Estil i llengua
Corella manifesta una clara voluntat d’ennoblir la prosa catalana. La seva escriptura es caracteritza per una sintaxi complexa, un lèxic culte i una marcada elaboració retòrica. Aquesta recerca formal no és merament ornamental, sinó que respon a una concepció de la literatura com a espai d’expressió moral i estètica.
En aquest sentit, Corella es pot interpretar com una figura de transició: hereu de la tradició medieval, però alhora obert a les noves formes de sensibilitat renaixentista (Riquer, 1984).
La valenciana prosa
ab la dolça harmonia de l’estil en vulgar prosa [Roís de Corella]
Un dels trets més destacats de l’obra de Joan Roís de Corella és la seva voluntat d’ennoblir la prosa en llengua vulgar, dotant-la d’una dignitat comparable a la del llatí. Aquesta aspiració es concreta en l’ús d’una sintaxi llatinitzant, en la recerca de la musicalitat de la frase i en una elaboració retòrica conscient.
En aquest sentit, la denominada valenciana prosa constitueix una fita en l’evolució de la llengua literària catalana. Corella defensa explícitament una “dolça harmonia de l’estil en vulgar prosa”, expressió que sintetitza el seu programa estètic: la creació d’una prosa elegant, rítmica i capaç de competir amb els models clàssics.
Es tracta d’un acostament al Renaixement mitjançant la imitació de la sintaxi llatina. Les composicions es perfilen sobre el fons de l’antiguitat clàssica, especialment a través de les Metamorfosis d’Ovidi, i s’organitzen sovint alternant prosa i poesia, seguint un model que ja havia desenvolupat Giovanni Boccaccio.
Les obres estan redactades en un estil en què cada paraula és escollida amb precisió, amb l’objectiu de construir una musicalitat interna i un ritme harmònic de la frase. Corella posa en pràctica un repertori de recursos provinents de la sintaxi llatina, adaptats a l’expressió en llengua vulgar.
Un exemple significatiu és el fragment de la Història de Leànder i Hero:
“On és Homero, on és Virgili, qui en metres; on és Demòstenes, on és Tul·li, qui en prosa; on són los tràgics grecs e latins poetes, que tanta dolor pogueren escriure? On són tots los qui tristícia, dolor e misèria sostenen? Ligen i entenen i ensems llurs mals obliden, e ploren ab Hero la dolorosa mort de Leànder...”
Aquest fragment il·lustra la cadència rítmica i l’acumulació retòrica pròpies de la prosa corelliana. La successió d’interrogacions i paral·lelismes construeix una arquitectura sintàctica basada en l’anàfora i la simetria, alhora que evoca els grans autors de l’antiguitat.
La recerca d’aquesta harmonia implica sovint la distorsió de l’ordre lògic de la frase, especialment mitjançant l’ús de l’hipèrbaton, és a dir, la disposició dels elements sintàctics segons un ordre no habitual. Per exemple, expressions com “dolça harmonia de l’estil en vulgar prosa” corresponen, en català actual, a estructures com “harmonia dolça de l’estil en prosa vulgar”.
Cal remarcar que la valenciana prosa no designa simplement la prosa escrita per autors valencians, sinó un estil literari que aspira a reproduir l’elegància de la sintaxi llatina, especialment la de Ciceró, considerat des de Petrarca com el model suprem de la prosa.
Recursos sintàctics: cultismes i llatinismes
L’adopció del llatí com a model comporta també una presència abundant de cultismes i llatinismes. Un cultisme és un mot incorporat directament del llatí o del grec sense evolució fonètica completa (per exemple, patern o paternal, en contrast amb pare).
Entre els principals recursos sintàctics destaquen:
Acumulació d’adjectius
“A les fèrtils daurades pacífiques ribes de Colcos arribà aquell grec que, primer de tots los hòmens, mostrà als velosos vents les blanques veles stendre …” [Medea, 22-32]
Aquesta acumulació genera densitat expressiva i sovint presenta una gradació semàntica. Aquest recurs influirà també en altres autors, com Joanot Martorell, que inicia el Tirant lo Blanc amb una estructura similar: “la rica, fèrtil i delitosa illa d’Anglaterra”.
Hipèrbaton
“…A la tempestuosa mar de Venus la proa de ma escriptura endreçant…”
“…Ab daurades ales de molta virtut e bellea, volava…”
L’hipèrbaton altera l’ordre sintàctic habitual per aconseguir efectes expressius i rítmics. Sovint implica situar el verb al final de l’oració o avançar adjectius davant del nom.
Oracions de relatiu
“Acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa…” [Obra profana]
“Arribà lo so de la cançó duptosa a les horelles de un llaurador, la condició dels quals inhiqua, en reports de semblants noves se delita.” [Lettra feta per Cèfalus a la muller Pocris]
Les oracions de relatiu permeten construir períodes llargs i complexos, amb una forta cohesió sintàctica. Aquestes estructures contribueixen a crear una prosa densa, elaborada i de gran continuïtat discursiva.
Interpretació
La valenciana prosa representa, doncs, la incorporació sistemàtica dels recursos de la sintaxi llatina a la llengua catalana amb l’objectiu de crear una prosa artística, musical i altament elaborada. Aquest estil no només culmina la tradició medieval, sinó que anticipa també alguns trets de l’estètica barroca, especialment pel que fa a la densitat expressiva i l’acumulació retòrica.
Al mateix temps, s’hi detecta una nova concepció de la literatura: ja no només oral, sinó orientada a un lector, i vinculada a la interioritat, com suggereix la idea d’“escriure per consolar-se”, que apunta cap a formes modernes d’expressió literària.
La poesia de Joan Roís de Corella
La poesia del Segle d’Or valencià, especialment en autors com Joan Roís de Corella o Ausiàs March, és fonamentalment amorosa, la temàtica religiosa hi és molt poc present. Això reflecteix un canvi respecte a la literatura medieval més moral o religiosa: hi ha més interioritat i expressió sentimental.
Respecte l’estil i llengua, hi ha una gran perfecció tècnica. Un domini del ritme i de la rima. El lèxic és efectista, luxós i refinat. Amb abundància de cultismes i llatinismes. Això connecta amb la mateixa tendència que hem vist en la valenciana prosa. La voluntat d’ennoblir la llengua vulgar.
La poesia busca no només dir, sinó sonar bé, amb una clara voluntat artística. Busca la sensualitat i la musicalitat com a qualitats estètiques.
El vers dominant és el decasíl·lab (10 síl·labes). Amb dos models característics:
- Model medieval: cadència 4 + 6. Mos ulls tan cats / per què altre no mi re (1 2 3 4 / 5 6 7 8 9 10). Pausa després de la 4a síl·laba i ritme més propi de la tradició medieval.
- Model italià: hendecasíl·lab (accentual). Tot i tenir 10 síl·labes, segueix el model italià amb accent a la 6a i 10a síl·labes. Sota la influència del Renaixement italià. Mos ulls tan cats perquè / altre no mire (accents a 6 i 10)
PLANT D'AMOR
Mos ulls, tancats perquè altra no mire,
si els obre mai, la mort suplic los tanque;
l'aigua de plor, puix no es pot fer s'estanque
un poc espai pendrà per on espire.
Sol pel desert, fugint la primavera,
en ram florit no pendré mai posada
ab plorós cant; en aigua reposada
nunca beuré, en font ni en ribera.
Flor d'honestat, estarà en la bandera,
sobre el meu vas, un mot de lletres negres:
"Corella és mort, qui en dies poc alegres
sempre vixqué, per amar ab espera."
(Dins Obra profana. València: Edicions 3 i 4, 1983, p. 47)
Organització de la poesia amorosa: poesia per cicles
La poesia amorosa de Joan Roís de Corella s’organitza per cicles, seguint el model de la lírica trobadoresca. Cada cicle gira al voltant d’una figura femenina o d’una experiència sentimental concreta.
- El cicle de Caldesa és vinculat directament a l’obra La tragèdia de Caldesa. Reflecteix una relació amorosa tempestuosa, marcada pel dolor, el desconsol i el sentiment de traïció. Inclou poemes com Debat amb Caldesa. El jo poètic expressa una passió extrema i un sofriment intens, amb una forta càrrega emocional.
- El cicle del Plany d’Amor és dedicat a una altra relació amorosa. Manté el to de lament, però amb una expressió més continguda i reflexiva.
- Poemes independents. Conté obres d’una gran bellesa formal i simbòlica, com: La Sepultura, La Balada de la Garça i l’Esmerla o La Mort per amor. Poemes que destaquen per la perfecció tècnica, la musicalitat, la densitat simbòlica i la presència d’imatges de gran força plàstica.
Exemple destacat és un poema amorós amb referències mitològiques. Un dels seus poemes més coneguts on Corella estableix una comparació amb la sirena del món clàssic:
Si en lo mal temps
Si en lo mal temps la serena bé canta,
io dec cantar, puix dolor me turmenta
en tant extrem, que ma pensa és contenta
de presta mort; de tot l’altre s’espanta.
Mas, si voleu que davall vostra manta
muira prop vós, hauran fi mes dolors:
seré l’ocell que en llit ple de odors
mor, ja content de sa vida ser tanta.
La sirena canta quan sent dolor. El poeta també canta perquè el dolor l’afligeix. La mort apareix com un alliberament desitjat, especialment si pot morir prop de l’estimada.
La composició és una copla esparsa (una sola estrofa), pròpia de la poesia medieval, però amb una sensibilitat ja molt moderna.
La poesia religiosa: L’Oració
Tot i que la seva poesia és majoritàriament amorosa, Corella també escriu alguns poemes religiosos, especialment:
Oració a la Verge Maria (Fragment)
Oració a la sacratíssima Verge Maria tenint son fill, Déu Jesús, en la falda, davallat de la creu.
Amb plor tan gran que nostres pits abeura
i greu dolor que nostre cor esquinça,
venim a Vós, Filla de Déu i Mare;
que nostra carn dels ossos s'arranca
i l'esperit desitja l'ésser perdre,
pensant que, mort per nostres greus delictes,
ver Déu i hom, lo Fill de Déu i vostre
jau tot estès en vostres castes faldes.
Amb fonts de sang regà lo verge estrado
on, xic infant, lo bolcàs amb rialles;
i els vostres ulls estil·len tan gran aigua,
que pot llavar les sues cruels nafres,
fent amb la sang un engüent i col·liri
d'infinit preu, per llevar-nos les taques
que el primer hom, com a vassall rebel·le,
nos ha causat, ensems amb nostra culpa. [...]
E no gosam les nostres mans estendre
per a untar de vostre Fill insigne
lo cos sagrat; mes preneu aquest bàlsam:
que, sens temor, nostra llengua el confessa
redemptor Déu, a Déu plaent oferta,
qui, al terç jorn, traent del fondo carçre
los sants catius, lo veureu dins la cambra
més clarejant que el sol alt en lo cercle.
Al poema hi ha una gran musicalitat (pensada per ser llegida en veu alta). Musicalitat vinculada a la devotio moderna: accent en els aspectes humans del patiment, amb una religiositat interior i emotiva. El tema central és la Pietat. La Mare de Déu sostenint el cos mort de Crist. Amb una visió profundament humana del dolor matern. Descriu el dolor extrem de Maria, descrit com "plor tan gran que nostres pits abeura". S'alterna la veu dels qui fan l'oració amb la veu de la Verge mateixa, cosa que n'intensifica el caràcter dramàtic.
El tractament del tema de la Pietat en Corella connecta amb la pintura de Bartolomé Bermejo (Pietat de Lluís d’Esplà) o amb l’escultura renaixentista, especialment la Pietat de Miquel Àngel. En comparació, en Corella, expressivitat intensa, dramatisme i patiment exaltat; en el Renaixement, serenitat, contenció i equilibri emocional.
Corella es situa de nou com a figura de transició i últim gran autor medieval obert a la nova sensibilitat renaixentista.
La balada de la garsa i l'esmerla
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
Del mal que pas no en puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostre ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir”.
Poema 
musicat per Raimón.
La Balada de la garsa i l’esmerla de Joan Roís de Corella és una composició representativa de la seva poesia amorosa, situada en la tradició de la lírica cortesana del segle XV però ja amb trets propis del Renaixement. El poema desenvolupa el tema de l’amor mitjançant una al·legoria animal: la garsa simbolitza l’amant i l’esmerla la dama estimada. Aquesta distància simbòlica permet expressar el sentiment amorós d’una manera refinada i indirecta, amb un to elegíac i sovint marcat pel dolor o la impossibilitat.
Des del punt de vista formal, el poema destaca per la seva gran elaboració estilística. Corella utilitza un lèxic culte i selecte, amb abundància de cultismes, i construeix els versos amb una clara voluntat de musicalitat. La composició presenta un ritme treballat, amb repeticions i paral·lelismes que reforcen la dimensió sonora del text, així com una estructura pròpia de la balada, amb elements reiteratius que intensifiquen l’expressió emocional.
Corella, per una banda, és hereu de la tradició medieval de l’amor cortès; de l’altra, és obert a una nova sensibilitat renaixentista que aposta per l’elegància formal, el simbolisme i la interiorització del sentiment. Aquesta combinació fa del poema una de les peces més representatives de la lírica del Segle d’Or valencià.
Conclusió
Joan Roís de Corella tanca el gran Segle d’Or literari català del XV i obre finestres cap al Renaixement europeu. Representa un camí que no tindrà continuïtat plena en la literatura catalana posterior
Després del segle XV, la cultura catalana entrarà en una etapa de davallada i decadència, però l’obra de Corella resta com una de les fites més altes de la literatura medieval catalana.
Bibliografia i fonts consultades
- Batllori, M. (1995). La cultura catalana del Renaixement a la Il·lustració. Barcelona: Edicions 62.
- Belenguer, E. (2007). Ferran el Catòlic. Barcelona: Edicions 62.
- Chiner Gimeno, Jaume. J. Biografia de Joan Roís de Corella. cervantesvirtual.com
- Chiner Gimeno, Jaume. J. Joan Roís de Corella. Una aproximació a la seua vida i obra bvpb.mcu.es. Biblioteca Valenciana
- Gadea i Gambús, Ferran (1989), «Renaixement i filologia en vulgar als Països catalans (1500-1700). Notes sobre l'edició i transmissió dels autors medievals catalans», en Antoni Maria Badia i Margarit & Michel Camprubí (eds.), Actes del Vuité Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, 2, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliba), pp. 181-206.
- Hauf, A. G. (1990). D’Eiximenis a Sor Isabel de Villena. València: Institut de Filologia Valenciana.
- Hauf, A. G. (1993). Joan Roís de Corella: Obra completa. València: Institució Alfons el Magnànim.
- Joan Roís de Corella. Poeteca. poeteca.cat
- Joan Roís de Corella.Biografia. escriptors.cat
- Joan Roís de Corella. enciclopedia.cat
- Riquer, M. de (1984). Història de la literatura catalana, vol. 3. Barcelona: Ariel.
- Sobrequés, J. (1973). La guerra civil catalana del segle XV. Barcelona: Edicions 62.
Jordi Coll Vera - 2026