l'entrada a l'adultesa, l’inici de la unitat familiar, i la mort.

Prèviament, s’ha de tenir en compte que els Inques no associaven les etapes de la vida a cap edat en concret sinó a la seva situació social [1]. Dividien les etapes de la vida humana en cicles i consideraven que un mateix grup el formaven aquelles persones que tenien una edat similar.

Aquestes etapes ens les dibuixa molt bé el cronista indígena Felipe Guaman Poma de Ayala.

Felipe Guaman Poma de Ayala

 

Les deu edats de la vida d’un inca

A “El capítulo de la visita general, o censo” (pg. 195-236), Guaman distingeix deu edats (o calles) en la vida dels inques (homes i dones):

  1. Homes de trenta-tres anys, auca camayoc, homes de guerra, de vint-i-cinc a cinquanta anys: “... que son de edad de treynta y tres años, desde que entraua ueynte y cinco años y salía de cincuenta años: Estos ualentones lo tenía muy apartado y señalado para este efecto y para lo que se ofricía”.
  2. Dones teixidores, auca camayocpa uarmin [senyores dels militars]: “las quales son del oficio de texer rropa delicada para cunbe [tejido fino], auasca [corriente] para el Ynga y demás señores capac apoconas y capitanes y para soldados: Fueron de edad de treyta y tres años, se casauan; hasta entonses andauan uírgenes y donzellas. Estas dichas mugeres, ací mismo los dichos hombres de la misma edad, se casauan; hasta entonses les llamaua niñas uamra tasque [joven] purun uarmi [mujer virgen],...”
  3. Homes vells de seixanta anys, puric macho: “En esta calle segunda de puric macho a, biejos pasados de edad de sesenta años y de setenta y ocho años, que seruían en las chacras [sementera] y de traer leña y paxa y linpiar casas del Ynga o de algún señor y prencipal y seruían por camareros y despenseros y porteros y quipo camayoc [contador].”
  4. Dones velles de cinquanta anys, payacona: “En esta calle de la segunda llamadas payacona, biejas de edad de cincuenta años, biejas que se ocupan a texer rropa gruesa de comunidad: Estas dichas yndias entran a seruir a las dichas mugeres prencipales y ciruen de porteras y despenseras y de camareras, cocineras y mayordomas. Y estas ciruen a las uírgenes, agllaconasa, y de todo lo que es mandado en sus oficios y cargos, oficios, y son llamados mama [señora], y an de tener quipo [nudos] y cuenta de todo ello”.
  5. Homes vells de vuitanta anys, rocto macho: “En esta calle del terzero llamado rocto macho, biejo sordo, de edad de ochenta años hasta de cien años o de ciento y cinqüenta años”.
  6. Dones velles de vuitanta anys, punoc paya: “En esta calle de la terzera llamado punoc paya, biejas que entiende sólo dormir y comer, de edad de ochenta años: Las que pueden an de seruir de portera y aconpañamiento y algunas que pueden an de texer costales y hilar cosa gruesa lo que pueden y de guardar conejos y criar patos y criar perros y mirar las casas y ayudar a criar a los niños”.
  7. Homes malalts de qualsevol edat: “En esta calle del quarto de los enfermos y liciados, cojos y mancos y tollidos, upa, mudo; nausa, ciego; uncoc, enfermo; uinay uncoc [3], tullido; maquin paquisca [4], manco; hanca, coxo”.
  8. Dones malaltes de qualsevol edat: “En esta calle de la quarta son llamados nausacuna, ciegas; hanca, coxas; opa, muda; uinay oncoc [5], tollidas; tinre, uayaca, enanas como corcobadas; chicta cinca, cacya, naris hendidas: A éstas el Ynga les casauan con otros como ellos y las demás que pudían trauajar hacían hilar y texer y sauían estas dichas yndias mil maneras de labores y texían chunbe [faja de cintura] y uincha [cinta].Y a los demás el Ynga lo rrepartían para mansebas para que pariesen y multiplicasen, aumentasen y ubiese aumento de ellos porque la tierra no quedasen yermo, solitario”.
  9. Homes missatgers de divuit anys, sayapayac: “En esta calle del quinto de sayapayac [6] [mandadero], que son yndios de guarda de edad de dies y ocho años y de ueynte años”.
  10. Dones en edat de casar-se, allin zumac cipascona [noies bones i formoses]: “Eran donzellas uírgenes, purum tasque, tenían de edad de treynta y tres años. Daquí sacauan para uírgines perpetuuas para el sol y tenplos y luna y luzero y para el Ynga y para los dioses uaca uilcaconasb y para los capac apoconas [señores poderosos] y curacaconas, ynfantes allicacconas [ascendidos], camachiconas [locales o menores] y para yndios uallentes, auca camayoccona [guerreros], pircac [amurallador], lucric [labrador], chicoc [picapedrero]. Los rrepartían cin agrauiar a nadie, ni el dicho Ynga ni nadie. Nunca tomauan muger de su boluntad, aunque fuese el mismo Ynga, por las penas y leys que auía en aquel tienpo esecutado y sentenciado a muerte fixa”.
  11. Homes joves de dotze anys, mactacona: “En esta calle del sesto que son muchachos de edad de doze años o de dies y ocho años, que se dizen mactacona”.
  12. Dones joves de dotze anys: “En esta calle de la sesta llamada coro tasqueconasa, rotusca tasque [7], que quiere dezir motiloncillas, que fueron de edad de doze años y de dies y ocho años, que serbían a sus padres y madres y agüelas y entrauan a seruir a las señoras prencipales para prender a hilar y texer cosas delicadas y seruían de pastoras de ganados y de sementeras, chacaras, y de hazer chicha para su padre y madre y de otros oficios: Acudían que podían ayudauan y les enbiaua por leña y paxa y seruía de cosenera a su padre y linpiaua la casa”.
  13. Nens de nou anys d’edat, tocllacoc uamracuna [8]: “En este calle del sétimo que le llaman tocllacoc uamracuna [muchacho cazador] [9], de edad de nueue años o de doze años: Que fueron casadores de paxaritos menudos que los toman con lasos y ligas y otras suertes que llaman los páxaros pulidos: quinte [picaflor], uaychau [pájaro pardo], chayna [jilguero]; urpay [paloma] y otros páxaros que ay. La carne hacía charque [conserva] [10], petaquillas. Y las plumas lo guardauan para la pluma y cunpi [tejido fino] de plumas. Y para uallcanca [escudo] , chasca chuqui [lanza], ura caua [?] y otras galanterías del Ynga y prencipales y capitanes, auca camayoccuna”.
  14. Nenes de nou anys d’edat: “En esta calle de la sétima se becitauan las dichas muchachas que llamauan pauau pallac, muchachas que coxen flores, y coxían tire, queuencha [verduras secas], onquena, llachoc [acuáticas], paconca, pinau, siclla [yerbas], llullucha, morcoto [acuáticas], escaña, chullcota pallac [que recoge hojas de ocas]: Que estas muchachas coxían flores para tiñir lana, para cunbis [tejido fino] y rropas y otras cosas y cogían yeruas de comida de las susodichas para secallo y tenella en el depócito, cullca, para el otro año”.
  15. Nens de cinc anys d’edat, pucllacoc uamracona [nens juganers].
  16. Nenes de cinc anys d’edat, pucllacoc uarmi uamra [nenes juganeres].
  17. Nens d’un més a cinc anys d’edat, llullo llocac uamracona [nens de teta que comencen a gatejar].
  18. Nenes d’un més a cinc anys d’edat, llucac uarmi uaua [nenes que gategen].
  19. Nens d’un mes d’edat, uaua quiraupi cac [nens de teta nounats].
  20. Nenes de bressol: “En esta calle de la décima que son de las niñas questán en las cunas que se llama llullo uaua, uarmi quiraupi cac uauacona, que son rreci[é]n paridas de un mes y de 2 y de 3 y de 4 y de cinco meses que no tiene ayuda, cino que le cirua su madre y le ayude sus ermanillos u su agüela o tía o algún pariente sercano a esta niña: Fin de la uecita general conpuesto de Topa Ynga Yupanqui y de su consejo rreal y de capac apo Guaman Chaua”.

Observis que el primer grup (calle) representa l’edat adulta més productiva, la que es considerava com la més important. A continuació, es descriuen les diferents edats en ordre ascendent, és a dir, cada vegada més vells, fins a arribar a una certa decrepitud. Posteriorment els joves en sentit descendent fins arribar als nounats, que nomena “sin provecho”. Aquesta distribució s’explica tenint en compte que pels Inques el més valorat era la producció i l’edat adulta és la més productiva. Una persona adulta és capaç de treballar i de reproduir-se.

Veiem aquí una adaptació dels dibuixos originals de Guaman Poma amb algunes de les edats de la vida humana o calles:

Bé, com ja s’ha dit a la introducció, començarem pel que nosaltres considerem el principi, anem a parlar del naixement. El primer pas és que una persona neixi, que s'incorpori un nou individu a la comunitat. Abans, però, voldria fer un petit advertiment i és que a cadascun dels rituals de pas es col·locarà una imatge a mode de portada. Donat que els Inques no disposaven de ceràmica figurada, aquesta imatge serà de la ceràmica de la cultura Moche [11], cultura de la costa nord prèvia als Inques que sí que disposava d’aquesta mena de ceràmica.

L’ayuskay

 
 
 

El rutuchicuy

 
 

 

A més dels cabells, es tallaven també les ungles [17]. Pensaven que la possessió dels cabells o les ungles d'una persona donava poder sobre ella. Per tant, cabells i ungles es guardaven amb molta cura. Normalment els guardaven les mares, que creien que així tenien més influència sobre els seus fills a l'hora d'educar-los. Sovint eren lliurats posteriorment a les divinitats per la protecció de la persona [18].

 

"... y después de ser pasado el regocijo, uno de ellos, el más anciano y estimado, trasquilaba al mozo o moza que ha de recibir el nombre y le corta las uñas, las cuales, con los cabellos guardan con gran cuidado ..."

(Pedro Cieza de León, 1553)

Amb el rutuchicuy el camí cap a la vida adulta i productiva és ja més proper. És en definitiva l’inici en societat de la persona.

 

Actualment es celebren encara rituals semblants entre els Aimara (la Rutucha); el rutichicu o rutuche, al noroest de l'Argentina; o el cortapelo al Perú.

El huarachicuy

 
 

El pas a l'adultesa per part dels homes es dona, a més, superant tot un seguit de proves, obstacles i privacions. Fins i tot amb dolor, per tal de demostrar que ja s’és un individu adult.

“Hacíanles para esta fiesta ayunar tres días, los dos primeros sin comer cosa alguna, y el tercero le daban un poco de maíz crudo, diciendo que no se muriesen de hambre, ellas estaban estos días recogidas dentro de sus casas, y el cuarto día sus madres las lavaban y peinaban y trenzábanles el cabello y vestianlas de ropas galanas con ojotas de lana blanca venían este día á sus casas los parientes y ellos salían á ponerles comida y darles de beber, y duraba esta fiesta dos días. Luego el tío más principal le daba el nombre que había de tener perpetuamente, amonestándola de la manera que había de vivir”.

(Bernabé Cobo, 1653)

Tot començava amb un dejuni molt rigorós, que també feien els parents, però menys rigorós. L’objectiu era que el jove es preparés per a les penúries de la guerra. Posteriorment al dejuni el ritual continuava amb una cursa entre Huanacauri [19], la muntanya més sagrada del Cusco, i Saqsayhuaman, la gran fortalesa de la part alta del Cusco. Tot seguint el recorregut que, suposadament, havien fet inicialment els fundadors del Cusco, segons la llegenda [20]. Una cursa en la qual qui arribava l’últim era totalment menyspreat per la societat.

Després de la cursa, es feien diferents proves de resistència al son. La idea era resistir, en cas de guerra, un parell de nits en vetlla [21].

S’organitzaven lluites entre ells i els posaven a prova fent-los passar entre adults que simulaven colpejar-los mentre ells restaven impassibles com a mostra de valentia.

La festa acabava amb tots els parents estovant cadascun dels joves que esdevenia adult, com a prova de resistència al dolor, i finalment se’ls foradaven els pavellons auditius i rebien les orelleres rituals, pròpies de les elits, com a símbol de poder.

D'altra banda, se'ls entregaven també armes i se’ls assignava el seu tercer i últim nom. El seu nom definitiu, molt més ben pensat (d'un avi, d'un parent notable, d'alguna persona important pel grup, ...). Es tractava de que el nom li donés un cert status.

“Cuando los varones llegaban a edad de catorce años, o poco más ó menos, se hacía junta solemne de los deudos, y les ponían las guaras o pañetes, las cuales habían las madres hilado y tejido con ciertas ceremonias y supersticiones. Hacían de esta solemnidad muchos ritos, bailando á su usanza y bebiendo, que era su mayor fiesta; y ponían al mozo el nombre perpetuo para toda la vida, en que á veces se tenía en cuenta con darles el nombre de sus padres ó abuelos; pero los señores y principales buscaban á su gusto nombres y apellidos honrosos y significativos”.

(Bartolomé de las Casas, 1474-1566)

El quicochicuy

 

El matrimoni

Després regalava unes sabates a la dona. Per tant, sí que hi havia una certa cerimònia, però sense importància aparent. El fet s’explica perquè l’inca en realitat el que feia era únicament reafirmar una unió prèvia de la parella pel servinakuy.

 
 

El servinakuy

 

El purucaya

Després regalava unes sabates a la dona. Per tant, sí que hi havia una certa cerimònia, però sense importància aparent. El fet s’explica perquè l’inca en realitat el que feia era únicament reafirmar una unió prèvia de la parella pel servinakuy.

 
 

Conclusió final

Amb el bulto s’estableix un lligam molt clar entre el ritual d'entrada en societat (el rutuchicuy) i el ritual de sortida (el purucaya). Es tanca una mena de cercle en el qual, en el seu interior, hi trobem els altres dos rituals el d'entrada a l'adultesa (el huarachicuy i el quicochicuy) i el de l'entrada a la vida familiar (el servinakuy i el matrimoni). Al analitzar aquests dos últims rituals de pas, ens adonem que les cerimònies d'entrada a l'edat adulta donen accés al món productiu. El servinakuy, en canvi, el que permet és l’entrada al període de reproducció que no deixa de ser un procés productiu.

Per tant, fixeu-vos que aquí tenim com un joc de cercles, unim el rutuchicuy amb el purucaya, el naixement i la mort i unim també entrar a la vida adulta i començar a tenir fills com els elements més importants de la vida social de les persones.

De manera que podríem generar tota una mena de galàxia de totes les vides incaiques. Una enorme constel·lació de cicles un darrere l'altre on la vida i la mort són lligades per sempre.

 

Jordi Coll Vera - 2023



[1]
Al analitzar els documents colonials dels conqueridors, referents al cens demogràfic iniciat pel cobrament de tributs, s’observa que les parelles, tant l'home com la dona, tenien totes la mateixa edat. Una edat inventada, aproximada dins el mateix rang, per la seva condició social.
[2]
El sitio de Guaman Poma. GKS 2232 4º: Guaman Poma, Nueva corónica y buen gobierno (1615)
[3]
Lit. “malalts per sempre”
[4]
Lit. “la seva ma està trencada”
[5]
Lit. “malalta per sempre”
[6]
Lit. “el qui resta dempeus”
[7]
Lit. “verges trasquilades”
[8]
Lit. “home caçador”
[9]
Lit. “nens que fan soroll amb les seves fones”
[10]
Lit. “gelada i deshidratada”
[11]
O mochica
[12]
La ceràmica original es pot veure al Museu Larco (Lima, Perú).
[13]
Tal com ens relata Guaman Poma de Ayala, els nounats són “para nada”.
[14]
SILVERBLATT, Irene. Luna, Sol y Brujas. Género y clases en los Andes prehispánicos y coloniales. Cusco: Centro de Estudios Regionales Andinos Bartolomé de las Casas, 1990, p. 57.
[15]
BEATRIZ GUARDIA, Sara. Mujeres Peruanas. El otro lado de la historia. Malecón Castilla 106, Barranco, Lima, Perú, 2013, p. 60
[16]
El moment exacte depenia de dos factors: un factor econòmic (l’alletament s’allargava al màxim donat que l’alletament és gratuït) i un factor geogràfic (als Andes era difícil trobar una llet substitutiva de la llet materna). Generalment, quan l’infant es deslletava ja tenia una certa edat i independència de la mare.
[17]
Ambdós elements sacralitzats a nombroses comunitats del Món.
[18]
Veurem més endavant que, en el cas de les elits de Cusco, en feien un ús especial.
[19]
Lit. “arc de Sant Martí”
[20]
El recorregut exacte ens és desconegut. Sabem que la distancia era de entre vint i vint-i-cinc quilòmetres amb uns mil metres de desnivell vertical.
[21]
Garcilaso de la Vega ho exagera afirmant que podien estar deu o dotze nits sense dormir.
[22]
Lit. "servei mutu"