Eco i Narcís

Introducció

Els mites són relats antics que ens parlen de grans problemes de la humanitat, de les grans àrees temàtiques del pensament, de la filosofia, dels sentiments. I aquests mites en molts casos han travessat molts segles fins a arribar a nosaltres amb una potència i amb una eficàcia extraordinària. Un d'aquests mites extraordinàriament potents encara és el mite d'Eco i Narcís.

Segons el diccionari, la definició acústica d’«Eco» és: «Fenomen consistent en la reflexió d’ones sonores per un obstacle, de manera que l’orella rep l’ona reflectida amb un cert retard respecte a l’ona directa, retard que correspon a la diferència de camins recorreguts». (diccionari.cat)

Figuradament: «Repetició dels mots, l’estil, els sentiments, etc., propis d’algú altre». «Persona que repeteix paraules, idees, actes, etc., d’algú altre per devoció, obsequiositat o manca d’originalitat». (diccionari.cat)

De manera habitual, la paraula «eco» es relaciona amb coves, parets, llocs on es repeteix la part final d'un so que s'ha emès.

També trobarem al diccionari la paraula «narcís». Definida en botànica i jardineria com: «Gènere de plantes herbàcies bulboses, de la família de les amaril·lidàcies (Narcissus sp), de fulles radicals, flors blanques o grogues i fruits capsulars, conreades en jardineria». (diccionari.cat)

Un «narcís» és doncs una planta del gènere Narcissus. Un gènere de plantes angiospermes de la família de les amaril·lidàcies. Plantes bulboses àmpliament cultivades per a usos ornamentals i de gran importància econòmica. (ca.viquipèdia.org)

De la paraula «narcís» se’n deriva la paraula «narcisisme», que el mateix diccionari defineix, amb dues accepcions: (psiquiatria) «Amor dirigit vers el propi jo o l’ideal del jo»; i «Satisfacció de si mateix, complaença excessiva en la pròpia vàlua, en les pròpies obres». (diccionari.cat)

Sigmund Freud nomena narcisisme primari el que es dona en els primers mesos de vida, en els que el nen dirigeix totes les seves energies a la satisfacció de les pròpies necessitats. Durant aquest període tot ésser humà es pren a sí mateix com a únic objecte d’amor. Tota la seva energia libidinal és autodirigida i el món exterior, per a ell, en rigor, és com si no existís. ^[1]

Michelangelo Merisi da Caravaggio (1571-1610), conegut com a Caravaggio, ens representa perfectament una persona narcisista, en la seva obra Narcissuss (c. 1600). Aquest s’enamora de la seva pròpia imatge reflectida en l’aigua i, en intentar besar-la, cau i mor ofegat.

Eco, Narcís, narcisisme són, doncs, paraules del lèxic comú a la nostra parla. Però totes elles procedeixen de la mitologia grega.

Origen del mite d’Eco i Narcís

Segons la mitologia grega, Narcís (en grec Νάρκισσος) és fill de Cefís i de Liríope. La font principal del mite és la narració de «Les metamorfosis» d'Ovidi.

Publi Ovidi Nasó

Publius Ovidius Naso (43 aC–17/18 dC) és un dels grans poetes de la literatura llatina de l'època d'August, contemporani de Virgili i Horaci. La seva obra més influent és Les metamorfosis («Metamorphoses»), un extens poema mitològic que esdevindrà una de les principals vies de transmissió dels mites grecoromans a la cultura europea.

Neix a Sulmona, a l'actual Itàlia, en una família benestant. Estudia retòrica a Roma, però abandona la carrera pública per dedicar-se a la poesia. Les seves primeres obres se centren sobretot en l'amor i la seducció, com els Amores, les Heroides i l'Ars amatoria.

L'any 8 dC, l'emperador August el desterra a Tomis, a la costa del mar Negre —l'actual Constanța, Romania—. Ovidi resumeix enigmàticament les causes del desterrament amb l'expressió carmen et error («un poema i un error»). El poema probablement era l'Ars amatoria, però mai no explica clarament en què havia consistit aquell error. Passa la resta de la seva vida a l'exili, on escriu, entre altres obres, els Tristia i les Epistulae ex Ponto.

Les metamorfosis

Escrites aproximadament entre els anys 2 i 8 dC, Les metamorfosis són un poema narratiu monumental format per 15 llibres i prop de 12.000 hexàmetres. Ovidi hi entrellaça més de 250 relats mitològics, units per una idea fonamental: la transformació ^[2].

L'obra comença amb la creació del cosmos a partir del caos i arriba fins al món romà de l'autor, culminant amb la divinització de Juli Cèsar i una celebració d'August. D'aquesta manera, Ovidi construeix una mena d'història mítica universal, des de l'origen del món fins a Roma.

Les transformacions poden ser un càstig, una salvació, la conseqüència d'un amor impossible, una manera de perpetuar algú després de la mort o el resultat de la intervenció dels déus.

Entre els episodis més famosos hi trobem Dafne, que es transforma en llorer mentre fuig d'Apol·lo; Narcís, enamorat de la seva pròpia imatge i convertit en flor; Aracne, transformada en aranya després de desafiar Minerva; Acteó, convertit en cérvol i devorat pels seus propis gossos; Píram i Tisbe, antecedent literari de moltes històries d'amants tràgics; Orfeu i Eurídice, amb el descens d'Orfeu als inferns; Pigmalió, l'escultura del qual cobra vida; i Dèdal i Ícar, paradigma de l'ambició humana i els seus límits.

Ovidi no es limita a recopilar mites. Els converteix en narracions extraordinàriament visuals, dramàtiques i psicològiques. Sovint descriu la transformació mentre està succeint: el cos humà esdevé arbre, pedra, animal, flor, estrella o font davant els ulls del lector.

Durant l'edat mitjana, el Renaixement i el Barroc, Les metamorfosis funcionen gairebé com una gran enciclopèdia de la mitologia clàssica. Molts artistes europeus coneixen els mites antics directament o indirectament a través d'Ovidi. La seva influència és enorme en la literatura —Dante, Chaucer, Shakespeare o Cervantes— i especialment en les arts plàstiques. Botticelli, Ticià, Rubens, Velázquez, Bernini i molts altres recullen els seus mites.

El mite d’Eco i Narcís segons Ovidi

John William Waterhouse (1849-1917) ens plasma perfectament el mite en la seva obra Echo and Narcissus (1903).

Ovidi uneix en un mateix relat dues transformacions: la d’Eco, condemnada a convertir-se pràcticament en una veu sense cos, i la de Narcís, que acaba transformat en una flor. Totes dues històries giren al voltant d’un mateix tema: l’amor que no pot ser correspost.

• Eco és una nimfa extraordinàriament xerraire. Ovidi explica que entreté Juno —l’Hera grega— amb llargues converses mentre altres nimfes escapen de la seva vigilància després d’haver estat amb Júpiter. Quan Juno descobreix l’engany, la castiga privant-la de la possibilitat de parlar per iniciativa pròpia. Eco ja no pot començar una conversa: només pot repetir les darreres paraules que sent. Un càstig que és essencial per entendre la tragèdia posterior: Eco conserva els sentiments i el desig de comunicar-se, però ha perdut la capacitat d’expressar-los amb paraules pròpies.
• Narcís és fill del déu fluvial Cefís i de la nimfa Liríope. Quan neix, la seva mare pregunta a l’endeví Tirèsias si el noi arribarà a una edat avançada. La resposta és enigmàtica: si se non noverit («Si no arriba a conèixer-se»). Narcís creix i es converteix en un jove d’una bellesa extraordinària. Molts nois i noies se n’enamoren, però ell rebutja tothom i es mostra insensible als sentiments que desperta. Un dia, Eco veu Narcís mentre aquest caça pel bosc i se n’enamora immediatament. El segueix, però la seva maledicció li impedeix declarar-li el seu amor. Narcís, en sentir sorolls, pregunta si hi ha algú. Eco només pot respondre repetint les seves últimes paraules. Finalment, quan Narcís pronuncia unes paraules que ella pot interpretar com una invitació a apropar-se, Eco surt del seu amagatall i intenta abraçar-lo. Narcís la rebutja cruelment. Eco, humiliada, fuig i s’amaga entre boscos i coves. El dolor la consumeix progressivament: el seu cos desapareix, els ossos es converteixen en pedra i només en queda la veu.

Així explica Ovidi poèticament l'origen de l'eco: una presència invisible que només pot retornar les últimes paraules dels altres.

Narcís rebutja moltes altres persones i una de les víctimes demana als déus que ell experimenti el mateix sofriment: que arribi a estimar profundament algú que mai no pugui posseir.

La deessa Nèmesi, vinculada a la justícia retributiva, escolta la petició. Un dia, cansat després de caçar, Narcís arriba a una font d’aigua extraordinàriament clara. Quan s’inclina per beure, veu la seva pròpia imatge reflectida a l’aigua. Però no comprèn inicialment que és ell mateix. Queda fascinat per aquell jove bellíssim que sembla mirar-lo des de l’aigua. Intenta acostar-s’hi, tocar-lo i besar-lo, però cada vegada que toca la superfície, la imatge desapareix. Finalment, descobreix la terrible veritat: la persona que estima és ell mateix.

Es compleix la profecia de Tirèsias. Narcís està condemnat precisament perquè ha arribat a conèixer-se.

Narcís no pot abandonar la seva pròpia imatge. El desig impossible el consumeix de la mateixa manera que l’amor per Narcís havia consumit Eco. Finalment mor al costat de la font.

Quan les nimfes preparen el seu cos per als funerals, aquest ha desaparegut. Al seu lloc hi troben una flor: el narcís, de pètals clars i centre groguenc.

Eco, encara enamorada, participa en el lament repetint les darreres paraules de Narcís.

El mite d’Ovidi és una reflexió poètica sobre el desig, la identitat, la mirada, la impossibilitat de comunicar-se i l’amor no correspost. El sofriment acaba convertint els protagonistes en elements permanents de la natura: Eco esdevé veu; Narcís, flor.

El mite d’Eco i Narcís en la tradició hel·lènica

Ovidi construeix una narració unitària combinant personatges i motius mitològics que circulaven en diferents tradicions. Narració que acabarà dominant la tradició artística i literària occidental.

En la tradició hel·lènica, Narcís apareix com el jove castigat després del cruel rebuig d'Aminias o com el germà que contempla el seu reflex perquè li recorda la germana morta. Eco, per la seva banda, és una nimfa relacionada amb la veu, les muntanyes i, en algunes tradicions, amb Pan.

Narcís (Νάρκισσος, Nárkissos) és un jove d’extraordinària bellesa, també considerat fill del déu fluvial Cefís (Κηφισός) i de la nimfa Liríope (Λειριόπη).

Una de les versions gregues més interessants ens arriba a través de Pausànies, autor grec del segle II dC. En la seva Descripció de Grècia explica dues tradicions relacionades amb Narcís. La primera ja coneix la història del jove que contempla el seu reflex en una font i mor enamorat de la seva pròpia imatge. Però Pausànies considera poc versemblant que Narcís no fos capaç de comprendre que estava veient el seu propi reflex. De manera que ens transmet una segona versió, molt diferent.

Segons Pausànies, Narcís té una germana bessona extraordinàriament semblant a ell. Tots dos comparteixen l’aspecte físic, els cabells, la manera de vestir i fins i tot l’afició per la caça. Narcís està profundament enamorat de la seva germana.

Quan ella mor, queda devastat.

Un dia contempla la seva pròpia imatge reflectida en una font i, a causa de la semblança entre tots dos, el seu reflex li recorda la germana perduda. Narcís sap que està contemplant-se a si mateix. Però continua visitant la font perquè aquella imatge li proporciona el consol d’imaginar que torna a veure la seva germana.

De manera que, segons aquesta versió, Narcís no és víctima de l’amor per ell mateix, sinó del dolor per la pèrdua d’una persona estimada.

En una altra versió grega, atribuïda a Conó, mitògraf grec de l’època d’August, apareix un personatge que no intervé en el relat d’Ovidi: Aminias (Ἀμεινίας).

Segons aquesta versió, Narcís és un jove bellíssim que rebutja tots els seus pretendents. Aminias s’enamora profundament d’ell, però Narcís no només el rebutja sinó que li envia una espasa, un gest cruel que Aminias interpreta com una invitació al suïcidi.

Aminias es mata davant la casa de Narcís i, abans de morir, demana als déus que castiguin Narcís pel seu menyspreu. Malcolm Lidbury (1959) ens mostra el suïcidi d’Aminies en la seva obra Aminias spurned lover of Narcissus (2015).

La petició és escoltada. Narcís contempla després la seva imatge reflectida a l’aigua i queda enamorat d’ella. En comprendre que aquest amor és impossible, se suïcida.

Del lloc relacionat amb la seva mort neix la flor que porta el seu nom, el narcís.

Eco (Ἠχώ, Ēkhṓ) també pertany a la mitologia grega, però originàriament no és vinculada a Narcís. És una nimfa associada a les muntanyes i als espais naturals, personificació mitològica del fenomen acústic de l'eco. Algunes tradicions gregues la relacionen amb Pan, el déu dels pastors, dels ramats i de la natura salvatge.

En una tradició conservada posteriorment per autors grecs, Eco és una magnífica cantant i música que rebutja l'amor de Pan. El déu, enfurismat, provoca la seva mort. El cos d'Eco és dispersat per la natura, però la seva veu continua existint, repetint sons entre muntanyes i valls.

El mite d’Eco i Narcís al llarg de la història

Es tracta d’un mite molt representat al llarg de la història. Vegem-ne alguns exemples famosos.

Placido Costanzi (1702–1759) - Fresc de Narcís a Pompeia, 79 aC - Roman de la Rose, s. XIV

Gyula Benczúr (1844–1920) - Jan Cossiers (1600–1671) - John Gibson

Jan Roos (c. 1591–1638) - Nicolas Poussin (1594–1665) - Benedetto Luti

Als frescos recuperats de Pompeia és representat 45 cops. Així com a moltes altres localitats de l’Imperi Romà. Com per exemple el brocal de pou (en llatí puteal) amb Narcís i Eco, i Hilas i les nimfes (Segle II dC). Exposat al Metropolitan Museum of Art de Nova York. Excavat l’any 1797 a Tor Bavacciano, Òstia, el port de l’antiga Roma. Un exemple excepcional de l’escultura romana en relleu figuratiu del segle II dC, trobat dins d’una sumptuosa vil·la romana a la riba del riu Tíber.

En ell es combina harmoniosament la història de Narcís i Eco amb el relat del bell heroi Hilas, raptat per unes nimfes a la terra de Mísia (a l’actual Turquia occidental) mentre va a buscar aigua per als argonautes, durant la seva expedició a la recerca del velló d’or.

O el paviment de mosaic que representa Narcís i Eco en la Casa del Sopar de Bufet, sala C3. Segle II dC. Museu Arqueològic d’Antakya, Turquia. una vil·la senyorial d'època romana de caràcter residencial. Excavada durant la dècada de 1930 per arqueòlegs que en van extreure els espectaculars paviments. En el paviment de Narcís i Eco hi ha escrits els noms dels dos personatges per tal d’orientar l’espectador sobre el mite.

A l’Edat Mitjana el mite continua sent molt popular. Tanmateix, evoluciona cap al concepte de la supèrbia. Narcís es converteix en el paradigma de l'home superb. Incapaç d’estimar ningú que no sigui ell mateix.

El Roman de la Rose, gran poema al·legòric francès del segle XIII, reprèn el mite de Narcís procedent de Les Metamorfosis d’Ovidi, però el transforma profundament per adaptar-lo a una al·legoria medieval de l’amor. L’episodi apareix a la primera part de l’obra, escrita per Guillaume de Lorris cap al 1230. Curiosament, Eco perd bona part del protagonisme, mentre que Narcís i, sobretot, la font associada a ell adquireixen una importància decisiva.

En el mite d’Ovidi, Eco és la nimfa condemnada per Juno a repetir les darreres paraules dels altres. S’enamora de Narcís, és rebutjada i acaba consumint-se fins que només en resta la veu. El Roman de la Rose simplifica i modifica aquesta història. Eco apareix essencialment com una dama enamorada de Narcís. El component etiològic del mite —l’explicació de l’origen de l’eco— deixa de ser central. Allò que interessa a Guillaume de Lorris és sobretot el comportament amorós: Eco estima Narcís, aquest la rebutja i ella, desesperada, mor després de demanar a Déu que Narcís experimenti també els sofriments d’un amor impossible.

D’aquesta manera, el mite antic és reinterpretat segons els codis de l’amor cortès: la falta de Narcís consisteix a mostrar-se superb, orgullós, insensible i cruel davant l’amor que se li ofereix.

La història es converteix així en un exemplum, un relat que serveix d’exemple moral.

Narcís acaba enamorant-se de la seva pròpia imatge reflectida a l’aigua. El càstig estableix una simetria: qui menysprea el sofriment amorós d’una altra persona queda condemnat a experimentar-lo ell mateix.

Però el Roman de la Rose introdueix una transformació fonamental respecte d’Ovidi. L’interès ja no recau principalment en la metamorfosi final de Narcís en flor, sinó en la font on contempla la seva imatge. Un dels elements simbòlics més importants de tot el poema.

El protagonista del Roman, l’Amant, entra en un jardí meravellós i arriba a la font sota el pi on, segons la inscripció que troba, havia mort Narcís. Malgrat l’advertiment implícit en aquella història, s’inclina sobre l’aigua. El que hi veu no és simplement el seu propi reflex. Al fons de la font hi ha dos cristalls que reflecteixen tot el jardí. Quan l’Amant hi mira, pot contemplar les roses i, entre elles, descobreix el capoll de rosa que es convertirà en l’objecte del seu desig. A partir d’aquest moment queda atrapat per l’amor.

Guillaume de Lorris converteix l'espai de la mort de Narcís en el lloc on neix l'enamorament del protagonista. La font rep un significat especialment suggeridor: és una mena de mirall de l’amor, però també un mirall perillós. Narcís hi havia quedat captivat per una imatge inaccessible; l’Amant queda captivat per la Rosa. En tots dos casos, la mirada genera el desig.

El poema respon perfectament a la concepció medieval de l'enamorament: l'amor entra sovint en l'ànima a través dels ulls. La visió de la bellesa produeix una imatge mental que ocupa el pensament de l'amant i provoca el desig, l’amor i el patiment.

La següent imatge correspon a una il·lustració de Les Metamorfosis d’Ovidi en una edició amb els comentaris de Raffaele Regio (Raphael Regius). Concretament, de l’edició veneciana de 1518, impresa per Giovanni Tacuino de Tridino, amb les enarrationes de Regius. (Universidad de Huelva, s.d.; Giełdoń-Paszek, 2022)

Les xilografies d’aquesta edició no es creen de nou el 1518: un estudi sobre la tradició iconogràfica d’Ovidi assenyala que l’edició de Regius de 1518 reutilitza xilografies procedents de la tradició de les Metamorfosis il·lustrades de Giovanni dei Bonsignori, iniciada a finals del segle XV. (Giełdoń-Paszek, 2022)

La imatge sintetitza diversos moments successius del relat de Narcís del llibre III en un únic espai. Al centre veiem Narcís inclinat sobre la font, contemplant el seu rostre reflectit a l’aigua; el reflex apareix invertit de manera molt explícita. La inscripció «NARCISSI» identifica l'escena.

Les figures laterals corresponen a altres moments del desenvolupament narratiu. Per tant, no hauríem d'interpretar la imatge com una única escena realista, sinó segons el procediment de narració contínua: un mateix paisatge reuneix episodis que en el text tenen lloc successivament.

La imatge no il·lustra simplement Narcís mirant-se a l'aigua, sinó que intenta condensar visualment la narració completa del mite, traslladat a l’època renaixentista.

La xilografia utilitza la tècnica de la narració contínua: Eco s'enamora de Narcís → Eco intenta abraçar-lo → Narcís la rebutja → Eco es consumeix → els rebutjats invoquen un càstig → Narcís arriba a la font → s'enamora del seu reflex → mor consumit pel desig → apareix la flor de narcís.

L’estructura visual està molt ben pensada: als dos extrems apareix l'amor per l'altre; al centre, l'amor per la pròpia imatge. A la dreta, Eco intenta abraçar Narcís físicament present però inaccessible; al centre, Narcís intenta assolir una imatge aparentment present però igualment inaccessible; a l'esquerra apareixen les conseqüències del desig frustrat.

Amb l’Humanisme, sota la influència de Petrarca, l’home se situa al centre del concepte filosòfic de la vida. Aleshores, el mite de Narcís es presenta com advertiment contra la discapacitat amorosa. Per exemple, ho fa Gutierre de Cetina (1514/17-1557) en el seu madrigal «No miréis más, señora»:

No miréis más, señora,

con tan grande atención esa figura,

no os mate vuestra propia hermosura.

Huid, dama, la prueba

de lo que puede en vos la beldad vuestra.

Y no haga la muestra

venganza de mi mal piadosa y nueva.

El triste caso os mueva

del mozo convertido entre las flores

en flor, muerto de amor de sus amores.

(Obras de Gutierre de Cetina de Joaquín Hazañas y la Rúa (1895). Vol I)

Cetina identifica Narcís mitjançant una perífrasi mitològica: «el mozo convertido entre las flores / en flor, muerto de amor de sus amores».

La dama del madrigal sembla estar contemplant atentament la seva pròpia representació o retrat —«esa figura», «la muestra»—, no necessàriament mirant-se en un mirall o en una font. Cetina converteix així Narcís en un advertiment amorós dirigit a la dama: que no quedi captivada per la seva pròpia bellesa com Narcís va quedar captivat per la seva.

«venganza de mi mal» suggereix que el poeta, enamorat i probablement no correspost, imagina que la mateixa bellesa de la dama podria venjar el sofriment que ella li causa. L'estudi relaciona aquesta idea amb Nèmesi, que en el relat d’Ovidi fa que Narcís experimenti en ell mateix el turment amorós que havia provocat en els altres.

Al Museo del Prado hi trobarem la peça Jarro de cristal con Narciso y Eco, dins el nomenat Tresor del Delfí. L’autoria s’atribueix a taller milanès i taller parisenc, i es proposa a Richard Toutain el Jove (?), com a autor, per a la rica guarnició metàl·lica. El vas és de cap al 1550 i la muntura, de cap al 1555. (Museo del Prado)

El mite de Narcís i Eco no està simplement decorant la gerra: el funcionament mateix de l'objecte el posa en escena. El cos està fet de cristall de roca, mentre que la muntura combina or, plata, esmalts i robins. Fa 41,5 cm d'alçada. El cristall, treballat amb un gruix considerable i amb gallons a les parts superior i inferior, respon a un model de tradició milanesa; la sofisticada guarnició s'associa, en canvi, a l'ambient dels orfebres parisencs relacionats amb l'Escola de Fontainebleau.

A la part superior de la nansa apareix una petita figura masculina que s'inclina sobre la boca de la gerra. És Narcís. La postura no és merament ornamental: reprodueix exactament el gest essencial del llibre III de Les Metamorfosis: Narcís inclinat sobre la font mentre contempla la seva pròpia imatge. De manera que, quan la gerra s'omple d'aigua, la superfície del líquid es converteix realment en la font de Narcís.

La figura metàl·lica podia contemplar el seu propi reflex en l'aigua continguda dins el vas. El Prado subratlla precisament que l'obra es completa en omplir-la: aleshores el mite «cobra vida».

Més avall, integrada verticalment en la nansa, apareix una figura femenina. El Prado considera que probablement representa Eco. Els braços creuats poden expressar la seva impotència, mentre que la boca oberta al·ludiria a la pèrdua de la capacitat de parlar lliurement: després del càstig de Juno, Eco només pot repetir les darreres paraules pronunciades pels altres.

La disposició de les dues figures és especialment significativa: Narcís mira cap a l'aigua; Eco mira o s'orienta cap a Narcís. Eco desitja Narcís, però Narcís no la veu perquè tota la seva atenció acaba concentrada en la seva pròpia imatge.

La peça actual, però, no conserva íntegrament la seva forma original. La part inferior del cos femení que completava la nansa va desaparèixer el 1918. Segons la reconstrucció del Prado, consistia en un gruixut trenat en forma de serps entrellaçades. L’element que probablement introduïa un tercer personatge del relat: Tirèsias. Les serps són un atribut especialment apropiat per a l'endeví tebà i permeten relacionar la decoració amb l'inici de la història d’Ovidi, quan Liríope pregunta a Tirèsias si el seu fill Narcís arribarà a una llarga vellesa. La resposta és la famosa profecia citada anteriorment.

A més, segons la interpretació del Prado, quan la gerra està plena, Narcís no només contempla el seu reflex: la configuració de la peça fa que sembli transformar-se en flor sobre l'aigua.

La peça, segons El Prado, interpreta Ovidi segons una lectura moralitzant i cristiana: Narcís es converteix en advertiment contra la vanitat, l'orgull i l'amor excessiu envers un mateix, una lectura especialment adequada per a un objecte de luxe destinat a un ambient cortesà.

En la pintura de Caravaggio mostrada a l’inici d’aquest article no hi apareix Eco. Únicament Narcís mirant-se a sí mateix, l'acte del veritable narcisisme. El mateix que en el quadre de Jan Cossiers, però amb un estil estètic ben diferent.

Som al segle XVII i la literatura també recull el mite d’Eco i Narcís. Per exemple, ho fa Pedro Calderón de la Barca (1600-1681), de manera còmica, en la seva obra «LA GRAN COMEDIA, | ECO, Y NARCISO, | Fiesta que se representò à sus Magestades en el Coliseo | de Buen-Retiro».

I gairebé contemporani de Calderón tenim la poetessa María de Zayas y Sotomayor (1590 – 1661). Que ens parla dels seus amors.

(María de Zayas en «El castigo de la miseria» (1637), incluido en «Las primeras poetisas en lengua castellana» (Ediciones Siruela, Madrid, 2016, ed. de Clara Janés).

Zayas no utilitza «Narciso» simplement com a nom convencional per designar un amant insensible: construeix deliberadament la situació amorosa sobre el mite d’Ovidi d'Eco i Narcís. La veu femenina assumeix el paper d'Eco; Narcís és l'home bell, fred, altiu i incapaç de correspondre al seu amor; i les «claras fuentecillas» introdueixen des del primer vers l'element aquàtic fonamental del mite.

A més, «murmurad» té un doble valor especialment encertat: significa parlar o queixar-se en veu baixa, però evoca simultàniament el murmuri de l'aigua. La font adquireix així una mena de veu, mentre Eco —la figura mitològica definida precisament per la veu repetida— demana a les aigües que parlin per ella.

El poema transforma el mite d'Ovidi en una queixa amorosa femenina barroca: ja no interessa tant la metamorfosi física de Narcís com la caracterització de l'amant masculí com un nou Narcís, «libre y descuidado», «con el pecho de hielo», «altivo, libre y desdeñoso», davant d'una nova Eco que el segueix, és menyspreada i continua reclamant que escolti la seva queixa.

Al segle XVIII el mite és recollit per Christoph Willibald Gluck (1714 - 1787), el gran compositor alemany d'òpera. «Écho et Narcisse». Sobre llibret de Jean-Baptiste-Louis-Théodore de Tschudi, inspirat en el llibre III de les Metamorfosis d'Ovidi. Composta entre Viena i París i estrenada a l'Académie royale de musique de París el 24 de setembre de 1779. Revisada per Gluck profundament el 1780. La seva darrera òpera original. (gesamtausgabe.de, Edició completa de Gluck)

Una òpera en la que Narcís sí que correspon a l'amor d'Eco, en contra del mite d’Ovidi. El mite tràgic de l'amor impossible es transforma en una pastoral amorosa amb desenllaç reparador. Una desviació del mite original assenyalada negativament pels crítics contemporanis.

L'obra és concebuda dins la tradició de la pastoral francesa: nimfes, boscos, fonts, esperits, cors i danses formen un món idealitzat en què la natura participa dels sentiments dels protagonistes. La versió revisada presenta pròleg i tres actes, amb Eco, Narcís, Amor, Eglé, Aglaé, Cynire, nimfes, silfs, zèfirs i altres figures pastorals. La instrumentació és especialment rica en colors, amb flautes, oboès, clarinets, fagots, trompes, trombons, timbales, cordes i clavecí.

L'estrena de 1779 no té èxit. Les crítiques es dirigiren especialment contra el llibret: es considera que el gènere pastoral ha envellit, que l'acció és feble i que les modificacions introduïdes respecte del Narcís d'Ovidi resulten problemàtiques. Fins i tot el Journal de Paris, favorable a Gluck, critica la dramatúrgia del text, tot i elogiar l'originalitat i el refinament de la música. Gluck, profundament decebut, abandona París i torna a Viena. L'obra és revisada i retorna als escenaris el 8 d'agost de 1780, novament sense gaire èxit; una reposició posterior de 1781 obté una acollida més favorable.

A partir del segle XIX, el romanticisme llegeix el mite com el mite de l'amor desgraciat, el mite de l'amor impossible. Eco no pot ser estimada per Narcís perquè Narcís no pot estimar ningú i al final tots dos acaben molt malament.

Un exemple proper el tenim en la «Gruta d’Eco i Narcís» del Laberint d’Horta de Barcelona.

A finals del segle XIX i sobretot a l'inici del segle XX la concepció del mite canvia de nou. És transformat en un fenomen cultural, des del punt de vista del simbolisme. Així ho fa primer l’escriptor francès André Gide (1869 – 1951), en la seva obra «Le Traité de Narcisse – Théorie du symbole» (1891), quan Gide té 21 anys.

Gide pren Narcís com a símbol per formular una teoria sobre la relació entre aparença, veritat, art i coneixement. Per Ovidi: Narcís contempla una imatge que creu real; segons la tradició moral: Narcís representa la vanitat i l'amor propi; Segons la tradició amorosa: Narcís és l'amant fred que rebutja Eco; segons Gide: Narcís és el poeta que contempla les aparences per descobrir, darrere seu, la Idea, la representació simbòlica d’una realitat oculta. (André Gide, Le Traité du Narcisse)

El 1914 Sigmund Freud publica «Introducción al narcisismo», citat anteriorment en aquest mateix article. Popularitzant el terme «narcisisme» des del punt de vista mèdic ^[3]. Freud entén el narcisisme com una desviació del poder o de l’ímpetu amorós. Una desviació que fa que l'únic objecte amat possible sigui un mateix. Aquest concepte psicològic es popularitza a partir d'aquesta època i és pres pels primers moviments artístics i teòrics del segle XX.

Les grans avantguardes artístiques el prenen com un concepte nuclear del seu pensament. Per exemple: Paul Valéry (1871 - 1975), al llarg de la seva obra poètica; Federico García Lorca (1898 - 1936), a «Libro de poemas» (1918 – 1920).

Narciso.

Tu olor.

Y el fondo del río.

Quiero quedarme a tu vera.

Flor del amor.

Narciso.

Por tus blancos ojos cruzan

ondas y peces dormidos.

Pájaros y mariposas

japonizan en los míos.

Tú diminuto y yo grande.

Flor del amor.

Narciso.

Las ranas, ¡qué listas son!

Pero no dejan tranquilo

el espejo en que se miran

tu delirio y mi delirio.

Narciso.

Mi dolor.

Y mi dolor mismo.

L’amor com a mirall, irrealitzable, perquè s'esvaeix en intentar agafar-lo.

El surrealisme també pren el mite. Per exemple Salvador Dalí (1904 - 1989) a «Metamorphosis of Narcissus» (1937). La mà sosté un ou del qual en surt una flor, en Narcís. Mentre que l'altra figura és feta amb formes humanes.

El pren també Luís Cernuda (1902 - 1967), poeta de la Generació de 1927, com Lorca. Ho fa al seu poema «Luís de Baviera escucha Lohengrin» (Desolació de la quimera, 1962). Cernuda es fixa en la figura de Lluís de Baviera. Aquest viu en un meravellós palau-castell, fora de la realitat perquè ha patit, segons tots els indicis, un procés d'esquizofrènia. Lluís de Baviera mor en aquest castell, cuidat únicament per una persona. ^[4]

El pintor britànic Lucian Freud (1922 – 2011) ens mostra, a «Narcissus», del 1948, la imatge de la solitud humana en el segle XX. L’home alienat de la societat.

L’il·lustrador canadenc Steven LeBlanc (1956) ens mostra una imatge contemporània d’Eco advertint Narcís que s'està emmirallant en el vidre d'un restaurant, a «Echo & Narcissus».

A «Metamorphoses», sota la direcció de Mary Zimmerman, el teatre contemporani tracta el mite des del punt de vista psicoanalític.

En poesia contemporània, Aníbal Núñez (1944 - 1987) ens deixa el poema «Anónima defensa de Narciso».

En la recepció contemporània del mite de Narcís és especialment interessant «Narcisia», poemari de Juana Castro Muñoz (Villanueva de Córdoba, 1945), publicat a Barcelona per l'editorial Taifa el 1986. Tal com ja ens mostra el títol, es reescriu el mite des d'una subjectivitat femenina. La seva Narcisia no és simplement una dona condemnada. Es converteix en una figura d'afirmació i autosuficiència femenines. Castro deïfica la dona. El cos femení deixa de ser objecte contemplat. Narcisia és simultàniament «qui mira i qui és mirada», qui desitja i allò que és desitjat. Afirmació de la femineïtat. El mirall passa a ser instrument de reconeixement. La dona que es contempla no necessita necessàriament un altre subjecte que legitimi la seva bellesa, el seu cos o el seu desig. Juana Castro barreja mitologia clàssica, imaginari bíblic i cristià, naturalesa, maternitat, sexualitat i cos femení. Ens defineix una figura femenina carnal, sensual i vinculada a la naturalesa, però no definida en funció d'una figura masculina.

Cristina Rosenvinge (2011) ens canta la seva versió del mite d’Eco i Narcís a «Canción del eco» dins el seu àlbum «Un caso sin resolver». (lletra)

Finalment, el mite d’Eco i Narcís es reformula en un escenari plenament contemporani: el de les xarxes socials.

La imatge trasllada el mirall de Narcís al present: l’aigua de la font és substituïda per la pantalla del telèfon o de l’ordinador. En aquests espais digitals, la identitat es construeix i s’exposa davant la mirada dels altres, mentre les reaccions, els comentaris i els indicadors de popularitat ofereixen una validació contínua de l’aparença, els mèrits i el reconeixement social.

Aquesta lectura és especialment il·lustrativa del narcisisme contemporani: el subjecte es contempla en la resposta que rep dels altres a través de les xarxes socials. El mite també inspira el terme «ecoisme», popularitzat en psicologia per Craig Malkin per descriure un tret caracteritzat per la por de semblar narcisista, el rebuig de l’atenció i la dificultat per expressar necessitats pròpies; no es tracta, però, d’un diagnòstic clínic.

Les persones amb trets ecoistes tendeixen a mostrar sensibilitat envers els altres i una gran capacitat d’escolta, però poden sentir incomoditat quan esdevenen el centre d’atenció. També els pot resultar difícil reconèixer els propis assoliments, formular preferències o comunicar necessitats, sobretot si temen ser percebudes com una càrrega.

Així, de Narcís deriva el concepte consolidat de narcisisme, mentre que Eco dona nom a l’ecoisme, una noció més recent i encara no equivalent a una categoria diagnòstica. La seva difusió mostra, tanmateix, la capacitat del mite per oferir imatges amb què pensar formes actuals de dependència relacional, autosilenciament i recerca de validació.

El següent vídeo de Darrell F Magee, que trobareu fàcilment a Youtube, ens explica molt bé el terme «Echoism: The Opposite of Narcissism?» (subtitulat en català).

Els mites no desapareixen: es transformen, s’adapten i continuen interpel·lant cada època. En una societat marcada tant per l’exhibició del jo com per l’autosilenciament davant la mirada aliena, Eco i Narcís conserven una força explicativa notable. El relat no demostra que els éssers humans siguin immutables, però sí que ofereix un llenguatge persistent per interpretar tensions recurrents entre identitat, desig, reconeixement i alteritat.

Altres fonts consultades

• Giełdoń-Paszek, Aleksandra. (2022) Graphic illustrations of Ovid’s Metamorphoses. A selection of the most important executions. Quart 2022, 2.
• Jauregui Balenciaga, Inmaculada (2019) Ecoísmo | Una forma de narcisismo poco explorado. revista-epsys.
• Malkin, Craig (2015) Rethinking Narcissism: The Bad—and Surprising Good—About Feeling Special. Traducció castellana Replantear el narcisismo. Claves para reconocer y tratar con narcisistas, traduïda per Marta Milián, Eleftheria, 2021.

Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-6 Astra i Microsoft Copilot per a Microsoft 365. En la seva elaboració s'ha seguit en part el guió de la conferència del Dr Javier Velaza Frías sobre el tema tractat - AUGG BCN UB, oct/2025).

Jordi Coll Vera - 2026