Definició i causes del contacte de llengües

El contacte de llengües es produeix quan dues o més llengües conviuen en un mateix territori o comunitat humana. És un fenomen universal: de fet, és difícil trobar una societat completament monolingüe en el món contemporani. Uriel Weinreich, en la seva obra seminal Languages in Contact (1953), va definir el contacte lingüístic com la situació en què un mateix individu fa servir alternativament dues llengües, fet que pot provocar interferències entre elles. En altres paraules, les llengües es posen en contacte a través dels parlants bilingües i això genera influències mútues en la manera de parlar (per exemple, accents estrangers, préstecs lèxics o calcs gramaticals). A nivell comunitari, el contacte implica també fenòmens socials com el bilingüisme, la diglòssia (ús diferencial de llengües segons context) o fins i tot situacions de conflicte lingüístic quan hi ha competència pel seu ús públic.

Les causes principals del contacte de llengües són diverses i sovint interrelacionades. Entre les més habituals podem destacar:

• Migracions i desplaçaments poblacionals: Històricament, els moviments de població han posat en contacte pobles de llengües diferents. Per exemple, Catalunya ha estat terra d’acollida de diverses onades migratòries, la qual cosa l’ha exposada a múltiples llengües més enllà de la pròpia llengua catalana. També les colonitzacions i expansions imperials (com l’expansió de l’imperi espanyol a Amèrica o de l’imperi britànic a Àfrica i Àsia) han introduït les llengües dels colonitzadors en territoris llunyans.
• Integració política i formació d’estats: La construcció d’estats plurilingües fa que llengües diferents coexisteixin sota un mateix marc polític. Sovint s’imposa o es difon una llengua oficial comuna per a l’administració i la vida pública. Un cas és l’Estat espanyol, format per la unió dinàstica de diferents regnes històrics: malgrat la diversitat lingüística (català, gallec, basc, asturià, etc.), el castellà s’hi va consolidar com a llengua predominant de cohesió estatal. Fenòmens similars han passat a França (on el francès ha subordinat llengües com l’occità o el bretó) o a països llatinoamericans (on l’espanyol va reemplaçar en gran mesura les llengües indígenes).
• Educació formal i globalització cultural: En l’era moderna, l’escola i el sistema educatiu introdueixen llengües addicionals a les poblacions. La tendència a una educació plurilingüe respon sovint a criteris pràctics i globals: per exemple, l’anglès s’ensenya com a idioma estranger comú arreu del món per la seva utilitat internacional. Això pot relegar llengües minoritàries a àmbits familiars o locals i posar-les en risc si els joves les usen cada cop menys. Tanmateix, l’educació també pot servir per revitalitzar llengües (per exemple, la immersió lingüística en català a les escoles de Catalunya ha estat clau per augmentar-ne el coneixement entre les noves generacions).
• Economia i mercat laboral: Els intercanvis econòmics faciliten la generalització d’una llengua franca de negocis. En l’actualitat, l’anglès actua com a idioma comú en comerç internacional, ciència i tecnologia, fet que motiva les persones a aprendre’l per accedir a millors oportunitats professionals. Així, llengües localment majoritàries però econòmicament menys útils poden perdre pes davant idiomes associats al progrés econòmic. Per exemple, en algunes comunitats indígenes d’Amèrica, els joves prefereixen el castellà o el portuguès per millorar la inserció laboral, en detriment de la llengua ancestral.
• Mitjans de comunicació i tecnologia: La comunicació de masses i digital juga avui un paper crucial. Internet, les xarxes socials, el cinema i plataformes de contingut en streaming difonen continguts principalment en un grapat de llengües globals. Més de la meitat dels continguts web del món són en anglès, mentre que idiomes com l’espanyol o el francès representen porcions molt menors, i la majoria de llengües no arriben gairebé al món digital. Això fa que els parlants de llengües minoritàries estiguin exposats constantment a idiomes de major difusió, afavorint-ne l’aprenentatge i ús. Per exemple, les plataformes com Netflix o YouTube ofereixen majoritàriament contingut en anglès o en la llengua estatal principal de cada país, amb poca presència de llengües minoritàries. Aquesta sobreexposició pot accelerar processos de substitució lingüística.

En resum, factors històrics (conquestes, colonitzacions), demogràfics (migracions), socioeconòmics (comerç, treball) i tecnològics (mitjans i xarxes) convergeixen en propiciar situacions de contacte de llengües. Atès que totes les llengües estan o han estat en contacte amb d’altres en major o menor grau, els fenòmens derivats –com préstecs, canvis de codi, abandonament d’idiomes o naixement de noves varietats mixtes– són elements clau de l’ecologia lingüística mundial.

La teoria: models per entendre el contacte lingüístic

Per tal d’entendre un fenomen complex com el contacte lingüístic cal disposar de models teòrics adequats. Tradicionalment, s’han desenvolupat enfocaments des de diverses disciplines. Un primer acostament ve de la lingüística històrica i l’estudi estructural: Weinreich mateix se centrà en descriure les interferències lingüístiques (fonètiques, gramaticals, lèxiques) que apareixen en la parla de persones bilingües. Aquest enfocament micro-lingüístic tracta les llengües com a codis amb normes pròpies, i analitza com es degraden o alteren aquestes normes quan coexisteixen en un mateix parlant. Des d’aquí sorgeixen conceptes com transferència, calcs o canvi de codi, i es posa èmfasi en fenòmens com l’accent estranger o els manlleus vocabularis.

Ara bé, aviat es va fer evident que entendre el contacte de llengües requereix mirar més enllà de la pura estructura lingüística. Ja Weinreich apuntava que, tot i focalitzar en l’individu bilingüe, calia tenir en compte l’entorn social, polític i cultural en què té lloc el contacte. A partir dels anys 1980-90, la sociolingüística va remarcar aquest caràcter multifactorial del contacte, integrant contribucions de la psicologia, la sociologia, l’antropologia o fins i tot la neurologia per explicar millor el bilingüisme i els seus efectes. Avui dia, l’estudi de les llengües en contacte és un camp clarament interdisciplinari, on s’examinen tant les conseqüències lingüístiques (canvis estructurals, pèrdua de vocabulari propi) com les socials (concentració de parlants, actituds i polítiques) i les cognitives (diferències entre bilingües i monolingües en l’adquisició i processament dels idiomes).

Dins els enfocaments teòrics actuals podem distingir, a grans trets, tres perspectives complementàries:

• Enfocament sociolingüístic: Es centra en la comunitat i els usos socials de cada llengua. Autors com Joshua Fishman varen estudiar la distribució funcional de llengües en una societat (per exemple, quan una llengua s’usa a casa i una altra a l’escola o l’administració) i conceptes com la diglòssia o els dominis d’ús. També s’hi inclou l’anàlisi de les polítiques lingüístiques, els moviments de planificació i les condicions que afavoreixen la supervivència d’una llengua (transmissió intergeneracional, prestigi, suport institucional). Des d’aquesta mirada macrosocial s’han desenvolupat models com el de l’ecologia de l’idioma d’Einar Haugen, que entén cada llengua inserida en un ecosistema format pel grup humà que la parla i les condicions ambientals (socials, econòmiques, polítiques) que l’envolten.
• Enfocament psicolingüístic: Examina els processos mentals i de comportament dels individus bilingües. Inclou l’estudi de com s’aprenen les segones llengües (amb teories sobre períodes crítics, estratègies d’aprenentatge, etc.), com es representen diverses llengües en el cervell i s’accedeix a elles (model del lexicó mental bilingüe), o quins efectes cognitius té el bilingüisme en funcions executives. Per exemple, investigacions recents suggereixen que els bilingües sovint tenen avantatges en tasques cognitives que requereixen alternança d’atenció, a causa de la pràctica de canviar de llengua mentalment, tot i que aquests avantatges encara són debatuts acadèmicament. També es contemplen factors afectius com la motivació i les actituds individuals envers cada idioma (un àmbit on destaca el model socioeducatiu de Gardner sobre motivació integradora vs. instrumental en l’aprenentatge de llengües).
• Enfocament ecològic o multidisciplinari: Propugna una visió integradora de tots els factors anteriors, emfasitzant que les llengües no existeixen en el buit, sinó en relació constant amb el seu medi humà. Aquesta perspectiva va ser formalitzada per Einar Haugen en el seu article The Ecology of Language (1972), on defineix l’ecologia lingüística com “l’estudi de la interacció de qualsevol llengua amb el seu entorn”. Segons Haugen, per entendre completament el contacte de llengües cal concebre’l com un ecosistema on intervenen elements lingüístics (els codis en si) però també elements psicològics (els parlants com a individus amb cervell i ment), socials (grups, comunitats) i físics (territoris, suports comunicatius). Aquesta mirada holística evita parcel·lar el fenomen i, inspirant-se en la biologia, posa èmfasi en nocions com la interdependència, la retroalimentació i l’evolució contínua de l’entorn sociolingüístic. Autors recents, com el sociolingüista Albert Bastardas-Boada, han aprofundit en aquesta via socioecològica, proposant incorporar també conceptes com el de sostenibilitat lingüística –és a dir, buscar models de convivència de llengües que en permetin la continuïtat sense extinció, igual com es busca un desenvolupament sostenible en l’ecologia natural.

Sota aquest plantejament ja no parlem de llengües sinó de “llenguars”, un concepte dinàmic de la llengua. Un concepte que ens remet plenament a l’acció. “Llenguar” és un verb i, per tant, acció. Aquesta acció que pot seguir unes determinades regles i variar d'una zona a una altra. En definitiva, la llengua és cognició i acció, però fonamentalment acció. Sense acció no n’hi ha llengua, ni llenguars.

En síntesi, la teoria del contacte de llengües ha evolucionat des d’una aproximació inicialment lingüística (descriure què passa amb les llengües en situacions de bilingüisme) cap a una aproximació multidimensional. Actualment es considera que per explicar plenament el contacte cal entendre simultàniament els nivells micro (cognitiu i individual) i macro (social, històric, ambiental), i sobretot les interaccions entre aquests nivells. En paraules de Bastardas, es tracta de veure les diferents dimensions (estructura lingüística, psicosocial, sociocultural) no com compartiments separats, sinó “unides i integrades dins un mateix marc teòric”, formant part d’una gran multidimensionalitat on allò que abans es veia com a “extern” a la lingüística (el context, la ment, la societat) esdevé també objecte central d’estudi. En els apartats següents examinarem aquestes dimensions interrelacionades de l’ecosistema sociolingüístic.

Multidimensionalitat sociolingüística

Un model fructífer per representar l’ecosistema sociolingüístic és concebre’l en termes de diverses capes o dimensions que interaccionen. Podem imaginar aquestes dimensions com els diferents nivells d’una piràmide invertida, on la base més ampla correspon als factors més personals i immediats, i el vèrtex superior als factors més globals i estructurals. Totes les capes estan interconnectades verticalment: els fenòmens d’un nivell influeixen en els de l’altre i viceversa, tot formant una mena d’estructura tridimensional dinàmica. La metàfora de la piràmide invertida fou popularitzada en obres de sociolingüística catalana com les d’Albert Bastardas, per il·lustrar de manera visual la multidimensionalitat interrelacionada dels factors del contacte de llengües.

En aquesta piràmide sociolingüística podem distingir almenys set dimensions o plans d’anàlisi, ordenats de dalt a baix aproximadament segons el grau d’abstracció o col·lectivitat:

1. El poder polític – al capdamunt, les decisions i estructures de govern que regulen l’ús de les llengües (lleis, polítiques lingüístiques, estatus oficials). És la capa macro per excel·lència.
2. Els mitjans de comunicació i tecnologia – difonen models lingüístics i determinen quines llengües tenen presència pública massiva (televisió, premsa, internet...).
3. L’economia i el mercat laboral – les dinàmiques econòmiques que donen avantatge a uns idiomes per damunt d’altres en termes d’oportunitats i prestigi socioeconòmic.
4. El volum demogràfic de cada comunitat lingüística – la quantitat de parlants i la seva distribució, que influeix en el pes social d’una llengua (majoria vs minoria).
5. Les identitats col·lectives i grupals – com els grups humans (ètnies, nacions, comunitats) vinculen la llengua a la seva identitat compartida i com perceben els grups lingüístics diferents.
6. Les interaccions personals i hàbits d’ús – l’ús quotidià que fan els individus de les llengües en diversos contextos socials (família, amistats, feina) i els patrons que s’hi estableixen.
7. Els factors cognitius i afectius individuals – inclou les capacitats mentals per a les llengües (processos neurològics d’aprenentatge i ús) i també les actituds i emocions personals envers cada llengua.

És important remarcar que, malgrat ser presentats en una llista separada, tots aquests àmbits es troben en interacció constant. La realitat sociolingüística és complexa i no lineal: un canvi en la política lingüística (nivell 1) pot afectar l’ús individual (nivell 6), però igualment, les preferències i pràctiques de milers de parlants (nivell 6 i 7) poden pressionar per canvis en les polítiques (nivell 1). De fet, qualsevol dimensió inferior pot arribar a tenir tanta o més importància que una de superior en determinades circumstàncies. Per exemple, la vitalitat d’una llengua minoritària pot dependre més de la transmissió familiar i la voluntat dels parlants (dimensió personal i grupal) que no pas de suport legal (dimensió política) si aquest és limitat.

La piràmide es representa en plans separats gràficament però interrelacionats en la realitat en sentit vertical. A més, qualsevol plànol inferior pot arribar a tenir la igual o major importància que altres plànols superiors. Tots els plànols s’interrelacionen entre sí, com una mena de forma infinita tridimensional.

A continuació analitzarem amb més detall cadascun d’aquests plans de la piràmide ecològica de les llengües, tot il·lustrant-los amb exemples concrets i resultats d’estudis acadèmics.

Dimensions cognitives i neurobiològiques

El punt de partida de l’ecologia lingüística és el cervell humà, ja que sense capacitat cognitiva individual no existiria el llenguatge. El cervell/ment és l’òrgan on resideix i es processa el coneixement de les llengües. Diverses àrees cerebrals especialitzades s’encarreguen de les funcions lingüístiques. En particular, l’àrea de Wernicke (situada al lòbul temporal esquerre, prop del còrtex auditiu) s’associa a la comprensió del llenguatge oral. Per altra banda, l’àrea de Broca (al lòbul frontal esquerre, just sobre la regió de la boca del còrtex motor) està implicada en la producció de la parla articulada. Són, per dir-ho col·loquialment, els centres neurològics de “entendre i parlar” respectivament.

La imatge mostra l’àrea de Wernicke, una de les àrees cerebrals de Brodmann. També es mostra l’àrea del llenguatge, l’àrea de Broca. De manera que la comprensió i l’expressió d’una llengua es desenvolupen de manera independent en diferents àrees cerebrals i diferents mecanismes de desenvolupament. L’expressió, la llengua parlada, únicament es desenvolupa amb l’ús de la llengua.

Aquestes zones, connectades entre si per feixos nerviosos (com el fascicle arquejat), treballen juntes durant la comunicació. Si hi ha lesions en alguna d’elles, es poden produir afàsies: per exemple, una lesió de l’àrea de Broca dificulta emetre paraules (el pacient sap què vol dir però no troba les paraules), mentre que una lesió a Wernicke provoca dificultat per entendre la parla i pot fer que el pacient produeixi frases fluides però sense sentit perquè no entén el que diu. Aquests descobriments neurològics confirmen que la comprensió i l’expressió lingüística segueixen camins neuronals en part diferenciats, encara que cooperatius.

Un aspecte clau a nivell neurobiològic és l’edat d’adquisició de les llengües. El cervell humà és especialment plàstic durant la infantesa i primera joventut, cosa que facilita l’aprenentatge natural d’idiomes. La teoria del període crític postula que hi ha una finestra temporal durant la qual s’assoleix la competència nativa en una llengua amb facilitat, mentre que fora d’aquest període resulta molt més difícil arribar a la plena fluïdesa i domini de matisos subtils. Sovint es considera que els primers 7 anys de vida són la fase òptima: els infants exposats a més d’una llengua en aquest interval la poden aprendre gairebé com a nadius, amb pronunciació i intuïcions gramaticals molt fines. Després dels 7-12 anys (que seria un període sensible però no tan crític), la capacitat continua sent alta, però comença a disminuir la plasticitat fonètica –per això els qui aprenen una llengua als 10 o 12 anys encara poden assolir-ne una gran correcció, tot i que de vegades arrosseguen un lleuger accent. Més enllà de la pubertat (cap als 12-13 anys), l’aprenentatge d’idiomes normalment requereix més esforç conscient (estudi formal de gramàtica, memorització de vocabulari) i és rar aconseguir parlar sense cap accent estranger, si bé es poden assolir nivells molt elevats de competència acadèmica. Estudis recents han matisat aquesta visió rígida: una investigació massiva de 2018 suggereix que els infants mantenen una alta capacitat per aprendre aspectes gramaticals fins als 17-18 anys, tot i que per obtenir un domini equiparable al d’un parlant nadiu convé començar abans dels 10 anys. En tot cas, hi ha acord que com més aviat s’inicia l’exposició continuada a una llengua, millor se n’adquireixen els trets més naturals (sobretot de pronunciació i fluïdesa espontània).

A banda de l’edat, la investigació ha identificat altres factors cognitius i personals que influeixen en l’èxit d’aprendre i mantenir diverses llengües. Entre ells destaquen la freqüència i qualitat de l’exposició (com més contacte regular i ric amb una llengua, més bona competència s’assoleix), la similitud tipològica amb la llengua materna (és més senzill aprendre idiomes emparentats o amb estructures semblants), la qualitat de l’ensenyament o immersió lingüística rebuda, i les habilitats individuals o aptitud lingüística. Aquesta aptitud inclou capacitats com la memòria verbal, la sensibilitat fonètica o la capacitat d’induir regles, que varien segons la persona i tenen una base en part genètica. Un altre factor determinant és la motivació i l’actitud: si l’aprenent té un fort desig d’integrar-se en la comunitat de parlants de la nova llengua i una actitud positiva vers ella, és molt més probable que hi dediqui esforç i la domini bé. Per contra, la falta d’interès o les actituds negatives (p.ex. pensar que l’idioma no és útil, o rebutjar la cultura que representa) dificulten clarament l’aprenentatge. En definitiva, tal com assenyala la recerca en adquisició de segones llengües, factors com la motivació, l’actitud, l’edat, l’aptitud, la intel·ligència i la personalitat incideixen de forma combinada en els resultats de cada aprenent.

Cal no oblidar tampoc la dimensió afectiva i subjectiva: el cervell humà no és un processador neutral d’inputs lingüístics, sinó que cada parlant interpreta les llengües segons les seves experiències i emocions. Una llengua pot anar associada a vivències positives (amor familiar, amistat, música de preferència) o negatives (traumes, situacions d’humiliació) que en faciliten o dificulten l’ús. Per exemple, hi ha persones que rebutgen parlar una llengua concreta perquè la relacionen amb alguna experiència desagradable o amb un grup humà pel qual senten antipatia. Així, cognició i emoció van del bracet en l’ecologia de la ment bilingüe. Com veurem tot seguit, aquestes percepcions subjectives també es traslladen a l’esfera social en forma d’actituds col·lectives.

Hàbits d’ús lingüístic, emocions i identitat individual

En aquesta dimensió ens situem al nivell de les interaccions personals quotidianes, on la llengua es manifesta com a pràctica viva. La comunicació cara a cara és l’entorn natural on es consoliden els usos lingüístics: una llengua que no s’usa en la interacció real entre persones acaba essent només teoria o record, i pot esdevenir una “llengua morta” en termes sociolingüístics si ningú la practica més enllà del pensament individual. Els hàbits lingüístics es formen precisament per la repetició d’eleccions lingüístiques en contextos socials determinats. Si sempre parlem una llengua concreta amb certs amics o en situacions determinades, aquesta associació context-llengua es reforça i tendeix a perpetuar-se. És a dir, l’ús d’una llengua esdevé un hàbit: per exemple, si dos desconeguts que són bilingües (posem, català i castellà) es coneixen i inicien la relació en castellà, és molt probable que continuïn usant el castellà en futures trobades, simplement perquè ha quedat fixat com el codi de la seva relació personal. Aquest fenomen d’acomodació lingüística o convergència indica que les persones solem mantenir la llengua en què hem iniciat una interacció, a menys que hi hagi un motiu fort per canviar-la.

D’aquesta manera, els usos majoritaris tendeixen a autorreproduir-se: si en un entorn social determinat (una feina, un barri, una xarxa d’amics) la llengua X és la que “toquem de primer”, seguirà sent la que parlarem sempre en aquell entorn. Això fa que les llengües més utilitzades vagin guanyant terreny, mentre que les menystingudes poden quedar arraconades a àmbits cada cop més restringits. En situacions de contacte, si una llengua aconsegueix ser present en la majoria d’interaccions diàries (llengua dominant), es reforça contínuament en la comunitat, mentre que una llengua que es parla poc va perdent competència entre els parlants i pot acabar desapareixent de l’ús habitual (llengua recessiva). Per això els sociolingüistes insisteixen tant en la importància de crear oportunitats d’ús real per a les llengües minoritzades: si només s’ensenyen però després no es fan servir en converses, no arrelen com a hàbit i acaben desapareixent malgrat el coneixement passiu.

En l’esfera de les interaccions personals també tenen un paper fonamental les emocions i sentiments vinculats a cada llengua. La llengua no és només un codi neutre de comunicació, sinó que sol portar càrrega afectiva: podem estimar una llengua perquè és la de la nostra mare i ens evoca la infantesa, o podem sentir rebuig envers una altra perquè l’associem amb algú que ens va tractar malament. Aquest mecanisme psicològic d’associació fa que sovint projectem les nostres experiències amb parlants d’una llengua cap a la llengua mateixa. Per exemple, imaginem un jove catalanoparlant que a l’escola rep burles cada cop que parla català i és obligat pels companys a canviar al castellà: és possible que desenvolupi amb el temps un cert ressentiment o vergonya respecte del català, ja que l’identifica amb situacions de menyspreu social. A l’inrevés, si un nouvingut aprèn la llengua local i això li permet fer amistats i sentir-se acollit, probablement adquireixi un gran afecte per aquella llengua. En resum, les actituds lingüístiques individuals –positives o negatives– sovint neixen de vivències personals concretes més que no pas de característiques intrínseques de l’idioma. Weinreich ja apuntava factors extralingüístics com les “actituds estereotipades envers cada llengua (prestigi)” i les experiències de contacte interpersonals com a determinants de la interferència i de l’ús bilingüe. Així doncs, comprendre les emocions vinculades a la llengua és clau per entendre decisions com la de mantenir o abandonar una llengua: al capdavall, una persona motivadament identificada amb una llengua (per amor, orgull, lleialtat familiar) la defensarà i transmetrà, mentre que qui hi està desvinculat emocionalment pot deixar de parlar-la davant qualsevol obstacle.

Parlant d’identificació: a nivell individual, la llengua constitueix també un element important de la identitat personal. La manera de parlar forma part de la nostra imatge i personalitat; per a molta gent, dir “la meva llengua és X” és una forma de definir-se. En contextos de bilingüisme, els parlants elaboren estratègies identitàries diferents: alguns separen identitats (“jo soc catalanoparlant a casa però castellanoparlant a la feina, i em sento còmode en ambdós entorns”), mentre que d’altres en prioritzen una i consideren l’altra llengua com més instrumental. Hi ha individus que viuen el fet de parlar dues llengües com una riquesa personal i es defineixen bilingües, i d’altres que, malgrat saber dos idiomes, en senten un com a “propi” i l’altre com a “llengua apresa” o fins i tot aliena. Aquests matisos formen part de l’auto-construcció identitària i poden influir en el destí de les llengües: si la majoria de joves d’una comunitat arriben a percebre la llengua heretada només com una cosa del passat que no els representa, és probable que en una o dues generacions aquesta llengua es perdi. En canvi, quan es reforça el vincle identitari individual amb la llengua (per exemple, a través de moviments culturals on usar-la sigui “cool” i carregat de significat positiu per al jo), augmenten les probabilitats de manteniment lingüístic.

En definitiva, al nivell micro del comportament diari, els fenòmens centrals són: la pràctica habitual (què parlem amb qui i on), les emocions (com ens sentim parlant cada idioma) i la identitat personal (què diu de mi la meva llengua). Aquests elements, tot i ser personals, es connecten amb tendències més àmplies: les actituds individuals sumades conformen l’opinió pública sobre les llengües, i els hàbits de milers de persones fan les estadístiques d’ús que després analitzen sociolingüistes i polítics. D’aquesta manera passem ja a la següent capa, la dels grups socials i identitats col·lectives.

Grups socials, identitat col·lectiva i volum demo-lingüístic

Els humans som éssers profundament socials: naixem i ens criem dins de col·lectius (família, tribu, nació, etc.) amb els quals ens identifiquem. La llengua és sovint un marcador potent d’aquests grups socials. Històricament, compartir una llengua ha sigut un senyal d’unitat del grup i, alhora, de diferenciació respecte d’altres grups. Així, les comunitats humanes han emprat les llengües per delinear fronteres de “nosaltres” i “els altres”. Aquest fet per si sol no implica cap conflicte –pot haver-hi convivència pacífica en la diferència–, però sovint comporta l’aparició de representacions i prejudicis: cada grup tendeix a desenvolupar opinions sobre si mateix (normalment positives) i sobre els altres (de vegades negatives). Això és el que en psicologia social s’anomena biaix endogrupal, la tendència a veure el propi grup (i la seva llengua) com millors o més legítims que els de fora. Les llengües, per tant, es carreguen de connotacions identitàries col·lectives: per exemple, durant segles a Europa es va considerar el llatí com a llengua “culta” i les llengües vernacles com a “vulgars”; en contextos colonials, la llengua dels colonitzadors es presentava sovint com a “civilitzada” i les autòctones com a “primitives”. Encara avui molts estereotips associen idiomes a trets suposats dels seus parlants (p.ex. “el francès és elegant”, “l’alemany és dur”, “el japonès és molt educat”, etc.), la qual cosa no deixa de ser una extensió de prejudicis culturals als codis lingüístics.

La identitat col·lectiva lingüística es fa especialment visible en situacions de bilingüisme comunitari, on diferents grups poden competir per l’espai. Sovint, el conflicte latent o obert s’expressa com a conflicte lingüístic: en realitat, la pugna sol ser per poder o recursos, però la llengua esdevé el seu símbol. Un cas clàssic és el de Quebec (Canadà), on la població francòfona va sentir durant dècades amenaçada la seva identitat pel domini de l’anglès al Canadà, i això va desembocar en un moviment polític per reafirmar el francès (llei 101, referèndums d’independència, etc.). De manera semblant, a Catalunya la llengua catalana ha estat un eix de construcció identitària i alhora motiu de friccions amb el poder central espanyol, sobretot quan aquest ha volgut uniformitzar lingüísticament l’Estat. Un altre exemple: a Bèlgica, la divisió entre Flandes (flamenc neerlandòfon) i Valònia (francòfona) és tan forta que condiciona tot el sistema polític, i la bilingüització de Brussel·les ha estat un tema delicat. Aquests casos ens mostren que quan la llengua A es vincula a un grup A i la llengua B al grup B, si hi ha disputes de poder o greuges històrics entre A i B, la qüestió lingüística s’encén fàcilment. Fins i tot en absència de conflicte polític, la identitat col·lectiva juga un rol en l’ús de llengües: a Paraguai, per exemple, gairebé tota la població és bilingüe en espanyol i guaraní, però tendeix a fer servir més una o altra llengua segons l’adscripció identitària (més urbana i “moderna” l’una, més tradicional i nacional l’altra) i la situació comunicativa.

Un factor objectiu que influeix molt en la relació entre grups lingüístics és el volum demogràfic de cadascun –el que sovint s’anomena vitalitat demogràfica. La mida de la població que parla una llengua i la seva evolució (creixement o decreixement) condicionen el pes d’aquesta comunitat en el conjunt. Per exemple, una llengua parlada per milions de persones té més possibilitats de mantenir-se i disposar de varietat de parlants que no pas una llengua amb només uns pocs milers de parlants, que podria perillar de desaparèixer en una o dues generacions si els joves no la continuen. Elements com la natalitat (si les famílies tenen més o menys fills i si aquests adquireixen la llengua), o els fluxos migratoris (si arriben al territori persones d’altres llengües, o si en marxen parlants locals), poden alterar substancialment l’equilibri demolingüístic al llarg del temps. A més, el pes social no depèn només de la quantitat absoluta, sinó de la proporció: una minoria lingüística que representa un 5% de la població pot tenir molt poca força en un estat gran, però la mateixa minoria en un estat plurinacional pot adquirir drets si queda concentrada territorialment (per exemple, els suecoparlants a Finlàndia són només un ~5%, però com que són històrics i localitzats, el suec és cooficial a tot el país). Quan un grup lingüístic és clarament majoritari en un estat-nació, sovint la seva llengua tendeix a dominar les institucions i la vida pública, i els grups més petits queden en situació subordinada per pura demografia. En canvi, quan cap grup té una majoria aclaparadora, és més fàcil que hi hagi reconeixement multilingüe (com a Suïssa, on alemany, francès, italià i romanx conviuen oficialment, o a Bolívia, on el castellà comparteix estatus amb diverses llengües indígenes gràcies a que aquestes encara compten amb milions de parlants combinats).

Els sociòlegs Giles, Bourhis i Taylor varen introduir el concepte de vitalitat etnolingüística per referir-se a la capacitat d’un grup lingüístic de mantenir-se en el temps, i van identificar tres pilars: l’estatus (prestigi econòmic, polític, cultural), el suport institucional (reconeixement oficial, educació, mitjans) i la demografia (nombre de parlants i distribució). El factor demogràfic, tot i ser “neutre” en aparença, sol tenir efectes qualitatius: un grup gran sol atraure més atenció (una llengua de 50 milions de parlants tindrà més llibres i pel·lícules que una de 50 mil parlants), i pot donar-se el cas que grups numèricament petits abandonin la seva llengua per passar a la del grup gran veí buscant major integració. De fet, l’assimilació lingüística de minories per una majoria és un procés comú: per exemple, al llarg del segle XX molts immigrants a una ciutat van deixar de transmetre els seus idiomes (aragonès, asturià, cors, gaèlic, etc.) perquè la pressió demogràfica i social de la llengua majoritària (castellà, francès, anglès...) era enorme i els seus fills acabaven parlant majoritàriament la llengua forta. Com subratlla Aikhenvald, sovint la raó principal de l’extinció d’una llengua és el contacte intensiu amb un grup que té avantatges polítics, socials o econòmics més grans; llavors els parlants de la llengua feble van perdent competència en la seva i adoptant l’altra, fins al punt que la llengua minoritzada esdevé obsoleta i desapareix. Aquest procés pot ser gradual o molt ràpid depenent de factors socials, però la mida i concentració del grup són determinants: com més petita i dispersa és la comunitat lingüística, més vulnerable és.

Per acabar aquesta secció, cal destacar que la diversitat de grups i llengües és un patrimoni cultural comparable a la biodiversitat en la natura. De la mateixa manera que es parla de preservar espècies en perill, des d’una òptica ecolingüística es defensa preservar la diversitat lingüística del planeta com un bé valuós. Això implica enfortir les comunitats parlants més febles perquè mantinguin la seva identitat i llengua, a l’hora que es promou el respecte i la convivència entre grups. Iniciatives de revitalització d’idiomes indígenes, reconeixement de drets lingüístics de minories i foment del multiculturalisme van en aquesta línia de garantir un ecosistema socio-comunicatiu sostenible on la identitat col·lectiva de cada poble pugui expressar-se sense excloure la intercomunicació global.

Llengua, economia i mercat laboral

L’aspecte econòmic del contacte de llengües correspon a la part central de la piràmide sociolingüística, connectant factors macrosocials amb decisions individuals. Les llengües no només són vehicles de cultura, sinó també recursos econòmics: tenen un valor tangible en el mercat laboral i poden obrir o tancar oportunitats professionals. Per això sovint s’ha parlat de capital lingüístic o mercat lingüístic (conceptes introduïts pel sociòleg Pierre Bourdieu). En un mercat lingüístic, les llengües no tenen totes la mateixa cotització: algunes tenen un alt valor de mercat perquè permeten accedir a feines ben remunerades o negociacions internacionals, mentre que d’altres tenen un valor principalment no de mercat (associat a la identitat, la cultura, però no directament als diners). Per exemple, dominar l’anglès actualment sol suposar un avantatge laboral important en molts sectors, fins al punt que hi ha estudis que indiquen que els empleats bilingües poden guanyar entre un 5% i un 20% més de sou de mitjana que els monolingües equivalents. L’anglès té doncs un alt valor de mercat global. Altres idiomes amb gran potència econòmica (xinès mandarí, alemany, francès, etc.) també proporcionen dividends similars als seus parlants en determinats contextos.

A nivell macro, quan un grup lingüístic té més poder econòmic, la seva llengua sol gaudir de més difusió i prioritat. Això pot semblar contra-intuïtiu si la llengua econòmicament forta és demogràficament minoritària: però la història ens dona exemples com el de l’anglès a l’Índia britànica, on malgrat ser llengua d’una petita elit colonial, va imposar-se com a idioma de govern i educació pel poder i prestigi que emanava; o el de l’espanyol a l’Amèrica llatina, portat per uns pocs conquistadors però adoptat massivament perquè s’associava al nou ordre socioeconòmic. En contextos més recents, podem citar el cas de Singapur, on l’anglès (llengua dels negocis globals) ha esdevingut l’idioma principal de treball i inter-ètnic tot i que cap grup ètnic local el tenia com a matern. La lògica és clara: les persones i comunitats sovint trien la llengua que els permet “guanyar-se millor la vida”. Si parlar una determinada llengua X dona accés a bons llocs de treball, a ascensos socials o simplement evita barreres discriminatòries, molts parlants faran l’esforç d’aprendre X i potser fins i tot deixaran de transmetre la seva llengua original als fills per assegurar-los un futur econòmic favorable. Un fenomen trist però documentat és quan un grup majoritari en nombre comença a percebre la seva pròpia llengua com a rústica o poc útil i l’abandona voluntàriament per la llengua d’un grup menor però dominant econòmicament. Això va ocórrer, per exemple, amb la llengua irlandesa (gaèlic) a Irlanda durant els segles XIX i XX: tot i ser la llengua històrica de la majoria, la pobresa del camp irlandès i l’associació del gaèlic amb un estatus baix van fer que moltes famílies adoptessin l’anglès, la llengua de la prosperitat urbana i de l’administració britànica, provocant una substitució lingüística massiva.

El prestigi social d’una llengua va del bracet del seu valor econòmic. Una llengua associada a professions de prestigi o a classes altes es percebrà com a més fina, més útil, mentre que la llengua de grups empobrits pot quedar estigmatitzada com a vulgar o inútil. Això pot desencadenar mecanismes interns de desús: membres del grup minoritari que aspiren a millorar econòmicament adopten la llengua prestigiosa i miren de distanciar-se de la seva per no ser identificats amb la pobresa o la ruralitat. Un cas il·lustratiu és el de moltes comunitats indígenes que, sota pressió econòmica, opten per integració lingüística: a certes zones dels Andes, famílies que tradicionalment parlaven quítxua van decidir fer la transició al castellà amb els fills, perquè van concloure que el castellà els obriria portes a l’educació i la feina, mentre que el quítxua era vist (per prejudicis colonials) com a poc útil. També a l’Àfrica francòfona s’observa que algunes llengües locals es perden a favor del francès, ja que aquest és el passaport a l’administració i al món empresarial.

Podem afirmar que les llengües competeixen en un mercat simbòlic on acumulen o perden capital lingüístic. Quan una llengua és reconeguda com a legítima pel poder (govern, educació) i demandada per les empreses, adquireix poder simbòlic: es converteix en quasi obligatòria per “triomfar” i així la seva dominació es consolida. Mentrestant, les altres llengües queden invisibilitzades o relegades a la llar i la vida privada. Una nota positiva és que les llengües també poden tenir valor no econòmic però igualment important: tot idioma dona accés a una cultura, a una comunitat i a uns sabers, cosa intangible però que enriqueix la vida humana. Des d’una perspectiva de sostenibilitat cultural, la diversitat lingüística és un valor en si mateixa, independentment del mercat. Per això alguns països plurilingües opten per protegir oficialment idiomes minoritaris encara que no siguin “útils” econòmicament, considerant-los part del patrimoni col·lectiu (per exemple, Irlanda avui, malgrat que gairebé tota la població parla anglès, manté el gaèlic com a llengua oficial i el promociona a l’escola per raons identitàries).

En resum, la dimensió econòmica del contacte de llengües ens mostra com la tria lingüística també és una estratègia racional dels parlants en funció de costos i beneficis percebuts. Això explica molts processos de substitució o de manteniment lingüístic. Les polítiques per contrarestar desequilibris han d’abordar, per tant, també aquesta capa: es pot incentivar l’ús d’una llengua minoritària creant-ne demanda (p.ex. requerint-la per a certs llocs de treball públics, o desenvolupant indústries culturals en aquella llengua). Així es pot dotar d’un valor afegit pràctic la llengua, a banda del valor sentimental, i fer que els parlants no hagin de renunciar-hi per prosperar. Idealment, en un ecosistema lingüístic equilibrat, cap persona no hauria de veure’s forçada a abandonar la seva llengua per motius econòmics o laborals.

Mitjans de comunicació i poder polític

Finalment, al capdamunt de l’ecosistema sociolingüístic trobem els factors més macro-estructurals: d’una banda els mitjans de comunicació de masses, i de l’altra el poder polític i legal. Aquests factors tenen abast global o estatal i condicionen fortament el context en què les llengües es desenvolupen.

Pel que fa als mitjans de comunicació, ja hem apuntat que la revolució tecnològica ha amplificat enormement la difusió d’algunes llengües sobre les altres. La premsa, la ràdio, la televisió i, més recentment, Internet i les xarxes socials, actuen com a altaveus de difusió lingüística. Les llengües que disposen de grans mercats mediàtics s’expandeixen arreu i reforcen el seu estatus. Avui l’anglès és, de facto, la llengua franca d’Internet: gairebé la meitat dels webs de tot el món són en anglès i les plataformes digitals globalitzades (Facebook, X, YouTube, Netflix, etc.) funcionen primordialment en anglès o en unes poques llengües internacionals. Alhora, en cada estat, la llengua oficial majoritària tendeix a dominar els canals mediàtics nacionals. Per exemple, a Espanya, la immensa majoria de canals de televisió i continguts són en castellà, de manera que fins i tot a territoris bilingües com Catalunya o el País Basc els infants creixen consumint sobretot entreteniment en castellà, i l’exposició al català o basc queda reduïda a l’àmbit escolar o familiar. Aquest desequilibri mediàtic afavoreix les llengües grans, que es fan omnipresents i necessàries per accedir a la informació i l’oci, mentre que les llengües petites poden quedar associades només a entorns formals o locals.

No obstant això, els mitjans també es poden convertir en eines poderoses de normalització lingüística quan s’hi inverteix. La creació de mitjans en llengües minoritzades (canals de televisió públics, radio, portals web, doblatge de pel·lícules) ha estat part fonamental de projectes de revitalització arreu. Pensem en el cas de TV3 a Catalunya, la televisió pública en català nascuda el 1983, que va aconseguir en poc temps que el català fos present diàriament a les llars amb programes d’entreteniment, sèries, dibuixos animats, etc., cosa que va contribuir enormement a augmentar la competència i l’ús social del català després de la dictadura franquista. Un altre exemple és Nova Zelanda, on l’emissora maori Te reo i altres iniciatives mediàtiques han ajudat a revitalitzar l’ús de la llengua maori entre les noves generacions. Així doncs, segons com s’orientin, els mitjans poden ser tant agents d’homogeneïtzació (si només emeten en idiomes dominants) com agents de diversitat (si donen espai a idiomes diversos). Malauradament, la tendència global és que els grans productors de continguts opten per idiomes globals per assolir audiències massives: l’anglès s’ha convertit en el llatí modern de la comunicació global. En conseqüència, la pressió perquè comunitats petites abandonin les seves llengües en pro de les de major difusió és més forta que mai.

Finalment, el poder polític representa l’element organitzador del conjunt. Els governs i institucions tenen la capacitat de regular l’estatus de les llengües mitjançant lleis, polítiques educatives i planificació lingüística. Poden tant protegir i promoure activament una llengua, com reprimir-la o ignorar-la. A la piràmide invertida, el poder polític és al cim perquè, en última instància, estableix el marc legal i de recursos dins el qual les llengües coexisteixen. Per exemple, un estat pot declarar una o diverses llengües oficials –això garanteix l’ús d’aquestes llengües en l’administració, la justícia, l’escola, etc. Si només se’n declara una, les altres queden automàticament en posició subalterna (a menys que hi hagi descentralització territorial amb reconeixement regional, com passa a Espanya). Històricament, la ideologia de “un estat, una llengua” ha predominat en la construcció dels estats nació europeus, portant a polítiques d’assimilació de les minories lingüístiques. França en seria el cas paradigmàtic: després de la Revolució, el francès es va imposar com a única llengua de la República, proscrivint o marginant idiomes com l’occità, el bretó, l’alsacià o el cors durant dos segles. Encara avui el poder central francès és reticent a reconèixer oficialment aquestes llengües regionals, i això ha contribuït a la seva regressió severa.

Tanmateix, el poder polític també pot adoptar models plurilingües i de protecció de la diversitat. Bèlgica, Canadà, Suïssa, Sud-àfrica, Índia o Bolívia són exemples d’estats que han instituït multilingüisme oficial en major o menor grau. Tot i així, fins i tot en aquests casos cal analitzar qui controla realment el poder: per exemple, a l’Estat espanyol, tot i haver-hi diverses llengües oficials en comunitats autònomes, hi ha un grup majoritari (els castellanoparlants) que demogràficament i políticament predomina, de manera que les altres llengües sovint es veuen minoritzades de facto en àmbits estatals (un català o èuscar necessita saber castellà per viure normalment, però un castellanoparlant pot ignorar completament les altres llengües). Això crea una subordinació estructural permanent de les minories, com apunta Bastardas en afirmar que en casos així “els últims seran sempre minoritaris i segurament minoritzats”. Un altre cas: a la Unió Europea hi ha 24 llengües oficials, però a la pràctica l’anglès (i en menor mesura el francès i l’alemany) dominen les comunicacions, deixant la resta de llengües en un segon pla simbòlic.

La intervenció pública pot equilibrar aquestes dinàmiques o accentuar-les. D’una banda, hi ha hagut polítiques de supressió lingüística que han accelerat substitucions (per exemple, la prohibició del català durant el franquisme va danyar greument la transmissió inter-generacional). De l’altra, les polítiques de normalització han demostrat que es pot revertir parcialment un procés de substitució si hi ha voluntat política: a Catalunya des de 1980, al País Basc, a Gal·les amb la llengua gal·lesa, o a Irlanda amb el gaèlic (tot i èxits més modestos). La clau és dotar les llengües minoritzades de funcions oficials i oportunitats d’ús comparables a les de la llengua dominant, durant un període prou llarg perquè la comunitat recuperi la confiança en la utilitat de la seva llengua.

En darrera instància, el poder polític també és responsable de fomentar una cultura de respecte i drets lingüístics. En un món ideal, la gestió del contacte de llengües des de l’estat hauria de perseguir objectius de justícia lingüística, assegurant que els parlants de totes les llengües tinguin oportunitats de viure en la seva llengua sense penalitzacions socials o econòmiques. Això és comparable a la preservació d’ecosistemes en ecologia: així com avui es parla de sostenibilitat mediambiental, autors com Bastardas parlen de sostenibilitat lingüística, on la diversitat d’idiomes es consideri un valor global a protegir. La metàfora ecològica ens recorda que perdre una llengua és com perdre una espècie: s’extingeix una manera única d’entendre el món, un ecosistema de coneixements, i l’equilibri general en queda empobrit.

En conclusió, l’ecologia de les llengües ens ofereix una visió integrada dels fenòmens de contacte lingüístic, considerant des del cervell bilingüe fins a les polítiques internacionals. Hem vist com factors cognitius, emocionals, identitaris, demogràfics, econòmics, mediàtics i polítics formen un sistema de set dimensions interconnectades. Comprendre aquesta multidimensionalitat és essencial per abordar de manera efectiva els reptes del multilingüisme al segle XXI. Casos com el de Catalunya, Quebec, Bèlgica o les lluites dels pobles indígenes il·lustren que no n’hi ha prou amb solucions unidimensionals: cal actuar simultàniament en diversos fronts (educació, mitjans, planificació, consciència social, etc.) per assolir comunitats plenament bilingües o multilingües on cap llengua no hagi de desaparèixer. Només així aconseguirem un ecosistema lingüístic sostenible, on la comunicació global i les identitats locals convisquin en harmonia, i on la riquesa idiomàtica del planeta es preservi per a futures generacions.

Bibliografia i fonts consultades

• Aikhenvald, A. (2002). Language Contact in Amazonia. Oxford: Oxford University Press.
• Bastardas-Boada, A. (1996, 2a ed. 2000). Ecologia de les llengües: Medi, contactes i dinàmica sociolingüística. Barcelona: Proa.
• Bastardas-Boada, A. (2005). Cap a una sostenibilitat lingüística: per una ecologia política de les llengües. Barcelona: Centre d’Estudis de Temes Contemporanis.
• Bastardas-Boada, Albert (2017) L'ecologia del contacte lingüístic: llengües minoritàries i majoritàries. acadèmia.edu
• Boix, E. & Vila, F-X. (1998). Sociolingüística de la societat catalana. Barcelona: Edicions Empúries.
• Bourdieu, P. (1991). Language and Symbolic Power. Cambridge: Polity Press.
• Brittanica. Broca area. britannica.com
• Brittanica. Wernicke area. britannica.com
• Costa, A. (2017). El cerebro bilingüe: la neurociencia del lenguaje. Barcelona: Debate.
• Dominic Abrams, Dominic et al. (1987) Language Attitudes, Frames of Reference, and Social Identity: A Scottish Dimension. Journal of Language and Social Psychology, Volume 6, Issue 3-4
• Fishman, J. (1991). Reversing Language Shift. Clevedon: Multilingual Matters.
• Gal, S. (1979). Language Shift: Social Determinants of Linguistic Change in Bilingual Austria. New York: Academic Press.
• Giles, H., Bourhis, R. & Taylor, D. (1977). “Towards a theory of language in ethnic group relations”. A: Giles, H. (ed.), Language, Ethnicity and Intergroup Relations, pp. 307-348. London: Academic Press.
• Haugen, E. (1972). “The Ecology of Language”. A: Dil, A. (ed.), The Ecology of Language, pp. 325-339. Stanford: Stanford University Press.
• Kassiani Nikolopoulou, Kassiani (2023) What Is Ingroup Bias? | Definition & Examples. scribbr.com
• Khasinah, Siti (2014) Factors influencing second language acquisition (PDF). researchgate.net
• Myers-Scotton, C. (1993). Social Motivations for Code-Switching: Evidence from Africa. Oxford: Clarendon Press.
• Trafton, Anne (2018) Cognitive scientists define critical period for learning language. news.mit.edu
• Vikipedia. Linguistic capital. en.wikipedia.org
• Viquipedia. Contacte de llengües. ca.wikipedia.org
• Viquipedia. Llista de llengües d'internet pel seu ús. ca.wikipedia.org
• Weinreich, U. (1953). Languages in Contact: Findings and Problems. Nova York: Linguistic Circle of New York.
• Woolard, K. (1989). Double Talk: Bilingualism and the Politics of Ethnicity in Catalonia. Stanford: Stanford University Press.
• Yuriy Ivantsiv, Yuriy (2020) Language Interference. jurko-i.medium.com

Jordi Coll Vera - 2025