Introducció
En aquest article es tractarà: què és la fibra, tipus i funcions; les fonts de fibra de la dieta; el seu consum recomanant; i els seus beneficis per a la salut.
La fibra alimentària
A la pàgina web de la Generalitat de Catalunya: Els aliments rics en fibra, beneficiosos per a la salut, es defineix la fibra dietètica com:
style="margin-left:40px; margin-right:40px;">“El conjunt de substàncies que formen part de l’estructura interna dels aliments d’origen vegetal. Es troben a les llavors, la fruita, la fruita seca, les verdures, les hortalisses, els llegums i els cereals (especialment en els integrals).”
Des del punt de vista nutricional la fibra és un material no digerible. El sistema digestiu humà no és capaç d'absorbir-la i, per tant, augmenta considerablement el volum de residus a l’intestí.
La fibra no aporta cap mena d’energia, no té cap poder calòric. S’elimina tal qual s’absorbeix.
Què és la fibra alimentària?
A la imatge següent [1] es mostra l'estructura típica d’una cèl·lula vegetal.
S’observa que conté grànuls de midó, com a dipòsits energètics, que són en gran part digeribles i fibres, solubles i insolubles, a la paret cel·lular, no digeribles.
En un gra de cereal [2] hi podem observar que, a cadascuna de les seves estructures diferenciades (segó, endosperma i germen) hi trobarem també diferents tipus de fibra alimentària.
Dins un mateix vegetal hi podrem trobar doncs molts tipus diferents de fibra. De manera que podrem classificar-los segons les seves propietats o característiques pròpies, segons diferents criteris.
Un criteri de classificació podria ser el següent [3] :
Pot ser soluble en aigua o no ser-ho (soluble/insoluble); incorporar o no l’aigua a les seves estructures (viscosa/no viscosa); pot ser fermentada o no per la microbiota intestinal (fermentable/no fermentable). Aquesta última característica és el que fa que actuï com a prebiòtic. Concepte que es tractarà més endavant.
És doncs molt difícil saber exactament quin tipus de fibra conté cada aliment que ingerim.
A la següent imatge [4] podem observar un gràfic tridimensional de la distribució dels diferents tipus de fibra segons els tres paràmetres de classificació, des del punt de vista fisicoquímic i funcional:
Al ser un gràfic tridimensional, es disposa de tres eixos: solubilitat, viscositat i fermentabilitat. S’observen quatre grups ben definits: la fibra insoluble, no viscosa i no fermentable (color palla); la fibra amb característiques intermèdies (color blau); la fibra soluble, viscosa i fermentable (color carn); i la fibra soluble i fermentable però no viscosa (color poma). Aquests dos últims grups serien els que englobaríem dins la fibra prebiòtica.
Altre criteri de classificació podria ser el de la mida de la fibra alimentària, tal com es mostra a la següent imatge [5] :
La fibra més favorable és la del grup central (color lila), amb una mida entre 3 i 9 unitats, que pot ser millor aprofitat per part de la microbiota. Les fibres de mida més llarga no són aprofitades per la microbiota.
Segons el criteri inicial de classificació, podrem fer doncs el següent esquema:
A l’esquema, són de destacar els compostos altament fermentables per la microbiota i que, per tant, els serveixen d’aliment. Són els nomenats prebiòtics, anteriorment citats.
Els terme “prebiòtic” va sorgir ja fa una vintena d’anys i que s’ha anat redefinint amb el temps. La darrera definició consensuada és la de l’any 2017: “un prebiòtic és un substrat que és utilitzat selectivament pels microorganismes de l'hoste, conferint així un benefici en la salut [de l’hoste]” [6].
La fermentació intestinal, per part de la microbiota presents a la capa mucosa, produeix àcids grassos de cadena curta, vitamines K i B, i facilita l’intercanvi de ions. Tot plegat afavoreix la digestió i l’assimilació dels nutrients, al mateix temps que segellen la unió entre les cèl·lules de l’epiteli de la barrera intestinal, defensant-nos de possibles.
El cuinat i la digestió prèvia exposa la fibra vegetal i la fa assimilable per la microbiota. Els productes estrella són els àcids grassos de cadena curta (Short Chain Fatty Acids, SCFA):
Els SCFAs són una important font d’energia per a les cèl·lules de l’epiteli intestinal, on hi modulen la seva proliferació, diferenciació i altres funcions. Tenen, per tant, un gran impacte en aspectes com la motilitat intestinal o la eficàcia de la barrera intestinal. En particular el butirat, té també una important funció moduladora de la immunitat intestinal. Tenen també propietats protectores contra el desenvolupament de diabetis i malalties oncològiques i han mostrat efectes antiinflamatoris amb possible aplicació al tractament de la malaltia d'Alzheimer i l'artritis, així com la insuficiència cardíaca. A més actuen com antimicrobians que mantenen l'equilibri de la microbiota i prevenen la proliferació de patògens [7].
Els principals SCFAs són el butirat, l’acetat i el propionat. Vegem-ne amb una mica de detall l’acció de cadascun:
Els àcids grassos de cadena curta (SCFAs, per les sigles en anglès), com el butirat, l'acetat i el propionat, tenen un paper fonamental en la salut del budell i en el manteniment de l'homeòstasi del cos. Són el resultat principal de la fermentació dels carbohidrats no digeribles (fibres dietètiques) per la microbiota intestinal. A continuació, es detalla l'acció de cadascun d'ells al budell:
- Butirat
- Energia per als colonòcits: És la font d'energia preferida per a les cèl·lules epitelials del còlon, afavorint la seva proliferació i reparació.
- Efecte antiinflamatori: Redueix la inflamació al còlon mitjançant la modulació de vies inflamatòries i la inhibició de la producció de citocines proinflamatòries.
- Estabilització de la barrera intestinal: Estimula la producció de mucina i proteïnes d'unió estreta (tight junctions), que reforcen la integritat de la barrera intestinal.
- Regulació epigenètica: Actua com un inhibidor de les histona deacetilases (HDACs), modulant l'expressió gènica i promovent efectes beneficiosos sobre el metabolisme cel·lular i la inflamació.
- Acetat
- Producció d'energia: Es distribueix a través del torrent sanguini per ser utilitzat com a substrat energètic per diversos teixits, inclòs el fetge, el cor i el múscul.
- Creixement de bacteris beneficiosos: Pot servir com a substrat per a altres membres de la microbiota, contribuint a la simbiosi microbiota intestinal.
- Participació en la lipogènesi: En el fetge, pot ser precursor per a la síntesi de lípids, encara que el seu excés podria contribuir a l'acumulació de greix.
- Influència sobre el sistema immunitari: Modulació de les respostes immunitàries mitjançant interaccions amb receptors com el GPR43 i GPR41 presents en cèl·lules immunitàries.
- Propionat
- Efecte antimicrobià: Pot inhibir el creixement de patògens intestinals mitjançant l'acidificació del lumen intestinal.
- Modulació del metabolisme hepàtic: És transportat al fetge, on participa en la gluconeogènesi (producció de glucosa a partir de precursors no glucídics).
- Regulació de la sacietat: Actua sobre receptors en el budell (com el GPR43), contribuint a la secreció de hormones com la GLP-1 i PYY, que regulen la sacietat.
- Activitat antiinflamatòria: Com el butirat, contribueix a reduir la inflamació local i sistèmica.
- Accions comunes:
- Regulació del pH intestinal: Tots tres SCFAs contribueixen a mantenir un pH adequat, afavorint una microbiota intestinal equilibrada i dificultant el creixement de microorganismes patògens.
- Interacció amb receptors específics (GPR41, GPR43, GPR109A): Aquestes interaccions regulen diverses funcions com la inflamació, el metabolisme i la resposta immune.
- Promoció de la motilitat intestinal: Estimulen el moviment del budell, contribuint a un trànsit intestinal saludable.
Els SCFAs són claus per al manteniment de la salut intestinal i l'homeòstasi sistèmica, reforçant la importància d'una dieta rica en fibres per a la seva producció.
A la taula següent [8] es mostren els efectes saludables de diferents prebiòtics:
La fibra i els seus efectes beneficiosos sobre la salut humana és també de l’interès de la indústria alimentària, que intenta comercialitzar prebiòtics obtingut en processos industrials com a suplements dietètics [9] , segons el següent esquema adaptat:
Tanmateix, els prebiòtics que ens interessen ara no són els prebiòtics industrials sinó els produïts de manera natural per la digestió de la fibra alimentària.
Fonts principals de fibra alimentària
Al tríptic informatiu de la Generalitat de Catalunya indicat a l’inici d’aquest article es pot observar la següent taula:
En primer lloc hem de tenir en compte que no hi ha cap aliment que disposi de tots els tipus de fibra saludable. La dieta ha de ser doncs variada, amb aliments de tota mena amb tota mena de fibra alimentària. A la taula anterior podem observar que els llegums són l’aliment més ric en fibra dels presents, amb diferència. També s’observa que els aliments integrals són més rics en fibra que els que no ho són.
A la taula s’indica que la ingesta diària recomanada de fibra és de 25 g, fita gens fàcil d’aconseguir en les dietes actuals. Segons l’EUFIC (The European Food Information Council):
Segons l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA) un exemple per arribar a la dieta alimentària recomanada en fibra podria ser el següent:
La nostra dieta habitual és prou rica en fibra alimentària?
Segons l’Institute of Medicine (IOM) [10] la ingesta diària recomanada de fibra alimentària, segons l’edat i el sexe és la que recull el següent quadre:
Un lleuger augment en la ingesta de fibra alimentària pot comportar una disminució notable del risc de patir patologies importants. Per exemple, la taula següent ens mostra la disminució del risc respecte ingerir de 25-29 g respecte a 15-19 g de fibra al dia, en diferents patologies objecte d’estudi [11]:
Consumim habitualment la ingesta recomanada de fibra alimentària? La resposta és clarament que no. Segons Julie Miller Jones [12] un rànquing per països del món és el següent:
La Fundación Española de Nutrición (FEN) desenvolupa l’estudi ANIBES. Un ampli i modern estudi científic sobre enquestes d’alimentació i nutrició sobre una mostra representativa de la població resident a España. A una de les seves publicacions [13] es recullen les dades següents sobre la font de fibra alimentària en la dieta:
Sobre una mostra de 1013, homes, 996 dones, 126 nens i 87 nenes.
Sobre una mostra aleatòria de 206 individus.
L’estudi demostra una ingesta insuficient de fibra entre la població adulta espanyola. Les principals fonts alimentàries de fibra varen ser els grans i farines, seguit de les verdures i hortalisses, les fruites i els llegums. S’observa també una associació entre la ingesta de fibra l’excés de pes corporal i la obesitat abdominal en gairebé tota la mostra. Encara que es necessiten estudis addicionals per a confirmar-ho.
Els llegums com a font prioritària de fibra en la dieta
Observant els resultats de l’estudi ANIBES, seria interesant augmentar la ingesta de llegums en la nostra dieta, un tipus d’aliment excel·lent i molt ric en fibra alimentària d’alta qualitat.
De l’any 1950 a l’any 2000 es constata en la població espanyola un consum de llegums en la dieta disminuït en un 75%. Eren un hàbit de consum molt present en la nostra dieta que, progressivament, s’ha anat abandonant i que seria molt necessari recuperar.
A l’informe del consum alimentari a Espanya de l’any 2023 [14] s’observa que l’únic consum de llegums que creix respecte l’any anterior és el consum de cigró.
Per grups d’edat es constata que el consum és força correcte en la població adulta de més de 35 anys i molt per sota en la població de gent jove.
Per Comunitats Autònomes, la que més en consumeix és Catalunya, seguida d’Andalusia i la Comunitat de Madrid.
Hi ha, per tant, un comportament alimentari diferencial segons els lloc de naixement i infantesa. Conservant-se els costums alimentaris familiars.
Els aliments enriquits en fibra
La preocupació pel baix consum de fibra en la població ha arribat als mercats en forma de productes alimentaris enriquits de manera industrial amb fibra. En particular, els làctics i els dolços, en particular les galetes. Fet que anuncien els fabricants, de manera ostentosa, en els seus envasos.
S’anuncien enriquits en 3-6 g de fibra per cada 100 g de producte. Les quantitats autoritzades per la European Food Safety Authority (EFSA), l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària).
La normativa de la Unió Europea (UE) que regula l'addició de fibra alimentària als aliments està principalment establerta pel Reglament (CE) núm. 1925/2006, que tracta sobre l'addició de vitamines, minerals i certes altres substàncies als aliments. Aquest reglament estableix els requisits i condicions sota els quals es poden afegir aquestes substàncies, incloent-hi la fibra alimentària, per garantir la seguretat i la informació adequada als consumidors [15].
L’ideal però és que els aliments siguin ja enriquits de manera natural i, en aquest sentit, el millor és acostumar-nos a menjar aliments integrals i/o afegir aliments rics en fibra als nostres menús habituals. Per exemple, com ens proposa la web MDAnderson.org, de la Universitat de Texas:
Efectes saludables de la fibra alimentària
Tal com ja s’ha comentat anteriorment, una ingesta adequada de fibra alimentària pot tenir efectes saludables sobre patologies tan diverses com: síndrome de colon irritable, càncer colorectal, diverticulosis, hemorroides, ictus, malalties coronàries, sobrepès, diabetis, ...
- Cel·lulosa. Estructura de cadenes lineals d'unitats de glucosa amb enllaç beta-1, 4 glicosídic. Present en cereals, llegums, fruits secs. Incrementa el volum de la femta i estimula el peristaltisme intestinal.
- Hemicel·lulosa. Estructura similar a la cel·lulosa, amb xilosa, galactosa, manosa i ramificacions de sucre d'arabinosa. Present en cereals, parets cel·lulars de fruites i verdures. Efecte saludable divers, segons la font; barreja de propietats insolubles, solubles i viscoses.
- Lignans. Polímer complex d'alcohols aromàtics. No és un polisacàrid. Present en cereals, parets cel·lulars de les plantes. Incrementa el volum de la femta i estimula el peristaltisme.
- Gomes. Espina dorsal de manosa amb ramificacions laterals de galactosa. Present en llegums i fruits secs. Efectes reductors de colesterol i glucosa, digestió i absorció lentes, fermentació per microbiota.
- Pectina. Àcid poligalacturònic, espina dorsal d'unitats d'àcid D-galacturònic substituïdes amb arabinans, galactina, ramificacions laterals d'arabinogalactina. Present en la pell de fruita, llegums i remolatxa. Efectes reductors de colesterol i glucosa, digestió i absorció lentes, fermentació per microbiota.
- β-glucans. Espina dorsal lineal de beta-D glucosa amb enllaç beta-1,3 glicosídic. Present en cereals i grans, llevats, fongs i bacteris. Efectes reductors de colesterol i glucosa, fermentació per microbiota.
- Inulina. Espina dorsal de residu beta 1-2 fructà, sovint amb unitats de glucosil com a terminacions. Present en l’arrel de xicoira, ceba i cereals. Reducció de la concentració de triglicèrids, fermentació per microbiota.
- Psyllium. Heteroxilans amb espina dorsal d'enllaç 1:4, 1:3, ramificacions laterals d'arabinosa, xilosa, galactosa i ramnosa. Present a la saragatona de l'Índia (Plantago ovata). Efectes reductors de colesterol i glucosa, efectes formadors de femta.
- Oligosacàrids. β-fructooligosacàrids (FOS), α i β-galactooligosacàrids (GOS). Polímers derivats de polisacàrids per hidròlisi. Fermentació per microbiota.
- Midó resistent (RS1-5). Enllaços alfa-1,4-D-glucà. Present en cereals, llegums, fruites. Reducció de colesterol i glucosa, fermentació per microbiota.
Efectes saludables de la fibra alimentària sobre el tracte gastrointestinal
- Estimula la salivació i retarda el buidat gàstric.
- Redueix la velocitat d’absorció d’alguns nutrients. Aspecte especialment interesant en el cas de la glucosa en persones diabètiques.
- Prevé o tracta el restrenyiment al regular la velocitat del trànsit intestinal.
- Efecte prebiòtic en la microbiota intestinal, prevenint el càncer de colon.
En aquesta imatge de la revista Nature [16] es resumeixen els beneficis anteriors. La imatge mostra el procés de digestió de les fibres dietètiques, que es divideix en tres fases principals: la fase oral, la fase gàstrica i la fase intestinal, incloent-hi l'intestí prim i el còlon.
La fibra no digerida ni fermentada absorbeix aigua al colon i contribueix a l’augment de la massa i el volum fecals, afavorint els moviments peristàltics del budell i la defecació de la femta. Prevenint així l’estrenyiment i la formació de diverticles i/o hemorroides. Alhora que disminueix el temps que la femta és al budell retinguda (afavoreix el trànsit intestinal i l’eliminació de tòxics).
La fibra afavoreix doncs la defecació, prevenint l’estrenyiment al disminuir el trànsit intestinal i humidificar la femta, el que evita que sigui compacta, densa i dura.
L’estrenyiment és, a més de l’edat, la causa principal de l’aparició de diverticles en el colon i d’hemorroides en el recte.
Generalment, la paret del colon és suau. Un diverticle és la formació d’una bossa voluminosa irregular en la paret del colon. Són comuns, especialment a partir dels 50 anys d’edat i la diverticulosis, quan hi ha força diverticles, no és una malaltia. Quan els diverticles s’inflamen, sovint per una infecció, causen dolor intens, febre, nàusees i canvis en els hàbits de defecació. Aleshores es parla d’una diverticulitis, que pot requerir atenció hospitalària.
Altra problema que es presenta sovint associat a l’estrenyiment crònic són els hemorroides. Amb una prevalença aproximada al 25% de la població adulta. Es tracta de varius o dilatacions permanents de les venes hemorroidals del plexe superior (hemorroides internes) o inferior (hemorroides externes), o d’ambdós. Es classifiquen del grau I al IV, per ordre creixent de gravetat.
Segons l’escala de Bristol [17], la manca de fibra i l’estrenyiment es poden detectar segons l’aparença de la femta.
Una malaltia greu associada al colon és la carcinogènesi colorectal.
El consum adequat de fibra afavoreix la disminució i l’efecte dels possibles tòxics produïts durant els procés de la digestió, el que pot ajudar a disminuir la prevalença del càncer colorectal.
La ingesta de fibra també afecta als nivells de colesterol i les malalties associades, les malalties cardiovasculars [18].
Segons els autors, els mecanismes potencials subjacents a la reducció de lípids mitjançant fibra dietètica soluble són:
- Primer, la menor ingesta calòrica associada al consum de fibra dietètica, un temps de digestió més llarg amb un buidament gàstric retardat, un augment de la formació de volum i sacietat, així com la reducció de l'absorció de colesterol induïda per la viscositat, contribueixen a una concentració més baixa de LDL-C (1).
- Segon, la fibra dietètica augmenta l'excreció fecal d'àcids biliars, en redueix la reabsorció a l'intestí prim i evita la seva permeabilitat. Una disminució del pool enterohepàtic d'àcids biliars regula a l'alça l'enzim limitant involucrat en la producció d'àcids biliars (CYP7A1), la qual cosa, alhora, promou la captació hepàtica de LDL-C des de la sang mitjançant la regulació a l'alça del receptor LDL (LDL-R) i CYP51, impactant també sobre l'HMG-CoA reductasa (2).
- Tercer, la reducció de la síntesi de colesterol a partir dels àcids grassos de cadena curta (AGCC) produïts per la fermentació de la fibra a l'intestí contribueix a una menor concentració de LDL-C. Alguns AGCC, com el propionat, estimulen l'alliberament del pèptid YY (PYY) i del pèptid similar al glucagó 1 (GLP-1), tots dos amb capacitat per ajudar a reduir la concentració de LDL-C (3).
- Quart, la menor absorció de greixos gràcies a la fibra altera la producció d'adipocines (leptina, resistina i TNF-α) que tenen un paper important en el metabolisme lipídic de les cèl·lules grasses, cosa que condueix a una millora de la concentració de colesterol (4).
- A més, la viscositat de la fibra (formació de gels) retarda l'absorció intestinal de glucosa, cosa que, alhora, redueix la secreció d'insulina. La insulina activa l'HMG-CoA reductasa; per tant, una menor quantitat d'insulina podria contribuir a una concentració més baixa de LDL-C (5).
Respecte als nivells de glucosa en sang, la glucèmia, una ingesta adequada de fibra alimentària alenteix l’absorció de la glucosa al budell i la fa molt més gradual. La fibra influeix en l'absorció dels hidrats de carboni i, per tant, en la resposta glucèmica després dels àpats.
Aquest efecte varia segons el tipus de fibra:
- Fibra soluble. La fibra soluble (present en aliments com civada, llegums, fruites i verdures) es dissol en aigua i forma un gel viscós al tracte digestiu. Aquest gel retarda el buidament gàstric i redueix la velocitat d'absorció de la glucosa a l'intestí prim. Aquests processos contribueixen a evitar pics bruscos de glucosa en sang després dels àpats, promovent una resposta glucèmica més estable.
- Fibra insoluble. La fibra insoluble (present en cereals integrals, fruits secs i algunes verdures) no es dissol en aigua i té menys impacte directe sobre l'absorció de glucosa. Tot i això, millora la salut intestinal en general, afavorint un bon trànsit intestinal i la regulació metabòlica.
A més, un consum elevat de fibra, especialment soluble, pot millorar la resposta del cos a la insulina, facilitant-ne el control dels nivells de glucosa. Les dietes riques en fibra s'han associat amb un menor risc de desenvolupar diabetis tipus 2.
Es parla de disbiosi quan hi ha un desequilibri en la composició i funció de la microbiota, el conjunt de microorganismes (bacteris, fongs, virus i altres) que habiten el nostre cos, especialment en el tracte gastrointestinal. Aquest desequilibri pot alterar les funcions normals de la microbiota i estar associat amb diversos problemes de salut. És doncs un desequilibri sistèmic, és a dir: afecta a tot l’organisme.
La disbiosi es pot produir per diversos factors:
- Factors alimentaris.
- Dietes pobres en fibra i riques en greixos o sucres.
- Excés d'aliments processats.
- Ús de medicaments.
- Antibiòtics, que poden eliminar tant els microorganismes nocius com els beneficiosos.
- Inhibidors de la bomba de protons (IBPs) o altres fàrmacs que alteren el pH intestinal.
- Estil de vida.
- Estrès crònic.
- Falta de son o exercici físic.
- Altres factors.
- Infeccions intestinals.
- Malalties cròniques (com diabetis o malalties autoimmunes).
- Alteracions del sistema immunitari.
Les conseqüències de la disbiosi són:
- Problemes digestius.
- Inflamació intestinal.
- Diarrea, restrenyiment o síndrome de l'intestí irritable (SII).
- Disfuncions metabòliques.
- Major risc d'obesitat, diabetis tipus 2 i resistència a la insulina.
- Malalties inflamatòries.
- Relació amb malalties inflamatòries intestinals com la malaltia de Crohn o la colitis ulcerosa.
- Problemes del sistema immunitari.
- Alteracions en la resposta immunitària, afavorint al·lèrgies, intoleràncies alimentàries i malalties autoimmunes.
- Efectes sistèmics.
- Relació amb trastorns com depressió, ansietat i altres malalties del sistema nerviós central (per l’eix microbiota-intestí-cervell).
La disbiosi es pot evitar i tractar seguint les actuacions següents:
- Alimentació saludable.
- Dieta rica en fibra, fruites, verdures, llegums i cereals integrals.
- Consum de probiòtics (iogurt, quefir, plàtans, alls, cebes).
- Evitar l'excés de medicaments innecessaris, especialment antibiòtics.
- Estil de vida equilibrat.
- Control de l'estrès.
- Activitat física regular.
- Dormir adequadament.
- Tractaments específics.
- Suplements de probiòtics o prebiòtics.
- Dietes personalitzades en cas de patologies associades.
El següent esquema [19] ens mostra els mecanismes d’acció antiinfecciosa dels prebiòtics [IgA, immunoglobulina A; SCFAs, àcids grassos de cadena curta; TLR, receptor tipus Toll].
I en aquest esquema [20] es visualitza la gran importància dels àcids grassos de cadena curta, produïts per la fermentació bacteriana de la fibra alimentària, sobre la resta de l’organisme:
Finalment, a mode de resum, veiem uns esquemes de la revista Nature Reviews Microbiolgy [21] que parlen per sí sols:
Altres fonts consultades
- John O’Grady, Eibhlís M. O’Connor, Fergus Shanahan. Dietary fibre in the era of microbiome science. Alimentary Pharmacology and Therapeutics. 11 February 2019. https://doi.org/10.1111/apt.15129
Jordi Coll Vera - 2025
Corzo Sánchez, N et al. (2016) PREBIÓTICOS: DEFINICIÓN, OBTENCIÓN Y ESTRUCTURA. Instituto de Investigación en Ciencias de la Alimentación, CIAL (CSIC-UAM), CEI (UAM-CSIC)