Introducció

L'any 2024 serà el centenari de la mort de Joan Salvat-Papasseit. S’acompliran també 50 anys de la mort de Picasso i 40 anys de la de Joan Miró.

La figura de Salvat-Papasseit és relativament complexa per a les seves connexions culturals, sent un autor difícil de classificar en un únic corrent. Es va moure entre la irrupció rupturista i revolucionària de les avantguardes i el conreu d'unes formes fonamentalment de temàtica amorosa que giren a l'entorn del cançoner popular. Aquesta imitació de les formes populars i tradicionals genera tot un corrent, l’anomenat neo-popularisme.

És un personatge clau que excel·leix en tots els aspectes. Ens connecta plenament amb el món revolucionari de les avantguardes però és en la seva vessant d’expressió amorosa on la seva influència ha estat més clau i decisòria, sent l’autor dels poemes d'amor més bonics i més originals de la poesia catalana del segle XX.

Mor de tuberculosi el 7 d’agost de 1924 amb només 30 anys de vida. Va ser un dels representants del vibracionisme, poeta avantguardista militant de la cultura, els drets socials i el nacionalisme. Amic de Daniel Cardona a qui li va escriure el pròleg de “La Batalla”. Avui en dia un dels nostres poetes més admirats i estimats.

Papasseit és un poeta típicament barceloní. Li canta a la ciutat i s’hi sent molt orgullós. A Barcelona hi viurà pràcticament tota la seva vida. Allà, la seva evolució personal el durà de les formes desafiants de la ruptura vers les formes clàssiques, el retorn al formalisme. És a dir, a la rima, a la mètrica, al concepte d'estrofa i al gènere, que triomfarà en un llibre extraordinari: “El poema de la rosa als llavis” (1923); considerat per molts com el millor poema eròtic de la tradició catalana.

"D'El poema de la rosa als llavis ha pogut dir-se que és el millor poema eròtic de la poesia catalana. Podem afegir-hi, sense por d'exagerar, que és un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. [···] En poques ocasions com en aquest llibre de Salvat l'amor ha estat expressat literàriament amb tanta esplendor priàpica, amb tanta vehemència carnal. La vida queda, de sobte, condensada en la màgica victòria del sexe." (Joan Fuster)

La figura de Papasseit és especialment valuosa per dos aspectes. Per una banda, per ser un agent difusor de l'avantguarda europea i amb bona part responsable de l'èxit que tindran les avantguardes en el món cultural català. Durant la Primera Guerra Mundial s’hi refugien aquí molts dels artistes de l'avantguarda europea. Fugint de París, busquen aixopluc a Barcelona. Una ciutat d’ambient artístic i tradició creativa i amb un cert mercat d'art neutral, no involucrat en la política de blocs que varen conduir a Europa al desastre de la guerra.

Principalment entre els anys 1915-1920 es forja la personalitat artística i la vocació de Papasseit i a la vegada esdevé un agent difusor d'aquests nous corrents artístics. La seva figura és clau com a introductor dels moviments literaris d'avantguarda dins del camp de la literatura catalana.

A més, Papasseit serà el primer poeta català proletari. El primer que no procedeix de la burgesia i del moviment noucentista, sinó de les classes més humils, amb moltes dificultats per adquirir uns mínims de coneixements culturals i a la vegada sense accés a la universitat.

Papasseit neix el 1894. El mateix any que Josep Maria de Sagarra, del 1893 és Carles Riba, del 1898 Maria Manent i del 1901 l’amic de Papasseit Tomàs Garcés, vinculat al noucentisme. Una generació de poetes, universitaris, traductors que dominen idiomes, que han viatjat. La majoria amb dues carreres, habitualment lletres i dret. Tot molt lluny de la realitat de Papasseit, que a les seves notes auto-bibliogràfiques estan molt lluny del Salvat, que, com ja veurem a les notes autobiogràfiques es lamenta de que la universitat no l'ha aixoplugat mai.

Papasseit és un poeta del proletariat, que cantarà el món del treball, de l'explotació laboral:

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.

(Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll:

però jo he vist la pluja

a barrals

sobre els bots,

i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa:

sota els flandes

i els melis,

sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit

i la volta del cel era una foradada

sense llums als vagons:

i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll:

però totes les mans de tots els trinxeraires

com una fandola

feien un jurament al redós del meu foc.

I era com un miracle

que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll.

Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells

-que són de tants colors

com la mar sota el sol:

que no li calen veles.

(Nocturn per acordió, a Josep Aragay —Óssa Menor, 1925—)

Ja tuberculós, al Moll de la Fusta, a ple hivern, amb la humitat... Tota la seva vida una alternança entre el món del treball i els sanatoris...

Papasseit és també el gran renovador del discurs amorós. La poesia catalana fins aquells moments havia abordat la temàtica amorosa des d'un angle exquisit, absolutament conservador, tot era simbòlic, al·lusiu. Papasseit hi introdueix la vivència de l'amor. El goig, el plaer, la gratificació.

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,

la seda dels seus rulls com el pecat més dolç

-i l'espatlla ben nua

ben blanca

l'ombra corba

incitant

de l'esguard:

encara un altre bes

un altre

un altre

-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!

(La rosa als llavis, 1923)

La crònica detallada de tota una peripècia amorosa, de tot el procés, des dels preliminars,

Perquè has vingut ara torno a estimar:

diré el teu nom

i el cantarà l'alosa.

fins al comiat i a la separació, la promesa de fidelitat i passant també pel famós cal·ligrama del vaixell, pel moment de la possessió corporal.

Papasseit no és tan sols un innovador pel que fa a les avantguardes i la utilització del cal·ligrama sinó que també és el gran renovador del discurs amorós. A partir d'aquí, l'amor serà reflectit com una crònica factual, com el recompte de la gesta amorosa, de la participació dels amants.

Visca l'amor que m'ha dona l'amiga

fresca i polida com un maig content!

Visca l'amor

l'he cridada i venia

-tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor que Ella també es delia:

visca l'amor:

la volia i l'he pres.

(La rosa als llavis, 1923)

Papasseit unirà la seva sort però a la sort de l’avantguardisme.

Les divises del poema sintetitzen a la perfecció els dos grans eixos de Papasseit. La ruptura, la avantguarda, la revolta, la revolució. I, per altra banda, el desig, el plaer, l'amor i la satisfacció. Les dues grans àrees, els dos grans dominis de Joan Salvat Papasseit.

La seva vida

Neix a Barcelona el 16 de Maig de 1894 en el sí d'una família molt humil. Fill de Joan Salvat Solans i Elvira Papasseit. L’any 1900 neix el seu germà Miquel. El seu pare és fogoner i mor d'un accident a alta mar l'any 1901 al explotar la caldera del seu vaixell. Joan Salvat té aleshores set anys d’edat.

La mare, vídua i amb moltes dificultats econòmiques, no es pot fer càrrec de la manutenció i educació de Joan Salvat i del seu germà petit, Miquel. Ambdós són acollits a l’Asil Naval, dins la Corbeta Tornado al Port Naval de Barcelona. Joan Salvat s’hi quedarà fins als dotze anys d’edat.

A l’Asil Naval, una mena d’orfenat amb regles militars, rep una educació catòlica, patriòtica i militarista i al sortir-ne entra als Salesians marcat per una profunda fe catòlica.

En el seu imaginari hi resten tots els elements que l’envoltaven a l’Asil: les barques, les palmeres, les cabines, els vaixells, el port, el far... i sobre aquests elements s’hi recrea tot un imaginari, tot un món simbòlic idealitzat, que Papasseit recollirà més tard en el seu llibre “L’irradiador del Port i les gavines” ^[1] (1921). Un llibre clau que recollirà la seva realitat infantil.

O anteriorment (1917) a “Diumenge a la tarda” (Mar Vell, 1919):

 

També sortiran posteriorment d’aquests records infantils els elements de mitificació amorosa del poema “La rosa als llavis” (1923), citat anteriorment. El procés amorós s’entendrà dins un entorn mariner.

Bru mariner d'amor

de peu dret a la proa:

quina noia no el vol!

Tanmateix, Papasseit partirà sempre de la realitat. El món mariner, el món del mar, el món marí que ell ha viscut és un món real, no imaginari ni fantasiós. I és potser per aquesta raó que molts anys més tard, a les dècades dels anys 1960 i 1970, es convertirà en un poeta absolutament mitificat durant aquests anys de realisme social, amb Papasseit com a gran renovador de la poesia catalana com a projecció de tota una realitat social i de denúncia. ^[2]

Reprenem però la seva biografia, segons unes notes biogràfiques de la ma del mateix Papasseit, segons l’apunt autobiogràfic publicat per Joan Teixidor al número 80 de la Revista de Catalunya de juliol del 1934. ^[3]

Vaig néixer el dia 16 de maig de 1894. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa Madrona, dins una tarda tempestuosa d’aigua com una obstinació. Aquell dia a Montjuïc posaven en capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: “Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser…” Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: el meu destí l’Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar. Un llibre en espanyol, Humo de fábrica, i Un Enemic del Poble, són les darreres flames. Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.

Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist o viscut. Però em sé una aristocràcia d’esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m’aixoplugava. També dels primers passos.

Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall.

Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em pendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços. J. S-P.

D’aquestes notes autobiogràfiques s’hi poden extreure alguns apunts:

• El procés de Montjuïc fa referència a la causa oberta contra els anarquistes, arran de tres atemptats que varen marcar la dècada de 1890 a la ciutat de Barcelona, sota l’anomenada "propaganda dels fets": l’atemptat contra el General Martínez Campos a la Gran Via cantonada Muntaner el 24-9-1893, la bomba del Liceu el 7-11-1893) i el atemptat al carrer Banys Nous durant la processó de Corpus el 7-6-1896. Va haver-hi molt detinguts, segons algunes fonts fins a 200 persones. No tots van ser processats, i alguns van quedar lliures als pocs dies. La majoria van ser empresonats al castell de Montjuïc. De tots els processats alguns van ser condemnats, altres deportats i alguns declarats culpables i executats. [Antoni Durán Ribalta, "El procés de Montjuïc". Ajuntament de Barcelona. Editorial Base]
• Possiblement Papasseit fa referència explícita a l’anarquista aragonès Santiago Salvador Franch, condemnat per l’atemptat del Liceu i posteriorment executat a garrot vil el 21 de novembre de 1894 en una plaça de Barcelona als 32 anys d’edat.
• Com ja s’ha citat abans, als 12 anys era pur com ja no pot repetir-se. És el moment en que surt de l'Asilo Naval amb alguna passatgera vocació religiosa. Tanmateix, s’ha de dir que en diferents moments de la seva vida ell mateix afirma que és creient. Fet que s’ha volgut posteriorment negar des de determinats sectors socials, argumentat sovint amb el seu famós poema Nadal (“L’irradiador del Port i les gavines”, 1923).
• Sento el fred de la nit
• i la simbomba fosca
• Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
• Sento el carro dels apis
• que l'empedrat recolza
• i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat
• Els de casa a la cuina
• prop del braser que crema
• amb el gas tot encès han enllestit el gall
• Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
• i ells recullen les plomes
• i ja enyoren demà
• Demà posats a taula oblidarem els pobres
• -i tan pobres com som-
• Jesús ja serà nat
• Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
• i després de mirar-nos arrencarà a plorar
• Papasseit creia en un cristianisme personal, allunyat de jerarquies i de dogmes, més com una vivència personal i sovint expressat com un dubte sobre la transcendència.
• Als 20 anys es sent dolorit, cristià i socialista. Compadit, solidari, amb totes les persones o els grups socials que pateixen algun tipus de discriminació, de pobresa o menysteniment. Socialista no en el sentit de pertànyer al PSOE que ja és fundat, on hi va militar durant sis mesos, sinó en un sentit més ample i progressista. A favor d'una societat més justa, d'alguna manera era una persona avançada. En unes notes del seu llibre “Humo de fábrica” (1918) explica la seva decepció amb el Partit Socialista:
• Yo que dudaba entonces entre el colectivismo y el Individualismo, ingresé por primera vez en un partido, afiliándome a la Juventud Socialista Barcelonesa. Con mi decisión esperaba significar tanto como una profesión de fe, una estridencia, si cabe, contra la estúpida guerra civil desencadenada en Europa. Pero si en vez de ser agresora Alemania llega a ser Francia, o cualquier otro Estado, el que actuase primero en la carnicería, este trabajo, en vez de titularse Germania Socialista habríase llamado La Galia Socialista u otra cosa. Cuando después, comprobadas todas las noticias inventadas por todas las Agencias de la Prensa —noticias que dieron ilustración a mi escrito—, vi que podían contarse con los dedos los socialistas dignos y amigos de la paz; cuando vi que unos podían engañarse creyendo que la Rusia de los zares atacaba a Alemania, y otros que la Alemania imperialista atacaba a la Francia de la Revolución; cuando vi que hasta los mismos católicos predicaban la guerra a su favor cada cual por su cuenta, ya había reaccionado para reñir disputas contra los socialistas que, en España Igualmente, laboran como malos compañeros.
• Decebut de la seva militància en el Partit Socialista, adoptarà postures i actituds absolutament independentistes. Estem en uns anys clau. El 1922 es funda “Estat Català” i la figura del president Macià i de l'independentisme català comença a ser un element clau i és una de les formes més conversacionals o més burgeses i més tranquil·les de la lliga. Papasseit militarà sempre a favor de la independència de Catalunya. I això es veu en diferents moments i en diferents poemes. Un llibre clau en aquest sentit és “Les conspiracions” (1922), escrit durant una estança al sanatori de La Fuenfría” (Sierra de Guadarrama, Madrid).
• Sant Jordi el cavaller
• ja té un peu a l'estrep
• i la bandera alçada.
• La Primera Guerra Mundial va ser brutal, perquè va ser una guerra industrial, una guerra de trinxeres, una mica el que està passant ara a Ucraïna, dins una situació de col·lapse. Es desenvolupa la indústria de la guerra i els seus efectes terrorífics. Es bombardegen ciutats per primer cop per tal de generar terror psicològic entre la població i s’abandona el tradicional camp de batalla vigent durant segles.
• Ja no vull allistar-me sota cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glossador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor. (“Un enemic del Poble”, 1917)
• Montjuïc era la ciutadella que dominava la ciutat, des d’allà el general Espartero (1793-1879) havia bombardejat indiscriminadament Barcelona el 1842 —tot afirmant que per al bé d'Espanya era convenient bombardejar Barcelona almenys un cop cada 50 anys—. Per tant, Montjuïch, era un símbol de la repressió, on s'empresonava i s'afusellava. Un afront que calia passar.
• La primera activitat literària de Papasseit no és la poesia sinó un seguit d'articles més aviat incendiaris de tipus sindical i de reivindicació que recull al llibre “Humo de fábrica” l’any 1918. Alguns dels articles havien estat ja prèviament publicats en diferents revistes (El Sabadell Federal o Los Miserables), amb les darreres flames a “Un enemic del Poble” de l’any 1917.
• S’ha discutit molt si Papasseit imagina, fantasieja, dins el seu procés amorós, aquest viatge poètic tan sensible. És realment viscut o és fruit de la seva imaginació? Ell mateix ens ho clarifica:
• Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.
• Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist o viscut.
• Papasseit era potser una mica acomplexat pels seus companys de generació, gent amb estudis, viatges, idiomes... quan ell no havia arribat al batxillerat. Malgrat tot era però un optimista vital:
• Res no és mesquí
• ni cap hora és isarda,
• ni és fosca la ventura de la nit.
• I la rosada és clara
• que el sol surt i s'ullprèn
• i té delit del bany:
• que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
• Res no és mesquí,
• i tot ric com el vi i la galta colrada.
• I l'onada del mar sempre riu,
• Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
• I tot és Primavera.
• i tota fulla verda eternament.
• Res no és mesquí,
• perquè els dies no passen;
• i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
• I si l'heu demanada us dissimula un clot
• perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
• I no som mai un plor
• sinó un somriure fi
• que es dispersa com grills de taronja.
• Res no és mesquí,
• perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
• -Avui demà i ahir
• s'esfullarà una rosa:
• i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
• (“L’irradiador del Port i les gavines”, 1923).
• Malgrat que és sentenciat a mort, que sap que no podrà vèncer la tuberculosi, que passarà quatre anys alternant per diferents sanatoris on cada vegada va empitjorant i avançant la malaltia, no perdrà mai la joia de viure, com havia dit Joan Maragall, un dels seus referents. No perdrà mai l'optimisme vital.

Al Moll de la Fusta de Barcelona, allà on Joan Salvat havia guardat fusta al moll, hi ha un monument a la seva figura. D'estètica força discutible, donat que Papasseit era en realitat una persona pàl·lida i d’aspecte molt malaltís.

Al peu del monument hi ha el poema Nocturn per acordió, citat anteriorment. Una mica més enllà hi ha un carrer relativament petit, molt a prop d'on ell vivia, allà on hi havia la Maquinista, que porta el nom de Passeig Joan Salvat-Papasseit.

Revistes i manifestos

Sobre la seva activitat prèvia a la creació i publicació de poemes cal diferenciar dos camps literaris el camp de les revistes i el camp dels manifestos.

Revistes

• Un enemic del poble (1917-1919)
• Arc voltaic (1918)
• Proa (1921)

Manifestos

• Concepte de poeta (1919)
• Soc jo qui parlo als joves (1919)
• Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català (1920)

La pregunta prèvia que tots ens podem fer és: Cóm pot ser que una persona totalment autodidacta, pràcticament sense estudis, tingui aquesta qualitat literària i aquest coneixements? La resposta rau en els entorns que freqüentava habitualment: les biblioteques públiques i els ateneus populars —els àmbits propis de les classes socials intel·lectuals benestants del moment— i les parades de llibres de vell.

L'any 1911, freqüenta la parada de llibres vells que el llibreter Emili Eroles té al mercat de Santa Madrona. Allí, es reuneix sovint amb el bibliògraf Antoni Palau i amb l’amic de Papasseit, Joan Alavedra —que posteriorment s'exiliarà i escriurà la bibliografia de Pau Casals— en una mena de tertúlia. Amb ells es troba també a l'Ateneu Enciclopèdic Popular i constitueixen el primer nucli contestatari anomenat Grup Anti-flamenquista Pro-Cultura, en la línia de l'activisme pamfletari i revolucionari.

L’any 1912, inicia el festeig amb Carmen Eleuterio i Ferrer, amb qui es casarà l’any 1918 ^[4]. Mentre tant, queda influït per les idees anarquistes i socialistes de Gorki i Nietzsche. Assisteix, amb Joan Alavedra, a les classes que el doctor Jordi Rubió ofereix als Estudis Universitaris Catalans. Coneix Daniel Cardona, un dels dirigents carismàtics de l'independentisme radical i s'introdueix en els cercles nacionalistes.

Joan Alavedra, autodidacta como ell, ens explica que compraven llibres a mitges en les casetes de vell del portal de Santa Madrona i que hi escrivien notes, un a les pàgines parelles i l’altre a les pàgines senars. Així, varen llegir, entre d’altres, a Baroja, Gorki, Tolstoi i a l’Ibsen d’Un enemic del poble.

Treballa a més a les Galeries Laietanes (1918), a la Gran Via, tocant Passeig de Gràcia, on té accés a totes les revistes, principalment franceses, d’avantguarda. També fa posteriorment una estada a París.

Entre 1917 i 1919, elabora Papasseit una revista, que no és més que les dues cares d'un full, titulada com la obra d’Ibsen: “Un enemic del poble”, de la que arriben a publicar-se divuit exemplars. Altres revistes tindran encara menys tirada: “Arc voltaic”, un exemplar, i “Proa”, dos exemplars.

La pregunta que ens hem de fer és: fins a quin punt Papasseit s’identifica amb els moviments de l'avantguarda i en quins moviments en concret. Ho explicita en tres moments en els que ell concreta el seu pensament: els tres manifestos citats anteriorment.

A “Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català”, s'identifica amb el Manifest del Futurisme Italià de Marinetti. A “Un enemic del poble” es dibuixen una mena de cal·ligrames que recullen en definitiva els ideals més modernistes que no pas avantguardistes de principi de segle. El manifest més important però és “Contra els poetes amb minúscula” del qual en remarcarem el següent fragment:

“Recomanem encara aquell nostre treball que vàrem titular “Concepte de poeta”. El poeta d'avui és el poeta d'avui i no el poeta d'ahir. Per molt que se'ns repliqui que hi ha quelcom que espera ésser cantat tots els temps, l'extàtic clar de lluna malaltís, nosaltres preferim sense fugir d'això si ens és indispensable, cantar l'home ferreny que es capbussa en les ones, a la platja o a alta mar, el que s'ha capbussat tota la vida i el que es capbussarà tota la vida. Homer si va cantar els rems de la victòria, fou perquè en el seu temps per la força dels rems s'obtenien victòries, en Marinetti avui cantarà els cuirassats, els aeroplans frenètics i les boques del foc dels monstruosos canons. —Lliurarem Catalunya per la força dels rems?”

Papasseit fa aquí un cant a la lluita, el que no deixa de ser contradictori en una persona absolutament pacifista com ell era. S’identifica a més amb alguns dels aspectes de Marinetti, el maquinisme com a insígnia de l’avenç tecnològic, i del futurisme italià, que acabaran esdevenint l'estètica del feixisme, amb Marinetti com una mena de Ministre de Cultura de Mussolini.

La poesia

El primer llibre de Salvat de poemes es titula “Poemes en ondes hertzianes”, un llibre petit amb únicament nou poemes. Un títol de caire futurista. El llibre que li va al darrere és “L'irradiador del port i les gavines”. Amb el far com altre element futurista, per contraposició a les gavines com a element clàssic.

Part del contingut de Poemes en ondes hertzianes s’inscriu en l'exaltació de les conseqüències de la revolució industrial i de la tècnica moderna. El llibre ve presentat per una portada vibracionista ^[5] de Joaquim Torres-Garcia, altres cinc dibuixos del llibre són també de Torres-García. Aquest i el seu amic mutu Rafael Barradas, un altre pintor, són les dues figures que empenyen Salvat cap a les avantguardes i que el posen en contacte amb el futurisme italià i amb el cubisme francès.

El llibre desterra, per primer cop en poesia, el concepte formal de poema. S’oblida la rima, la mètrica, l'estrofa, el gènere i es dibuixa amb les paraules el seu contingut. Representa la projecció directa del que Guillaume Apollinaire i el cubisme francès han creat amb el nom de caligrama. El poema s'allibera de les formes i s’expressa amb el dibuix de l'escriptura.

El contingut és simbolista i es mostra en diferents plans de comprensió, tal com també farà la pintura cubista ^[6]. A “Planol” es descriu la ciutat de Roma i la seva estructura politico-social, partint de la seva fundació al Mont Aventí, a la part superior del caligrama. Hi ha una clara contraposició d'elements rics i pobres, respecte a la part inferior del caligrama: xalets/galeres pobres, honradesa/ironia en el crim. El joc d'oposats planteja doncs la separació entre el món dels aristòcrates i els poderosos (part superior) del món de la gent amb menys recursos i menor entitat social (part inferior), dos mons que conflueixen en el vici i la ironia en el crim La tipografia és a més utilitzada per tal de representar les idees de manera gràfica i contundent.

Paradoxalment, a la part superior es mostra la decadència i a la part inferior l'honradesa. Hi ha també unes línies diagonals que fan un joc de correspondència entre la decadència i suburbi, i església i hospital.

La conclusió final, en lletra diminuta, és que "el Sol ho encén tot, més no ho consum". La llum solar il·lumina les diferències, contrasta les desigualtats, però, en definitiva, res no canvia.

El poema, malgrat aquesta empenta revolucionària i rupturista, malgrat aquest tractament avantguardista de la forma, en el fons, en el contingut, el que fa referència és a les desigualtats socials i la soledat de l'home dins la gran ciutat, caient en l'anonimat i perdent el contacte personal. A “Drama en el port”, malgrat l'exaltació del transatlàntic, el missatge és la denúncia del drama de la emigració i de la gent pobra. A “54045”, dedicat a J.V. Foix, fa referència al tramvia número 29, que feia la circumval·lació de Barcelona.

El seu següent llibre de poemes és “L'Irradiador del port i les gavines”, l’any 1921.

Una primera part recull poemes que es poden connectar perfectament amb el llibre anterior i que encara exalten el tramvia o el port, però a poc a poc la temàtica amorosa vinculada a la recuperació de les formes obre la via vers el neo-popularisme o la poesia de cançoner.

El llibre suposa l'abandonament del discurs noucentista, on l'amor és insinuat, tot just esbossat, eliminant qualsevol possible element de sensualitat. Ens proposa la felicitat de l'amor, del goig, del plaer, la celebració d'aquest goig i alhora la crònica dels episodis que constitueixen tot el procés amorós. Lloa la felicitat i el plaer, el més dolç pecat, com es diu en un dels seus versos, l'expressió de la felicitat amorosa, de la gratificació corporal, del record, del goig.

A “Mester d’amor” ho expressarà Papasseit amb tota plenitud (tal com ens canta la Guillermina Motta a la seva recopilació de l’any 2002 “Fent equilibris”):

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada.

Deixa't besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Salvat-Papasseit, poeta amorós

Salvat-Papasseit, a més de ser el primer poeta proletari de la literatura catalana, és fonamentalment un poeta amorós. Totes les literatures acostumen a tenir un poeta amorós clàssic com Francesco Petrarca, a Itàlia, Ausiàs March, a Catalunya, Pierre de Ronsard, a França, Garcilaso de la Vega, a Espanya, William Shakespeare, a Anglaterra,... I també un poeta amorós modern com Pedro Salinas, a Espanya, Paul Éluard, a França,...

En el cas de la literatura catalana no hi ha cap dubte, el gran poeta d'expressió amorosa i el gran renovador de la poesia amorosa en llengua catalana és Salvat-Papasseit. I ho és, no tant per la forma, perquè de vegades utilitzi un caligrama o trenqui el vers, o fragmenti un hemistiqui, o prescindeixi de la rima, sinó pel seu contingut.

Fins Salvat-Papasseit, la poesia amorosa en llengua catalana és en bona part capitanejada per la figura emblemàtica de Josep Carner. És, com ens diu irònicament en Joan Fuster a “Contra el noucentisme” (1977):

“L’amor, sobretot en la nostra poesia, havia estat només floreta innòcua, festeig de casa bona, fidelitat matrimonial o exquisidesa psicològica. O bé, de l’altre cantó, era esplai brut, gras, subaristofanesc. La poesia amorosa de Salvat venia a introduir-hi l’erotisme, en la millor accepció de la paraula.” ^[7]

Fins Salvat-Papasseit es canta l'estimada, el color del cabell, el color dels ulls, se la treu a passejar. És, en definitiva, una poesia en la línia de “vine amb mi que farem de la maneta el camí”. Salvat hi introdueix per primer cop la gratificació corporal, el goig físic, el desig i la sensualitat. Tot ho capta i ho copsa amb els sentits. La vista, el tacte, l'oïda, són les sensibilitats sensorials les que capta i glossa i gaudeix de l'amor. En total, aproximadament, de 127 poemes publicats, més de la meitat són poemes d’amor ^[8].

Salvat té un concepte de la literatura militant. Militància que s’expressa en manifestos o divises a mode de resum dels seus ideals i dels seus objectius. En el cas de Salvat hi ha tres textos que responen al títol de divisa i tots tres apareixen en el seu llibre “La gesta dels estels” (1922):

Divisa

L'estel d'un esguard

i el d'una senyera,

la guerra i l’amar:

la sal de la terra.

Al llavi una flor

i l'espasa ferma.

L’amor físic (l’estel d’un esguard) i l’amor patriòtic ([···] el d’una senyera). La poesia amorosa i la lluita de classes i d’identitat nacional. La poesia com a arma. Tot un manifest revolucionari. A “Les conspiracions” (1922), fruit de la seva desagradable estada al sanatori de La Fuenfría (Sierra de Guadarrama, Madrid), hi publica vuit poemes èpics de contingut nacionalista que defineix clarament la seva actitud separatista respecte Catalunya i Espanya.

A “L’irradiador del port i les gavines” (1921) hi trobem la clau de volta de la poesia i de la lírica de salvat. En particular en el seu famós poema “Dona’m la mà”. Poema musicat per diferents autors que recull molt bé la primera aproximació de Salvat a l'amor.

Dona’m la mà

Dona’m la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran;

miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret.

Dona’m la mà i arrecera la galta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l'amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d'amar.

Dona’m la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant;

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

L’estructura i el ritme són del tot clàssics i el poema sencer és estructurat en tres apartats. Amb una estructura circular (o hermètica). Amb versos de fàcil retentiva, a mode de refrany. Tot plegat dins la poesia formalista tradicional. El que importa realment destacar és el contingut.

Papasseit ens mostra l'escenari d'infantesa i l’amor com a mesura de totes les coses. El centre, no només de la poesia pròpiament expressió de sentiments, sinó com a forma d'entendre i d’atansar-se al món. Dins un escenari mariner, ens convida a caminar amb la noia agafats de la mà, es proclama l’amor amb el testimoni de les barques llunyes i les barques de la sorra com a còmplices discrets.

Papasseit hi introdueix mica en mica l’hedonisme, el contacte físic, el goig, el plaer i la gratificació amorosa sexual en la poesia. Tot un itinerari poètic amorós sobre el cos de la noia.

També a la mateixa obra hi trobem el poema “Vibracions”. Poema de 14 petites estrofes (tercets) gairebé a mode de haiku. Aquí Papasseit hi dibuixa tot un procés amorós, a la vegada alternant entre l'activitat interna, confidencial i íntima de la parella i la situació climatològica externa ^[9]. Aquest poema és molt interessant perquè d'alguna manera conté, en estat germinal, el gran llibre amorós que és “La rosa llavis” (1923), que es comentarà més endavant.

Vibracions

El gra sagnós de magrana

al teu llavi.

Oh, el mossec de la meva besada!

Dolça recança:

l’ànima del Poeta

el teu ventall.

Quin vent que fa,

quina pluja més fina!

-El tram llampega.

Acota el cap endins la porxada de verd,

als tarongers florits, la promesa-donzella:

una alosa destria la blancor dins el verd.

Dins de la nit

alegria en la casa.

Tot és la por.

Cada mot de l’esposa, una rosa

tota balba de flames:

la sardana-cinyell de l’esposa.

La pluja rosega el vidre

glaçat…

Quantes molles s’hi deixa!

Aquesta flor,

del teu pit el meu llavi.

flor en el llibre.

¿Què són fets els estels-oronells

despenjats cada dia?

En els ulls de les verges, estels.

Volves de zèfir

sonorants ones verdes:

la Primavera.

A aquella estrella nua tan a prop de la lluna

li servo un gran amor

car volia escapar-se i la vigilen molt.

Ara el cel és tot blau dins el matí.

Només un petit núvol blanc-molt blanc:

una verge s’ha deixat el coixí.

Bru mariner d’amor

de peu dret a la proa:

quina noia no el vol!

Mocadoret al coll,

vermellet, de les festes.

Les sagetes al cor.

Al poema s’insisteix en el contrast entre l’escalfor i la intimitat interiors amb la situació climatològica externa (una anàfora derivativa).

A la poesia amorosa de Salvat-Papasseit hi ha uns elements comuns. La primavera. L'encontre dels amants és sempre a la primavera. La rosa als llavis comença amb un poema extraordinari:

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs

i han dit llur joia

envejosa

a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,

bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas

-qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:

diré el teu nom

i el cantarà l'alosa.

Altre element comú és la virginitat. Present en el poema anterior (Vibracions) a l’estrofa:

Acota el cap endins la porxada de verd,

als tarongers florits, la promesa-donzella:

una alosa destria la blancor dins el verd

La flor del taronger és una flor blanca, és la flor dels rams de núvia, la tarongina, símbol de la virginitat. L’alosa és l'ocell que acostuma a acompanyar el cant de les albades.

Al marxar de la seva estada al sanatori de La Fuenfría, Papasseit és enviat a recuperar-se al balneari de Les Escaldes, al Rosselló. La banda francesa de la Cerdanya, als peus del Canigó. Hi arriba en estat de gràcia i d'exaltació permanent. Mai havia vist un paisatge tan extraordinari com aquell. A més està absolutament convençut, i ho va repetint a l'epistolari, que allà guarirà definitivament la seva malaltia. En aquell moment, casat i amb dues filles, hi viu allà una aventura amorosa molt intensa entre els mesos de maig i juliol. És allà on es gesten els poemes de “La rosa als llavis”. Llibre monogràfic i monotemàtic.

Abandona el mar, abandona l'aventura, el somni, la fantasia, per entrar en el camp de la crònica, de la projecció de la realitat viscuda i el món del cançoner.

Mentre Salvat no s'enamora, mentre Salvat és casat però no té cap relació extraconjugal, l'amor és una fantasia, una imaginació. Va vinculat a aquest món mariner i, en definitiva, el que fa és somiar una novia a cada port. Com al poema “El berenar a les roques”:

EL BERENAR A LES ROQUES

jo seria el patró

d'aquell vaixell que es veu a l'horitzó

aniria més lluny que l'horitzó

donaria a les noies el meu cor

i el tornaria a prendre

per donar-lo altre cop

-noies de tots els ports

faria mirallets amb llurs ulls

i els meus ulls

les sabria albirar

de dalt del pal més alt

cantaria cançons

com els marins de guerra:

duria uns pantalons acampanats de baix

NI SABRIA ELS MEUS FILLS QUAN

TORNARIA A TERRA

Salvat-Papasseit somia, segueix el mite del mariner d'amor i no es percep com autèntic al llegir-lo. El poema no respon a cap experiència personal. En canvi, el poema de La rosa als llavis s’obre ja amb els següents versos:

DEIXARÉ LA CIUTAT

Deixaré la ciutat que em distreu de l'amor

la meva barca

el Port

i el voltàmetre encès que porto a la butxaca l'automnibus brunzent

i el més bonic ocell

que és l'avió

i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva

li diré com la copa melangiosa és del vi

- i el meu braç del seu colli veurà que ara llenço la stylo i no la cullo

i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó

i diré maliciós:

-com un pinyó és la boca que em captiva.

Papasseit, un poeta de ciutat industrial, la rebutja per amor i ho abandona tot per viure una aventura amorosa. “Deixaré la ciutat que em distreu de l'amor”. I, a la segona part del poema, ja esbossa el que serà el desig i la relació. “Li diré com la copa melangiosa és del vi” ^[10]. Juga també amb la innocència de l’infant “[···] com si fos un minyó [···]”. Es fa l’amor amb goig, sense malícia ni maldat. Utilitza temes tradicionals: “[···] com un pinyó és la boca que em captiva”.

El llibre conté un conjunt de 31 composicions, cadascuna de les quals recull un instant amorós que pot ser llegit aïlladament o dins un context. És un poemari, un text unitari. Totes i cadascuna de les peces constitueixen o dibuixen un aspecte de la trajectòria amorosa que té valor per si mateix, aïlladament, però que guanya tot el sentit en el conjunt i en la perspectiva que els ubica, darrere d'una situació i abans de la propera.

“Perquè has vingut han florit els lilàs [···] Perquè has vingut ara torno a estimar [···]” . S’utilitza un paral·lelisme, un hemistiqui es repeteix en dos punts estratègics del poema. Un recurs clàssic de la poesia tradicional que divideix el poema en dues parts desiguals. Els lilàs, masculins, mantenen una conversa amb les roses, femenines. “Mireu la noia que us guanya l'esclat”. La noia és més vella, és més bonica que les roses i que els lilàs. I, evidentment, pubilla, jove i verge. Bruna de rostre, la única referència a l’amiga real ^[11]. Identitat que és guardada amb cel, com en l’època dels trobadors.

Papasseit incorpora en El poema de la rosa als llavis un a bona part del repertori temàtic del cançoner amorós ^[12]:

1. la identificació de l’amiga amb la primavera i la ubicació de l’encontre en el tòpic del locus amoenus, “perquè has vingut han florit els lilàs”,
2. la presó d’amor, “soc presoner que la vull presonera” a “I el seu esguard”,
3. la sacralització de la figura de l’amada, “Oh tota pulcra” a “Jaculatòria”,
4. la invitació a menjar fruits, “menjarem pomes i ens direm l’amor” a “Mentre la roba s’eixamora”,
5. el secretisme de la relació, “seré a ta cambra, amiga / Quin tebi pler l’estimar d’amagat”,
6. la gelosia dels amants, “Si Tu em deixaves soc jo / qui soc gelós de que ho fessis” a “Tirania de l’amor”,
7. l’analogia entre l’amiga i la flor, “La rosa vermella floria també... / si ahir era poncella ara és mon tresor” a “Blanca bruna”,
8. el despertar plegats rere la nit de passió, “Quin desvetllar-me el seu cos tot nu” a “Quin desvetllar-me”,
9. el jurament de fidelitat en la separació, “Ja et soc fidel com ho és el rat penat” a “Quin desvetllar-me”; “Si anessis lluny... cap altre llavi no em tindria pres” a “Si anessis lluny...”,
10. prendre la noia com a divisa, “amb el teu nom faria el meu camí” a “Si anessis lluny...”,
11. la insistència en la virginitat de l’amiga, bella i pubilla, “perquè has vingut...”,
12. “l’aprenenta em tira” a “Mestre d’amor”,
13. l’amiga, font irradiant de la inspiració, “Ella que em dicta el vers” a “La carn fa carn”.

I el seu esguard

i el seu esguard damunt el meu esguard

sóc presoner

que la vull presonera:

aquest matí que una flor m'ha posat

li deia així

baix baixet

a l'orella:

Jaculatoria

Ser mestre d’amor

Ser mestre d´amor

qui no pagaria,

ara que en sóc jo

l´aprenenta em tira.

De dir la lliçó

tota Ella s´afina-

ja sap tant el cor

que no li cal guia;

amb un sol petó

la lliçó es sabia.

Qui és mestre d´amor

del guany ja pot viure.

Sota el meu llavi el seu

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,

la seda dels seus rulls com el pecat més dolç

-i l'espatlla ben nua

ben blanca

l'ombra corba

incitant

de l'esguard:

encara un altre bes

un altre

un altre

-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!

Mentre la roba s’eixamora

Mentre la roba s'eixamora i vola

i tot reposa dins la sesta al sol,

vina, manyaga, on s'escau la pomera—

menjarem pomes i ens direm l'amor.

L'amor que ens dèiem

l'amor que ens diríem.

Ai, que et quedava el senyal i tot.

Tot un convit a fer l’amor durant la migdiada...

Seré a ta cambra, amiga

Seré a ta cambra, amiga, que ningú no ho sabrà:

Cupidell a la porta m’obrirà

i tancarà.

Entremaliat i destre serà Ell qui et prendrà.

I si Tu ets temerosa

no et deixarà cridar.

Quin tebi pler

Quin tebi pler l’estimar d’amagat

tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria

—però nosaltres ja ens hem dat l’abraç

i més i tot, que l’abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l’espieta que l’amor ens priva?

Com sé que es besa

El goig i l’alegria d’haver fet l’amor...

Visca l’amor

Visca l’amor que m’ha donat l’amiga

fresca i polida com un maig content!

Visca l’amor

l’he cridada i venia

—tota era blanca com un glop de llet.

Visca l’amor que Ella també es delia:

visca l’amor:

la volia i l’he pres.

El llibre ha començat amb una albada: “[···] perquè has vingut ara torno a estimar” i el tanca el viatge de retorn, quan torna a Barcelona, amb una altra albada que em podríem dir industrial...

Rails i més rails

rails i més rails

—i més rails

i més rails—

(la xemeneia fa el seu nom blanc

en marxa)

jo resto pres per la xarxa de rails:

cor i desig com unes mans lligades

(si xiula fort

penso que m’ha cridat)

—perquè enyora l’amant

i jo l’amor del cos

i el de l’amor només de l’estimada

i ara imagino

el seu bes i el seu braç

i és sols l’agulla dels rails

i la màquina

MÉS RAILS QUE VOLS D’OCELL

LA MATINADA CLARA

Salvat-Papasseit viu l'amor amb innocència, amb alegria i amb llibertat. “Visca l'amor que m'ha donat l'amiga [···] Ella també es delia, la volia i l'he pres”. No hi ha ni cap culpa de pecat, ni a la vegada cap malícia. Simplement el plaer i la felicitat de fer l'amor.

Jordi Coll Vera - 2023-2024