Introducció

Clementina Arderiu i Voltas ha estat una de les poetes més refinades, més profundes i alhora més coherents de la nostra literatura. Quan es pensa en la poesia catalana del segle XX, sovint venen al cap grans noms com Josep Carné, Carles Riba —el seu marit—, J.T. de Foix, Salvador Espriu —el seu gran valedor ^[1]—o Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

La veu de Clementina Arderiu ens parla des de la discreció, de la serenor i la fidelitat a si mateixa, construint una obra poètica d'una solidesa admirable. Una veu femenina que sap transformar la quotidianitat, la maternitat, la fe i l'amor en matèria poètica universal.

La seva trajectòria és també un testimoni vital, un recorregut que travessa tot el segle XX, des del noucentisme fins a la postguerra, des de la Barcelona modernista fins a l'exili i la reconstrucció cultural catalana. És, per damunt de tot, el testimoni d'una dona que va saber mantenir la seva independència creativa en un context en què el món literari era dominat pels homes. Una dona que alça, de manera modesta, la seva veu amb una poesia molt musical i molt autèntica.

L’any 2026 es commemora el 50è aniversari de la seva mort.

Vida i obra de Clementina Arderiu

Clementina Arderiu i Voltas neix a Barcelona el 6 de juliol del 1889. És filla d'una família d'argenters per part paterna, un ofici molt artesanal i que requereix paciència, precisió i gust pel detall, i d'origen rural pel costat matern. Aquesta combinació d'ofici artesà i al mateix temps de sensibilitat natural marcarà profundament la seva manera de mirar el món. Des de molt jove, Clementina mostra una gran sensibilitat artística. Estudia música —piano— i idiomes.

Mentre aprèn l'ofici familiar, llegeix apassionadament. Clàssics, poetes francesos i anglesos contemporanis, italians, castellans i, naturalment, catalans. Una autoformació oberta i disciplinada que serà el seu primer taller poètic.

Aprèn a escoltar el ritme dels llenguatges en la seva poesia. A entendre la musicalitat de la paraula i a buscar-ne la precisió. Ben aviat, la seva poesia és com una peça d'orfebreria molt ben treballada.

L’any 1911, amb només 22 anys, publica el seu primer poema. L'any següent, el 1912, guanya la flor natural als Jocs Forals de l’Agrupació Excursionista Déu i Pàtria, i recordem que la flor natural es donava a poemes amorosos que havien excel·lit especialment. És en aquest ambient que coneix tres joves poetes que marcaran l'escena literària catalana: Josep Maria de Sagarra, Lluís Valeri i, per damunt de tots, Carles Riba i Bracons.

Carles Riba i Clementina Arderiu s’enamoren i, l’any 1916, es casen. Iniciant ambdós una relació intel·lectual i afectiva que durarà tota la seva vida. Compartiran lectures, reflexions, viatges, èxits i també les dificultats de la guerra i l'exili.

Carles Riba, tot i ser el seu marit, no serà l'autor que influirà més en Clementina Arderiu, poèticament parlant. El mateix any de la seva boda, Clementina publica el seu primer poemari: “Cançons i elegies”. Un recull que marca el naixement d'una veu pròpia dins el panorama poètic del noucentisme. El seu títol ja és revelador. La cançó com a expressió popular viva i musical i l'elegia com a espai de reflexió, d'intimitat de dolcesa i melangia.

En aquesta primera etapa, es considera que és influïda per Josep Carné i Joan Maragall, d’acord amb el noucentisme i la tradició de la poesia popular, més que la poesia molt més intel·lectual i pura de Carles Riba. Dins aquesta etapa noucentista de la seva obra destaquen “Cançons i elegies” (1916) i “L'altra llibertat” (1920). Obra poètica amb la que hi conviuen l'amor per la forma, la recerca de l'ordre, la mesura i la claredat. Tanmateix, a diferència d'altres autors d'aquest moviment, Clementina Arderiu hi introdueix una veu femenina i quotidiana. La seva poesia canta la vida senzilla, el treball, la maternitat, la fe i la natura propera. Hi ha serenor i equilibri, però també hi ha emoció autèntica, continguda, serena i sincera. El crític Joaquim Folguera i Poal dirà d'ella que és un cas puríssim d'emoció literària, elegíaca sense feblesa, amorosa sense follia, joiosa sense esclat, pia sense torbació. Aquest equilibri entre emoció i mesura és, sens dubte, un dels tres més característics de la seva poesia.

Finals dels anys 1920, i sobretot els anys 1930, és una època de plenitud vital i poètica. El matrimoni Riba-Arderiu viu uns anys d'intensa activitat cultural i personal. S'instal·len al barri del Putxet de Barcelona i viatgen per Itàlia, França, Alemanya i Grècia, on descobreixen de primera mà l'art i la poesia clàssiques. En aquests anys, neixen els seus tres fills, Oriol, Eulàlia i Jordi.

Família, cultura clàssica, fe i equilibri entre vida i art, que es reflecteixen en la seva poesia. L’any 1936, publica “Cants i paraules”, llibre que recull aquesta maduresa i aquesta calma, però la calma s'esvairà ben aviat. El 18 de juliol del 1936 esclata la Guerra Civil Espanyola i el matrimoni passa a viure moments molt difícils.

Per fidelitat als seus ideals i a les persones que depenen de Carles Riba, decideixen no abandonar Barcelona fins als darrers moments del conflicte. El 1938, Clementina Arderiu guanya el Premi Joaquim Folguera amb “Sempre i ara”, obra que no serà publicada fins l’any 1946. És aquesta una obra clau que reflecteix l'experiència del dolor i la fe, l'esperança i el compromís amb la vida. Quan la ciutat està a punt de ser ocupada pels franquistes, el matrimoni Riba-Arderiu empren el camí de l'exili cap a França, en el mateix cotxe on hi viatja també l'escriptor Josep Pous i Pagès.

A l’exili hi passen quatre anys molt durs. Plens d'incertesa i precarietat. Fins que retornen a Catalunya l’any 1943, en plena Segona Guerra Mundial. S'instal·len en un pis del carrer República Argentina de Barcelona.

Casa seva, esdevé un centre de resistència cultural, de represa poètica. Un lloc on s'hi apleguen escriptors, poetes, professors i artistes que mantenen viva la flama de la llengua i la cultura catalanes en plena dictadura franquista.

La postguerra marca també l'inici de l’etapa de maduresa literària de Clementina Arderiu. El 1952 publica “Poesies completes”, un recull que revisa tota la seva obra anterior, i, el 1958, “És a dir”, inspirat en els seus viatges per Alemanya i Anglaterra.

“És a dir” rebrà dos dels grans premis literaris del moment, el “Premi Ossa Menor” (1958) i la “Lletra d'Or” (1960). La poesia de Clementina Arderiu és, en aquesta època, molt més reflexiva, més interioritzada. Ja no hi ha l'afirmació vital del noucentisme, sinó una veu que es pregunta, que dialoga amb el temps i la pròpia fe. Clementina navega en el que seria el moviment del post-simbolisme.

L’any 1959 serà per Clementina un annus horribilis. El dolor per la mort del seu marit, Carles Ribas, li provocarà un silenci poètic que durarà anys. Una època de dol i recolliment dolorós.

Els darrers anys de la vida de Clementina Arderiu són de serenor i esperança. Torna a escriure. I ho fa amb una veu més profunda, més meditativa. Amb una poesia de caire existencial. L’any 1969 publica “L'esperança encara”, el seu darrer llibre. Una obra que ens parla dels pas del temps, del dol, de la fe, i, sobretot, de la necessitat d'esperar. Com el seu títol indica, és una declaració de confiança en la vida, fins i tot en la vellesa. Amb una gran serenor, Clementina Arderiu fa balanç de tot el que ha viscut i ho transforma en paraula essencial. És una etapa profundament espiritual. Ens parla del temps, del record. De la memòria com una forma de recuperar el temps perdut. De la mort com el mur de Salvador Espriu. Clementina Arderiu és situa davant la mort amb una serenor gairebé estoica.

L’any 1973, tres anys abans de la seva mort, té cura de l’edició de la seva obra poètica en un únic volum. Mor el 17 de febrer del 1976, a l'edat de 87 anys, convençuda que la seva obra ha estat fidel a les seves intencions més profundes. Ha cantat la vida des de la fe, des de l'amor i des de la veritat.

Clementina no ha ocultat mai la seva fe, ans al contrari, n’ha estat sempre molt orgullosa. Una fe gens dogmàtica. Vital, confiada i serena. El seu gran leitmotiv poètic ha estat l'amor humà i l’amor diví. L’amor conjugal i l’amor universal, entès com una força ordenadora del món. Una visió clàssica de l’ amor. Altres del seus temes poètics han estat la maternitat i la feminitat, com a subjectes actius, no únicament literaris. En la seva obra ens parla dels fills, de la maternitat, de la vida quotidiana, de les feines de la llar. De l'esperança contínua d'un demà millor. També del pas del temps i de la mort. Amb serenitat clàssica, sense desesperança, des de l’equilibri i la moderació.

Pel que fa a l'estil poètic, es pot dir que és net, musical i precís. Els seus versos tenen una estructura clara, sovint breu, amb un ritme que recorda les cançons tradicionals catalanes. Utilitza un llenguatge senzill, però molt treballat, sense artificis. Els crítics n’han destacat la seva mesura clàssica i la seva musicalitat interna, així com la capacitat d'unir emoció i intel·ligència, que no és fàcil de fer. Clementina Arderiu és molt noucentista en quant a l’equilibri poètic de la seva obra.

Els seus poemes són molt lluminosos. La llum que il·lumina la seva llar física i els seus poemes, la seva llar literària. La casa, les mans que treballen, les mans que escriuen. Metàfores del temps i de la creació poètica.

Maria Mercè Marçal li dedicarà un estudi fonamental on hi destacarà la seva aportació com a dona que, des del seu temps, ha sabut trencar els límits de l'arquetip femení socialment imposat. Montserrat Roig la definirà com una dona feta amb la suavitat de la porcellana i el tronc del roure, tota una fusió de contraris. Joaquim Mola afirmarà que en la poesia de Clementina Arderiu vida i paraula hi conflueixen en un mateix acte de creació.

Recull de poemes de Clementina Arderiu

Comencem per un dels seus poemes més coneguts dins “Cançons i elegies” del 1916.

El nom

Clementina em dic,

Clementina em deia.

Altre temps jo fui

un xic temorega:

el nom m’era llarg

igual que una queixa

i em punyia el cor

quan les amiguetes,

per fer-me enutjar,

molts cops me’l retreien:

«Quin nom més bonic!—deia alguna d’elles—,

però no t’escau:

és nom de princesa».

«Ai, quin nom estrany!»,

moltes altres feien;

i jo al fons de tot

sentia l’enveja

dels seus noms tan clars

de Maria o Pepa.

Clementina em dic,

Clementina em deia.

Però un any s’enfuig

i un altre any governa.

Aquell nom que abans

féu ma timidesa

i es tornà després

una dolça fressa

sobre el llavi nu—jo mateixa el deia—,

ara m’és honor

i m’és meravella.

Cap nom no és tan bell

damunt de la terra

com el que l’amat

em canta a l’orella,

i entra en els recers

de l’ànima meva

i em puja al cervell

i em clou les parpelles.

Del cel de l’amor

tombava una estrella…

Ara el nom em lluu

damunt de la testa.

Clementina em dic,

Clementina em deia.

Continuem amb un poema de “L’altra llibertat” del 1920.

Cançó

Canto pel goig que em fa cantar

i perquè em prengui qui em voldria;

canto perquè no puc servar

tanta de joia a casa mia.

Tota per tots i tal com só,

que d’altra guisa no en sabria;

tota per tots en ma cançó

damunt la terra on jo naixia.

Damunt la terra que alça un clam

i esqueixa el vel que l’oprimia,

i a les germanes dóna un ram

de l’olivera que floria.

Canto, que enlloc del món on fos

cantar com ara no podria!

Seguim amb “Cant i paraules” dins “Poemes” del 1936.

Alegria

Cor meu, solellada

turbulència roja:

plenitud que salta

desbridada i folla.

Alegria! Bandera

coronant la torre—

bastides no calen

ni cordes ni roses…

Roda, roda, roda,

animeta meva,

no secreta, fonda…

Cerca, mira, parla,

cenyèix graciosa,

domina i acaba

amb ta pura força

la meva ventura…

Intactes les hores

em facin corona.

Continuem amb “Sempre i ara”, del 1946.

Cançó del risc

Si visc no visc.

L’amor del risc,

com m’abellia!

No l’he cercat;

me l’han donat

quan no el volia.

Si visc no visc,

que temo el risc

i sa mentida.

El cel és d’or

i, ardent, el cor

no vol cap brida.

Però hi ha el risc:

si visc no visc.

Per una treva,

per un oblit,

dono el neguit

amb clau i lleba.

No fos el risc…

Si visc no visc.

Vés onsevulla,

passa la mar

—per quin atzar?—

la mar que rulla

paranys i risc.

Si visc no visc.

Ni mar ni treva

ni l’or del cel.

La meva arrel

si es torç, no es lleva.

Perquè, en el risc,

si visc, no visc.

Donaré ombra,

donaré flors,

fora del clos.

Feina sens nombre

dirà que visc.

Quan el gran risc

vindrà a topar-me,

amb cor segur,

sense ningú,

sabré lliurar-me

al risc, al risc!

Ara dos poemes breus de “Es a dir” del 1958.

Canço d'abril

Hi tornarem al sol-solet!

Tira el braser per la finestra,

llença la capa i el barret!

Que vingui el sol com una festa

i ja no vull sentir més fred.

Oh, quin aire!

Ja les paraules prenen ales

i no cal dir-les sota veu,

que en pensament tinc mar i cales

i cama nua fins al peu.

Adéu, mimoses i nadales:

clavells veureu.

Fugi l’hivern, fugi la por.

Morir? Quan no s’arrisca gaire.

Hem de sortir d’aquest racó

—deixem-hi el pec i el rondinaire:

sortim a l’aire germinal

amb ulls d’infant, que miren alt.

Ara que ja de tanta cosa torno…

Ara que ja de tanta cosa torno…

No em pregunteu, que no sabria dir-vos

per quina brida m’he sentit lligada.

El cor encara vol tornar a gronxar-se

desbocat, a les barques de la fira;

i dic que sí, que en mi tot clama d’esma

cap aquella petita esbojarrada.

…I ja no sóc sinó una dona absorta,

amb la veu i amb el riure que s’aturen.

Un poema de “L’esperança encara”, del 1969.

Invocació als poetes

Josep Carner, Blai, Rosselló,

Salvador Espriu per valedor,

potser algun altre…

doneu-me un toc en el meu vers,

poseu-hi foc i un dring divers

de com solia.

Darrerament, quan he cantat,

un vent molt àcid m’ha rondat

ben a la vora

i m’ha dreçat tot el cabell

mentre els meus ulls veien vermell:

la boca en cendra.

Ara no vull sinó fugir

que ja presento aquell coixí

on he d’asseure’m!

Vull caminar, vull admirar,

que el món és ple i un Déu hi ha.

Que pugui valdre’m!

L’esquena dreta i tant-se-val:

vull la vellor passar per alt.

Tot el que em resta

ho posaré dins un farcell

petit; només el record d’ell

al bastó em posi.

És folla, riu, dirà la gent.

I tu estaràs, Carles, content,

que així em volies.

Demano un toc, demano un dring,

només pensant en tu ja els tinc:

ja sóc una altra.

Taral·lejant i follejant

donaré encara més d’un cant

al sol i a l’alba.

El meu poeta m’ha valgut,

que no per sempre l’he perdut,

que el tinc a l’ànima.

I finalitzem aquest recull de “Cant i paraules”, del 1973.

Cançó

Si jo et tingués vespre i matí

sempre en ma dansa,

si jo et sabés lligat a mi

sense mudança,

¿fóra l’amor com ara és,

tan dolça i fina?

Sense l’angúnia d’un després

que l’enverina,

l’hora que fuig, tot i el renou,

seria fada,

tal com la menja que no es cou

especiada.

Cançó manyaga

Si una dolça feblesa m’escau,

jo diré com em plauen les roses;

si una dolça feblesa m’escau,

jo ho diria si goses no goses.

Com l’infant que ja sap que és petit

i se’n val amb ingènua malícia;

que ara em sento el voler arraulit,

pres tot ell d’un desig de carícia.

I seré una doneta només,

tota plena de planys i de noses,

i quan vingui l’amat amb son bes

li diré com em plauen les roses.

L'esperança encara

En la meva donzellesa

ja et portava dins el pit,

Esperança, Confiança,

moviment de l’esperit!

“Sempre invoca l’esperança”

—diu un crític— “i de què?”

Mai no m’he sentit ben sola

que Esperança vol dir Fe.

I la casa se’m fa ampla

quan aquest vent s’hi expandeix,

alades paraules sento

veig l’arbre que refloreix.

En la meva viduesa

no vull ombres al meu dol.

He estat i sóc encara

dona que viu a ple sol.

La nit es lliga amb el dia

i et sé tan sovint amb mi!

que volo, somnio i sento

com si encara fos ahir.

Si el meu Carles m’enamora

—oh Esperança!—

tu encara dius que sí.

Breu crítica literària als poemes seleccionats

Estructura poètica:

Hi ha un predomini de formes breus i musicals. Clementina Arderiu opta majoritàriament per estrofes regulars, sovint de base musical en forma de cançó; versos curts (heptasíl·labs, octosíl·labs); i rimes clares, mai ostentoses. Creant una musicalitat interior constant, una sensació de naturalitat aparent, que amaga una gran exigència formal.

Un exemple paradigmàtic és “Cançó del risc”, on la repetició de “Si visc no visc” estructura tot el poema com un refrany existencial, gairebé circular.

Evolució poètica:

L’estructura poètica evolutiva de Clementina Arderiu no és rupturista. A diferència d’altres poetes del segle XX, no trenca amb la seva forma inicial, sinó que la depura. La maduresa no implica experimentació formal extrema, sinó condensació.

Per exemple, a “És a dir” i “L’esperança encara”, els poemes són més narratius i reflexius, però mantenen l’ordre rítmic i la claredat sintàctica.

Estructuralment és una poesia clàssica en el sentit fort. Fidel a una forma perquè li permet dir-ho tot.

Contingut i grans eixos temàtics:

En primer lloc, el jo poètic, identitat i afirmació. A “El nom”, el nom propi esdevé metàfora de la identitat femenina. El pas del rebuig a l’orgull marca un procés d’autoafirmació. No és un jo exhibicionista. És un jo que es reconeix a través del temps, de l’amor i de la paraula dita. A “Amor i risc” l’amor és lluny de la idealització romàntica. És risc, exposició, possibilitat de pèrdua. A “Cançó del risc”, viure plenament implica acceptar la contradicció, el poema no resol el conflicte: el manté obert, que és on rau la seva força: “Perquè, en el risc, / si visc, no visc.” Una formulació d’una lucidesa moral extraordinària.

Quotidianitat sublimada:

Un dels trets més singulars de Clementina Arderiu és convertir la vida domèstica, el pas del temps, la vellesa en matèria poètica. A “Cançó manyaga” o “Cançó d’abril” es canten el gest petit, el cos, l’estació, la casa. Llocs de plenitud, no de reclusió. Una lectura clarament feminista avant la lettre, sense grans proclames.

Fe i esperança sense dogma:

A “L’esperança, encara”, la fe no és doctrina, sinó confiança vital, esperança i memòria es fonen com a resistència al buit. La veu és serena, gens triomfalista i profundament humana. Clementina Arderiu ens proposa una ètica de la llum discreta, oposada tant al desesper com a l’èpica.

En conclusió:

Clementina Arderiu és una poeta de continuïtat i coherència, amb una obra unitària, però no monòtona, capaç de fer de la forma clàssica un instrument de veritat interior. La seva poesia no crida, no imposa, perdura.

No és, en cap sentit, una “poeta menor” del cànon, sinó una veu central, imprescindible per comprendre la poesia catalana del segle XX.

Obra completa, antologies i estudis literaris sobre l’autora

1. POESIA
1. Reculls poètics
• Cançons i elegies. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1916.
• L’altra llibertat. Barcelona, 1920.
• Poemes (Inclou Cançons i elegies, L’altra llibertat i Cant i paraules, inèdit fins llavors). Sabadell: La Mirada, 1936.
• Sempre i ara. Barcelona, 1946.
• Poesies completes (Inclou els reculls Cançons i elegies, L’altra llibertat, Cant i paraules i Sempre i ara, aquest darrer ampliat), amb pròleg de Salvador Espriu. Barcelona: Selecta, 1952.
• És a dir (pròleg de Joan Fuster). Barcelona: Els llibres de l’Óssa Menor, 1958.
• L’esperança encara (pròleg de Joaquim Molas). Barcelona: Edicions 62, 1969.
2. Antologies
• Clementina Arderiu [pròleg de Josep M. Capdevila]. Barcelona: Lira, 1923.
• Clementina Arderiu [cur. Maurici Serrahima]. Barcelona: Rosa dels Vents, 1938.
• Arderiu: Antologia [cur. José Corredor Matheos. Traducció al castellà]. Barcelona: Plaza & Janés, 1982.
• Contraclaror. Antologia poètica [cur. Maria Mercè Marçal]. Barcelona: La Sal, 1985 / Barcelona: Horsori, 2008.
2. ANTOLOGIES TRADUÏDES
1. Al castellà
• Arderiu: Antología [cur. José Corredor Matheos]. Barcelona: Plaza & Janés, 1982.
• Arderiu, Clementina: Antología poética [cur. Leopoldo de Luis]. Alicante: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2023.
2. A l’anglès
• The Compound Heart [Antologia]. London: Francis Boutle Publishers, 2019. (Trad. Julia Dale).
3. OBRES COMPLETES
• Obra poètica (a cura de la mateixa Clementina Arderiu i amb pròleg de Joan Teixidor).
• Jo era en el cant: Obra poètica 1913-1972 (edició a cura de D. Sam Abrams, amb pròleg de Cèlia Riba).
4. ANTOLOGIES COL·LECTIVES
• Antologia de poetes catalans d’avui. Barcelona: L’Avenç, 1913.
• PLANA, Alexandre: Antologia de poetes catalans moderns. Barcelona: Societat Catalana d’Edicions, 1914.
• FOLGUERA, Joaquim: Les noves valors de la poesia catalana. Barcelona: Publicacions de “La Revista”, 1919.
• PONS; ARDERIU; GARCÉS: Poesia. Barcelona: Edicions 62, 1995.
5. ESTUDIS SOBRE L’AUTORA (Selecció d’articles, pròlegs i entrevistes)
• BONADA, Lluís: “La nova edició de la poesia de Clementina Arderiu segueix els criteris filològics de l’autora”, El Temps (València), núm. 1509, 14 d’abril de 2013, p. 55.
• CAPDEVILA, Josep M.: “Clementina Arderiu”, dins Poetes i crítics. Barcelona: 1925.
• CARRERAS, Anna: “Jo era el cant: Obra poètica”, Time Out (Barcelona), núm. 277, 12-18 de juliol de 2013, p. 68.
• CASTAÑO, Manuel: “Poesia amable”, El País. Quadern (Barcelona), 19 de novembre de 2013.
• CÒNSUL, Isidor: “Entre la suavitat i el tremp: una escriptora per dret propi”, Avui, 25 de febrer de 2001.
• DELOR, Rosa: “Espribarderiu”, dins Salvador Espriu: algunes cartes i estudis sobre la seva obra. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1995, p. 29-48.
• ESPRIU, Salvador: "Pròleg a ARDERIU", C.: Poesies completes. Barcelona: Selecta, 1952.
• FOLGUERA, Joaquim: "Les noves valors de la poesia catalana". Barcelona, 1919; [a cura d’Enric Sullà]. Barcelona: Edicions 62, 1976, p. 73-75.
• FUSTER, Joan: “Clementina Arderiu”, dins Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1971, p. 210-211.
• FUSTER, Joan: "Pròleg a ARDERIU", C.: És a dir. Barcelona: Els llibres de l’Óssa Menor, 1959.
• GARCÈS, Tomàs: “Clementina es deia”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 198, març de 1976, p. 35.
• IBARZ, Mercè: “Clementina Arderiu, com una corda tensa”, Diari de Barcelona. Llibres (Barcelona), núm. 66, 4 de juliol de 1989.
• MARÇAL, Maria-Mercè: “Clementina Arderiu: alta mar dins de casa”, Cultura (Barcelona), núm. 3, juliol-agost de 1989, p. 51-53.
• MARÇAL, Maria-Mercè: "Introducció a ARDERIU", C.: Contraclaror. Antologia poètica. Barcelona: La Sal, 1985, p. 9-57.
• MARÇAL, Maria-Mercè: “Clementina es deia…: el fer i desfer de la vida quotidiana”, La Vanguardia, 4 de juliol de 1989, p. 56 / Sota el signe del drac. Barcelona: Proa, 2004, p. 67-69.
• MOLAS, Joaquim: "Pròleg a ARDERIU", C.: L’esperança encara. Barcelona: Edicions 62, 1969.
• PANYELLA, Vinyet: “Les poetes del segle XX”, dins Escriptores. De Caterina Albert als nostres dies. Barcelona: Fundació Lluís Carulla, 2005, p. 55-67.
• PESSARRODONA, Marta: “Clementina es dirà sempre”, Ara. Ara llegim (Barcelona), 8 de juny de 2013, p. 46.
• RIBA, Cèlia: “Apunt biogràfic”, dins ARDERIU, C.: Jo era en el cant: Obra poètica 1913-1972. Barcelona: La butxaca, 2013.
• ROIG, Montserrat: “Clementina Arderiu o l’aventura de dona”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 148, gener de 1972, p. 27-30. (Entrevista)
• TEIXIDOR, Joan: "Pròleg a ARDERIU", C.: Obra poètica. Barcelona: Edicions 62, 1973.
• TRIADÚ, Joan: “Clementina Arderiu”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 198, març de 1976, p..

Jordi Coll Vera - 2026