Marià Manent i Cisa

Introducció

Marià Manent i Cisa neix a Barcelona entre el 24 I el 29 de novembre de 1898 i mor a la mateixa ciutat el 24 de novembre de 1988. Poeta, traductor, crític literari, assagista, editor i dietarista, ocupa una posició singular dins la literatura catalana del segle XX. Format inicialment en l’ambient cultural del Noucentisme, desenvolupa progressivament una poètica pròpia que s’acosta al simbolisme i a l’anomenada «poesia pura». Paral·lelament, duu a terme una activitat decisiva com a traductor i divulgador de poesia anglesa, nord-americana i oriental i construeix una de les obres de dietari més representatives de la prosa catalana contemporània (Enciclopèdia Catalana, s. d.; AELC, s. d.).

La seva producció estrictament poètica és relativament breu, en bona part a causa de la seva exigència i del procés constant de revisió a què sotmet els textos. La seva activitat literària, però, és molt extensa si es consideren conjuntament la poesia original, les traduccions, els dietaris, la crítica literària i artística i la feina editorial. Totes aquestes facetes comparteixen una mateixa sensibilitat davant el llenguatge, la natura, la memòria i el pas del temps.

Orígens familiars, infància i domicilis

Les arrels familiars són al Maresme, a Premià de Dalt. Els Manent són tradicionalment pagesos, propietaris rurals i conreadors de la terra. El pare del poeta, també anomenat Marià, marxa a Amèrica, no hi fa fortuna però hi reuneix alguns estalvis; en tornar conserva la casa pairal i és presentat com un «indià». Es casa amb Maria Cisa, també vinculada a Premià, l’any 1897.

Instal·lats a Barcelona, els pares obren una petita botiga d’objectes d’escriptori, negoci que dura uns anys sense gaire èxit. La família viu principalment de les rendes de dues cases i de propietats relacionades amb vinyes i una destil·leria a Premià. Resideixen al carrer Doctor Dou, 11 —Pintor Fortuny, 30—, on neix Marià Manent i on una placa commemorativa en recorda l’efemèride. Més endavant la família es trasllada al carrer Bailèn, 95-97; ja casat, Manent viurà inicialment al pis familiar i el 1932 es traslladarà al 3r 1a del número 24 del carrer de Craywinckel, en una casa propietat de Jaume Bofill i Ferro.

És fill únic i manté una relació molt estreta amb els pares. La mare és una dona de salut delicada, afectada de bronquitis crònica, grips freqüents i artritis. La seva germana petita, Alberta, soltera, s’instal·la a casa i n’assumeix bona part de l’organització domèstica; la tia Alberta esdevindrà una figura constant en la vida familiar de Marià Manent.

Des del segle XVIII els primers fills mascles dels Manent reben el nom de Mariano. El poeta porta inicialment aquest nom, que adaptarà posteriorment a Marià. Adaptació que provocarà alguna confusió epistolar amb escriptors de Madrid, que, sense conèixer-lo personalment, li adreçaran cartes com a «Querida señorita María...».

Formació escolar, religiosa i primers escrits

Rep una formació escolar sòlida en La Salle Comtal, al carrer Ortigosa, prop del Palau de la Música, una escola dels Salesians. Destaca per la seva intel·ligència i la seva memòria i ocupa habitualment els primers llocs de la classe. Hi estudia idiomes, matemàtiques, lletres, literatura castellana i comerç. Aprèn francès a l’escola i rep classes particulars d’anglès. El català, en queda exclòs de l’ensenyament escolar oficial.

La formació cristiana i catòlica de la seva joventut el marcarà durant tota la seva vida. Assisteix a missa dues vegades per setmana, congrega i es confessa sovint. Com a militant catòlic, imparteix classes gratuïtes de geografia a la Colònia Castells, a les Corts, i és vocal de la joventut catòlica.

La vocació literària apareix molt aviat. Els primers poemes conservats daten dels anys 1913-1916 i, segons l’Enciclopèdia Catalana, l’any 1914 inicia les primeres anotacions del dietari, que, amb interrupcions, mantindrà fins als darrers anys de la vida. El corpus del dietari que es publicarà més endavant se centra principalment en el període iniciat el 1918 (Enciclopèdia Catalana, s. d.).

Als quinze anys publica una de les primeres col·laboracions literàries a la revista juvenil Els Follets. És de destacar el caràcter romàntic i ombrívol, per exemple, en el poema «Nocturn».

Nocturn

«Ja és nit i les tenebres misterioses

avancen per la terra sense remor;

el cel, cobert per boires mig negroses

dona un misteri trist en la foscor.

Ja és nit, i en la feréstega de boscúria

Lo vent retorç els arbres gegantins,

I, udolant, se’n baixa a la planúria

fent cruixir les alzines i els vells pins».

Una composició de versos dodecasíl·labs, tal com altra poesia juvenil dedicada a una tempesta al mar:

«Sinistre un llamp travessa la negra nuvolada,

i l’aigua l’il·lumina de tràgica claror,

i el tro, bramant horríson, com una fera irada,

sa música barreja, del mar amb la remor.

Les altes catarates del cel semblen obrir-se,

la pluja fueteja la barca i tripulants;

sa fúria el vent desferma; llavors apar oir-se

el bruit d’una batalla de monstres i titans».

Joventut, Joana Maria Tura i primeres experiències literàries

El març de 1915, abans de fer disset anys, entra a treballar a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, a la Via Laietana. Amb els anys hi promocionarà fins a secretari de direcció i hi treballarà fins al 1926.

L’estiu de 1916 coneix Joana Maria Tura, una noia d’onze anys. Una figura que es convertirà progressivament en musa del poeta. L’enamorament, que no arriba a cristal·litzar mai en una relació formal, s’allargarà durant anys i deixarà una empremta en la poesia juvenil de Marià Manent.

«Ara has eixit com una verge antiga

dins l’or novell i aquest paisatge fi.

El teu cabell té un tremolor d’espiga

i el teu vestit una blancor de lli».

D’aquest període és també de destacar el «sonet americà», publicat dins La collita en la boira:

«La donzella del vellut vermell

no sé si és xilena o bé de Lima.

Té el rostre bru del mar i del solell,

uns grans ulls verds i la cintura prima.

Sembla que escolti l’au del paradís

i em digui al cor: “Quin nou somriure esperes?”

quan ella passa vora les palmeres,

davant la mar color d’aigua amb anís.

Entre la ratlla de les seves dents,

com en les cambres d’un palau de vori,

se m’hi perden un poc els pensaments.

I voldria ésser l’au del paradís

per coronar d’un càntic il·lusori

la palmereta que li fa ombradís».

El Cafè Continental, la mort del pare, El Camí i La branca

El 1917 freqüenta la penya literària del Cafè Continental, dins l’Hotel Continental de la Rambla de Barcelona. Allà es relaciona amb Josep Maria de Sagarra, Carles Riba i J. V. Foix, entre d’altres.

Aquell mateix any mor el seu pare, als quaranta-set anys. L’impacte físic i moral és molt intens. Durant un temps, Manent no vol ni llevar-se del llit. Mesos després dedica al pare un poema que queda recollit a La branca:

··· mare, dolor no em fou amiga ···

Però dolor ve un temps que arriba:

sempre ens espia per colpir,

vaga, profunda i fugitiva

com una boira del camí.

Ella em sobtava en la gaubança

de ma sonora joventut.

I l’he obirada redreçant-se

amb un gran gest de fortitud.

Duia una magna cabellera

i era formosa sota el vel.

Amb veu llunyana deia: —Espera

— i amb una mà signava el cel».

Després de la mort del pare passa a ser el «cap de família» al costat de la mare i la tia Alberta. Amb un grup d’amics funda la revista El Camí, de la qual n’és redactor. Una publicació nacionalista catalana de lletres i art, oberta a col·laboradors catalans i estrangers i plenament inserida en l’ambient noucentista.

L’any 1918 publica el seu primer llibre, La branca, amb poemes del 1916 al 1918. La premsa del moment en fa un ressò elogiós, fins a qualificar-lo de «escriptor expert», tot i tractar-se encara d’una obra de joventut. Hi apareixen la vida rural i el fervor cristià. Són de destacar, en aquests poemes inicials, el gust per l’ordre formal, la precisió lingüística, la contenció expressiva i una concepció poètica allunyada de l’expansió retòrica.

El mateix 1918 coneix personalment Josep Carner, el príncep dels poetes. Carner, catorze anys més gran que Marià Manent, es convertirà en el seu mestre i amic. Coincideixen a l’Editorial Políglota i Carner l’orienta en la selecció de poetes estrangers per traduir (AELC, s. d.).

Anys després, quan Carner tornarà a Catalunya per marxar de nou a Brussel·les, Manent li dedicarà L’adeu de Carner a Catalunya.

«Meravellat, miraves les recloses palmeres

i no reconeixies la ciutat.

Era la teva. Al rostre et resplendia

el sol d’abril i la felicitat».

La collita en la boira i la maduració poètica

El desembre de 1920 publica La collita en la boira, el seu segon llibre de poesia. Conté disset poemes propis i representa un salt qualitatiu respecte de La branca. Hi apareixen la primavera, la tardor, les vinyes, els carros matiners per Barcelona i la melangia amorosa vinculada a Joana Maria Tura.

«I m’ha dit la subtil Melangia,

que és en mi, tremolosa i fidel:

“Mira al món quina gran harmonia,

pins i vinyes i núvols de mel.

Mai no veies la serra tan clara,

ni tan nou el color de la mar:

mes et manca la fina alimara (foguera)

de la Joia que et velli la llar”».

El món natural ja no actua només com a paisatge. Progressivament es converteix en un mecanisme de coneixement i de representació indirecta de l’experiència interior. Aquesta relació entre percepció, paisatge i estat espiritual constitueix un dels fils conductors de tota la seva obra.

La relació amb Joana Maria continua essent una font de neguit. En una anotació del dietari escriu «Com m’atormenta la seva indiferència silenciosa». Manent, molt tímid, li escriu cartes plenes d’imatges poètiques. L’octubre de 1922 li envia tres o quatre cartes amb una declaració amorosa formal, que no obtenen resposta. La relació s’acabarà definitivament quan ell tindrà vint-i-sis anys i ella dinou.

«Amor voluble com el vent,

per què m’omplies de recança?

Ara fugia, ara s’atansa.

Eres en mi o eres absent,

amor voluble com el vent?»

Vida cultural, traducció i obertura a la poesia universal

Manent participa intensament en la vida cultural catalana. Col·labora en publicacions com La Veu de Catalunya, Monitor i La Revista; intervé en la creació dels Amics de la Poesia l’any 1921; dirigeix la Revista de Poesia entre 1925 i 1927, i participa amb Carles Riba, Tomàs Garcés i Joan Teixidor en Quaderns de Poesia (1935-1936). L’any 1934 representa el PEN català al congrés d’Edimburg (Enciclopèdia Catalana, s. d.; AELC, s. d.).

La traducció constitueix una de les grans dimensions de la seva trajectòria. L’any 1920 tradueix al català El llibre de la jungla, de Rudyard Kipling. Un llibre que, després de la Guerra Civil, es popularitzarà especialment dins el moviment escolta català i que durant anys arriba a eclipsar parcialment la seva faceta de poeta.

Tradueix o versiona, entre molts altres autors, John Keats, William Blake, Percy Bysshe Shelley, Samuel Taylor Coleridge, W. B. Yeats, Rupert Brooke, Emily Dickinson, Dylan Thomas i Archibald MacLeish. Poesia anglesa i nord-americana (1955) mostra l’abast d’aquesta tasca i contribueix a donar accés en català a una extensa tradició poètica escrita en anglès (AELC, s. d.; Família Manent, s. d.).

La traducció no és una activitat separada de la creació: el contacte amb altres literatures participa directament en la formació de la seva sensibilitat poètica i en la manera d’explorar les possibilitats de la llengua catalana.

Catalanisme, Atenes A. G. i L’aire daurat

Manent mantindrà sempre el seu sentiment catalanista. Durant la dictadura de Primo de Rivera, l’any 1924, anota en el seu dietari:

«Es revoltant veure la Pàtria oprimida, vexada, per una gent bàrbara, unilateral, sense cap sentit de justícia. Catalunya passa dies amargs. És dolorós veure en perill la bella obra de cultura que havia creat el Catalanisme».

El febrer de 1925 coneix Josefina Segimon, de Reus, qui serà la seva futura esposa. El 1926 deixa la Caixa de Pensions i entra a treballar en una impremta fundada amb amics, Atenes A. G., que transformen en editorial i des d’on hi publiquen llibres en català.

L’any 1927 mor la seva mare. per una complicació gripal. Manent queda aleshores acompanyat per la tia Alberta.

L’any 1928 s’autoedita L’aire daurat, subtitulat Interpretacions de poesia xinesa. No es tracta de traduccions directes del xinès, sinó de recreacions fetes a partir de versions prèvies en francès o anglès. Manent prefereix parlar de «interpretacions» perquè l’objectiu és recrear el clima, la concentració expressiva i l’esperit poètic dels originals (AELC, s. d.).

«El so d’aquella seda mai més no s’oirà.

La pols ja s’amuntega damunt el marbre clar.

És freda i és callada la seva buida cambra.

A les portes s’apilen mil fulles color d’ambre.

Enyorant una dama tan dolça de mirar,

com em voleu aconhortar?»

Matrimoni, família i L’ombra

Josefina Segimon és deu anys més jove que Manent. Es casen l’any 1929 i fan el viatge de noces a Suïssa i a la Selva Negra. En tornar, s’instal·len inicialment a la casa familiar del carrer Bailèn amb la tia Alberta. Josefina és una jove de família benestant que llegeix, passeja i s’avorreix fins a l’arribada dels seus fills.

Amb el temps, l’amor llunyà per Joana Maria Tura es va esvaint i els poemes incorporen una nova experiència afectiva. A L’ombra, escriu:

«Tristesa perfumada, rossinyol de la nit:

amb sospirs, al meu son vas fent una corona.

El coixí feia olor de taronger florit,

oh rossinyol, colgat d’estrelles i d’aromes!

Però, si em desvetllava, he vist que era de neu

el jardí, i aquella Ombra hi venia daurada:

i es glaçava un somriure entre sa boca lleu,

com l’aigua de la nit dins una rosa amarga».

Del Noucentisme al simbolisme i la poesia pura

L’evolució poètica l’allunya progressivament de l’ortodòxia noucentista. A L’ombra i altres poemes (1931) hi apareix una veu més personal. Rep l’impacte de la tradició simbolista europea i de poetes com W. B. Yeats i Rainer Maria Rilke i s’interessa per les formulacions de la denominada poesia pura (AELC, s. d.).

El procés no implica un trencament absolut amb la formació anterior: conserva la disciplina formal, la precisió i l’exigència lingüística, però les posa al servei d’una poesia més suggestiva, interioritzada i simbòlica. La poètica tendeix a fixar percepcions breus —llum, ocells, branques, boira, flors, núvols, tonalitats del paisatge— i el detall natural esdevé una via d’accés de la realitat visible a una realitat intuïda.

Aquesta inclinació explica també l’afinitat amb la lírica xinesa. Després de L’aire daurat publica Com un núvol lleuger. Més interpretacions de lírica xinesa (1967). La fascinació per la natura, la brevetat, el silenci i la correspondència entre paisatge exterior i experiència interior és coherent amb la seva pròpia estètica. Estudis posteriors han assenyalat la importància d’aquesta empremta orientalista, especialment en els dietaris (Vives-Piñas, 2017). Com un núvol lleuger obté el Premi Lletra d’Or l’any 1968 (AELC, s. d.).

La Guerra Civil i Viladrau

La Guerra Civil de 1936-1939 constitueix un punt d’inflexió vital. En esclatar el conflicte, un comitè revolucionari anarquista el crida per depurar responsabilitats, tenint en compte la seva militància catòlica i la situació econòmica familiar. L’agost de 1936 queda lliure de sospita.

Davant la convulsió dels primers mesos a Barcelona, la família es trasllada a Viladrau. Marxen Marià Manent, la tia Alberta, la seva esposa, els tres fills —Albert, Roser i Maria—, l’avi, la tia Paquita i una criada gallega. S’allotgen en una casa cedida per Jaume Bofill i Ferro, parent de Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost.

Al dietari, explica que algunes joies de l’esposa viatgen amagades dins entrepans de pa amb tomàquet, mentre que Manent porta els diners i les peces més valuoses a la butxaca. A Viladrau s’instal·len en una casa sense electricitat ni aigua corrent. Durant la guerra viuen de traduccions i col·laboracions literàries; els pisos llogats que posseïen són confiscats i la família complementa l’alimentació collint blat, maduixes silvestres, moixernons, castanyes i moniatos.

Manent anota al seu dietari que «això no és una revolució, és un grup de gent desfermada», mentre manté la pràctica religiosa: un capellà visita d’amagat Viladrau i celebra missa a la cuina.

L’any 1937 la situació millora amb la derrota electoral del POUM i l’assumpció de més control per part de la Generalitat.

La guerra no desapareix darrere la contemplació de la natura. Una de les particularitats de la prosa de Marià Manent consisteix a confrontar la persistència dels ritmes naturals —temps meteorològic, ocells, vegetació i estacions— amb la violència i la inseguretat de la història. D’aquesta experiència neix el material que més endavant configurar una part essencial d’El vel de Maia. Dietari de la Guerra Civil (1936-1939) (Manent, 1975; Vives-Piñas, 2017).

El paisatge del Montseny no actua, doncs, com una simple evasió: es converteix en una estructura des de la qual l’autor percep el conflicte i intenta preservar una continuïtat humana i espiritual davant la ruptura històrica. El vel de Maia obtindrà el Premi Josep Pla de 1974 i es publicarà l’any següent (AELC, s. d.).

Postguerra, censura i treball editorial

Acabada la guerra s’obre una nova etapa. Manent interpreta el final del conflicte com l’arribada de la pau i descriu tramvies, banderes, cants i concentracions. «Això és la pau, a la fi. Passen tramvies plens de jovent amb banderes cridant i cantant. A quarts de sis hem anat tots a Barcelona. Concentracions de falange. Gentada animadíssima, camions de boines roges, banderes, cants, aclamacions. Visca la pau!».

Poc més tard la família es trasllada a Tarragona, a casa dels avis materns, i el dietari registra el so dels afusellaments de condemnats pel franquisme a la muntanya de l’Oliva.

La situació econòmica familiar és complicada i el català queda fortament restringit en l’espai públic i editorial. Carles Riba i Pompeu Fabra, exiliats, són desqualificats pel règim amb expressions com «fantasmones rojos». Manent es recicla professionalment en castellà, treballa en editorials, rep ajuda del seu sogre i troba feina a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de la Diputación de Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, que combina amb col·laboracions per a l’Editorial Balmes.

La dictadura limita especialment la publicació en català. Manent desenvolupa una intensa activitat de correcció, traducció i assessorament. La seva vinculació més duradora és amb Editorial Juventud/Joventut. L’any 1941 l’editorial li ofereix l’exclusiva com a traductor al castellà i Josep Zendrera el posa al capdavant d’una col·lecció crítica de poesia, responsabilitat que mantindrà fins al 1986.

L’any 1946 aconsegueix publicar una edició de bibliòfil de Epipsychidion, de Shelley. El 1947 demana permís per reeditar El llibre de la jungla en català. Pedro Rocamora, Director General de Propaganda del règim li recomana fer l’edició en castellà: «Mi querido amigo, usted que conoce la maravilla de los versos de Kipling y usted que es maestro del castellano no gozará más con que esta edición se hiciese en esta admirable lengua en vez de en catalán. Le saluda con afecto, Pedro Rocamora». La reedició catalana, haurà d’esperar fins al 1952.

La publicació de Montseny. Zodíac d’un paisatge (1948), Poesia anglesa i nord-americana (1955), La ciutat del temps (1961) i Com un núvol lleuger (1967) mostra que, malgrat les dificultats històriques, la seva activitat literària es manté constant.

Manent és amatent a diverses mobilitzacions i episodis cívics: segueix amb entusiasme la vaga de tramvies de 1951, la campanya de 1959 contra Luis Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia, —quan hi publica «todos los catalanes son una mierda» perquè el mossèn Josep Maria Aragonès i Rebollar ha celebrat missa en català—, i la detenció de Jordi Pujol el 1960 ^[1], i participa en manifestos culturals i actes cívics de protesta.

Els dietaris, la crítica i l’assaig

La prosa de dietari acaba convertint-se en una de les aportacions més importants de Manent. Les anotacions neixen inicialment d’una necessitat privada: preservar allò que el pas del temps tendeix a esborrar. Aquesta motivació explica el caràcter minuciós de moltes entrades i l’atenció a fenòmens aparentment insignificants.

Els quatre grans volums publicats en vida són Montseny. Zodíac d’un paisatge (1948), A flor d’oblit (1968), El vel de Maia (1975) i L’aroma d’arç. Dietari dispers (1919-1981) (1982) (AELC, s. d.; Manent, 2000). En aquests textos conflueixen vida familiar, lectures, converses amb escriptors, esdeveniments històrics, impressions de viatge i, de manera destacada, l’observació de la natura.

L’any 2000, sota la direcció de D. Sam Abrams, apareix una edició que integra cronològicament els principals materials de dietari (Abrams, 2000). L’any 2026 Edicions 62 publica una nova edició dels Dietaris, a cura d’Arnau Vives-Piñas, que recupera els quatre llibres en la configuració amb què Manent els concep per a la publicació i hi incorpora material addicional (Manent, 2026).

Manent exerceix també una activitat crítica sostinguda. Publica Notes sobre literatura estrangera (1934), Poesia, llenguatge, forma (1973), Notícies d’art (1981), Llibres d’ara i d’antany (1982) i Rellegint (1987), entre altres títols (AELC, s. d.). Aquesta faceta mostra la coherència entre el Manent lector, traductor i poeta, interessat en el procés de creació, en la relació entre forma i experiència i en les literatures que amplien l’horitzó de la cultura catalana.

Reconeixements, darrers anys i mort

A partir de la segona meitat dels anys seixanta i, sobretot, durant les dècades de 1970 i 1980, l’obra de Manent obté un reconeixement creixent. Com un núvol lleuger rep el Premi Lletra d’Or el 1968; A flor d’oblit obté el Premi Crítica Serra d’Or de prosa el 1969; El vel de Maia rep el Premi Josep Pla de 1974. El 1976 és distingit com a Comandant de l’Imperi Britànic per la tasca de difusió i traducció de la poesia anglesa. (AELC, s. d.).

Rep també la Creu de Sant Jordi corresponent a 1981 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1985 (Família Manent, s. d.; AELC, s. d.). El 1986 aplega la seva poesia en Poesia completa (1916-1986), i el 1989, ja pòstumament, apareix una edició revisada i considerada definitiva.

L’any 1988 se li diagnostica un càncer terminal i Manent manté la lucidesa mental fins al final. Mor a Barcelona el 24 de novembre de 1988. Falten pocs dies perquè compleixi noranta anys.

Dins la darrera edició de Poesia completa en podem destacar el poema «Prou sé», que converteix la consciència de la brevetat de la vida en una afirmació d’esperança:

«Prou sé que he de dir-vos adeu

núvol lila i de foc, neu de vidalba.

El temps de l’home és breu

i la posta es confon amb la claror de l’alba.

Però espero que un dia veuré,

renovada i més gerda, la Terra:

potser encara hi haurà, rosat, el presseguer

i encara la mel d’or adormida a la gerra».

Valoració literària

La importància de Marià Manent es fonamenta en la complementarietat de diverses aportacions. Com a poeta, desenvolupa una obra breu però molt elaborada, caracteritzada per la precisió, la musicalitat, la suggestió i la conversió del paisatge en experiència interior. Com a traductor, contribueix de manera destacada a incorporar a la cultura catalana autors i tradicions poètiques que n’amplien els referents internacionals. Com a dietarista, construeix una prosa en què la memòria personal, la realitat històrica i l’observació de la natura assoleixen una singular unitat artística.

La seva posició històrica és igualment significativa. Parteix del Noucentisme, però no hi queda circumscrit: assimila elements simbolistes, s’interessa per la poesia pura, incorpora l’impacte de la literatura anglosaxona i estableix un diàleg fecund amb la poesia oriental (AELC, s. d.; Vives-Piñas, 2017). Poesia, traducció, crítica i dietari responen, en última instància, a una mateixa voluntat: fixar mitjançant el llenguatge aquells instants de realitat que el temps amenaça d’esborrar.

Cronologia essencial

• 1898. Neix a Barcelona el 29 de novembre.
• 1914. Inicia les primeres anotacions del dietari.
• 1915. Entra a treballar a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.
• 1916. Coneix Joana Maria Tura, figura important de la poesia juvenil segons el segon document.
• 1917. Freqüenta la penya del Cafè Continental i mor el seu pare.
• 1918. Publica La branca.
• 1920. Publica La collita en la boira i una traducció d’El llibre de la jungla.
• 1922. Formula per carta una declaració amorosa a Joana Maria Tura.
• 1924. Anota al dietari un text sobre la situació de Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera.
• 1925-1927. Dirigeix la Revista de Poesia.
• 1926. Deixa La Caixa i entra a Atenes A. G.
• 1928. Publica L’aire daurat.
• 1929. Es casa amb Josefina Segimon i viatja a Suïssa i la Selva Negra.
• 1931. Publica L’ombra i altres poemes i els Poemes de Rupert Brooke.
• 1934. Representa el PEN català al congrés d’Edimburg.
• 1935-1936. Participa en Quaderns de Poesia.
• 1936-1939. Viu bona part de la Guerra Civil a Viladrau.
• 1941. Inicia, segons el segon document, una vinculació professional exclusiva amb Editorial Juventud.
• 1946. Publica la traducció de Epipsychidion, de Shelley.
• 1947-1952. Demana reeditar El llibre de la jungla en català (es fa efectiva el 1952).
• 1948. Publica Montseny. Zodíac d’un paisatge.
• 1951-1960. Segueix i participa, en diverses mobilitzacions i iniciatives cíviques.
• 1955. Publica Poesia anglesa i nord-americana.
• 1961. Publica La ciutat del temps.
• 1967. Publica Com un núvol lleuger.
• 1968. Publica A flor d’oblit i rep el Premi Lletra d’Or per Com un núvol lleuger.
• 1973. Publica Poesia, llenguatge, forma.
• 1974-1975. Rep el Premi Josep Pla per El vel de Maia, que es publica el 1975.
• 1976. És distingit com a Comandant de l’Imperi Britànic.
• 1981. Publica Notícies d’art i rep la Creu de Sant Jordi corresponent a aquest any.
• 1982. Publica L’aroma d’arç i Llibres d’ara i d’antany.
• 1985. Rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
• 1986. Publica Poesia completa (1916-1986).
• 1987. Publica Rellegint.
• 1988. Mor a Barcelona el 24 de novembre.
• 1989. Apareix l’edició revisada de Poesia completa.
• 2000. S’edita el conjunt dels dietaris sota la direcció de D. Sam Abrams.
• 2026. Apareix una nova edició dels Dietaris, a cura d’Arnau Vives-Piñas.

Bibliografia

Obres de Marià Manent

• Manent, Marià (1918). La branca. Poemes (1916-1918). Sabadell: Joan Sallent.
• Manent, Marià (1920). La collita en la boira. Barcelona: Publicacions de «La Revista».
• Manent, Marià (1928). L’aire daurat. Interpretacions de poesia xinesa. Barcelona.
• Manent, Marià (1931). L’ombra i altres poemes. Barcelona: Atenes A. G.
• Manent, Marià (1948). Montseny. Zodíac d’un paisatge. Barcelona: Atenas A. G.
• Manent, Marià (1955). Poesia anglesa i nord-americana. Barcelona.
• Manent, Marià (1961). La ciutat del temps. Barcelona: J. Pedreira.
• Manent, Marià (1967). Com un núvol lleuger. Més interpretacions de lírica xinesa. Barcelona.
• Manent, Marià (1968). A flor d’oblit. Dietari dispers (1918-1966). Barcelona.
• Manent, Marià (1973). Poesia, llenguatge, forma. Barcelona: Edicions 62.
• Manent, Marià (1975). El vel de Maia. Dietari de la Guerra Civil (1936-1939). Barcelona: Destino.
• Manent, Marià (1981). Notícies d’art. Barcelona: Edicions 62.
• Manent, Marià (1982). L’aroma d’arç. Dietari dispers (1919-1981). Barcelona: Laertes.
• Manent, Marià (1987). Rellegint. Barcelona: Edicions 62.
• Manent, Marià (1989). Poesia completa (1916-1986). Barcelona: Columna.
• Manent, Marià (2000). Dietaris. Obres completes de Marià Manent. Edició de D. Sam Abrams. Barcelona: Edicions 62 i Diputació de Barcelona.
• Manent, Marià (2026). Dietaris. Edició d’Arnau Vives-Piñas. Barcelona: Edicions 62.

Estudis i bibliografia crítica

• Abrams, D. Sam (1998). Marià Manent (1898-1998). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.
• Batalla, Miquel (1993). Bibliografia de Marià Manent. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
• Manent, Albert (1995). Marià Manent. Biografia íntima i literària. Barcelona: Planeta.
• Roser, Montserrat (1998). El llegat anglès de Marià Manent. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Curial.
• Vives-Piñas, Arnau (2017). El vel de Maia de Marià Manent. Sentit i referents orientalistes del dietari de la Guerra Civil. Els Marges, 112, p. 27-52.

Fonts documentals i electròniques

• Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) (s. d.). «Marià Manent. Biografia» [en línia]. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: biografia de Marià Manent [Consulta: 29 setembre 2026].
• Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) (s. d.). «Marià Manent. Obra» [en línia]. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: obra de Marià Manent [Consulta: 29 setembre 2026].
• Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) (s. d.). «Marià Manent. Premis» [en línia]. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: premis de Marià Manent [Consulta: 29 setembre 2026].
• Enciclopèdia Catalana (s. d.). «Marià Manent i Cisa». Gran Enciclopèdia Catalana [en línia]. Gran Enciclopèdia Catalana: Marià Manent i Cisa [Consulta: 29 setembre 2026].
• Família Manent (s. d.). «Marià Manent. Biografia» [en línia]. Web oficial de la família Manent: biografia [Consulta: 29 setembre 2026].

Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-6 Astra i Microsoft Copilot per a Microsoft 365. En la seva elaboració s'ha seguit en part el guió de la conferència del Dr Joan Tres i Arnal sobre el tema tractat - AUGG BCN UB, maig/2024).

Jordi Coll Vera - 2024-2026