Introducció

Emilia Pardo-Bazán y de la Rúa-Figueroa neix a La Coruña el 16 de setembre de 1852 i mor a Madrid el 12 de maig de 1921.

Figura central de la literatura espanyola del segle XIX, és coneguda per la seva prolífica producció literària, que inclou novel·les, més de 600 contes, assaigs i articles periodístics. Des de ben jove, mostra un gran interès per la literatura i comença a escriure obres que reflectien la seva aguda observació social i el seu compromís amb els drets de les dones. La seva primera novel·la, "Pascual López: autobiografía de un estudiante de medicina", és publicada el 1879 i marca l'inici de la seva carrera literària.

Pionera en la introducció del naturalisme a Espanya, un corrent literari que buscava retratar la realitat de manera fidedigna. Influència que es constata clarament en obres com "La cuestión palpitante", on discuteix aquest moviment literari, i en les seves novel·les "Los pazos de Ulloa" i "La madre naturaleza", considerades les seves obres mestres.

La seva obra destaca per la seva detallada descripció de la realitat i la introducció d'idees feministes en la seva època. La seva novel·la més famosa, "Los pazos de Ulloa", és un exemple de la seva habilitat per retratar la societat gallega amb un realisme cru i sense ornaments.

S’avança al seu temps en defensar els drets de les dones, especialment en l'àmbit de l'educació i la literatura. A través de la seva escriptura i el seu activisme, desafia les normes de gènere del seu temps i es converteix en un model a seguir per a altres escriptores.

La seva tasca com a crítica literària i la seva participació en el debat intel·lectual de la seva època l’estableixen com una veu autoritzada i respectada en el panorama literari espanyol.

És també pionera en l'àmbit acadèmic, convertint-se en la primera dona professora universitària a Espanya. Imparteix cursos sobre literatura moderna i contribueix significativament a la difusió del naturalisme francès.

El seu compromís amb la formació de les dones es veu reflectit en la creació de la revista " Nuevo Teatro Crítico" i la col·lecció "Biblioteca de la Mujer", que dirigeix personalment, oferint obres rellevants com "La esclavitud femenina" de John Stuart Mill o "La mujer ante el socialismo" d'August Bebel.

Emilia Pardo Bazán no només va deixar un llegat literari, sinó que també va inspirar a generacions futures a qüestionar i expandir els rols de les dones en la societat i la literatura. Va mantenir també una intensa correspondència amb altres figures literàries de l'època, com Benito Pérez Galdós, amb quí va tenir una relació amorosa entre els anys 1888-1890 ^[1].

La seva relació amb la cultura catalana és significativa. Manté correspondència amb escriptors catalans i expressa en diverses ocasions la seva admiració per la llengua i la cultura catalanes. Malgrat no escriure les seves obres en català, la seva obra ha estat traduïda i apreciada per lectors catalanoparlants.

La seva figura com a escriptora i intel·lectual segueix sent una referència en l'estudi de la literatura espanyola i en el moviment feminista. El seu llegat literari i el seu impacte en la cultura i la societat segueixen vius avui en dia.

Emilia Pardo Bazán feminista

Va ser una escriptora que podríem dir feminista. El seu pensament, reflectit a les seves obres, sobre determinades qüestions són vigents encara avui en dia. En una entrevista publicada a la revista La Esfera l’any 1914 manifesta el següent, a propòsit de les seves idees sobre el feminisme ^[2]:

“Yo soy una radical feminista. Creo que todos los derechos que tiene el hombre debe tenerlos la mujer (···).En los países menos adelantados, es donde se considera a la mujer bestia de apetitos y carga. Los hombres en España alardean de aparecer siempre preocupados por el amor de las mujeres y no puede haber mayor obstáculo que éste para el avance de la mujer; porque mantiene el estado de guerra entre el macho y la hembra de los tiempos primitivos; para que la mujer adelantase aquí sería necesario, en primer lugar, que ella quisiese, y en segundo que encontrase algún terreno preparado, alguna ayuda en el hombre también, y sin embargo, hay que reconocer que los gobiernos han hecho lo que han podido”. (El Caballero Audaz, «La Condesa de Pardo Bazán», La Esfera, 14 de febrero de 1914, p.9).

Els pensaments feministes són molt presents en l’escriptora des dels inicis de la seva obra. En una primera novel·la inacabada, “Aficiones peligrosas”, ja planteja el tema del matrimoni pactat per les familias i la manca de llibertat de la dona en matèria sentimental. La diferència d’edat entre el marit i la muller, el viejo y la niña, es planteja en altre de les seves novel·les l’any 1881, “Un viaje de novios”. A la novel·la es planteja el fracàs d’un matrimoni pactat entre una jove (Lucía) amb una posició econòmica molt sanejada i un vell xaruc, “un carcamal viejo, o calaverón arruinado”. Literalment l’escriptora li dona la volta a la situació plantejada habitualment, el cas de la dona pobre i jove que es casa amb un home de més edat i ric, “Este hombre mayor busca recomponer su situación económica con la boda con una señorita de provincias, la tal Lucía, siguiendo el pragmático consejo de un amigo, no te propongo mujer que te haga peso, sino que te traiga pesos, que te solucione la situación económica”.

Aquest plantejament havia estat, en certa manera, el seu propi matrimoni. L’any 1868 —amb 15 anys d’edat— es casa amb un jove estudiant de dret, En José Quiroga y Pérez. Personatge molt conservador, de filiació carlista. El matrimoni és pactat per les famílies i esdevé un fracàs absolut anys més tard quan el marit li planteja el dilema de “yo (el matrimoni) o la literatura” i ella escull la literatura ^[3].

La manca de llibertat i desconeixement en el tema matrimonial en les dones és un tema repetitiu en molts textos d’Emilia Pardo Bazán, ja siguin textos periodístics, assajos, entrevistes o obres de ficció. Un molt significatiu és a la seva novel·la més famosa “Los Pazos de Ulloa”. Allà es descriu cruament el matrimoni entre Don Pedro Moscoso, el senyor feudal, i la jove Nucha ^[4]:

“Casáronse al anochecer, en una parroquia solitaria. Vestía la novia de rico gro negro, mantilla de blonda y aderezo de brillantes. Al regresar hubo refresco para la familia y amigos íntimos solamente: un refresco a la antigua española, con almíbares, sorbetes, chocolate, vino generoso, bizcochos, dulces variadísimos, todo servido en macizas salvillas y bandejas de plata, con gran etiqueta y compostura. No adornaban la mesa flores, a no ser las rosas de trapo de las tartas o ramilletes de piñonate; dos candelabros con bujías, altos como mecheros de catafalco, solemnizaban el comedor; y los convidados, transidos aún del miedo que infunde el terrible sacramento del matrimonio visto de cerca, hablaban bajito, lo mismo que en un duelo, esmerándose en evitar hasta el repique de las cucharillas en la loza de los platos. Parecía aquello la comitiva postrera de los reos de muerte”.

En un article de costums de l’any 1895 sobre el costum de l’aixovar nupcial ens diu ^[5]:

“Me gustaría que sin preguntarme nada [las mujeres] se diesen cuenta de toda la suma de decepciones que pueden esconderse en tan alegres preparativos. No en vano las perlas tienen hechura y hasta reflejos de lágrimas; no en vano los diamantes brillan como las pupilas anegadas en llanto: por algo los brazaletes y los collares tan divinamente engarzados y cincelados, tan elegantes de dibujo, llevan en sus formas de argolla y de cadena una reminiscencia de antiguas servidumbres y de dominios tiránicos. Mullid el nido y dorad la jaula del ave que, así y todo, bien podrá no habituarse a su prisión. Terrible problema este del matrimonio... ¡Y tan viejo!“.

La situació de la dona en l’època

Viatjava freqüentment a París i era al corrent dels moviments feministes europeus. El tema de la igualtat de gènere la preocupava especialment. En uns apunts autobiogràfics —de cent pàgines— publicats en el pròleg de “Los Pazos de Ulloa” (1886) escriu:

“Apenas pueden los hombres formarse idea de lo difícil que es para una mujer adquirir cultura autodidáctica y llenar los claros de su educación. Los varones, desde que pueden andar y hablar, concurren a las escuelas de instrucción primaria, luego al instituto, a la academia, a la universidad, sin darse punto de reposo engranando los estudios. Ejercitarse en partir de lo conocido y elemental a lo superior, se familiarizan con las palabras e ideas que por punto general no maneja la mujer, como no maneja el florete ni la esgrima. Hoy atienden las lecciones de un profesor eminente y célebre, mañana se preparan a un examen, a una oposición, y como el púgil antes de entrar en la palestra, prueban y ensayan la agilidad y el vigor de sus miembros. Todas ventajas y para la mujer, obstáculos todos”.

En aquella època era habitual que les dones aprenguessin les quatre regles i, si eren de bona família, tocar el piano per a no desentonar en les reunions de societat, i poca cosa més, apart del catecisme i alliçonaments morals.

Tanmateix, ella va ser una dona afortunada. Va comptar amb un bon recolzament familiar, l’accés a una amplíssima biblioteca familiar amb molts llibres en francès —un tiet seu era seguidor de Voltaire— i l’ajut incondicional del seu pare que, malgrat ser un home de idees polítiques conservadores, era força lliberal en quant a la formació de la dona.

Des de ben petita s’afecciona a la lectura ^[6]:

“De mi niñez lo que le puedo decir a usted, es que a los seis años leía el Quijote asiduamente... Yo no recuerdo haber pasado en mi vida un día sin leer; y cuando por curiosidad lo indago preguntándoselo a mi madre, tampoco ella lo recuerda: puede ser que a los tres años leyese. De pequeña mi adoración era la Biblia”.

Y, en la mateixa entrevista, afegeix:

“Mi pobre padre era muy feminista y me educó en una amplia libertad de conciencia: «Mira, hija mía— me decía muchas veces,—los hombres somos muy egoístas y si te dicen alguna vez que hay cosas que pueden hacer los hombres y las mujeres no, di que es mentira, porque no puede haber dos morales para los dos sexos”.

Emilia Pardo Bazán escriptora i feminista

La primera publicació d’importància amb temàtica feminista la publica en una revista anglesa (Fortnightly Review) l’any 1889. Article que és traduït i publicat l’any següent a la revista “La España Moderna” ^[7].

En aquest article es revisa per sobre la situació de la dona en les diferents classes socials. Ens parla de la dona aristocràtica —la classe social a la que ella pertanyia ^[8]— i insisteix en que la dona no pot ser un gerro de flors, un ornament. No tenir més funció en la vida que tenir fills i acompanyar al marit.

Critica especialment les dones de la classe burgesa per haver acceptar sense lluita aquest paper des de ben joves. Protegides primer pel pare i després pel marit. Per dedicar-se únicament a activitats recreatives —pintar plats de porcellana, aprendre a bordar, etc.— treballs que, per a ella, no tenen cap interès. Tot el contrari, el seu interès sempre ha estat estudiar i formar-se intel·lectualment com a persona —fins i tot li demana al seu pare un professor per aprendre llatí—.

Quan parla de la dona treballadora és molt més amable. Considera que aconsegueix amb el seu treball una certa independència a través del seu salari. Fins i tot defensa la feina no remunerada de la dona —concretament referint-se a les dones gallegues que treballen durament la seva terra—. A la seva novel·la de maduresa “Memorias de un solterón” continua defensant la coeducació de gènere com la via més segura per aconseguir la independència econòmica, el treball digne, que permeti a homes i dones gaudir de llibertat d’elecció en tots els aspectes de la seva vida. Aquesta va ser una de les seves lluites constants.

Amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 ve a Barcelona i s’interessa per visitar la fàbrica de mitges de Can Marfà a Mataró. Una fàbrica de dones. D’allà en surt amb una molt bona opinió sobre la dona treballadora catalana ^[9]. Ella no sabia com es fabricaven un parell de mitges. Recorda com aprendre a fer mitges formava part de l‘educació de les noies, sense ni saber que s’estaven fent en telers mecànics. “La fàbrica de Mataró, m’ha demostrat que els llocs de treball continuen sent la feina del meu sexe”.

En la seva exposició “Conceptos y límites de la educación de la mujer y de la actitud profesional de esta“ en el “Congreso Pedagógico Hispano-Luso-Americano” celebrat a Madrid l’any 1892 exposa algunes de les seves idees respecte les diferencies educatives i laborals entre l’home i la dona ^[10].

“Aspiro señores, a que reconozcáis que la mujer tiene un destino propio; que sus primeros deberes son para consigo misma, no relativos o dependientes de la entidad moral de la familia que en su día podrá constituir o no constituir; que su felicidad y dignidad personal tienen que ser el fin esencial de su cultura, y que por consecuencia de ese modo de ser de la mujer, está investida del mismo derecho a la educación que el hombre, entendiéndose la educación en el sentido amplio de cuantos pueden atribuírsele (···l’educació de la dona és ) deficiente, casi nula, (···) es preciso extenderla y elevarla hasta los mismos límites de la del hombre”. ^[11]

Li preocupava també molt que en un país catòlic i de tradició catòlica es permetia, segons la seva opinió, que a la dona soltera que no entrava en un convent i sense instrucció ni medis econòmics arribava un moment en que la única sortida que li quedava era la prostitució. Tema que apareix sovint en els seus articles.

Emilia Pardo Bazán aposta per una educació mixta, la coeducació, com a medi necessari, però no suficient, per assolir la igualtat entre l’home i la dona. S’enfronta obertament als autors del segle XIX que creien encara en la inferioritat intel·lectual de la dona respecte l’home per la seva condició biològica. ^[12]

Creu fermament que la llibertat i la independència de les dones s’havia de conquerir amb el seu propi esforç, rebel·lant-se contra els models tradicionals establerts durant segles que les lliguen a l’àmbit domèstic.

“Si este fuese sitio para dar consejos yo no me cansaría nunca de repetir a la mujer que en ella misma residen la virtud y fuerza redentora. Más que nuestros discursos y nuestros estudios nos ha de sacar a flote el ejercicio de nuestra propia voluntad y la rectitud de nuestra línea de conducta. La mujer se cree débil, se cree desarmada, porque todavía está bajo el influjo de la idea de su inferioridad. Es gravísimo error: la mujer dispone de una fuerza incontrastable y basta con que se resuelva a hacer uso de ella sin miedo”.

En la seva opinió, el problema principal era la consideració errònia i discriminatòria que condicionava, i condiciona encara, la vida de la dona. L’obligació de ser esposa i mare, la perpetuadora de l’espècie. No ser considerada en sí i per a sí. ^[13]

“ (···) aspiro señores a que reconozcáis que la mujer tiene un destino propio (···)”

Treballadora incansable, Emilia Pardo Bazán va ser una activista política, social, feminista de la seva època. No tenia por a cap enfrontament dialèctic i era nomenada, irònicament, “la imprescindible doña Emilia”. És notable que el dia 13 de maig de 1921, un dia després de morir, apareixien encara articles seus en premsa. La prova de que va treballar fins a l’últim alè.

Respecte al moviment feminista, pensava ella que les dones eren corresponsables de la seva situació, per manca de solidaritat, per manca de lluita personal, ... ^[14]

En els diferents articles sobre la dona, fa moltes reflexions sobre la formació i les característiques del moviment feminista i s’interessa molt per les publicacions que l’impulsen i el divulguen per Europa. En particular pel moviment feminista francès.

Argumenta sovint que el feminisme no és una moda ni un moviment passatger que defensa qüestions minoritàries, sinó un moviment que defensa els drets del 50% de la humanitat. A més, és la única conquesta de la humanitat, la més transcendental, obtinguda pacíficament, sense vessar sang, només amb la paraula, el llibre i l’instint de justícia, que dormit des de fa tants segles, combatut per tantes i tan arrelades preocupacions, es desperta poc a poc. Un moviment que ha estat sempre pacífic, mentre que moltes altres revolucions han estat cruentes. Pau, calma, raó, paciència, constància, han estat les armes del moviment feminista, de la dona en general.

El paper de la dona en la societat

Queda doncs clara la seva preocupació per la formació de la dona, per l’educació en general. Va iniciar molts projectes en aquest sentit. Projectes que sovint no varen ser prou recolzats per les dones de la seva època o la resta de la societat.

Un dels seus projectes va ser la creació i el finançament de la “Biblioteca de la Mujer” (1892-1914) amb l’objectiu de difondre a un públic femení les idees progressistes relacionades amb els drets de la dona. Allà es publiquen les primeres traduccions espanyoles de “La esclavitud femenina” (The Subjection of Women, 1869), de John Stuart Mill o “La mujer ante el socialismo” (Die Frau und der Sozialismus, 1879), d’August Bebel. Recupera també, entre d’altres, una obra de María de Zayas, una obra de Juan Luis Vives, “Instrucción de la mujer cristiana”.

També va crear, amb ella coma única redactora, la revista mensual “Nuevo Teatro Crítico” (1891-1893), amb l’intent de demostrar que una persona sóla podia provocar canvies socials si s’ho proposava.

Altre tema important en la seva vida va ser el de l’ingrés de les dones en l’Acadèmia. Les dones no en tenien accés, com tampoc tenien el dret del sufragi i molts altres. Ella personalment volia ser acceptada com acadèmica, i en tenia mèrits més que suficients. Ho va intentar dos cops i no va ser acceptada, per ser dona.

Voler entrar en l’Acadèmia l’exposava a més a una gran quantitat de crítiques i comparacions despectives dels acadèmics. El propi Menéndez Pelayo era un misogin, segons ell “las mujeres tienen los cabellos largos y las ideas cortas”. O també, a Madrid la nomenaven “el 14”, el número d’un tramvia que “pasa por lista (el carrer Alberto Lista) i no llega a hermosilla” (Hermosilla és un carrer de Madrid).

Va recolzar en més d’una ocasió, sense èxit, l’entrada de Concepción Arenal. L’únic gran novel·lista que la va recolzar va ser Benito Pérez Galdós, que també havia tingut moltes dificultats en ser acceptat com acadèmic, i les males llengües deien que la recolzava per mantenir una relació amorosa amb Emilia Pardo Bazán.

La primera dona en entrar en l’”Academia de la Lengua Española” va ser Carmen Conde. Va ocupar la lletra "K" l’any 1978 a la mort de Miguel Mihura.

Altre de les seves batalles va ser la discriminació de la dona davant la justícia. Tant el dret civil com el dret penal eren discriminatoris respecte la dona.

“ (···) la mujer no hace las leyes, ni puede siquiera designar al que las ha de hacer, pero las sufre de lleno sin atenuaciones. La penalidad es para ella igual en todo caso y mayor que el varón en algunos casos. Así se entiende la justicia”.

Manifesta una posició molt crítica sobre al matrimoni. Aquest fa la dona totalment dependent, primer del consentiment del pare per poder-se casar i després del marit, l’únic que podia autoritzar qualsevol activitat de la vida quotidiana de la seva dona.

“La hija de familia, aunque sea mayor de edad, no puede salir de su casa sin licencia del padre, como no sea para tomar estado, y por estado se entiende sólo el matrimonio. La condición de la mujer casada es peor que la de soltera, no puede hablar, escribir, poseer, relacionarse con sus padres, protegerlos, ni aceptar siquiera herencia de ellos, si el marido lo prohibiese. La poligamia se haya implícitamente tolerada en el código penal, pues el amancebamiento del marido no constituye delito, sino por su excepción”.

A l’article 105 del Codi Civil de 1889 es diu literalment, com a motiu de divorci, “El adulterio de la mujer, en todo caso, y el del marido cuando resulte escándalo público o menosprecio de la mujer (···).”

Respecte al maltractament i la violència de gènere, introdueix el concepte de “mujericídio”.

“(···) cuando además se considera desde fuera un matrimonio aparentemente feliz (···) ese siniestro atormentador que ejerce de verdugo tantos años a la sordina en la sombra sagrada de los lares domésticos, al amparo de la sociedad, que le entrega la esposa al esposo, suponiendo y dando por hecho que la entrega a un protector, a un compañero, y sancionando el matrimonio, no se atreve a asomarse siquiera a la puerta del domicilio, dentro del cual, sobre seguro y en secreto, se consuma diariamente el atentado infame”.

La revista “La Ilustración Artística” (1901) s’editava al carrer Aragó (Barcelona) on ara és la Fundació Tàpies. En aquesta revista, ella era l’escriptora no catalana amb més publicacions, una cada 15 dies, on parlava de temes molt variats. Era una revista de gran format en la que es comentaven temes musicals, societat, necrològiques, etc. Tenia moltes il·lustracions i tractava principalment temes d’art i literatura. Aquí és on Emilia Pardo Bazán denúncia els assassinats de dones:

“Siguen a la orden del día los asesinatos de mujeres. Han aprendido los criminales que eso de la pasión es una gran defensa prevenida y por la pasión se sale a la calle libre y en paz de Dios y no se descuidan en revestir de colores pasionales sus desahogos mujericidas”.

Els arguments de la mena de “la maté porque era mía” són encara avui en dia tràgicament d’actualitat. En certa manera perquè es perpetua la idea de que la dona és una propietat de l’home.

“El que acecha, dice ella, al paso a una mujer, la atraviesa al corazón o la degüella y después alega que la quería, que la adoraba, que no podía vivir sin ella, precisamente a ese hay que aplicarle todo el rigor de la ley, porque además de criminal es un cobarde”.

Denuncia i lamenta també que els motius passionals es consideressin un atenuant.

“Si en esto ven los señores del jurado, o sea, en el hecho de que la quería, si en esto ven los señores del jurado y los magistrados un motivo de interés y de conmiseración, una causa de indulgencia haya ellos. Yo veo razón de indignidad y de severidad”.

Segons ella el mujericídio sempre s’hauria de castigar més durament que l’homicidi.

“¿No son los hombres nuestros amos?, se pregunta, no son nuestros protectores, los fuertes, los poderosos, si el abuso de poder no es circunstancia agravante, cuando matan a mansalva a la mujer no debería exigírseles más estrecha cuenta y sin embargo los anales de la criminalidad abundan en mujericidios impunes, muchas veces por razones especiosas, mejor dicho, por sofismas que sirven para alentar el crimen”.

També en aquesta mateixa revista comenta la noticia sobre tres homes que havien atacat a una jove modistilla a Madrid:

“(···) la modistilla carecía de trabajo, tenía que salir a ganarse la vida como fuera, y en una nación católica por excelencia deberíamos preocuparnos, y no sería una preocupación baladí, de que una mujer que desea y necesita trabajar no encuentre en qué ni dónde, salvo si se dedica, como he señalado antes, a la prostitución”.

En molts dels seus contes es planteja l’argument de la violència contra les dones.

Emilia Pardo Bazán, dona viatgera

Tenia una formació molt afrancesada. De petita va rebre, a la Coruña, la formació clàssica de les dones de l’època. Posteriorment, quan el seu pare es trasllada a Madrid per raons polítiques, estudia en un liceu francès. Llegia i parlava, per tant, el francès amb correcció. Es va interessar a més per diversos idiomes i va iniciar la lectura dels grans autors de cada país en la seva llengua original. Va visitar professionalment París en diverses ocasions a més d’altres països. Era doncs molt al corrent de les tendències culturals i dels costums europeus.

Com ja s’ha dit abans, era una viatgera incansable. Va estar al dia de la moda i els costums dels països que va visitar, especialment de la moda de París. ^[15]

El seu interès per la moda no era únicament l’interès d’una dona acomodada, que també. La principal preocupació era al voltant de la tirania que imposava la moda a les dones. Li horroritzava que les dones fossin dins el teatre amb barret, perquè deia que molestava a les persones dels seients del darrera. També era contrària als vestits de llarg, que arrossegaven per terra, sovint amb una cua, recollint tots els gèrmens i la brutícia del terra, a més de ser incomodíssim. Defensa així la faldilla-pantaló, quelcom escandalós en l’època.

Publica també, a “La Ilustración Artística” ^[16] un article sobre l’hàbit de fumar tabac en relació al sexe de qui fuma.

“ (···) leo en un diario que una mujer ha sido detenida por el grave delito de fumar desvergonzadamente donde estaban fumando también, por lo visto, con mucha vergüenza y dignidad, varios hombres. Entre otras cuestiones, añade el diario que la mujer al ser objeto de medida tan rigurosa, o sea, de que se la multara, se le acusara de grave delito, prorrumpió en denuestos e invectivas. Sin duda, la muy torpe, no comprendía bien por qué en ella constituía delito lo que en los varones no”.

Sempre era mal vist que la dona sortís del considerat rol domèstic. La dona era “el ángel del hogar”. El seu paper era cuidar dels fills i de la família. Qualsevol altre aspecte, ja sigui practicar esport, viatjar soles, la roba, etc. era susceptible de discriminació.

La dona, el món laboral i la política

Emilia Pardo Bazán va voler tenir independència econòmica des de molt jove. Era molt conscient de que la llibertat, la veritable independència de la dona depenia directament del seu salari. En aquest sentit ja s’ha comentat abans que denuncia sovint el fet de la manca d’accés de la dona a una bona formació que li permeti una feina digna i ben remunerada.

Parla en diversos articles sobre les dones del medi rural, en condicions duríssimes. En particular de les dones de Galicia, la seva terra natal, dins una estructura que considera matriarcal.

Rosalia de Castro va dir un cop que a Galícia hi ha “Viúdas de vivos e mortos” ^[17]. La dona es quedava sola amb la cura dels fills, la casa, el bestiar, ... Galicia és doncs terra de dones lluitadores.

Quan parla de la polèmica generada quan a França s’autoritza les dones a formar part de la judicatura o de la política, escriu:

”(···) yo he visto a las mujeres en mi tierra segando, cavando, cargando el carro, pisando el tojo, juntando estiércol, trabajando en obras públicas, chapuzadas en el agua hasta el muslo, partiendo piedras sin que nadie les preguntase si estaban encintas, o sea, si estaban embarazadas o lactando. Particularidad que tanto preocupa a los que se aterrorizan ante la hipótesis de que una diputada llevase en su seno un animado germen de humanidad. (···) todo esto pueden hacerlo las mujeres, o sea, todos esos trabajos, pueden hacerlos las mujeres con absoluta libertad. Y ni se hunde el firmamento, ni tiemblan las esferas interrumpiendo su armonioso giro. Lo que haría rasgar el velo del templo y abrirse en los peñascos grietas atroces, sería que una mujer se sentase en una oficina a despachar expedientes, o en la sala de sesiones de un ayuntamiento a deliberar”.

Respecte al sufragi universal, Concepción Arenal opinava que abans era necessari que les dones fossin ben formades per poder tenir un criteri ideològic propi per tal de no ser controlat el seu vot pels familiars de sexe masculí. Emilia Pardo Bazán en discrepava d’aquesta opinio .

“Bien, existiendo el jurado, funcionando normalmente, ¿cómo se puede excluir de él a la mujer? (···) hay delitos y crímenes que el hombre por instinto y sin mala intención juzga apasionadamente siempre, porque afectan al sexo, a los privilegios que el varón se arroga, a sus preocupaciones hereditarias, etc. Hace falta oír a la otra parte, es necesario que la mujer tenga voz y voto. (···) Sí, tienen razón los propagandistas de la vecina república (França) en el jurado hace falta, mucha falta, la representación del medio género humano, hasta hoy juzgado, sentenciado y ejecutado por el otro medio”.

“Libertad de enseñanza, libertad de cultos, derecho de reunión, parlamentarismo, sirven para que media sociedad (la masculina) gane fuerzas y actividad a expensas de la otra media femenina”.

Emilia Pardo Bazán no era de cap manera socialista. Era una dona acomodada de formació intel·lectual universal i ment oberta, malgrat venir d’una família catòlica i conservadora. No té cap por de jutjar i opinar sobre cap corrent i/o tendència cultural, política o intel·lectual del seu temps. Entre elles, la dona i el socialisme: “ (···) tengo que confesar que el gran impulso a favor de la mujer lo dan en todos los países los socialistas”; o el sobiranisme català, quan opina que en les nacions més desenvolupades és on la dona gaudeix de més drets: “ (···) en Inglaterra, Suecia, Noruega o Dinamarca, la situación de la mujer ha mejorado mucho. Sin embargo, Turquía o España, países calificados de decadentes, la mujer no progresa. No solo por las leyes discriminatorias, sino sobre todo por la estrechez y el machismo de las costumbres”.

En un article de La Ilustración Artística escriu:

“Y es que en España me acomete, respecto a esta cuestión (els drets de la dona), algo como acceso de pereza y fatalismo. ¡Vivimos, particularmente en esto, tan atrasados! ¡Sería tan dificultoso romper nuestra costra de incultura, modificar nuestro criterio, propiamente musulmán en cuanto se refiere a la mujer! Y al mismo tiempo, ¡por ahí fuera van las cosas tan deprisa”!

I, ja l’any 1914, en plena maduresa, diu, en l’entrevista del Caballero Audaz citada anteriorment:

“Creo que hay una relación directísima entre los derechos y privilegios concedidos a la mujer y el estado de cultura de las naciones. Este aserto es muy fácil de demostrar, pues está al alcance de la inteligencia más miope, el observar que los países más adelantados en instrucción pública y en moralidad son Suecia, Noruega, Dinamarca y Finlandia y es donde la mujer se halla al nivel del hombre, donde hay diputadas y demás; en cambio en los países menos adelantados, es donde se considera a la mujer bestia de apetitos y de carga. No tenemos más que volver los ojos a Marruecos”.

Potser no ha avançat tot tant com voldríem...

I acabem amb un dels seus pensaments i el dibuix de Gamonal en la necrològica publicada a La Esfera poc després de la seva mort, el 12 de maig de 1921.

“Vivir es tener opiniones, deberes, aspiraciones e ideas”.

Referències

• “Crónicas ligeras. Vistas”. La Época (Madrid. 1849). 3/7/1895, n.º 16.202, p. 1.
• Blanca Paula Rodríguez Garabatos. Moda de la Belle Epoque e indumentaria en la obra de Emilia Pardo Bazán. Universidade da Coruña. Tesis doctoral 2019. Director: José María Paz Gago.
• Emilia Pardo Bazán a Benito Pérez Galdós: «Te como un pedazo de mejilla y una guía del bigote». Luis Pousa. La Voz de Galicia.
• Emilia Pardo Bazán. “La mujer española”. La España Moderna, Revista IBERO-AMERICANA, año II, num. XVII, mayo 1890, pp. 101-113.
• Emilia Pardo Bazán. Algo de feminismo y otros escritos combativos. Selección, introducción y notas de Marisa Sotelo Vázquez. Alianza Editorial. 2021.
• José Manuel González Herrán. Emilia Pardo Bazán y el naturalismo. Universidad de Santiago de Compostela.
• La Esfera. Año I. Num. 7. 14 de febrero de 1914
• Los artículos feministas en el Nuevo teatro crítico de Emilia Pardo Bazán (ua.es)
• Viúdas de vivos e mortos. María Jesús Ruiz. CaoCultura, 29 de maig de 2020

Jordi Coll Vera - 2024