Introducció

Es tractarà aquí de l’extraordinària vida d’Ada Blackjack. Nadiua americana de la tribu dels Inupiat ^[1] (Alaska), una de les vint-i-una tribus Inuits, en els seus inicis.

Originàriament, els Inuits eren caçadors-recol·lectors que es van traslladar al continent des de les illes que esquitxen aquesta zona cap a l'any 1000 aC. En general, vivien de la caça i la pesca, sense descartar cap peça: foques, morses, caribús, cetacis, ossos, aus, peixos... També recollien arrels i brots, practicant, en resum, una economia de subsistència.

Divorciada, amb dos fills morts i un tercer abandonat en un orfenat. Viu un temps en la indigència i, marginada per la seva condició d’Inuit, prova de sortir-se’n embarcant-se en una aventura que termina en desastre, sobrevivint durant dos anys en una illa abandonada de l’Àrtic.

Ada Deletuk

Ada Deletuk, el seu nom de soltera ^[2], neix el 10 de maig de 1898 a Solomon, una minúscula comunitat nascuda d'un poblat de la tribu Fish River. Comunitat que es transforma en campament miner i, a principis del segle XX, en un poble de molt pocs habitants. Concretament, neix a l’assentament de Spruce Creek, a uns 15 km de Solomon. ^[3]

Entre 1897 i 1900 arriben al Klondike, i a la zona de Solomon, molts cercadors d’or i Ada pren contacte amb ells.

El seu pare mor quan ella té vuit anys i la mare envia les dues filles a l’escola d’una missió metodista a la petita ciutat veïna de Nome. Allà, aprèn a cosir i a cuinar i és criada i educada en la seva religió, en llengua anglesa —els dialectes nadius eren prohibits i perseguits sota càstigs—.

Amb només setze anys es casa amb Jack Blackjack, un musher —el conductor d’un trineu tirat per gossos— amb qui tindrà tres fills, dels quals únicament en sobreviurà un ^[4], en Bennett. El marit, un home violent, la maltracta sovint a ella i als seus fills i finalment, l’any 1921, l’abandona, culpant-la de la mort dels fills.

Prèviament, l’any 1918, s’abat sobre la regió l’epidèmia de grip aviar —mal anomenada grip espanyola—. Mor gairebé tota la població de l’assentament de Spruce Creek ^[5].

Ada obté el divorci i camina més de seixanta-quatre quilòmetres amb el seu fill Bennett, de cinc anys d’edat i amb tuberculosi, fins Nome, on viu la seva mare.

La seva mare mor i Ada, per sobreviure neteja cases i cus roba per als miners, però no es pot permetre el tractament mèdic del seu fill i el deixa, temporalment, a la Casa Jesse Lee per a Nens, on el poden cuidar millor i Ada es compromet a guanyar diners per a reunir-se amb ell el més viat possible.

Ada no és el prototip de dona inupiat. Sap llegir i escriure en anglès i ha estat educada per netejar, cuinar i cosir per a l'home blanc. Així, treballa cosint roba pels miners. Una feina molt mal pagada que no li permet estalviar.

L’expedició a l’Illa de Wrangel

Aleshores, el vaixell Victoria atraca al port de Nome. En ell hi viatja l’explorador i etnòleg canadenc d’ascendència islandesa Vilhjalmur Stefansson que, en aquells temps, era un referent mundial en quant a expedicions a l'Àrtic, tant pels seus estudis sobre els Inuit com pels seus treballs cartogràfics en la zona.

L’any 1921, Stefansson organitza una expedició de quatre homes per tal de colonitzar l’illa de Wrangel ^[6], al nord de Siberia, on els onze supervivents dels 22 homes del Karluk, el vaixell d’una malaurada expedició anterior —l’Expedició Àrtica Canadenca 1913-1916—, hi havien viscut de març a setembre de 1914.

Ada és contractada a participar-hi com a cuinera i costurera d’a bord per 50 dòlars nord-americans mensuals.

S’ha de tenir en compte que Ada mesurava un metro cinquanta d'alçada i no tenia cap experiència en expedicions polars.

Preferia tenir una vida tranquil·la i acomodada. A més, li tenia molta por als ossos polars. Sense cap mena de dubte, no era precisament la candidata òptima per participar en una exploració a l'àrtic.

L’expedició a l’illa de Wrangel, organitzada pel govern del Canadà, ha de durar dos anys i és orientada a persones interessades en recórrer l’illa i cartografiar-ne la geografia. L’objectiu era viure-hi durant dos anys, amb menjar per sis mesos i poder reclamar el territori pel govern britànic.

En aquella època, tant als Estats Units, com a Rússia, com a altres països, es disputava la territorialitat d'algunes illes de l'àrtic, i això formava part d'aquest desig d'ampliar els seus imperis, en aquest cas l'imperi britànic —que, per altra banda, mai no havia manifestat cap interès per la remota i gairebé inaccessible illa deshabitada, reclamada pels russos i tot l’any envoltada de gel, amb temperatures mitjanes —d’octubre a maig— de -50 °C—. ^[7]

Ada va ser a més enganyada Stefansson, qui li va assegurar que en l’expedició hi participarien exploradors nord-americans o canadencs i també inuits.

La tripulació ^[8]

Allan Rudyard Crawford (1901-1923)

Nascut a Toronto (Canadà). Tenia 20 anys a l'inici de l'expedició a l'illa Wrangel el 1921. És oficialment contractat per Stefansson com a comandant de l'expedició, probablement pel seu estatus com a ciutadà canadenc i subjecte britànic, donat que no tenia cap experiència àrtica ^[9]. Era en aquell moment estudiant de geologia, paleontologia, química i mineralogia a la Universitat de Toronto.

Fred Maurer (18983-1923)

Amb 28 anys, va ser el tercer al comandament de l'Expedició. Originari de New Philadelphia, Ohio (EEUU). Abans de l'expedició a l'illa Wrangel, havia treballat com a mariner a bord del Belvedere, un vaixell balener; el 1906, coneix Stefansson, que hi va pujar com a convidat d'honor del capità a Herschel Island (a la costa nord de Canadà). Més endavant, Maurer va ser contractat com a fogoner per a la desastrosa expedició àrtica canadenca de Stefansson del 1913-14. El vaixell Karluk va quedar atrapat en un bloc de gel i posteriorment va enfonsar-se, deixant molta gent encallada (i finalment matant-ne onze homes de la tripulació); Maurer i deu supervivents més van arribar a l'illa Wrangel, caminant pel mar gelat, i van passar-hi sis mesos abans de ser rescatats. Posteriorment, Stefansson li va suggerir que es sumés al circuit de primavera Chautauqua de 1921 i Maurer es va convertir en l'acte d'obertura de Stefansson. Aquell any, Stefansson va demanar a Maurer que fos membre de la seva segona expedició a l'illa Wrangel; Maurer va dir immediatament que sí. Abans de marxar es va casar amb la seva estimada Delphine i Stefansson va ser-ne el padrí.

Milton Harvey Robert Galle (1902-1923)

Era el membre més jove de l’expedició, amb només 19 anys. Va néixer a New Braunfels, Texas (EEUU), on va conèixer Stefansson durant el circuit de Chautauqua. Va esdevenir secretari de Stefansson. Maurer i Knight el van proposar a Stefansson com a membre de l’expedició i aquest va acceptar amb la condició de no rebre cap salari sinó únicament un percentatge dels diners obtinguts de les pells que aconseguís portar de tornada. Galle duia una màquina d'escriure on va anar escrivint les seves memòries durant el viatge.

Errol Lorne Knight (1893-1923)

Amb 28 anys, va ser el segon al comandament de l'Expedició. De tots els membres, era el de major experiència i per tant era "l’autoritat no oficial". Originari de McMinnville, Oregon (EEUU). Va conèixer Stefansson a finals de 1915 mentre viatjava a bord del Polar Bear amb el capità Louis Lane. Mentre el Polar Bear estava ancorat a uns quants milles del Cap Kellet del Canadà, l'equip va veure Stefansson, qui havia estat viatjant a peu per l'Àrtic. Durant els quatre anys següents va ser educat per Stefansson en la supervivència àrtica. Més tard, es va unir a Stefansson i Maurer en el circuit de primavera de Chautauqua del 1921. Era una persona aventurera, estrident i directa. Havia arribat a patir escorbut i gràcies a menjar-se la llengua fresca d'un caribú va aconseguir salvar la seva pròpia vida. Intimidava a Ada la seva presència i varen tenir molt mala relació entre ells.

A la fotografia es veuen, d'esquerra a dreta, Allan Crawford, Frederick W. Maurer, Ada Blackjack, E. Lorne Knight i Milton Galle (Wrangle Island, 1922).

Blossom Point

El 9 de setembre de 1921, el Silver Wave salpa cap a l'illa de Wrangel, amb la intenció de proclamar-la com a una part del territori de l’Imperi Britànic.

La prova és la carta que varen signar els quatre exploradors el 16 de setembre de 1921, quan varen arribar a l’illa de Wrangel ^[10].

L’illa de Wrangel fa uns 125 quilòmetres de llargada per uns 125 quilòmetres d’amplada. Habitualment està envoltada de gel en aquesta època de l’any. Per sort, aquell estiu havia estat calorós i varen poder desembarcar en la pròpia illa.

Ho varen fer en una platja de sorra —representades amb punts ombrejats al mapa següent ^[11]— entre Berry Point i Ice Spit. Posteriorment, el campament va ser instal·lat al sud de l’illa, concretament a Blossom Point ^[12].

El Silver Wave salpa de l’illa amb la promesa de que l’any següent tornarà un altre vaixell amb nous subministres. Ada i els quatre expedicionaris es queden a l’illa amb el necessari per a la supervivència durant un any.

L’illa és habitada per ossos polars ^[14], bous mesquers, morses i guineus àrtiques. Crawford, Maurer i Galle, cacen durant la tardor per tenir suficient aliment durant el cru hivern ^[13].

Hivern de 1921

L'hivern de 1921, la temperatura baixa a -56 °C. Tots els animals desapareixen de l'illa.

Vegem-ne algunes fotografies ^[15]:

Allan Crawford construint un iglú.

Lorne Knight, Milton Galle, Allan Crawford i la gata Victòria (Vic).

La gata de la imatge anterior era al Victòria, el vaixell que els va dur de Seattle a Nome, i els exploradors varen decidir adoptar-la i endur-se-la a l’illa de Wrangel, un lloc extremadament fred i inhòspit, realment molt poc apropiat per un gat.

Passen l’hivern pràcticament tancats dins els iglús, pel fred extrem, consumint els aliments que tenien emmagatzemats.

La relació de l’Ada amb Lorne Knight és cada cop més dolenta: “Avui la costurera s’ha negat a recosir un parell de botes i l’he lligat per la cintura a un pal fins que ha promès reparar-les. Com que la amabilitat no aconsegueix accelerar les coses, estic provant estratègies més enèrgiques.” (Diari de Lorne Knight, 23 de novembre de 1921)

Estiu de 1922

Arriba l'estiu de 1922. Creixen les flors i els exploradors tornen al campament de tendes i la vida normal. Tot esperant l’arribada del vaixell amb nous subministres, esperat durant el mes d’agost.

A l’espera del vaixell, cacen i acumulen menjar per la tardor i l’hivern. Ada cuina, cus i renta la roba, esquartera la caça i ajuda en totes les tasques de supervivència del grup.

A la platja recullen troncs a la deriva i acumulen llenya per passar el proper hivern.

El nou govern bolxevic de Rússia havia decidit reclamar oficialment l'illa de Wrangel, i el govern canadenc, que havia finançat el viatge original, mostrava reticència a desafiar-los. Stefansson es veu obligat a buscar inversors externs per finançar el vaixell de socors. Quan aconsegueix els fons, el Teddy Bear, el vaixell amb els subministres, salpa de Nome el 20 d'agost per intentar arribar a l'illa de Wrangler. Malauradament, és del tot impossible arribar-hi, la glacera ja ha bloquejat el pas del vaixell cap a l'illa de Wrangel i se’n torna a Nome.

L’Ada i els quatre exploradors esperen el vaixell fins que veuen que el mar al voltant de l’illa és completament glaçat.

Aleshores, assumeixen que el vaixell ja no arribarà i que hauran de passar un any més sense els subministres d'Alaska promesos. Comencen a tenir clar que tenen un problema molt seriós.

Recullen els darrers troncs de la platja i construeixen un umiak, l’embarcació lleugera típica dels inuits semblant a un caiac i recoberta de pell de foca ^[16].

A les imatges següents s'observen: els barrils plens de greix de foca i les seves bufetes inflades per omplir-se d'oli; un refugi per a viatges de reconeixement; les fustes i troncs a la deriva en la platja; i el dory construït per l'expedició, una barca de poc calat i uns 5-7 m d'eslora.

La idea és partir en busca d’ajut, si és necessari, cap a finals de l’hivern.

Hivern de 1922

Es preparen de nou per passar un altre hivern. Construeixen de nou altres iglús i racionen al màxim l’aliment disponible.

Amb l'arribada d'un altre episodi de fred intens, les provisions del grup s'han reduït significativament. Tot i que Stefansson va prometre que hi hauria prou animals per caçar a l'illa, el grup constata de nou que això no era cert. Lluiten per sobreviure però les municions també s'acabaven.

Cada cop es troben més febles, en particular Lorne Knight, que mostra senyals alarmants d'escorbut.

El 7 de gener de 1923, Crawford i Knight intenten amb els seus trineus de gossos arribar a Sibèria en recerca d'ajuda. Malauradament, les temperatures són de -49 °C i a més Knight emmalalteix greument de l’escorbut i decideixen tornar al campament.

Poc després, el 29 de gener de 1923, Crawford, Maurer i Galle decideixen de nou partir cap a Sibèria, amb tots els gossos, en busca d’ajut. Mai més se n’ha sabut res d’ells. Van desaparèixer sense deixar cap rastre.

L'Ada es queda sola amb Lorne Knight, molt malalt d’escorbut.

A mesura que l'hivern es va convertir de nou en primavera, la tensió entre els dos es va tornar visceral mentre l'escorbut de Knight progressa i sagna molt sovint per la cara.

Knight continua maltractant-la i li esmenta els seus fills dient-li que no era estrany que morissin, perquè mai els va cuidar bé. Que ella, i no el seu marit, era la única culpable de la seva mort.

Finalment, Knight es posa massa malalt com per aixecar-se del llit, i Ada comença a mostrar també senyals d'escorbut.

Primavera i estiu de 1923

Ada es pren molt seriosament la responsabilitat única del campament, una feina que abans requeria l'esforç de tots cinc. Aprèn a disparar un fusell i l’utilitza per caçar i defensar el campament dels ossos polars. Tot i que ella odia les armes de foc i haver de matar animals.

Al seu diari ^[17], el 21 de maig de 1923 Ada escriu:

“I was over to the traps today nothing but raven track and I shoot a shot gun one time. I took empty tea tin and shot it I shot right in it, that’s pretty good for first time shooting. And I clean both shot guns.” ^[18]

Ada li dona a Knight la major part del menjar que caça amb gran esforç. S’encarrega de tenir cura de les seves ulceracions i li llegeix per distreure’l. Malauradament, tot i els seus esforços, Knight mor el 23 de juny de 1923.

Ada ho registra al seu diari, utilitzant la màquina d’escriure de Galle:

Tot i que sovint s'havia comportat cruelment amb ella, Ada es sent trista i temorosa de quedar-se veritablement sola a l'illa Wrangel.

En paraules de la pròpia Ada: “··· he passat moments difícils quan ell s'estava morint. No ho oblidaré mai en tota la meva vida. He fet tot el possible per salvar la seva vida, però no l’he pogut salvar.”

No pot suportar, ni físicament ni emocionalment, moure el cos de Knight del seu sac de dormir. Construeix una barricada amb caixes de fusta al seu voltant per protegir-lo dels animals i es trasllada a la tenda magatzem amb la gata Vic. Posteriorment, l’enterra a l’illa.

Reforça l’estructura de la tenda amb fustes, per por als ossos polars, i col·loca un prestatge per les armes sobre el seu llit en cas que, per exemple, un os polar o un llop àrtic la pugui sorprendre. Anota al seu diari que passa moltes nits sense poder dormir per la por als ossos polars.

Tot i que al començament del viatge no tenia cap experiència en caça, trampes o altres habilitats de supervivència, Ada sobreviu en la crua natura de l'illa de Wrangel durant mesos.

Construeix una plataforma per dormir. Fabrica una estufa amb llaunes de querosè buides. Construeix una terrassa d'observació sobre la tenda per vigilar els ossos polars. Construeix un umiak per caçar foques. Caça ocells, guineus, recull ous i cus roba càlida, tot patint els símptomes de l'escorbut. Fins i tot cus un parell de mitjons per al seu fill Bennett per quan retorni a Nome. També aprèn a utilitzar la càmera fotogràfica i es fa fotografies.

Fins i tot arriba a matar un os polar.

Va patir molts moments de desesperació en els que es recolzava en la idea de tornar a veure al seu fill i, finalment, va escriure el seu testament pensant que moriria sense remei a l’illa.

El rescat, Agost 1923

El 20 d'agost de 1923, Ada es desperta pel que sembla un xiulet. Corre cap a la platja, tot veient entre la boira la silueta d’un vaixell, el Donaldson. Allà, Ada espera trobar-se amb Crawford, Maurer i Galle, però el capità del vaixell, Harold Noice, li comunica que ella és la única supervivent de l’expedició, 703 dies després de trepitjar per primer cop l'illa de Wrangel. Feia 57 dies de la mort Lorne Knight quan Ada i la gata Vic van ser rescatats.

Harold Noice va deixar escrit al seu quadern: “Fins i tot jo, que feia molt de temps que havia deixat de creure en l'adoració dels herois, inconscientment em trobava una mica emocionat per la qualitat del seu esperit.”

Per tal de mantenir l’illa sota reclam de l’Imperi Britànic, el Donaldson transportava nous colons. Van deixar a l'illa 13 colons més, sota el comandament del nord-americà Charles Wells. 12 dels colons eren inuits. A més a més, després un naixeria in situ a la pròpia illa.

El Krasny Oktyabr

L’any 1924, la Unió Soviètica envia el vaixell rus S.S. Red October (С.С. Красный Октябрь —Krasny Oktyabr—) per tal de desallotjar els colons i fundar un assentament permanent sota el control de la Unió Soviètica. La realitat era que, des de 1916, l’illa era propietat de Rússia i en tenien un document que ho certificava.

Charles Wells mor de pneumònia a Vladivostok i els inuit són deportats a Xina per traslladar-los després a Alaska. Allà, no tenien diners per pagar-se el viatge i el cònsol nord-americà a Harbin els rebutja adduint que no són ciutadans nord-americans. Finalment és la Creu Roja la que se’n fa càrrec del viatge fins Alaska.

Respecte l’Illa de Wrangel, la Unió Soviètica hi va instal·lar uns gulags; posteriorment, amb la guerra freda, unes bases aèries; i, des de l’any 2004 és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

La trista fi de la història d’Ada Blackjack

Quan Ada retorna a Alaska, tots els diaris se’n fan ressò. El primer que fa és anar a veure al seu fill Bennett. Es propaga aleshores el dubte de si Ada, per tal de sobreviure, ha matat els altres exploradors i se’ls ha menjat.

És presa pels US Marshals i jutjada sota aquesta acusació ^[20]. El seu diari és censurat.

Harold Noice, el capità del Donaldson, i el propi Vilhjalmur Stefansson, l’organitzador de l’expedició, la critiquen públicament a la premsa de l’època. Tanmateix, els pares de Lorne Knight la recolzen i agraeixen tot el que Ada ha fet per intentar salvar la vida del seu fill. El pare afirma: “Segueixo sostenint que Ada Blackjack és una veritable heroïna, i que no hi ha res que em justifiqui en la més mínima creença que ella no va fer per Lorne tot el que va poder fer... sento que li dec (aquesta declaració) al públic i a una dona esquimal pobra que està sent ofesa i no es pot defensar.”

Stefansson s’apodera del diari d’Ada i el publica amb les seves paraules en el seu llibre com la més romàntica de les històries de l'àrtic. La pobre Ada no entén res del que està succeint. Mentre Stefansson es fa ric amb el seu diari, ella no aconsegueix que li pagui tots els diners que li deu per l’expedició.

Malgrat tot, amb els pocs diners que guanya, aconsegueix que el seu fill Bennett sigui donat d’alta de la tuberculosis.

Posteriorment es torna a casar i, el 1924, té un segon fill, anomenat Billy. Al poc temps el seu nou marit l’abandona. Ada emmalalteix de tuberculosi i, l’any 1927, es veu obligada veu obligada a deixar els seus fills, Bennett i Billy, al Jesse Lee Home de Seward per ingressar a l’hospital de l’illa de Kodiak ^[21], malalta de tuberculosis.

El 1928 es torna a casar amb George Johnson, però el seu matrimoni dura poc. Ada continua vivint en la pobresa i decideix viure a Seattle, on estalvia diners treballant. Anys més tard recupera els seus fills i viu cuidant rens i alimentant-se de la caça i de la pesca.

El seu fill Bennett va morir als 58 anys, el 1975. Malgrat que va ser curat de la tuberculosis, mai va arribar a recuperar-se del tot. Ada va morir a la llar de gent gran estatal, Alaska Veterans Empowerment Home, a Palmer, Alaska, el 29 de maig de 1983.

Pocs dies després de la seva mort, l'estat d'Alaska la va honrar formalment, declarant que era “una petita mostra en record d'una dona, la valentia i les gestes heroiques de la qual han passat desapercebudes durant tants anys.”

El seu fill Billy va morir el 24 de juny de l'any 2003.

Pocs mesos després, el 24 de novembre de l'any 2003, l’escriptora nord-americana Jennifer Niven recupera la història d'Ada Blackjack ^[22].

Jordi Coll Vera - 2023