Introducció
L’any 2025 ha estat el 150è aniversari de la publicació, l’any 1875, de “Lo pi de Formentor”, el famós poema de Miquel Costa i Llobera, un dels pares de l'escola mallorquina. Autor d’una obra de gran lirisme. Una poesia que ens corprèn pel seu contingut emotiu, ètic i moral.
Al llarg de la seva vida Miquel Costa i Llobera va ser advocat, sacerdot i, per damunt de tot, poeta, escriptor i activista cultural dins l’Escola Mallorquina, el moviment de transició entre el modernisme i el noucentisme a les lletres catalanes. Autor d’una obra literària encara avui en dia plenament vigent.
Vida i obra de Miquel Costa i Llobera
Miquel Costa i Llobera neix a Pollença (Mallorca) el 10 de març de 1854. Fill d'una família de terratinents mallorquins. Queda orfe de mare als 11 anys d’edat. El seu pare es sumeix en una forta depressió i Costa i Llobera rep de part seva maltractaments físics durant la infantesa i adolescència. És molt influït pel seu oncle Miquel, germà de la seva mare, metge de Pollença, que li mostra el paisatge local i l’interessa en els autors clàssics grecoromans.
Del 1866 al 1871 estudia el batxillerat a l’Institut Balear de Palma de Mallorca. L’any 1872 inicia els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona (en l’edifici històric de la Plaça Universitat). A Barcelona era el moment del triomf de la Renaixença, l'expressió catalana del romanticisme europeu. Hi floria el culte a la llibertat, la creativitat i espontaneïtat artística d’escriptors i poetes catalans, en llengua catalana. Exponent de la revitalització d’una concepció catalanista de la identitat pròpiament nostrada, la realitat dels catalans. Hi destacaven noms com Mossèn Jacint Verdaguer, Antonio Rubió i Lluch o Marià Aguiló, que serà en part el mentor de Costa i Llobera.
L’any 1875, Costa i Llobera es trasllada a Madrid per continuar els estudis de Dret. Ja advocat, viatja a París, on descobreix els grans autors francesos i italians. És fascinat per la tècnica poètica de Carducci a “Odi barbare”, no tant pel seu contingut explícitament pagà, que l’incomoda com a persona profundament cristiana.
Torna a Pollença i inicia la seva obra literària, al mateix temps que creix dins seu una intensa sensació de vocació sacerdotal. L’any 1885 publica “Poesies” [1], obra que inclou poemes famosos com “La vall” (1873) i “Lo pi de Formentor” (1875), dins un romanticisme contingut de culte al paisatge i els sentiments que inspira com a obra divina, el sentiment romàntic del sublim. Paisatges que desperten en Costa i Llobera l’ideal d’una vida més elevada i l’apropen cada cop més a Déu. A “La vall” ens descriu Pollença, la seva terra natal. “Lo pi de Formentor” esdevindrà un símbol de tota la Mediterrània. Altra de les seves grans fites literàries és “Oda a Horaci” (1879), obra que es publicarà l’any 1906 dins el seu llibre “Horacianes”.
L’any, 1885, es trasllada a Roma per iniciar estudis de Teologia. I el 1888 és ordenat prevere. L’any 1889, es doctora en Teologia a la Pontificia Università Gregoriana.
El 1890 torna a Mallorca i escriu el llibre “De l'agre de la terra” (1897), llibre compost de poemes narratius publicats anteriorment. Poemes com "La gerreta del catiu" (1895), "Castell del rei" (1896) i "La maina" (1897). Al temps que avança en la seva vocació sacerdotal, fa el pas de la poesia estrictament lírica, de “Poesies”, a la poesia èpica. Al principi són poemes narratius que recullen tradició cultural mallorquina utilitzant la mètrica popular de la glossa o dels romans. Posteriorment anirà avançant cap a una poesia èpica molt personal.
L’any 1899 publica “Líricas”, un recull de poesia sobre els monuments de l'antiga ciutat de Roma —anteriorment, fascinat ja pels clàssics llatins, havia escrit “Oda a Horaci” —. Els monuments de Roma li mostren la grandiositat de l'Imperi Romà. “Líricas” té molt bona acollida per part de crítics literaris castellans, com Juan Valera o Menéndez Pelayo. Aquest últim afirma que l'obra de Costa i Llobera està perfectament en consonància amb la dels seus autors castellans contemporanis: “Todavía queda poesía y poetas en España ¿Y qué ingenios como el suyo pasarían por grandes líricos en cualquier país y en las mejores épocas literarias? El considera doncs un gran poeta del moment.
Un any més tard, l’any 1900, publica “La deixa del geni grec”, el seu gran poema narratiu. Poema èpic inspirat per les lectures de Leconte de Lisle, que narra les aventures d'uns navegants grecs i la trobada amb la mítica Nuredduna [2]. Poema que rebrà, l’any 1902, un premi als Jocs Florals de Barcelona.
L’any 1901 és nomenat fill il·lustre de Pollença. I a l’any següent, 1902, membre de la Real Academia Española de la Lengua (RAE), la famosa RAE, tot i ser un autor que escrivia principalment en català.
El 1903 publica “Tradicions i fantasies”, un seguit de peces inspirades en llegendes mallorquines de diferents èpoques. L’any 1904 presideix els Jocs Florals de Mallorca. I l’any 1906 publica “Horacianes”, el seu recull poètic més important, culminant la seva primerenca afició pels clàssics llatins.
“Horacianes” recull un conjunt de poemes dedicats a Horaci. Poemes molt acurats lingüísticament, amb formes mètriques rigoroses, segons la poètica i la retòrica llatina clàssica. Una mètrica basada en els peus rítmics. Conté un total de de 16 poemes o odes. Un càntic clàssic d’enaltiment d'una persona o d'una circumstància o d'una emoció que intenta reproduir la mètrica de la lírica greco-romana [3].
Aquesta fascinació pel món clàssic trenca amb el romanticisme en la literatura mallorquina de l'època. A partir de la publicació d’Horacianes, Costa i Llobera rep tot un seguit d’homenatges a Catalunya. L’any 1906 és també l’any en que Josep Carner publica “Els fruits saborosos”, el llibre per excel·lència del noucentisme poètic que també predica i practica aquest retorn als clàssics.
Costa i Llobera coneix Antoni Gaudí —que li mostra el Parc Güell—, pronuncia el discurs inaugural dels Jocs Florals de Barcelona i intervé en el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. És ja considerat un escriptor il·lustre en llengua catalana.
El 1907 publica “Poesies” en una reedició augmentada respecte l’any 1885. Hi inclou vuit composicions líriques de “Tradicions i fantasies” i també poemes inèdits com "La gran alzina de Mossa" o "Cala gentil". La contemplació del paisatge el transporta a una reflexió de tipus ascètic sobre la relació entre la naturalesa i Déu.
El mateix any, 1907, inicia un pelegrinatge a l’Orient Mitjà (Palestina i Terra Santa), acompanyat d’altres mallorquins, com l'escriptora Maria Antònia Salvà. Territori en guerra en aquell temps. El diari d’aquest viatge serà recollit a “Visions de Palestina”, que publicarà l’any 1908. 26 odes en prosa, que expressen les sensacions i les impressions dels llocs que va visitar durant el seu pelegrinatge [4].
L'any 1908, Costa i Llobera pronuncia el discurs inaugural dels Jocs Florals de Girona. L’any 1909 és nomenat canonge de la Seu de Palma de Mallorca. L’any en el que, el mes de juliol, esclata la Setmana Tràgica. El terrible esclat d'anticlericalisme, amb la coneguda crema de convents, monestirs i esglésies.
A partir d’aquí Costa i Llobera redueix la seva producció literària i n’augmenta la producció religiosa. Els anys 1907-1908 havia publicat dos exercicis de “Via crucis”.
Entre el 1912 i el 1922 tradueix els “Himnes” de Prudenci i entre el 1907 i el 1911 les novel·les “Después de la hora nona”, “Mirarán hacia Él” i “Almas celtes”, de la francesa Reynés Monlaur. El 1916 publica ”Sermons panegírics”. El 1919 és nomenat membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Època en la que tradueix textos de Virgili, Petrarca, Victor Hugo i Dante Alighieri.
Un any abans de morir, pronuncia la que serà la seva darrera conferència, "Dante Alighieri i la seva obra".
Mor a la trona, el 16 d'octubre del 1922, predicant el panegíric de Santa Teresa de Jesús.
El llegat de Costa i Llobera
L'any 1970 s’inauguren els jardins de Mossèn Costa i Llobera a la muntanya de Montjuïc (Barcelona).
Diverses escoles prenen el nom de l'escriptor: al barri de Can Caralleu de Barcelona, a Pollença, al centre de Palma de Mallorca i al municipi de Marratxí.
La cantant mallorquina Maria del Mar Bonet ha musicat alguns dels seus poemes, com "Cançó de na Ruixa Mantells", "Dins d'un jardí senyorial", "Dos sospirs" o "El pi de Formentor".
Hi ha cançons que un no oblida o en les ha fet. Aquesta no puc deixar de pensar. En aquell dia, aquell matí d'estiu que la vaig fer sentint passar. Les gavines arran de finestra, damunt el port de Maó. És així que llegim aquest poema de Miquel Costa i Llobera que parlava d'aquella dona que cridava com un ocell.
Cançó de na Ruixa Mantells
Passant gemegosa, com fa la gavina
Que volta riberes i torna a voltar
Anava la boja del Camp de Marina
Vorera del mar
Descalça i coberta de roba esquinçada
Corria salvatge, botant pels esculls
I encara era bella sa testa colrada
La flor de sos ulls, sí
Color de mar fonda tenia a les nines
Corona se feia de lliris de mar
I arreu enfilava cornets i petxines
Per fer-se'n collars
Així tota sola, ran ran de les ones
Ja en temps de bonança, ja en temps de maror
Anava la trista cantant per estones
L'estranya cançó
La mar jo avorria, mes ja l'estim ara
Des que hi té l'estatge l'amor que em fugí
No tenc en la terra ni pare ni mare
Mes ell és aquí
La mar el volia, jamai assaciada
De vides, fortunes, tresors i vaixells
I d'ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-Mantell
Un vespre d'oratge finí son desvari
Son cos a una cala sortí l'endemà
I en platja arenosa, redós solitari
Qualcú l'enterrà
No té ja sa tomba la creu d'olivera
Mes lliris de platja bé en té cada estiu
I sols ja hi senyala sa petja lleugera
L'aucell fugitiu
(Maria Del Mar Bonet Verdaguer / Miquel Costa Y Llobera. Lletra de Cançó de na Ruixa Mantells (fragments) © Nou Discmedi, Warner Chappell Music Spain Sau)
Lo pi de Formentor
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
lo crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor que puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera reial.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com una penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida!, oh noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ’niran per la ventada
com l’au dels temporals.
(Maria Del Mar Bonet Verdaguer / Miquel Costa Y Llobera. Lletra de Cançó de na Ruixa Mantells (fragments) © Nou Discmedi, Warner Chappell Music Spain Sau)
En memòria del centenari de la seva mort, l'Ajuntament de Pollença va aprovar que l'any 2022 fos proclamat com Any Costa i Llobera.
El 15 d'octubre de 1982 es va iniciar el procés diocesà per a la seva beatificació, sent proclamat servent de Déu. El 19 de gener de 2023, el Papa Francesc va reconèixer les “virtuts heroiques” de Miquel Costa i Llobera i el va anomenar Venerable, una passa més de cara a la seva futura beatificació.
Des del 3 de febrer del 2025, un asteroide porta el seu nom: (397800) Costaillobera [5].
Premis i distincions
- Fill il·lustre de Pollença (1901).
- Englantina del Jocs Florals de Barcelona (1902): La deixa del geni.
- Mestre en Gai Saber (1902).
- Membre de la RAE (1902).
Obra literària
- Poesia
- “Poesies”. Palma: Tipografia Catòlica Balear, 1885; Barcelona: Il·lustració Catalana, 1885.
- “De l’agre de la terra”. Palma: Tipo-litografia de Amengual i Muntaner, 1897.
- “Líricas” [en castellà]. 1899.
- “La deixa del geni grec”. 1900.
- “Tradicions i fantasies”. Barcelona: Editorial Catalunya, 1903.
- “Horacianes”. Barcelona: Il·lustració Catalana, 1906; Palma: Moll, 1906.
- “Poesies”. Barcelona: Gili, 1907.
- “Visions de la Palestina” [Notes d’un pelegrinatge]. Barcelona: Il·lustració Catalana, 1908.
- Traduccions realitzades per l’autor
- Del francès al castellà
- Costa Llobera va traduir fragments de Dant Alighieri, Lamartine, Miquel Àngel, Petrarca, Victor Hugo, Virgili.
- “Prudenci i Els Himnes” [traduccions fetes entre 1912-1922], dins “Obres Completes”. Barcelona: Il·lustració Catalana, 1924.
- Obres traduïdes al castellà
- “Líriques”. Barcelona: Ed. Catalana, 1923.
- “Obres completes”. Barcelona: Il·lustració Catalana, 1923.
- “Antologia poètica”. Barcelona: Selecta, 1948.
- “Antologia Lírica”. Palma: Moll, 1972.
- “Horacianes i altres poemes”. Barcelona: Edicions 62 i “La Caixa”, 1982.
- “La veu de l’inefable” [Antologia poètica de Miquel Costa i Llobera]. Barcelona: La Magrana, 1999.
- Altres
- “La forma poètica” [Conferència]. 1904.
- “Correspondència de Mn. Miquel Costa” [Gènere Epistolar]. Barcelona: Biblioteca Balmes, 1921.
Estudis sobre l’autor
- VIDAL ALCOVER, Jaume: “Estudis de Literatura Catalana Contemporània”. Barcelona: Universitat Rovira i Virgili i Universitat de Barcelona, 1993.
- TORRES GOST, Bartomeu: “Mn. Costa i Llobera” [Assaig biogràfic]. Palma: Moll, 1936.
- SUREDA i BLANES, Josep: “Aprenentatge i romiatges del jove Miquel Costa”. Palma: Moll, 1980.
- SANTS OLIVER, Miquel dels: “La literatura en Mallorca”. Barcelona: Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988, pp. 183-234.
- GAVÀ, Miquel: “Contribució a l’epistolari de Miquel Costa i Llobera”. Barcelona: Barcino, 1956.
- TORRES GOST, Bartomeu: “Miquel Costa i Llobera (1854-1922). Itinerario espiritual de un poeta”. Barcelona: Balmes, 1971.
- TORRES GOST, Bartomeu: “Epistolari de Mn. Costa i Llobera i Antonio Rubió i Lluch a Joan Lluís Estelrich”. Palma: Moll, 1985.
- LLOMPART, Josep M.: “La literatura moderna a les Balears”. Palma: Moll, 1989.
- GAVÀ, Miquel: “Aspectes humans de Costa i Llobera”, “Una biografia de mossèn Costa i Llobera” dins “La lletra i l’esperit”. Palma de Mallorca: Moll, 1978, p. 25-28 i 29-31.
- RIBA, Carles: “Memòria de Mn. Costa i Llobera”, dins “Obres Completes”, 3 Crítica 2. Barcelona: Edicions 62, 1986, p. 174-178.
- DOLÇ, M.: “M Costa en la consciència d’avui”, “Romanitat de M Costa”, “La serra mallorquina de J Alcover”, dins “Estudis de crítica literària. De Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel”. Barcelona: Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, pp. 115-156.
- LLANAS, Manuel: “M. Costa i Llobera / J. Alcover”, dins “Història de la Literatura Catalana”. Barcelona: Edicions 62 i Edicions Orbis, 1985.
- PERELLÓ, Maria Antònia: “Introducció i comentaris a “La veu de l’inefable””. Barcelona: La Magrana, 1999.
Breu antologia de la seva obra
La deixa del geni grec (fragment)
Gentil i consirosa s'asseia davant d'ell,
a un feix d'herbes sagrades collides a la lluna,
la gran vident del poble, la verge Nuredduna.
Sos ulls irradiaven entorn somni diví...
Cenyia-li la testa un tany de romaní,
i en rulls ne desbordava la negra cabellera
flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera,
Al cos li subjectava la vesta un cinturó
d'argent, damunt sa roba lluint, feia a la vista
llambreig de mitja lluna serena però trista.
Néta del vell jerarca, ja havia tingut bres
dins el sagrat recinte, i nina ja hagué après
de les antigues soques tot l'art dels sacrificis,
i d'herbes remeires, dels somnis i els auspicis.
Ella guardava els himnes, les veus i tradicions
de poble, i en nous càntics li deia ses visions
a on una alba nova pels cors apareixia...
Flor de sa raça, n'era la Verge poesia!
Oda a Horaci
Príncep afable de la docta lira,
mestre y custodi de la forma bella,
tu qui cenyires de llorer y murta
doble corona:
ara toléra que una mà atrevida
passi a mon poble la qu'ab tal fortuna
tu trasportares al solar de Roma
cítara grega.
Aspra y' ferrenya sonarà en ses cordes
fines la llengua de ma patria dura;
mes també noble hi sonarà: ma patria
filla es de Roma.
Filla de Roma per la sanch, pel geni,
clara y robusta com sa mare antiga,
guarda en ses terres per llevor de gloria
cendra romana.
Sí: dins sa terra'l cavador atònit
òssos y marbres y joyells hi troba,
armes, monedes y penons qu'ostentan
l'àguila augusta.
Bella ma patria es ademés. Viuría
sens anyoransa la divina Musa
dins exa terra que cenyeix la blava
mar de Sirenes.
Illa es galana, ahont el sol de Grecia
brilla puríssim, y d'ardenta sava
pròdich, li dona ab lo rahim alegre
l'àtica oliva.
Déxa, donchs, ara que dins ella evoqui
clàssiques formes, y l'antiga Musa,
just ab sos propis ornaments, ma patria
veja somriure.
Ara que folla l'invocada Furia,
febre als poetes inspirant, ungleja
l'harpa plorosa, y entre fanch destila
fonts d'amargura,
oh! còm anyora mon afany les clares,
dolses fontanes del Parnàs helènich!...
Mestre, ab ta bella, cisellada copa,
déxamhi beure.
Déxa que tasti la sabor antiga
qu'omple tes odes y dins elles dura,
com un vi ranci de Falern que guardan
àmfores belles.
Nèctar poètich ab que'l cor s'anima,
febre y deliris d'embriach no dona;
dona la calma del Olimp, la sana
forsa tranquila.
Qui de tal nèctar troba'l gust, no cerca
l'or, ni les armes, ni'l domini frèvol:
l'art es sa vida, qu'entre goigs ò penes
guarda segura.
Ah! púgin altres a palaus que habitan
grogues les ansies ab l'afany hidròpich,
negres insomnis qu'en un llit de plomes
posan espines.
Vàjan al fòrum, hont febrosa turba
crida y s'empayta disputant la presa
que la Fortuna dins la pols humana
llansa per riure.
Puga jo, a l'ombra del natiu boscatge,
seny y bellesa agermanar ¡oh artista!
seny y bellesa qu'ab ta lira forman
digna aliansa.
Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,
guía la dansa de gentils estrofes,
tal com Silenus, el vell gris, guiava
dansa de nimfes.
Elles ben àgils y formant corona
donan al ritme la lleugera planta:
riuen les Gracies, y se sent l'efluvi
d'alta ambrosía.
Cala gentil
Sobre la cinta de blanca arena,
que besa l’aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
remor suau...
Oh, dolç estatge de bellesa i pau!
Un aquí troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s’hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
tot hi somriu...
Oh, de mos càntics inefable niu!
Per puigs i serres s’acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla,
ni el fred hivern...
Oh, Paradís que apar al món extern!
Si aquí s’acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi duu tendra melancolia,
com una verge sense alegria
que en pau es dol...
Oh, bon refugi de callat consol!
Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d’humana felicitat;
després de tomba vaig somiar-hi
a on tindria més solitari
repòs més grat...
Oh, lloc per vida i mort fantasiat!
És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l’aigua de purs miratges
al ritme eòlic d’aquestes platges
tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.
Què hi fa? D’aquesta cala opalina
prou el misteri n’hauré gustat,
mentre ara, a l’hora que el sol declina,
m’hi sent confondre dins la divina
serenitat...
Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat!
Comentaris als poemes seleccionats
Cançó de na Ruixa Mantells
Poema narratiu-líric de base popular, amb un fort component dramàtic i elegíac. Costa i Llobera parteix d’una figura marginal i tràgica per construir una història de desamor, follia i mort, amb una gran càrrega emotiva. El poema manté una estructura poètica d’estrofes regulars, amb ritme proper a la cançó popular. La progressió narrativa és clara:
- Presentació del personatge (la dona errant, assimilada a una gavina).
- Confessió del dolor amorós.
- Culminació tràgica (la mort al mar).
- Epíleg simbòlic (la natura com a únic record).
- La mar: doble símbol de vida i mort, amor i destrucció.
- La gavina: imatge de llibertat però també de soledat i lament.
- Absència de creu a la tomba: marginalitat social i oblit humà.
- Lliris de platja: pietat natural que substitueix la humana.
En conjunt, el poema combina realitat popular i transfiguració lírica, amb una gran capacitat de commoció.
Lo pi de Formentor
Poema líric simbòlic, un dels cims de la poesia catalana moderna. El to és solemne, ètic i exhortatiu. Es tracta d’un poema llarg, articulat en estrofes amples, amb un desenvolupament ascendent:
- Descripció física de l’arbre.
- Identificació simbòlica.
- Aplicació moral al jo poètic.
Dins el poema en podem destacar els següents contingut i símbols:
- El pi: Símbol de l’ideal humà i espiritual. Figura de resistència, elevació i transcendència.
- “Arbre del geni”: metàfora del poeta que viu de “cel i llum pura”.
La natura no és decorativa: és model moral. El poema culmina amb una crida directa a l’ànima humana perquè imiti l’arbre. El poema és dins el sublim romàntic, però ja orientat cap al classicisme moral de Costa i Llobera.
La deixa del geni grec (fragment)
Poema dins el gènere i to èpic-narratiu simbòlic, amb un to iniciàtic i solemne.
Narració en vers, amb descripcions molt plàstiques. El fragment és centrat en la figura de Nuredduna.
Nuredduna és una maga i vident, hereva del saber antic. Guardiana de rituals, herbes, somnis, auspicis i tradició oral. És presentada com “la Verge poesia”. Recordem que en aquest poema Nuredduna no és encara Mallorca, sinó la personificació del geni poètic i de la continuïtat cultural entre el món clàssic i el present.
Oda a Horaci
És una oda clàssica, inspirada directament en la lírica llatina. És una invocació a Horaci com a justificació del projecte poètic propi.
Al poema hi ha una contraposició entre la poesia clàssica (equilibri, seny) i la poesia moderna desbordada (fúria, excés).
Costa i Llobera defensa:
- Els seny i la bellesa com a ideals poètics.
- El rebuig del frenesí romàntic.
- La poesia com a via de serenor i ordre.
El poema és, en conjunt, tot un manifest poètic del classicisme noucentista avant la lettre.
Cala gentil
Poema líric contemplatiu, amb to serè i melancòlic. En quant a la seva estructura hi podem diferenciar clarament:
- La descripció del paisatge.
- La identificació emocional del jo poètic.
- La reflexió final sobre la renúncia.
El paisatge és ideal de pau, bellesa i eternitat. L’espai somiat per viure i morir. Però inabastable, el poeta només en pot gaudir fugaçment. El vers final: “Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat!” resumeix el sentit del poema: l’etern només és accessible com a instant poètic.
Jordi Coll Vera - 2026