Introducció

Curial e Güelfa és una gran novel·la de la literatura catalana, sovint injustament eclipsada pel prestigi i la difusió del Tirant lo Blanc. A diferència d’aquesta darrera, Curial e Güelfa no coneixerà la impremta en el seu temps: romandrà inèdita des de mitjan segle XV fins a la seva primera edició moderna, ja al segle XX. Aquest fet ha contribuït a l’aura de misteri que envolta l’obra. Malgrat els múltiples estudis i les propostes d’autoria que s’han formulat, és una novel·la anònima. Una obra enigmàtica i singular, que partint de la tradició del roman cavalleresc —amb influències de la Matèria de Bretanya, de Tristany i Isolda i dels Cavallers de la Taula Rodona— pren un rumb propi, amb una sensibilitat i una visió del món absolutament originals.

El segle XV, en el què s’inscriu la novel·la, és un moment de transició profunda, un segle tèrbol i complex. Aquesta etapa històrica, el “Quattrocento”, presenta grans paral·lelismes amb el nostre temps: una societat conscient de viure el final d’una etapa i d’una determinada manera d’entendre el món, alhora que un futur pròxim, nou i incert. Són èpoques de trànsit, difícils de viure però fascinants d’estudiar, plenes de tensions entre la tradició que es resisteix a desaparèixer i els brots d’innovació que anuncien una nova manera de pensar i de viure.

En el cas concret del Curial e Güelfa, aquestes tensions es manifesten en el mateix relat. Per una banda, hi trobem elements pròpiament medievals, com els ideals de cavalleria, els valors heroics i tot l’univers cortesà. Però, al mateix temps, s’hi comencen a perfilar actituds més modernes: una visió més humanista del món, una sensibilitat refinada, un gust per la cultura clàssica i per l’experiència interior del personatge. En aquest sentit, la novel·la s’inscriu plenament en la transició cap al Renaixement i reflecteix, amb una gran riquesa, el canvi de mentalitat que transforma la societat europea en els inicis de l’edat moderna. Curial e Güelfa no només és una peça literària d’extraordinari valor artístic, sinó també un testimoni viu d’un moment clau en la història cultural d’Occident.

Observem ara dues pintures del XV: el retaule de Sant Cosme i Damià de Jaume Huguet i la representació de la llegenda de Sant Jordi, de Bernat Martorell.

Fixem-nos en el luxe de la vestimenta de Sant Cosme i Sant Damià, metges i patrons de la medicina. Tot i ser cavallers, van armats, es representen com a burgesos vestits amb tot el luxe: barret, túnica, calces, sabates... Fixem-nos també en el refinament general de l'obra: el paviment, amb aquest intent de perspectiva, una sensació de profunditat que ja apunta cap un nou món. Tot ens indica aquest refinament cultural, aquesta nova sensibilitat, aquest luxe, aquest gust pel glamur o pel luxe que, d'alguna manera, veurem reflectit en la novel·la. L'altra imatge, representa un cavaller, concretament Sant Jordi, representat també amb tota mena de luxe —fixem-nos en l’arnès enjoiat ^[1]—. Derrotant al drac i alliberant la princesa.

Les imatges següents tipifiquen i transparenten la projecció i, d'alguna manera, la situació que han tingut les dues novel·les. A la dreta una imatge de la primera impressió del Tirant lo Blanc, el 20 de novembre de 1490 (edició valenciana de Nicolau Spindeler). La imatge de l'esquerra es correspon a un llibre manuscrit, un dels drames de la novel·la que aquí es comenta, el Curial e Güelfa. Una novel·la que quedarà inèdita. Travessa tota l'edat moderna, segles XVI, XVII i XVIII, en la més absoluta obscuritat. És redescoberta el segle XIX quan en Miguel Artigas, el director de la Biblioteca Nacional de Madrid, li comenta a Manuel Milà i Fontanals, que hi ha un manuscrit català que probablement és desconegut. Milà i Fontanals llegeix el manuscrit, en paper, no en pergamí, i queda absolutament entusiasmat per la novel·la i la dona a conèixer en una revista de projecció internacional, la Revue de Langues Romanes, de 1876, en el famós article «Notes sur trois manuscrites. Un roman catalan» ^[2].

Malgrat tot, passaran anys fins la primera edició de la novel·la l’any 1901. A partir d'aquí s'incorpora dins el «canon», dins del que considerem el quadre que recull les obres mestres i apareixerà a les diferents col·leccions dedicades a clàssics medievals.

La imatge anterior ens mostra la primera edició a cura de l'Antoni Rubió y Lluc del 1901; l’edició de la Biblioteca Catalana del Ramon Miquel y Planes del 1922; i, finalment, l’edició dins la col·lecció de prestigi creada per en Josep Maria de Casacoberta, l'editorial Barcino, la col·lecció Els nostres clàssics ^[3].

Datació de la novel·la

La datació de la novel·la Curial e Güelfa s’ha de fer mitjançant indicis interns, ja que l’obra no presenta cap data explícita. Un dels primers elements rellevants és que l’acció comença a Casale, que no esdevindrà capital del marquesat de Montferrat fins al 1433. Aquesta referència permet establir un terminus post quem, és a dir, una data mínima a partir de la qual podria haver estat escrita l’obra.

Un segon indici prové de l’ambientació cultural de la novel·la, profundament influïda per la tradició literària italiana i per un entorn italo-català. Les nombroses referències a autors com Dante, Petrarca i Boccaccio, així com l’estil culte del relat, fan pensar que l’autor formava part del cercle humanista i cortesà d’Alfons el Magnànim, establert a Nàpols després de la conquesta de la ciutat l’any 1442. El que ens aporta una altra data rellevant per acotar la redacció del text.

A més, l’obra al·ludeix a la lluita contra el "Gran Turc", el que es pot relacionar amb la caiguda de Constantinoble l’any 1453. Aquest fet històric indica que Curial e Güelfa és, com a mínim, posterior a aquest any. Finalment, hi ha una referència a l’organització dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem segons llengües, però sense esmentar la reforma de 1462, en què es reconeix oficialment la llengua catalana com a una de les llengües pròpies de l’ordre. L’absència d’aquesta menció fa pensar que la novel·la és anterior a 1462.

Tenint en compte tots aquests elements, sembla raonable situar la redacció de Curial e Güelfa entre els anys 1453 i 1462, probablement cap a mitjans del segle XV, i amb molta probabilitat uns anys abans del Tirant lo Blanc, que, com ja s’ha comentat anteriorment, es comença a escriure el 1460. Curial e Güelfa és doncs una obra plenament inserida en el context cultural del Renaixement mediterrani i de la cort d’Alfons el Magnànim.

L’autoria

L’autoria de Curial e Güelfa continua essent un dels grans enigmes de la literatura catalana. Tot i els diversos intents d’identificació, com ara la proposta d’un mercader de Solsona o d’un cavaller del cercle d’Alfons el Magnànim, l’obra es manté, a hores d’ara, com a anònima. No obstant això, sí que podem establir algunes característiques prou clares sobre la figura de l’autor a partir de l’anàlisi interna del text.

D’entrada, per la llengua utilitzada, es pot afirmar amb seguretat que l’autor prové del Principat de Catalunya, i no del Regne de València. Això el distingeix dels grans autors valencians de la literatura catalana del segle XV —com Joanot Martorell, Ausiàs March o Jaume Roig—.

L’autor mostra un profund coneixement sobre la història catalana, especialment sobre l’època de Pere el Gran i els grans llinatges nobiliaris (com els Cardona, els Montcada o els Pinós), fet que apunta cap a una persona amb formació historiogràfica i vincle amb els cercles aristocràtics. És també un home de cultura. Coneix bé la tradició medieval i clàssica i domina la sintaxi i l’estil de Ciceró, cosa que revela una formació humanista sòlida. El text deixa entreveure la influència dels grans autors italians —Dante, Petrarca, Boccaccio—, el que suggereix una estreta vinculació amb l’àmbit cultural del Quattrocento. En aquest sentit, sembla molt versemblant que l’autor de Curial e Güelfa fos un membre de la cort d’Alfons el Magnànim a Nàpols, ambient en què es cultivava precisament aquest tipus de refinament literari i coneixement humanista.

Entre les atribucions possibles, algunes de les hipòtesis consideren que podria tractar-se d’un ambaixador o diplomàtic amb gran capacitat d’expressió i coneixement de diverses cultures. Altres parlen d’un curial, un funcionari de la cancelleria, amb domini del llatí clàssic i gran competència retòrica. L’opció menys probable, tot i que possible, és la d’un mercader molt culte, avesat a les rutes comercials d’Itàlia i del nord d’Àfrica.

Amb tot, la hipòtesi més sòlida és la d’un cavaller de la cort reial: un home d’armes i de lletres, amb experiència en el combat, en tornejos i en justes, però també amb una formació literària i cultural àmplia. Aquest perfil, molt proper al de Joanot Martorell, combina la dimensió pràctica del món cavalleresc amb la sensibilitat humanista que caracteritza el segle XV i el fa un autor excepcional per a una novel·la tan rica i complexa com Curial e Güelfa.

Un plantejament original en una novel·la singular

Al pròleg de la novel·la s’hi pot llegir:

“Que gran que és el perill i quantes son les sol·licituds i les angoixes dels qui pateixen per amor! Perquè admetent que uns quants afortunats, després d’infinits infortunis, puguin arribar al port per ells desitjats, són molt més, tanmateix, els qui amb raó se’n dolen. Amb prou feines puc creure que entre mil desventurats se’n trobi un de sol que hagi conduït la seva causa a una gloriosa fi.

I si el cas següent es considera amb prou seny, encara que siguin molts els que diguin que voldrien que això els passes amb els seus amors, sabent amb certesa que aquella dolçor amarga és tota plena de penes, i no sabent del cert si la fi serà pròspera o adversa, s’haurien de guardar molt de ficar-se en aquest camí, tan amorós com dolorós. I per això us vull relatar que va costar a un gentil cavaller i a una noble dama estimar-se l’un a l’altra. I com amb gran preocupació i pena, després de molts infortunis, molt de tempos més tard van aconseguir el premi pels seus patiments.”

El pròleg de Curial e Güelfa ja deixa entreveure clarament que el tema central de la novel·la és l’amor. Tot i que l’obra s’inscriu dins el gènere cavalleresc, amb combats, aventures, tornejos i gestes militars que proporcionen al protagonista fama i reconeixement, és en realitat l’amor el veritable motor del relat. L’autor, des del primer moment, destaca la intensitat del patiment amorós, les sol·licituds i les angoixes que comporta estimar, tot advertint de la incertesa i les penes que solen acompanyar aquest sentiment.

El to del pròleg és reflexiu i moralitzador, i el discurs es construeix sobre una estructura pròpia de la prosa humanista, influïda per autors com Ciceró i Petrarca. Això es reflecteix en una sintaxi elaborada, plena de matisos, amb frases llargues, subordinades i amb un ús notable de l’hipèrbaton, que pot dificultar la comprensió immediata però que també afegeix densitat retòrica i elegància. En concret, una de les frases destacades —«són molt més, tanmateix, els qui amb raó se’n dolen. Amb prou feines puc creure que entre mil desventurats se’n trobi un de sol que hagi conduït la seva causa a una gloriosa fi»— és una adaptació directa d’una epístola de Petrarca, fet que revela el profund coneixement de l’autor de la literatura clàssica i humanista i el seu domini del llatí.

Aquesta fusió entre gènere cavalleresc i novel·la sentimental és un dels trets distintius de Curial e Güelfa. L’obra adopta tècniques narratives pròpies de la literatura amorosa renaixentista: la introspecció psicològica dels personatges, la idealització de l’amor, la lluita interna entre passió i raó, i un estil que combina la noblesa de l’acció amb la complexitat del sentiment. Per això es pot considerar una novel·la cavalleresca enriquida: hi ha aventures i gestes, però també hi ha un relat amorós que evoluciona, madurament construït, i que culmina —tal com anuncia el pròleg— amb un desenllaç feliç després de moltes proves i infortunis.

En definitiva, Curial e Güelfa és una obra que destaca tant per la seva profunditat emocional com pel seu valor literari. L’autor conjuga amb mestria la tradició medieval amb la renovació humanista, i ens ofereix una novel·la complexa, plena de matisos, amb una estructura retòrica cuidada i un rerefons cultural riquíssim. És, doncs, una obra clau per entendre la transició de la literatura medieval cap a la modernitat.

En el llibre segon, hi ha una introducció en la qual es connecta amb la tradició del gènere cavalleresc:

“En aquest llibre se fa menció de cavallers errants, jatsia que és mal dit “errants” car deu hom dir caminants. Erre és vocable francès que vol dir camí, e errar vol dir caminar. Emperò jo vull seguir la manera d’aquells catalans qui traslladaren los llibres de Tristany e de Lancelot e tornaren-los de llengua francesa en llengua catalana. E tots temps digueren cavallers errants car aquest vocable, errants, que vol dir caminants, nuls temps lo volgueren mudar, ans lo lleixaren així, no sé la raó per què. E així diré jo errar per caminar, seguint la costuma dels antics, jatsia que parlaré impropi seré algun poc digne de reprensió.” (Curial e Güelfa, II-2)

Dins l'estructura de novel·la de cavalleries hi ha sempre un cavaller errant que lluita per adquirir fama i prestigi i que, acabada l'aventura, retorna al seu castell d'origen. La novel·la de cavalleries s’inicia a Europa a finals del XII i rep el cop de mort a principis del segle XVII amb la paròdia del Quixot, de Miguel de Cervantes. Donat el seu gran èxit es varen traduir a moltes llengües, i entre elles al català, que l’autor de Curial e Güelfa coneix.

Curial e Güelfa fa un plantejament totalment original. Tots els protagonistes de les grans novel·les de cavalleries són cavallers i pertanyen a grans llinatges. Tots pertanyen a grans estaments nobiliaris. Per exemple, en el cas del Tirant lo Blanc, quan es parla dels seus orígens:

“Seguí’s que un gentilhome, de llinatge antic e natural de Bretanya, anant en companyia de molts altres gentilshòmens qui a la gran festa anaven, aturà’s més darrer de tots e adormí’s sobre el rossí, fatigat del treball del gran camí que fet havia; son cavall lleixà lo camí e pres per una senda qui dreçava a la delitosa font on l’ermità estava, qui en aquell cas se delitava llegir un llibre qui és nomenat Arbre de Batalles… Cap. XXVIII

…—Pare reverent, puix a la santedat vostra plau tant saber mon nom, jo so molt content de dir-los-ho. A mi dien Tirant lo Blanc, per ço com mon pare fons senyor de la Marca de Tirània, la qual per la mar confronta ab Anglaterra e la ma mare fou filla del Duc de Bretanya e ha nom Blanca; e perço volgueren que jo fos nomenat Tirant lo Blanc…” (Cap. XXIX)

Curial, en canvi, és un personatge pobre que prové de les classes humils de la societat. N’assolirà l'estatus i la categoria de cavaller per ascensió social. I és el propi camí qui ajuda Curial en aquesta ascensió social:

“Segons he llegit, ara fa molt de temps a... hi havia un gentilhome anomenat... El qual va ser més dotat amb el seny i l’estimació de les gents que no pas amb els béns que la fortuna atorga als homes, perquè solament era senyor d’una casa baixa. ...I encara que de jove no haguessin tingut fills, nostre senyor Déu els en va donar un, l qual van anomenar Curial, criatura que, en la seva més tendra edat era més bella que cap altra. El minyó, pocs anys després de la seva naixença va perdre el pare i es va quedar orfe..... I veient que la seva mare no li donava cap solució va fugir-ne pobrament i a peu. Va anar-se’n a casa del marquès de Montferrat... El marquès tenia una germana, una minyona se poca edat que es deia Güelfa.

...Llavors el fadrí, que era una persona a qui no faltava el seny, va aprendre gramàtica, lògica retòrica i filosofia. I va esdevenir un home molt coneixedor d’aquestes ciències i també un poeta molt gran.”

Curial és, per tant, un personatge d'orígens humils, que podríem dir-ne que neix en la pobresa, que resta orfe i que marxa al marquesat de Montferrat, la capital del qual és una ciutat italiana que avui existeix encara, que és Casale. Allà s'enamorarà d'ell la germana del marquès, la Güelfa, una dona rica, vídua del Duc de Milà. Enamorada de Curial per la seva bellesa i el seu seny, la Güelfa el protegirà econòmicament. Aquest és, sens dubte, un plantejament absolutament nou i original dins el gènere cavalleresc.

La formació que rebrà Curial no serà únicament la del Trivium sinó també una formació cortesana propera a la del Renaixement:

“Curial tot vergonyós... va tornar al se allotjament i va començar a pensar en obra allò que li havia manat el prohom... I, no obstant que ell estigués molt ben educat, de seguida que es va veure en un estat superior, va créixer també en virtut i deixant a part les seves maneres antigues, que ja eren bones, es va tornar molt prudent i apte... De seguida va esdevenir un cantant excel·lent i va aprendre a tocar instruments, cosa que el va fer famós i també a cavalcar, trobar, dansar, combatre en justes i totes les altres aptituds que pertocaven a un jove noble i valerós. I com que era molt bell físicament i anava molt ben guarnit, va convertir-se en un jove tan gentil que quasi en tota la cort no es parlava de res més. Això va complaure molt el marquès, que va pensar que Melcior de Pando l’havia adoptat com a fill i li havia donat tot allò que el jove gastava.”

(Llibre I, 5)

Sens dubte, tot un nou perfil de cavaller. Un cavaller de la cort d’Alfons el Magnànim. Que coneix les noves formes de música, de la cortesia, de la poesia, del ball, que domina l'instrument musical, que sap cantar... un cortesà renaixentista en definitiva. Hi ha també un nou entusiasme pel cos humà, per l'anatomia i per la perfecció corporal. Entusiasme basat en els models de l’antiguitat clàssica. Curial és físicament bell i va molt ben guarnit. Fins aleshores es lloava sempre únicament la bellesa femenina. Ara es valora també la bellesa masculina.

La trama

La Güelfa s’enamora de Curial i es compromet a mantenir-lo econòmicament i a assistir-lo sempre a condició que aquest ajut es mantingui en l'anonimat, que sigui sempre secret. Tot es fa a través de l’administrador de la Güelfa, en Melcior de Pando. Es fa saber que ha adoptat en Curial com a fill i li proporciona tot el seu suport econòmic. Aquesta trama de secretisme i amor correspost a distància donarà joc a tot un seguit de gelosies i enfrontaments, un altre dels temes claus de la novel·la.

Paral·lelament a les lluites i els combats hi ha l'anàlisi i l'evolució del sentiment dels personatges. L'amor, l'enamorament, la desconfiança, la gelosia. Curial en surt sempre vencedor de totes les justes, és ple d’admiradors i admiradores, i, de vegades, es deixa estimar. Aleshores, quan els fets arriben a oïdes de la Güelfa, li provoquen forts atacs de gelosia.

És destacable en la novel·la el sentit de la intimitat, de la privadesa, de la vida personal, de l'anàlisi psicològica dels sentiments, d’una nova sensibilitat. Vegem-ne un exemple en el següent fragment quan Laquessis, una donzella bellíssima de la cort dels Àustria, s'enamora de Curial i ell es deixa estimar , el que provoca la gelosia de la Güelfa:

“–Curial, Laquessis m’encomana a vós, i diu que, com que ahir al sopar us van agradar tant els seus ulls, si us pogués fer cap profit o plaer que se’ls tragués, ja se’ls hauria arrencats de la cara per donar-vos-els, sense pensar en el meu mal; però sabent que a vós no us serviran de res i a ella li farien molta falta, no ho ha fet. Per això us fa a mans aquests que hi ha brodats en el vestit, pregant-vos que, si aprecieu la seva vida, en feu gipons i que ella vegi que els vestiu...

Tot seguit va manar a un cambrer que d’aquella roba en fes fer gipons, segons havia dit. I tan aviat com van ser fets, Curial no vestia altres gipons sinó els d’aquella roba.” (Curial e Güelfa, llibre I)

Entregar roba, joies, alguna peça de la intimitat personal a una altra persona és evidentment fer-la còmplice d'aquesta intimitat i d'aquesta sensibilitat. Això ho trobarem molt més endavant a Proust, a la novel·la moderna, però difícilment ho trobem a la novel·la antiga.

Aquesta nova sensibilitat es pot apreciar també en peces artístiques de l’època, com per exemple el “Retaule de Verdú, L’Anunciació” de Jaume Ferrer, de l’Escola de Lleida. Fixem-nos en el luxe de les peces de vestir, en l’escriptori, tot un món absolutament nou de petits detalls. El gerro de flors, que dona perspectiva al quadre,.. En definitiva: l’inici de l’Edat Moderna.

Estructura de la novel·la

La novel·la és dividida en tres llibres, units per la presència dels protagonistes. Els dos primers llibres es mouen en els paràmetres de la novel·la de cavalleries: sortida, realització de fets d’armes, increment de prestigi i fama per l’heroi, retorn a la cort. Un nucli temàtic central acompanyat d’episodis laterals:

En els llibres I i II els elements centrals són els elements cavallerescs i els elements sentimentals:

• En el llibre I. Dins els elements cavallerescs hi tenim, com a nucli central, la defensa de la duquessa d’Àustria, acusada injustament d’adulteri, i, com nucli colateral, el combat amb Boca de Far. Dins els elements sentimentals hi tenim les gelosies de la Güelfa. Laquessis.
• En el llibre II. Dins els elements cavallerescs hi tenim, com a nucli central, el torneig de Melú i el combat amb en Sanglier. Dins els elements sentimentals hi tenim la Festa acompanya Curial.

El Llibre III planteja un canvi d’atmosfera i els motius del naufragi: variació de la Fortuna; contacte amb gent de llengua, cultura, costums i religió diferents; aproximació a la novel·la bizantina o morisca; el protagonisme dels relats mitològics, les poètiques ficcions; un relat impossible: Curial i Camar, suïcidi per amor (L’Eneida).

En la defensa de la Duquessa d’Àustria es segueix el dret germànic, recollit en els usatges, si cap cavaller no la defensa, o si el cavaller que la defensa és vençut, voldrà dir que és responsable d'adulteri i, per tant, serà cremada viva ^[4]. No cal dir que Curiel venç en el combat i la duquessa és alliberada plena d’agraïment cap a ell. Posteriorment hi haurà un segon combat amb Boca de Far, un cavaller ferotge, que serà també derrotat per Curiel. Al segon llibre deixa de ser la Duquessa d’Àustria dins el nucli central i es situa en un gran torneig a França, el Torneig de Malú, amb la lluita de Curiel contra un cavaller napolità terrible, d'aspecte ferotge: en Sanglier. Un cavaller que serà també derrotat per Curiel.

L’estructura dels dos primers llibres segueix doncs la línia de les novelles de cavalleria, enriquida però amb elements sentimentals. La gelosia de la Güelfa fa que Curiel sigui espiat per una donzella molt vella, la Laquessis, de la cort dels Àustria, amb tot un seguit de situacions confuses i ambigüitats.

El tercer llibre és molt més complex. Té l’aspecte d'una novel·la bizantina. Hi ha un naufragi, Curiel és capturat i venut com a esclau. Posteriorment és alliberat. Apareixen alhora tot un seguit d'elements clàssics i de la mitologia antiga...

Tota la novel·la es situa dins el regnat de Pere el Gran ^[5]. El primer llibre de la novel·la finalitza amb una exaltació de la cavalleria on es fa aparèixer el personatge de Pere el Gran:

“Hi havia en aquell temps a Aragó un rei molt noble i valerós en extrem, anomenat Pere, cavaller molt robust, fort i valent, el qual mentre va viure va fer en batalles moltes gestes i memorables i dignes de veneració, tant contra sarraïns com contra altra gent.

I quan va saber que els tres cavallers vassalls seus tornaven de la batalla i es trobaven prop de Barcelona, va voler mostrar-los la seva magnanimitat fent que els sortissin a rebre, en companyia de molta gent notable, els tres fills. El gran es deia N’Alfons, el qual va morir abans que son pare; l’altre es deia En Jaume i l’altre, En Frederic. I quan van haver pujat al palau reial, el rei els va acollir amb molta alegria i els va festejar tant com si fossin reis perquè aquest rei tenia en tanta estima els bons cavallers que era digne d’admiració.”

Pere el Gran va iniciar el seu regnat a l’edat de 36 anys. A la novel·la lluita de jove al costat d’en Curial i, a Barcelona, el rei Jaume I, el Conqueridor, els omple d’honors al Palau Reial ^[6].

A la novel·la, Jaume I els convoca al Palau Nou, no al Palau Vell De Ramon Berenguer, situat a l’actual carrer Comtal.

Bibliografia i fonts consultades

• Curial e Güelfa. Versió modernitzada de Lluís-Anton Baulenas. Tast de clàssics. Fundació Carulla. ed. Barcino Barcelona, 2018.
• Curial e Güelfa: edició crítica de Ramon Aramon i Serra. Ed. Barcino. Barcelona. (revisada i anotada per Lola Badia i Jaume Turró) Barcelona, 2018.
• Curial e Güelfa: Edició crítica i comentada de Lola Badia i Jaume Turró. Quaderns Crema. Barcelona, 2011.
• Gadea, F. & Biblioteca Bergnes de las Casas (1986) Literatura catalana medieval. Barcelona: Jonc.
• Gadea, F. et al. (1990) Tirant lo Blanc : guia de lectura. Barcelona: La Magrana.
• Xavier Bonillo Hoyos (2008) Anònim Curial e Güelfa. Visat.cat

Jordi Coll Vera - 2025