Introducció

Montserrat Vayreda i Trullol és una figura literària que es pot entendre millor dins del context històric i social del segle XX a Catalunya. Va ser una escriptora que va sobreviure a la censura, que va mantenir la seva llengua viva en una època de repressió i que, un cop superat el franquisme, va esdevenir una veu consolidada de la literatura catalana. La seva obra, arrelada a la terra i a la tradició, també es pot llegir com una reivindicació del patrimoni cultural català i de la importància de preservar la memòria històrica en temps de canvi.

L’any 2024 es celebra el centenari del seu naixement.

La seva vida

Montserrat Vayreda i Trullol, neix el 28 d’agost de 1924 a Lladó (Alt Empordà). Montserrat és la menor dels onze fills, del matrimoni format per Joaquim Vayreda i Olives i Josefa Trullol i Pots. Creix envoltada de literatura, música i pintura. Del seu entorn familiar en podem destacar:

• L’avi matern, en Sebastià Trullol i Plana, advocat de formació i periodista, dramaturg, llibretista i poeta de vocació. Col·laborador del “Correo Catalán”, el “Noticiero Universal”, i el “Diario de Barcelona”, on hi publica articles de crítica literària i de música. Viu a Barcelona, on es relaciona amb l'ambient de la renaixença dels jocs florals, en ple segle XIX. Jocs florals en els quals es premiat en diferents ocasions i també en certàmens d’Olot i Figueres. Secretari del Consistori dels Jocs Florals sota la presidència d'Eusebi Güell l'any 1900, i Mantenidor l'any 1901. Escriu peces de teatre, llibrets d'òpera, poesies i lletres per a cançons i sardanes, en català o castellà. També tradueix al castellà diverses obres de Jacint Verdaguer. Sempre vehement a tot el que representa la cultura, el catalanisme, la pàtria i la tradició. Pilars de la renaixença del segle XIX.
• La Montserrat admira molt l'avi Sebastià per la seva facilitat per versificar. A la vellesa, encara el recordava recitant poemes propis o, especialment, de Joaquim Verdaguer, amb qui hi va tenir molta amistat. L’avi li encomana el gust per la declamació i per copsar la musicalitat de cada poema.
• La mare, Josefa Trullol i Pots, contràriament al model de mestressa de casa que en aquells moments es practicava, és una dona molt activa, amb actituds per la poesia i la música. Toca el piano i el violí. Fora de l'àmbit estrictament familiar, té temps, malgrat els onze fills, per organitzar vetllades literàries i teatrals a Lledó amb la joventut del poble.
• Per la banda paterna, la nissaga dels Vayreda prové d’una família de propietaris rurals aristòcrates que inicien el seu rumb, a la Garrotxa, en el segle XVI. Com a conseqüència de la primera carlinada (1835), el besavi de la Montserrat, en Francesc Vayreda i Busquets, es trasllada d’Olot a Girona ^[1], on hi neix el seu fill Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894), oncle-avi de la Montserrat Vayreda, notable pintor. Ja de tornada a Olot, naixeran Marià Vayreda i Vila (1853-1903), pintor i escriptor de les novel·les “Records de la darrera carlinada” (1898) o “La punyalada” (1904), i l’avi patern de la Montserrat, Estanislau Vayreda i Vila (1848-1901). Aquest últim, estudia farmàcia a la Universitat de Barcelona i es dedica posteriorment a la botànica. El seu notable herbari es conserva a l'Institut Botànic de Barcelona.
• Tot i que la Montserrat Vayreda no arriba a conèixer l’avi Estanislau, mostra sempre un notable interès i admiració per ell. Recull i publica articles sobre la seva tasca científica i les anècdotes que li arriben sobre la seva vida. L’Estanislau era un home de la Renaixença, amic de Jacint Verdaguer, tal com l'avi matern, en Sebastià. El culte a “la terra” és de fet molt verdaguerià i una de les expressions del que seria la literatura de la Renaixença que s'emmarcaria en el moviment romàntic europeu, el culte a la terra, el culte a la pàtria, el culte a la llengua... i el moviment catalanista associat.

Maria dels Àngels Vayreda i Trullol (1910-1977), germana de la Montserrat, també fou una poetessa i novel·lista catalana i Lluís Vayreda i Trullol, un altre dels germans de la Montserrat Vayreda, va ser un reconegut pintor del paisatge empordanès.

De manera que, tornant a la Montserrat Vayreda, el seu avi matern, en Sebastià Trullol, li infon ben aviat la passió per la poesia; del pare n’hereta l’amor per la terra empordanesa, i de la mare, l’afició musical.

L’any 1927, quan la Montserrat té 3 anys, la família deixà Lledó per anar a viure a Figueres, on el pare hi exercirà de pèrit agrícola. Allà, la Montserrat estudia al col·legi de les Escolàpies, molt a prop de casa.

L’any 1936 esclata la Guerra Civil i les condicions de vida es tornen més difícils. Els aliments escassegen i els bombardejos sembren el terror entre la població, que fuig a refugiar-se en els pobles veïns, a casa de parents o amics. La família Vayreda es trasllada al mas de La Torre, a Avinyonet de Puigventós, a només 5 km de Figueres. A l’inici de la guerra, la Montserrat té 12 anys acabats de fer i hauria d’iniciar els estudis de batxillerat.

La guerra li estronca doncs la possibilitat de continuar uns estudis normalitzats. Tanmateix, l’ambient culte en que ella viu, i la seva intel·ligència innata, la porten a substituir els estudis per la lectura de llibres de la biblioteca de casa i el contacte i l'observació de la natura. En acabar la guerra ha llegit Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Maria de Sagarra, Josep Carner i grans autors russos, que sempre li van encantar, Fiódor Dostoievski, Ivan Turgénev i Lev Tolstoi. El li transmet el coneixement de la terra, dels conreus, dels boscos del seu entorn més proper. La mare i els germans l'afeccionen a la música i a la poesia. La Montserrat recordarà sempre les llargues vetllades hivernals amb la mare al piano.

Acabada la guerra, la família es trasllada a la casa pairal del Noguer de Segueró, al municipi de Beuda (Garrotxa). Una masia preciosa que havia quedat malmesa durant la guerra. El pare de la Montserrat la fa restaurar i transforma l'horta en un jardí amb arbres fruiters (pomeres, pereres, albercoquers, cirerers, presseguers dolços,...), tot un petit paradís per a la Montserrat. L’estada marca profundament la seva adolescència i s’inicia escrivint versos en la línia de Josep Carner. En ells ens parla dels “fruits saborosos” de la seva horta. Allà aprèn a observar una naturalesa benigna i ufanosa que ens transmetrà més endavant en tots els seus poemes. Una naturalesa que ens convida a gaudir-la, a assaborir-la. Es proposa reproduir en una poesia lírica la musicalitat, les emocions que aquell paisatge li provoca. En la poesia de Montserrat Vayreda no hi haurà mai “l’udol, ni el grinyol del vent i de les bruixes” d’en Josep Carner.

Al cap de poc temps, d'estar en aquesta masia, els pares creuen convenient que la Montserrat completi la seva formació al col·legi de les religioses Filipenses de Barcelona, on també hi havien estudiat anteriorment les germanes i la mare. Allà s’hi està durant tres cursos.

A Barcelona rep una formació en cultura general, la típica de les noies de la burgesia i de les classes benestants ^[2]. Tanmateix, la Montserrat li afegeix tot el seu bagatge cultural autodidacta previ. Recordem que ella ha llegit ja molt dels autors de l’època: Verdaguer, Maragall, Carner Grau de Lió, Segarra, Becker, Rubén Darío, Antonio Machado, Dostoievski, Tolstoi, Turgenev,... La Montserrat és una apassionada de la poesia de Baudelaire, en concret dels seus petits poemes en prosa, que anirà rellegint al llarg de la seva vida. La nodrida biblioteca familiar i la seva intuïció personal i esperit autodidacta li són de molt més profit que els seus estudis reglats.

El 17 de juny del 1951, Montserrat fa un recital poètic a Barcelona organitzat per l’escriptor i crític, Miquel Saperas. En aquet acte coneix Josep M. López-Picó i Carles Riba. Més tard, Saperas escriurà el pròleg del seu primer llibre, “Entre el temps i l’eternitat” (1955), llibre que el crític Manuel de Montoliu valorarà molt positivament:

"Feia molt temps que no m’havia vingut a les mans un primer llibre de poesia tan ric en aspectes i tan original com aquest [···] Montserrat Vayreda ens revela una vida interior de sorprenent complexitat que oscil·la entre el món material i l’espiritual i tracta, amb una considerable penetració mental, d’il·luminar els grans misteris de la vida humana". ^[3]

Fins l’any 1953 passa els estius a Noguer de Segueró. L'any 1955 mor el seu pare i, poc després, la mare. La Montserrat s’estableix definitivament a Figueres, on inicia plenament la seva trajectòria literària, que s’inicia amb col·laboracions en la premsa local. Es dona a conèixer amb el poemari Entre el temps i l’eternitat (1955), al qual seguiran Ofrena de Nadal (1965) i altres poemes publicats a la premsa local.

A Figueres, Montserrat Vayreda promou nombroses iniciatives artístiques i literàries com la Festa de la Poesia l’any 1956, juntament amb l’escriptora i amiga M. Carme Guasch ^[4].

Durant els anys del franquisme la difusió de la seva obra en català és limitada, però estableix vincles amb cercles poètics castellans: el 1967 és inclosa per Carmen Conde en l’antologia Poesía femenina española. En els Jocs Florals de la Catalunya Nord, els Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà, on coneix a en Josep Carner, quan guanya el primer premi i ella el segon: La Palma de Vermell. Més endavant, la Montserrat, obtindrà el títol de Mestre en Gai Saber (Perpinyà, 1966), en reconeixement a la seva mestria poètica en llengua catalana. També serà mantenidora i membre del jurat del certamen.

A partir dels anys 70, Vayreda es converteix en una figura central de la vida cultural empordanesa. Obre una botiga d’art i antiguitats a Figueres, que esdevé punt de trobada literari freqüentat per intel·lectuals i artistes locals. Juntament amb Carles Fages de Climent –a qui considera el seu mentor literari ^[5]– i la poetessa Carme Guasch, impulsa la Festa de la Poesia de Figueres (iniciada el 1956), esdevenint una dinamitzadora cultural de la comarca. Al llarg de dècades col·labora en nombroses revistes i diaris gironins (com Presència, Revista de Girona, Empordà o Vida Parroquial). Estableix lligams d’amistat i sororitat amb escriptores veïnes com Maria Àngels Anglada i la mateixa Carme Guasch. La seva contribució a la cultura catalana és reconeguda amb diversos honors, entre els quals en destaca la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1999).

Mor a Figueres el 8 de novembre de 2006, deixant un llegat literari que des de 2007 es conserva al Fons Montserrat Vayreda de la Biblioteca de Figueres.

Dono gràcies a Déu per la vida

Que m’ha fet viure al cor de l’Empordà

Sigui la mort que em dona beneïda

Si en el regne del cel em deixa entrar.

La seva obra

L’obra literària de Montserrat Vayreda és àmplia i diversa, tot i que es coneix sobretot per la poesia lírica. Vayreda alterna la poesia amb la prosa, cultivant gèneres diferents: la major part de la seva producció són poemaris, però també escriu prosa de caràcter descriptiu, literatura infantil i textos per a catàlegs d’art. D’aquesta manera, la seva bibliografia inclou des de poemes intimistes fins a retrats literaris del paisatge empordanès. Un tret remarcable és que va escriure generalment en català, la seva llengua materna, malgrat les dificultats de l’època; tanmateix, utilitza ocasionalment el castellà, com recull el poemari Poemas innominados (Caracas, 1961) i la seva presència en antologies espanyoles.

La vessant poètica de Vayreda abasta més de cinquanta anys i reflecteix una evolució coherent amb la seva maduresa vital. Els seus primers llibres, Entre el temps i l’eternitat (1955) i Ofrena de Nadal (1965), presenten ja les constants que definiran la seva lírica: l’estimació per la natura i la terra natal, la tendresa envers la infantesa i la fe en valors humanístics, tot expressat amb un to serè i esperançat. Més endavant, Vayreda aprofundeix en temàtiques existencials –les reflexions sobre el pas del temps, la memòria i la mort– sempre des d’una perspectiva vitalista, sense defugir però la consciència de la finitud. Un exemple de la seva veu poètica clara i optimista es troba en versos com “Retinc als ulls la força dels colors, / respiro de la terra l’alegria”, on la comunió amb la natura esdevé font de joia i plenitud. També és destacable la seva dedicació a la poesia per a infants: obres com Un color per a cada amic (1977) i Amb el sol a la mà: poemes per a infants (1978) exploren l’univers infantil amb sensibilitat i simplicitat, apropant la poesia als més menuts. En aquests poemes infantils sovint juga amb ritmes i tornades de caire popular; per exemple, escriu “Si vols vine amb mi / pel petit camí / que va a la muntanya” –invitant el lector a un viatge imaginatiu a la natura– i acaba amb un somriure en vers: “si un petó s’enreda… / no em culpis a mi!”. Aquest to juganer conviu amb la profunditat lírica en la seva producció per a adults, demostrant la versatilitat de Vayreda dins el gènere poètic.

Paral·lelament a la poesia, Montserrat Vayreda conrea una prosa rica en descripcions del paisatge empordanès i en memòria històrica local. La seva obra en prosa més reconeguda és Els pobles de l’Alt Empordà (publicada en fascicles entre 1978 i 1990), un ambiciós recorregut per tots els municipis de la comarca. Aquest llibre, considerat la seva obra magna en prosa, combina la crònica periodística amb la descripció històrica i paisatgística, incloent-hi un poema original dedicat a cada poble. Per crear-lo, l’autora recorre personalment tots els racons de l’Empordà, recollint llegendes, vivències i impressions de primera mà, cosa que confereix a l’obra una autenticitat notable. Altres títols assenyalats en prosa són L’Empordà màgic (l’Alt Empordà) (1988) i La màgia del Baix Empordà (1990), on Vayreda “pinta amb lletres” el seu paisatge natal, descrivint-ne amb fascinació les varietats geogràfiques i la seva riquesa cultural. Cal esmentar igualment la seva participació en publicacions d’art: provinent d’una família de pintors, escriu textos per a catàlegs d’exposicions (per exemple, al Museu de l’Empordà) i fins i tot un estudi sobre la nissaga artística familiar, Vayreda (1982). En conjunt, l’obra de Vayreda traspua els seus interessos vitals: la natura i el paisatge, l’estimació pel país i la seva gent, el món dels infants, la memòria del passat i la reflexió espiritual sobre l’existència.

Anàlisi literària

La poesia de Montserrat Vayreda destaca per una veu personal molt nítida, hereva de la tradició i alhora singular dins el seu context. Diversos crítics han subratllat el caràcter «atípic» de la seva figura literària, tot i situar-la en certa continuïtat amb poetes catalans precedents pel seu “arrelament a la terra i al paisatge” combinat amb “una curiositat universal i uns amplis interessos culturals” alimentats per una formació autodidacta. Vayreda admira i llegeix de jove els grans mestres de la poesia catalana –Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep M. de Sagarra, Josep Carner–, dels quals n’aprèn l’ofici i els recursos formals. Tanmateix, des dels inicis procura forjar-se una veu pròpia, desvinculada d’imitacions: “Somnio obrir camins entenedors” declarà encertadament, expressant el desig de crear una poesia accessible a tots els lectors. Aquesta aspiració a la claredat es reflecteix en un estil essencial i depurat, que defuig els artificis innecessaris. M. Àngels Anglada ja destacava el “realisme afinat” de les visions poètiques de Vayreda, fruit “d’una observació minuciosa i sensible” de la natura, en llargues estones de contemplació assossegada dels camps i boscos. Efectivament, l’entorn empordanès no és només teló de fons sinó part intrínseca de la seva veu: s’estableix una “perfecta simbiosi entre el jo poètic i el paisatge” en els seus versos, fins al punt que Joan Armangué la descriu com una escriptora que “pinta amb lletres el seu paisatge i despulla l’esperit de la seva gent amb subtil delicadesa”.

Vayreda utilitza una llengua depurada, musical i suggestiva. Els seus poemes solen presentar una mètrica i rima discretes però efectives, creant un “joc subtil d’elements musicals” que dona ritme a la lectura. En obres com Irisacions: poemes a ritme de cançó (2001) es fa palesa la influència de la cançó popular, amb estrofes repetitives i cadència melòdica. Aquesta simplicitat enganyosa sovint s’aconsegueix mitjançant un treball rigorós de correcció: l’autora mateixa afirma que cal llimar i rebaixar els versos fins a extreure’n només l’essencial, de manera que “la idea… obtindrà força, serà entenedora, expressada correctament”. D’altra banda, la seva poesia és lluminosa i reflexiva alhora. Captura la bellesa de l’instant present –una alba, una flor, un gest– i al mateix temps sap evocar els records del passat amb nostàlgia serena. Temàticament, la natura hi té un protagonisme constant, ja sigui com a escenari estimat o com a símbol de sentiments humans. També hi apareixen sovint la infantesa i la família, tractats amb tendresa, i les meditacions sobre el cicle de la vida i la mortalitat, abordades sense fatalisme, amb un to conciliador. Malgrat tocar temes transcendentals, Vayreda manté un to vitalista i esperançat en la major part de la seva obra. Alguns versos arriben a destil·lar una fina ironia, mostrant complicitat amb el lector i defugint grandiloqüències. Per exemple, en el poema acròstic que obre Els pobles de l’Empordà, després d’afirmar humilment “No pretenc posseir altra virtut. / Tot el que tinc m’és prou”, expressa amb un somriure la plenitud que li dona la poesia i la natura: “La pau a prop de tots els meus rosers… / La meva vida no desitja més”. Aquesta combinació de senzillesa expressiva, sensibilitat contemplativa i honestedat emotiva és un dels trets d’identitat de l’escriptora.

Montserrat Vayreda representa una aportació singular i valuosa a les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX. En l’àmbit poètic, va saber mantenir viva la flama de la poesia en català durant els anys difícils de la postguerra, fent sentir la veu de l’Empordà al panorama literari. El seu tarannà decidit i entusiasta impregna la seva obra d’un humanisme optimista que connecta amb un públic ampli, complint el propòsit d’“arribar a tothom” que ella s’havia fixat. A més dels seus llibres, va contribuir activament a la difusió cultural: amb recitals, tertúlies i festivals de poesia va obrir camins a noves generacions de creadors a les comarques gironines. La crítica l’ha considerada una veu poètica essencial de l’Empordà, fins al punt que en celebrar-se el seu centenari (Any Montserrat Vayreda 2024) ha estat reivindicada com una “poeta nacional de primer ordre” de Catalunya. Amb la seva obra, Vayreda ha aportat una síntesi harmoniosa de tradició i modernitat, vinculant la poesia catalana arrelada al paisatge amb una visió universal i accessible. En definitiva, la seva escriptura –sincera, polida i vivificadora– enriqueix la literatura catalana tant en el vessant líric com en el patrimoni narratiu i cultural de l’Empordà, deixant un llegat perdurable que invita a “seguir els camins entenedors” que ella va somiar obrir.

Context històric i social

Montserrat Vayreda neix el 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i poc abans de la instauració de la Segona República Espanyola (1931-1939). Això vol dir que la seva infantesa es veu marcada per una època de grans transformacions polítiques i socials a Catalunya i Espanya.

1. Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Conseqüències.
2. Durant la seva adolescència, viu la Guerra Civil Espanyola, un conflicte amb un impacte profund a Catalunya i, especialment, a la seva comarca, l’Alt Empordà, per la proximitat amb la frontera francesa. La guerra suposa una crisi cultural i lingüística, ja que la llengua catalana, que ha viscut una revifalla durant la República, és durament reprimida amb la victòria franquista el 1939. Vayreda es forma durant aquesta època de censura i repressió, fet que marcarà la seva vocació literària i la seva determinació de continuar escrivint en català, tot i les dificultats de difusió.
3. La seva família es veu directament afectada per la guerra. El pare, un home de profundes arrels empordaneses, inculca a Montserrat l’amor per la terra i les seves tradicions, però també el trauma del conflicte. En aquest període, la seva educació formal s’interromp i ha de continuar de manera autodidacta, un tret que la caracteritzarà al llarg de la seva vida.

2. Dictadura franquista (1939-1975). Repressió cultural.
3. El règim franquista suposa la prohibició de la llengua catalana en l’ensenyament, la premsa i la literatura, fet que dificulta molt la publicació d’autors catalans. La literatura catalana es veu marginada i només es permeten publicacions en castellà o textos en català que no es percebin com a “políticament perillosos”. En aquest context, Vayreda comença a escriure, en cercles reduïts, en premsa local o en revistes clandestines.
4. A la dècada de 1950, quan Vayreda publica els seus primers poemaris (Entre el temps i l’eternitat, 1955), la literatura catalana intenta sobreviure gràcies a editorials i publicacions que, amb molta cura, aconsegueixen superar la censura. Participa en els Jocs Florals de la Catalunya Nord (un refugi per a la literatura catalana en l’exili), fet que l’ajuda a donar-se a conèixer en un moment de forta repressió cultural.
5. Manté relació amb altres poetes de la resistència cultural catalana, com Carles Fages de Climent i Maria Àngels Anglada, que comparteixen amb ella la voluntat de preservar la identitat literària catalana. La seva poesia, sovint centrada en la natura i en el paisatge empordanès, pot ser vista com una forma de reivindicació subtil de la seva cultura, tot i que mai adoptarà un to explícitament polític.

3. Transició Democràtica i recuperació cultural (1975-1980).
4. Amb la mort de Franco el 1975, s’inicia un procés de recuperació cultural i lingüística, i la literatura catalana comença a viure una etapa de renaixement. En aquest context, Montserrat Vayreda es consolida com una figura destacada de la cultura empordanesa i catalana. Els seus llibres sobre l’Empordà (Els pobles de l’Alt Empordà, 1978-1990) tenen un gran èxit i contribueixen a la recuperació de la memòria històrica i del patrimoni cultural català.
5. Durant aquests anys, s’implica activament en la promoció cultural a Figueres, organitzant actes, recitals poètics i col·laborant amb diverses publicacions. En un moment en què es comença a reconèixer les escriptores catalanes, un àmbit en el qual havia estat difícil fer-se un lloc en dècades anteriors.

4. Consolidació democràtica i reconeixement públic (dècades de 1980-1990).
5. Amb l’arribada de la democràcia i la recuperació de la llengua catalana en l’ensenyament i els mitjans de comunicació, la literatura catalana viu un nou auge. Montserrat Vayreda continua publicant i rep diversos reconeixements per la seva trajectòria, entre ells la Creu de Sant Jordi el 1999. La seva obra és revalorada, especialment com a poeta que ha mantingut la flama de la literatura catalana viva durant els anys més foscos de la dictadura.
6. Segueix escrivint poesia fins l’última etapa de la seva vida, mantenint el seu compromís amb la cultura catalana i el seu territori. La seva botiga d’art i llibres a Figueres esdevé un punt de trobada per a la intel·lectualitat empordanesa, i el seu nom ha quedat lligat a la promoció de la literatura i l’art dins l’Empordà.

Premis literaris i distincions

• Mestra en Gai Saber en els Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà (1966).
• Filla adoptiva de Figueres (1986).
• Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1999).
• Premi Sirena del Consell Comarcal de l’Alt Empordà (2003).
• Fulla de Figuera de Plata al mèrit, atorgada per l’Ajuntament de Figueres (2004).
• Filla predilecta de Lladó (2004).
• Al llarg de l’any 2004, el del seu vuitantè aniversari, molts homenatges d’entitats i associacions culturals.
• El 22 d’abril del 2005, la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona li atorga, en el decurs d’un acte acadèmic, la Distinció al Mèrit Cultural per la seva trajectòria en favor de la cultura.

Recull de l’obra publicada

Poesia

• VAYREDA, Montserrat. Entre el temps i l’eternitat, Barcelona: Altés, 1955.
• VAYREDA, Montserrat. Sóc, Barcelona: Editext, 1957, col·lecció “Els autors de l’ocell de paper”.
• VAYREDA, Montserrat. Poemas innominados, Caracas, 1961.
• VAYREDA, Montserrat. Ofrena de Nadal, (S.I.): Gràfiques Marina, 1965.
• VAYREDA, Montserrat. Dins Les cinc branques (Poesia femenina catalana), Barcelona: 1975.
• VAYREDA, Montserrat. Un color per cada amic, Olot: Miquel Plana, 1977.
• VAYREDA, Montserrat. Amb el sol a la mà: poemes per a infants (1978-1980-2004).
• VAYREDA, Montserrat. Afirmo l’esperança, Olot: Aubert Impressor, 1982. Col·lecció “El tòrcul i les lletres”.
• VAYREDA, Montserrat. Els pobles de l’Empordà, poemes de Montserrat Vayreda, pintures de Lluís Roura, pròleg d’Anna M. Dalí i epíleg de M. Àngels Anglada, Figueres: Carles Vallés-Editor, 1984.
• VAYREDA, Montserrat. Dins Poetes de l’Empordà (De la Renaixença ençà), edició a cura de Joan Ferrerós, Figueres: Carles Vallés Editor, 1986. Quaderns dels Indiketes.
• VAYREDA, Montserrat. Irisacions. Poemes a ritme de cançó, Gaüses: Llibres del Segle, 2001.
• VAYREDA, Montserrat. Montserrat Vayreda. Recull de poemes, Festa de la Poesia Societat Coral Erato. Ajuntament de Figueres, 2003.
• VAYREDA, Montserrat. Pessebre endins. Institut d’Estudis Empordanesos. Ajuntament de Figueres, 2004.
• VAYREDA, Montserrat. Poemes de Montserrat Vayreda (Antologia 1945-2004), Edició i estudi Anna M. Velaz Sicart. Girona: Diputació de Girona, 2005. Col·lecció Josep Pla, 15.
• VAYREDA, Montserrat. L’Alt Empordà. Passat i present dels seus pobles, Text Montserrat Vayreda i fotografies de Lluís Roura, Brau Edicions, Figueres, 2006.

Prosa

• VAYREDA, Montserrat. Els pobles de l’Alt Empordà, 6 vols. Figueres: Art-3, 1978-1981.
• VAYREDA, Montserrat. El pintor Joan Sibecas, Figueres: Art-3, 1979. Col·lecció Monografies empordaneses.
• VAYREDA, Montserrat. Estanislau Vayreda, Biografia. Diputació de Girona, 1981. Separata de: Revista de Girona, núm. 96.
• VAYREDA, Montserrat. Joaquim Vayreda i Vila, Barcelona: Nou Art Thor, 1982. Col·lecció Gent nostra, 18.
• VAYREDA, Montserrat. L’Empordà màgic, Barcelona: Nou Art Thor, 1987. Col·lecció Terra nostra, 10.
• VAYREDA, Montserrat. La màgia del Baix Empordà, Figueres: Carles Vallés Editor, 1990.
• VAYREDA, Montserrat. Els pobles de l’Alt Empordà, 4 volums. Ed. Vitel-la (2018-2020).
• VAYREDA, Montserrat. De l’Empordà a la Garrotxa: obra teatral inèdita en tres actes i en vers. Estrenada el 25 de maig de 1963 a la Catequística (Figueres). Premiada als Jocs Florals de Perpinyà de l’any 1961.

Edicions

• Edició a cura de Montserrat Vayreda i Jaume Maurici del llibre: Les bruixes de Llers, de Carles Fages de Climent. Pròleg de Ventura Gassol i il·lustracions de Salvador Dalí. Olot: Aubert Impressor, 1977.
• Els Sonets de Shakespeare, traducció catalana de Carme Montoriol, edició de Montserrat Vayreda, pròleg de M. Àngels Anglada. Figueres, 1980.

Goigs

• VAYREDA, Montserrat. Goigs a llaor de Santa Maria d’Agullana: Bisbat de Girona / Música: Salvador Dabau / Lletra: Montserrat Vayreda i Trullol / Dibuix: Joaquim Bech de Careda i Casadevall. (1994?).
• VAYREDA, Montserrat. Goigs a llaor de Sant Antoni dels Cortals: De la parròquia i vila de Castelló d’Empúries (Gràfiques Montserrat, 2000).

Novetats editorials

Durant la commemoració, s’ha previst la publicació i reedició de quatre obres literàries de Montserrat Vayreda per posar a l’abast del públic lector la seva producció més destacada. D’acord amb la data de previsió de publicació, els volums són:

• Els pobles de l’Empordà. Edició a cura d’Anna Maria Velaz Sicart. (Figueres: Brau Edicions, 2024). Data de publicació: març 2024.
• L'any 1984, Montserrat Vayreda publica Els pobles de l’Empordà, amb poemes dedicats als pobles de l’Alt i el Baix Empordà, i pintures de Lluís Roura, volum de gran format exhaurit en l'actualitat.
• Per commemorar el centenari del naixement de Montserrat Vayreda, Brau Edicions vol fer una nova edició de l’obra, contemplada des d’una òptica completament diferent, més contemporània i literària. El llibre, que contindrà només els poemes, es publicarà dins la col·lecció “Les closes”, on l’editorial publica obres de clàssics catalans. Es tracta d'una edició més manejable i lleugera, on el protagonisme únic el té l'obra de Vayreda.
• L'obra fa referència a un dels temes importants de la poesia vayrediana, l'amor per la natura i el territori propi com a senyal d’identitat, una estima que es tradueix en un vers que lloa el paisatge natural però també la petja humana, en una simbiosi indestriable i amb un vocabulari sonor, cromàtic, vibrant com la mateixa poeta era.
• Un color per cada amic. Edició sense les il·lustracions de Miquel Plana. Pròleg d'Anna Maria Velaz Sicart. Inclourà l’escrit que Montserrat Vayreda va preparar com a petit prefaci. També incorporarà un extracte de la presentació que en va fer l'escriptora i amiga de Montserrat Vayreda, Carme Guasch. (Girona: Llibres del Segle, 2024). Data prevista de publicació: març de 2024.
• Aquest llibre es va publicar el 1977 amb il·lustracions de Miquel Plana. Actualment es troba exhaurit, si bé es pot consultar en sala a les biblioteques.
• A través de poemes en acròstics, Montserrat Vayreda mostra en aquest volum el seu afecte i estima per la terra, pel seu paisatge, per la natura, on, com deia l’escriptora Carme Guasch, Montserrat Vayreda trobava consol quan la vida l’havia ferit. Vayreda descrivia així Un color per cada amic: "és un llibre fidel a la realitat de les coses que ens envolten, filles d'una naturalesa que és l’única que pot salvar-nos de morir asfixiats damunt l'asfalt".
• El llibre glossa els colors de la natura amb tots els seus matisos en una poesia plena de sensibilitat i delicadesa.
• En el pensament, la calma. Antologia poètica. Edició, pròleg i postfaci d’Anna Maria Velaz Sicart (Girona: Diputació de Girona, 2024). Data prevista de publicació: maig del 2024.
• El llibre es publicarà dins la Col·lecció "Josep Pla" de la Diputació, amb motiu del centenari del naixement de Montserrat Vayreda i Trullol. Es tracta d’una selecció dels poemes aplegats a l’Antologia que la Diputació de Girona va publicar el 2005 dins la mateixa col·lecció, i que actualment està exhaurida.
• Els poemes s’han agrupat, ara, en cinc apartats temàtics: La mar dins els ulls, La terra benigna, La cinta del camí, El meu país i Cap Nord, aquest darrer amb poemes inèdits. Són precedits d'un pròleg i seguits d'un epíleg o postfaci, amb un apartat biobibliogràfic i un estudi de la poesia de Montserrat Vayreda. Tots aquests textos els signa la curadora de l’edició, Anna M. Velaz.
• La previsió és que el llibre pugui sortir publicat el maig d’aquest any. Montserrat Vayreda va poetitzar l’Empordà, de les serralades a la mar; la terra grassa i la terra aspra, els pobles i les nostres arrels clàssiques. Va plasmar en vers i en prosa, i en innombrables composicions, la síntesi de l’esperit i la idiosincràsia del seu país.
• Recull de poesia inèdita. Edició a cura d’Anna M. Velaz (Figueres: Brau Edicions, 2024). Data prevista de publicació: octubre de 2024.
• En aquest llibre trobareu la veu poètica més representativa de les diferents etapes vitals de Montserrat Vayreda. Una veu que fixa l’instant fugisser i el que és perdurable, que entona una melòdica i vigorosa cançó al goig de viure, però que no oblida les ombres que angoixen l’ésser humà, una veu pròpia i essencial en el context de la poesia catalana contemporània.
• Montserrat Vayreda va deixar un llegat d’obra inèdita, i Brau Edicions té previst editar una antologia d’alguns dels seus poemes que encara no han passat mai per impremta.
• En una autora d’aquestes característiques, encara amb un corpus de textos per publicar, resulta de gran importància posar a l’abast del públic tot un seguit de composicions que, agrupades en poemaris que tinguin sentit, ajudaran els lectors a tenir una visió més completa i global de l’univers poètic de l’autora.
• La comissària de l’Any Vayreda, Anna M. Velaz, serà l'encarregada de seleccionar les composicions adients per a aquesta antologia, confegirà el pròleg i tindrà cura de l’edició. Aquest recull es publicarà a la col·lecció “Les closes”, que té l'objectiu d’aprofundir en el coneixement —de vegades el descobriment— dels nostres clàssics, sovint oblidats i poc reivindicats.

Petita antologia

A Els Pobles de l’Empordà (1984) hi trobem el magnífic poema “Marcada per la terra” (“Autoretrat”). Un poema en el què Montserrat Vayreda ens fa confidència de la seva manera de ser i de com la terra on ha nascut li ha deixat empremta. És un poema acròstic, la primera lletra de cada vers ens construeix el nom complet de l’autora. Una mena d’autoretrat que ens parla del seu propòsit en la vida, sempre gaudint dels petits moments de la vida quotidiana i en contacte amb el meravellós paisatge de la seva terra, l’Empordà.

Marcada per la terra on he nascut,

Oberta com és ella, vull ser clara.

No pretenc posseir altra virtut.

Tot el que tinc m'és prou. Adés i ara

Somnio obrir camins entenedors,

Els que tothom podrà seguir algun dia.

Retinc als ulls la força dels colors,

Respiro de la terra l'alegria,

Avanço enmig dels versos, que són flors

Tallades al jardí de la poesia.

Vull sentir-me vibrant i receptiva

Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà.

Yacht sense moll, no vaig a la deriva

Retrobo sempre el lloc on ancorar.

Espero, crec, afirmo, i de vegades

Desitjo el ritme intens de les onades

Acompassar-hi el meu i fer-lo clar.

I si pogués, amics, ai, si pogués

Treballar més per a poder després

Reposar en el repòs fet herba blana!

Un vers a flor de boca, que restés

Labiat com petita flor boscana,

La pau a prop de tots els meus rosers

Or de blat i de sol a la vessana.

La meva vida no desitja més.

A Irisacions: poemes a ritme de cançó (2001) hi trobem la cançoneta “No em culpis a mi!”. Una cançoneta molt musical que ens parla del goig de viure, de com fruir del paisatge i de viure. Sense cap mena de preocupació. Una poesia típicament noucentista que ens mostra l'alegria de viure.

Si vols vine amb mi

pel petit camí

que va a la muntanya,

si vols vine amb mi.

El sol s'alçarà

sobre les nostres testes,

la vida serà

plana com la mà.

Veurem camperoles

damunt cada camp,

de les flors més soles

jo te'n faré un ram.

Si un petó s'enreda

enmig del setí

de la galta teva

no em culpis a mi!

A "Convalescència" ens mostra de nou la seva visió optimista de la vida. Un poema que ens mostra tot un assortiment dels colors de la vida. Un poema plàstic que reprodueix en paraules, com un quadre, la tradició pictòrica familiar.

Convalescent encara m'he assegut al sofà

color de mar en calma;

la llum del sol que traspassava els vidres

en entrar dintre casa

irisava les llàgrimes que pengen de l'aranya

amb un polsim daurat lleu í perfecte.

Despertava els colors, el rosa ardit

del crepuscle morent,

el verd de l'herba que no coneix la dalla,

el groc deis fruits, l’ametista dels vins

el gris opac de les boires esparses

que la cortina acotxa.

Amb la convalescència posseïa

l'instant viscut entre els tons clars

de coses quotidianes.

També els humans tenim

reserva de colors. Quin raig de sol

nascut ànima endins pot avivar-los?

A “L’aventura del Sol” ens mostra com el Sol ens dona la vitalitat i el goig de gaudir de les coses de la vida quotidiana.

El sol abrusa, cau

des del cel, tan llunyà,

enmig del trampolí que tensa l’hora,

i es capbussa en la mar

com un déu que es fa escàpol de l’Olimp

cansat deis immortals que sempre el sotgen.

I neda com un peix,

i aflora en l'aigua mòbil

i empaita les onades

de sines blaves, mòrbides, suaus,

que el refresquen i atrauen.

Surt moll, distès, fulgent i nu

com un atleta altíssim

que en cada dit té un raig

fi com un dard.

Quan s'estira a la platja

la sorra es daura com si fos la pell

d'una deessa jove. El sol s'adorm, rendit,

oblidant que a l'Olimp el seu lloc resta buit

a mercè de la fosca.

I acabarem amb una mica de prosa de L’Empordà màgic (L’Alt Empordà) (1988).

"Per què l'Empordà màgic?. Per la senzilla raó que aquesta terra tan real, palpable i atractiva sembla que, per art de màgia, hagi fet seves totes les expressions, contrastos i meravelles d'una natura robusta que tan aviat s'eixampla i es dilata en planes ubèrrimes i productives com s'encara amb la mar i s'arredossa a prop, o s'enfila pels estreps de les muntanyes fins entaforar-se pels congostos i aiguavessos, en petites valls que guarden molts testimonis de l'home primitiu. Així els menhirs i dòlmens que s'alcen en molts replecs de les Alberes o s'aferren en els altiplans d'alguns dels turons i pujols que envolten Roses."

Una estampa magnífica d'un paisatge on s'uneixen mar i muntanya. La terra filla de la unió del pastor i la sirena que ens canta la famosa versió de la coneguda sardana cantada escrita per Joan Maragall i composta per Enric Morera, l'any 1908.

Referències

• Any Montserrat Vayreda. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.
• BONAVENTURA, Daniel: "Montserrat Vayreda rep la Distinció al Mèrit Cultural i professa el seu amor per Girona", El Punt, 23 d'abril de 2005.
• FERRER, Daniel: "Montserrat Vayreda entre versos i imatges", Revista de Girona, núm. 228, 2005, p. 6.
• I vaig aprendre a llegir. Centre de documentació de Ca la Dona. Arxiu i biblioteca feminista.
• Montserrat Vayreda i Trullol. Associació d’escriptors en llengua catalana.
• "Montserrat Vayreda, Distinció al mèrit cultural de la UdG", Revista de Girona, núm. 231, 2005, p. 50.
• VÁZQUEZ, Eva: "Les universitats de Montserrat Vayreda", El Punt, 18 d'abril de 2005.
• VÁZQUEZ, Eva: "Montserrat Vayreda fa entrar la seva poesia «ardida i fidel» a la Facultat de Lletres", El Punt, 23 d'abril de 2005.
• VILLALONGA, Mariàngela: "Els 80 anys de Montserrat Vayreda", Revista de Girona, núm. 225, 2004, p. 9.
• VILLALONGA, Mariàngela: "Geografia literària i humana de Montserrat Vayreda", Revista de Girona, núm. 231, 2005, p. 52-54.

Jordi Coll Vera - 2024