El Rector de Vallfogona

Portada

 

Introducció

Aquest article presenta la trajectòria vital i literària de Mn Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, una de les figures centrals del Barroc català. La seva obra combina registres molt diversos, des de la poesia amorosa i culta fins a la sàtira, la burla i l’escatologia. Aquesta pluralitat, que explica tant la seva popularitat com les controvèrsies posteriors, s’inscriu en una tradició literària europea que assimila i transforma models renaixentistes i barrocs (Rossich, 1985; Querol, 2023).

A continuació s’examinen les característiques generals de la seva producció literària i la seva transmissió. En vida, Garcia veu impresos el sermó fúnebre dedicat a Felip III i algunes composicions vinculades a certàmens, mentre que bona part de la poesia circula de manera manuscrita i s’edita pòstumament. La recepció d’aquesta obra afavoreix el desenvolupament del vallfogonisme, terme aplicat a la imitació dels seus registres satírics, burlescos i escatològics (Garcia, 1622; Rossich, 1985).

Finalment, s’ofereix una breu antologia comentada que permet observar aquesta diversitat de registres, des de la poesia culta i amorosa fins a la composició satírica, i que inclou també fragments de la Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara.

Biografia

La reconstrucció biogràfica es basa en documentació eclesiàstica i notarial, testimonis literaris i estudis moderns. Quan les dades no són concloents, es distingeix entre els fets acreditats, les hipòtesis dels investigadors i les narracions llegendàries incorporades posteriorment a la memòria popular del rector (Rossich i Querol, 1999; Querol, 2023).

Francesc Vicent Garcia i Ferrandis neix a Saragossa el 22 de gener del 1579. De fet, hi va néixer circumstancialment, perquè els pares són tortosins i provenen de famílies fortament arrelades en aquesta capital de l’Ebre. Els Garcia són bancalers, és a dir, teixidors de bancals i altres draps cobertors o de roba de taula. Han ocupat càrrecs menors al servei de l'Ajuntament de la ciutat de Tortosa. També hi ha altres Garcia que es dediquen a l'ofici de la música, com a intèrprets, cantants i dansaires. La família de la mare dels Ferrandis es dedica principalment a la confecció i venda.

En aquest context familiar, la mare, Margarida Ferrandis, enviuda als 15 anys del seu primer marit i el 1576 es casa en segones núpcies amb Francesc Garcia, el pare d’en Vicent Garcia, que es dedica a la passamaneria, la confecció d'objectes sumptuaris de seda, de mida petita. Poc després del casament, el 1577, la parella es trasllada a viure a Saragossa, on hi neix el nostre poeta, que serà sempre conegut familiarment com a Vicent.

En aquest context, a Saragossa, el pare estableix contactes importants amb el món aristocràtic aragonès, però la progressió social, tan anhelada, s’estronca per la seva mort prematura el 1582.

La mare i en Vicent es trasllada a Tortosa i, poc més tard, contreu matrimoni amb un llibreter tortosí, en Pau Bono, que esdevindrà un dels principals llibreters de la ciutat. D'aquest matrimoni, naixeran cinc germanastres del poeta. Al morir el seu últim marit, Margarida, hereta l'ofici de llibretera i esdevé llibrera de la ciutat, ocupació que després passarà a un dels germanastres d’en Vicent, en Pere. De la infantesa d’en Vicent Garcia no hi ha gairebé cap dada documentada.

Probablement rep les primeres lletres a Tortosa, però no es conserva documentació que permeti reconstruir amb precisió la seva formació inicial ni determinar si participa en els negocis familiars relacionats amb els teixits, la llibreria o la música (Querol, 2023).

A la fi del segle XVI, Tortosa manté un ambient cultural actiu i compta amb diversos escriptors, molts dels quals escriuen en castellà. En el context plurilingüe de l’època, el castellà adquireix un prestigi creixent com a llengua literària, mentre el català continua present en diferents àmbits i gèneres. Aquesta situació condiciona la formació literària d’en Vicent i ajuda a explicar la singularitat de la seva producció majoritàriament catalana (Rossich, 1985; Querol, 2023).

És de suposar que en Vicent coneix l'obra d'aquests poetes tortosins. Tanmateix, no es té cap constància de la seva participació en el corrent literari del moment. O bé encara no escriu o no bé do donar a conèixer la seva obra.

De ben jove, probablement abans de complir vint anys, deixa Tortosa i s’instal·la a Barcelona. Un text atribuït a l’autor recorda que el 10 de juny de 1599 presencia l’estada de Felip III a la ciutat, on el monarca celebra Corts. Aquest testimoni permet situar Vicent a Barcelona en aquella data, però no determina amb exactitud quan s’hi estableix (Rossich i Querol, 1999; Querol, 2023).

El setembre de 1601 rep la primera tonsura al Palau Episcopal de Barcelona i un orde menor en una cerimònia pública celebrada al convent franciscà de Jesús. Entre 1601 i 1602 obté el grau de batxiller. Diverses composicions amb referències a espais barcelonins s’han relacionat amb aquesta etapa, però la manca de testimonis datats impedeix establir amb certesa quan inicia l’activitat poètica (Rossich i Querol, 1999; Querol, 2023).

El 8 de febrer del 1604 és a València per assistir a la processó celebrada del trasllat del Santíssim Sagrament a l'església del Col·legi de Corpus Christi. A València torna a veure a Felip III, que és a la ciutat presidint les Corts del Regne.

El 24 de setembre de 1605 és ordenat sacerdot a Vic on el trobem com a familiar (servidor) i mestre de capella del bisbe Francesc Robuster, un personatge dominant i exaltat que participava en les bandositats d'aquella època —una bandositat era una guerra privada, baralla o enfrontament entre nobles o faccions rivals a la Catalunya de l'edat mitjana i moderna. El terme també feia referència al grup o bàndol de seguidors organitzat per defensar interessos personals, venjances o qüestions de jurisdicció, com va passar amb l'enfrontament entre nyerros i cadells—. El bisbe Robuster és conegut en aquesta època amb el sobrenom de lo cadell gros.

Com a familiar del bisbe Francesc Robuster i mestre de capella, Mn Vicent s’ocupa del servei de la capella episcopal i de tasques vinculades a la música i al cant. També acompanya el prelat en les seves estades a Vic, Barcelona, Artés, Manresa —on la cúria s’havia traslladat arran dels conflictes amb el capítol— i el mas familiar dels Robuster, a Reus (Querol, 2023).

El 6 de setembre de 1606 mor el rector de Vallfogona de Riucorb, una parròquia territorialment apartada de Vic però que forma part d'aquest bisbat —Vallfogona pertanyia aleshores a la comarca de la Sagarra, actualment pertany a la Conca de Barberà—. El 16 de setembre, en Vicent García guanya el concurs per esdevenir-hi el nou rector de la parròquia de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb, prenent-hi possessió el 9 de gener del 1607, establint-hi el seu principal allotjament.

Malgrat residir en una zona allunyada del món, Mn Vicent contacta amb els esdeveniments polítics i culturals del seu temps. Manté una intensa relació epistolar amb nobles, religiosos i literats d'altres parts del país.

Mn Vicent escriu en el context del Barroc, en una època marcada per la projecció de la literatura castellana del Segle d’Or i per la circulació de models poètics diversos. El culteranisme, associat sobretot a Luis de Góngora, potencia la complexitat sintàctica, les al·lusions mitològiques i l’elaboració metafòrica. El conceptisme, relacionat especialment amb Francisco de Quevedo, explora la condensació expressiva, els contrastos i els jocs d’enginy. L’obra de Mn Vicent participa d’aquests recursos, però els adapta a la tradició i als usos literaris catalans del seu temps (Rossich, 1985).

En Francesc Vicent Garcia ocupa un lloc central en la poesia barroca catalana i la historiografia literària l’ha considerat sovint el principal representant d’aquest període. La seva producció coneguda és majoritàriament en català, tot i que es forma i escriu en un entorn cultural plurilingüe fortament influït pels models castellans (Rossich, 1985; Gran Enciclopèdia Catalana, 2026).

Literàriament, es pot dir que conjuga en la seva persona el millor del conceptisme i del culteranisme, sent una persona de consens. Com a anècdota, el setembre de 1609, visita Vallfogona en Perot Rocaguinarda, el famós bandoler nyerro, totalment contrari del bàndol del bisbe Robuster, els cadells. La visita inspira un dels famosos sonets d’en Vicent Garcia, amb una lloança un pel ambigua:

Quan baixes de Montseny, valerós Roca,

com si una roca de Montseny baixara,

mostres al món ta fortalesa rara:

que per a tu, sa fúria tota és poca.

A ningú al cap de tantes bales, toca,

lo qual no veja, si et pot fugir la cara;

que ton valor insigne no repara,

tras falsa mata ni traïdora soca.

Tot aquest Principat fas que badalle,

qui et persegueix de son, qui persegueixes

ab mortal i fúnebre parassisme.

Qui tinga ton judici mire i calle,

i diga't "senyoria", que ho mereixes

per lo millor pillard del cristianisme.

El rector de Vallfogona viu assistit per un escolanet i una majordona. De majordones n’hi ha dues documentades: una tieta anomenada Joana Sociats i més tard una altra tieta, Margarida Velasca, acompanyada de la seva filla Caterina, cosina del rector. En el folklore recollit per autors com Joan Amades o Valeri Serra i Boldú, la figura de la majordona protagonitza nombrosos contes i rondalles picants o humorístiques.

Una narració de tradició oral explica que, durant un viatge cap a Tàrrega, el rector troba un jove que respon amb enginy a diverses preguntes i li proposa convertir-se en el seu escolà. El relat, difós per recopilacions folklòriques posteriors, forma part de la llegenda i no es pot considerar una notícia biogràfica documentada (Amades, 1953; Querol, 2023).

Conten que mentre el nostre mossèn va de camí cap a Tàrrega es troba amb un eixerit jovencell a qui li preguntà: «D'on vens? On vas? Com et dius? I, amb qui estàs?»". El noi li contestà: «Vinc de Targa, vaig a Verdú, em dic Pere i no estic amb ningú.».

L’escolanet morirà a l'edat de 12 anys i Mn Vicent li dedicarà un famós poema posat com a epitafi que encara avui en dia està gravat en la part de la làpida conservada sota la pica de l'aigua beneïda de l'església de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb:

Ací jau un escolà

del temple de Vallfogona,

que dol i llàstima donà

als bronzes que repicà

en los breus anys que logrà

tan bon designi prengué,

que de dotze que en visqué,

sis a l'Església en serví;

i a millor vida partí

lo qui la partí tan bé.

De sos ossos lo descans

baix d'aquesta pica's funda,

que li torna quan inunda

l'aigua que hi posà amb ses mans:

inferesquen los humans

pits, d'aquesta pedra dura,

(si amb sa limfa santa i pura

tals oficis reconeix)

los sufragis que mereix

d'ells aquesta sepultura.

Personatges que acabaran ingressant en l'imaginari col·lectiu i apareixeran, per exemple, en obres d'autors del segle XIX com Serafí Pitarra, amb Lo rector de Vallfogona. Drama en tres actes i e vers o Josep Feliu i Codina amb Lo Rector de Vallfogona: novela històrica original. Obres on es recreen el rector, la majordona, la filla, l'escolanet... dins una visió còmica i llegendària.

Mn Vicent no només rep visites, es cartejava amb literats famosos i viatja sovint. Per exemple a Barcelona. De fet se li retreia que ho feia massa sovint, en detriment de la seva feina pastoral. També va viatja a Girona. En concret, el juliol del 1610, quan s’hi convoca un certament poètic amb motiu de les festes per a la beatificació de Sant Ignasi de Loyola. El tema, en llengua catalana, consistia a compondre una glossa d'una quintilla a "A Sant Ignasi de Loyola" . Mn Vicent hi presenta el poema «A què ens animem incita», signat amb el pseudònim de Gaspar d’Orient (el seu cunyat?). Un poema que gira entorn de la crida a l'acció, la reflexió moral i l'enginy artístic amb un estil culte, propi del conceptisme. Probablement, durant aquesta estança, escriu també el conegut romanç «Una nimfa de la Segarra».

L'any 1612, Joan de Montcada és nomenat arquebisbe de Tarragona, qui ben aviat requereix els serveis de Mn Vicent a la Seu Metropolitana. El Prelat tarragoní convida el Virrei de Catalunya, Marquès d'Almazán a les festes de Santa Tecla. El Marquès acceptà i fa la travessia per mar des de Barcelona a Tarragona. Mn Vicent és l’invitat d'honor en aquest viatge, potser per distreure la comitiva amb els seus acudits i dites enginyoses. Les incidències d'aquest pintoresc viatge es relaten en dues extenses composicions poètiques que alhora documenten la seva estada a Tarragona el 1613. La navegació és calamitosa per causa del mal temps. Mn Vicent en fa una crònica de la mateixa en dos extensos poemes: en el primer (52 dècimes) descriu les incidències d'aquell inquietant viatge en mig d'una mar tempestuosa. I en el segon (romanç - 300 versos) comenta el desembarcament al port de Salou ja que no va ser possible atracar a Tarragona (Dècimes del viatge per mar, Garcia navegant amb el Virrei de Catalunya). Descriu en clau humorística la excitació que produeix en els passatgers del vaixell una tempesta que el poeta atribueix a l'enveja del déu Neptú demostrant al virrei que al mar el seu poder no li pot ser disputat.

L'any 1613 és molt important per en Vicent García. És quan compon algunes de les que seran les seves composicions més celebrades, per exemple, «Oració panegírica», un discurs redactat en vers en ocasió del nomenament de Felip Berga com a nou rector de l'Estudi General (Universitat) de Lleida. Discurs que probablement llegeix el mateix autor a la Paeria de Lleida, davant les autoritats. Els Berga eren una família d'origen valencià amb voluntat d'ascens social i vincles familiars directes amb la cort de Felip III i amb el Bisbat de València. El poema és solemne, sense cap espai pera comicitat ni la ironia burlesca. El 1703 se’n farà una edició pòstuma amb aquest discurs i els acadèmics diran d’ell que «no té cap altre defecte que tenir fi».

Cap al 1614, torna a Barcelona on participa en les festes de beatificació de Santa Teresa de Jesús. És en aquesta època quan mor en Pere, el seu escolanet, citat anteriorment.

El 1614 s'inicia la construcció de la capella de Santa Bàrbara, gràcies a les donacions dels feligresos, aconseguides pel costum local de la capta a domicili. A l'entrada s'hi construeix un pòrtic renaixentista de pedra picada, que ostenta quatre columnes amb capitells corintis, dues a cada banda del portal, que sostenen un artístic fris coronat per dues volutes simètriques. Cada columna en la part basal és decorada amb diversos motius simbòlics d'estil plateresc. Cadascuna presenta un emblema o escut d'armes, entre ells l'escut heràldic de Mn Vicent, amb el seu lema «Et dictis colenda factis» («s'ha de lloar tant amb les paraules com amb els fets»). A l'interior hi ha un retaule de fusta tallada, ricament ornamentat, que evoca escenes de la vida de la Santa.

El juny del 1617, l'abat del monestir de Santes Creus Fra Josep de Barberà beneeix la capella. Una làpida, redactada en llatí, situada sobre l'epitafi de l'escolà Pere, rememora aquella jornada solemne.

Per celebrar l'esdeveniment es posa en escena la «Comèdia famosa de la Gloriosa Verge i Màrtir Santa Bàrbara», obra que Mn. Vicent compon especialment per aquesta diada. Durant molt de temps, els habitants de Vallfogona representaran aquesta escenificació de la vida de la Santa, any rere any.

A la parròquia es conserven uns goigs a llaor de Santa Bàrbara, que sempre s'havia cregut que eren obra de Mn Vicent. Igualment unes cobles a Santa Bàrbara que encara es canten cada any a Vallfogona el dia de la festa patronal de Santa Bàrbara.

Durant la revolta del 1936, la capella serà incendiada i destrossada a cops de mall. Avui en dia, només en resten, malauradament, vestigis del frontis.

La Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara és una obra hagiogràfica que segueix el model de la comèdia nova, teoritzat i popularitzat per Lope de Vega. És l’única peça teatral atribuïda a Mn Vicent i ocupa un lloc destacat en la història del teatre barroc en català. L’acció dramatitza la conversió de Bàrbara al cristianisme, el conflicte amb el seu pare, Diòscor, i el martiri de la santa al segle III, durant el govern de l’emperador Maximià.

Mn Vicent va deixar l’obra inacabada. S'ha documentat posteriorment que dues terceres parts d'aquesta comèdia són completades pel que després serà el seu editor, l’abat de Santes Creus, Pau Miracle, entre 1681 i 1693. La part que es considera original de Mn Vicent és la part més fresca. La part que introdueix els entremesos. Una petita peça còmica, sobretot portada a terme per uns criats que són divertits, jocosos i molt picants. Que representen la figura del graciós tan típica del teatre barroc castellà i en concret de les obres de Lope de Vega. A la comèdia s’uneix la petició d'una relíquia de la santa a l’Abat de Santes Creus. Relíquia que li serà concedida l’any 1622, la qual, però, García no rebrà fins l’any 1622, un any abans de la seva mort.

Per entendre els darrers anys de la vida de Mn Vicent Garcia cal tenir en compte el seu vincle amb la família Moncada, especialment amb Joan de Moncada, arquebisbe de Tarragona, i amb el seu nebot Pere de Moncada, que pren possessió del bisbat de Girona el febrer de 1621. Mn Vicent té aleshores quaranta-dos anys. Segons la documentació biogràfica, el nou bisbe requereix els seus serveis, en un context que explica la presència del rector a Girona i la seva participació en les exèquies de Felip III (Querol, 2023; Gran Enciclopèdia Catalana, 2026).

Malauradament, el nou prelat morirà als pocs mesos d’accedir al bisbat. Es diu que a causa dels disgustos que li ocasionen els conflictes amb el capítol de Canonges.

En ocasió de la mort del rei Felip III, a la Catedral de Girona, el 12 de maig del 1621, es celebren unes exèquies solemnes. El Prelat encomana la prèdica de l'oració fúnebre a Mn Vicent. Aquest sermó serà publicat el 1622 amb el títol de «Sermó predicat a la Iglesia Catedral de Girona en les exèquies fetes a Felip III», dedicat al Comte d’Osona Francesc de Montcada, germà de Pere e Montcada, i és l'únic text en prosa que es coneix de Mn Vicent. En la dedicatòria, Mn Vicent insisteix en la idea que va ser el bisbe, ja difunt, «qui li va manar a imprimir-lo, atès que el dia de la predicació no es pogués sentir adequadament degut a causa de la gran multitud aplegada».

El sermó constitueix una magnífica peça d'oratòria barroca de les millors conservades en llengua catalana. Aquest any, 1622, Mn Vicent no passa gaire temps a Vallfogona. Primer és a Tortosa, on rep el Doctorat en Teologia el 23 de maig. El 23 d'agost es a Madrid rebent un préstec d'un dels representants de l'ambaixada que el Consell de Cent i la Diputació dels Generals envien a la cort, en el context de la tensió creixent que acompanya la successió de Felip III pel seu fill Felip IV. Tot fa pensar que la presència de Mn Vicent a Madrid és relacionada amb algun servei d'aquestes ambaixades. Aquest viatge es mitificarà després i es dirà que el rector tracta directament amb el rei, que coneix casualment Lope de Vega, que admira el seu enginy, i que ha estat enverinat per uns cortesans envejosos.

grafic_01

Del seu darrer any de vida, el 1623, sabem que el 9 d'abril és a Valls per deixar constància davant notari de que ha recollit al monestir de Santes Creus la relíquia de Santa Bàrbara promesa l'any 1617. A mitjan de juny ja està malalt, donat que consta que és substituït pel prevere Pau Martí en la seva parròquia.

El 31 d'agost del 1623 és a la seva parròquia i mor el 2 de setembre a l'edat de 44 anys. No se sap la causa de la mort ni tampoc se n'ha conservat la sepultura, tot i que se sap que és enterrat al cementiri dels preveres de Vallfogona.

La imatge ens mostra la placa que commemora la seva mort al cementiri dels preveres de Vallfogona de Riucorb, i una reproducció feta amb IA, col·locada l’any 1982 en els actes de commemoració del quatre-cents aniversari de la seva mort, quant es creia erròniament que havia nascut l’any 1582. [1]. Actualment, la Biblioteca de Catalunya dona com a data documentada de naixement el 22 de gener de 1579, tal com s’explicita en la bibliografia del present article.

grafic_02

El seu llegat

Mn Vicent Garcia gaudeix d’un ampli reconeixement entre els seus contemporanis i les generacions immediatament posteriors. Cap al primer terç del segle XVII, Baptista Mirambell recopila el cançoner manuscrit Recreo i jardí del Parnàs i muses catalanes, una de les principals vies de transmissió primerenca de la seva poesia. Al llarg dels segles XVII i XVIII, autors com Gaspar Sala i Francesc Fontanella, així com els responsables de l’edició de La armonia del Parnàs (1703), el presenten com un model destacat de la poesia catalana (Rossich, 1985; Querol, 2023).

Durant el segle XVIII, Narcís Julià recorre a l’obra del rector com a referent en el seu Parnàs català. Al segle XIX, historiadors i escriptors com Víctor Balaguer i Magí Pers i Ramona el situen en la tradició literària catalana i el consideren un precedent dels autors moderns. Tanmateix, a partir de la consolidació de la Renaixença, la seva recepció esdevé més controvertida: el nou cànon romàntic i historicista qüestiona alguns trets de la poesia barroca i revisa el lloc que Mn Vicent Garcia havia ocupat fins aleshores (Rossich, 1985).

Crítics vinculats a la Renaixença, entre els quals Manuel Milà i Fontanals, Antoni de Bofarull, Marià Aguiló i Joaquim Rubió i Ors, retreuen al rector la dependència dels models barrocs castellans, el gust per la sàtira escatològica i una llengua que consideren excessivament castellanitzada. Aquestes valoracions, relacionades amb els ideals lingüístics i estètics del segle XIX, contribueixen a identificar el vallfogonisme amb els aspectes més burlescos de la seva obra i en redueixen la diversitat literària (Rossich, 1985).

Malgrat aquest descrèdit crític, Mn Vicent Garcia continua viu en la cultura popular i en el teatre del segle XIX. Frederic Soler, conegut com a Serafí Pitarra, i altres autors reprenen la figura llegendària del rector enginyós i irreverent, sovint més vinculada a l’anecdotari que a la biografia documentada. Durant el segle XX, els treballs de Ramon Corbella i els estudis de Martí de Riquer, Guillem Díaz-Plaja, Joaquim Molas i altres historiadors de la literatura impulsen una reconsideració de Mn Vicent com una figura essencial del Barroc català (Rossich, 1985; Querol, 2023).

A partir de la dècada de 1980, Albert Rossich emprèn l’estudi sistemàtic de la transmissió textual i elabora la primera edició crítica del corpus de Mn Vicent en la seva tesi doctoral, llegida el 1984 i publicada com a assaig d’edició crítica el 1985. Aquesta recerca permet distingir les composicions autèntiques de les atribucions dubtoses o apòcrifes i renova profundament la lectura de l’autor (Rossich, 1985). El quart centenari de la mort, commemorat el 2023, reforça aquesta recuperació mitjançant estudis, edicions i activitats de divulgació. Poetes contemporanis com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Pere Gimferrer, Albert Roig, Enric Casasses i Josep Pedrals dialoguen amb el seu llegat i contribueixen a situar-lo novament dins la tradició poètica catalana (Querol, 2023).

Com ja s’ha assenyalat, només una part reduïda de l’obra de Mn Vicent s’imprimeix en vida; la major part de la seva producció es transmet manuscrita i es publica pòstumament.

Les edicions i els estudis posteriors permeten reconstruir-ne el corpus, distingir les atribucions segures de les dubtoses i apreciar la diversitat de registres de l’autor. La selecció següent n’ofereix una mostra representativa (Rossich, 1985).

Breu recull de textos

El recull s’obre amb el sonet «Al lector», una mostra representativa de l’humor barroc de Mn Vicent. El poema combina un llenguatge culte i referències cosmològiques amb una successió de contrastos —cel i infern, fred i calor, mar i terra—, fins que el vers final trenca sobtadament el to elevat amb una conclusió burlesca: «sempre, pio lector, seràs un ase».

Ara baixes la vista envés la immunda

gruta de l’Univers, alberg de pena,

on jamai s’avingué la llum serena

ab les tenebres de la nit profunda;

ara en lo cel, que de claror abunda

mires dels signes la dorada vena,

i en la gran bola d’alimàries plena

les pollegueres fermes on se funda;

ara te’n vages a la terra freda,

a qui lo sol ab raigs escassos mira,

o a la que més de l’equinocci abrase,

entres en mar tempestuosa o queda,

en terra estigues, sossegat o ab ira,

sempre, pio lector, seràs un ase.

En el sonet «A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil», Mn Vicent descriu Flora mentre es pentina. El poema articula una successió de contrastos barrocs: el negre dels cabells i el blanc de la mà, del coll i de la pinta; la contemplació amorosa i la imatge d’un combat; la bellesa serena i el temor del jo poètic.

Ab una pinta de marfil polia

sos cabells de finíssima atzabeja,

a qui los de or més fi tenen enveja,

en un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells la pura neu se descobria

del coll que, ab son contrari, més campeja

i, com la mà com lo marfil blanqueja,

pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava

lo dolç combat, que ab estremada gràcia

aquestos dos contraris mantenien,

que el cor, enamorat, se m’alterava

i, temerós de alguna gran desgràcia,

de pendre’ls treves ganes me venien.

El sonet converteix l’acció quotidiana de pentinar-se en una escena de tensió visual i amorosa. La pinta de marfil, la mà i el coll formen el pol blanc, mentre que els cabells d’atzabeja constitueixen el pol negre. El «dolç combat» designa aquesta antítesi cromàtica, contemplada per un jo poètic que s’hi mostra atònit i enamorat. El poema, de clara elaboració culterana, comparteix amb la poesia barroca de tradició gongorina el gust per la metàfora, l’hipèrbaton i els contrastos.

En el poema següent, «Queixa’s l’autor de l’abundància de poetes», satiritza la proliferació de poetes del seu temps mitjançant una escena mitològica. Les muses, fatigades de preparar corones de llorer, es queixen que el nombre d’aspirants a poeta és tan gran que aviat no hi haurà prou llorers per premiar-los.

Plantant llorers junt a les cristal·lines

limfes que foren del Pegàs unglades

estaven una d’estes matinades

les Muses, fetes unes clavellines.

Véu-les Apol·lo i, com ja les divines

colors d’aquelles cares delicades

mostrassen clarament quant fatigades

restaven de plantar les pobres nines,

volgué’ls dar entenent que s’ofenia

de trobar-les a totes tan distretes

dels oficis tocants a ses persones;

i, per disculpa, li digué Talia:

«Ja són tants los que vui fan de poetes

que ens faltaran llorers per a corones».

El sonet següent, «A una monja verolosa», dedicat a una monja marcada per la verola, pertany al registre més agressiu de la sàtira de Mn Vicent. El poema acumula imatges de corrupció física, malaltia i mort per construir una invectiva deliberadament grotesca. Aquest llenguatge, que avui resulta ofensiu i misogin, s’ha d’interpretar dins la tradició barroca de la caricatura i de la deformació burlesca, sense confondre’n l’anàlisi amb una adhesió als seus valors.

Mala Pasqua us dó Déu, monja corcada

bresca sens mel, trepada gelosia,

formatge ullat, cruel fisonomia,

ab més puntes i grops que té l’arada!

D’alguna fossa us han desenterrada

per no sofrir los morts tal companyia,

quan eixa mala cara se us podria

i estava ja de cucs mig rosegada.

Però si sou de vèrmens escapada

per a ésser menjar de les cucales

(que de mal en pitjor la sort vos porta),

mantinga-us Déu la negra burullada

i adéu-siau, que em par que em naixen ales

i em torno corb després que pic carn morta.

En la següent composició galant, «A un galant que donà un gerro d’aigua a sa dama», l’aigua que beu la dama sembla tenyir-se amb el color vermell dels seus llavis, comparats amb el robí. La imatge culmina en una al·lusió a les noces de Canà: així com Crist hi converteix l’aigua en vi, la boca de la dama transforma simbòlicament l’aigua amb la seva resplendor carmesina. El poema combina, per tant, l’elogi amorós, la metàfora cromàtica i l’enginy religiós característic de la poesia barroca.

De la caritat vinguí

a conseguir la finor,

puix que li he apagat l’ardor

a la que me’l causà a mi.

Quan ab son preciós robí

l’aigua ditxosa tocà,

ab sos visllums la il·lustrà

de resplendor carmesina,

fent, ab sa boca divina,

lo miracle del Canà.

I acabem amb «Epitafi a la sepultura d’un gran bevedor que morí de gota», un epitafi burlesc: un gran bevedor evita l’aigua, però mor de gota. El poema juga amb els dobles sentits de gota, aiguardent i agotà per ridiculitzar els excessos de l’alcohol.

Hic jacet lo qui cregué

ésser preservat de Gota,

puix d’aigua, sols una gota

—sinó ardent— mai la begué:

Gota l’agotà, i tragué

d’esta vall de plors i crits:

i per segles infinits

estarà sencer son cos,

que cuc no hi ha qui hi don un mos

perquè el guarden los mosquits.

La Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara dramatitza la conversió de la santa, l’enfrontament amb el seu pare, Diòscor, i el martiri final. L’obra combina el relat hagiogràfic amb recursos de la comèdia barroca, especialment les intervencions còmiques dels criats. Aquesta alternança entre solemnitat religiosa i humor popular mostra la diversitat de registres de Mn Vicent Garcia i adapta al català models teatrals associats a la comèdia nova (Rossich, 1985; Querol, 2023).

Bibliografia citada a l’article

  • AMADES, J. (1953). «Costumari català: el curs de l’any». Barcelona: Salvat.
  • GARCIA, F. V. (1622). «Sermó predicat en la Iglesia Cathedral de Gerona en les exèquies fetes a la Magestat Catholica del Rey Don Phelip Tercer». Barcelona: Hieronym Margarit.
  • GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA (2026). «Francesc Vicent Garcia i Ferrandis». Enciclopèdia.cat. Disponible a: Francesc Vicent Garcia i Ferrandis [Consulta: 21 octubre 2026].
  • QUEROL COLL, E. (2023). «Francesc Vicent Garcia, poeta barroc: vida i misteris del Rector de Vallfogona». Barcelona: Rafael Dalmau Editor.
  • ROSSICH ESTRAGÓ, A. (1985). «Francesc Vicent Garcia: assaig d’edició crítica». Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions.
  • ROSSICH, A.; QUEROL, E. (1999). «Noves dades biogràfiques del poeta Vicent Garcia». Nous Col·loquis, 3. Tortosa: Centre d’Estudis Francesc Martorell.

Fonts digitals

Obra publicada en vida

  • GARCIA, F. V. (1609). «Francesch Vicent Garcia prevere, Rector de Vallfogona, al libro y al autor». Dins: REBULLOSA, J. «Vida y milagros del divino Olaguer». Barcelona: Lucas Sánchez, núm. 108.
  • GARCIA, F. V., amb el pseudònim Gaspar Orient (1611). «A la justa poètica tinguda en Girona, en alabança del beat pare Ignasi de Loiola». Barcelona: Llorenç Déu, núms. 109 i 144.
  • GARCIA, F. V. (1615). Composicions incloses dins: DALMAU, J. «Relación de la solemnidad con que se han celebrado en la ciudad de Barcelona las fiestas a la beatificación de la madre santa Teresa de Jesús». Barcelona: Sebastià Matevad, núms. 91, 195, 203, 203 bis i 203 ter.
  • GARCIA, F. V. (1622). «Sermó predicat en la Iglesia Cathedral de Gerona, en les exèquies fetes a la Magestat Catholica del Rey Don Phelip Tercer». Barcelona: Hieronym Margarit, núm. 181.

Edicions en llibre

  • GARCIA, F. V. (1703). «La armonia del Parnàs». Barcelona: Rafel Figueró.
  • GARCIA, F. V. (1770). «La armonia del Parnàs». Barcelona: Rafel Figueró [amb peu d’impremta fals de 1700].
  • GARCIA, F. V. (1820). «La armonia del Parnàs». Barcelona: Joseph Rubió.
  • GARCIA, F. V. (1820). «Poesías jocosas y serias». Barcelona: Josep Torner.
  • GARCIA, F. V. (1840). «Poesías jocosas y serias». Barcelona: Joseph Torner.
  • GARCIA, F. V. (1845). «Poesías jocosas y serias». Barcelona: Joan Roger.
  • GARCIA, F. V. (1856). «Poesías jocosas y serias». Barcelona: Francisco Granell.
  • GARCIA, F. V. (1866). «Poesías jocosas». Barcelona: I. López Bernagosi.
  • GARCIA, F. V. (1871). «Poesías jocosas». Barcelona: I. López Bernagosi.
  • GARCIA, F. V. (1872). «Poesías jocosas». Barcelona: I. López Bernagosi.
  • GARCIA, F. V. (1887). «Poesías jocosas». Barcelona: I. López.
  • CORBELLA, R. (1889). «Mostra dels escrits del Rnt. Dr. Francesch Vicens García Rector de Vallfogona». Vich: Tipografia i Llibreria Catòlica de Sant Joseph.
  • CORBELLA, R. (1902). «Mostra dels escrits en prosa y vers del Rnt. Dr. Francesch Vicens García Rector de Vallfogona». Vich: Tipografia y Llibreria Católica de Sant Joseph.
  • CORBELLA, R. (1912). «Mostra dels escrits del Dr. Vicent García Rector de Vallfogona». Vich: Imprempta y Llibrería Ausetana.
  • CORBELLA, R. (1921). «Lo Rector de Vallfogona i los seus escrits». Barcelona: La Hormiga de Oro.
  • GARCIA, F. V. (1926). «Poesies del Rector de Vallfogona». Fulletó d’El Borinot.
  • CORBELLA, R. (1976). «El Rector de Vallfogona i els seus escrits». Barcelona: Josep Martí Morera i familiars de l’autor.
  • GARCIA, F. V. (1979). «Sonets». Edició a cura de G. Grilli. Barcelona: Edicions 62.
  • BERTRAN, P. (1982). «El Rector de Vallfogona, Francesc Vicent Garcia, i les terres de Lleida». Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs.
  • FONTANELLA, F.; GARCIA, F. V. (1985). «Teatre i poesia». Barcelona: Edicions 62; Ediciones Orbis.
  • GARCIA, F. V. (1985). «Antologia poètica». Santes Creus: Fundació Roger de Belfort.
  • GARCIA, F. V. (1987). «Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara». Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona.
  • ROSSICH, A., ed. (1989). «Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII». 2a ed. Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema.
  • GARCIA, F. V. (2000). «La armonia del Parnàs». Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona. Edició facsímil de l’edició de Barcelona: Rafel Figueró, 1703.
  • ROSSICH, A.; VALSALOBRE, P., eds. (2006). «Poesia catalana del Barroc: antologia». Bellcaire d’Empordà: Edicions Vitel·la.

Primeres edicions de textos aïllats

  • ANÒNIM (1641). «La famosa Comedia de la Entrada del Marques de los Velez en Cathaluña». Barcelona: Jayme Romeu.
  • GARCIA, F. V. (1867). «Pintura d’una dama. Décimas inéditas». La Xanfayna: calendari per 1868. Barcelona: Llibreria d’Eudalt Puig.
  • GARCIA, F. V. (1874). «Sátira de un cisat [=criat] á son amo enamorat de una dama que no’l volia». La Renaxensa, IV.
  • GARCIA, F. V. (1874). «Queixas de un galan á sa dama». La Renaxensa, IV.

Bibliografia essencial sobre l’autor

  • AMADES, J. (1938). «El Rector de Vallfogona». Barcelona: Gràfiques Calmell.
  • CORBELLA, D. (2008). «El Rector de Vallfogona i l’humor clerical català». Sant Vicenç de Castellet: Edicions El Farell. (Col·lecció Popular Llegendes, 23).
  • GARCIA, F. V. (1979). «Sonets». Edició a cura de Giuseppe Grilli. Barcelona: Edicions 62.
  • ROSSICH, A. (1987). «Francesc Vicent Garcia: història i mite del rector de Vallfogona». Barcelona: Edicions 62.
  • ROSSICH, A. (2009). «Vicent Garcia». Dins: ROSSICH, A., dir. «Panorama crític de la literatura catalana». Vol. III. Barcelona: Vicens Vives, p. 338–363.
  • ROSSICH, A. (2010). «La fortuna literària i crítica de Vicent Garcia». Dins: MIRALLES, E., ed. Del Cinc-cents al Set-cents: tres-cents anys de literatura catalana. Bellcaire d’Empordà: Edicions Vitel·la, p. 505–574.
  • ROSSICH, A. (2019). «Dos panegírics d’Andreu Rey d’Artieda (1604) i Vicent Garcia (1613) pronunciats a l’Estudi General de Lleida». Edició crítica. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.
  • ROSSICH ESTRAGÓ, A. (2022). «L’obra de Francesc Vicent Garcia i l’Acadèmia de Bones Lletres: discurs llegit el dia 10 de febrer de 2022 en l’acte de recepció pública de l’acadèmic electe Dr. Albert Rossich Estragó a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i contestació de l’acadèmic numerari Dr. Manuel Jorba. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona».
  • ROSSICH, A.; VALSALOBRE, P., eds. (2006). «Poesia catalana del Barroc: antologia». Bellcaire d’Empordà: Edicions Vitel·la.

Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-6.1 Sol i Microsoft Copilot per a Microsoft 365.

Jordi Coll Vera - 2023/2026


[1] ↑
Les investigacions posteriors d’Albert Rossich i Enric Querol, basades en nova documentació, estableixen que Mn Vicent Garcia neix en realitat a Saragossa el 22 de gener de 1579. L’any 1982 es publica Francesc Vicenç Garcia i la seva època: IV centenari del naixement del Rector de Vallfogona, 1582–1982.