Miquel Martí i Pol és potser el poeta català més popular de la segona meitat del segle XX. Hi ha poca gent que no el conegui. En part, per la seva poesia directa, profunda, i mol entenedora. Una poesia que arriba fàcilment al poble. Neix a Roda de Ter (Osona), l’any 1929, al carrer de la Verge del Sòl del Pont número 18, coneguda aleshores de forma popular com “Can Jep Maria”, el nom de pila de l’avi Martí ^[1]. Neix a casa dels pares, on es naixia abans, al domicili familiar, i allà hi viurà fins que es casi, tal com ell mateix ens explica al seu poema “He heretat l’esperança” ^[2]:

He heretat l’esperança dels avis

i la paciència dels pares.

I de tots dos, els mots

dels quals ara em serveixo

per parlar-vos.

M’han dit que la naixença em dona drets

inviolables.

Però jo soc poruc i sempre em sento

una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,

en un país petit

i, tanmateix, vull que quedi ben clar

que això que escric ho escric per a tothom,

i que per mi és com si el món sencer

girés entorn de l’eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci

i cada vespre escolto el cant de les sirenes

des del terrat de casa.

La seva família és molt humil. El pare, en Lluís Martí, és torner i treballa en una foneria a Roda de Ter: “Bracons i Ria”, fent també feines de manyà. La seva mare, na Miquela Pol, és dobladora en una fàbrica de filatura de cotó: “La Blava” (“Tecla Sala”), amb la central a L’Hospitalet de Llobregat, amb portes i finestres pintades de color blau.

La família té tres fills: Josep Maria, Miquel i Ramon. A la mateixa casa, propietat de l’empresa, hi viuen també l'avi patern, una germana del pare, i l'àvia materna. Vuit persones en total.

Miquel té molt bona relació amb l'àvia materna, la seva padrina. De ella ens dirà:

Ella [la padrina] era un veritable paradigma de senzillesa i de lògica. Funcionava com una màquina perfectament fabricada i correctament greixada. No sabia gaires coses i no li feia cap falta saber-ne més. No havia viatjat, no tenia, de fet, ni cinc cèntims, però era completament feliç i tenia una alegria encomanadissa que exhibia sense beguineria, d’una manera neta i gens pedant. A mi m’estimava molt i jo també l’estimava molt a ella. ^[3]

La relació de Martí i Pol amb els seus pares no és tan bona. “M'he preguntat sovint si els estimava els meus pares. I la resposta objectiva hauria de ser que no. És a dir, no pas més que altres persones”. ^[4]

En Miquel és un infant molt mogut i despert, ara potser en diríem un TDAH. Fa els estudis primaris a l'escola parroquial de Mn Francesc d’Assis Espinalt —un amic de la família—, a Roda de Ter. Mn Francesc serà una influència decisiva en la vida de Miquel Martí i Pol.

Corren diverses anècdotes d’aquesta etapa infantil de Martí i Pol.

Una anècdota és que de tant en tant, quan el mossèn ja no podia més, l’enviava a per quatre cèntims de beta a la merceria i, quan en Miquel tornava amb la beta, el lligava amb ella a la cadira. Altra anècdota és que el mossèn li va demanar que cantés en un ofici amb el cor infantil de la parròquia. En Miquel tenia molt bona veu i als cinc anys ja cantava a l’Orfeó del Centre Catòlic, però aquell dia estava enfadat amb el mossèn i no va voler dir ni paraula en tot l’ofici, que va resultar en un absolut guirigall per part del cor.

En Miquel va ser molt tossut durant tota la seva vida. Quan prenia una decisió, la mantenia. Al voltant dels 13 anys, inicia la seva primera relació amorosa amb una veïna, la Dolors Feixas. El festeig durarà quinze anys i s’acabaran casant l’any 1956. El matrimoni durarà fins la mort de la Dolors l’any 1984.

Tal com ja s’ha comentat anteriorment, la situació econòmica de la família és molt precària. Als catorze anys, en Miquel comença el primer curs de batxillerat i l’abandona als tres mesos per posar-se a treballar a les oficines de “la blava” la fàbrica de Tecla Sala. La seva feina consisteix en preparar les nòmines dels 410 treballadors de l’empresa. Una feina complicada per un nen de la seva edat. El sou base, els complements, les primes, els punts,...

“Quan plegava de treballar, a les sis de la tarda, per esperar el sopar, que solia ser a les set, i havent sopat, me n’anava a la cambra de la meva padrina, que era al mig de la casa i era la menys freda, i llegia o escrivia en una mena de tauleta falsament modernista, petitíssima i força incòmoda.”

Aquesta etapa va ser molt dura per ell. Ens ho explicarà clarament a la seva “Autobiografia”:

Del claustre matern

- per dir-ho com els llibres -

vaig passar directament a la fàbrica.

I em sentia desolat i enyorós

quan van donar-me l’uniforme.

Els primers dies plorava pels racons

i la fresa de les màquines

em ressonava dins el cap durant vint-i-quatre hores.

Va ser una creixença difícil

ho confesso.

Però ara ja tinc la pell dura

com el que més,

he deixat enrere tot el que em podia

recordar els anys d’esforç

i espero amb pau l’hora de tornar

al si de la terra

- per dir-ho com els llibres -.

En Miquel considera la seva feina avorrida, rutinària i no li agrada gens. Tanmateix, la feina el situa clarament en el seu estament social: la classe obrera. Fet que el durà posteriorment a un determinat tipus de poesia.

Al acabar la Guerra Civil Espanyola és prohibit escriure en català. Per tant, els primers poemes de Martí i Pol són redactats en castellà. El primer poema que publica ho fa en la revista local “Amanecer, Portavoz del Frente de Juventudes y de la Villa.”, amb en Miquel, de quinze anys d’edat, afiliat al “Frente de Juventudes” de la “Falange Española y de las JONS”. El poema es titula “Volverán banderas” (1944).

«Ya trémula ondea / en el horizonte, / la regia bandera

/ del pueblo español, / que cual velo hermoso, / teñido de rojo / cobija

una raza / de gran corazón...».

I acabava:

«Y llegó el gran día, / el día esperado,

/ el día del triunfo / del pueblo español / el cual con banderas /

que el viento besaba / al mundo de nuevo / heroico asombró».

Tanmateix, al “Frente de Juventudes” s’hi estarà poc temps més, doncs serà expulsat per manca de disciplina. Continuarà col·laborant, però, amb la revista “Amanecer” i amb la seva successora “Roda de Ter” fins l’any 1947.

Amb disset anys d’edat, publica, ja en català, la cançó “Ofrena” (Vals de caramelles de l’any 1946). Aquest any, 1946, en Josep Clarà i Roca, un poeta local, i en Francesc d’Assis Espinalt, el mossèn, funden la Penya Literària Verdaguer, per al foment de la literatura catalana. La Penya reunia els lletraferits que freqüentaven el Centre Catòlic. El nadal del mateix any neix la revista “Verdaguer”, sota l’empara de la parròquia. Es pot dir que allà neix la plena dedicació de Miquel Martí i Pol a la poesia catalana. Entre articles clarament espanyolistes i altres clarament catalanistes. Allà entra en contacte amb dos escriptors importants de l’època: en Miquel Arimany i en Tomàs Roig, el pare de la Montserrat Roig.

“Jo recordo haver llegit força novel·les de les de la mare, i alguna obra de teatre de les de l’avi. No m’agradava gaire, tanmateix, i preferia els llibres que em deixaven els amics, en Josep Clarà, l’Emili Teixidor i en Miquel Vilar, sobretot. Però d’adolescent havia llegit novel·les d’en Folch i Torres, segur. Quan vaig mig poder, vaig començar-me a fer la meva biblioteca.”

L’any 1947, la Penya Literària Verdaguer organitza uns jocs florals a Roda de Ter. Jocs florals que Martí i Pol guanya amb un poema en castellà, “Contrastes”. A partir d’aquí, els membres de La Penya el convencen d’escriure només en català, la seva llengua materna, i és el que farà la resta de la seva vida.

Dels dinou als vint anys d’edat pateix una tuberculosi pulmonar que l’obliga a fer llit. D’aquesta època dirà més endavant: «Jo ja escrivia només en català [···] la reclusió forçada a què em va sotmetre la malaltia, la solitud d’hores i hores de llit, estic segur que va accentuar i aprofundir la meva vocació. Em va vagar —i molt!— de llegir i de pensar. »

Va tardar cinc anys en curar-se totalment de la malaltia. A casa seva no tenien diners per dur-lo a cap sanatori i va passar tota la malaltia a casa. Tanmateix, va tenir molt de temps per pensar, llegir i escriure. D'alguna manera, la malaltia, va suposar el fiançament de la seva vocació literària, de per vida. D'aquests anys, són els primers poemes, que va editar.

El seu poema «Estances d’amor» guanya, l’any 1951, un dels dotze premis de poesia del “I Certamen Literario Plana de Vich”. Són d’aquest període (1948-1954), els setze poemes inèdits que Martí i Pol seleccionarà i publicarà agrupats a l’apartat «Porto la tarda recolzada al braç» a ”El llarg viatge” (1976). Tot i que el poeta els considerava «poemes d’adolescència i potser ingenus i pedants».

Altres poemes escrits entre 1952 i 1953 són recollits a “Paraules al vent” (1954), un poemari ple de sentiment i fe religiosos, que obté el premi Óssa Menor de poesia, el 13 de desembre de 1953 durant la festa literària de la Nit de Santa Llúcia d’aquell any, celebrada a l’Hotel Majestic de Barcelona. Martí i Pol no hi va ser per recollir el premi, dotat amb cinc mil pessetes, perquè no creia que tingués cap possibilitat de guanyar-lo. El llibre va passar sense pena ni glòria, amb una edició de únicament 360 exemplars. El mateix Martí i Pol es lamenta: «El meu nom, tot i haver guanyat el premi Óssa Menor, no es cotitzava ni poc ni gens».

Tanmateix, el director espiritual del seminari de Vic, el senyor Victorià Palà i Casellas, s’assabenta del premi i el convida al seminari a parlar i a llegir la seva poesia. En Miquel hi va, llegeix la seva poesia als seminaristes i els pregunta què els ha semblat. Aquests li demanen que els deixi els seus poemes per escrit per llegir-los atentament i tenir-ne una opinió més crítica. Una setmana i mitja més tard, l'Antoni Pous i Argila, un dels seminaristes, li recomana que llegeixi més i li diu que no coneix ni domina prou els recursos literaris ^[5]. Que li mancava un estudi més profund de la llengua. En Miquel va agrair molt aquesta crítica sincera i ambdós varen ser grans amics la resta de les seves vides ^[6].

Corren anècdotes sobre l’honestedat de Martí i Pol. A Barcelona, en una tertúlia literària a casa d’en Rafel Tasis i Marca, plena d’escriptors, poetes i intel·lectuals de l’època, una assistent li suggereix a Martí i Pol que li digui a Tasis que li ha agradat molt la seva última novel·la. Martí li respon que no l’ha llegida i l’altre li respon que dona igual, que així estarà content. A en Martí li va semblar tant malament que no hi va tornar mai més.

L’any 1954, amb 25 anys d’edat , participa en els premis «Ciudad de Barcelona». Els premis del concurs es concedien cada 26 de gener, l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona ^[7]. Hi presenta un recull de 20 poemes seguits d’una carta-poema a Esteve Vinyoles a manera de cloenda, sota el títol “Veu incessant”. N’obté el cinquè lloc de quaranta participants.

El 1955, presenta “Veu incessant” al XII Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs. N’obté un accèssit del jurat format per Carles Riba, Josep Miquel i Macaya, Jordi Sarsanedas, Josep Pedreira i Joan Triadú.

Martí i Pol comença a introduir-se dins l’ambient més cultural, més intel·lectual de Catalunya, i sobretot de Barcelona.

Tal com ja s’ha comentat anteriorment, el 7 de maig de 1956, Martí i Pol es casa amb la Dolors Feixas, després de quinze anys de festeig i s’instal·len a casa dels pares de la Dolors, al número 9 del carrer “Costa del Ter”. Propietat de l’empresa on ell hi treballa.

La Dolors vol ajudar econòmicament i, en una de les habitacions de la casa, fa de cosidora i ensenya a cosir a noies casadores. A “Matrimoni” Martí i Pol escriu:

Veus,

tot aquest temps que hem viscut,

ara l'oblidarem a poc a poc

i amb recança.

Som al llindar d'un altre temps

més dens i vari --diuen.

Ni tu ni jo

no en sabem res, o a penes.

Tanmateix sembla

que en nosaltres perdura

i recomença el món

o el poble: tot és u.

De dues cambres n'hem fet una

i estrenarem vaixella i cobrellits.

Caldrà que fem un nou aprenentatge

perquè algun dia arribem a servir-nos

d'un sol mirall

i d'un sol gest

i d'una sola veu

i puguem ser feliços.

L'any 1958 neix la seva primera filla, l'Àngels. Entre el 1958 i el 1959 escriu els poemes que formaran part de la primera part del llibre “La Fàbrica”.

El període de finals de 1950 fins a finals de 1960 és de gran activitat per part de Martí i Pol. A més de la seva feina de vuit hores a la fàbrica, es converteix en una de les figures intel·lectuals més versàtils del panorama cultural català. Fa, entre d’altres activitats, de poeta, escriu contes, memorialista, articulista, lletrista, prologuista, crític literari, traductor, cantautor ^[8], actor teatral, conferenciant, locutor, rapsoda, presentador de sessions de cinematografia, jurat de premis literaris, militant de plataformes polítiques i professor de català.

L'any 1965 neix el seu segon fill, en Jordi.

L'any 1966 publica “El poble” a Palma de Mallorca, , amb poemes redactats entre el 1956 i el 1958. Al seu pròleg hi escriu: «Sempre he estat de poble i em sembla que ja em puc atrevir a assegurar que moriré essent-ho. Estimo el poble -els pobles- amb les seves virtuts i els seus defectes». És un llibre dins el realisme històric. Un homenatge a la gent del poble. Els herois de la vida quotidiana. Vegem-ho en “L’heroi” un dels seus poemes:

Hi hagué un home que visqué setanta anys

no gaire lluny de casa.

Jo el vaig conèixer

quan era molt vell, però puc dir

que no s'havia mogut mai del poble.

Del món n'havia vist

quatre viles i escaig del voltant de la nostra;

mai no anà a ciutat i mai tampoc

no posà els peus en un ferrocarril.

Això sí, coneixia

pam per pam els topants

de les vores del riu

i havia estat expert en herbes remeieres.

Durant cinquanta anys llargs

treballà de paleta

i, segons em digueren,

va perdre la muller quan encara era jove.

De tres fills que tingué

dos van morir a la guerra;

l'altre marxà del poble,

molt lluny, molt lluny…,

i mai més tornà.

L'home visqué qui sap els anys tot sol

i a les tardes d'estiu

s'asseia en un pedrís davant de casa seva.

Era afable i molt pulcre

i somreia, discret, a la gent que passava.

Jo recordo d'haver-hi conversat

sobre qualsevol cosa

i recordo també que tenia la veu

afectuosa i clara

i que en parlar movia

molt lentament les mans.

L'hivern que el van trobar

mort al llit, les veïnes

digueren que semblava

que el pis hagués estat

endreçat feia poc.

Degué morir de fred,

perquè en tota la casa no hi havia

ni un sol bocí de llenya

i ell jeia, bo i vestit,

embolicat amb una manta.

Algú digué que semblava un ocell

arraulit sota un ràfec.

L'any 1968 s'afilia al PSUC, donat el seu ferm sentiment de pertànyer a la classe obrera. Hi militarà fins l’any 1982. Al partit, és un dels promotors de l'Assemblea de Catalunya. El mateix any, 1968, el cantant Rafael Subirachs publica el primer disc que conté poemes de Miquel Martí i Pol, que en firma el text de presentació.

L'any 1970 és diagnosticat d’esclerosi múltiple. Recordem que ell ja havia passat per altre malaltia terrible, la tuberculosi pulmonar.

L’any 1965 havia escrit, premonitòriament, el poema “Lletra a Anna” ^[9]:

Anna: Ara em pregunto sovint què hauríem

fet d’aquest gran silenci, si ens haguéssim

conegut molt abans, quan no teníem

paraules per omplir-lo, ni la dura

voluntat de lluitar que tenim ara.

Parlo de mi, sobretot, tal vegada

perquè em conec molt més: de tu en se poca cosa.

Vagament et recordo com una noia insòlita

i no goso o no sé configurar-te

perquè els records que tinc són postals velles

amb gent endiumenjada i molt solemne

i tu ets tan diferent que no hi encaixes.

Jo aleshores -ja ho saps- m’entossudia

a fer créixer tothom faixat amb sòlids

preceptes de virtut, perquè m’havien

ensenyat que estimar era endurir el rostre

i negar-se a la crida de les coses

amb un gest matusser d’anacoreta.

Era absurd i sincer: ho pots ben creure.

Tu ja no eres al poble. Quan venies,

a l’estiu, de vegades ens trobàvem

i jo et veia llunyana. Casa teva,

per exemple, era una illa molt remota.

No et sorprengui si ho dic; tu no formaves

part del meu món. Llavors, jo no t’hauria

gosat parlar com ara et parlo. Et veia

tan diferent a mi! Perquè m’havien

marcat a terra, amb ratlles ben precises,

els indrets en els quals podia viure

sense atemptar contra la llei i l’ordre;

i tu eres sempre part dellà dels límits.

Que grotesc tot plegat, ara, no trobes?

Aleshores, però, com m’obsedia!

Ja saps com són els pobles. Tot ressona

part de dins de les cases. Les paraules

són mobles vells, corcats, feixucs, incòmodes

i a cada gest s’alça una pols de segles.

Tanmateix costa molt de no sotmetre’s

al ritme obscur de tanta sang cansada.

Per tu era diferent. Tu te’n lliuraves

tan sense esforç, que jo et veia com una

llunyana quietud inassolible.

Vaig créixer sol i decebut. No et pensis

que ho dic perquè sí. Tanta eixutesa

m’afeixuguia a poc a poc. Se’m feia

tan difícil de creure! Fins que un dia

vaig posar-me malalt. Ja veus! Les coses

tenen aquests tombants imprevisibles.

Tot és senzill com en un conte amable.

Et lleves un matí i el món canvia

perquè, de sobte, un glop de sang t’emplena

la boca i ja tot té gust de terra.

No et sabria pas dir com m’ho vaig prendre.

Dels primers dies no en recordo

sinó la por, que era una por concreta,

feta de gent, de mal físic, d’objectes.

Vaig trigar molt a descobrir el silenci,

a saber que aquell buit se m’ompliria,

a poc a poc, de paraules que aleshores

deia en veu baixa, a aprendre que tenia

per tot recer el que feia la meva ombra.

Per primera vegada, te n’adones?,

m’alluntava de tot. Com t’ho diria?

Era néixer de nou pel gest solemne

de creure en mi més que en tota altra cosa.

I em vaig fer gran de pressa. Mentiria,

però, si ara et digués que la carcassa

va caure d’un sol cop. Com una nosa,

massissa i persistent, he dut fins ara

restes de mi mateix a les butxaques.

Ja fa molts anys de tot. Si ara te’n parlo

no és per girar, enyorós, els ulls enrere.

Anna: hi ha el temps perdut i la tendresa

que hem malversat; hi ha tantes coses belles

que no hem sabut comprendre i l’esperança

com una casa oberta. Tal vegada

m’he recordat de tot perquè la teva

presència d’avui ja no és aquella

presència d’abans, sinó una viva

dimensió del temps i les paraules;

perquè m’aprenc de nou i tu m’ajudes;

perquè estic sol, ben sol aquesta tarda.

L’any 1966 obtingué el premi Blau d’Or per aquest poema i començà a col·laborar en la revista Oriflama.

Entre l’any 1970 i el següent, escriu els poemes de “La fàbrica”, els de “Vint-i-set poemes en tres temps” i els del “Llibre sense títol”. Aquests darrers no es publicaran fins al 1976 en el volum “El llarg viatge”. A “La fàbrica” ens parla de les dures condicions laborals que pateixen els obrers en aquells anys. Condicions que es fan paleses al seu poema “L’Elionor”, tot un míting polític:

L'Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden

enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".

La gent se l'estimava,

L’Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

feia córrer l'escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen en l'opaca

grisor de les finestres,

i al cap de poc l'Elionor no hauria

pas sabut dir d'on li venien

les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

L’any 1971 s’edita la seva traducció d’”El pensament salvatge”, de Claude Lévi-Strauss i queda finalista del premi Carles Riba de poesia amb “Vint-i-set poemes en tres temps”, llibre que és publicat l’any següent.

El desembre de 1972 deixa de treballar a la fàbrica, a causa de la malaltia, com a pensionista de gran invalidesa. El mateix any es publica “La fàbrica” a Terrassa, Quaderns el Bordiol’, 1.

A “Vint-i-set poemes en tres temps” ens parla de la seva malaltia:

El més difícil, doncs, és sobreviure

amb escates de vidre a les entranyes,

amb plom, en lloc de sang, a dins de les venes.

Sobreviure: cordar-se les sabates,

treballar, fer l’amor, llegir poemes,

veure envellir la gent, cantar en veu alta,

amb escates de vidre a les entranyes

i plom, en lloc de sang, a dins de les venes,

sense treure’s els ulls, sense fer a miques

els subtilíssims mirallets del somni,

i esgüellar com un porc, de por o d’enveja.

O també:

No demano gran cosa:

poder parlar sense estrafer la veu,

caminar sense crosses,

fer l’amor sense haver de demanar permisos,

escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:

escriure sense haver d’estrafer la veu,

caminar sense pautes,

parlar sense haver de demanar permisos,

fer l’amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:

fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,

escriure sense crosses,

caminar sense haver de demanar permisos,

poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa…

L'any 74 publica un altre llibre, «La pell del violí» [Barcelona, Vosgos, 1974 (‘Ausiàs March’, 1)], un dels seus llibres més estimats. Un Martí i Pol amb la seva malaltia plenament assumida.

Entre el 74 i el 75 escriu “El llibre dels Sentits”, que donarà a conèixer juntament amb “Amb Vidres a la sang. Obra poètica III” [Barcelona, Eds. del Mall, 1977 (‘Llibres del Mall’, 27)]. De “El llibre dels sentits” ens diu l’autor: «De fet, són el meu primer assaig de poesia clarament política, clarament compromesa amb Catalunya, amb una aposta evident pel nacionalisme, tan mal vist ara, per segons qui, però que jo no he deixat, ni penso deixar mai de considerar, un component essencial de la meva manera de ser, i a qui no li agradi que s'hi posi fulles».

L’any 1978 rep els premis “Fastenrath” i el “Premi de la Crítica” per “Estimada Marta” ^[10], on ens explica com al principi es rebel·la contra la malaltia, desprès l’assumeix i finalment la venç. Com ara ell pot més que la malaltia. Malgrat que físicament no la pot aturar, li costa molt parlar, no pot engolir líquids sense ajuda, l’han de vestir i despullar,...

Demano poc, demano poca cosa.

Només poder treballar com fins ara,

respectuós amb l'ordre que estableixen

discretes lleis d'antiga procedència.

Compondre versos m'omple, m'allibera.

També llegir, i algunes altres coses

del tot banals, del tot quotidianes.

Demano poc, i encara menys tal volta

hauré de demanar quan els anys posin

foscos accents damunt la pell cansada.

Llavors, potser, solament amb escriure

ja en tindré prou. Hi penso i no m'espanta.

M'ho imagino sense gens d'angoixa.

La solitud per tota companyia.

L’any 1983 renuncia al “Premi Nacional de Literatura” que atorga el Ministeri de Cultura d'Espanya. Ho fa per raons ideològiques, per coherència amb el seu compromís polític i nacional com a defensor de la cultura i la llengua catalanes en un context de reivindicació nacional. Aquesta funció de consciència crítica que pren Miquel Martí Pol en el postfranquisme tindrà un significat especial amb la publicació de «L'àmbit de tots els àmbits» [Barcelona, Eds. del Mall, 1981 (‘Llibres del Mall’, 59). També Edicions 62 i Empúries, 1996 (‘Poesia’, 4)]. Llibre que llegeix Lluís Llach i el sorprèn enormement. Miquel Martí Pol, en aquest llibre, ens diu que la transició política ha claudicat en tres punts importantíssims: imposar una monarquia, no jutjar deixar sense càstig els crims de la dictadura franquista, no atorgar un espai polític propi a Catalunya.

De manera que Lluís Llach es posa en contacte amb Miquel Martí i Pol i es fan amics, una amistat i col·laboració que durarà tota la vida. Per una banda, Lluís Llach espatlla la poesia de Martí i Pol, per altra banda, gran part de la seva popularitat se la deu Martí i Pol a Lluís Llach, especialment entre la gent més jove.

L'any 1984 mor la Dolors Feixas, com a conseqüència d'un càncer. Martí i Pol escriu:

«Calladament»

Des d’aquesta aspra solitud et penso.

Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles

els pollancs que miràvem en silenci

des del portal de casa.

Tantes coses

se m’han perdut amb tu que em resta a penes

l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata

fins i tot en un àmbit tan estricte.

Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles;

el verd proclama vida i esperança,

i jo visc, i és vivint que puc pensar-te

i fer-te créixer amb mi fins que el silenci

m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

Tanmateix, als dos anys, Martí i Pol es casa a Vic amb la Montserrat Sans Mas, dotze anys més jove que ell. Ella li dona companyia i el treu de la greu depressió en que havia caigut a la mort de la Dolors i el fa reaparèixer a la vida pública.

“I jo ¿com estic? Bé, diria. ¿Bé? Em vaig descobrint a poc a poc una personalitat nova, una manera de fer nova que a vegades em sorprèn. Em miro com un entomòleg mira un insecte. M’estudio. M’analitzo. Assajo rectificacions, fintes, designis. La tasca és seductora. Aquest d’ara també soc jo. Ni més ni menys que abans”.

El 1987 ens deixa escrit:

“Qualsevol forma d’expressió artística exigeix un lliurament total i constant, perquè totes comprometen allò que de més essencial hi ha en l’home: la seva pròpia manera d’ésser. Amb tot, la poesia, essent com és una de les que més activament potencia la intimitat, una de les que menys elements exteriors a ella mateixa necessita per realitzar-se, i una de les que menys projecció comercial i social té en el món d’avui […], la poesia repeteixo, per tot el que he dit, i, a més pel fet d’operar amb un instrument tan quotidià i vulnerable com ell llenguatge, possiblement és la forma d’expressió artística que més profundament compromet la manera d’ésser de l’home, i que més substancialment el modifica”.

I el 1998:

“Cap bona lectura de poesia no és gratuïta, perquè sovint en un sol vers s’hi condensa més experiència i gairebé m’atreviria a dir més saviesa de la que nosaltres hem estat capaços d’atresorar amb anys d’activitat mental. A més a més, però, el bon poema, la bona poesia, és una deu constant de reflexió”.

Premis i reconeixements:

• 1953: Premi de poesia Óssa Menor, per “Paraules al vent”.
• 1966: Premi Blau d’Or pel poema “Lletra a Anna”.
• 1971: Finalista del premi Carles Riba de poesia amb “Vint-i-set poemes en tres temps”.
• 1978: Premi Fastenrath pel conjunt de la seva obra. Refusa el “Premio Nacional de Poesía” ofert pel Ministeri de Cultura del govern espanyol. Homenatge popular a Miquel Martí i Pol, “Ara és demà” (PSUC).
• 1979: “Premio de la Crítica” per “Estimada Marta”.
• 1982: Homenatge a la Seu d’Urgell (abril). Homenatge al paranimf de la Universitat de Barcelona (desembre).
• 1983: Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Homenatge a Olot. Premis Ciutat de Barcelona, per “L’àmbit de tots els àmbits”, i Josep Maria de Segarra, per la traducció de “Les criades”, de Jean Genêt.
• 1985: Homenatge institucional i popular a Roda de Ter, que, des d’aleshores, convoca anualment el premi de poesia Miquel Martí i Pol.
• 1986: Premi de la Generalitat de Catalunya al millor text per a infants per “Bon profit!” (il·lustrat per Carme Solé Vendrell).
• 1988: Pronuncia el pregó del Mercat del Ram de Vic, el 23 de març. Premi Ciutat de Barcelona de poesia per “Els bells camins”. Mataró li dedica diversos actes d’homenatge al novembre.
• 1991: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Premi Internacional Nosside de Poesia, a la Vall d’Aosta.
• 1992: Medalla d’Or al Mèrit a les Belles Arts del Ministeri de Cultura del govern espanyol. Premio de la Crítica per “Suite de Parlavà”.
• 1994: Actes d’homenatge a Ripoll (maig).
• 1995: Premi de la Institució de les Lletres Catalanes i Premio de la Crítica per “Un hivern plàcid”.
• 1996: Homenatge dels estudiants de diverses universitats dels Països Catalans (abril). La Universitat Autònoma de Barcelona convoca per primera vegada el premi de poesia Miquel Martí i Pol.
• 1998: La Universitat de les Illes Balears li dedica diversos actes d’homenatge, del 23 al 25 de març. El Govern d’Andorra li ret un homenatge, el 7 i el 8 d’abril. Premi Nacional de Literatura i Premi de la Crítica Serra d’Or, pel “Llibre de les solituds”. El Centre d’Estudis Catalans de la Universitat París IV-La Sorbonne li dedica diverses sessions, del 13 al 15 d’octubre. El Govern d’Andorra el proposa com a candidat al Premi Nobel de Literatura.
• 1999: La Universitat Autònoma de Barcelona el nomena Doctor Honoris Causa.
• 2000: El Parlament de Catalunya s’afegeix a la demanada d’una gran part dels ajuntaments catalans que es presenti la candidatura de l’autor a l’Acadèmia Sueca per al premi Nobel de Literatura.

L'any 2003, Martí i Pol ingressa a l'Hospital de la Santa Creu de Vic i ja no en va sortir. L'onze de novembre moria, a l'edat de 74 anys, a conseqüència d'una greu complicació afegida a l’esclerosi múltiple de feia trenta-tres anys.

I acabo amb un fragment de “Ara Mateix”: “Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible”.

Referències

• Eusebi Coromina Pou , Miquel Martí i Pol: entre la dictadura i el combat, Universitat de Vic. Col·loqui internacional Verdaguer "1714. Del conflicte a la història i el mite, la literatura i l'art" (9è : 2014 : Barcelona : Vic : Folgueroles)
• Miquel Martí i Pol. Fundació Miquel Martí i Pol
• Miquel Martí i Pol, el compromís amb la vida. La Gran Videoteca dels Països Catalans. Youtube.
• Miquel Martí i Pol, Culturcat. Generalitat de Catalunya

Jordi Coll Vera - 2025