Introducció

Es parlarà aquí de l’Eneida de Virgili. Segons Jorge Luis Borges, “el clàssic entre els clàssics”. La definició de clàssic és molt discutida. Segons Italo Calvino (19232-1985): “un clàssic és un llibre que mai ha acabat de dir allò que ha de dir”.

Publi Virgili Maró (Màntua, 70 aC-Brindisi, 19 aC)

Virgili pateix, durant la seva vida, les conseqüències de tres guerres civils que provoquen una gran inestabilitat política i social dins la Roma republicana.

La seva producció literària és doncs producte de les circumstàncies del seu temps i del seu moment.

Entre els anys 42 i 39 aC escriu les "Èglogues" o "Bucòliques", poemes que exalten la vida pastoral, a imitació dels Idil·lis del poeta grec Teòcrit o Calímac, amb referències a fets i persones del seu temps, transparentant els problemes polítics i les tensions civils de la Roma del seu temps.

Entre el 37 i el 30 aC., composa les "Geòrgiques", tot un tractat poètic de l'agricultura on hi exalça el món rural italià. En aquest moment hi ha un personatge absolutament central en la política romana del seu temps: el jove Octavià, fill polític de Juli César, que es disputa el poder amb l’altre suposat hereu de Juli César, en la tercera, i última, de les guerres civils. Octavià serà recordat posteriorment com Cèsar August, emperador de Roma durant 42 anys (27 aC-14 dC). Virgili entra en el cercle polític i cultural d’Octavià a través de Gaius Cilnius Maecenas ^[1].

Maecenas sap perfectament que una bona campanya de comunicació és fonamental per establir el poder del nou règim que August pretén imposar i l'envolta dels grans creadors, dels grans escriptors del seu temps. En temps on no hi ha televisió, on no hi ha xarxes socials, la literatura és un gran altaveu de la política i de la ideologia de cada temps.

Les Geòrgiques és una obra plenament en la línia del desig d’August de reintegrar l'esperit romà d'amor a la natura, al món rural. Després de tres guerres civils, els romans s'han convertit fonamentalment en un poble guerrer. S’han abandonat els grans valors vinculats amb l’amor al camp. La virtut, la moderació, la severitat, les bones costums, etc. Les Geòrgiques són un cant a retornar als grans valors dels camperols romans de segles enrere.

S’ha de dir que si Virgili no haguera escrit cap obra més ja hauria passat a la història de la literatura com un dels grans autors de tots els temps. Tanmateix, August sap que necessita alguna cosa més que poesia bucòlica i que poesia del camp per fer propaganda de la seva obra política i mantenir-se en el poder. Necessita un gran poema nacional romà. Un poema que èpic que expliqui als romans per què l'obra d'August és tan gran, al mateix temps que també els expliqui “què és” ser romà i “quina és” la missió dels romans al món. Aleshores, August, li encarrega a Virgili escriure “la gran obra” del seu temps i aquesta serà L’Eneida, el gran cant nacional romà. Virgili li dedicarà onze anys i morirà deixant-la inacabada.

L’Eneida

L’Eneida és un poema en dotze volums que relata les peripècies del troià Enees des de la seva fuga de Troia fins a la seva victòria militar a Itàlia ^[2]. És el gran cant nacional romà. Una de les biografies de Virgili que es conserven [Suetoni-Donat, Vida de Virgili 21:] ens diu textualment: “Finalment va començar l'Eneida, d'argument variat i complex, i com a equivalent als dos poemes d'Homer, a més barrejada de noms i gestes gregues i llatines, i en la qual es conté alhora l'origen de la ciutat de Roma i d'August, cosa que era el seu màxim objectiu”. És a dir: el màxim objectiu de l'Eneida és explicar als romans la història de Roma des de la seva fundació fins al temps d'August. Però també, la refundació de Roma que August pretén aconseguir.

August va evitar ser ell l’heroi de l’epopeia, el personatge central. Això hauria estat un gran error, tal com ho serà, un segle més endavant, en el cas de “Punica”, escrit per Silius Italicus en honor de Publius Cornelius Scipio Africanus. Un poema on l'heroi és un personatge real no deixa de ser un poema de circumstàncies.

Virgili utilitzarà un personatge de llegenda, un personatge mític com a centre del poema. Es tracta d'Enees. Un príncep de Troia, cosí llunyà d’Hèctor i Paris, fills de Príam, el rei de Troia. A més, Enees és fill d’Afrodita (la Venus romana) i per tant té un estatus semidiví.

 

Aquest, és un moment màgic del relat que permet a Virgili narrar la història de Roma dels darrers anys i la seva situació actual. Anquises li explica com hi haurà grans herois a Roma, que fundaran la ciutat, que la faran més gran, que venceran els cartaginesos i que finalment arribarà al poder un gran personatge, Cèsar August. També li explicita el què és “ser romà” i quina és la seva missió al món. La relació dels romans amb pobles culturalment més poderosos, com el grec, els havia, en certa manera, assimilat, perdent la seva pròpia identitat. És en els últims versos del llibre sisè [Virgili, Eneida 6847-53:], on Anquises li explica molt clarament a Enees el què significa ser romà:

“D'altres cisellaran més subtilment, bronzes animats,

—així ho crec—, extrauran del marbre rostres vius,

declamaran discursos millor, i el discórrer del cel

descriuran a compàs i assenyalaran els astres naixents.

Tu, recorda't, Romà, de regir els pobles amb el teu imperi,

—tals seran les teves arts—, d'imposar el costum de la pau,

de perdonar els sotmesos i d'exterminar els superbs”.

Aquesta és la missió dels romans: governar el Món amb una barreja de generositat i ma de ferro. La màxima que s’imposarà durant el règim d'August. La Pax Augusta. La Pax Romana, que perdurarà durant més de dos-cents anys.

L’Eneida ja era un clàssic molt abans de la seva publicació. Als tres anys de l’inic de la seva gestació un poeta contemporani de Virgili, Properce, escriu [Properce II, 34, 65-66 (a. 26/25 aE):] “Rendiu-vos, escriptors romans, rendiu-vos, grecs, un no sé què més gran que la Ilíada està naixent”. ^[4] Roma queda ja expectant d’un poema que serà més gran que la Ilíada. Roma espera que Virgili escrigui el gran poema nacional romà. Tal com també ho espera, amb ànsia, August. Tal com es reflecteix en la biografia de Suetoni anteriorment citada [Suetoni-Donat, Vida de Virgili 31-32:]:

«August —que casualment era a l'expedició de Cantàbria— li suplicava per carta, i fins i tot l'amenaçava de broma, perquè li “enviés de l'Eneida”, —segons les seves pròpies paraules— “o un primer esborrany (hypographé) del poema, o un fragment (kòlon) qualsevol”. Molt després, conclòs per fi el pla de l'obra, li va recitar només tres llibres: el segon, el quart i el sisè. Aquest últim, amb visible emoció d'Octàvia, que, en la recitació, en sentir aquells versos sobre el seu fill: “Tu, Marcel seràs...”, es diu que va perdre el coneixement i amb prou feines es va reanimar». ^[5]

Context històric de L’Eneida (Època de Virgili)

L’Eneida es composa a finals del segle I aC, en plena època d’August, profundament marcada pel context polític del moment. L’emperador August encarrega a Virgili la creació d’una epopeia que glorifiqui Roma i legitimi un nou règim posterior a les guerres civils ^[6]. L’obra compleix aquesta funció propagandística connectant el llinatge de la família Júlia (a la que hi pertanyien Juli Cèsar i August) amb Enees, heroi troià i llegendari avantpassat dels romans. Per exemple, en el Llibre VI Enees baixa als inferns i se li revelen profèticament els futurs herois de Roma, inclòs el mateix August, suggerint que l’Imperi és fruit d’un designi diví. [MADARIAGA, 2025]

D’aquesta manera, l’epopeia dota Roma d’uns orígens mítics elevats –fugint de la modesta història de poblat agrícola– i justifica el Nou Ordre Augusteu com a culminació d’un destí marcat pels déus. August opta per destacar Enees com a fundador mític de Roma, en lloc de Ròmul, per evitar al·lusions incòmodes a la mort fratricida de Rem que recordaria la recent guerra civil en que Octavi havia matat a Marc Antoni [GARCÍA GUAL, 1997].

A més de reforçar el poder d’August, l’obra exalta els valors tradicionals romans –la pietat, el deure envers la pàtria i els déus, el sacrifici pel bé comú– en consonància amb el programa moral i religiós d’August. Virgili pretén també inscriure la literatura llatina dins la gran tradició èpica. Per això, l’Eneida beu explícitament de fonts gregues, sobretot d’Homer. [MADARIAGA, 2025]

L’estructura de l’obra imita els dos poemes homèrics: els primers sis llibres narren els viatges i peripècies d’Enees des de la caiguda de Troia fins a Itàlia, seguint el model de l’Odissea, mentre que els sis llibres finals descriuen la guerra al Laci entre troians i italiotes (amb el duel final entre Enees i Turnus) a l’estil de La Ilíada. Virgili, però, no es limita a copiar: combina aquests elements homèrics amb un esperit marcadament romà, aspirant a crear una epopeia nacional romana equiparable a les gregues [MADARIAGA, 2025].

A més de les fonts gregues, Virgili aprofita la tradició literària llatina anterior. Ja el poeta Nevi (Gneu Nevius) havia narrat la història de Dido i Enees al Bellum Punicum, i Enni (Quintus Ennius) en els seus "Annals" havia introduït l’estil èpic homèric a Roma. Virgili assumeix aquest llegat: en l’Eneida es barregen “Homer i Enni, la Ilíada i l’Odissea” amb la llegenda troiana i la història de Roma, sintetitzant en una sola obra la tradició grecollatina i donant-li una dimensió nova. El resultat és una epopeia erudita i elaborada, més tard considerada el cim de la literatura llatina i un dels grans clàssics de l’antiguitat malgrat el seu origen com a encàrrec polític.

La imatge anterior és "Virgili llegint l’Eneida a August i la família imperial" (pintura de J.-B. Wicar, 1790). L’obra de Virgili exalta els orígens mítics de Roma i el destí gloriós de la gens Júlia en la persona d’August.

És, però, a la mort de Virgili, amb l’obra inacabada, quan l’Eneida es publica i es converteix definitivament en tot un clàssic de la literatura. El gran clàssic de Roma.

En aquell moment, August, a imitació del fòrum de Cèsar, pensa construir un fòrum en el seu propi honor, el fòrum d’August. Fòrum on hi projectarà exactament la ideologia expressada a l’Eneida ^[7]. De manera que l’Eneida, una obra literària, es projecta també en la història dins una gran estructura urbanística i arquitectònica.

Amb el pas dels anys, amb una Roma ja cristianitzada, un poema pagà com l’Eneida podria perfectament caure en desgràcia i ser oblidat. Tanmateix, no és així, sinó tot el contrari. Virgili, en la seva quarta bucòlica, ens parla d'un nen, a punt de néixer i al qual li dona la benvinguda al món. Diu d’aquest nen que, per ordre del seu pare, ve a restaurar l'edat d'or al Món. Els cristians hi interpreten aquí que es refereix a Jesucrist i el seu perdó dels pecats del Món ^[8]. S’assimila així Virgili a un cripto-cristià. Un profeta enviat per Déu.

A la imatge anterior: a l’esquerra, fragment citat anteriorment de l’eclogue IV; a la dreta, il·lustració d'una església de Zutphen (segle XVI) amb representacions dels profetes de la doctrina cristiana i entre ells Virgilius Prophetes (Virgili com a profeta) [HOUGHTON, 2015].

Recepció i reinterpretació al llarg de la història

Lectures medievals: de poeta pagà a profeta velat

Durant l’Edat Mitjana, l’Eneida i la figura de Virgili gaudeixen d’enorme prestigi. La tradició manuscrita de l’obra es transmet sense interrupció i Virgili és venerat com el poeta per excel·lència entre els intel·lectuals medievals. Ara bé, en un entorn cultural cristià, cal reconciliar el contingut pagà de l’epopeia amb la moral cristiana. Els erudits medievals tendeixen a fer una lectura al·legòrica i moral de l’Eneida, interpretant el viatge d’Enees com l’itinerari de l’ànima humana o com una al·legoria de veritats filosòfiques i virtuts cristianes. Ja en l’antiguitat tardana (s. IV-V dC), comentaristes com Servi o autors com Fulgenci inicien aquesta interpretació simbòlica. En el segle VI, Fabius Planciades Fulgentius escriu la seva "Exposició del contingut de Virgili segons la filosofia moral", on l'ombra de Virgili li “explica” l’Eneida com una al·legoria de tota la vida humana. Fulgenci, a més, adapta l’epopeia perquè resulti acceptable als lectors cristians, presentant Virgili gairebé com un savi o profeta velat. De fet, la fama de Virgili en l’edat mitjana es recolza en la creença de que havia profetitzat el naixement de Crist en la seva IV Ègloga (on es parla d’un nen diví que portarà una nova edat d’or). Això farà que autors cristians posteriors vegin Virgili amb respecte, considerant-lo un paganus il·lustrat per Déu.

L’Eneida es llegeix doncs en clau moral: Enees es veu com a model de pietas (pietat i deure), mentre que episodis com l’abandonament de Dido s’entenen com l’ànima rebutjant les temptacions terrenals per tal d’acomplir el designi diví. Alhora, la rica mitologia de l’Eneida es reinterpreta en termes cristians (els déus pagans es veuen com a personificacions o símbols) per extreure’n lliçons ètiques. Un exemple cèlebre de la recepció medieval és Dant Alighieri: a la Divina Comèdia (segle XIV), Dant escull Virgili com el seu guia a l’Infern i el Purgatori, considerant-lo encarnació de la saviesa i la rectitud moral. Dant anomena Virgili “el meu mestre” i es declara deutor de la seva epopeia –no debades, l’estructura del viatge d’ultratomba de Dant s’inspira en el Llibre VI de l’Eneida. La presència de Virgili com a mentor de Dant reflecteix fins a quin punt, en l’edat mitjana, l’Eneida és vista com una obra no només literària sinó espiritualment instructiva.

Apareixen també adaptacions de l’obra en llengües vernacles: al s. XII circulen versions com el "Roman d’Énéas" en francès antic (c.1160) o la versió alemanya d’Heinrich von Veldeke (c.1180), que re-elaboren la història d’Enees per al públic cortesà medieval. Aquests romanços posen èmfasi en els elements cavallerescos i amorosos de la història, incorporant-los a l’univers cultural cristià de l’Edat Mitjana.

A més, durant l'edat mitjana, Virgili es convertit ell mateix en una mena de personatge literari. Es consolida la seva imatge com a profeta, de vaticinador. Durant tota l’Edat Mitjana, i especialment a Nàpols —on Virgili hi havia passat una bona part de la seva existència— és considerat un mag. Allà, en el famós Castell de l'Ovo, s’explica que Virgili hi havia deixat un ou, que s’havia de conservar per sempre per tal que Nàpols continués existint. A més, Virgili, havia salvat Nàpols, d'una plaga de mosques, etc., etc.

La visió cristianitzada de Virgili provoca també que, quan Dante Alighieri escriu el seu gran poema èpic cristià (“La divina comèdia”), i el mateix Dante baixa als inferns, es fa acompanyar de Virgili.

Renaixement i classicisme: l’epopeia llatina renaixent

Amb el Renaixement (s. XV-XVI), la recuperació dels clàssics grecollatins dona a l’Eneida una nova vida. Els humanistes exalten Virgili com un model de perfecció literària i l’ensenyament de llatí es basà profusament en els seus textos. Es torna a llegir l’Eneida en clau original (és a dir, no només al·legòrica), apreciant-ne l’estil, l’arquitectura narrativa i els valors cívics que transmet. En aquesta època l’Eneida esdevé lectura obligada a les acadèmies i molts autors l’imiten o la tradueixen. Un exemple notable és la primera traducció completa a l’anglès per part del bisbe Gavin Douglas el 1513, que inclogué un “llibre XIII” suplementari escrit per Mapheu Vegio. Els erudits renaixentistes senten la necessitat de “completar” l’obra allà on Virgili l’ha deixada inacabada: Vegio escriu el 1428 un tretzè llibre on narra el matrimoni d’Enees i Lavínia i la fundació d’Alba Longa, per tancar el cercle fundacional de Roma. Afegit que va gaudeix de gran difusió durant el Renaixement, senyal de la popularitat de l’epopeia i del desig d’arrodonir el seu relat.

Literàriament, l’Eneida influeix en les noves obres èpiques del període. Poetes de l’Europa humanista miren de crear epopeies nacionals seguint l’estela de Virgili: per exemple, el portuguès Luís de Camões escriu "Os Lusíadas" (1572) inspirant-se en l’Eneida per cantar els orígens del seu poble, i en llengua castellana Alonso de Ercilla compon "La Araucana" (1569) aplicant el model de Virgili a la conquesta d’Amèrica. També a Itàlia, Tasso a "La Gerusalemme Liberata" (1581) i d’altres intenten combinar l’èpica clàssica amb temes cristians, sota l’admiració profunda de Virgili. ^[9]

En el terreny crític, els humanistes debaten el significat polític de l’Eneida: generalment la veuen com una glorificació de l’Imperi Romà i un text que ofereix exemples morals per als prínceps. No obstant, fins i tot en època del Renaixement es conserva certa lectura al·legòrica-cristiana: alguns comentaristes, com el mateix Gavin Douglas, hi fan pròlegs on intenten reconciliar l’Eneida amb la providència divina, llegint Enees com a símbol de virtuts cristianes. Sigui com sigui, en l’Humanisme llatí Virgili assoleix un estatus gairebé sagrat: se’l considera el poeta més gran de Roma i la seva Eneida esdevé un model suprem d’estil i erudició. Aquesta influència es reflecteix en l’art renaixentista: pintures, frescos i tapissos representen escenes de l’Eneida.

A l’esquerra, fresc del Palazzo del Magnifico, a Siena, pintat per Girolamo Genga i conservat a la Pinacoteca Nacional de Siena: "Fugida de Troia" (1507-1510) de . Enees carrega amb Anquises, el seu pare; el seu fill, Ascani, és amb ells. La dona que corre pot ser Creúsa, l’esposa. Al fons pot veure’s el Cavall de Troia. Al centre L’”Incendi del Borgo”, fresc de Giulio Romano (1514) (amb intervenció i disseny original de Raffaello Sanzio) conservat als Museus Vaticans, amb una escena (a l’esquerra) inspirada en el quadre anterior. A la dreta la “Fugida de Troia” de Federico Barocci (1598), a la Galleria Borghese.

La temàtica virgiliana és present en teatres cortesans i més tard en òperes del barroc inicial (com "La Didone" de Cavalli, 1641).

Interpretacions polítiques en època moderna i contemporània

Als segles XIX i XX l’Eneida continua ocupant un lloc central, però les interpretacions sobre el seu missatge ideològic van variant segons l’època. A finals del segle XVIII, amb el Romanticisme, alguns autors critiquen Virgili considerant-lo un servil imitador d’Homer, en prefereixen l’originalitat homèrica.

A l'escut dels Estats Units d'Amèrica, a més d'uns símbols com la piràmide, el sol i l'ull, clarament símbols maçònics, hi ha dos textos: “Annuit Coeptis” (“Justifica les coses que inicio “) i “Novus Ordo Seclorum”. (“nou ordre dels segles”), ambdós lemes extrets dels textos de Virgili, que reafirmen el paper dels Estats Units en el Món, assimilat al paper original d’August: la refundació del Món, l’establiment d’un nou ordre mundial. La història de la fundació dels Estats Units s’assimila a la de l’Eneida, uns emigrants que travessen l’Atlàntic en el Mayflower a la recerca d’una nova vida, una vida millor, fugint de la gran crisi d’Irlanda.

També a Rússia. Catalina II de Rússia (Catalina la Gran), va decidir que necessitava un gran poema nacional, del món rus, assimilable al que l’Eneida havia representat per Roma. Encarrega l’obra a Mijail Lomonósov, un dels grans intel·lectuals, poeta i científic del seu temps. El poema es va dir “Pere el Gran”, el pare de Catalina, que assumeix la figura d’Enees.

Entre d’altres malifetes, Catalina II va destruir la ciutat ucraïnesa de Zaporíjia, avui en dia de plena actualitat. Els ucraïnesos varen respondre l’agressió russa amb un fort sentiment nacionalisme. Nacionalisme que va ser expressat en un altre poema èpic que, no per casualitat, du per títol “Eneida”. L’Eneida d’Ivan Kotyarevsky. Coses de la vida, Kotliarevskyi va ser posteriorment reivindicat per Rússia com a heroi nacional rus, tergiversant totalment els fets reals.

Arribat el segle IX, les lectures polítiques de la Eneida continuen sent molt variades i fins i tot contradictòries. Per exemple Pierre-Joseph Proudhon, un teòric de l'anarquisme, escriu, en la seva gran obra “De la Justice dans la Revolution et dans l'Eglise” (1858) que “Virgili tenia plena consciència de la palingenèsia social. I com a home coneixedor del seu segle, enyorava aquesta revolució per al desenvolupament de les idees que havien estat en tots els temps herència de la raó popular” ^[10]. Proudhon du així la idea de la renovació de l'imperi que Virgili expressa en la seva obra i substancialment en l'Eneida, al món de l'anarquisme, a la teoria anarquista. Fins i tot arriba a afirmar que Virgili podia ser un pre-anarquista.

Ja al segle XX es produeix un veritable renaixement virgilià, tant en l’àmbit acadèmic com polític. Després de la Primera Guerra Mundial, l’ambient a Itàlia propicia una lectura nacionalista de l’Eneida. El dictador Benito Mussolini exalta l’obra de Virgili com a eina de propaganda per a glorificar el passat imperial romà i promoure’n la unitat i els valors tradicionals d’Itàlia. Sota el règim feixista, l’Eneida s’interpreta de forma optimista i triomfalista, subratllant-ne els temes d’orde, imperi i destí manifest, concordes amb la ideologia del règim. L’educació secundària feixista fa memoritzar passatges de l’Eneida, presentant Enees com a prototip d’heroi patriota i justificant-hi la missió civilitzadora de Roma, i, per extensió, la de la nova Itàlia [KATRI NIEMI, 2018].

A les imatges anteriors es mostra la visita de Hitler i Mussolini, la primavera de l’any 1938, a l’Ara Pacis d’August, sota les explicacions d’un prestigiós arqueòleg italià del moment, Ranuccio Bianchi Bandinelli (vestit de negre) ^[11]. A les fotografies hi apareixen també Henrich Himmler, Joseph Goebbels i Joachim von Ribbentrop.

Mussolini interpreta que els moviments independentistes són un problema de la democràcia i que el missatge de Virgili és molt potent i aprofitable. Tanmateix, l’interessa més encara el missatge de les Geòrgiques. El retorn a les antigues costums, l’agricultura en particular. És més tard quan veu clar el poder de la imatge que August i Virgili li proporcionen i l’any 1930, aprofitant el bimil·lenari, del naixement de Virgili, aprofitar per fer uns grans fastos i una gran tasca propagandística a favor del gran missatge de l’Eneida de Virgili i de la seva obsessió malaltissa per l’Imperi Romà.

Els segells de la imatge anterior reprodueixen un dels versos de l’Eneida: “His ego nec metes rerum nec tempora pono” —[Júpiter] els havia dit [als romans] que no els posava ni un límit ni un termini temporal [pel seu imperi] —.Mussolini aprofita aquest missatge per afirmar que ells [el poble italià] eren els veritables hereus i continuadors de l’Imperi.

Poc més tard, Alfonso Reyes Ochoa, un dels grans intel·lectuals mexicans del segle XX, publica “Discurso por Virgilio” (1931) i pronuncia la seva famosa frase: “Pido el latín para las izquierdas”. Reivindicant una esquerra il·lustrada. Afegint-hi: “[···] porque no veo la ventaja de dejar caer conquistas ya alcanzadas. Y quiero las humanidades como el vehículo natural para todo lo autóctono”. Un dels grans missatges humanístics de l'antiguitat clàssica. Un missatge que intenta recuperar o conciliar la ideologia occidental pel món colonial.

L’any 1939 s’iniciarà la Segona Guerra Mundial. Un episodi on la destrucció de les persones i la destrucció de les ciutats i dels pobles serà tan important com la destrucció de les idees. La Segona Guerra Mundial suposarà una gran crisi en el que serà la construcció d'un món occidental derivat del món romà. Però hi haurà grans intel·lectuals de la postguerra que tornaran exactament a l’Eneida com a punt de referència d'això que hauria de ser el nucli de la restauració del món occidental.

Al poc d’acabar la guerra, T.S. Eliot, un dels grans poetes i grans crítics del segle XX, publica “What is a clàssic?” (1945). Allà s’explicita que cap llengua moderna pot esperar produir un clàssic com l’Eneida, el clàssic europeu. La reconstrucció d’Europa només pot venir a través de la unió, de la Comunitat Europea, seguint la columna vertebral del pensament que Virgili va instaurar en la Eneida.

Després de la Segona Guerra Mundial, amb la caiguda dels feixismes, es produeix un gir radical en la interpretació de l’Eneida. Diversos estudiosos –especialment a partir de la dècada de 1950, en l’anomenada “Harvard School” de filologia clàssica– rellegeixen l’epopeia i en ressalten els tons foscos i crítics amb la guerra i l’imperialisme [KATRI NIEMI, 2018]. Autors, com Adam Parry, R.D. Williams o Michael Putnam, apunten que, més enllà de la façana propagandística, Virgili introdueix a l’Eneida una visió tràgica del destí: la victòria d’Enees comporta patiment, la mort de Turnus i de molts innocents, i el final abrupte del poema deixa un regust amarg que podria indicar la inquietud de Virgili davant la violència de la conquesta [MENDELSOHN, 2018]. Aquesta nova lectura veu l’obra no com una celebració emfàtica de l’Imperi, sinó com una reflexió complexa sobre el cost humà de la fundació de Roma –una interpretació influïda sens dubte per la sensibilitat per les guerres mundials. En paral·lel, altres crítics del segle XX enfoquen l’Eneida des de noves perspectives: per exemple, anàlisis feministes que revisen la figura de Dido (sovint compadida com a víctima de la raó d’estat) i la de Lavínia (silenciosa al poema, però central com a símbol de la terra italiana), mentre que visions post-colonials subratllen l’experiència d’Enees com a refugiat i colonitzador alhora, establint paral·lelismes amb històries de diàspores i conquestes modernes.

En l’actualitat, l’Eneida segueix generant interpretacions ideològiques diverses. Fins i tot grups extremistes han intentat apropiar-se’n: en els darrers anys 2010, alguns sectors de l’alt-right nord-americana reivindiquen una lectura racista de l’Eneida, presentant-la absurda i anacrònicament com una exaltació d’una suposada identitat “blanca” i anti-immigració [KATRI NIEMI, 2018]. Aquesta visió és àmpliament rebutjada pels acadèmics –de fet, contradiu la mateixa història d’Enees, que és un immigrant troià fundant una nova pàtria–, però exemplifica com l’obra pot ser reinterpretada segons l’agenda de cada lector. En contraposició, veus contemporànies també destaquen els elements de l’Eneida que connecten amb valors universals actuals: la pietat d’Enees es pot veure com empatia i sentit del deure; el seu estat de refugiat de guerra ressona en la crisi migratòria del món present; i la crítica implícita a la violència gratuïta fa de l’Eneida un poema amb components pacifistes. Aquesta riquesa de lectures a través dels segles demostra la profunditat de l’obra de Virgili i la seva capacitat d’adaptació a diferents contextos històrics.

Pervivència i influència cultural fins als nostres dies

L’Eneida en la literatura i la cultura modernes

Dos mil anys després, l’Eneida continua sent un referent clau de la cultura occidental. No només es manté en el cànon educatiu (encara avui en dia és estudiada a escoles i instituts com a model de llatí i de literatura clàssica), sinó que ha inspirat nombroses obres modernes. Al llarg dels segles XIX i XX, l’epopeia de Virgili ha influït en autors com Henry Purcell, que al barroc tardà composa l’òpera "Dido and Aeneas" (1689) basada en l’episodi de Cartago, o el compositor romàntic Hector Berlioz, autor de l’òpera monumental "Les Troyens" (1858) que dramatitza la caiguda de Troia i l’amor tràgic de Dido. L’argument de l’Eneida –amb el seu heroi errant, la passió i abandó de Dido, la fundació d’un regne i les guerres per la conquesta– ha estat dut també al teatre i a la literatura de ficció. Per exemple, el dramaturg anglès del Renaixement Christopher Marlowe escriu la tragèdia "Dido, Queen of Carthage" (1594) que recrea la història de Dido i Enees. En època contemporània, s’han publicat novel·les que reinterpreten els personatges virgilians: la novel·lista Ursula K. Le Guin publica "Lavinia" (2008), que narra els fets finals de l’Eneida des del punt de vista de Lavínia, donant veu a un personatge femení silenciat en el poema original. S’han fet també reeixides i fantàstiqus adaptacions juvenils inspirades en l’epopeia; fins i tot en la poesia recent es troben recreacions de passatges de l’Eneida, com "l’Eneida, Llibre VI" versificat pel poeta irlandès Seamus Heaney el 2016.

Malgrat la seva riquesa narrativa, l’Eneida curiosament ha estat menys explotada pel cinema que altres mites clàssics com el de la Guerra de Troia. Tot i això, existeixen pel·lícules de gènere pèplum (aventures grecoromanes) basades en Enees: "The Trojan Horse" (1961, dir. Giorgio Ferroni) i la seva seqüela "The Avenger – La leggenda di Enea" (1962) porten a la pantalla la història d’Enees, interpretat per l’actor culturista Steve Reeves, dramatitzant tant la caiguda de Troia com l’arribada a Itàlia i el duel amb Turnus. En la cultura popular recent, Enees ha aparegut com a personatge secundari en films sobre Troia (per exemple, a "Troy" de 2004 se’l veu fugint amb els penats troians) i la seva saga ha estat objecte de documentals històrics i sèries d’animació educatives. També en el món dels videojocs i del còmic s’han fet picades d’ullet a l’Eneida, re-apropiant-se del mite fundacional romà en nous contexts. Tot i que no és tan omnipresent com els herois homèrics, Enees resta en l’imaginari col·lectiu com el prototip d’heroi fundador i pietós. Prova d’això és que diverses cases reials i nacions han clamat descendència mítica d’Enees al llarg de la història (britànics amb el mite de Brutus de Troia, etc.), i fins avui en dia la figura d’Enees és commemorada en l’art (escultures, pintures) a Roma i altres ciutats.

Adaptacions en arts visuals, escèniques i música

La influència de l’Eneida s’estén per diverses arts. En la música clàssica, a més de les òperes esmentades, hi trobem obres com la cantata "Dido’s Lament" (ària famosa de Purcell) i altres peces inspirades en episodis concrets (per exemple, simfonies inspirades en Enees o suites orquestrals que evoquen la seva “fugida de Troia”). Ja al segle XVIII, el compositor italià Niccolò Jommelli estrena "Enea in Italia" (1760), i al segle XX el britànic Michael Tippett inclou referències a Enees en la seva obra "The Knot Garden". Al teatre i la dansa, el mite ha estat revisitat en ballets (com "Dido and Aeneas" coreografiat per Martha Graham, 1989) i obres dramàtiques modernes que exploren els dilemes d’Enees entre l’amor i el deure. En les arts plàstiques, l’Eneida ha generat un ric llegat iconogràfic: des dels frescos romans de Pompeia (hi ha un famós mural d’Enees ferit sent curat per Iàpix, s. I aC) fins a les miniatures medievals i els quadres renaixentistes i neoclàssics. Pintors com Rubens, Turner o Reinaud representen escenes com la destrucció de Troia amb Enees carregant son pare Anchises a l’esquena, o la mort de Dido sobre la pira funerària. Un tema predilecte del Neoclassicisme és el ja mencionat moment de Virgili llegint l’Eneida davant August i Octàvia –pintat per artistes com Taillasson, Kauffmann, Wicar o Ingres– que simbolitza l’entrellaçament de literatura i poder polític que caracteritza l’obra.

Aquesta fusió d’art i literatura es manté viva: en l’actualitat s’organitzen exposicions i projectes visuals que reinterpreten l’Eneida (fotografies, pintura contemporània, etc.), i la figura d’Enees apareix fins i tot en murals i còmics educatius.

Vigència dels temes de l’Eneida en el món actual

Les temàtiques profundes de l’Eneida conserven plena vigència. L’obra explora idees atemporals com l’heroisme i el sacrifici, la tensió entre el deure i els desitjos personals, el destí manifest d’un poble, els estralls de la guerra i la recerca de la pau duradora. Aquests temes ressonen encara avui. En un món marcat per conflictes i crisis de refugiats, la figura d’Enees com a refugiat de guerra –obligat a abandonar la seva llar destruïda i a liderar la seva gent cap a una terra promesa– té una clara analogia amb la situació de moltes poblacions desplaçades [SAAD, 2018]. El viatge d’Enees, ple de penúries però impulsat per l’esperança d’un futur millor per als seus descendents, pot llegir-se com una metàfora de la perseverança humana davant l’adversitat, un missatge inspirador en l’actualitat. Alhora, l’episodi de Dido ens parla dels conflictes entre passió i responsabilitat: Enees ha de triar entre l’amor personal i la missió col·lectiva, un dilema que encara troba eco en discussions modernes sobre ètica política i lleialtat als ideals. La tragèdia de Dido també desperta reflexions actuals sobre la figura de la dona abandonada i les dinàmiques de gènere i poder en els relats fundacionals.

Un altre aspecte rellevant és la reflexió sobre la guerra i la violència. En un món que ha viscut guerres devastadores, la manera com l’Eneida combina l’exaltació de la victòria amb la pietat envers els vençuts (Virgili descriu amb compassió la mort de personatges com Lauso o Turnus) convida a meditar sobre el cost moral de la violència. Autors moderns han subratllat aquest aspecte per extreure de l’Eneida un missatge de moderació i humanitat en la victòria, molt adequat en temps de reconciliació internacional [MENDELSOHN, 2018]. No és estrany que, en el moment de la creació de la Unió Europea, l’Eneida fos citada com a exemple de “clàssic comú europeu”: el poeta T. S. Eliot l’anomena “el clàssic de tota Europa”, indicant que els seus valors de civilització, unitat i memòria històrica són part de l’herència compartida del continent [MAMBROL, 2020].

El missatge de l’Eneida segueix molt viu. El mar Mediterrani és a vesar de vaixells, de gent que surt de ciutats destruïdes, de ciutats en guerra, de ciutats sense futur, cercant-ne un de millor. L’Eneida justifica i reforça la gent que busca un nou inici en el món.

Tanmateix, ideologies ultraconservadores han trobat en l’Eneida la idea contrària. Al llibre III de l’Eneida [Virgili, Eneida III, 163-168:] es diu:

“Hi ha un lloc —els grecs l’anomenen Hespèria [Itàlia]— , terra antiga, potent per les seves armes i per la fèrtil gleva; ho van habitar els enotris, ara és fama que els seus descendents en diuen Itàlia pel nom del seu cabdill: aquesta és la nostra seu autèntica; d'allà procedeix Dárdan i el pare Jasi, príncep de qui ve la nostra raça”.

És a dir: Dárdan, el fundador de Troia, en realitat, procedia d'Itàlia. De manera que Enees i els seus no eren emigrants sinó que retornaven a la seva pàtria original. Idea que la ultradreta italiana a abraçat ràpidament.

També als Estats Units, especialment amb Donald Trump, ha revifat l’Eneida en el centre de molts debats socials que reforcen la identitat del poble americà, amb el seu famós “America first” que ressona també ara a Europa com a “Europa first” en determinats partits polítics.

En definitiva, l’Eneida de Virgili ha demostrat al llarg de més de vint segles una extraordinària pervivència cultural. Cada època l’ha rellegida a la seva manera –com a mite legitimador del poder, com a al·legoria espiritual, com a model literari, com a objecte de crítica o reinterpretació artística–, però mai no ha caigut en l’oblit. Avui en dia seguim trobant-hi inspiració i debats, ja sigui en l’àmbit acadèmic, en l’art o en la reflexió ètica i política. L’heroi Enees i el seu destí continuen vius en la nostra imaginació, testimoni del poder perenne dels clàssics per a parlar de la condició humana i dels fonaments de la nostra pròpia civilització.

Conclusió

Quina és l'Eneida que podem llegir al segle XXI? Cadascú pot valorar el seu missatge d'una manera diferent.

Enees no vol ser un heroi, ho és a contracor. Marxa de la Troia destruïda cercant un nou futur. Però ho fa a contracor, aquesta no és la vida que ell havia imaginat. Tampoc sap on va i ningú l’espera a casa.

A més, és un heroi que dubta contínuament. L'heroi que cau i s'aixeca. A l'Eneida cau tres cops i s'aixeca tres cops. A la destrucció li segueix sempre la reconstrucció. Una resiliència que ens el fa molt contemporani.

Al final de l’Eneida, Enees dubta de si ha pres la decisió correcta matant Turn, el rei dels rútuls. És a punt de perdonar-lo —segons el valor de la clemència, proclamat per August— quan veu que du les armes del seu amic mort i aleshores el mata. L’anima de Turn fuig indignada cap a les ombres. I “ombres” és la última paraula de l’Eneida. La primera havia estat “armes”.

Virgili mor i deixa l'Eneida a punt d'acabar. Deixa dit que vol que l'Eneida sigui cremada, que no es publiqui, que no la llegeixi ningú...

Referències:

• García Gual, Carlos (1997) Roma: La invención del estado. Virgilio y la Eneida. Universidad Complutense.
• Houghton, L.B.T. (2015) Virgil's fourth eclogue and the visual arts, Published online by Cambridge University Press: 16 September.
• Mendelsohn, Daniel (2018) Is the Aeneid a Celebration of Empire—or a Critique? By mythologizing the Romans' Trojan origins, Virgil turned a story about losers into an epic about winners, The New Yorker.
• Madariaga, Abel G. (2025) La Eneida, una epopeya fundacional y una gran obra de propaganda, a Historia National Geographic, 14 febr.
• Mambrol, Nasrullah (2020) Analysis of T.S. Eliot’s What Is a Classic?, Literary Theory and Criticism.
• Montemayor Aceves, Martha Elena (2009) Suetonio, Vida de Virgilio, UNAM, Nova tellus v. 27 n. 2, México.
• Niemi, Katri (2018) 20th and 21st Century Political Interpretations of Virgil’s Aeneid, Eclogues, and Georgics, Univ. of Kansas, pp. 1-2.
• Rodríguez Delgado, Juan Carlos (1996) La guerra en la antigua Grecia. Antropología de la guerra en la Grecia antigua. Universidad del País Vasco, 1996.
• Saad, George (2018) Refugees by Fate, Founders by Choice, EIDOLON
• Virgilio, Eneida, Edit. Gredos, 1992, Trad. i notes Javier de Echave-Sustaeta
• Virgilio y la Eneida, dossier didàctic de Literatura Llatina (Junta d’Andalusia).

Jordi Coll Vera - 2025