Introducció

L'obra d'Ana María Matute constitueix un dels testimonis narratius més rellevants de la literatura espanyola del segle XX. A partir de l'afirmació de la pròpia autora —“escribir es siempre protestar”—, aquest article analitza la relació entre experiència biogràfica, memòria històrica i imaginació literària en la seva producció narrativa. L'estudi es centra especialment en la infància, la Guerra Civil i la funció ètica de la literatura com a eixos vertebrador de la seva obra, sense perdre de vista la singularitat estètica que la distingeix dins la generacion del medio siglo.

La narrativa d'Ana María Matute ocupa un lloc central en el cànon literari espanyol del segle XX. La seva obra, àmpliament reconeguda tant per la crítica com pels principals premis literaris, es caracteritza per una profunda coherència ètica i estètica. El títol d'aquest treball, Escribir es siempre protestar, ve d'una declaració explícita de l'autora i sintetitza amb notable precisió la seva concepció de la literatura com a resposta moral al dolor, la injustícia i la pèrdua.

L'article proposa un recorregut per la vida i l'obra de Matute amb l'objectiu d'analitzar com l'experiència vital —especialment la infància marcada per la Guerra Civil— es transforma en matèria literària a través d'una escriptura que combina realisme, simbolisme i fantasia.

Els nens de la guerra i l'experiència fundacional

Ana María Matute pertany al grup generacional que Josefina Aldecoa va denominar “los niños de la guerra”, integrat per autors nascuts entre 1925 i 1928, com Rafael Sánchez Ferlosio, Carmen Martín Gaite, Ignacio Aldecoa o Juan Benet. Tots ells varen compartir una experiència històrica decisiva: la vivència infantil de la Guerra Civil espanyola.

La pròpia Matute va ampliar aquesta denominació al definir-se, junt als seu coetanis, com “niños asombrados”, subratllant la perplexitat amb que varen enfrontar un esdeveniment traumàtic en un moment clau del trànsit entre la infància i l'adolescència. Aquesta etapa vital es convertirà en un dels nuclis temàtics fonamentals de la seva narrativa.

L'experiència de la guerra apareix formulada de manera especialment eloqüent en el següent testimoni autobiogràfic:

“Recuerdo que al comienzo de la guerra nos disponíamos a ir a la playa de vacaciones la familia al completo.

Mi padre entró una noche de julio al cuarto donde dormíamos mi hermana y yo y nos dijo: niñas, rezad, rezad mucho porque la pelota está en el tejado. Nosotras no entendimos nada, por supuesto. Al día siguiente supimos que nos teníamos que quedar sin veraneo porque, como decía mi padre, los hombres habían empezado a matarse.

Comenzó entonces una etapa de mi vida completamente diferente. Nosotros, que habíamos sido unos niños ajenos a las penurias, de pronto nos topamos con el rostro más cruel de las cosas. Veíamos por las calles gente que ni siquiera habíamos sospechado que existiera.

Esta visión nos dejaba perplejos. ¿Qué hacen? ¿Qué buscan? ¿Qué quieren?, preguntábamos. Y luego estaba el terror que reinaba en casa.

Por las noches escuchábamos el eco de las ametralladoras en las calles de Barcelona.” [de PRADA, 1996]

Aquest testimoni permet comprendre la centralitat de la guerra com a experiència fundacional i com a punt de partida d'una visió del món marcada per la desconfiança cap als discursos idealitzats de la realitat.

Matute i la generació del medio siglo

Des del punt de vista històric-literari, l'obra d'Ana María Matute s'inscriu en la nomenada generación del medio siglo, caracteritzada pel cultiu del realisme social i per una escriptura compromesa, concebuda com a testimoni històric i denúncia moral. Tanmateix, la narrativa de Matute presenta trets diferenciadors que la singularitzen dins aquest marc.

Conjuntament amb l'atenció als conflictes socials i les conseqüències de la guerra, la seva obra incorpora de forma constant elements simbòlics i fantàstics, al mateix temps que un llenguatge de gran densitat poètica. Aquesta combinació de realisme i fantasia explica que la seva producció resulti, debades, difícil de classificar dins de categories estrictament realistes.

Infància, lectura i formació literària

Nascuda a Barcelona el 1925, Ana María Matute creix dins una família burgesa. La figura del pare, imaginatiu i gran narrador oral, i la de la mare, més austera i rígida, constitueixen dos models contraposats que influiran decisivament en la seva sensibilitat literària.

De ben petita mostra una inclinació marcada cap a la lectura i la fantasia. La seva formació com a lectora es nodreix de contes tradicionals i d'autors com Andersen, Perrault, els germans Grimm o Lewis Carroll. Durant l'adolescència amplia el seu horitzó literàri amb la Bíblia, els poetes de la generació del 27, el Quijote i els grans narradors russos i anglosaxons.

La ruptura d'aquest món infantil protegit es produeix amb la guerra, experiència que la pròpia autora descriu en els termes següents:

“Mi padre tenía una fábrica de paraguas. Nací en una familia acomodada en la que no faltaba de nada, pero yo me sentía mal en aquel ambiente (···) Cumplí once años en julio de 1936, cuando empezó la guerra. Antes vivíamos en una campana de cristal y de repente saltó hecha pedazos. (···) Me sentí estafada, como si me hubieran engañado. Me quedó como un rencor: la vida no era como me la habían contado.” [El País, 2001]

Trajectòria narrativa i reconeixement de la crítica

La carrera literària de Matute comença ben aviat. El 1945 presenta Pequeño teatro a l'editorial Destino. Poc després obté reconeixement amb Los Abel, al mateix temps que Miguel Delibes amb La sombra del ciprés es alargada (1948, Premio Nadal 1947). El 1949 escriu Luciérnagas, novel·la sobre la Guerra Civil barcelonesa que va ser censurada i publicada anys més endavant com En esta tierra. La recuperació de la versió original en els anys noranta confirmarà la seva rellevància com a un dels testimonis narratius més sòlids sobre el conflicte armat.

El 1958 publica Los hijos muertos, obra fonamental per la seva denúncia dels camps de treball franquistes. A l'any següent obté el Premi Nadal amb Primera memoria, novel·la central de la trilogia Los mercaderes, on hi conflueixen el conflicte fratricida, la violència històrica i el trauma infantil.

Després d'un prolongat silenci creatiu, publica el 1996 Olvidado rey Gudú, obra de caràcter mític i medieval que l'autora considera especialment significativa:

“Olvidado rey Gudú es el libro de mi vida, creció como un árbol dentro de mí". [El PAÍS, 2001]

Fantasia, memòria i funció ètica de la literatura

L'ingrés de Matute en la Real Academia Española el 1998 i els premis rebuts en les últimes dècades de la seva vida consoliden la seva posició en el cànon. En el seu discurs En el bosque, l'autora reflexiona sobre la imaginació com a espai de resistència:

“Porque el bosque era el lugar al que me gustaba escapar en mi niñez…” [MATUTE, 1998]

En el discurs del Premio Cervantes, Matute reivindica l'arrel infantil i oral de la literatura:

“Érase una vez un hombre bueno, solitario, triste y soñador…” [MATUTE, 2011]

La figura del nino Gorogó, interlocutor simbòlic de la seva infància, reapareix com emblema de la imaginació creadora:

“Sólo tenía un amigo, mi muñeco Gorogó…” [MATUTE, 2011]

En les seves últimes obres, com Paraíso inhabitado i Demonios familiares, la infància es reafirma com a nucli de la identitat. Per Matute, la literatura va ser sempre una forma de salvació personal:

“La literatura ha sido el faro salvador de muchas de mis tormentas. [MATUTE, 2011]

Aquesta concepció culmina en l'afirmació que dona sentit últim a la seva obra:

“Escribir es siempre protestar de algo, aunque sea de uno mismo.” [de PRADA, 1996]

Els temes fonamentals en la narrativa d'Ana María Matute

L'obra d'Ana María Matute ocupa un lloc central dins la narrativa espanyola de la postguerra i es caracteritza per una profunda reflexió sobre la infància, la violència històrica i la cerca d'autenticitat moral. Aquest temes apareixen de forma recurrent en les seves novel·les i relats, configurant-hi un univers literari coherent que és estretament lligat a l'experiència vital de l'autora i al context històric en el que es va formar. Com ha assenyalat la crítica, i s'ha comentat anteriorment, Matute pertany a la nomenada generación del medio siglo, tot un grup d'escriptors que convertiren la Guerra Civil i les seves conseqüències en element fonamental del seu imaginari narratiu. [SANZ VILLANUEVA, 2001]

  1. La infància com a territori originari. El tema més característic de la narrativa de Matute és, sens dubte, la infància. Per l'autora, aquest període constitueix el moment decisiu en la formació de l'individu i l'espai on es configuren els primers conflictes morals i emocionals. En diverses entrevistes insisteix en aquesta idea, assenyalant que la vida adulta no es sinó que una prolongació de l'experiència infantil.
  2. La propia Matute afirma que “la vida es una infancia repetida”, i que l'ésser humà es, en última instància, “lo que queda del niño que fue” [MATUTE, 1998]. En aquest sentit, la seva narrativa s'aproxima a una concepció àmpliamente compartida en la literatura contemporània segons la qual la infància constitueix la veritable pàtria de la memòria.
  3. Tanmateix, la infància que apareix en les seves novel·les no es un espai idealitzat, sinó un territori on es manifesten amb especial intensitat les injustícies i contradiccions del món adult. Els nens i els adolescents de les seves obres solen enfrontar-se prematurament a la violència, la marginació o la incomprensió, el que provoca una ruptura traumàtica de la innocència.
  1. La Guerra Civil com a experiència fundacional. El segon gran tema de la seva obra és la Guerra Civil espanyola, que l'autora viu durant la seva infància i adolescència. Aquest esdeveniment històric apareix en les seves novel·les no tant des d'una perspectiva política explícita com des d'una dimensió moral i existencial. La guerra representa la irrupció de la violència en el món quotidià i la destrucció de l'univers protegit de la infància.
  2. La pròpia Matute recorda en nombroses ocasiones l'impacte que li va causar el descobriment directe de la mort durant aquells anys. La visió d'afusellats, la precarietat material o les cues del racionament formen part del transfons autobiogràfic que nodreix moltes de les seves narracions.
  3. La crítica ha assenyalat que en aquestes obres es manifesta amb freqüència el “mito de Caín”, entés com la representació simbòlica de la Guerra Civil com una lluita fratricida dins la mateixa comunitat [BROWN, 1994].
  1. Luciérnagas: novel·la d'aprenentatge i memòria de la guerra. Un dels textos que millor reflexa aquests temes és la novel·la Luciérnagas, ambientada en la Barcelona de la Guerra Civil. L'obra narra el procés de transformació de Sol Roda —nom simbòlic que ens evoca la soletat— des de la ingenuïtat inicial fins a una maduresa marcada per l'experiència de la violència i la pèrdua.
  2. La novel·la pot interpretar-se com una novel·la de formació o aprenentatge (Bildungsroman). A través dels bombardejos, la escassedat i la descomposició de l'ordre social, la protagonista descobreix una realitat radicalment diferent a la viscuda durant la seva infància burgesa.
  3. El text va ser profundament afectat per la censura franquista. Tanmateix, els informes censors reconeixien la seva qualitat literària, però hi varen considerar problemàtics alguns elements narratius, com la presència de personatges anarquistes o el suïcidi d'un dels protagonistes. La novel·la va ser publicada inicialment en una versió mutilada i no va recuperar la forma original fins dècades més tard [REDONDO GOICOECHEA, 2010].
  4. El desenllaç de la obra simbolitza la pèrdua definitiva de la innocència. Posteriorment a l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, la protagonista compren que el món anterior ha desaparegut i que l'experiència de la guerra ha transformat irreversiblement la seva identitat.
  1. Conflictes socials i violència latent. Altre exemple significatiu és la novel·la Primera memoria, ambientada a Mallorca durant la guerra. Encara que el conflicte bèl·lic apareix com a teló de fons, l'obra desvetlla tensions socials més profundes, especialment l'enfrontament històric entre els xuetes —descendents dels jueus conversos mallorquins— i la resta de la societat insular.
  2. La violència simbòlica i social que apareix en la novel·la posa de manifest com els conflictes històrics i les discriminacions col·lectives persisteixen fins i tot en contexts aparentment allunyat de la guerra.
  1. La cerca d'autenticitat. Altre tret essencial de la narrativa de Matute és la recerca d'autenticitat moral. Els seus personatges solen enfrontar-se a una tensió entre les convencions socials i la necessitat de viure amb sinceritat. En aquest sentit, l'autora mostra una especial sensibilitat cap a els individus marginats o incompresos.
  2. Aquesta preocupació apareix també en alguns records autobiogràfics de l'escriptora, que ens evoca com, durant la seva joventut, pren consciència de l'existència de profundes desigualtats socials i de diferents formes d'interpretar la realitat política i moral del seu temps.
  1. La influència dels contes infantils. La narrativa de Matute està igualment marcada per la influència dels contes tradicionals. Durant la seva infància, com moltes nenes de la seva generació, va ser una àvida lectora de col·leccions de contes i relats fantàstics. Aquestes lectures deixaran una petjada profunda en la seva imaginació literària.
  2. En conseqüència, molts dels seus textos incorporen elements propis del conte meravellós, com símbols, estructures narratives arquetípiques o ambients propers a la faula. Aquesta influència pot observar-se tant en les seves col·leccions de relats como en algunes de les seves novel·les.
  1. Fantasia i realitat. Finalment, la fantasia i la imaginació ocupen un lloc essencial en la seva concepció de la literatura. Matute rebutja la distinció rígida entre narració realista i narració fantàstica, doncs considera que l'experiència humana inclou tant el que percebem directament como alló que imaginem o somiem.
  2. En aquest sentit, el seu pensament coincideix amb reflexions semblants d'altres escriptors espanyols contemporanis, com Gonzalo Torrente Ballester, qui defensa que la imaginació constitueix també una forma legítima de coneixement de la realitat.

Conclusió

L'obra d'Ana María Matute constitueix una resposta literària coherent i profunda a l'experiència del dolor històric i personal. A través de la infància, la memòria i la fantasia, la seva narrativa articula una forma de protesta ètica enfront la injustícia i el patiment. En aquest sentit, la seva afirmació de que escriure és sempre protestar no s'ha d'entendre com un gest ideològic explícit, sinó com una actitud moral que travessa tota la seva producció literària.

Ana María Matute es refereix en nombroses ocasions a la seva existència com una “vida de papel”, en el sentit de que ha consagrat pràcticament tota la vida a l'escriptura i la literatura. Tanmateix, si se la compara amb altres escriptores de la seva generació, com Carmen Martín Gaite, les diferències resulten evidents. Martín Gaite ha desenvolupat una abundant producció assagista —erudita o divulgativa— que funciona en cert mode com un conjunt de textos paral·lels a la seva obra narrativa.

En canvi, no era amiga d'escriure assajos teòrics sobre el procés de l'escriptura. Preferia, como ella mateixa assenyalava, les entrevistes, que li permetien conversar de manera directa i propera amb el seu interlocutor, sempre que aquest fos intel·ligent i ben informat. No sempre és així, doncs hem vist entrevistes en les que qui pregunta sembla desconèixer tant l'autor com la seva obra.

Matute definia l'escriptura com una “cacería introspectiva hacia uno mismo”. Per ella, la literatura constitueix l'exercici més solitari que existeix i, a la vegada, el més acompanyat. Encara que l'escriptor no sàpiga mai qui serà el seu company, sempre hi ha un lector a l'altre costat del text. Aquest lector crea i recrea el llibre, perque un llibre no existeix realment fins que algú el llegeix. I, en rigor, ningú llegeix el mateix llibre: cada lector realitza la seva pròpia lectura personal.

Escriure, per tant, per Ana María Matute, a més d'expressar una protesta enfront les injustícies que percep en el món que li va tocar viure, no és simplement una professió ni una vocació. És una forma de màgia, una sort d'alquímia, una manera d'estar en el món i de ser. Per això es mostra molt crítica amb les modes literàries i amb les teories que, periòdicament, pretenen explicar o normativitzar la creació literària. El vertaderament important, sosté, és el segell personal de cada escriptor.

Matute manifesta també un rebuig radical cap a les acadèmies o tallers que pretenen ensenyar a escriure. Segons ella, es comença a escriure ignorant qualsevol definició prèvia d'aquest acte i sense sotmetre's a ensenyaments sistemàtics sobre aquesta aventura. És més bé una porta que s'obre, una barrera que as franqueja, un món al que s'hi accedeix de sobte. Quelcom semblant al que li succeeix a Alicia quan, desprès de conversar amb el seu gat i potser amb els seus propis somnis, es puja al mirall de la xemeneia i travessa suaument a l'altre cantó. No consta que abans hagués llegit cap instrucció ni llibret explicatiu.

Per Ana María Matute, el escritor nace, no se hace. Tanmateix, aquest talent innat ha d'anar acompanyat sempre d'un treball constant en la cerca de la paraula més adequada, de la paraula justa per a cada situació. Aquesta recerca exigeix imaginació, fantasia i, al mateix temps, un esforç permanent per assolir la major senzillesa possible.

Tal com ella mateixa va escriure:

“Escribir es un descubrimiento diario a través de la palabra, y la palabra es lo más bello que se ha creado, es lo más importante de todo lo que tenemos los seres humanos. La palabra es lo que nos salva. Pero no la poseemos sin más, para utilizarla como un instrumento; si la tenemos es porque la consagramos a la búsqueda sin fin de una palabra distinta, no común, laboriosa y exaltadamente perseguida, pero que tan simple, tan sencilla resulta cuando la hemos hallado.

Como la reconstrucción del instante en que alguien lloró por primera vez: un momento doloroso y difícil. Qué extraño e insólito, qué asombroso parece, y también, qué sencillo y verdadero”. [MATUTE, 1998]

Sobre la singularitat de la seva obra va escriure el poeta i crític Pere Gimferrer:

“A ningún otro escritor se parece. Me dirán algunos que a Faulkner; ocurre más bien que su modo de no parecerse a nadie hace pensar en el modo de no parecerse a nadie que Faulkner tiene. Le debemos hoscas baladas legendarias, viñetas urbanas o rurales, esquirlas de sagas broncíneas, cuajarones de epopeyas de nuestro tiempo envueltas en papel de periódico ensangrentado”.

Ana María Matute mor a Barcelona, d'un infart de miocardi, el 25 de juny de 2014. Tenia 88 anys.

Referencies bibliogràfiques

 

Jordi Coll Vera - 2026