Josep Maria de Sagarra és un dels poetes, escriptors i dramaturgs més populars de la literatura catalana. Una de les personalitats més completes probablement i segur que més populars de les lletres catalanes del segle XX.
Neix, a Barcelona, el 5 de març de 1894, en el si d'una família de la petita aristocràcia barcelonina. Fill de Ferran de Sagarra i Siscar i Filomena de Castellarnau i de Lleopart.
Viu la infantesa, en un ambient molt sensible a la cultura, a la casa senyorial del carrer de Mercaders [1], on hi ha una biblioteca antiga de quatre segles. Gaudeix d’estades a la finca familiar de Santa Coloma de Gramenet, on entra en contacte amb la natura (de la qual n'era un apassionat). Ja de ben petit despunta com a poeta.
De jove, comença el batxillerat a l’Institut de Reus i l’acaba als Jesuïtes de Casp. És brillant en els seus estudis, amb una memòria excepcional, una intel·ligència molt viva i una gran curiositat per tot lo nou.
Escriu poemes de tema religiós, de tema històric, alguns encara en castellà. Finalitza els estudis de batxillerat i, com gairebé tots els fills de l'alta burgesia, inicia estudis de Dret a la Universitat de Barcelona.
És un noi molt sociable, xerraire pels descosits i simpàtic. No li costa gens fer ràpidament un nucli d’amics i coneguts a la universitat. Alguns dels quals el seguiran posteriorment en les seves aventures literàries.
A Barcelona, durant els estudis universitaris, comença a descobrir un món fins llavors desconegut, un món molt més atractiu per ell que les classes de dret. És el món de les tertúlies literàries, dels bons restaurants, de les terrasses dels, de les Rambles, del Paral·lel i les nits de Barcelona.
El poema “La dansarina del cafè concert” és dedicat a una d’aquestes “senyores que ballen”:
Quan dorm l'estel i la ventada fina,
l'home que viu amb l'esperit desert,
endevina darrera la cortina
la dansarina del cafè concert.
Vola un perfum intens de violetes,
amb la dolçor dels violins malalts,
vibra el metall sonor de les trompetes
i la fonda harmonia dels timbals.
I dins la gran malenconia boja,
on la musica és densa com el fum,
s'obre l'esquinç d'una cortina roja
i arreu s'escampa un devessall de llum;
i cada cor sent una esgarrifança
i cada esguard tremola més despert
quan surt tota flexible per la dansa
la dansarina del cafè concert.
Fa amb el turmell serpents i cabrioles,
el cap només el mou un pensament,
estira els braços, i les castanyoles
repiquen l'aire melindrosament.
És els vestit de neu i flamarades
un gran clavell enamorat que mor.
La pedra fosca de les arracades
dringa a l'orella sota un núvol d'or.
I cada esguard embadalit fulgura,
i s'encalcen els crits amb les raons,
mentre ella fa moure la cintura
al ritme estrafolari dels talons.
I quan la dansa remorosa fina,
i quan el so de la musica es perd,
somriu com una rosa purpurina
la dansarina del cafè concert..
Amb només 19 anys, guanya l’Englantina d’or dels Jocs Florals de Barcelona del 1913. Ho fa amb el poema "Somni d'una nit d'hivern" (Joan del os). En Joan de l’os era un personatge mític popular. Fill d'un os i una dona. És un noi gran, valent, fort, que s'enfronta a les bruixes, gegants i a qui calgui. És molt valent. Però en Joan de l'os també es fa vell i també li arriba la decadència. D’això és el que ens parla el poema d’en Josep Maria de Sagarra. El poema és llarg, el podeu llegir llencer a l’enllaç anterior. Citaré només els seus primers versos:
Joan del os passava pel camí:
s’asseu y escalfa al sol les dues mans
qu’estiraven la barba dels gegants.
Ja se’n arrenca un brot de romaní,
y li diu: «Romaní, bon romaní,
per aquella virtut que Déu t’ha dat,
no’m diries hont és el goig perdut,
tu que ho sabs tot i ets ple d’humilitat?»
Joan del os es vell y geperut,
y’s decanta a la font per véure’s be,
i tot esgarrifat, s’hi mira, y crida
la forsa que no té,
y li sembla mentida.
Joan del os camina dropament,
y vol fer veure encara qu’es valent:
«Mos passos eren poltres afollats,
esglaiaven com llamps de juliol,
duya el cor com els ceps recargolats
y recremats del sol.
Joan del os, ja tens la veu oscura,
y fins t’espanta d’escoltà’l teu cant,
y sents que l’esperit encara hi dura,
però la llengua és tota vacil·lant.»
Tota l’obra de Sagarra té un toc personal inconfusible. És una poesia al marge del modernisme, del noucentisme, de l'avantguardisme. És totalment pròpia, a l’estil de Josep Maria de Sagarra.
A l’any següent, el 1914, pública “El primer llibre de poemes”, que, com el seu nom indica, és el seu primer llibre de poemes. Allà hi podem llegir “Record de Solsona”
El poema es situa a la Plaça de Sant Joan, on encara avui en dia hi ha una font amb una capelleta a sobre i, a la part del darrera, es pot llegir aquest petit poema:
Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m’estic a la plaça de Sant Joan,
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d’una altra vida
on s’anés a abeurar-hi un glop de pau.
Jo no sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companya
sens besar-la ni dir-li cap lament.
Veure el tresor que d’aquí estant s’albira
sense esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira…..
I respirar aquest aire tan tranquil.
Acaba els estudis de dret i, l’any 1916, marxa a Madrid a fer la preparació per la carrera diplomàtica. A Madrid hi viu dos anys i escriu un altre llibre de poemes: “Cançons d'abril i de novembre”. En un dels seus poemes ens parla d'una veïneta que ell veu sempre darrere els vidres d'una finestra:
Pobre donzella veïna,
flor de neu del carreró,
que guaites la pluja fina,
ran de vidres del balcó.
No em corprendries suara,
no em torbaries el pit,
si li tens tan dolça la cara
i el cosset tan esquifit!
I aquesta tristor difusa
que escampes pel teu posat,
i aquest color de la brusa
i l'aire del pentinat?
Jo no sé ton ull què esguarda
d'ignorat i torbador,
ni que hi fas tota la tarda
ran dels vidres del balcó.
En aquesta via estreta,
què t'han dit els averanys,
esquifida veïneta,
de 19 o de 20 anys?
Sé que tens una germana,
gorja de neu, colze nu,
que porta pinta de grana
i que fa més goig que tu.
I ara, amb la mare i l'amiga,
escolta el galant ferest
d'alguna comèdia antiga
en algun local modest.
I té un nuvi que l'empaita
amb paraules rutilants,
i tu veus com se la guaita,
com s'agafen de les mans...
I tu veus com els oreja
l'ala dolça de l'amor,
amb una mica d'enveja
i una mica de llangor...
Ta germana et diu les moltes
follies de l'estimat,
i tu, trista, te l'escoltes
amb un aire resignat.
El teu ull, què és el que llença
de terrible o de profon,
i el teu caparró què pensa
de les coses d'aquest món?
Com la bella al bosc dormida,
no fretures el promès?
L'esbarzer d'aquesta vida,
t'ha dit molt o bé no res?
Ets la rara criatura,
que no saps bé el que vols?
Ets només la noia obscura
que fa llàstima tan sols?
Jo no ho sé, dolça veïna,
però bé endevina el cor,
mentre cau la pluja fina,
mentre la diada mor,
que aquest aire que et circumda,
circumda el meu pensament
que tu ets callada i profunda,
com el meu enyorament,
que la trista violeta que duc assecada al pit
és —oh dolça veïnat! — del color del teu vestit.
I que l'angúnia nocturna
que m'abraça com un braç,
quan a dins de ma cofurna
cau la fosca del meu jas,
ara la veig com se posa
en el teu coll i el teu pit,
i en la vella cinta rosa
del teu llavi compungit,
i en el teu cor que s'enutja,
i en els teus ulls mal desperts,
que miren com cau la pluja
sobre els paraigües oberts.
Durant la seva estada de dos anys a Madrid, es relaciona amb grans intel·lectuals i poetes del moment: Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna o José Ortega i Gasset, que l’accepten de bon grat en les seves tertúlies i el nomenen “perejil” [2].
Sagarra ja no es vol dedicar professionalment a la diplomàcia, ni al dret i decideix que la seva autèntica vocació és la literatura com a professional. Ortega i Gasset li proposa ocupar una corresponsalia a Berlín del diari “El Sol”. Sagarra accepta encantat la seva oferta i s’hi està entre els anys 1919 i 1921.
A Berlín viu, com a periodista, la postguerra de la Primera Guerra Mundial i, amb despeses pagades, visita els països del voltant (Txecoslovàquia, Polònia, Alemanya, Països Baixos… ) i narra de primera ma l’arribada de Hitler a la política alemanya i el triomf de la revolució socialista soviètica.
A Berlín, mentre viu del periodisme, va rumiant els nous poemes que publicarà l’any 1922 en el seu nou llibre de poemes “Cançons de Taverna i d'Oblit” on hi trobem el poema “La cançó del traginer”:
Amb la clenxa ben partida,
i un clavell vermell al trau,
i un gec per tota la vida
que de negre sembla blau,
me'n vaig a la rectoria,
les campanes van tocant,
però jo no les sentia.
Arri, Joan!
La núvia s'està esperant.
El sogre me la portava
amb arracadetes d'or;
la sogra se la mirava
i té un cobriment de cor.
Abans de seure a la taula
ens deixen sols un instant
i no ens diem cap paraula.
Arri, Joan!
Que l'arròs s'està covant!
Quina nina tens més blava,
ai, Maria del Roser...
I al meu braç s'abandonava
i no sabia què fer.
Mes la lluna que ens espia
ha desvetllat l'aviram
i el gall em dona el bon dia.
Arri, Joan!
Que les vaques tenen fam.
A la primera mesada
m'escudella de mal grat;
a la segona mesada
ja em té el cor enverinat.
Jo em llevo amb l'avemaria;
les figues van madurant
i el moscatell s'engroguia.
Arri, Joan!
Que el bou negre va al davant!
Un vespre trobo tancada
la porta del dormidor;
jo que sento una besada
que em fa tremolar de por...
La meva mà no hi arriba
al ganivet més tallant,
i arrenco llàgrima viva.
Arri, arri, Joan!
Arri, que te les van recargolant!
El poema descriu amb gran ironia com l’home descobreix la infidelitat de la seva dona.
En tornar de Berlín, el seu amic en Josep Pla el convida a la Costa Brava i en queda enamorat. Allà escriu un nou llibre de poemes: “Cançons de Rem i de Vela” (1923). Un llibre molt popular i reeditat posteriorment en sis ocasions [3]. Un dels seus poemes és “Des del llagut es veu el poble franc”, poema musicat per en Toni Sobirana l’any 1995:
Des del llagut es veu el poble franc,
ara que el sol hi bat de cara;
es veu el poble tot pintat de blanc,
ara que el sol no el desempara.
I darrera el pujol fet de graons,
vestit de vinya retallada i neta;
el poble ran de blau, la vinya al fons
i al cel un xiscle d'oreneta.
Des del llagut es veu tot petitet;
els mariners són com un cap d'agulla,
la campana sospira molt baixet
i cada cep sembla una fulla.
Poble estirat a vora de la mar,
o delicada ratlla fina,
que te la menges amb un sol esguard
i et cap sencera dintre de la nina !
Blanc fistonet damunt del blau marí,
esmortuint la gresca i la baralla,
et sento més del cor, vist des d'ací,
des del llagut que balla.
Et veig a tu, i penso en tu només,
el blau i el blanc m'han esborrat les penes,
des del llagut encar t'estimo més,
i em lligues més les venes.
Des del Llegut que té un si és d'atzar,
un si és de recança...
Totes les vistes des del mar,
quina mena de mel i d'enyorança!
Ens mostra l’amor per un paisatge de la costa catalana vist des d'un "llagut", una típica embarcació pesquera de vela. S’hi mostra el poble banyat pel sol, amb les seves parets blanques, les seves escales, amb el blau del mar als seus peus i al fons les seues vinyes. Al allunyar-se, tot es veu petit i cap en una mà.
En Josep Pla deia que llegir Segarra era “com tenir a cau d'orella un cargol marí i sentir el batec de Catalunya”.
Sagarra, ja des de ben jove, va ser molt popular i els seus poemes tenien molta sortida. La gent del poble es sabia els versos d'en Segarra de memòria i, durant molts anys, va omplir tot sol el teatre català. Són grans obres seves, conegudes arreu: “L’Hostal de la Glòria (1931), “El Cafè de la Marina” (1933), “La Rambla de les Floristes” (1935), ...
Era un personatge molt popular. Dins i fora del teatre. Les nits de Barcelona no eren res sense ell i tenia fama de cràpula. Especialment durant els alegres anys 20. En aquella època, Sagarra era un habitual dels locals nocturns més famosos del Paral·lel i del districte cinquè, famosos no únicament a Barcelona sinó arreu d’Europa: el “Gambrinus”, l'”Edén Concert”, “La Buena Sombra”, ...
Quan volien convertir-lo en l’hereu de Mosen Cinto Verdaguer o d’en Joan Maragall, Sagarra no es deixava i mantenia el seu paper d’enfant terrible. Sempre escandalitzant, tant amb la seva vida personal com amb els seus poemes satírics.
Per exemple, sobre en Josep Pous i Pagès, un escriptor de l’època, va escriure una crítica d’una de les seves obres en quatre versos: “En acabar la comèdia, es van dividir els parers. Uns xiulaven an en Pous i els altres an en Pagès". O, un dia que va anar a sopar a un hotel de la cadena Husa: “Hem sopat amb molta gent i a vegades amb gentussa, però mai tan malament com als hotels de la Husa”. O quan una noia li insistia molt en que li dediqués un poema: “Ets fresca com una rosa, més puta que les gallines i pesada com la prosa de Don Pere Coromines”.
Tanmateix, Sagarra també era una persona que assumia les seves responsabilitats cíviques. Amb la Mancomunitat, i posteriorment amb la República, pren consciència del seu deure com a català, del seu deure amb la història i amb el país. Participa en política i escriu tot un seguit de poemes d'exaltació patriòtica nacional. Poemes com: “Terra Serena”, “Cançó dels Catalans”, “El Cant del Poble”, ...
Terra serena
Pobre captant que se'n va solitari
Dolça fadrina que ve de ballar
Velles petites tornant de rosari
Lluna tranquil·la damunt l'alzinar.
Ocells que enyoren la pau de l'arbreda,
Llum estantissa que fuig del pujol
Or escampat per damunt la fageda
Tardes de festa, campanes al vol
Que és aquest goig que ens fa clara la vida,
Com si en el puny hi portéssim un ram
per dur a l'amiga més bella i garrida
Per què és tant dolça la vetlla del camp?
Tot altre bé, tot tresor se m'allunya
Jo ja endevino aquests arbres quins són
Prou que t'estimo, oh lleial Catalunya
damunt de totes les terres del món!
Cançó dels Catalans
Per cantar amb totes les venes
i amb un alè que no mor,
sols ens plau una tornada
que tots la sabem de cor.
Llibertat, diu quan comença;
Catalunya, diu després.
Llibertat i Catalunya,
no cal que digui res més!
Si la cançó sembla vella
mai de sentir-la n’hi ha prou:
les ungles de cada dia
li donen un aire nou.
I lliga amb totes les coses,
amb el negre i amb el blanc,
amb els pals sense banderes
i amb les banderes de sang!
Català d’aquesta terra,
tu que escoltes el teu pit
tot allò que viu s’hi enterra
de vergonya i de despit.
En les teves nits amargues
t’han sobrat els pensaments,
les paraules eren llargues
i han estat curtes les dents.
Si les lluites són enceses,
cal que tinguis una mà,
que no es fia de promeses
i que va de dret al gra.
Perquè hi ha molt temps per viure!
moltes ales en el món...!
I la pell que vol ser lliure
no li manca estrella al front.
Català, l’espiga es daura
per la falç que sap segar.
i caurà allò que ha de caure
si ets català!
El Cant del Poble
Glòria, catalans, cantem!
Cantem amb l’ànima,
un crit i una sola veu:
Visca la pàtria!
La nostra terra n'és redimida,
el gran moment és arriba(n)t.
Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta.
Voli sobre el front d'estel
de la senyera!
Tenim el(s) braços per defensar-la,
ningú ens prendrà la nostra llibertat!
L'any 1934, algú li pregunta que què és, de totes les coses que ha fet i que ha viscut, el què més l'ha interessat. I ell respon... “De totes les coses que m'han interessat i m'han impressionat, per damunt de totes, hi ha un amor sense límits al meu país i un desig sense límits de la glòria del meu país. Com més va, més autèntica és la meva fe en aquella Catalunya que tots desitgem”.
Fins a l'esclat de la Guerra Civil, la seva producció va ser impressionant, immensa, va escriure teatre, poesia, de tot. Era seguit pel poble. L'únic autor capaç d'omplir el palau de la música de dalt a baix, amb els passadissos plens de gent dreta, per escoltar-lo recitant els seus versos del “Poema de Nadal” (1931). Un poema molt llarg del que en veurem un fragment:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta
i va enganxar-se al bec dels falciots;
al campanar les campanes movien,
poc a poquet, el batall tremolós:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare?”
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare?… “
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix i l’arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l’esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l’han sentida algun cop,
la volen dir i se’ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!
Quan ve Nadal, la cançó del miracle,
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben apretats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l’alè de la mula i el bou!
Al acabar de recitar, tot el públic plorava i aplaudia alhora. En un principi era prevista una única sessió però es va haver de repetir molts cops.
Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya a l'època de la República, l’avisa de que la seva vida corre perill, a causa dels esdeveniments del moment. Sagarra marxa primer a Port de la Selva, amb qui era aleshores la seva companya i posteriorment la seva esposa Mercè Devesa i Rossell, promesos de feia cinc anys. Després d'un breu temps amagat, un cotxe de la mateixa Generalitat de Catalunya, custodiat per homes armats, el porta fins la frontera francesa.
Entre l'octubre del 1936 i l'agost del 1940, resideix a l'estranger. El 1936 es casa amb Mercè Devesa i, entre aquesta data i el 1938, fa un llarg viatge de noces des de Marsella fins a Tahití i les illes de la Societat. Fet molt criticat pels catalans que varen patir la Guerra Civil. Fruits d'aquesta experiència pels mars del sud seran el poemari “Entre l'equador i els tròpics” (1946) i el llibre de viatges “La ruta blava”, publicat primer en versió castellana el 1942 i, pòstumament, en l'original catalana el 1964.
El 1938 s’estableix a París, on neix el seu fill Joan. En esclatar la Segona Guerra Mundial, es trasllada successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada de Conflent i Banyuls de la Marenda, on es dedica a la traducció de “La Divina Comèdia” de Dante.
El 1940 retorna a Catalunya dins la vida literària clandestina. És membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (1942). Amb l'ajut d'alguns mecenes, com Francesc Cambó en particular, enllesteix la traducció en vers de “La Divina Comèdia”. Tradueix també vint-i-vuit obres del teatre de Shakespeare i escriu el seu darrer poema narratiu: “El poema de Montserrat” (1950), publicat inicialment amb força passatges censurats.
La Barcelona que troba al seu retorn és una Barcelona sota la dictadura de Franco. Una Barcelona trista, depressiva, policíaca. Un país ocupat, de vençuts, una llengua perseguida.
Donades les grans dificultats de guanyar-se la vida escrivint en català es passa a la llengua castellana. Col·labora a la revista Destino i, fins i tot, admet exercir algun càrrec públic del franquisme. Tanmateix, amb el mecenatge d’en Fèlix Millet escriu el poema més llarg mai escrit en llengua catalana: el “Poema de Montserrat”. Un poema de 16000 versos. L’últim llibre de poemes que escriurà en català.
El llibre va haver de passar la censura franquista al moment de voler-se publicar. Determinats fragments varen ser modificats o eliminats. Per exemple: “Avui que una ventada de ponent assassina el perfum de la Ginesta” [4] és substituït per: “Avui, que una ventada impenitent encongeix el perfum de la Ginesta”.
Sagarra prepara una estada a Roma per tal d’escriure una obra important sobre el Vaticà. Es troba malament, té molts mal de caps. Li diagnostiquen un carcinoma cerebral. L’agonia és llarga i dolorosa. Mor el 27 de setembre de 1961.
Acabo amb un poema de “Cançons de Rem i de Vela”. La noia del doll [el càntir]:
Cap a la font camines, marinereta, bruna de l'amor.
El davantal t'apreta la cintura i damunt del teu cap portes el doll.
El doll és tot de terra emvernissada.
El doll és tot d'un verd molt lluminós,
i ara verda, que t'esclafa els cabells damunt del front.
Tu avances decidida, però amb esma,
amb un pas petitet i primorós,
que és cosa trencadissa i primparada,
això de portar el doll.
A la font ens veurem com cada dia.
Vindré a comptar-te un pensament o dos.
Serà en aquell moment que plori l'aigua
i que es vagi omplint poc a poquet el doll.
Ja tindrem altres hores per la dansa, marinereta, bruna de l'amor.
Ja tindrem les estones de la platja,
quan estem de costat i se'ns fa fosc.
Ja vindran els moments de la rialla,
i els moments de la fina tremolor,
i els moments desmaiats de la besada.
Ja tindrem temps per tot.
Ara, quan tu te'n tornis cap a casa,
sense dir res, caminarem els dos.
Que ara ets fresca i callada i recollida,
i ets tota tu per l'aigua del teu doll.
Quan al teu cor no hi hagi sotregades,
no hi hagi esgarrifants en el teu front,
ni la rialla se t'aturi als llavis,
marinereta, bruna de l'amor,
només un mig somriure se't desclogui,
només un mig sospir sense llengor,
només una paraula clara i neta,
i un fred de colza que no faci por.
Perquè vinguis ben fresca a prop la platja,
perquè la vela et miri amb ulls gelós,
perquè no es trenqui el ritme dels teus passos,
perquè no et caigui el doll.
Ovidi Montllor va fer un recital de 14 poemes de Josep Maria de Sagarra al Teatre Lliure, el maig-juny de 1994, amb motiu del centenari del naixement de Sagarra. El recital, “
Ovidi Montllor diu Sagarra” recull 14 poemes musicats i es pot veure íntegre a la web de 3Cat. Ovidi va malauradament morir pocs mesos més tard, amb 53 anys, el 10 de març de 1995.
Jordi Coll Vera - 2024