Introducció

Josep Maria Llompart és un poeta mallorquí poc conegut a Catalunya. L’any 2025, amb motiu del seu centenari, va ser nomenat any Llompart conjuntament per part dels governs de la Generalitat de Catalunya i de les Illes Balears. ^[1]

Llicenciat en Dret, va ser sotsdirector de “Papeles de Son Armadans”, assessor literari de l’Editorial Moll i redactor en cap de la revista Lluc. Presidí l’Obra Cultural Balear i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Al llarg de la seva vida anirà resseguint com en una mena de retaule el perfil del pare, de l’avi i del besavi, tots tres militars, que foren «els àngels tutelars» de la seva infància benaurada. Tots tres coronels —recorda Llompart—, que el «duien a fer voltes / pel Born o per la Riba, i els diumenges / i les festes colendes» l’empolainaven com un infant de casa bona. Ells li «ensenyaren el parlar de casa», que era el castellà, «i a menysprear aquells altres que parlaven / paraules del carrer, mots d’ala curta, / propis d’aquella gent que el pare comandava / i l’avi empresonava / i el besavi jutjava.» ^[2]

Es va distingir pels seus estudis i crítiques literàries, i la seva obra poètica va aportar un aire renovador a l’Escola Mallorquina. A partir dels “Poemes de Mondragó”, evolucionà cap a un realisme històric amb matisos irònics, i posteriorment cap a l’experimentació i el formalisme, amb obres com “Mandràgola” —guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or (1981)— i La capella dels dolors i altres poemes, que va rebre la Lletra d’Or (1982).

També va publicar assaigs, com el recull Països Catalans i altres reflexions. La seva trajectòria literària fou reconeguda amb diversos premis, entre els quals destaquen el Premi Nacional de la Crítica de Madrid (1981), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1982) i la Creu de Sant Jordi (1982).

Vida i obra

Josep Maria Llompart i de la Peña neix, al carrer de la Missió número 13 de Palma de Mallorca, el 23 de maig de l’any 1925. Neix dins una família de casa bona, de tradició militar. És el més petit de la família i no comparteix el joc amb cap dels seus dos germans, Eduard i Guillem, tots dos força més grans que ell. Potser per aquest motiu és un nen solitari en la seva infància. A més, la Maria, una germana que havia nascut poc abans que ell, va morir als 40 dies de néixer. L'any 1961, publicarà un dolgut poema a la seva germana morta —“Paraules a Maria” —, dins el llibre “Poemes de Mondragó”.

Perquè tu eres la morta, la minúscula

morta nostra que estaves en el cel,

la nostra morta única, un finíssim

pretext perquè la mare, a trenc de fosca,

romangués un moment extasiada

amb l'esguard abocat a la finestra

i de sospirs omplint l'agra silenci,

com qui de flors omple un cistell. Maria,

fores de veritat, tan poca cosa!

Quaranta dies, un gemec llarguíssim,

un nom en el paper, una estorada

agonia petita, sense objecte,

uns ulls sense sorpresa, un cor en ruta,

sense com ni per què..., oh, morta nostra,

única morta nostra!, oh tomba intacta

del dia de Tots Sants, amb sol i joia!

La Maria és doncs el primer mite mortuori del nostre poeta i va marcar d'alguna forma la seva vida. Una mort que es reflecteix no només en aquest poema, sinó que es va reflectint al llarg de la seva poesia.

Josep Maria Llompart va ser un nen malaltís i somiador. Sense amics per compartir-n els jocs propis de la infància. Una solitud que ell mateix explicarà en els seus poemes posteriors.

La seva poesia serà una poesia vital on ens explicarà la seva vida. Per exemple, en un dels seus poemes, escriurà: “D'infant jo era de mena somiosa. M'abellien uns caramels amb tuf de resclosit que l'àvia estotjava al fons del guarda-robes, sota els enagos i les mantellines”. I, en altre: “També sovint, malalt, tot sol —jo no tenia amics—, m’adelitava hores i hores repassant estampes i llibres d'anar a missa, amb àngels malencònics i daurats estantissos”.

És la seva una família molt conservadora. El seu pare, en Miquel Llompart, és coronel d’infanteria. La mare, Dolores de la Peña, és una andalusa filla de militar de la guàrdia civil. A “Petita història familiar” (“Obra poètica”, 1996), el mateix Josep Maria Llompart ens ho explica en un poema narratiu en vers lliure:

“Però convé que ho sapigueu: mon pare, ben plantat coronell d'infanteria, manava molts soldats, i a una veu seva tots marcaven el pas com si els haguessin donada corda, i cap no se'n queixava. El meu avi també era coronell; emperò aquest de la guàrdia civil, i, grassonet -algú diu que m'hi assemblava-, empaitava pel camp els lladregots, furgava pels vilatges i les possessions, i, si s'esqueia, collia els vagabunds del camí, com si fossin margarides -esbufegant i congestionat perquè era una micoia curt d'alè-. I encara el meu besavi, que també havia estat, coronell, i a no sé quina estranya auditoria condemnava aquells que no pensaven com pertoca”.

La història familiar es converteix aquí en metàfora del poder repressiu, de l’autoritarisme heretat i normalitzat. No és una història íntima, sinó una crítica de la tradició autoritària (militar, judicial, ideològica) vista des de la distància irònica i moral del jo poètic. Llompart utilitza el to aparentment planer per fer encara més punyent la denúncia.

A l'any del naixement del poeta, el pare és destinat a La Coruña (Galícia). Allà s’hi instal·la tota la família fins que el pare és passat a la reserva l’any 1930, any en que tornen a Palma de Mallorca.

Els primers records d’infantesa d’en Josep Maria es remunten doncs a Galícia.

“Mon pare, jo no sé fins a quin punt vaig arribar a conèixer-lo a fons. De tota manera, sí, és un dels meus, diríem, mites del meu món poètic. Crec que era una persona molt infantera i, per tant, agradava als infants, tenia un atractiu pels infants petits. De fet, jo record que mon pare va ésser el meu amic d’infantesa. Jugava amb ell, passejava amb ell, em llegia rondalles, efectivament, i si vas a cercar, en aquests moments, no record ben bé ni la seva fesomia ni la seva veu, cosa curiosa, però la veritat és que en tenc un record realment molt emocionat i molt emotiu”. ^[3]

Un dels seus records és el dels Jardins de San Carles, a La Coruña. De la mà del seu pare, pujava sovint a la seva balconada, des d’on s’atalaia el castell de San Antón, misteriós, «inaccessible» i «combatut per les ones». Amb la seva fantasia d’infant somniador, hi endevinava prínceps, fades i donzelles encantades. ^[4]

En un afany de recuperar la infantesa esmicolada, el poeta, rememora les sensacions que li produïa el clos tancat d’aquest espai, amarat d’ensomnis, que en els seus ulls astorats d’infant es dibuixava immens i gegantí. El sepulcre enorme i majestuós, que s’alçava al bell mig del jardí de San Carlos amb uns versos de Rosalía de Castro esculpits en pedra— esdevenia de proporcions gegantines en la seva ment infantil. En aquesta visió remota de la infantesa perduda, recorda amb nostàlgia les paraules afectuoses del pare, que li explicava, tot entusiasmat, que aquell sepulcre contenia els ossos del general anglès John Moore, «mort en aquell indret lluitant contra els francesos en ocasió d’una guerra que hi havia hagut en temps antic», durant la invasió napoleònica. Josep Maria, que tot s’ho mirava encuriosit, amb una espurna d’encís que vessava dels seus ulls, petits i rodons, «pensava que, a jutjar per la tomba, aquell general devia tenir les talles d’un gegantàs». ^[5]

Per la porta d’aquest jardí de la memòria, Llompart recupera, a la manera de Proust, els seus mites d’infantesa, «aquelles tardes del jardí», envoltades de la «claror poètica de les llunyanies...», en què agafat de la mà del pare tornaven «als carrers de la ciutat quan encenien els fanals de gas». Més tard, en el llindar de la vellúria, quan el poeta torna a l’espai mític d’aquest jardí de San Carlos, la visió esdevé més real als seus ulls «feixucs d’anys» i la seva ment, teixida d’ironia, esborra la imatge deformada que la infantesa, petita i llunyana, havia idealitzat, perquè la mirada adulta escurça distàncies amb el vel agre de l’escepticisme: «Els arbres immensos i protectors són, de fet, arbustos decrèpits i em fa l’efecte que tot el jardí cabria ben bé dins el meu estudi. El sepulcre que el presideix és tan esquifit, tan poqueta cosa, que pens que el general anglès no debia fer l’alçada d’un pigmeu.» Josep M. Llompart, amb els ulls de la memòria i dels seus versos, atalaia l’alta mar, el far, els bergantins i, agafat de la mà del pare, aspira de bell nou l’olor de l’onada oberta d’aquella Galícia dels anys vint, com reflecteix al poema “A Coruña 1928”.

Alta mar. / Sol i façana. / Calç.

Baixa mar. / Olor d’onada oberta. / Far. [...]

El pare m’agafa la mà. / Caminam.

Anys més tard a Jerusalem (1990) el poeta encara sent el pas vellutat d’aquell infant per la Corunya al poema «Matinada», quan camina sota la pluja i anhela refugiar-se «en el portal de casa (Orzán quinto tercera, La Coruña)», pujar els escalons per arrecerar-se de la pluja dels anys en la llar de la seva infantesa, però el troba «Tancat i barrat. Buit.» És l’impossible retorn al paradís perdut d’aquella minyonia encantada. Aquesta relació entranyable amb Galícia deixà un perfum tan intens en el cor del poeta que més tard havia de fruitar en la traducció de “Quinze poetes gallecs” (1976), com un homenatge al pare i a la terra de Celso Emilio Ferreiro, de Luis Pimentel, de Manoel Antonio, d’Amado Carballo, de Rosalia de Castro... que acollí les primeres passes i els primers somnis de Josep M. Llompart. La dedicatòria —«A la memòria del meu pare, amb qui vaig estimar Galícia»—, que encapçala aquest aplec de poesia galaicoportuguesa, expressa aquest sentiment de nostàlgia punyent que embolcalla la poesia de Josep Maria Llompart i corrobora el record emocionat que el poeta tributa a la llengua i als poetes d’aquesta terra inoblidable.

A “Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona” (1974), Llompart ja havia celebrat un «Homenatge a Galícia», on recordava la memòria de quatre poetes destacats de les lletres gallegues: Manoel Antonio, Amado Carballo, Luis Pimentel i Celso Emilio Ferreiro. Són els poetes de l’època en què Llompart descobria les sentors del mar gallec i, agafat de la mà del pare, es passejava per la col·legiata de Santa Maria, «l’església plena de foscors i d’agrors d’encens», passaven per «la plaça de Maria Pita, la dàrsena dels pescadors...,» ^[6] i arribaven fins al moll de transatlàntics de La Coruña.

Amb la jubilació del pare, la família retorna a Palma de Mallorca i passa els estius a Sóller. A Sóller, Josep Maria coneix l’Antonieta, una nina d’ulls profunds, «dolços i misteriosos», l’amiga dels jocs d’infantesa. «Era filla dels amos de la possessió» de Sóller, on la família Llompart passava els estius «d’aigua de colònia, de sol cruel i daurat, de ventijols sonors de cigales i de clarors tendres». ^[7] Passaven el dia plegats «jugant de sol a sol». Sovint el coronel d’infanteria, que era molt sensible a l’encís del paisatge, agafava aquells dos infants d’ulls melangiosos, «un a cada mà», i se’ls enduia tot joiós a passejar pels paratges muntanyencs que embolcallen d’esplendor la vall de Sóller. I cap al tard tots tres s’extasiaven davant «un ponent de bellesa sumptuosa». ^[8]

A “Vocabulari privat”, 1993, Josep Maria Llompart ens explica que amb l’Antonieta llegien les “Rondalles mallorquines” d’en Jordi d’es Racó i, al capvespre, jugaven a imitar les escenes amoroses de les pel·lícules que havien vist. «Deia l'Antonieta, veus? Ara m'has d'agafar i m'has de besar a sa boca, com ho fa en John Gilbert a Na Greta Garbo. Veus? Na Greta Garbo besa així». I l'Antonieta abraçava el poeta, que tenia aleshores sis anys. Estirava el cap enrere i li oferia els llavis perquè la besés, amb els ulls tancats. El Josep Maria se la quedava mirant amb uns ulls com plats i deia: «¿Pero tengo que besarte la boca?» Ella, irònica, empipada, li deia, «Idò, on vols besar? Què vols? Besar el cul de sa gallina? Au, va, comencem. Deixa't de tonteries. Ara t'ho has de dir. Al fin eres mía». I ell, ja engrescat, deia, “al fin eres mía”. I la besava amb tot el deler que podia.

L'Antonieta serà, en vida de Josep Maria Llompart, un dels mites poètics de la seva infantesa. Tal com ho seran el cinema i el circ. A “Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona” hi trobem el poema “El circ”:

Aquella noia del circ tenia els cabells blaus

i els ulls rossos.

Volava enlaire, amunt. Tot just obria

unes ales com de tórtora

i s'allunyava xa/esta per l'horitzó de la lona.

Aquella noia en e/s meus ulls rodons.

Passaven écuyères ^[9], pallassos plens de pena

amb el rostre esqueixat

- que ara gairebé puc veure en el mirall -

i e/s domadors vermells amb les medalles,

mentre la banda galtejava un esclat de trompetes.

Feia olor de terra

mullada, de ferum, reina i embalatge.

Em bategava el cor a ritme de trapezi.

Ella volava per estrelles de plata

- de pla talions, diria ara -.

Ho recordo per entremig de caram ulls de runa,

vora els poals de fems tirats per terra,

i tot fent pam i pipa escric aquests versots

cursis com el vals de les ones.

Aquella noia del circ tenia els cabells blaus

i els ulls rossos.

Al poc temps de tornar de Galícia, en Josep Maria pateix una nefritis que l'obliga a reposar durant uns mesos al llit. Llompart anomena la nefritis com “la malaltia” [“Vocabulari privat”]. Aquesta afavoreix els seus somnis d’infant malenconiós, ’acostà «a la ciutat dels llibres» ^[10]. Durant la convalescència, el seu pare li fa companyia —recordem que Josep Maria no tenia amics d’infantesa—, li llegeix contes clàssics d'Andersen o de Perrault: la Sirenita, la Caperucita roja, la Cenicienta, la Bella Durmiente,... També les “Rondaies mallorquines d'en Jordi D’es Racó”, escrites per mossèn Antoni Maria Alcover. Aquestes eren escrites en mallorquí però el pare li anava traduint al castellà mentre les hi anava llegint. Tanmateix, la traducció acabava ben aviat, era incapaç de traduir al castellà la enorme riquesa i l’expressivitat del llenguatge d’en mossèn Antoni. Josep Maria li deia aleshores “Papá déjalo estar”. Amb el pare i la mare la llengua familiar sempre va ser el castellà. Mai ni una sola paraula en mallorquí. Ell era un infant de casa bona, un infant de militars mallorquins, li van ensenyar a parlar de casa, el castellà de família, fins aquí tot normal, era la seva llengua. I, a més, li van ensenyar a menysprear tots aquells que parlaven mallorquí.

Tal com ens ho explica el mateix Josep Maria Llompart: "Tanmateix, com que jo era castellanoparlant per decret de família, mon pare va trobar que les havia de traduir. Mon pare, militar de professió, no devia ser gaire expert en matèria de lingüística ni d’estilística, i es pensava que seria capaç de traduir de viva veu la prosa de mossèn Alcover. [...] A mitja pàgina suava i panteixava. Retut, va deixar el llibre damunt el comodí i es disposà a mudar de lectura. Jo, emperò, li vaig insinuar que seguís en mallorquí, que n’Antonieta me n’havia llegides algunes, de rondaies, i ben bé que les havia entès. Hi va consentir. De llavors ençà, aquella llengua de la màgia i de la meravella va ser, íntimament, la meva llengua". ^[11]

Però un aire de tristesa i de recança embriaga la veu del poeta quan albira que, justament, aquella llengua refusada pel pare fou, sense que el coronel se n’adonés, el lligam més pur que els uní en una emoció íntima i sincera: «Amb mon pare no vaig arribar a bescanviar-hi mai ni una sola paraula; el castellà fou sempre, entre ell i jo, la llengua de relació. Però sé cert que un dels goigs més purs de la seva vida va ser el de compartir amb mi els prodigis de n’Elionereta i el Vell Orquès, d’en Joanet de sa Gerra i en Martí Tacó, de n’Estel d’Or i n’Espardanyeta, de sa jaia Xaloc i sa jaia Bigalot...» ^[12]

Amb l'Antonieta parlava la varietat mallorquina de Sóller. Practicaven el que avui en dia en diem un bilingüisme passiu. Ella el parlava en mallorquí, que ell entenia perfectament, i en Josep Maria li parlava en un castellà de llibre, cadascú en la seva llengua materna.

L'avi patern era un home aventurer. No va voler ser militar i va marxar a Cuba a provar de fer fortuna. Va tornar a Mallorca, ric i casat amb una cubana. Més endavant va quedar vidu i es va casar amb una neboda molt més jove que ell. Ja prou gran es va acabar arruïnant a la borsa i, desenganyat, es va suïcidar. Tot un escàndol dins una família benestant i ben pensant, com la d’en Josep Maria Llompart...

Josep Maria Llompart va fer els seus primers estudis al col·legi de religioses Jardines de la Infancia de la Purísima, al carrer del Vi de Palma de Mallorca. Era un col·legi per a fills de casa bona. Segons els principis catòlics i conservadors d'aquestes famílies. La llengua habitual entre “las madres” era el castellà. La llengua catalana era absolutament prohibida. Tant prohibida com podia ser-ho la blasfèmia i la luxúria. Faltaria més!

En Josep Maria hi destaca com alumne modèlic i “la mare superiora” anuncia als seus pares les seves clares inclinacions literàries. Fet que no els fa gaire gràcia, ells voldrien que continués amb la tradició castrense familiar.

De mica en mica, en Josep Maria anirà escapant de la bombolla familiar i descobrint la realitat del que l’envolta. Una realitat que els pares li han intentat amagar o disfressar des de petit. A “Petita historia familiar” escriurà:

I tanmateix -mirau com són les coses-,

no sé què em va passar.

Va ser com si es trencassin les finestres

dins la vena que em va per la mà esquema,

o com si m'enrunassin

tots els castells els rius de les paraules.

Jo no sé com va ser, però es morien

el pare i l'avi i el besavi,

i jo ja no sabia si plorar-los

o obrir de bat a bat totes les portes

on les paraules del carrer trucaven.

Fou aleshores

quan les monges, prudents i condolgudes,

remenaren el cap, i a casa nostra

les dones encetaren un rosari

de sospirs de vellut.

El 14 d'abril del 1931, es proclama la República. L’ambient en la família Llompart no és d’allò més content. Al poema “1931” (“Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona”, 1974) en Josep Maria Llompart ens ho explica.

Ja se sap que els matinets d'abril

són lleugers com una carícia.

El pare va arribar capcot amb el diari,

escridassà els germans.

En el dinar ningú no motava:

"sí", "no", "pentura ^[13]"...

I ullades tristes i soroll de culleres.

Cap al tard

la mare va encendre una animeta

davant l'estampa de la Beata.

En el carrer hi havia una micona de festa.

En Josep Maria inicia els estudis de batxillerat. Els pares no el volen dur a un institut públic de la República, no fos que es contaminés d’idees esquerranes. El duen a una a acadèmia privada, “Docència Balear”. Una acadèmia per la formació d'alumnes de famílies ben pensants.

El 18 de juliol de 1936 esclata la Guerra Civil espanyola. La família Llompart tot justa s’acaba de traslladar de domicili. Se’n van a viure al costat de la plaça de toros de Palma. Una plaça que era encara en construcció.

A “Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona”, 1974, ens ho explica el mateix Josep Maria Llompart.

1936

Ens mudàrem

a la plaça de toros.

Justament quan tot semblava un conte

il•lustrat de Calleja,

ens mudàrem de cop a la plaça de toros.

Era el combat a finis

de l'àngel amb la bèstia

-nosaltres, ja és ben clar, de part de l'àngel-.

Em posaren

una camisa nova, ben planxada,

i m'enviaren a jugar a soldats.

Passaven per la vora

fornicacions, disbauxes, gent suada

-el Born n'anava ple-,

i jo somreia.

Passaven per la vora

núvols de sang sorpresa,

de sang

amb els ulls ben oberts,

com astorada

del vent que se l'enduia,

i jo somreia

Passaven per la vora

les llefiscositats de tots els odis

covant sota la corbata,

i jo no els veia

i somreia:

Aquell any ens mudàrem a la plaça de toros.

Mallorca va quedar dins la zona nacional. Les escoles i instituts varen ser esporgats de republicans, esquerrans i lliurepensadors... Aleshores, els pares varen decidir que ara sí que podia anar a l’institut nacional-catolicista a fer el segon curs de batxillerat. Allà, en Josep Maria, va fer un amic per tota la vida, en Miquel Llodrà.

"A l'institut vaig conèixer concretament una persona, en Miquel Llodrà, que ha estat un amic de tota la vida i que va influir bastant, no en la meva vocació poètica, però sí en el meu acostament a la realitat lingüística i cultural del país. L'Institut en aquells moments, jo record que era una cosa una mica sinistra: els professors eren quasi tots improvisats, els titulars havien estat depurats per esquerrans, quan no coses pitjors (mesos de presó i etc). Record, per exemple, un professor de Geografia que no ens en va explicar en tot el curs, l'únic que feia era explicar les victòries de Franco. En fi, una cosa realment lamentable, a més els cursos acostumaven a començar tard i les assignatures no es veien amb profunditat. Per exemple, jo record que vaig fer cinc cursos de llatí, a cada any començàvem amb allò de «Gallias omnia divisa in partes tres» i això em recorda aquell personatge de Pigmalió de Bernard Shaw: quan Bernard Shaw el descriu diu: «sabia prou llatí per tenir notícies que la Gàl·lia es dividia en tres parts». Vull dir que allà, mestres, realment no en tenguérem en absolut, fins i tot jo diria que hi havia professors més aviat grotescos que incitaven més aviat a la rialla que a l'admiració i que no podien, per tant, exercir un magisteri". ^[14]

Llodrà li mostra la realitat lingüística i cultural del país. Fill de pares mallorquins, de família mallorquina de tota la vida, defensor de la llengua, la cultura i la literatura mallorquina. A través d’ell, en Josep Maria descobreix tot aquest nou ambient cultural.

De l’institut també recorda un professor d'anglès, en Joaquim Verdaguer, que els donava a més lliçons d'humanisme. Verdaguer tenia un gust literari fantàstic i a través d'ell descobreix grans obres literàries mallorquines, com “Les Elegies”, de Joan Alcover, o “Mort de Dama”, de Joan Villalonga.

Es confirma doncs que les monges tenien raó. En Josep Maria Llompart té esperit d'escriptor i sensibilitat poètica. Al mateix temps, en Miquel Ferrà i Joan, bibliotecari de l'Institut, constatat que en Josep Maria és un àvid lector i li recomana la lectura de clàssics, clàssics castellans i internacionals principalment, però també clàssics de l'escola mallorquina.

Per altra banda, les matemàtiques no li van tan bé com les humanitats i ha d’anar a classes particulars de repàs. Allà es on coneix, l’any 1939, l'Encarnació Viñas Olivella, amb qui Llompart es casarà l’any 1956. Encarnació Viñas serà una figura clau, discreta però estructural, en la vida i l’obra de Llompart.

Josep Maria Llompart la descriu al conèixer-la com “petitona i molt ben feta, de proporcions harmonioses i cintura de vespa, amb una cabellera d'un ros natural que enamorava”. Continua explicant que “ben aviat s'adonaren que ella era més llesta i feinera que tots ells” —ella era la única dona a l’aula—, i que “aquest fet els provocà un cert sentiment d'amor-odi”. Clarament triomfà l'amor, perquè com ell mateix ens diu: "Passats els anys, em vaig casar amb ella".

S’escau aquí un poema amorós d’en Josep Maria Llompart publicat a “Poemes de Mondragó”, 1961.

Per a una música de Chopin

Quan tu deies “amor”

els brolladors florien dins la tarda.

Quan tu deies “amor”

un ocell s'encenia a cada branca.

Tota la mar s'alçava de puntetes

si el teu nom estremia la distància.

Te'n recordes amor?, deies “amor”

i l'herba de la font s'enamorava.

¿Quina ona de silencis

ha escampat les petxines per la platja?

¿Quin oratge d'absència

commou aquesta angoixa primfilada?

Al lluny la teva mà -ja inútilment-

dibuixa un llarg adéu al pit de l’aire.

Josep Maria Llompart aprova el batxillerat i inicia els estudis de Dret, una mica per tenir contents als de casa. La seva família li posa un professor particular amb la intenció d’inculcar-li la història militar i de la Guàrdia Civil. Ell, però acaba descobrint tot el contrari. Aquest professor particular és un gran amant de la literatura mallorquina i li fa descobrir la gran poesia d’en Bartomeu Rosselló-Pòrcel a “Imitació del foc” (obra dedicada a Salvador Espriu). Una poesia trencadora, molt innovadora, que el va fascinar i trasbalsar.

D'altra banda, en Llodrà i en Ferrà li obren la porta dels poetes mallorquins: Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel Sants-Oliver, Gabriel Maura... Assisteix a lectures poètiques clandestines, organitzades per Mn Francesc Sureda, i allà coneix directament escriptors mallorquins, com Miquel Gayà, Llorenç Villalonga, Borja Moll, o el pare Ballori.

En Josep Maria Llompart comença a escriure els seus primers poemes en mallorquí. Recordem que la seva llengua materna és el castellà.

El 1947 obté la llicenciatura en Dret i tothom espera que exerceixi d’advocat. La única persona que li aconsella dedicar-se a allò que més li plagui és Encarnació Viñas. Tanmateix, en Josep Maria decideix opositar a notaries. Oposicions que no es va treure, segurament per manca d’interès real.

Els anys 1950, en Josep Maria Llompart s’inicia en el món de la crítica literària en revistes com “Raixa” i, fnalment, l’any 1956 obté una feina de funcionari a la Jefatura de Obras Públicas de Baleares. Feina que li aporta l’estabilitat laboral necessària per poder dedicar-se a més a allò que més l’interessa, la poesia. A més, el seu sou li permet ja contreure matrimoni i dur una vida estable amb Encarnació Viñas, l’amor de la seva vida. L’any 1980, en Josep Maria Llompart li dedicarà el seu poemari “Mandràgola”: «A Encarnació Viñas, companya en la llum i en la tenebra, en la sort i en l’adversitat.»

Entre els anys 1956 i 1961, en Josep Maria Llompart treballa com a secretari de redacció de la revista “Papeles de son Armadans”, creada i dirigida per Camilo José Cela ^[15]. La revista, en castellà, li obre una finestra a les literatures contemporànies castellana i italiana. Coneix l’obra de Vicente Alexandre, Italo Calvino, Aranguren, Blas de Otero, Jorge Guillén, Tristán Zara...

A la dècada dels 1960 participa en moltes activitats literàries, culturals i cíviques de tota mena. L’any 1961 publica la seva primera obra poètica. Una activitat creativa que continuarà sense pausa fins a la seva mort, l’any 1993.

L’any 1962 intervé en la fundació de l'Obra Cultural Balear, l’organisme equivalent a l’Omnium Cultural de Catalunya, i n’és president durant uns anys. Llompart es dedica en cos i ànima a la difusió de la llengua i la literatura catalanes. Amb un fort compromís cívic per la llibertat i la democràcia. És un personatge àmpliament reconegut per les institucions públiques, tant de Mallorca com de Catalunya.

Entre 1981 i 1993 rep els següents premis i guardons:

• 1981: Premi Crítica Serra d'Or de poesia per "Mandràgola"
• 1981: Premi Nacional de la Crítica de Madrid per "Mandràgola"
• 1982: Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
• 1982: Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya
• 1982: Premi d'assaig literari de la Generalitat de Catalunya per Retòrica i Poètica
• 1982: Lletra d'Or per La Capella dels Dolors i altres poemes
• Juny del 1992: Escriptor del mes
• 1993: Premi Crítica Serra d'Or de poesia per "Spiritual"

El 28 de gener de 1993, en Josep Maria Llompart mor d’un atac de cor i és enterrat al cementiri de Palma de Mallorca. Mor en la plenitud de la seva obra poètica, amb 67 anys d’edat, quan era escrivint les seves millors obres, rebent homenatges per arreu, en particular a Catalunya.

I acabem amb un dels seus poemes més coneguts, dins “Poemes de Mondragó”, 1961.

S'estimaren, saberen...

Se querían, sabedlo.

Vicente Aleixandre

S'estimaren, saberen

la urgència del sexe com les venes

poden en un moment omplir-se d'aigua

salobre, de sol d'estiu, de peixos

saltadors.

S'amagaven

per la nit del pinar o per les tèbies

raconades de l'ombra.

Sortien, lassos,

la remor de l'oratge o el llunyaníssim

brogit de la ciutat.

En desvetllar-se l'endemà ella creia

que a l'alcova hi havia olor de roses,

i ell pensava el primer vers d'un poema

que mai no arribà a escriure.

Les noces foren de pinyol vermell.

Tenen un fill notari a la península

i una filla amb promés.

Són gent d'allò que en diuen respectable.

Tornen a casa cap al tard, lentíssims,

assaborint cansadament la tarda.

Amb una punta de frisança, els ulls

se'ls perden qualque pic entre les branques

dels arbres del carrer, com si sotgessin

un reste de verdor o de carícia.

Miren els anys, el cel, les hores seques,

el rellotge i la pols. Caminen. Callen.

Publicacions d'en Josep Maria Llompart

1. Obra poètica
• 1961: Poemes de Mondragó
• 1972: La terra d'Argensa
• 1979: Urbanitat i cortesia
• 1980: Mandràgola
• 1981: La capella dels Dolors i altres poemes
• 1983: Obra poètica (Antologia)
• 1990: Jerusalem
• 1992: Spiritual
• 2018: Mai no et deturis : Homenatges de Llompart
2. Assaig
• 1964: La literatura moderna a les Balears
• 1974: Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona
• 1982: Retòrica i poètica (dos volums)
• 1991: Països Catalans? i altres reflexions
• 1992: La narrativa a les Illes Balears
• 1993: Vocabulari privat (amb Antònia Vicens)
• 1996: Els nostres escriptors
• 1998: El llac i la flama
3. Traduccions
• 1976: Quinze poetes gallecs
• 1984: Poesia galaico-portuguesa
• 1988: Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna
• 1992: Poemes de Luis Pimentel i Celso Emilio Ferreiro

Altres fonts consultades

• “Homenatge a Josep Maria Llompart” (1992) PISSARRA. Revista periòdica d'informació de l'ensenyament de les Illes Balears. Núm. 65
• Auca de Josep M. Llompart (1925-1993). La paret de les auques. auques.cat
• BALLESTEROS, Esther (2025) Josep Maria Llompart, cent anys del “poeta insubornable” que no va callar davant Franco i va mantenir viva la llengua catalana. Illes Balears Cat
• GARRIDO, David (2025) Josep Maria Llompart (1925-1993). Poeta i patriota. Diari La Veu del País Valencià.

Jordi Coll Vera - 2026