Introducció

Els càtars i els valdesos són dos moviments religiosos significatius durant l'edat mitjana que desafien les normes establertes de l'Església Catòlica dominant.

Els càtars, o albigesos, promouen una fe basada en el cristianisme gnòstic, caracteritzada en part per un dualisme estricte que distingeix entre el bé espiritual i el mal material. Aquesta creença els porta a rebutjar la riquesa material i a viure una vida d'austeritat i simplicitat.

D'altra banda, els valdesos, fundats per Pere Valdès, adopten una interpretació estricta dels textos bíblics i critiquen la corrupció i el luxe de l'alta jerarquia eclesiàstica.

Ambdós grups són perseguits per l'Església Catòlica, que els condemna com a heretges, i exerceix campanyes de repressió, com la Croada Albigesa contra els càtars. Malgrat això, les seves idees persisteixen i influencien moviments posteriors, com la Reforma Protestant i el destí de la pròpia Europa als segles XII i XIII.

La memòria d'aquests grups ha estat objecte d'estudi i reinterpretació al llarg dels segles, i encara avui dia són recordats com a exemples de resistència davant de l'autoritat eclesiàstica i com a inspiració per a la llibertat de pensament religiós.

L’heretgia

Tant càtars com valdesos varen ser classificats com a heretges i perseguits a mort per l’Església Catòlica.

Una heretgia es podria definir com un camí secundari que trenca alguna norma pautada pel col·lectiu predominant.

Al llibre “Las grandes herejías de la Europa Cristiana (380-1520)”, es descriu l’heretgia com:

“En su acepción etimológica, el término herejía no tiene nada de peyorativo. Derivado del griego «airesis», significa filosofía u opción doctrinal libremente elegida. La tradición más universalmente admitida en el cristianismo atribuye a San Pablo su primera utilización al decir en una de sus epístolas que «(···) es necesario que entre vosotros haya bandos para que a través de ellos se pueda descubrir quiénes son de probada virtud».

Tomando también el cristianismo como punto de referencia, hoy en día se mantiene vivo el debate de si la variedad de opciones en el seno de una religión es anterior o posterior al establecimiento de una verdad plasmada en un conjunto de dogmas”. En cualquiera de los dos casos, el pensamiento de Cristo desde su primera difusión en el mundo helenístico conoció el desarrollo de distintas escuelas doctrinales, particularmente en la cuenca Oriental del Mediterráneo, la más desarrollada y culta y, consiguientemente, la más proclive a la especulación teológica. Brotaron así opiniones, algunas de ellas condenadas con el tiempo al pozo del anatema y a las que se aplicaría el término herejía con una fuerte carga de agresividad. La acusación de hereje, a medida que el dogma va adquiriendo unos perfiles más definidos, se convertirá en una verdadera arma arrojadiza lanzada contra las minorías disidentes, en la que los juicios de valor y el apasionamiento van a jugar un importante papel”.

Per tant, l’heretgia, en un principi una elecció filosòfica lliure, s’acaba convertint-se en un concepte absolutament pejoratiu, agressiu, que permet la persecució dels dissidents dels dogmes establerts pels poderosos, la persecució dels qui s’allunyen de l’ortodòxia establerta.

El manteniment del poder establert, en aquest cas de l’Església Catòlica, porta doncs a l’ortodòxia, al dogma i a la persecució de l’heretgia.

Així, segons el rei Alfons X “el Savi” (1221-1284):

“Ereges son una manera de gente loca que se ba jan de escatimar las palabras de nuestro Señor Iesu Cristo , e les dan otro entendimiento contra aquel que los Santos Padres les dieron, e que la Eglesia de Roma cree e manda guardar”.

Context històric

Durant l'Edat Mitjana, entre els segles V i XV, l'Església Catòlica juga un paper central en la vida política, social i cultural d'Europa. En particular, sobre el control de la vida intel·lectual i religiosa del poble. Amb el temps, com ja s’ha comentat prèviament, les divergències d'opinió i els moviments que qüestionen l'autoritat i les pràctiques de l'Església Catòlica són considerades com a heretgies i perseguides com a tals.

Cap a l’any 1000 neix a Constantinoble Miquel Cerulari on arriba a ser el seu Patriarca des de l’any 1043 fins l’any 1059. La seva disputa amb el Papa Lleó IX sobre les pràctiques de l'Església en el segle XI juguen un paper clau en els esdeveniments que condueixen al Gran Cisma de 1054. A partir d’aquest moment les esglésies cristianes d'Orient, liderades pel Patriarca de Constantinoble, i l'església d'Occident, liderada pel Papa Lleó IX queden totalment deslligades. Les excomunicacions mútues del papa i del patriarca en 1054 esdevenen un punt d'inflexió en la història de l'Església ^[1].

La teologia oriental té les seves arrels en la filosofia grega, mentre que gran part de la teologia occidental es basa en el dret romà. Això dona lloc a malentesos i finalment condueix a dues maneres molt separades de considerar i definir una doctrina important: la processió de l'Esperit Sant del Pare o del Pare i del Fill. Les esglésies romanes, sense consultar l'Orient, hi han afegit "i del Fill" (Filioque) al Credo de Nicea ^[2]. A més, les esglésies orientals es queixen de l'aplicació romana del celibat clerical, la limitació del dret de confirmació al bisbe i l'ús de pa sense llevat en l'Eucaristia.

L’any 1045 és escollit, per l’Emperador Enric III, Guido de Velate com a arquebisbe de Milà. Un home vist com a partidari del nicolaisme, totalment en contra dels principis reformistes que es concretaran més endavant en la Reforma Gregoriana. La indignació del poble i del baix clergat esclata en una rebel·lió oberta contra l'arquebisbe, La Pataria, acusant-lo de simonia i d'altres corrupteles. Els patarins rebutgen els sagraments administrats per sacerdots considerats corruptes i promouen candidats "rectes i honrats" per als càrrecs eclesiàstics. El moviment rep el suport de personatges importants de l’època, com Anselmo da Baggio, més tard nomenat Papa Alexandre II (1061-1073). La figura d'Erlembaldo Cotta, germà de Landolfo Cotta, emergeix com a líder militar dels patarins després de la mort del seu germà, i continua la lluita per la reforma fins al seu propi assassinat.

Entre els anys 1073 i 1085, ja durant el pontificat del Papa Gregori VII, es dona un profund moviment de renovació eclesiàstica, conegut com a La Reforma Gregoriana. L'Església Catòlica fa un gir cap a un estat més pur i lliure de la corrupció infiltrada en les seves estructures, especialment a través de pràctiques com la simonia (la venda de càrrecs eclesiàstics) i el nicolaisme (la no observança del celibat per part del clergat). Es restableix la supremacia espiritual del Papa sobre els assumptes de l'Església i es posa fi a la influència secular en el nomenament d'eclesiàstics (la fi de la investidura laica).

Gregori VII promulga el Dictatus Papae (1075) on s’estableix l'autoritat papal amb el poder d'investir i deposar emperadors i la potestat de convocar i dissoldre concilis. Postura que du a la confrontació directa amb l'emperador Enric IV del Sacre Imperi Romà Germànic. Confrontació que acaba amb la humiliació de l’Emperador a Canossa, on hi ha de suplicar el perdó papal.

La Reforma Gregoriana té també un impacte considerable en la litúrgia, la vida monàstica i la legislació canònica. Promou una major uniformitat en la celebració de la missa i reforça la disciplina monàstica com a model de pietat i reforma moral. A més, influeix en el desenvolupament de les universitats i l'escolàstica, i va contribueix a l'art cristià de l'època. És també un moviment precursor de la separació entre l'Església i l'estat, establint les bases per a la independència de l'Església de la influència política i feudal. La Reforma Gregoriana és, per tant, un punt d'inflexió en la història de l'Església Catòlica, marcant el començament d'una nova era de governança eclesiàstica i autoritat espiritual.

Al voltant del 1090 neix, a Brescia, Arnaldo de Brescia. Sacerdot i reformador religiós format sota la tutela del filòsof racionalista Pere Abelard, amb un ideari moral basat en la renúncia de l'Església a la riquesa i el poder temporal, així com en la necessitat de retornar a l'austeritat dels primers cristians. Les seves idees són considerades revolucionàries en aquell temps i, l’any 1139, és desterrat d'Itàlia pel papa Innocenci II. L’any 1145, després d'una estada a França i Alemanya, torna a Roma on es troba amb una ciutat en forma de república comunal lliure de l'autoritat papal. Allà s’erigeix en líder espiritual del moviment comunal, el que provoca ser excomunicat de nou pel papa Eugeni III l'any 1148. L’any 1155, el papa Adrià IV llença un interdicte contra Roma i exigeix l'exili d'Arnaldo com a condició per aixecar-lo. Arnaldo és capturat durant la seva fuga per Federico I Barbarroja, qui el lliura a la cúria romana. És jutjat i condemnat a mort. Les seves restes són cremades i les cendres dispersades pel riu Tíber.

Arnaldo de Brescia va defensar la separació entre l'Església i l'Estat, argumentant que l'Església havia d'estar sotmesa a l'autoritat civil i que els clergues no havien de tenir propietats. A més, va criticar la riquesa i el poder del papat i va promoure una visió de l'Església més austera i espiritual. La seva figura és inspiradora de moviments reformistes i heretgies posteriors, sent considerat per alguns com un precursor de la Reforma Protestant.

Un aspecte que caracteritza doncs el segle XII és l'expansió de les heretgies de masses, en particular al sud de França (el Llenguadoc, la Provença i altres regions). La regió és punt de trobada de diverses cultures i tradicions que la duen a un clima de relativa tolerància religiosa, on les creences i les pràctiques no catòliques es poden mantenir i fins i tot prosperar. En aquest context, els càtars i els valdesos troben suport i seguidors entre la població local, especialment entre els sectors descontents amb l'Església Catòlica i els seus privilegis.

Al segle XII, la situació política al sud de França i en els regnes d'Aragó i els comtats catalans és relativament complexa, amb diversos actors que exerceixen el poder en diferents àmbits:

• La zona dels Càtars (Llenguadoc i Provença). El poder és exercit per senyors feudals i nobles locals, que governen en els seus propis dominis amb una certa autonomia respecte al rei de França. Aquesta descentralització origina conflictes entre els diferents senyors feudals i lluites pel control del territori.
• El Regne d'Aragó. El regne d'Aragó és governat pel rei Alfons I d'Aragó, conegut com a “Alfons el Batallador”. Expandeix els territoris aragonesos i és actiu en la política de la península Ibèrica durant el segle XII, participant en la reconquesta cristiana de terres musulmanes i establint relacions amb altres monarques europeus.
• Els Comtats Catalans. Que inclouen els territoris de Catalunya, el Rosselló, la Cerdanya i altres zones, sota el domini del Comtat de Barcelona. Al segle XII, el comte de Barcelona és Ramon Berenguer IV, qui governa amb èxit aquestes terres i consolida el seu poder, expandint la influència del comtat, establint aliances amb altres regnes cristians.

Entre d’altres heretgies, en podem destacar:

• Els gnòstics. Doctrina dels voltants dels primers segles de l'era cristiana, amb influència durant l'Edat Mitjana. Creuen en la salvació a través del coneixement secret i en la divisió radical entre el món material, considerat dolent, i el món espiritual, considerat bo.
• Els càtars. Doctrina sorgida al segle XII a l'Europa occidental, especialment a la regió del Llenguadoc, a França. Qüestionen la jerarquia i les pràctiques de l'Església Catòlica, i mantenen creences dualistes similars als gnòstics.
• Els valdesos. Moviment originari de la ciutat de Lió (França) fundat per Pere Valdès al segle XII. Advoquen per una vida evangèlica de pobresa i predicació.
• Els dolcinistes. Moviment que sorgeix al segle XIII a Itàlia, especialment a la regió del Piemont i la Llombardia. Liderat per Fra Dolcino, un predicador carismàtic que desafia obertament l'autoritat de l'Església Catòlica i les estructures socials establertes. Ensenya una doctrina radical que inclou elements del cristianisme primitiu, la pobresa evangèlica i la creença en una nova era de justícia i redempció. Les seves ensenyances criden l'atenció de molts seguidors, especialment entre els sectors descontents de la societat italiana de l'època, com ara els camperols pobres i les persones marginades. El moviment predica la renúncia a la propietat privada, la comunitat de béns i una forma de vida ascètica. A més, proclama que ell i els seus seguidors són els autèntics successors dels apòstols de Crist, i que són destinats a liderar una revolució espiritual i social. Finalment, el papa Celestí V condemna els dolcinistes com a heretges, i el rei Carles II de Nàpols inicia una campanya militar per suprimir-los. Fra Dolcino i molts dels seus seguidors són capturats, torturats i executats al 1307, posant fi al moviment dolcinista. És l’heretgia de fons de la novel·la d’Umberto Eco, “El nombre de la rosa”.
• Els lolards. Seguidors de John Wycliffe, teòleg anglès del segle XIV. Qüestionen la riquesa i el poder de l'Església, i defensen la traducció de la Bíblia al llenguatge comú perquè sigui llegida per tots els fidels. Les seves idees tenen un paper important en el desenvolupament de la Reforma Protestant.
• Els hussites. Seguidors de Jan Hus, teòleg bohemi del segle XV. Hus critica obertament les pràctiques de l'Església Catòlica, especialment la venda d'indulgències, i defensa una Església més simplificada i menys corrupta. Els hussites desencadenen guerres religioses a Bohèmia i són reprimits per l'Església Catòlica.

En resum, en aquest període, la regió dels càtars al sud de França és governada per diversos senyors feudals locals, el regne d'Aragó és sota el regnat de Alfons I d'Aragó, i els comtats catalans sota el domini del Comtat de Barcelona, governat per Ramon Berenguer IV. Aquesta diversitat d'autoritats contribueixen a la complexitat política de la regió i tenen un impacte directe en esdeveniments com el sorgiment i la repressió dels moviments herètics.

A l’Occident, progressius canvis de caràcter social i espiritual es tradueixen en una creixent insatisfacció de la població envers les formes tradicionals d'entendre (sentir) Déu. Creix així la demanda d’una nova espiritualitat adaptada als nous temps.

Un llarg període d'epidèmies, guerres i tensions ens du fins al segle XII, una època de grans transformacions en el món medieval: creixement demogràfic, expansió de l'agricultura, punt àlgid del feudalisme, renaixement de la vida urbana, reactivació comercial...

Europa passa de tenir uns 40 milions d'habitants a més de 70 milions al voltant de l'any 1300. Hi ha una millora notable de la producció agrària i es consolida una classe social, la burgesia, i l'acumulació de riquesa.

La crisi del feudalisme, després de les creuades, fomenta l’increment del poder de les ciutats — els camperols hi emigren en massa buscant millors condicions de vida, evitant així el sotmetiment als senyors feudals i els seus impostos. Hi proliferen els gremis i les fires comercials. La burgesia no té terres, però sí que té diners i, progressivament, els reis els atorguen una major representació als parlaments i consells reials.

Aquesta nova casta social busca noves formes d'entreteniment i d'espiritualitat. La burgesia sap llegir i escriure. La fe senzilla d'uns segles abans ja no els satisfà i aspiren a arribar intel·lectualment a una espiritualitat més profunda.

Discrepància religiosa i heretgia a l’Edat Mitjana

 El perfil , el retrat robot, d’un heretge medieval podria ser un home o una dona:

• de creences religioses fervents i apassionades;
• d’extracció social preferentment urbana;
• dissident, però en cap caps marginada social;
• convençuda de representar l'ortodòxia davant una església romana, rica i poderosa, que ha desvirtuat el missatge evangèlic de les Escriptures.;
• convençuda de l'arribada a la salvació només a través de la pobresa i una vida plenament apostòlica.;
• convençuda de formar part de la veritable església cristiana sense la vida espiritual corrompuda pel clergat de l'església catòlica.;
• que lluita per canviar l'ordre establert, ja sigui per la via de la innovació o pel retorn al cristianisme més essencial. En el cas dels càtars, el seu rebuig del jurament feudal els fa ser una amenaça per l'ordre social establert.

Al número 535 de la revista “Historia y Vida” es tracten alguns dels moviments subversius d’“indignats” a la Baixa Edat Mitjana. I al diari “La Vanguardia” es pot llegir un article molt interesant sota el títol de “8 movimientos de ‘indignados’ de la Baja Edad Media”.

Els desordres es produïen al trencar-se el pacte feudal entre els tres estaments de la població dins l’ordre feudal: el més nombrós el poble, majoritàriament camperol i servent; la noblesa, posseïdora de les terres; i l’Església, que tenia cura de les ànimes i administrava la cultura i el coneixement. Amb el rei i el papa per sobre de tots. Tot anava més o menys bé fins que arribava una època de gana, una epidèmia o una guerra i aleshores, el poble es feia conscient de que la noblesa i l’Església no només no els emparava sinó que n’abusava.

Les beguines

En aquesta època, l’únic paper de la dona reconegut per l’Església és entrar en un convent mentre que algunes dones, anomenades beguines, viuen la religió sense les imposicions de l’Església. Les beguines (o rescluses) protagonitzen un moviment social i religiós sorgit a les darreries del segle XII a tot Europa. Són dones, soles o en grup, que porten una vida religiosa al marge de les estructures eclesiàstiques i familiars de l'època; dones independents de qualsevol autoritat masculina, fins a un extrem desconegut a l'època. Laiques i religioses al mateix temps, difícils de definir pels seus contemporanis, que també les denominen «mulieres sanctae». Unes comunitats masculines similars es constitueixen de forma paral·lela, el anomenades begards.

Acostumen a ser dones de famílies nobles que viuen en comunitat. Dones cultes i refinades que ensenyen a llegir als pobres, saben pintar i fer música, i tenen cura els malalts. Decideixen voluntàriament viure en la pobresa i la castedat dirigides per una representant democràticament elegida entre elles.

L’Església les acusa de bruixes i són perseguides. El 1310 Margarida Porete és morta a la foguera a París. Molt famosa a l'època per l'escriptura mística i el llibre “Espill de les Ànimes Simples” que ha estat perdut i redescobert en els últims temps. Juliana de Norwich, coneguda mística i teòloga que va escriure el "Llibre de les revelacions d'Amor de Déu" és emparedada a l'església de Norwich (Anglaterra) el segle XIV.

Als Països Catalans són conegudes les beguines: Prous Boneta a Montpellier al segle XIII, per un text de la Inquisició on ella explica la seva vida religiosa i mística; Maria de Cervelló, mercedària considerada una santa a la ciutat de Barcelona per les seves accions al segle XIII; Agnès Martínez, que consta l’any 1328 com a resident a l'Hospital de Leprosos de la ciutat de Barcelona; Sor Sança, coneguda al segle XIV per la petició que va fer a Joan I per obtenir el permís per despenjar ajusticiats a la ciutat de Barcelona; Brígida Terrer o Terrera, d’origen burgés i coneguda al segle XV d’una comunitat de diverses generacions de beguines a Barcelona; Elionor d'Urgell, al segle XV, de família noble i retirada a la vida eremítica; Elisabet Cifre (1467-1542), beguina molt coneguda de Palma, dedicada a la docència en una escola de nenes fundada per ella, la “Casa de la Criança”.

Els valdesos

És en aquest context que Pere Valdés, un mercader de Lió (França) funda el valdisme. La mort d’un amic li provoca una crisi que intenta superar llegint la Bíblia, que recordem que era escrita en llatí. Aleshores, com no sap llegir en llatí, li demana a un amic que li tradueixi la Bíblia al francès el que canvia radicalment la seva forma de vida. Cap al 1177, divideix la seva fortuna en dues parts, que dona respectivament als pobres i a la seva família i comença a predicar descalç, pels pobles del voltant, el seu nou model evangèlic basat en la pobresa i la caritat cristiana, sense el consentiment del clergat. Els seus seguidors són nomenats «els pobres de Lió».

El fet de traduir la Bíblia del llatí oficial permet al poble ser entesa i interpretada personalment el que molesta i preocupa molt a l’estament religiós. El papa Luci III els declara cismàtics al Sínode de Verona el 1184, principalment perquè prediquen sense autorització del clergat.

Convertida en una de les heretgies més importants de l'Edat Mitjana —més que el catarisme-, la seva petjada i connexió serà latent fins l'arribada de la Reforma del segle XVI... fins els nostres dies.

El valdisme enllaça amb els moviments de pobresa (pauperisme) voluntària i evangelisme radical. Pauperisme voluntari que connecta molt amb les inquietuds socials de l'època gràcies a una predicació intensa, un missatge senzill i un coherent exemple de vida evangèlic.

A finals del XII és present a molts sectors de Germània, França i el nord d'Itàlia, on hi connecta. Una de les zones més riques del moment és l'antiga ciutat romana de Lugdúnum (capital de la Gàl·lia romana), a les fèrtils terres al voltant de la ribera del Roine, i que a l'època carolíngia va passar a ser una ciutat governada per un bisbe de forma independent, urbs autònoma fins el segle XIV quan es va incorporar al regne de França.

L'església domina la ciutat —els cardenals gaudeixen de les millors terrers i competeixen amb el comte de Forez. Els avenços intel·lectuals són minsos (les biblioteques estan gairebé abandonades i no es creen universitats ni centres d'ensenyança).

Els canonges no viuen en comunitat, tal com ordena la regla: el papa Gregori VII, a finals del segle XI, ja havia escrit una carta a la ciutat per tal que els canonges tornessin a l'observació de la regla i no estiguessin centrats en l'enriquiment personal.

L'expansió del moviment es focalitza a França, nord d'Itàlia, Flandes, Bohèmia i Alemanya.

Les persecucions contra els valdesos són constants: el 1251 són massacrats a la ciutat de Tolosa i les seves cases són destruïdes.; el 1545 són destruïts més de vint pobles amb valdesos a la regió de Luberon, a la Provenza francesa; els exèrcits papals aniquilen més de 3.000 valdesos a les ciutats de Mérindol i Cabrieres; el 1655 (la Primavera Sagnant) el duc de Savoia ordena l’execució de milers de valdesos, prohibeix la religió valdesa i uns 8000 són empresonats i les seves esglésies cremades. La resta fuig a Suïssa.

A Catalunya (enciclopèdia.cat):

La doctrina valdesa penetrà als Països Catalans molt aviat (possiblement a través de la Vall d'Aran, com ho havia fet poc abans la càtara), perquè l'any 1195 Alfons I de Catalunya-Aragó ja publicà un decret contra els valdesos. Pere I de Catalunya-Aragó en publicà un altre, encara més sever (1198). Popularment coneguts amb el nom d'ensabatats, llurs activitats a Catalunya són conegudes només per algunes al·lusions contemporànies, probablement perquè, per llur condició modesta, se n'han conservat pocs testimonis documentals.

Generalment pertanyien a la pagesia o a l'artesanat i, com els de Lió o Occitània, rebutjaven el món dels negocis. Degueren extingir-se en el curs del segle XIII. Un grup de valdesos conversos dirigit per Duran d'Osca, formà l'anomenada comunitat dels pobres catòlics (pobre catòlic).

Avui en dia es poden trobar comunitats de descendents dels valdesos a Carolina del Nord (EEUU), el nord d’Itàlia, l’Argentina o l’Uruguai.

La imatge següent es correspon a una celebració de la migració dels valdesos al Rio de la Plata.

Els càtars

Fins l’any 1990 la historiografia definia com a catarisme el fenomen heterodox medieval importat de la cristiandat oriental a través dels bogomils, una secta dualista nascuda a Bulgària en temps de l'emperador Pere I de Bulgària (927-968).

La investigació moderna situa però el seu naixement a mitjans del segle XII, posteriorment a la Reforma Gregoriana, remuntant-se potser al segle IX, en temps carolingis, amb les primeres controvèrsies sobre els sagraments del baptisme i de l’eucaristia. És aquí on hi podem trobar l’origen real de la dissidència càtara.

L'origen de la seva denominació: càtar, no és clar. Podria derivar-se del terme grec katharos (pur) ^[3]. Altra teoria és que, posteriorment a l’aparició del catarisme a Renània, van rebre el nom llatí cati (gat, en alemany ketter, en francès de l’època catiers), segons les acusacions de ser adoradors del diable en la forma d’un gat ^[4] .

El terme càtar és doncs un terme posterior i pejoratiu, els seus membres es referien entre ells com a bons homes o bones dones.

La imatge dominant a la historiografia càtara fins a finals dels anys 1980 és la que ens arriba de la ma dels polemistes i els teòlegs catòlics medievals en els seus tractats de refutació antiherètica: els càtars eren els adeptes d'una secta dualista maniquea que s'havia mantingut í perpetuat a L’Orient i que va penetrar a la Cristiandat Occidental gràcies a la predicació dels heretges bogomils.

La investigació científica sobre el catarisme sosté aquesta visió dels polemistes medievals fins als anys 1980, com s'observa a les obres d'Arno Borst a Alemanya, de Christine Thouzellier i d'Antoine Dondaine a França. Per a aquests medievalistes, el catarisme era un ressorgiment del maniqueisme, una doctrina estrangera al cristianisme medieval.

Com s’ha citat abans, Eckbert de Schónau va ser el primer a denunciar els "heretges" d'una secta que apareix als territoris de Renania: els adeptes s'anomenen a si mateixos càtars, “pur” en grec, perquè diuen observar rigorosament la pràctica de l'ascesi. Redacta “Sermons contra els càtars” (1163) i els presenta en el seu preàmbul com els successors del maniqueisme antic, aquell que ja havia combatut Sant Agustí al segle V.

Aquestes primeres evocacions de finals del segle XII, sobre un suposat origen oriental del catarisme, són reforçades pels polemistes catòlics de mitjan del XIII. Convençuts de que el mal de l'heretgia procedeix d'Orient (les Croades a Terra Santa reforcen aquesta suposició), els polemistes catòlics del segle XIII utilitzen els antics redactats dels Pares de l'Església contra les dissidències per assimilar i identificar les noves heretgies amb aquests relats llegendaris sobre els orígens històrics del moviment càtar. Redueixen i deformen així, voluntàriament, el catarisme a una reminiscència d'un mal del passat. Amb uns orígens, forans, fora de l'Església d'Occident. Descendents d'un dualisme l'arrel del qual es remunta al paganisme Persa. A les doctrines de Zoroastre i de Manes. Doctrines que seran transmeses a través d'un seguit de filiacions sectàries ininterrompudes fins arribar als bogomils de la cristiandat oriental, els qui acaben per vehicular-les fins a Occident, provocant-hi el naixement del dualisme càtar.

Segons Pilar Jiménez (“El catarismo: nuevas perspectivas sobre sus orígenes y su implantación en la Cristiandad occidental”):

“Entre los herejes denunciados en torno al Año Mil algunos son calificados de nuevos maniqueos. Como las fuentes documentales califican a los cátaros de los siglos XII y XIII de «nuevos maniqueos», los historiadores desde Jacques-Benigne Bossuet han identificado a los herejes de principios del siglo XI como cátaros.

A partir de la segunda mitad del siglo XII los cataros son calificados de nuevos maniqueos. Los polemistas católicos no se interesan todavía a los verdaderos orígenes histórico-doctrinales de los herejes que combaten.

Por esta razón, no existe un único nombre que los identifique, utilizando de manera general los calificativos de heretici y manichei, y recibiendo diferentes nombres según las regiones: patarini en Italia, albigenses en el Sur de Francia, búlgaro o bugre en el norte del reino de Francia, cathari en Renania, pifles y/o publicanos en Flandes"

Jacques-Benigne Bossuet, teòleg catòlic, autor de “Historia de les variacions de les esglésies protestants” (1688), és el primer que, a partir de l'estudi de les fonts occidentals contra l'heretgia, diferencia els dos moviments herètics —valdesos i càtars-, assimilats com a iguals fins aleshores. Bossuet identifica com a càtars els heretges denunciats i condemnats com a "nous maniqueus” a Aquitania i Orleans als anys 1020. Segons ell, aquests descendien dels antics maniqueus, que passen més tard a Armènia (els paulicians del segle IX condemnats pel polemista Pere de Sicilia en el seu tractat) i posteriorment, al segle XI, a Bulgària.

Charles Schmidt, teòleg protestant, escriu “Història í doctrina de de la secta dels càtars i albigesos” (1848), on el concepte càtar comença a fer fortuna a la historiografia entorn l'heretgia. Hi proposa un origen greco-eslau del dualisme càtar. El dualisme sorgeix a Bulgària a principis del segle X i s’introdueix en la Cristiandat occidental a principis del XI com a catarisme occidental. Segons aquest autor, la tendència primitiva del dualisme càtar era la d’un dualisme radical: la oposició de dos principis eterns: un principi del Bé i un del Mal, responsables de les dues creacions: una, eterna i invisible, i una altra material i visible.

Amb el descobriment de nous documents càtars, apareix però una nova visió que contrasta amb la visió clàssica de l'heretgia, com a maniquea:

• El “Llibre dels dos principis”. De Giovanni de Lugio (1230). Compilat al voltant de 1250 per l'inquisidor Rainier Sacconi. Allà s’hi diu:
• “Però jo m'oposo a la tesi dels qui afirmen l'existència d'un sol principi primordial. Així, d'aquell Senyor que, segons ells va crear l'home i la dona, va dir: Exterminaré l'home que he creat de la faç de la terra (Gènesi 6: 6-7)
• El veritable Déu mai no ho hauria fet per si mateix, sí hi hagués un únic principi primordial sa i perfecte. Per això, hem d'admetre necessàriament que hi ha un altre principi, el del mal, que obra pèrfidament contra el Déu veritable i la seva criatura"
• El “Tractat càtar occità”, d’un teòleg anònim. Copiat al “Liber contra Manicheos” (1220)

No hi havia doncs una uniformitat càtar, sinó una rica diversitat en les seves comunitats.

Els càtars consideraven que el món carnal era obra del Dimoni. Creien que el sexe perpetuava el captiveri de les ànimes a través de la procreació.

A Espanya, les investigacions de l'investigador Sergi Grau, la historiadora Pilar Jiménez o

l'expert en història de les religions, Óscar Fàbregas, han contribuït a rectificar la interpretació tradicional errònia.

Els càtars basteixen una pròpia Església, amb uns sagraments (el consolamentum), una metafísica (el dualisme), una moral de salvació, uns fidels, uns clergues, als quals, la Inquisició catòlica nomena com a perfectes, organitzats en una jerarquia de diaques i bisbes, la funció dels quals és difondre, mitjançant la prèdica itinerant i l'exemple de la pobresa, la doctrina entre els seus fidels. Les dones càtares tenien els mateixos drets que els homes per nomenades perfectes.

A diferència dels valdesos, els càtars no es consideren a sí mateixos catòlics.

Són vegetarians, propugnen la pobresa i la castedat (els perfectes). No creuen en el lliure albir i sí en la reencarnació. La salvació s'aconsegueix mitjançant la gnosis i la pràctica ascètica, més que per la gràcia divina.

Context històric de la Croada Albigesa

A principis del segle XIII la Corona d’Aragó gaudia al sud de França de més influència que el propi rei de França. En certa manera, la Croada Albigesa contra els càtars va ser més una maniobra política contra el poder de la Corona d’Aragó i els nobles occitans que li eren vassalls.

El inici del regnat de Pere II d’Aragó (El Catòlic) marca un canvi radical de la política més enllà dels Pirineus. El seu predecessor, Alfons el Cast havia conquerit Niza i incorporat el comtat de Forcalquier. El febrer de 1198, Pere II signava, en canvi, una aliança amb Ramón VI e Tolosa, fins aleshores el seu principal enemic.

Ja cap al 1145 Bernard de Claraval, monjo cistercenc francès i titular de l’abadia del mateix nom, comença a predicar contra l’heretgia càtara.

El 1203, el papa Innocenci III designa a Pere de Castellnou, monjo de l'abadia cistercenca de Fontfreda, i a Raül Ranier, el legat papal al Llenguadoc. Els dota de plens poders per aturar l'expansió del catarisme, fins i tot el poder d’anar en contra de la jurisdicció dels bisbes, sent suspesos els bisbes de Tolosa, Besiers i Viviers per no voler acatar els seus decrets. Pere de Castellnou s’enfronta obertament amb el comte Ramon VI de Tolosa, pel qual demana l’excomunió l’any 1207, i deslliura els seus vassalls del jurament de fidelitat. Pere de Castellnou és assassinat, probablement per un familiar del comte Ramon VI, el 14 de gener de 1208. Sent aquest un dels detonants de la Croada Albigesa d’Innocenci III.

Quan, el març de 1208, el pontífex rep la notícia de l’assassinat, es convenç plenament de la idoneïtat de llançar una croada a Occitània que erradiqui dràsticament l’heretgia càtara i els seus seguidors, deposant als nobles que els emparen. El propi Innocenci III va voler aturar més tard les matances de càtars que ell mateix iniciava però ja va ser massa tard.

El 1204, el papa Innocenci III nomenat legat pontifici a Arnau Amalric (o d’Amaurí) per tal d'acabar amb l'heretgia càtara. En un primer moment, Amalric demana als monjos cistercencs del Llenguadoc que prediquin l'Evangeli i dona suport a la missió de Pere de Castellnou.

Posteriorment encapçala, juntament amb Simó de Montfort, els croats que assolen Occitània i eliminaran l'heretgia albigesa. És conegut que, durant el setge de Besiers, el juliol de 1209, demana als catòlics que surtin i als càtars que es rendeixin, ambdós col·lectius refusen la demanda. La llegenda diu que, al moment d’entrar en la ciutat i no poder distingir els catòlics dels heretges va dir: “Mateu-los a tots, Déu reconeixerà els seus!”. La ciutat va ser saquejada, amb un balanç de entre 7.000 i 20.000 víctimes mortals.

El 1211 obté del papa l’excomunió de Ramon VI de Tolosa i la dimissió d’alguns bisbes, entre ells Berenguer de Narbona.

A finals d’agost de 1213 el rei d’Aragó, Pere el Catòlic, concentra el seu exercit a Osca. Els croats, dirigits per Simó de Monfort, han controlat ja les terres del vescomte de Trencavel i porten mesos tractant d’aïllar les ciutats de Tolosa i Montauban, les últimes grans places en poder de Ramón VI. Es prepara doncs la gran batalla que determinarà el futur d’Aragó, d’Occitània i dels propis croats.

A la Batalla de Muret, el 12 de setembre de 1213, és vençut i mort Pere el Catòlic, defensor de Ramon VI i dels poders occitans. Tot seguit, Simó de Montfort entra a Tolosa, acompanyat del nou legat papal, Pere de Benevento, i de Lluís, fill de Felip II August de França. El novembre de 1215, el quart Concili Laterà reconeix Simó de Montfort com a comte de Tolosa, desposseint-ne Ramon VI, exiliat a Catalunya després de Muret.

El 1216, a la cort de París, Simó de Montfort va retre homenatge al rei Felip II August de França com a duc de Narbona, comte de Tolosa i vescomte de Besiers i Carcassona. El 1217, esclata al Llenguadoc una revolta dirigida per Ramon el Jove –el futur Ramon VII de Tolosa (1222-1249)-, que culmina amb la mort de Simó –el 1218- i el retorn a Tolosa de Ramon VI, pare de Ramon el Jove.

A partir de la dècada de 1220, s’estableix el control directe del territori por part del rei de França sota un domini eclesiàstic que es tradueix en un seguit d’investigacions inquisitorials. En els afers occitans, el rei de França sempre comptava amb el suport papal, com a garantia de l'extirpació de l'heretgia, la qual, malgrat la presa del castell de Montsegur (1244), refugi dels càtars perseguits, i de la mort a la foguera de molts adeptes de la seva fe, no pogué considerar-se erradicada d'Occitània fins al moment de la captura, el 1321, de Guillem de Belibasta, el darrer perfecte conegut.

Els càtars són també els detonants de la fundació de les ordres mendicants dins l’Església Catòlica i de la institució de la Santa Inquisició.

Conclusió final

La Croada Albigesa, que va tenir lloc principalment durant les primeres dècades del segle XIII, va ser un conflicte significatiu amb profundes arrels i conseqüències geopolítiques. Es va originar en el sud de França, en la regió del Llenguadoc, i va combinar elements de conflicte religiós amb interessos territorials i polítics.

Raons Geopolítiques

1. Supressió de l'Heretgia Càtara. Els càtars o albigesos, que practicaven una religió herètica per l'Església Catòlica, s’havien estès per tot el Llenguadoc. La seva creixent popularitat i el rebuig de l'autoritat de l'Església Catòlica van alarmar tant al Papa com als governants europeus, provocant la intervenció papal.
2. Control Territorial. El sud de França era una zona de gran riquesa i importància cultural i comercial. El control d'aquesta regió era atractiu per a la noblesa del nord de França, especialment per als reis que buscaven expandir el seu domini. La Croada va proporcionar un pretext per a la conquesta territorial sota el mantell de la pietat religiosa.
3. Consolidació del Poder Papal. El papa Innocenci III, que va convocar la croada, va veure en aquesta una oportunitat per reafirmar l'autoritat de l'Església sobre els regnes cristians d'Europa, així com per reforçar la seva posició com a autoritat suprema en qüestions de fe.
4. Interessos Polítics Locals. Alguns nobles locals, rivals dels comtes de Tolosa, van veure la Croada com una oportunitat per aprofitar disputes i enfrontaments anteriors i guanyar terres i poder.

Conseqüències de la Croada

1. Devastació del Llenguadoc. La regió va patir una devastació considerable a causa de la guerra, amb una pèrdua significativa de vides i destrucció econòmica. La cultura occitana, particularment la seva llengua i literatura, va experimentar un declivi durant i després de la croada.
2. Canvi Polític. El poder polític al sud de França va passar de la noblesa local, com els comtes de Tolosa, a la noblesa del nord de França. Això va marcar el començament de la unificació de França sota el control dels Capets.
3. Disminució de l'Heretgia Càtara. Encara que no va ser completament eliminada durant la Croada, la presència i influència dels càtars va disminuir significativament. Les persecucions van continuar durant dècades després del final de la croada, principalment a través de la Inquisició.
4. Enfortiment de l'Església Catòlica. L'Església va reforçar el seu poder i influència, no només en termes espirituals sinó també temporals, establint un precedent per a futures accions contra els heretges en tota Europa.

La Croada Albigesa és, per tant, un esdeveniment que re-configura el paisatge polític, cultural i religiós del sud de França, amb efectes duradors que transcendeixen les seves fronteres originals.

La transformació d'una heretgia catòlica en un mite protestant...

A mitjans del segle XVI i durant la Reforma protestant: els historiadors i polemistes catòlics recuperen la dissidència càtara com a demostració de que la Reforma Protestant representa un retorn d'antigues heretgies ja combatudes en el passat. En un principi els protestants rebutgen aquesta filiació, però l’acaben adoptant finalment com a autèntics hereus dels reformadors, dels màrtirs que la croada albigesa. Especialment des dels inicis del segle XVII, els protestants francesos defensen la Reforma Protestant com a una continuació de la ruptura amb l’Església Catòlica iniciada amb els càtars.

Posteriorment, els romàntics del segle XIX recuperen amb força la seva popularitat, al marge de tot rigor científic. Pels historiadors romàntics els càtars són herois de la resistència meridional contra les ambicions dels cavallers del Nord que volen conquerir el Midi en nom del rei de França i de l'Església Catòlica.

Es barreja així el catarisme amb temes aliens, coetanis del catarisme, com els trobadors i l’amor cortès. Es presenten els albigesos com a tolerants i ardents defensors de la llibertat de consciència, representants d'un Midi medieval de refinats costums i valors davant la barbàrie que caracteritza als cavallers del Nord. En particular, pels volts del 1860, l'historiador Napoleó Peyrat aglutina i madura els diferents estrats del mite càtar.

A finals del segle XIX França és cada cop més anticlerical, amb una església catòlica que es nega a formar part d’un estat republicà. S’utilitza la mitologia del Llenguadoc, la croada albigesa i la persecució inquisitorial, per denunciar l'opressió espiritual i la repressió política exercida per la monarquia i per l'Església. Es recorda contínuament la violència exercida durant aquell període, en particular durant el saqueig de la ciutat de Besiers i la connivència de l’Església Catòlica en la massacre de la població.

Corrents regionalistes de caire socialista i llibertari, hereus de l'època romàntica, insisteixen en els aspectes polítics de la Croada Albigesa i la conquesta de les terres meridionals pels barons del Nord. Els felibres vermells ^[5] s’oposen a la centralització administrativa i aspiren a la restauració de la pàtria occitana i les llibertats que la Croada havia suprimit. Critiquen fermament la visió parisenca de la història de França.

El 1959, Zoé Oldenburg publica “La foguera de Montsegur”, obra que comporta una important difusió de la mitografia càtar-occitana ^[6].

Durant el segle XX, especialment en el període d’entreguerres, l'arribada de l’esoterisme càtar suposa un pas decisiu en la construcció de la mitografia càtara. Un creixent interès per l'esoterisme i l'ocultisme suscita la creació de moviments i d'associacions neo-càtares. Una figura representativa d’aquest moviment és Deodat Roché (1877-1978), fundador l’any 1950 de la Societat del Record i dels Estudis Càtars i de la revista Quaderns d'Estudis Càtars, publicació on s'exposen les seves tesis, impregnades de maniqueisme, de zoroastrisme i del gnosticisme, tot combinant les opinions defensades per Rudolf Steiner, el pare de l'antroposofia.

Al vídeo de Youtube Pays Càthare ^[7] podem escoltar del propi Roché les seves idees.

Segons Pilar Jiménez:

“Va prosperar tota una família d'esperits que acabarien divulgant aquestes llegendes meridionals i elaborant una mena de pancatarisme.

Hi apareixen com a càtars camuflats tant els trobadors com els templers, i s'associa el catarisme al druïdisme cèltic, als cultes solars, a la tradició hindú, a la gnosi visigoda i a les cultures preromàniques. Alguns buscaven a les ruïnes de Montsegur un Evangeli de Joan que no hagués estat falsificat per l'Església Catòlica.

La Societat del Record va aconseguir fer nombrosos adeptes que es van interessar per la recerca d'arrels càtares a través de l'estudi dels textos i dels mites càtars, treballs que presentaven als congressos organitzats regularment per la Societat.

Aquesta commemorava cada any la massacre de 1244 als peus del castell de Montsegur. Allà es va instal·lar el 1959 una estela funerària per iniciativa de Deodat Roché”.

Els càtars a l’edat contemporània

Avui en dia els càtars estan de moda. Són tot un atractiu turístic, especialment al sud de França, en particular dins la ruta dels castells càtars ^[8] i tot el turisme organitzat al voltant de Carcassona; però també a Berga, Gòsol, l’Aragó i part del Pirineu. És la nomenada ruta dels bons homes. S’han escrit multitud de llibres sobre ells i s’han fet també moltes pel·lícules.

Com a curiositat, també podeu escoltar (a Youtube) al grup Veneranda Dies Ensemble . De mostra, el vídeo "La Canso", sobre la creuada contra els Albigenses. vídeo

També teniu aquí l’enllaç al play-list de Jordi Savall "Le Royaume Oublié" i el "vídeo" on el propi Jordi Savall ens explica una mica la història de la seva obra i dels càtars.

Bibliografia

• ADROER, ANNA M.; CATALÀ, PERE. Càtars i catarisme a Catalunya. 1996. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona.
• AMELA, VICTOR. El Càtar Imperfecte. 2013. Ediciones B, SA, Barcelona.
• Atles dels càtars. Un episodi cabdal en la història religiosa i política de l'Europa medieval. 1997. El Cangur Atles. Edicions 62. Barcelona.
• Austin Cline, “Cathars i albigenses: què va ser el catarisme?”, EFerrit
• BENEDETTI, M. y CAMERON, E. (Euan K.), 2022. A companion to the Waldenses in the Middle Ages. Leiden, Netherlands ; Brill. ISBN 90-04-42041-X.
• BRENON, ANNE. La verdadera historia de los cátaros. Vida y muerte de una Iglesia ejemplar. 1997. Ed. Martinez-Roca. Barcelona.
• Catarisme, Viquipèdia
• COMBA, E., 1987. Historia de los valdenses. Terrassa: Clie. ISBN 8476451822.
• DALMAU, ANTONI. Terra d'oblit. El vell camí dels càtars. 1997. Ed. Columna. Barcelona.
• DALMAU, ANTONI, Els càtars. Barcelona: Editorial UOC. 2012
• El Camí dels Bons Homes. Topoguia de la ruta dels càtars GR 107. 2003. Ed. Altaïr. Barcelona.
• El catarisme al Pirineu Català. Els Quaderns del Centre. Centre d'Estudis de l'alt Urgell. Consell Comarcal de l'Alt Urgell.1999. La Seu d'Urgell.
• El país cátaro. 1992. Ed. Le Pays Cathare. MSM. Tolouse.
• ESCURA, XAVIER; RIART, FRANCESC; GARCIA, ORIOL. Càtars i Trobadors. Un viatge il·lustrat a l'Ocitània del segle XIII. 1998. Signament Edicions. Molins de Rei (Barcelona).
• ESCURA, XAVIER. Crònica del Càtars. El somni occità dels resi catalans. 1997. Signament Edicions. Molins de Rei (Barcelona).
• GARDÈRE, MICHEL. Rituals càtars. 1996. Ed. J.J. de Olañeta. Barcelona.
• GASCON CHOPO, CARLES. Els Càtars al Pirineu Català. Ed. Pages. 2003. Lleida.
• GRAU TORRAS, S., 2013. La construcció de la memòria dels càtars i els valdesos a la Corona d’Aragó en els segle XVI i XVII. Revista catalana de teologia, vol. 38, no. 2, ISSN 0210-5551.
• GRAU TORRAS, S., 2014. Ramon de Penyafort i el procediment inquisitorial contra els heretges. Revista de dret històric catala, no. 13, ISSN 1578-5300. MASSANÉS, TONI; GARCIA, ANGEL. Ruta gastronòmica del Camí dels Bons Homes. 1999. Ed. Consell Regulador del Camí dels Bons Homes. La Pobla de Lillet.
• GRAU TORRAS, S., 2012. Una breve disertación sobre los valdenses de Josep Mercader (1764). Hispania sacra, vol. 64, no. 129, ISSN 0018-215X. DOI 10.3989/hs.2012.010.
• MASSANÉS, TONI. La cuina del Berguedà. Evolució i Receptari. 1997. Ed. Columna-L'Albí. Barcelona.
• MASSANÉS, T0NI i BEHAR, KARINA. La Cuina al temps dels Bons Homes. Receptari de Gastronomia Medieval. Ed.Altaïr. 3ª edició. Agost del 2011. Bagà
• MERLO, G.G., 2014. Valdenses a principios del Trecento. Anales de historia antigua, medieval y moderna, no. 48, ISSN 1514-9927.
• MESTRE, JESUS. Els càtars. La vida i la mort dels Bons Homes. 1997. Edicions 62. Barcelona.
• MILA, ERNESTO. Guía de los cátaros. Ruta herética de España, Francia y Androrra.1998. Ediciones Martínez Roca, S.A. Barcelona.
• MITRE, EMÍLIO; GRANDA, CRISTINA. Las grandes herejías de la Europa Cristiana (380-1520). Ed. Istmo. Fundamentos: 82. 1999
• NELLI, RENÉ. Diccionari del Catarisme i les heretgies meridionals. 1997. Ed. Alexandria. Palma de Mallorca.
• SUBIRANA MALARET, MONTSE I LÓPEZ MONNÉ, RAFAEL. A peu per Camins de Càtars al Pirineu Català. 14 Excursions i Passejades. Arola Editors. Gener del 2011. Tarragona
• TORNAFOCH, XAVIER. Lletres d'exili. Dietari d'un cavaller càtar. 1998. Pagès editors. Lleida.
• TORRES PUGA, G., 2021. Historia mínima de la inquisición. Primera edición electrónica. Ciudad de México, México: El Colegio de México. ISBN 607-564-279-X.
• VENTURA; JORDI. Pere el Catòlic i Simó de Montfort. Els Càtars, Catalunya i les terres Occitanes. 1996. Ed. Selecta-Catalònia. Barcelona.
• “5 curiositats sobre els càtars”, Rev. Sàpiens

Jordi Coll Vera - 2024