Crisi política i cultural als Països Catalans durant l'Edat Moderna

Introducció

Aquest article examina els factors polítics, socials i culturals que condicionen els usos de la llengua i el desenvolupament de la literatura catalana a l’edat moderna. La panoràmica abasta els segles XVI-XVIII, però se centra en el segle XVI i en els testimonis del Principat i del Regne de València, amb referències a les Illes.

La visió de conjunt permet examinar qüestions conflictives —algunes encara no resoltes— sobre la producció literària i els seus espais de difusió. També serveix de preàmbul a l’estudi de la Renaixença i de tres figures destacades del segle XIX: Àngel Guimerà en el teatre, Jacint Verdaguer en la poesia i Narcís Oller en la novel·la, especialment la de tema barceloní. El seu paper renovador s’entén millor si es relaciona amb les continuïtats i les transformacions de la literatura anterior.

Per entendre la Renaixença cal examinar les transformacions polítiques, socials i lingüístiques de l’edat moderna. El moviment es desenvolupa al segle XIX en el context europeu del Romanticisme i constitueix un referent imprescindible per comprendre la cultura catalana dels segles XIX i XX. La seva dimensió reivindicativa i nacional no implica, però, que superi de manera completa tots els problemes anteriors ni que neixi d’un buit cultural. Els decrets de Nova Planta (1707-1716) són una fita d’aquest procés polític, no el punt final dels tres segles estudiats. Tradicionalment, nombroses històries de la literatura i manuals anomenen aquest període la Decadència, una etiqueta que condiciona la interpretació del llegat modern.

La historiografia literària qüestiona la denominació Decadència perquè és imprecisa i distorsiona la diversitat del període; per això prefereix estudiar la literatura catalana de l’edat moderna (Rossich, 1997; Rossich i Valsalobre, 2007). La comparació amb el segle d’or medieval no justifica desqualificar globalment les obres posteriors. Els moviments europeus tenen recepció en la literatura catalana, i el Renaixement constitueix una part d’aquest desenvolupament que cal examinar en el seu context (Solervicens, 2016).

Hi ha també algunes figures del Barroc: la més coneguda és Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, però cal esmentar així mateix Josep Romaguera, autor de l'Atheneo de grandesa (Romaguera, 1681), i, sobretot, Francesc Fontanella (Solervicens, 2016). Hi ha, a més, un moviment erudit, reduït i de cercles minoritaris, molt interessant d'estudiar, que té com a seu Menorca —i especialment Maó— arran del domini britànic de l'illa, i que dona lloc a un neoclassicisme pròpiament català, en llengua catalana, amb algunes tragèdies importants, com la Lucrècia (1769) de Joan Ramis i Ramis (Solervicens, 2016). Tant la literatura del Renaixement com la del Barroc, i també la de la Il·lustració i el Neoclassicisme del segle XVIII, que s'obren cap al món modern, tenen, doncs, un cert ressò i una certa influència dins de la literatura catalana.

Cal, per tant, bandejar fantasmes. És absurd pensar que la llengua desapareix al segle XVI i que, al XIX, sorgeix de nou com un bolet, sense que la Renaixença sigui la reacció sobre un substrat existent i una línia de continuïtat. Aquesta continuïtat es manifesta en el manteniment de la llengua i en la pervivència del conreu de determinats gèneres literaris, especialment els més populars: els goigs, les cançons de Nadal, les cançons de bandolers i, en definitiva, tot el cançoner català. N'és un exemple el Cant dels ocells, una nadala que ja circula a principis del segle XVIII. Hi ha, doncs, un cançoner antic, transmès al llarg d'aquesta època, que constitueix la base lingüística a partir de la qual sorgeix, sobretot, la figura de Verdaguer. És impensable entendre l'obra de Verdaguer sense tenir present el cançoner. El mateix Verdaguer recull un bon nombre de cançons populars i és un dels informants principals de Manuel Milà i Fontanals per a la segona edició, refosa i augmentada, del Romancerillo catalán (1882), un recull de cançons populars, romanços i textos difosos oralment (Milà i Fontanals, 1882; Grup de Recerca Folklòrica d'Osona i Rebés, 2002).

Aquest article ofereix, doncs, una visió tan àmplia i amena com sigui possible de la problemàtica d'aquests segles, del XVI al XVIII, en una època clau: l'edat moderna. Aquesta visió explica en part la reivindicació del segle XIX, la Renaixença, i els problemes que justifiquen el retard en la normativització lingüística, que no arriba fins al segle XX amb la tasca de Pompeu Fabra a l'Institut d'Estudis Catalans (Institut d'Estudis Catalans, 1913).

s. XV-XVI: transformacions polítiques i pèrdua de pes cultural

El segle XV és el segle d'or de la literatura catalana, amb tot un seguit de grans figures (Badia, 2015). S'obre amb Bernat Metge, escriptor barceloní i funcionari de la Cancelleria reial, i el centre de gravetat literari es desplaça després cap a València. La majoria dels grans escriptors del Quatre-cents són valencians: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs Marc, Joanot Martorell i, ja al final del cicle, Joan Roís de Corella. Cal afegir-hi Isabel de Villena, Jaume Roig, autor de l'Espill, i el conjunt d'escriptors de la València de la segona meitat del segle, amb una vena satírica i realista ben característica (Badia, 2015). Al costat d'aquests noms hi ha el Curial e Güelfa, una novel·la cavalleresca anònima l'origen de la qual encara és objecte de debat.

El primer interrogant és com canvien les condicions de producció i de difusió de la literatura catalana entre el segle d’or del XV i els segles XVI i XVII. La qüestió no és explicar una desaparició de la literatura, sinó comprendre les transformacions de la creació culta i la continuïtat d’altres formes literàries.

La millor manera d'entendre el país —i de projectar-lo— és conèixer-lo a fons i cercar-hi les causes internes, pròpies, dels moments grisos o de crisi. Aquest és, precisament, el propòsit d'aquest plantejament.

Carles Riba ho formula amb precisió en l'article «La nostra expansió literària», recollit a Escolis i altres articles (Riba, 1921):

«Un horitzó trencat

El nostre passat, en efecte, no s’havia clos en un crepuscle, sinó en una aurora, el renaixement quatrecentista. Cal pensar-hi, en les nostres possibilitats d’aleshores: la política internacional catalana, bé prometia en la guia dels pobles nous un paper més eficaç que el que acompliren els nostres suplantadors. I un “Tirant lo blanc” i un Roís de Corella bé anunciaven almenys, un Ariosto».

Després d'un segle extraordinàriament brillant, amb un focus literari tan potent com València, què explica aquesta etapa grisa i aquesta davallada de la creació literària culta? Les causes són múltiples.

Com en qualsevol crisi històrica —també en les contemporànies—, cap factor aïllat no n'explica l'abast. La crisi política s'hi entrellaça amb una crisi econòmica, una crisi ideològica i una manca d'objectius i d'horitzons col·lectius, i només una lectura plural i complexa d'aquest feix de factors permet comprendre-la. Això és exactament el que passa a finals del segle XV i al llarg del segle XVI: un conjunt de factors polítics, econòmics, culturals i lingüístics explica la situació de crisi que s'acaba d'apuntar.

La crisi es produeix en el trànsit de l'edat mitjana a l'edat moderna, i la cultura catalana hi entra amb mal peu, precisament quan les grans literatures europees viuen el seu segle d'or: el Siglo de Oro castellà, als segles XVI i XVII, o el Grand Siècle francès, al segle XVII.

La consolidació de models literaris i de referència en castellà i francès contrasta amb l’afebliment d’alguns espais de prestigi del català. Aquesta diferència ajuda a entendre les dificultats de modernització i de normativització que afronta la cultura catalana, però no permet equiparar la codificació lingüística amb el valor de tota una literatura ni presentar la Renaixença del segle XIX com un mateix moviment que arriba més tard que a les altres grans literatures.

Durant la baixa edat mitjana, Catalunya forma part d'un conjunt polític poderós, la Corona d'Aragó, que domina bona part de la Mediterrània occidental i té un comerç pròsper articulat entorn dels ports de Barcelona i de València, connectats amb Sicília, Sardenya i Nàpols. Sicília s'hi incorpora amb Pere el Gran (1282), i Nàpols, amb la conquesta d'Alfons el Magnànim (1442). La Corona d'Aragó és una confederació de regnes en què el Principat de Catalunya s'uneix al Regne d'Aragó, al Regne de València —segons la terminologia de l'època; avui, el País Valencià— i al Regne de Mallorca, a més dels dominis italians.

Aquest panorama canvia radicalment amb l'arribada del Renaixement. Després de la unió dinàstica amb Castella, Catalunya conserva les seves institucions i constitucions, però perd pes polític i protagonisme: deixa de ser el centre d'un conjunt que es governa des de dins per esdevenir una peça secundària d'una monarquia composta molt més extensa, en la qual ocupa, en tot cas, una posició de segona fila (Elliott, 1992).

La figura clau és l'emperador Carles V. Ticià el retrata a Carles V a cavall a Mühlberg (1548), obra que commemora la victòria sobre la Lliga de Smalkalda el 1547 i que el presenta no tant com un vencedor arrogant sinó com un sobirà capaç de governar un conjunt heterogeni d'estats (Museo Nacional del Prado, s.d.). Les possessions de Carles V comprenen la Corona de Castella i la Corona d'Aragó —el Regne d'Aragó; el Principat de Catalunya, que n'havia estat el centre polític i econòmic fins que, al segle XV, el relleu passa a València; el Regne de València i les Illes—, amb els dominis italians. Del seu pare, Felip el Bell, hereta els Països Baixos i el llegat borgonyó, i del seu avi patern, Maximilià I, els dominis hereditaris dels Habsburg, que li obren el camí cap a la dignitat imperial. En aquest conjunt, Catalunya és simplement un territori més, amb molt poc pes, supeditat a unes ambicions imperials orientades sobretot a mantenir l'Imperi germànic i les possessions d'Itàlia (Elliott, 1992).

La pèrdua de la cort

En primer lloc, doncs, hi ha un problema de caire polític, la primera conseqüència directa del qual és la pèrdua de la cort. La cort no és només un centre cultural; és també un centre de referència lingüística (Ferrando i Nicolás, 2011).

La cort compleix una doble funció: afavoreix la creació cultural i proporciona una varietat lingüística de prestigi, comparable, amb les cauteles necessàries, a un model de referència. El mecenatge cortesà té un paper destacat en el Renaixement: Juli II promou la decoració de la volta de la capella Sixtina per Miquel Àngel (1508-1512) i la de les estances vaticanes per Rafael. Aquests exemples il·lustren la importància dels recursos i dels encàrrecs cortesans, però no converteixen la cort en l’únic espai possible de cultura ni de referència lingüística.

Quan Garcilaso de la Vega cau en desgràcia per haver assistit, el 1531, a la boda d'un nebot que l'emperador desaprova, Carles V el confina el 1532 en una illa del Danubi; poc després, per mediació del duc d'Alba, se li permet complir el desterrament a Nàpols, al servei del virrei Pedro de Toledo (Centro Virtual Cervantes, s.d.). Al voltant de la figura de Carles V hi ha el poeta Garcilaso, però també prosistes i assagistes de primer ordre, com Alfonso de Valdés, secretari imperial, Antonio de Guevara, predicador i cronista de l'emperador, i, en una òrbita més llunyana, Juan de Valdés. De la mateixa manera, sense Lluís XIV no existeix Versalles ni tot el que comporta el gran teatre francès del segle XVII, i especialment Molière (Apostolidès, 1981).

N'és un exemple Il libro del Cortegiano de Baldassare Castiglione, ambientat a la cort d'Urbino (Castiglione, 1528), com també Il Principe, que Maquiavel dedica a Lorenzo di Piero de' Medici, duc d'Urbino i nét de Llorenç el Magnífic, amb qui sovint es confon (Machiavelli, 1532). És a dir, la cort és la primera llar, el primer cercle on es conreen la literatura i la cultura i, alhora, on es fixa la modalitat lingüística. I això és precisament el que manca.

La cort de Carles V és itinerant. El monarca neix a Gant el 1500, s’educa a Flandes i arriba a la Península el 1517 sense parlar castellà; els consellers flamencs i borgonyons que l’envolten, com Guillaume de Croÿ, senyor de Chièvres, desperten recels entre les elits dels regnes hispànics (Enciclopèdia Catalana, s.d.). Per a la literatura catalana, la qüestió rellevant és que aquesta cort no ofereix un espai de mecenatge i de referència d’expressió catalana. L’afebliment d’aquest suport contribueix als canvis en la producció culta, però cal relacionar-lo amb els mercats editorials i les opcions lingüístiques dels autors, mentre que la literatura popular manté la seva continuïtat (Rossich i Valsalobre, 2007; Ferrando i Nicolás, 2011).

La dialectalització de la llengua

L’absència d’una cort que afavoreixi el català afebleix un espai de referència lingüística i cultural. Això pot contribuir a la diversificació dels models escrits i a l’accentuació de diferències territorials, però no implica que desaparegui qualsevol model compartit ni que les varietats dialectals s’originin en aquest moment (Ferrando i Nicolás, 2011).

La diversificació dels models escrits i els particularismes territorials no impliquen necessàriament una ruptura de la consciència lingüística compartida. La denominació llengua valenciana ja es documenta al segle XV: la Bíblia impresa a València el 1478 es presenta traduïda «de lengua latina en la nostra valenciana». Durant segles, aquest nom conviu amb la consciència de compartir una mateixa llengua amb catalans i balears (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2005). Els valors diferenciadors que pot adquirir en alguns textos del Cinc-cents s’han d’interpretar en el seu context, sense identificar-los automàticament amb el secessionisme lingüístic posterior (Ferrando i Nicolás, 2011).

Els debats lingüístics del Cinc-cents permeten estudiar tensions entre identitat territorial, models d’escriptura i llengües de prestigi. La seva relació amb problemes posteriors requereix distingir els contextos històrics i no pressuposa una continuïtat directa. En la llengua literària, la pervivència de formes antigues també s’ha de relacionar amb els models disponibles i amb les opcions dels autors.

Els autors medievals que se salven del naufragi i continuen essent llegits, com Ramon Llull o Ausiàs Marc, ofereixen una llengua molt antiga. En canvi, quan un lector castellà del segle XVIII llegeix Garcilaso, o un espectador francès assisteix a una representació de Molière, la distància lingüística és molt menor. Aquesta situació contribueix a la manca de models moderns i explica, en part, l'arcaisme de les primeres mostres de la Renaixença.

Així, als Jocs Florals —una institució d'origen medieval que es restaura a Barcelona el 1859— hi concorren poetes que imiten la llengua medieval en ple segle XIX (Domingo, 2012). Hi ha, a més, una altra qüestió també ben actual: el procés lent però persistent de castellanització lingüística de les elits, tant a Catalunya com al País Valencià (Ninyoles, 1969). Per fer encara més complexa aquesta problemàtica, cal tenir present que no es dona de manera homogènia, sinó diferenciada en cada territori.

La cort valenciana

A València, per exemple, sí que hi ha una cort renaixentista: la de Germana de Foix, d'origen francès i vídua de Ferran el Catòlic, que és virreina del Regne de València des del 1523 i que, poc després, amb el seu tercer marit, el duc de Calàbria, hi presideix una cort culta i refinada al palau del Real (Museu d'Història de València, s.d.). Aquesta cort, en què el castellà esdevé la llengua de prestigi, actua com a agent castellanitzador de l'aristocràcia valenciana (Ninyoles, 1969). ^[1]

A València es documenta el conreu de més d’una llengua i l’adopció del castellà per part de determinats escriptors. Aquestes opcions s’han de distingir tant de la continuïtat de l’escriptura catalana com dels usos lingüístics de la societat. En termes sociolingüístics, la diglòssia designa una distribució jerarquitzada de funcions; la seva relació amb la substitució lingüística exigeix examinar les desigualtats de prestigi i les condicions de transmissió, no només l’existència de bilingüisme (Ferguson, 1959; Ninyoles, 1969).

Joan Timoneda combina l’escriptura amb l’activitat de llibreter i editor, orientada als gustos del públic i a les possibilitats comercials del llibre. L’amplitud del mercat castellà ajuda a explicar el predomini d’aquesta llengua en les seves publicacions, però no implica un abandonament complet del català: també publica textos catalans i bilingües (Enciclopèdia Catalana, s.d.). ^[2] En el mateix context literari valencià destaca Gaspar Gil Polo, autor de la novel·la pastoral Diana enamorada, publicada en castellà a València el 1564 (Gil Polo, 1564).

Al Principat de Catalunya i a les Illes, la continuïtat de l’escriptura en català presenta una trajectòria diferent de la valenciana. Aquesta diferència, però, no equival a una absència absoluta de castellanització o de canvi de llengua literària: només cal veure les obres castellanes de Boscán i l’activitat plurilingüe de la impremta barcelonina. Cal distingir, per tant, la llengua que trien determinats autors, la continuïtat de la producció literària catalana i la substitució lingüística en el conjunt de la societat. La qualitat de les obres constitueix una qüestió diferent de la llengua en què s’escriuen.

La impremta constitueix una altra via de difusió del castellà. València, on apareix la primera edició del Tirant lo Blanc, i Barcelona són dos focus editorials importants. A Barcelona, la producció en llatí, català i castellà respon a públics i mercats diversos. Un exemple és Las obras de Boscán y algunas de Garcilaso de la Vega, repartidas en quatro libros, publicada per Carles Amorós el 1543: els textos són castellans, encara que el lloc d’impressió és Barcelona (Boscán i Garcilaso de la Vega, 1543). La posterior publicació separada de Garcilaso pertany a la història de la recepció i de l’edició, i no demostra que les poesies de Boscán tinguin menys valor.

Un altre testimoni a destacar és El cortesano, del músic i escriptor conegut com a Lluís del Milà o Luis Milán. El títol remet al model de Baldassare Castiglione, però l’obra situa la vida cortesana en el context valencià. Tot i el predomini del castellà, no conté només un fragment aïllat en català: és una obra parcialment bilingüe, amb intervencions en la varietat valenciana del català i expressions ocasionals en altres llengües (García Sánchez, 2020). El diàleg següent permet observar com aquesta diversitat lingüística intervé en les converses i els jocs cortesans.

Les citacions d’època es llegeixen aquí com a testimonis històrics de les actituds envers la llengua. La seva interpretació exigeix distingir el text de l’autor de les intervencions dels editors i de les diferències entre edicions; les grafies antigues no s’identifiquen automàticament amb errors ni amb interferències lingüístiques.

Dixo dona Hierónima, mujer de Joan Fernández:

--Quin predicador de butlles falses és mon marit!

La reina rió mucho y dixo:

Doña Hierónima, siempre querría que hablasedes en valenciano, que en vuestra boca es gracioso.

.................................................................................................

Dixo la senyora dona Joana Pallàs:

-Señotra Doña Violante, amagau lo valencià, que castellans son per la terra que per burlar de nostra llengua nos furten paraules i porten-les a Castella per a fer faules amb ella, que nomé son de València, parlant amb reverència.

El diàleg presenta personatges de la cort de Germana de Foix, entre els quals Jerònima i el seu marit, Joan Fernández. La reina qualifica de graciós el valencià de Jerònima. Aquesta denominació territorial no implica, per si mateixa, una oposició al català. L’escena permet examinar l’ús humorístic de la llengua en l’ambient cortesà, però no basta per demostrar una pèrdua general del seu prestigi. La cronologia també requereix precisió: la primera edició del Tirant lo Blanc apareix a València el 1490, mentre que El cortesano es publica el 1561 i recrea la cort valenciana de la primera meitat del segle XVI (Enciclopèdia Catalana, s.d.; García Sánchez, 2020).

La intervenció de Joana Pallàs denuncia la burla que alguns castellans fan de la llengua valenciana i l’apropiació de paraules per utilitzar-les en relats còmics. L’advertiment d’amagar el valencià expressa una resposta defensiva davant aquesta burla, no tant un menyspreu inequívoc de la llengua pròpia. El passatge testimonia una tensió lingüística dins la representació literària de la cort, però la seva interpretació exigeix tenir en compte el context del diàleg.

El Cançoner del duc de Calàbria, també conegut com a Cançoner d’Uppsala, es vincula a la cort valenciana de Ferran d’Aragó, que ja és duc de Calàbria abans de quedar vidu de Germana de Foix i tornar-se a casar. Publicat a Venècia el 1556, conté cinquanta-quatre peces polifòniques, dues de les quals repetides. Segons la classificació d’Enciclopèdia Catalana, tres són en català, una imita el gascó i dues són en portuguès; la resta són en castellà (Enciclopèdia Catalana, s.d.). El predomini del castellà ofereix un indici de la seva presència en el repertori cortesà, però no constitueix una mesura directa dels usos lingüístics del conjunt de la societat valenciana. El cas mostra que el problema no és només l’absència d’una cort, sinó també la llengua que aquesta afavoreix com a vehicle de cultura i prestigi.

La manca d’una cort que afavoreixi el català afebleix un dels seus espais de referència cultural i lingüística, però no explica per si sola tots els canvis posteriors. Cal distingir l’accentuació de diferències territorials, la recepció dels clàssics i la castellanització de determinats àmbits de les elits. La denominació llengua valenciana no implica necessàriament secessionisme, com ja s’ha assenyalat. Pel que fa als clàssics, Ausiàs Marc i el Tirant lo Blanc —elogiat per Cervantes— continuen essent referents, encara que la distància de la llengua medieval en dificulta la lectura. En aquest context circula la denominació llengua llemosina aplicada al català antic. Finalment, el bilingüisme literari i social només es pot relacionar amb la substitució lingüística si s’examinen les desigualtats de prestigi, les funcions de cada llengua i les condicions de transmissió.

Aquests canvis afavoreixen l’aparició de discursos divergents sobre la llengua: alguns textos en defensen la continuïtat i el valor cultural, mentre que d’altres justifiquen l’adopció del castellà.

Les referències següents permeten seguir cronològicament aquesta tensió.

Els pròlegs editorials, les traduccions i els diàlegs següents documenten maneres diverses de valorar la llengua i de justificar les opcions d’escriptura. La seva lectura permet distingir la defensa del llegat literari, la recerca d’un públic més ampli i les tensions de prestigi entre català i castellà. No constitueixen, però, una mesura directa dels usos lingüístics de tota la població.

L'editor de Spill (Jaume Roig, 1531) introdueix un pròleg en el qual hi ha una defensa de la llengua llemosina, el català antic:

Criat en la pàtria que es diu llemosina, no vol aquest llibre mudar son llenguatge: de vena tan fèrtil és nat i fan fina que d’ell brolla aigua excelsa i divina. i les veus dels ingenis molt dolç companatge.

...................................................................

Portant en sa llengua tan gran elegància, segons lo trobàrem volguérem deixar-lo, Puix fora difícil i gran arrogància pinçat tals conceptes mudant li substància, I vivi, i gran culpa en res alterar-lo

Als peritíssims lectors pròleg edició Spill 1531

La defensa de la llengua en l’edició de l’Espill contrasta amb altres maneres de presentar el llegat medieval. Baltasar de Romaní, cavaller valencià vinculat a la cort de Germana de Foix, publica una edició bilingüe d’Ausiàs Marc el 1539. El fragment següent elogia els versos de Marc i qualifica la llengua d’«áspera»; aquesta valoració s’ha d’examinar en el context de la traducció i no equival, per si sola, a un menyspreu general de la llengua.

Oh Marco prudente preclaro en ciencia

a quien tal favor las musses prestaron

que tus lindos versos morales prestaron

en áspera lengua muy gran eloquencia

Baltasar de Romaní, València 1539

Es reconeix la qualitat dels versos d'Ausiàs Marc però s'anomena la llengua com a áspera.

Pere Antoni Beuter ofereix un altre exemple de canvi de llengua dins un projecte editorial: després de publicar en català la primera part de la seva història de València, adopta el castellà en les versions i continuacions posteriors. El pròleg següent explica les raons que exposa per a aquesta opció.

Pues como el tiempo ha traido la diversidad de tantos reinos como en España se partieron por la venida de los moros en un general y solo señorío, excepto el Reino de Portugal, parece que el mismo tiempo requiere que sea en todos una común lengua... Luego no es razón que a nadie parezca mal, que siendo yo valenciano natural y escribiendo de Valencia a los Regidores de ella, escriba en castellano, lengua extraña para Valencia por el respecto del derecho común y divulgación mayor en toda España de las gracias que Dios ha concedido a este Reino. Que no se le hace a la lengua valenciana perjuicio en ello ni pierde por ello el ser habla polida, dulce y muy linda...

Pròleg a l’edició de la Segunda parte de la historia de Valencia, (1566) redactada en castellà, acompanyada de la versió de la Primera part de la historia de València, originalment escrita i impresa en català (1539).

En aquest projecte historiogràfic, Beuter adopta el castellà per a la segona part i també presenta en aquesta llengua la primera. El canvi afecta l’obra i el públic al qual s’adreça; no permet afirmar, per si sol, una castellanització total de l’autor ni de la societat valenciana.

En el context de la monarquia de Carles V, Hernando de Acuña expressa l’ideal imperial en el sonet «Al rey nuestro señor», amb el vers «un monarca, un imperio y una espada» (Acuña, s.d., v. 8). Antonio de Nebrija (1492), al pròleg de la seva Gramática castellana ens havia escrit: «Siempre la lengua fue compañera del imperio».

El poliglotisme és un tret de la cultura renaixentista: Garcilaso de la Vega, per exemple, escriu en castellà i en llatí. L’interès per l’hebreu es relaciona amb l’estudi de la Bíblia i amb les bíblies poliglotes, mentre que el grec i el llatí ofereixen models clàssics. En el context valencià, aquesta pluralitat conviu amb l’expansió del castellà i amb la defensa de la llengua pròpia. El testimoni de Martí de Viciana que segueix expressa aquesta tensió: reivindica el valencià, però justifica la traducció al castellà per fer l’obra accessible a altres províncies.

Com a exemple:

Porque veo que la lengua castellana se nos mete por las puertas de este reino y todos los valencianos la entienden y muchos la hablan olvidando su propia lengua. Porque los no advertidos tornen sobre si y vuelvan a su lengua natural que con la teta mamaron...

…Y no la dejen por otra del mundo, pues en su propiedad a muchas otras excede, según probaremos. Hame parecido consagrar esta obra a vuestras señorías como padres de la república valenciana. A quienes por todo derecho favorecer y acrecentar la honra de la patria pertenece, suplicándoles me perdonen haber vertido esta obra de valenciana en castellana, que por la misma causa hube de vertir la Crónica de Valencia... solamente por hacerlos comunicables a muchas otras provincias…

Martí de Viciana: Alabanza de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, 1574.

La situació a Catalunya. Tortosa, col·legis reials.

A Catalunya, la situació presenta diferències respecte de la valenciana, però això no implica una absència de castellanització. En l’àmbit artístic, Tortosa és un focus renaixentista destacat, però no l’únic: també hi ha patrimoni rellevant a Bellpuig i altres indrets. La historiografia artística adverteix contra la projecció d’una suposada decadència política sobre tota la creativitat del període.

Segons la Generalitat de Catalunya, els Reials Col·legis de Tortosa constitueixen el conjunt renaixentista més important de Catalunya. La seva fitxa patrimonial data el Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties el 1564, el de Sant Jordi i Sant Domènec el 1578 i l’església de Sant Domènec el 1585. [«Ciutat de Tortosa i Reials Col·legis». patrimoni.gencat.cat]

La ciutat commemora avui l’apogeu renaixentista amb unes festes que celebra al juliol i amb el patrimoni dels Reials Col·legis, que inclou arquitectura i escultura del període. En el context de la Tortosa del segle XVI, Cristòfor Despuig escriu una de les obres més importants de la prosa catalana renaixentista: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (Cristòfol Despuig, 2011).

Despuig adopta la forma del diàleg, de tradició clàssica, com exemplifiquen els diàlegs de Plató. En el pròleg, explica la seva elecció de la llengua catalana:

«No he volgut escriure l’obra en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana i també per no valer-me de llengua estranya per a defensar i il·lustrar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball, ni tampoc l’he volguda escriure en la llatina, perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera».

En el Renaixement hi ha un orgull per la pròpia ciutat. Bocaccio exalta Florència, Bernat Metge elogia Barcelona, i Cristòfor Despuig ens parla de la insigne ciutat de Tortosa.

El llibre s’organitza en sis diàlegs que permeten l’argumentació, la contraargumentació i la polèmica entre els personatges. Aquesta forma expressa la cultura intel·lectual del segle XVI i articula la defensa del català amb la discussió de qüestions locals, polítiques i religioses. Les afinitats amb l’erasmisme situen l’obra en un context de vigilància inquisitorial, però no demostren, per si soles, que Despuig sigui objecte d’una persecució efectiva.

Despuig tracta la situació política i lingüística del seu temps, així com els debats religiosos sobre l’autoritat del papa i el protestantisme. Pel que fa a la llengua catalana, el seu testimoni permet examinar les diferències entre el Principat i el Regne de València.

El passatge següent pertany al primer col·loqui. La transcripció aquí reproduïda identifica un dels interlocutors com a Lucio, mentre que el comentari remet al nom Lívio en l’edició de Juan Antonio González (2012). Aquesta discrepància entre la transcripció i la referència editorial impedeix atribuir amb seguretat la lectura a una edició concreta.

Lucio: Que no hi ha dubte en això i lo mateix fou en la conquista de Mallorca que feu lo mateix rei i en Menorca i en Eivissa que après se conquistaren, fonc lo mateix: que en totes isles restà la llengua catalana, que encara per avui la tenen i tal com la prengueren en los principis, perquè no han tingut ocasió d’alter-la com los valencians. I en Sardenya, lo qual conquistà lo Infant Don Alfonso que après fou rei d’Aragó, tenen també la llengua catalana, bé que allí no tots parlen en català, que en moltes parts de la illa retenen encara la llengua antiga del regne; però los cavallers i les persones de primor i finalment tots los que negocien parlen català, perquè la catalana és allí cortesana.

Don Pedro: No sé jo perquè, a la veritat, no és tan cubdiciada com això la llengua catalana i l’aragonesa tinguda per millor, per semblar més a la castellana.

Lucio:---Més avant vos diré una cosa per abonar ma raó, que cert és de ponderar: i és que en Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya i València no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos i tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya i València en aquesta frontera no hi ha memòria de la llengua aragonesa. Açò passa en veritat, així com ho dic i d’aquí ve l’escàndol que jo prenc en veure que per avui tan absolutament s’abraça la llengua castellana, fins i a dins de Barcelona.

El passatge testimonia la preocupació de Despuig per l’expansió del castellà, fins i tot a Barcelona, i presenta el català com una llengua de prestigi cortesà a Sardenya. Aquestes afirmacions formen part d’un diàleg literari i s’han de llegir com un testimoni situat. La presència de la forma isles, per si sola, no permet concloure que sigui un castellanisme: aquesta identificació requereix comprovar la lectura de l’edició i la documentació històrica del mot.

Despuig recorda l’ús del català entre els senyors i cavallers de Catalunya i en les cròniques dels reis d’Aragó, com les de Jaume I i Pere el Cerimoniós. Aquestes obres recullen episodis de la vida dels monarques, però no són simples textos íntims: també constitueixen instruments de memòria dinàstica, exemplaritat i legitimació política. La crònica de Pere el Cerimoniós es redacta amb la participació de funcionaris sota la supervisió del rei. [«Crònica de Pere el Cerimoniós», enciclopèdia.cat]

Per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloc en aquest abús los magnànims reis d’Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesse que es necessari saber-la les persones principals, perquè és l’espanyola que tota Europa se coneix, però condemne i reprove l’ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè d’acó se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la pàtria i així pareixia ser per los castellans conquistada.

L’obra de Cristòfor Despuig es transmet en còpies manuscrites abans de la primera edició impresa, que apareix el 1877 a cura de Fidel Fita. Cal distingir, doncs, la circulació del text de la seva publicació: el fet que resti inèdit en impremta no implica que sigui desconegut fins al segle XIX.

Onofre Almudéver (1561) adreça als lectors una exhortació a valorar la llengua materna i el llegat literari dels seus predecessors. El passatge següent presenta aquesta crida mitjançant una al·legoria en què intervenen l’enteniment, el zel, l’amor per la llengua i la raó:

En lo temps que més aparat estava de conversar amb les Muses, amantíssims lectors, lo enteniment que tostemps està en vetlla, sentí que tocaven a les portes dels descuit, lo zel i amor de la nostra materna llengua que acompanyats de la raó venien i entrant en lo pati de la voluntat, prengué la raó la mà el dir, i a mi, en persona de tots los altres valencians, amb paraules de gran sentiment per un modo imperatiu me començà argüint de parlar en esta forma:

Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats, no dormiríeu amb tan gran descuit: ans oberts los ulls de la consideració, veuríeu com se os va perdent les perles e margarides que amb contínues vigílies los vostres passats adquiriren i après les vos deixaren; perquè d’aquelles i amb aquells vos adornàsseu i enriquísseu en les conversacions i ajuts de persones avisades; majorment que par que açò redunde en deshonra vostra, vist que los estranys les amen, estimen i tenen, i encara les s’apliquen; que tàcitament és mostrar que aquells tals millor ho gusten i entenen que vosaltres.

Joan de Timoneda, vinculat al cançoner Flor d’enamorats, permet passar de les defenses explícites de la llengua a l’estudi de la seva continuïtat en les cançons i en la cultura popular.

El cançoner

Durant aquesta època, el català manté la seva presència en la vida quotidiana i en la cultura popular. El cançoner participa d’aquesta continuïtat: les cançons de formes senzilles circulen entre el públic i també es comercialitzen en versions impreses.

El cançoner es transmet per vies orals i impreses que no coincideixen necessàriament. Una part circula en plecs solts, impresos breus que poden consistir en un full plegat i que es venen a les fires i en altres espais. Aquests materials formen part de la literatura de canya i cordill, nom que remet a l’exposició dels impresos subjectats amb canyes damunt de cordills. El repertori inclou goigs, cançons d’amor, nadales, cançons de verema i cançons de treball, però els impresos no n’esgoten la transmissió oral. Al segle XIX, els folkloristes recullen aquests materials en el context del Romanticisme, que interpreta el folklore com una expressió de l’ànima del poble. En algunes composicions, un refrany inicial presenta el motiu central i les estrofes el desenvolupen mitjançant la glossa, estructura que l’exemple següent permet observar.

De Flor d'Enamorats se’n fan nou edicions a la segona meitat del segle XVI, fonamentalment a València, el que indica una continuïtat de la demanda i de l’interès editorial pel recull.

El cançoner inclou composicions que desenvolupen un refrany inicial, és a dir, un breu nucli de versos que presenta el motiu central i pot reaparèixer al llarg del poema. N’és un exemple «Só qui só, que no só jo, / puix d’amor mudat me só». Les estrofes següents amplien i comenten aquest motiu mitjançant la glossa, dins una estructura de rima i mètrica. Un mateix refrany pot donar lloc a composicions diferents, com ocorre amb «Bella, de vós som amorós, / ja fósseu mia», del qual es documenten diverses versions al segle XVI.

Conclusió

En síntesi, la llengua i la literatura catalanes de l’edat moderna experimenten transformacions desiguals que no es poden reduir a una decadència general ni explicar per una sola causa. La pèrdua de centralitat política, l’afebliment del mecenatge d’expressió catalana, el prestigi creixent del castellà i les possibilitats dels mercats editorials condicionen les opcions de les elits i dels escriptors, amb diferències entre el Principat, el Regne de València i les Illes. Els testimonis analitzats reflecteixen aquestes tensions, però les decisions lingüístiques d’un autor o d’una cort no equivalen als usos del conjunt de la societat. Alhora, el català manté la presència quotidiana, el conreu literari, la circulació manuscrita i la transmissió oral i impresa del cançoner. Les defenses de la llengua i la recepció dels corrents culturals europeus mostren que el període combina pèrdues de prestigi amb continuïtats i renovacions. La Renaixença s’entén, per tant, com una reorientació d’aquest llegat en el context del Romanticisme, no com el retorn sobtat d’una llengua i una literatura desaparegudes.

Bibliografia

• Acadèmia Valenciana de la Llengua (2005) «Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià». València: Acadèmia Valenciana de la Llengua (Documents; 4).
• Apostolidès, J.-M. (1981) «Le Roi-machine: spectacle et politique au temps de Louis XIV. París: Éditions de Minuit».
• Arciniega García, Luís (s. d.) «El monasterio de San Miguel de los Reyes, volum II», pàgina 163. Examina críticament la hipòtesi de la relació entre Germana de Foix i Carles V.
• Badia, L. (dir.) (2015) «Literatura medieval (III): segle XV». Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Editorial Barcino: Ajuntament de Barcelona (Història de la literatura catalana; 3).
• Castiglione, B. (1528) «Il libro del Cortegiano». Venècia: Aldo Romano e Andrea d'Asola.
• Centro Virtual Cervantes (s.d.) «Garcilaso desterrado». A: 500 años de Garcilaso de la Vega: biografía [en línia]. Madrid: Instituto Cervantes. Disponible a: [Consulta: 19 octubre 2026].
• Despuig, C. (2011) «Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa». Edició crítica d’Enric Querol i Josep Solervicens. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
• Domingo, J. M. (2012) «Els Jocs Florals en la literatura catalana contemporània». Catalan Historical Review, 5. DOI: 10.2436/20.1000.01.93.
• Elliott, J. H. (1992) «A Europe of composite monarchies». Past & Present, 137, p. 48-71.
• Enciclopèdia Catalana (s.d.) «Carles V». Gran enciclopèdia catalana.
• Ferguson, C. A. (1959) «Diglossia». Word, 15(2), p. 325-340.
• Ferrando, A. i Nicolás, M. (2011) «Història de la llengua catalana». Nova ed. rev. i ampl. Barcelona: Editorial UOC (Manuals; 177).
• Grup de Recerca Folklòrica d'Osona i Rebés, S. (2002) «Cançons tradicionals catalanes recollides per Jacint Verdaguer». Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
• Institut d'Estudis Catalans (1913) «Normes ortogràfiques». Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.
• Machiavelli, N. (1532) «Il Principe». Roma: Antonio Blado.
• Milà i Fontanals, M. (1882) «Romancerillo catalán: canciones tradicionales». 2a ed. refosa i augm. Barcelona: Librería de Álvaro Verdaguer.
• Museo Nacional del Prado (s.d.) «Carlos V en la batalla de Mühlberg» Museo Nacional del Prado.
• Museu d'Història de València (s.d.) «Germana de Foix» Ajuntament de València.
• Ninyoles, R. L. (1969) «Conflicte lingüístic valencià: substitució lingüística i ideologies diglòssiques». Barcelona: Edicions 62 (La Unitat; 3).
• Pérez Samper, Maria Àngels (s. d.) «Ferran, Isabel, Germana: la construcció d'una cort per als temps moderns», especialment les pàgines 312-313 i 319. Estudia el segon matrimoni de Ferran, el conflicte successori i la mort de l'infant Joan.
• Riba, C. (1921) «Escolis i altres articles». Barcelona: Publicacions de La Revista (Publicacions de La Revista; 43).
• Romaguera, J. (1681) «Atheneo de grandesa sobre eminencias cultas, catalana facundia ab emblemas illustrada». Barcelona: Joan Jolis.
• Rossich, A. (1997) «És vàlid avui el concepte de decadència de la cultura catalana a l'època moderna? Es pot identificar decadència amb castellanització?». Manuscrits: Revista d'Història Moderna, 15, p. 127-134.
• Rossich, A. i Valsalobre, P. (2007) «Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII)». Barcelona: Editorial UOC.
• Solervicens, J. (dir.) (2016) «Literatura moderna: Renaixement, Barroc i Il·lustració». Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Editorial Barcino: Ajuntament de Barcelona (Història de la literatura catalana; 4).

Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-6.1 Sol i Microsoft Copilot per a Microsoft 365. En la seva elaboració s'ha seguit en part el guió de la conferència del Dr Ferran Gadea Gambús sobre el tema tractat - AUGG BCN UB, octubre/2026).

Jordi Coll Vera - 2026