Context històric i sociocultural (1880-1910)

Joan Maragall i Gorina (1860-1911) viu la seva vida en un període convuls de la història catalana i europea. A finals del segle XIX, Catalunya experimenta una Renaixença cultural i el sorgiment del moviment Modernista, que aspira a modernitzar l’art i la societat catalana i inserir-les en la modernitat europea. Els modernistes rebutgen el conservadorisme i la retòrica romàntica vuitcentista, defensant l’acció, l’originalitat i una obertura cosmopolita. En paraules de Maragall, cal impulsar una burgesia “dinàmica, cosmopolita i moderna”. Alhora, després del Desastre del 98 (la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898), Espanya entra en crisi d’identitat. Intel·lectuals com Maragall expressen un fort desencant amb l’Espanya oficial, agrària i centralista, i abracen els ideals del catalanisme polític emergent. Les tensions socials també són vives: a Barcelona, la prosperitat burgesa coexisteix amb conflictes obrers i atemptats anarquistes. Fets tràgics com l’atemptat del Liceu de 1893 (on Maragall hi és present) i la Setmana Tràgica de 1909 commocionen la societat. En aquest context, Maragall desenvolupa la seva obra i pensament, esdevenint un intel·lectual profundament compromès amb el seu temps i el seu país.

Biografia de Joan Maragall

Joan Maragall neix a Barcelona el 10 d’octubre de 1860 en una família industrial de la burgesia tèxtil. De ben jove mostra inclinació per la literatura i un esperit rebel: als 14 anys ja es rebel·la contra els designis del pare, que vol fer-lo treballar a la fàbrica familiar. Aquest conflicte generacional el marcarà profundament i, segons ell mateix escriu, li fa concebre la literatura com una “passió total” i una activitat de reacció contra la mediocritat social. Finalment el pare accedeix a que estudiï Dret, i Maragall ingressa a la Universitat de Barcelona el 1879. Tot i cursar una carrera “pràctica”, continua formant-se pel seu compte en literatura i filosofia. Descobreix els romàntics alemanys (Goethe la seva influència predilecta) i comença a escriure poesia en català i castellà. Amb només 21 anys, guanyà la Flor Natural als Jocs Florals de Badalona (1881) amb el poema “Dins sa cambra”, primer reconeixement al seu talent.

Després de llicenciar-se en Dret (1884), Maragall pateix una crisi personal: es debat entre el seu anhel bohemi i la vida burgesa que l’envolta. Finalment assumeix la seva condició burgesa però amb esperit crític: decideix viure dins la seva classe per sacsejar-la culturalment des de dins. Dos fets en consoliden aquesta integració: l’ingrés com a redactor al Diario de Barcelona (1890) i el casament amb Clara Noble (1891). La parella tindrà tretze fills i Maragall trobarà en la família estabilitat afectiva, alhora que gràcies a la seva posició econòmica podrà dedicar-se plenament a la literatura sense dependre’n materialment. Durant la dècada de 1890 compagina la feina periodística amb l’escriptura creativa. Col·labora en revistes catalanistes com L’Avenç, La Renaixença i La Veu de Catalunya, convertint-se en una de les veus intel·lectuals del naixent Modernisme català. Justament en L’Avenç publica el seu poema “La vaca cega” per primera vegada.

El 1893 Maragall viu de prop l’atemptat anarquista del Liceu (7 de novembre). Profundament impressionat per la tragèdia (que causa una vintena de morts), aquella mateixa nit escriu el poema “Paternal”, on hi aboca la seva consternació. Aquest poema és una mostra de la voluntat de Maragall de poetitzar l’actualitat i els grans impactes emocionals immediatament, seguint la idea de la paraula viva (expressar amb espontaneïtat i sinceritat l’emoció viscuda).

El 1895 publica el seu primer llibre, Poesies, editat per L’Avenç. Aquest recull, molt innovador per a l’època, inclou poemes significatius com “L’oda infinita”, “Paternal” i “Excelsior”, i suposa la consagració de Maragall com a poeta. La crítica en destaca la senzillesa expressiva i l’autenticitat emotiva, trencant amb la retòrica ampul·losa dels Jocs Florals. Ara bé, Poesies també reflecteix les contradiccions del primer Modernisme: s’hi aprecia un vessant decadentista i de neguit existencial propi dels inicis del moviment, que Maragall aviat supera en favor d’un vitalisme optimista influït per Nietzsche. De fet, l’autor concep la poesia com a “font de salut i energia” per a l’esperit. Aquesta evolució ideològica es manifestarà en els seus llibres posteriors.

El prestigi de Maragall creix. El 1896 guanya la Viola d’Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona amb el poema “El mal caçador”. Paral·lelament destaca com a traductor: introdueix al català autors com Goethe (Ifigènia a Tàurida, 1898) i Novalis. L’any 1898, arran de la greu crisi nacional per la pèrdua de les colònies, Maragall escriu el poema “Oda a Espanya”, un cant de protesta on un català adreça a Espanya el seu dolor i incomprensió pel rumb del país. El poema, escrit després del “Desastre de Cuba”, critica amb vehemència l’Espanya oficial i demana que no s’enviïn més soldats a morir inútilment a Ultramar. Amb versos com «Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana», Maragall expressa el desencís dels catalans vers un estat sord a la seva pluralitat. La seva última estrofa –«Adéu, Espanya!»– ressona com un clam de comiat i advertència davant la incomprensió persistent. Aquest poema, publicat el 1898 i integrat després al llibre Visions & Cants, esdevindrà una peça emblemàtica del catalanisme incipient.

El tombant de segle és especialment fecund per a Maragall. L’any 1900 L’Avenç li publica el recull Visions & Cants, que representa la projecció pública i cívica definitiva de Maragall com a poeta. El llibre es divideix en tres parts: les Visions (reinterpretacions vitalistes de llegendes catalanes), un Intermezzo i els Cants (poemes cívics i patriòtics). En les Visions, Maragall converteix figures del llegendari català (el Comte Arnau, Joan Garí, etc.) en símbols d’una essència col·lectiva catalana, heroica i passional. Als Cants, hi aporta himnes d’ímpetu vital i de sentiment nacional, fortament influïts per les idees de Nietzsche i pel regeneracionisme després del 1898. Destaquen especialment els anomenats “Tres cants de la guerra”, entre els quals “Oda a Espanya” n’és el més conegut, expressant el desengany vers la política espanyola post-colonial. Aquell any 1900, Maragall viatja també a Madrid, on entra en contacte amb intel·lectuals castellans (Unamuno, Azorín, etc.), iniciant relacions epistolars que duraran fins al final de la seva vida.

Els primers anys del segle XX Maragall participa activament en la vida cultural i cívica de Barcelona. Tot i no militar en cap partit, simpatitza amb el catalanisme conservador de la Lliga Regionalista, sense renunciar però a la seva independència crítica. El 1902 publica al Diario de Barcelona l’article “La Patria Nueva” (11 de setembre de 1902), on defensa un catalanisme regenerador; l’article serà considerat sediciós per les autoritats i comportarà un procés judicial contra Maragall. Arran de desacords polítics amb la direcció del diari, el 1903 abandona Diario de Barcelona i es dedica més lliurement a la reflexió i la literatura. Aquell mateix any 1903 és elegit president de l’Ateneu Barcelonès, un càrrec de gran prestigi intel·lectual. En el discurs inaugural de curs a l’Ateneu, pronuncia el seu cèlebre “Elogi de la paraula” (1903), on hi exposa la seva teoria de la paraula viva: segons Maragall, la poesia ha de sorgir de l’emoció sincera i immediata, amb espontaneïtat i autenticitat, defugint artificis retòrics. Més endavant ampliarà aquestes idees a “Elogi de la poesia” (1909), assaig on hi defensa la inspiració com a connexió entre la vida i la transcendència.

Maragall continua obtenint reconeixements. El 1904 guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb “Glosa” i és proclamat Mestre en Gai Saber, màxima distinció dels Jocs. Aquell any reuneix les seves traduccions i alguns poemes a Les disperses (1904) i publica en llibre l’assaig Elogi de la paraula. El 1906 veu la llum un nou recull poètic, Enllà (1906), on el to exaltat i patriòtic es modera i deixa pas a poemes de temàtica paisatgística i íntima, sense abandonar del tot el vitalisme essencial de l’autor. Hi inclou, per exemple, una revisió profunda del mite del Comte Arnau, amb reflexions més espirituals. Pel seu valor literari, Enllà guanyà el premi Fastenrath dels Jocs Florals de 1910.

El 1907 Maragall és un dels fundadors de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), contribuint a la normativització i dignificació de la llengua catalana. També participa en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), on defensa el respecte per les varietats dialectals del català. La seva amistat amb Miguel de Unamuno data d’aquests anys: el 1906 es coneixen personalment i mantenen una rica correspondència bilingüe. Unamuno fins i tot tradueix al castellà “La vaca cega” i dedica a Maragall la seva “Oda a la Catedral de Barcelona”.

L’esclat de la Setmana Tràgica (1909) –revolta obrera i anticlerical a Barcelona– commou profundament Maragall. A diferència de molts prohoms de l’època, ell “no s’amaga” i escriu un seguit d’articles valents analitzant els fets. En destaca “L’església cremada”, on descriu amb dolor l’incendi d’esglésies per la turba, i sobretot “La ciutat del perdó”, un article on Maragall demana a la societat catalana compassió i perdó mútuament. Aquest últim text, considerat massa agosarat, no serà publicat en el seu moment per indicació d’Enric Prat de la Riba (líder de la Lliga). Maragall, indignat amb la violència dels fets de 1909, exigeix que la burgesia catalana assumeixi la seva part de responsabilitat en la situació i encapçali una resposta moral al conflicte. Aquell any 1909 Maragall publica Elogi de la poesia, reafirmant la seva aposta per la sinceritat emocional en l’art, fins i tot enmig de la crisi social.

Els últims anys de la vida de Maragall seran marcats per un retorn a la poesia més essencial i espiritual. El 1911 publica el seu darrer recull, Seqüències (L’Avenç, 1911), on destaca “Cant espiritual” (poema metafísic sobre la relació amb Déu) i “Oda nova a Barcelona”. També hi culmina la seva trilogia del comte Arnau amb un desenllaç redemptor. Maragall hi reprèn un to vitalista exaltat i individualista, recuperant una mica l’esperit rebel dels seus inicis. Malauradament, aquell mateix any cau greument malalt. Dos dies abans de morir demana que el vesteixin amb l’hàbit franciscà, en un últim gest de senzillesa espiritual. Joan Maragall mor a Barcelona el 20 de desembre de 1911, amb 51 anys. Segons la família, les seves últimes paraules varen ser «Amunt, amunt!...», expressió que resumeix simbòlicament el seu afany de transcendència.

Després de la seva mort, la figura de Maragall serà venerada com la d’un dels grans renovadors de la literatura catalana. Deixarà un corpus extens de poesia, prosa i articles, aplegat en diverses edicions de les Obres completes (la primera, 1912-1913). La seva influència es farà sentir en generacions posteriors d’escriptors. Maragall va ser un pioner a l’hora d’incorporar la modernitat europea a les lletres catalanes, de dignificar la llengua catalana en tots els registres (va ser un dels primers membres de l’IEC [1]), i d’entendre la poesia com una fusió indestriable de vida, sentiment i paraula. En plena cruïlla entre dos segles, representa l’esperit d’un país que desperta culturalment i política. La posteritat el recordarà com el poeta del poble i de la paraula viva, capaç de cantar amb veu sincera tant la bellesa de la natura com les tragèdies i esperances col·lectives de la seva gent.

Teoria i estil literari: la “paraula viva”

Maragall defensa una visió molt personal de la poesia, sintetitzada en la seva teoria de la “paraula viva”. Segons ell, el poeta ha de captar l’instant d’inspiració viva i expressar-lo amb senzillesa i sinceritat absoluta, sense artifici. En els seus assaigs Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1909), afirma que la bona poesia neix de l’emoció pura i espontània, i que només un esperit equilibrat i autèntic pot traslladar aquesta emoció a paraules capaces de commoure. En una carta on parla de “La vaca cega”, descriu el poema com una «flor de salut ociosa», insinuant que només des d’un estat de salut física i mental, de plenitud vital, es pot sentir compassió profunda i convertir-la en poesia. Així, per a Maragall, la poesia és vida que es fa paraula: “la inextricable identificació de poesia i vida”, com ell deia. Rebutja la retòrica buida i l’esteticisme superficial: la forma ha d’estar sempre al servei de l’ànima del poema, de la veritat interior que es vol transmetre.

Estilísticament, Maragall opta per un llenguatge clar i directe, de gran musicalitat, fugint de la grandiloqüència antiquada. Renova la mètrica catalana, usant preferentment el vers decasíl·lab (el “vers Maragall”, fluid i sense cesura marcada) i sovint vers lliure si cal, trencant estructures quan l’expressió sincera així ho demana. Molts dels seus poemes presenten imatges de la natura –mar, muntanya, cel, aigua– utilitzades simbòlicament per reflectir sentiments humans. També conrea el poema civil i patriòtic, dotant-lo d’una emotivitat sincera que evita tant el pamflet fàcil com la fredor. En els seus versos, conceptes com vida, mort, Déu, pàtria es tracten des d’una perspectiva molt humana: el poeta és un mèdium entre la realitat sensible i una transcendència intuïda. D’aquí ve el to sovint místic o extàtic d’alguns poemes (com el Cant espiritual), però sempre arrelat a l’experiència real.

Un altre tret característic és l’equilibri entre vitalitat i serenitat. Després d’un inici decadentista, Maragall abraça un vitalisme que celebra la vida, l’amor, la natura i la joventut com a fonts d’energia espiritual. No obstant, aquest vitalisme no és fútil: conviu amb la consciència del dolor i la mort, que el poeta sublima en comprensió i bellesa. Aquesta harmonia es nota en molts dels seus millors poemes, on la tristesa es veu compensada per un raig d’esperança o de bellesa redemptora. Un bon exemple és “En la mort d’un jove”, on enmig del dolor per la mort prematura sorgeix una imatge de serenor i bellesa (el jove embellit per la mort, el somriure sota les llàgrimes).

En definitiva, Maragall aporta a la literatura catalana una veu íntima però universal, espiritual però senzilla, arrelada a la terra catalana però oberta als corrents europeus. Esdevé, en paraules de la Gran Enciclopèdia Catalana, “un dels intel·lectuals catalans més influents de tots els temps”, gràcies a la seva obra poètica i a la seva actitud cívica exemplar.

A continuació, s’analitzen cinc de les seves poesies més representatives –La vaca cega, En la mort d’un jove, Oda a Espanya, Paternal i Excelsior– per tal d’il·lustrar aquests temes i aquest estil en la pràctica poètica de Joan Maragall.

Anàlisi de cinc poesies representatives

La vaca cega (1893)

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va desfer-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d'altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l'esquellot mentre pasturen

l'herba fresca a l'atzar, ella cauria!

Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,

i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se'n torna

orfe de llum sota el sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant lànguidament la llarga cua.

(Joan Maragall, Poesies, 1895)

“La vaca cega” és probablement el poema més conegut de Maragall i un dels més emblemàtics de la poesia catalana. El compon l’agost de 1893 a Sant Joan de les Abadesses, al Pirineu, i forma part de la sèrie de poemes Pirinenques del seu primer llibre Poesies. El poema s’inspira directament en un fet real que presencia l’autor: durant una excursió al camp amb la família, Maragall veu una vaca que ha perdut la vista (un vailet li ha buidat un ull d’una pedrada, i l’altre ull se li ha malmès) anar a beure aigua a una font, caminant a les palpentes. Tothom s’espanta i s’aparta de l’animal, menys Maragall, que es queda observant-la amb fascinació i parlant amb el pastor que l’acompanya. Impressionat per l’escena, en arribar a casa s’aïlla al seu estudi i en surt al cap de poca estona amb el poema enllestit. Pocs dies després l’envia al seu amic Miquel dels Sants Soler (qui l’inclourà a la revista L’Avenç). El 1895, Maragall l’incorpora al llibre Poesies, dins la secció Pirinenques, que recull poesies inspirades en la natura pirinenca.

El poema descriu, amb una senzillesa commovedora, el pelegrinatge de la vaca cega fins a l’abeurador: «Topant de cap en una i altra soca, / avançant d’esma pel camí de l’aigua, / se’n ve la vaca tota sola. És cega.». Maragall retrata els moviments de l’animal –com camina vacil·lant, com s’allunya del ramat, com topa amb la pica de la font i finalment beu– amb una mirada tendra i compassiva. La vaca, malgrat la seva desgràcia, persevera obstinada a satisfer la set, en solitud i foscor. L’autor gairebé la personifica, atribuint-li una “noble tragèdia” i un aire de fatalitat moral. L’última imatge és colpidora: la vaca, després de beure poc i amb prou feines, aixeca el cap immens al cel i parpelleja sobre els ulls morts; sota el sol que crema, se’n torna vacil·lant, “orfe de llum”, movent llangorosament la cua.

Els temes que emergeixen en “La vaca cega” estan estretament lligats al Modernisme i al propi univers de Maragall. D’una banda, destaca el tema de la natura: el poeta descriu l’entorn rural pirinenc (prats, comes, cingles, fonts) no pas de manera objectiva, sinó impregnada de la seva emoció i empatia. És una descripció subjectiva de la natura: Maragall no es limita a pintar un paisatge, sinó que comunica les sensacions i sentiments que aquest li evoca. Aquí la natura apareix serena i bella (els prats silenciosos, l’aigua fresca, el cel enorme) en contrast amb el patiment de l’animal. D’altra banda, el poema explora la solitud i la incomprensió: la vaca avança “tota sola”, ja no pot seguir les companyes que pasturen felices («Ses companyes… fan dringar l’esquellot mentre pasturen l’herba fresca a l’atzar… ella cauria»). Aquesta vaca cega i marginada s’ha interpretat sovint com una al·legoria dels artistes modernistes incompresos i rebutjats per la societat. Com la vaca, Maragall i els seus contemporanis bohemis es veuen “orfes de llum” enmig d’una societat que no els entén, caminant a les fosques guiats només per la seva intuïció artística. En clau més política, s’ha fet també una lectura nacional: la vaca cega representa la Catalunya de l’època, ressentida i aïllada del ramat (d’Espanya) però amb un esperit de lluita per descobrir la veritat del seu ésser, malgrat les ensopegades constants. Aquesta interpretació nacionalista connecta amb l’esperit catalanista i regenerador de Maragall: igual que la vaca, Catalunya ha de topar contra les soques (obstacles) fins a saciar la seva set de justícia i llibertat.

Pel que fa als recursos poètics, “La vaca cega” sobresurt per la seva riquesa i alhora naturalitat. Maragall hi utilitza diverses figures retòriques per intensificar els contrastos: una evident és l’antítesi entre la foscor en què viu la vaca i la claror lluminosa del paisatge pirinenc. També contrasta l’aigua viva de la font (símbol de vida) amb la “mort en vida” de la vaca cega. Hi trobem una bella metàfora en anomenar la vaca «orfe de llum» –expressió que transmet poèticament la seva ceguesa absoluta, com si la llum fos una mare perduda. Hi ha enumeració i paral·lelisme en els versos que llisten els llocs on pasturen les altres vaques: «pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera», accentuant la idea que la resta del món segueix el seu curs natural mentre la protagonista resta isolada en la foscor. Maragall utilitza també la personificació: atribueix “silenci” als prats, com si els prats callessin respectuosament, i un “gest tràgic” a la vaca quan alça el cap al cel, dotant l’animal d’una mena de consciència gairebé humana del seu destí.

El to del poema és d’una commoció continguda: el poeta no cau en el sentimentalisme fàcil, sinó que narra el fet amb pietat serena. Això permet al lector “sentir” la tragèdia de la vaca sense artificis. Maragall aconsegueix transmetre’ns la profunda emoció tràgica que li produeix veure aquell ésser tan indefens i alhora tan digne en la seva desgràcia. Tal com ell mateix indica, només des de la compassió (en el sentit etimològic de “patir amb”) es pot trobar una força vital en aquesta tristesa. De fet, l’estudiós Arthur Terry apuntarà que el poema comunica “una força vitalitzadora que ve de la compassió”. És a dir, en compadir la vaca, el poeta i el lector experimenten una forma superior d’empatia que, paradoxalment, enalteix la vida. Aquesta és la grandesa de “La vaca cega”: convertir un petit drama rural en una reflexió universal sobre la compassió, la solitud i la perseverança davant l’adversitat. No és estrany que sigui considerat “un dels poemes més coneguts de Maragall” i del repertori català, traduït a diverses llengües (Unamuno el traduirà al castellà) i fins i tot il·lustrat en l’imaginari popular. Amb aparents ingredients humils (una vaca ferida, un paisatge pastoral), Maragall crea una obra mestra de la poesia intimista i simbòlica.

En la mort d’un jove (1900)

Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...

Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.

Somreies a la força dels teus muscles

i glaties per guerres i corones,

i tot de cop t'has esllanguit per terra

amb els ulls admirats...

Ai, la Mort, i que n'ets d'embellidora!

Aquell teu primer vel, quan el llançares

damunt de l'hèroe en flor, tots somriguérem

sota els plors estroncats, que una serena

va començar a regnar en el pit i el rostre

del moribund. L'alè anava i venia

suaument emperesit, fins que esperàrem...

I no tornà... Llavores esclataven

més alts els plors al Cel... Ell ja no hi era...

Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...

(Joan Maragall, Visions & Cants, 1900)

“En la mort d’un jove” és un poema elegíac que Maragall inclou a Visions & Cants (1900), concretament en la secció central anomenada Intermezzo. Es tracta d’un poema circumstancial i íntim, escrit arran d’un esdeveniment colpidor en la vida de l’autor: la mort prematura del seu cunyat William Noble l’any 1895. Willie Noble, germà de Clara (esposa de Maragall), mor als 21 anys d’edat, probablement a causa d’una tisis, i Maragall en queda profundament afectat. El poema, però, no s’escriu immediatament el 1895; sembla que Maragall el redactarà uns anys després, madurant el seu dol, fins a publicar-lo el 1900 com a homenatge pòstum al “jove” desaparegut. En tot cas, “En la mort d’un jove” és una plasmació exemplar de la paraula viva: l’autor comparteix amb el lector l’emoció pura i sincera que li provoca la mort d’un ésser estimat, cristal·litzant-la en versos d’una espontaneïtat colpidora.

El poema es presenta en dues estrofes desiguals, de mètrica lliure (els versos no segueixen un patró fix de síl·labes ni rima, excepte alguna repetició significativa). Aquesta estructura irregular respon, sens dubte, a la commoció de l’autor: Maragall trenca les formes estàndard per adaptar-les al batec del seu sentiment, fet molt coherent amb els principis modernistes. A la primera estrofa, el poeta s’adreça directament al jove difunt, en segona persona: «Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim… / Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.». Des del primer vers, l’autor situa la mort del jove en un context de bellesa natural (un ponent dolcíssim, és a dir, un capvespre suau) i alhora heroic (el jove cau com un lluitador que marxava al combat). Efectivament, Maragall mitifica el difunt representant-lo com un jove guerrer ple de força i ideals: «Somreies a la força dels teus muscles / i glaties per guerres i corones…». Aquest retrat idealitzat reflecteix el vitalisme característic de la joventut: el noi, en plena flor de la vida, somriu confiat en la seva força i anhela grans gestes (corones de glòria). De sobte, però, la mort arriba i el deixa prostrat a terra: «…i tot de cop t’has esllanguit per terra / amb els ulls admirats…». La caiguda és brusca i antinatural –com destaca el recurs “tot de cop”–, i ens el mostra amb els ulls admirats, com meravellat o incrèdul en el moment final. Aquí Maragall expressa implícitament la seva indignació per la injustícia de la mort: és indignant que a un jove ple de ganes de viure li sigui arrabassada de sobte l’oportunitat de realitzar els seus somnis. El poeta, enfurismat amb el destí, compara el jove amb un soldat que mor en combat, per subratllar el sentit tràgic i injust d’aquesta pèrdua irreparable.

A la segona estrofa, el registre canvia: ara Maragall es dirigeix en segona persona a la Mort mateixa, a qui personifica i fins i tot qualifica d’embellidora: «Ai, la Mort, i que n’ets d’embellidora!». Aquest vers sorprenent condensa la idea central del poema: la mort, tot i ser dolorosa, ha posat un vel de bellesa serena damunt el rostre del jove heroi. Maragall descriu poèticament l’agonia final: la Mort llança el seu “primer vel” damunt l’“hèroe en flor” (metàfora del jove en la plenitud de la vida), i tots els presents es troben somrient entre llàgrimes en veure com una “serena” (calma) comença a regnar en el pit i el rostre del moribund. És a dir, el rostre del jove agonitzant adquireix una pau i bellesa que alleugereixen, en part, el dolor dels qui l’envolten. Maragall utilitza aquí la imatge del somriure entre plors: «tots somriguérem sota els plors estroncats». Aquest oxímoron (somriure vs. plorar) transmet magistralment l’emoció contradictòria del moment: la tristesa pel comiat es barreja amb una estranya dolcesa en veure la tranquil·litat amb què el jove s’adorm en la mort. Quan arriba l’instant final («I no tornà [l’alè]… Llavores esclataven més alts els plors al Cel… Ell ja no hi era…»), els plors es desfermen del tot i s’eleven al cel en forma de lament. No obstant, el poema no acaba en aquesta nota de desesperació, sinó que retorna, cíclicament, a la imatge inicial del capvespre: «Però a fora, al camp, era un ponent dolcíssim…». La repetició d’aquest vers (que era també el primer) tanca el poema en forma de cercle. Ara, però, el ponent dolcíssim adquireix un doble sentit: d’una banda, és el mateix capvespre serè que acompanya la mort del jove (com un escenari impassible de la tragèdia humana); de l’altra, simbolitza la continuïtat cíclica de la natura i de la vida, en contraposició a la brevetat de la vida humana. Mentre l’home mor i se’n va, la natura segueix el seu curs, indiferent però bella, acollint potser l’ànima del jove. Així, Maragall ens deixa amb una reflexió transcendent: la mortalitat humana contrasta amb la permanència i renovació constant de la natura, que esdevé gairebé immortal. Aquest contrast, lluny de ser cruel, apunta a una certa conciliació: la mort individual s’insereix en l’harmonia de la natura.

Des d’un punt de vista temàtic, “En la mort d’un jove” aborda els grans temes universals de la mort i la joventut, però filtrats pel prisma del vitalisme. No és un lament fúnebre desesperançat, sinó que celebra tàcitament la vida intensa que tenia el jove (el seu somriure, les ganes de lluitar) i, fins i tot, la bellesa redemptora que pot tenir una mort serena. La Mort és vista com una força que, per dura que sigui, revesteix el jove d’una glòria tranquil·la –d’aquí l’adjectiu “embellidora” que tant sorprèn però que concentra la visió gairebé sacralitzada de la mort en aquest poema. La influència de la idea romàntica del “bell morir” és clara, però Maragall la tracta amb una sensibilitat moderna i íntima. D’altra banda, el poema és un magnífic exemple de la seva teoria de la paraula viva: es nota que està escrit a raig, forçat per la necessitat urgent d’expressar el sentiment pur del moment. Com diu un estudi, “les experiències vitals produeixen una emoció transcendental a l’autor i [ell] les cristal·litza de manera espontània en el poema”. Aquí l’experiència vital és la pèrdua i l’emoció transcendental és la barreja de dolor i revelació de bellesa que això li provoca, i el poema n’és la cristal·lització gairebé immediata.

En l’aspecte formal, cal destacar l’ús de diverses figures retòriques i imatges potents: l’apòstrofe a la Mort personificada (“Ai, la Mort”), que li dona un protagonisme dramàtic; la metàfora del jove com a “hèroe en flor”, que subratlla la idea d’una vida jove truncada en el seu moment més florit; o la imatge final del capvespre dolç, que funciona com a símbol del tancament d’una vida i alhora de la continuïtat de l’ordre natural. El to del poema va des de l’èpic (en la presentació del jove com a guerrer) fins a l’elegíac íntim (en la segona part, més reflexiva i plorosa), per acabar en un to quasi contemplatiu amb la visió del capvespre.

En resum, “En la mort d’un jove” és una elegia on Maragall converteix una experiència personal de dol en art universal. Comparteix amb el lector la seva angoixa i el seu consol, la seva rebel·lió i la seva acceptació. És notable com en tan sols 20 versos aconsegueix traçar el trajecte emocional complet davant la mort: de la rebel·lió vitalista (el jove que lluita i somriu) a l’acceptació serena (la bellesa en la mort, la pau del capvespre). Aquesta complexitat emocional, expressada amb una aparent senzillesa, fa del poema una peça mestra del gènere elegíac modernista. A més, demostra la capacitat de Maragall per infondre espiritualitat i lluminosa humanitat fins i tot en els moments més foscos de l’existència.

Oda a Espanya (1898)

Escolta, Espanya, la veu d’un fill

que et parla en llengua no castellana:

parlo en la llengua que m’ha donat

la terra aspra;

en ‘questa llengua pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa dels saguntins

i dels qui per la pàtria moren;

les teves glòries i els teus records,

records i glòries només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te molt altament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes vida és la sang,

vida pels d’ara i pels que vindran;

vessada, és morta.

Massa pensaves en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies a mort els fills,

te satisfeies d’honres mortals

i eren tes festes els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos marxar replens

dels fills que duies a que morissin:

somrients marxaven cap a l’atzar;

i tu cantaves vora del mar

com una folla.

On són els barcos? On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, no tens ningú.

Espanya, Espanya, retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t de tant de mal;

que el plor et torni fecunda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

(Joan Maragall, Visions & Cants, 1900)

“Oda a Espanya” és un poema cívic de caràcter polític, escrit per Joan Maragall l’any 1898, en plena crisi per la derrota d’Espanya en la guerra de Cuba. Publicat inicialment a la revista Catalònia (el 1898) i després inclòs als Cants de Visions & Cants (1900), aquest poema representa el crit de dolor i protesta de Maragall –en tant que català i espanyol desencisat– davant el desastre colonial i la política immobilista de l’estat espanyol de finals del segle XIX. Ens trobem, doncs, davant d’una peça clau del literatura catalanista, considerada una de les més contundents crítiques poètiques a l’Espanya de la Restauració.

L’Oda a Espanya s’emmarca en els anomenats “Tres cants de la guerra” (juntament amb “Els adéus” i “Cant del retorn”), que Maragall escriu entre 1896 i 1899 sobre la guerra de Cuba. En particular, “Oda a Espanya” neix com a resposta al Desastre del 98: Espanya, derrotada pels Estats Units, perd les colònies de Cuba, Filipines i Puerto Rico. Aquest fet posa fi a l’últim mite de grandesa imperial espanyola i precipita una crisi profunda. A Catalunya, que tenia forts lligams comercials amb Cuba, la pèrdua colonial es viu amb irritació contra Madrid, a qui es culpa d’haver conduït la nació al desastre per obstinació i miopia política. El catalanisme, fins llavors força cultural, pren embranzida política amb una crítica feroç al centralisme. Maragall, que no és polític però sí intel·lectual compromès, es fa ressò d’aquest sentiment en la seva oda.

El poema pren la forma d’una oda (cant líric exaltat) adreçada directament a Espanya. Des del primer vers invoca l’atenció del país amb un to imperatiu i quasi solemne: «Escolta, Espanya…». Aquest apòstrofe inicial –“escolta”– ja denota l’afany de sacsejar la consciència de la nació espanyola. Maragall es presenta com “la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”. Aquí rau una de les frases més citades: el poeta recalca que parla en català, la llengua “que m’ha donat la terra aspra”, i subratlla que en aquesta llengua molt pocs li han parlat a Espanya, mentre que en una altra (el castellà) massa ho han fet. És una manera elegant de dir que la veu catalana ha estat ignorada, ofegada entre tantes veus castellanes que parlen d’Espanya. L’oda posa sobre la taula, doncs, la qüestió de la plurinacionalitat i plurilingüisme de l’estat, i retreu a Espanya la seva insensibilitat envers les nacions com Catalunya.

Tot seguit, Maragall passa a enumerar els retrets envers l’Espanya oficial. Li diu que li han parlat massa de glòries passades, de gestes heroiques com les de Sagunt, Numància o Lepant, i que s’ha satisfet massa de “records i glòries només de morts”. En comptes de viure del passat, Espanya hauria d’afrontar la realitat present. Maragall denuncia que l’Espanya monàrquica i centralista és trista, governada per una oligarquia agrària i retrògrada oposada al progrés (en clara al·lusió a l’antítesi entre una Espanya caciquil i una Catalunya moderna i industrial). Un vers diu: «te satisfeies d’honres mortals / i eren tes festes els funerals, oh trista Espanya!», mostrant com Espanya celebrava morts i martiris en comptes de celebrar la vida i el progrés. Aquesta crítica s’emmarca en el corrent regeneracionista espanyol (Costa, Unamuno, etc.), que també clamava contra la glorificació d’un passat caduc i demanava “europeïtzar” Espanya.

Un dels punts àlgids del poema arriba quan el poeta implora a Espanya que no malbarati la sang dels seus fills. Espanya és interpel·lada com a mare, però una mare que ha esdevingut insensible al patiment dels seus fills. Aquesta és una de les claus emotives del poema: l’ús de la relació mare-fill per expressar tant l’estimació com la decepció. Maragall estima Espanya (d’aquí que li parli com a fill), però està profundament ferit pel seu comportament. Li ve a dir: “mare, escolta el teu fill abans no sigui massa tard”.

En les estrofes finals, el to de súplica i admonició es transforma en un clam contundent. Maragall pregunta retòricament: «On ets, Espanya? – No et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre els teus fills?». Aquesta bateria de preguntes retòriques creixents expressa la desesperança: Espanya sembla absent, cega i sorda als seus fills. El terme “has desaprès d’entendre els teus fills” és especialment punyent: implica que potser abans (en algun moment històric) Espanya entenia les nacions que la formen, però que ara ho ha desaprès, ho ha oblidat completament. Davant aquesta incomunicació absoluta, el poeta ja només pot exclamar, en un vers final sec i dolorós: «Adéu, Espanya!». Aquest vers final és famós perquè resumeix l’ultimàtum de Maragall: si Espanya no canvia, si no escolta, només queda el comiat. No és exactament una declaració d’independència, però sí una desconnexió emocional: és el fill que, veient que la mare no el comprèn, decideix marxar i dir-li adeu. Cal tenir present que anys després (1908) Maragall escriuria un poema titulat “Visca Espanya” (dins un intent d’iberisme federal), però és una peça molt menys coneguda i que no contradiu la cruesa de l’oda, sinó que la matisa en un altre context.

Quant als recursos expressius, a banda dels esmentats apòstrofs i preguntes retòriques, l’Oda a Espanya utilitza un to elevat però col·loquial alhora, evitant la grandiloqüència buida. Hi ha anàfores com “Escolta, Espanya” repetit, que li donen ritme i èmfasi. També l’ús d’exclamacions (Oh trista Espanya!, Adéu, Espanya!) subratllen l’emoció intensa. Maragall combina imatges bíbliques (el fill pròdig que parla a la mare) amb referències històriques (Sagunt, Numància, etc.) per reforçar el missatge. La mètrica és flexible, però hi predominen versos de 4 síl·labes tòniques separades per cesura (típic de la tradició de lo Gayter del Llobregat i altres odes patriòtiques catalanes), cosa que dona un aire de cant popular però solemne.

L’impacte d’Oda a Espanya va ser notable. En el seu moment va suscitar polèmica i admiració: els cercles catalanistes la van elogiar com la formulació literària dels seus sentiments, mentre que en ambients espanyolistes es considerava deslleial. Amb el temps, ha esdevingut un poema simbòlic, sovint citat en clau política. Expressa en forma poètica un desencant històric que anirà creixent al llarg del segle XX. Malgrat estar escrit el 1898, els seus versos han mantingut vigència per a moltes generacions de catalans que s’hi han reconegut. Per això, es troba en la memòria col·lectiva frases com “Escolta, Espanya” o “Adéu, Espanya”. És un exemple de com Maragall posa el seu talent al servei d’un tema col·lectiu sense perdre genuïnitat lírica: l’Oda a Espanya és alhora un crit polític i un bell poema d’amor no correspost cap a una pàtria somiada que no va ser. Amb ell, Maragall es consolida com el poeta civil per excel·lència del Modernisme català.

Paternal (1893)

Furient va esclatant l'odi per la terra,

regalen sang les colltorçades testes,

i cal anar a les festes,

amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal - la gent trèmula es gira:

la crueltat que avança, - la por que s'enretira,

se van partint el món...

Mirant el fill que mama, -la mare que sospita,

el pare arruga el front.

Pro l'infant ignoscent,

que deixa, satisfet, la buidada mamella,

se mira an ell, - se mira an ella,

i riu bàrbarament.

(Joan Maragall, Poesies, 1895)

El poema “Paternal” té un origen ben definit i dramàtic: va ser escrit la nit del 7 de novembre de 1893, immediatament després de l’atemptat anarquista del Liceu de Barcelona. Aquell vespre, al Gran Teatre del Liceu, l’anarquista Santiago Salvador llança dues bombes Orsini contra el públic burgès que omple la sala; una de les bombes explota, causant una vintena de morts i escampant el pànic. Joan Maragall es troba entre els espectadors, al quart pis del teatre, i en resulta il·lès físicament, però profundament colpit pels fets. En tornar a casa, commogut pel que ha vist –cossos ferits, terror col·lectiu, confusió– sent la necessitat d’expressar aquell sentiment punyent. Així neix “Paternal”, poema breu que Maragall escriu gairebé en calent, i que posteriorment inclourà en el llibre Poesies (1895), dins el bloc titulat Claror.

El títol Paternal ens dona una pista: el poema adopta la perspectiva d’uns pares (paternal) davant dels fets terribles. Maragall, pare de família des de 1891, contempla aquella violència sense sentit i pensa en els seus fills, en les noves generacions, i en quin món els espera. El text del poema, escrit en català amb la ortografia de l’època, s’obre situant-nos just “Tornant del Liceu en la nit del 7 de Novembre de 1893” (subtítol). Tot seguit comença la descripció: «Furient va esclatant l’odi per la terra, / regalen sang les coll-torçades testes, / i cal anar a les festes / amb pit ben esforçat, com a la guerra.». En aquests primers versos, Maragall sintetitza la imatge dantesca de l’atemptat: l’odi que esclata furiós arreu (la bomba simbolitza l’odi de classe), els caps decapitats o ferits que regalimen sang (imatge fortíssima de les víctimes al Liceu), i la constatació que anar al teatre s’ha convertit en quelcom tan perillós com anar a la guerra. La comparació “cal anar a les festes amb pit ben esforçat, com a la guerra” indica que la vida mundana dels burgesos ja no és segura; l’alegria (festes) conviu amb la por mortal (guerra). Aquí ja veiem l’ús d’antítesis i contrastos que travessa el poema: odi vs. festa, vida refinada vs. mort violenta, etc.

La següent part del poema mostra l’escena de pànic: «A cada esclat mortal – la gent trèmola’s gira: / la crueltat que avança – la por que s’enretira, / se van partint el món…». Quan explota la bomba (esclat mortal), la gent es gira tremolant; s’instal·la un caos on cohabiten la crueltat i la por. La imatge és quasi cinematogràfica: d’un costat l’anarquista cruel avançant (tirant bombes), de l’altre la por col·lectiva fent recular la gent. Maragall diu que “es van partint el món”: el món es divideix entre botxins i víctimes, entre agressors i atemorits. En aquest context, ell fixa la mirada en una escena concreta i simbòlica: «Mirant al fill que mama – a la mare que sospira, / el pare arruga el front.». És a dir, entre la multitud hi ha una família: un nadó lactant al pit de la mare, la mare sospirant (espantada) i el pare observant la dona i el fill mentre arrufa el front. Aquesta petita escena és clau: representa la protecció paterna i alhora la preocupació pel futur. Enmig del terror, el pare (metàfora de Maragall mateix) es concentra en la seva esposa i fill: el nadó segueix mamant aliè a tot, la mare sospira angoixada, i el pare frunzeix el front, és a dir, es preocupa i reflexiona. Aquí apareix el motiu paternal: la resposta de l’adult responsable davant el caos és de patiment contingut i de responsabilitat, pensant en com protegir la família.

El poema culmina amb uns versos colpidors: «Però l’infant innocent, / que deixa, satisfet, la buidada mamella, / se mira a ell – se mira a ella, / i riu bàrbarament.». Després de mamar fins saciar-se, el nadó mira el pare (se mira an ell), mira la mare (se mira an ella) i esclata en un riure espontani, ignorant el drama. El riure és descrit com “bàrbarament”, un adverbi sorprenent: vol dir que riu amb una alegria salvatge, primitiva, completament aliena a la civilització i al dolor del moment. Aquesta imatge final és molt potent i genera múltiples interpretacions. S’hi condensa un contrast radical: la innocència feliç del nadó versus la barbàrie de l’atemptat. El riure de l’infant, en un altre context, seria encisador; aquí, enmig de la tragèdia, sona fora de lloc, gairebé cruel. Maragall l’anomena “bàrbar” possiblement perquè li produeix un esglai: com pot ser que el fill rigui enmig de la mortaldat? Clarament, el nadó no en sap res –és innocent–, però el seu riure fereix la sensibilitat del pare que arrossega l’horror viscut. Aquesta escena encapsula la idea que la vida continua insensible al dolor: la naturalesa (representada pel nadó instintiu) segueix el seu curs (el nadó menja i riu) mentre la cultura i la moral (els pares conscients) pateixen.

El tema central de “Paternal” és, per tant, la contradicció entre la barbàrie i la innocència i el sentiment de responsabilitat paterna davant un món esquinçat per la violència. Maragall, com a home de pau i pare de família, experimenta l’horror no només pel que veu, sinó per allò que implica: quin futur tindran els fills en un món on “furient esclata l’odi”? El poema és un crit ofegat de protecció: el pare arrufa el front perquè vol aturar aquesta bogeria, vol preservar la família. Però la darrera rialla del nadó li mostra que la innocència és aliena a la moral; el nadó riu sense saber que riu “bàrbarament”, com un petit tirà inconscient. Potser Maragall hi insinua que tots som bàrbars mentre no coneixem el dolor, i que la civilització (paternal) consisteix a sentir por i pietat.

Formalment, “Paternal” és un poema breu (tres estrofes o blocs) de versos tetrasil·làbics i alexandrins combinats, amb rima irregular. L’estil és narratiu-descriptiu, però travessat d’imatges dures: “coll-torçades testes regalen sang” (metonímia violenta per dir que hi ha caps destrossats sagnant). També trobem l’antítesi i contrast constant entre crueltat i por, riure i plor, festa i guerra, etc., subratllant la dissonància de la situació. El ritme té alguna rima interior i al·literacions que li donen emotivitat (per exemple, “furient… l’odi… regalen sang… festes… guerra” – els sons ressalten la cruesa).

El to és contingut, sense exclamacions explícites, però es palpa la tensió sota la superfície. No hi ha cap comentari moral o explícit de l’autor: ell es limita a mostrar l’escena i deixar que el lector senti l’esgarrifança del riure final. Això el fa un poema molt modern en el tractament: no és pamfletari ni melodramàtic, sinó suggestiu i ambivalent, propi d’un poeta testimoni.

Des del punt de vista temàtic dins l’obra de Maragall, “Paternal” connecta amb la seva faceta de poeta cívic i preocupat pels conflictes socials. Si a “Oda a Espanya” denunciava l’Espanya política, aquí a “Paternal” retrata la violència anarquista i la perplexitat burgesa. És, en el fons, un altre tipus de “cant de guerra”, però enfocat a la guerra social interna. Maragall no pren partit explícitament en el poema (no parla de justícia o injustícia social), només reflecteix l’horror. Però implícitament, el fet que tituli “Paternal” i es posi del costat del pare que protegeix el seu nadó, ens diu que Maragall condemna la violència i aposta per l’amor paternal i la innocència per damunt de l’odi. Curiosament, però, li queda un regust agredolç: l’últim riure no és triomfal, és bàrbar. Potser vol indicar que la innocència sola no basta, que cal educació i cultura (el paper paternal) per transformar aquella barbàrie instintiva (tant la de l’anarquista com la del nadó inconscient) en una civilitat més humana.<7p>

En resum, “Paternal” és un poema breu però intens on Maragall canalitza la seva experiència directa d’una tragèdia. Destaca per la força de les seves imatges i per la manera com contraposa instint i consciència, violència i amor patern. És, a més, un document literari de primer ordre sobre un episodi històric (l’atemptat del Liceu) i sobre l’esperit d’una època: la Barcelona de fi de segle, amb la seva esplendor i el seu sotragada per la conflictivitat social. Per a Maragall, l’experiència serveix per reafirmar la seva convicció que només la pietat i la comprensió (com demanarà a “La ciutat del perdó” el 1909) poden redimir aquesta violència sense sentit. “Paternal” ens mostra la seva mirada humana, sensible i preocupada pel llegat que deixarem als qui venen – una preocupació que transcendeix el moment i ressona en qualsevol pare o mare davant un món convuls.

Excelsior (1895)

Vigila, esperit, vigila;

no perdis mai el teu nord;

no et deixis dur a la tranquil.la

aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,

no miris les platges roïns,

dóna el front an el gran aire;

sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses

del cel al mar transparent;

sempre entorn aigües esteses

que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble;

fuig dels horitzons mesquins;

sempre al mar, al gran mar noble:

sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja;

oblida't de tot regrés;

no s'acaba el teu viatge;

no s'acabarà mai més.

(Joan Maragall, Poesies, 1895)

“Excèlsior” (sovint escrit Excelsior, amb grafia original) és un poema que tanca el primer llibre de Maragall, Poesies (1895), actuant com a epíleg o colofó del recull. El títol, un terme llatí que significa “més amunt” o “el més elevat”, ja n’indica el to de la composició. Escrita l’any 1895, quan Maragall tenia 34 anys, “Excelsior” representa el seu ideari vitalista i inconformista de maduresa, en contraposició als dubtes decadentistes inicials. En aquest poema, Maragall expressa una mena de missatge o consigna: cal mantenir sempre elevat l’esperit, no caure en la comoditat ni en la resignació, sinó cercar ideals alts pels quals lluitar constantment.

Des del punt de vista temàtic, Excelsior és un cant a l’inconformisme vital. Maragall hi proclama que no podem deixar que l’ànima s’adormi en la rutina o en les satisfaccions fàcils, sinó que hem de tenir sempre un nord, un ideal que ens guiï i ens impulsi cap amunt. En paraules de la Viquipèdia: “Maragall expressa en aquest poema el seu punt d’inconformisme vital que ha de permetre no caure en posicions acomodades que impedeixin tenir uns ideals pels quals treballar i lluitar constantment”. Efectivament, el poema encoratja el lector (o potser el propi poeta, com a auto-exhortació) a vigilar, vetllar i perseverar en l’esforç espiritual. Un dels versos més citats d’Excelsior diu: «Vigila, esperit, vigila, no perdis mai el teu nord…». En aquests mots, Maragall s’adreça al seu esperit (i per extensió a l’esperit col·lectiu) demanant-li que es mantingui despert i que no perdi la brúixola dels ideals. Es percep aquí la influència del pensament de Nietzsche que Maragall coneix d’aquells anys: l’esperit com a voluntat de superació, com a esperit lliure que no es pot sotmetre a la inèrcia. També ressona l’ideal romàntic del Sturm und Drang (tempesta i ímpetu) mesclat amb una serenor clàssica: lluitar, però amb un horitzó, amb una llum al far.

La vida és representada al poema com un esperit salvatge que es mou incessantment. Maragall hi exalta la idea de la vida ascendent: tot en la natura i en l’esperit humà tendeix cap a l’excel·lència, cap a l’excels (d’aquí el títol). Per això cal rebutjar l’esperit decadent, malaltís o rendit. Recordem que just en aquesta època Maragall s’està allunyant del decadentisme. Ell i altres modernistes catalans veuen el decadentisme (mòrbid, pessimista, esteticista) com un “perill d’impotència” i propugnen un retorn al vitalisme optimista, més d’acord amb la conjuntura històrica catalana que exigia energia i acció. “Excelsior” és, en certa manera, el manifest poètic-vital d’aquesta aposta pel vitalisme.

En l’àmbit estilístic, el poema té un to clarament imperatiu i exhortatiu. Maragall utilitza sovint la segona persona per adreçar-se, com hem vist, a l’esperit. També fa servir imatges relacionades amb l’alçada, la llum, el camí… És possible que hi hagi metàfores muntanyenques o marineres (no disposem aquí del text complet, però pel títol i l’època se’n poden suposar referències al cel, als cims, a l’estrella polar com a guia, etc.). Aquest tipus d’imatges són habituals en poesia de superació. A més, hi ha un ús destacat de l’al·literació de la “v” en “vigila, esperit…” que aporta musicalitat i èmfasi. La mètrica i rima d’Excelsior crec que són irregulars, probablement combinant versos decasíl·labs amb d’altres, però sempre amb un ritme fluid que empeny cap endavant, com si cada vers volgués anar més enllà del precedent.

Cal situar “Excelsior” en la trajectòria de Maragall: ve després de poemes com “L’oda infinita” (1888) i “La vaca cega” (1893) i “Paternal” (1893), i just abans de la fase patriòtica de Visions & Cants. Per tant, és el moment en què ell clou el seu primer cicle líric. Que el posés com a epíleg de Poesies mostra que li atorgava un valor de síntesi o conclusió. En efecte, en aquell recull hi havia peces decadentistes (Estrofes decadentistes) però ell acaba amb Excelsior, indicant la direcció que vol prendre: cap amunt, cap a la llum. És com si es digués a si mateix i als lectors: “hem explorat la nit de l’ànima, ara toca alçar-nos amb energia renovada”. És sabut que poc després Maragall lluitarà per portar la cultura catalana a un nivell europeu, cosa que va fer tant amb la ploma com amb les accions cíviques. El crit d’Excelsior en certa manera profetitza la missió que ell i la seva generació emprendran: elevar la literatura, el país, l’ànim col·lectiu.

La recepció del poema va ser positiva, encara que potser Excelsior no assolirà la popularitat d’altres poemes més narratius o descriptius de Maragall. Tanmateix, la crítica n’ha destacat l’alè profètic. Hi ha estudiosos que l’analitzen al costat d’altres cants generacionals, com “Juventud” de Costa i Llobera (per citar un poeta mallorquí coetani). Vilanova, per exemple, comparà Excelsior amb un poema de Costa i Llobera, veient-hi un programa ideològic de la joventut modernista. Excelsior vindria a ser l’aventura intel·lectual modernista portada a la poesia. No és casual que Excelsior donés títol molts anys després (2010) a un article de Vilaweb –“Excelsior, l’aventura intel·lectual modernista”– reflexionant sobre el llegat modernista.

En l’aspecte de recursos literaris, a part de l’imperatiu esmentat, es pot remarcar l’ús de la metonímia i personificació: Maragall tracta l’esperit com un ésser autònom a qui es pot parlar, vigilar, etc. Això li dona cos a un concepte abstracte, fent-lo gairebé un personatge. També hi pot haver contrastos entre nord (guia) i sud (perdre el rumb), llum i foscor, estel fix i mar en moviment, etc., tot per reforçar la idea de mantenir el rumb entre les inclemències.

En definitiva, “Excelsior” és un poema breu però intensament representatiu del vessant esperançador i combatent de Joan Maragall. Si en altres poemes es mostra el Maragall contemplatiu, compadit o indignat, aquí veiem el Maragall idealista i motivador. El seu llegat no és només haver cantat la bellesa o el dolor, sinó també haver empès la seva generació a no abandonar els ideals. Amb Excelsior, el poeta sembla conjurar els perills de la decadència i infondre ànims per a un futur millor. Aquest missatge de superació personal i col·lectiva connecta amb l’actualitat de qualsevol època: sempre hi ha el risc d’acomodament i sempre és necessari algú que cridi “Amunt!”. En Maragall, aquell “Amunt, amunt!” final de la seva vida ja ressonava, profèticament, en els versos impulsius d’Excelsior.

Bibliografia

  • Maragall, Joan. Poesies (1895) – Ed. L’Avenç. (Obra original que conté “La vaca cega”, “Paternal”, “Excelsior”, etc. [consulta de fragments a Viquitexts]).
  • Maragall, Joan. Visions & Cants (1900). (Obra original que inclou “Oda a Espanya” i “En la mort d’un jove”, entre d’altres [consulta de fragments i anàlisis]).
  • Casals, Glòria (ed.). Joan Maragall – Edició Crítica. Barcelona: La Magrana, 1998. (Conté comentaris sobre “La vaca cega” i altres poemes, citat al web Renaixença).
  • Mirador (revista), 5 setembre 1935. (Article de Joan Alavedra recollint el testimoni de Clara Noble sobre l’origen de “La vaca cega”).

Altres fonts consultades

 

Jordi Coll Vera - 2025


[1]
Institut d’Estudis Catalans.