Introducció

Tots mengem i tots prenem medicaments. Les reaccions adverses a medicaments i els processos iatrogènics es poden considerar com interaccions entre aliments i medicaments, entenent com a processos iatrogènics aquells que tenen relació directament amb el metge.

Les reaccions de l'organisme poden ser negatives com a conseqüència de les interaccions entre aliments i medicaments i no totes es coneixen completament. Poden ser responsables de morbiditat i fins i tot de mortalitat.

Les interaccions entre medicaments i aliments no es detecten tant fàcilment com les interaccions entre medicaments. Potencialment, la seva freqüència es molt mes alta ja que els aliments son els productes que mes s'associen amb l'administració de medicaments. Les interaccions entre medicaments i aliments poden produir efectes negatius en la seguretat i eficàcia del tractament farmacològic i en l'estat nutricional del pacient. Aquestes interaccions són molt més difícils de detectar que les que hi pot haver entre medicaments, objecte d'estudi pels propis laboratoris farmacèutics, abans de ser aprovats els medicaments per l'agència corresponent. De fet, la freqüència d’interacció entre aliments i medicaments és molt elevada però molt més difícil de preveure abans de sortir el medicament al mercat.

Tipus d'interaccions entre aliments i medicaments

Hi ha interaccions de dos tipus principals:

  • Interacció Aliment-Medicament (IAM)
    • Efectes inespecífics provocats per la presència d'aliments en el tracte gastrointestinal en el moment de prendre la medicació.
    • Efectes d'un component concret d'un aliment que tindrà una interacció directa amb un medicament concret.
    • Efectes derivats d'un desequilibri (increment o disminució) significatiu d'un determinat component de la dieta.
  • Interacció Medicament-Aliment (IMA)
    • Interacció directa entre un nutrient i el fàrmac.
    • Efectes provocats per un fàrmac en les funcions fisiològiques del consumidor, per exemple una mala digestió o una incompatibilitat amb determinat nutrient.

Per tant, es pot definir la interacció entre un medicament i un aliment com la modificació dels efectes de l’aliment sobre l’eficàcia o els efectes secundaris d’un medicament administrat, abans, durant o posterior a la ingesta alimentària. Modificació que, en determinats casos es bidireccional, el medicament afecta l'aliment i l'aliment afecta el medicament.

En resum:

  • quan el medicament pot alterar l'estat nutricional del pacient es parla de d'una interacció medicament-aliment (IMA).
  • quan l'aliment és el responsable de la disminució o augment de la biodisponibilitat d'un medicament es parla de d'una interacció aliment-medicament (IAM).

Prevalença i factors de risc

La incidència i magnitud de les IAM son molt variables i és difícil predir quan es pot produir una interacció clínicament significativa. Tanmateix, el potencial perquè aparegui una interacció és elevat ja que els aliments són les substàncies que més s'associen amb l'administració de medicaments. Els factors de risc que afavoreixen la presència d'aquestes interaccions poden dependre dels pacients, dels fàrmacs o dels aliments. Els factors dependents dels pacients són, entre d'altres: l'edat, el sexe, l'estat nutricional, determinades poblacions (embaràs, adults grans, nadons), el grau d'insuficiència renal, hepàtica o pancreàtica i algunes variacions metabòliques (per exemple, tenir un metabolisme lent, una digestió lenta).

La població geriàtrica està, en general, polimedicada i és més susceptible d’alteracions fisiològiques que afectin als paràmetres farmaco-cinètics, amb dèficits nutricionals freqüents.

Altres situacions a tenir en compte són: els pacients immuno-deprimits, els vegetarians o els que fan certes dietes d'aprimament (riques en proteïnes i baixes en carbohidrats), que poden modificar el metabolisme hepàtic de molts fàrmacs. També, certes creences religioses, com la musulmana, amb períodes de dejú perllongat durant el Ramadà, cas en el que pot ser necessari modificar l'administració i/o l'horari habitual dels medicaments.

Altra cas especial són els pacients que reben nutrició parenteral. En aquests pacients el potencial d'interaccions és més elevat que en els pacients alimentats per via oral i cal prevenció per tal de millorar els resultats terapèutics i nutricionals.

La incidència i magnitud de les IAM són molt variables, i realment és difícil predir quan es produirà una interacció que sigui clínicament significativa. Els factors de risc d’interacció poden dependre de la pròpia idiosincràsia del pacient, d’altres fàrmacs que pugui estar prenent o dels diferents aliments que pugui consumir.

Els factors que depenen del fàrmac es poden relacionar amb tres aspectes:

  • Un marge terapèutic estret, una dosi molt estricta, per exemple en fàrmacs com la digoxina, els anticoagulants o la antivitamina K.
  • Una àmplia variabilitat d'absorció, per exemple en fàrmacs com la digoxina o la ciclosporina.
  • Una biodisponibilitat baixa, per exemple en fàrmacs com els bifosfonats, en el moment que sigui precís. Alguns fàrmacs, com els antibiòtics, necessiten nivells estables per ser efectius. Altres presenten formes farmacèutiques especials (coberta entèrica i formes de retard) per tal d’actuar en el moment, la concentració i la zona prevista.

Característiques dels aliments que s'associen a les IAM

  • Greixos
    • Retard del buidament gàstric: els aliments rics en greixos disminueixen la velocitat de buidament de l'estómac, fet que pot retardar l'absorció de certs medicaments.
    • Modificació de la solubilització: els greixos poden afectar la solubilitat dels fàrmacs liposolubles, millorant-ne o dificultant-ne l'absorció.
    • Increment de la secreció de sals biliars: aquest augment pot modificar la biodisponibilitat dels medicaments que depenen de les sals biliars per a la seva absorció.
  • Proteïnes. Modificació de l'absorció i transport: les proteïnes poden formar complexes amb els fàrmacs, alterant-ne l'absorció intestinal i la distribució plasmàtica. A més, poden influir en la unió dels fàrmacs a les proteïnes plasmàtiques, modificant-ne la fracció activa.
  • Tiramina. Interacció amb els IMAO (inhibidors de la mono-amino-oxidasa): els aliments rics en tiramina (com formatges curats, embotits i algunes begudes alcohòliques) poden provocar una crisi hipertensiva en combinar-se amb IMAO, ja que aquests fàrmacs inhibeixen el metabolisme de les catecolamines.
  • Hidrats de carboni. Retard del buidament gàstric: com passa amb els greixos, els hidrats de carboni poden endarrerir la velocitat amb què el medicament arriba a l'intestí prim, afectant-ne la velocitat d'absorció.
  • Iode. Afectació del funcionament tiroidal: l'excés de iode en la dieta pot interferir amb la síntesi de les hormones tiroidals, especialment en pacients que prenen medicació per a trastorns de la tiroide.
  • Àcid úric i sal. Alteració de la tensió arterial i funcionalitat renal: un alt contingut de sal pot reduir l'efectivitat dels antihipertensius, mentre que els aliments rics en àcid úric poden empitjorar la gota o interferir amb medicaments uricosúrics.
  • Vitamina K. Alteració de la coagulació: la vitamina K participa en la síntesi dels factors de coagulació. Els pacients que prenen anticoagulants orals (com la warfarina) han de controlar el consum d'aliments rics en vitamina K (espinacs, bròquil, cols).
  • Soja. Els fito-estrògens de la soja poden potenciar o interferir, augmentant-la, amb la teràpia hormonal, especialment en pacients amb càncer de mama o que prenen estrògens.
  • Purines. Interferència en l'absorció activa: els aliments rics en purines (carn vermella, marisc) poden afectar la farmacocinètica dels fàrmacs que utilitzen el mateix mecanisme de transport actiu a l'intestí.
  • Fibra. Reducció de l'absorció de medicaments: la fibra pot formar un gel viscos que atrapa els medicaments, disminuint-ne l'absorció i l'eficàcia terapèutica.
  • Ions (calci, ferro, magnesi). Formació de precipitats insolubles: aquests ions poden formar complexos amb certs medicaments (com antibiòtics tipus tetraciclines o bifosfonats), reduint-ne la biodisponibilitat.
  • Sucs de fruita (especialment suc d'aranja). Inhibició o activació dels citocroms hepàtics: el suc d'aranja conté furano-cumarines que poden inhibir l'enzim CYP3A4, modificant el metabolisme de molts fàrmacs i augmentant el risc d'efectes adversos.
  • IMAO (inhibidors de la mono-amino-oxidasa). Efectes adversos greus amb determinats aliments: a més de la tiramina, aquests fàrmacs poden reaccionar amb altres amines biogèniques presents en el menjar, provocant efectes cardiovasculars perillosos.

Tipus de IAM

Les interaccions entre aliments i medicaments es poden subdividir en tres tipus:

  • Interaccions fisicoquímiques
  • Interaccions farmacocinètiques
  • Interaccions farmacodinàmiques

Interaccions fisicoquímiques

  • La formació de precipitats insolubles. Per exemple: la interacció entre les tetraciclines i la llet i els derivats làctics; l’administració conjunta de ciprofloxacina amb suc de taronja enriquit amb calci, que també reduirà l’absorció del norfloxacina.
  • L’adsorció del fàrmac a un component de la dieta, o viceversa, pot originar, una disminució de la biodisponibilitat. Interacció lligada, generalment, al contingut en fibra i pectina de la dieta.
  • L’increment de la solubilitat del fàrmac, degut a components dels aliments, com el greix, que poden facilitar la dissolució de medicaments liposolubles i la seva absorció posterior, com és el cas de la griseofulvina.
  • Les interaccions provocades per modificacions del pH gastrointestinal. La eritromicina base i la penicil·lina G, poden degradar-se durant el seu pas per l'estómac.
  • Les interacciones basades en un mecanisme Redox. L'àcid ascòrbic, per exemple, per ser reductor, pot facilitar la transformació del Fe3+ en Fe2+, afavorint, per tant, la seva absorció.

Interaccions farmacocinètiques

Les interaccions farmacocinètiques fan referència a les modificacions que els aliments poden induir en els processos d'alliberament, absorció, distribució, metabolisme i excreció dels fàrmacs. Aquestes interaccions poden influir significativament en l'eficàcia i la seguretat dels tractaments farmacològics, ja sigui potenciant o disminuint la biodisponibilitat dels medicaments.

Alliberament

L'alliberament del fàrmac es refereix a la fase inicial en què el principi actiu s'allibera de la seva forma farmacèutica (comprimits, càpsules, suspensions, etc.). Els aliments poden influir en aquesta fase modificant la velocitat de desintegració i dissolució del fàrmac. Per exemple, els aliments grassos poden retardar l'alliberament dels medicaments amb recobriment entèric, mentre que els sucs àcids poden alterar l'alliberament de formes farmacèutiques sensibles al pH.

Absorció

L'absorció és el procés pel qual el fàrmac passa del lloc d'administració al torrent sanguini. Els aliments poden afectar aquest procés de diverses maneres:

  • Alentiment del buidat gàstric: Els aliments, especialment aquells rics en greixos, poden retardar el buidat gàstric, disminuint així la velocitat d'absorció del fàrmac. Això pot ser avantatjós per a medicaments amb absorció a l'intestí prim, però perjudicial per a aquells que requereixen una ràpida absorció.
  • Increment de la motilitat intestinal: Alguns aliments o begudes (com la cafeïna) poden augmentar la motilitat gastrointestinal, reduint el temps de contacte del fàrmac amb la mucosa intestinal i disminuint-ne l'absorció.
  • Estimulació de les secrecions gastrointestinals: Els aliments poden estimular la secreció d'àcid gàstric, bilis i enzims digestius. Això pot millorar la solubilitat dels fàrmacs liposolubles, però també pot degradar fàrmacs sensibles a l'àcid, com la penicil·lina G o l'eritromicina base.
  • Modificació de l'aclariment pre-sistèmic a nivell hepàtic: Alguns aliments poden influir en el metabolisme hepàtic abans que el fàrmac arribi a la circulació sistèmica. Per exemple, el suc d'aranja pot inhibir el citocrom P450 3A4 (CYP3A4), augmentant la biodisponibilitat de certs fàrmacs metabolitzats per aquesta via.

Distribució

La distribució es refereix al procés pel qual el fàrmac es reparteix pels teixits de l'organisme després de ser absorbit. Els aliments poden influir en aquesta fase principalment mitjançant:

  • Canvis en la unió a proteïnes plasmàtiques: Alguns components alimentaris poden competir amb els fàrmacs per la unió a proteïnes com l'albúmina, alterant la fracció lliure del fàrmac i, per tant, la seva activitat farmacològica.
  • Modificació del flux sanguini: Els aliments poden influir en la perfusió dels teixits, la qual cosa pot alterar la distribució del fàrmac en diferents òrgans.

Metabolisme

El metabolisme dels fàrmacs es produeix principalment al fetge, on els enzims transformen els medicaments en compostos més fàcilment excretables. Els aliments poden influir en aquest procés a través de:

  • Inducció o inhibició enzimàtica: Alguns aliments, com el bròquil o les cols, poden induir els enzims del citocrom P450, disminuint l'eficàcia dels fàrmacs. Per contra, altres aliments, com el suc d'aranja, poden inhibir aquests enzims, augmentant la toxicitat potencial del medicament.
  • Alteració del flux sanguini hepàtic: Els aliments rics en greixos poden augmentar el flux sanguini al fetge, accelerant el metabolisme d'alguns fàrmacs.

Els aliments poden influir significativament en aquest procés, actuant com a inductors o inhibidors enzimàtics. Aquestes interaccions poden tenir repercussions clíniques importants, afectant l'eficàcia i la seguretat del tractament farmacològic.

1. Inductors enzimàtics

Els inductors enzimàtics són substàncies que augmenten l'activitat dels enzims hepàtics, especialment els del sistema CYP450. Això comporta una major velocitat de metabolització dels fàrmacs, reduint la seva concentració en el torrent sanguini i escurçant la seva semivida. Els aliments que actuen com a inductors enzimàtics poden tenir les següents conseqüències:

  • Disminució de l'efecte dels fàrmacs actius: Quan el fàrmac administrat ja és actiu, una metabolització més ràpida pot fer que el fàrmac s'elimini de l'organisme abans d'hora, provocant una ineficàcia terapèutica.
    • Exemple: El consum de vegetals de la família de les crucíferes (bròquil, cols, coliflor) pot induir els enzims del CYP1A2, disminuint l'efecte de fàrmacs com la teofil·lina, utilitzada en el tractament de l'asma.
  • Increment de l'efecte dels profàrmacs: Un profàrmac és una substància inactiva que es transforma en el seu metabòlit actiu gràcies a l'acció dels enzims hepàtics. En aquest cas, l'augment de la velocitat de metabolització pot generar una concentració excessiva del metabòlit actiu, augmentant el risc de toxicitat.
    • Exemple: L'ús conjunt de l'herba de Sant Joan (Hypericum perforatum), un conegut inductor del CYP3A4, pot incrementar l'efecte de profàrmacs com la codeïna, la qual es transforma en morfina, provocant efectes adversos per sobredosi.

2. Inhibidors enzimàtics

Els inhibidors enzimàtics redueixen l'activitat dels enzims del fetge, disminuint la velocitat de metabolització dels fàrmacs. Això sol comportar un augment de la concentració plasmàtica del fàrmac actiu i una prolongació de la seva semivida, amb diverses possibles conseqüències:

  • Increment de l'efecte dels fàrmacs actius: Quan el fàrmac és actiu en la seva forma original, la inhibició del seu metabolisme pot conduir a una acumulació del fàrmac en el cos, augmentant el risc de toxicitat.
    • Exemple: El suc d'aranja és un potent inhibidor del CYP3A4. Quan es consumeix conjuntament amb fàrmacs com la simvastatina, pot provocar una acumulació del medicament, augmentant el risc d'efectes adversos com la rabdomiòlisi.
  • Disminució de l'efecte dels profàrmacs: En el cas dels profàrmacs, una reducció de la velocitat de metabolització significa que el profàrmac no es converteix en la seva forma activa de manera adequada, provocant una ineficàcia terapèutica.
    • Exemple: L'àcid ascòrbic (vitamina C) pot inhibir la conversió de profàrmacs com el clopidogrel en la seva forma activa, disminuint la seva eficàcia antitrombòtica.

L'impacte dels aliments en la metabolització dels fàrmacs pot comportar riscos importants, especialment en tractaments amb fàrmacs de marge terapèutic estret. És fonamental conèixer aquestes possibles interaccions per evitar situacions de toxicitat o de manca d'eficàcia terapèutica. Els professionals de la salut haurien d'incloure recomanacions dietètiques específiques en les pautes de tractament per minimitzar aquests riscos.

Excreció

L'excreció és el procés pel qual el fàrmac o els seus metabòlits són eliminats de l'organisme, principalment a través dels ronyons. Els aliments poden influir en l'excreció dels fàrmacs mitjançant:

  • Modificació del pH urinari: Alguns aliments, com els cítrics, la carn, els formatges o els dolços poden acidificar l'orina, mentre que altres, com la llet, les verdures o els dolços poden alcalinitzar-la. Aquests canvis en el pH poden afectar la reabsorció o l'eliminació de fàrmacs a nivell renal.
  • Efecte diürètic: Begudes com el cafè o el te poden augmentar la diüresi, reduint el temps de permanència del fàrmac a l'organisme.
  • Interacció amb el transport actiu renal: Certs aliments poden competir amb els fàrmacs pel sistema de transport actiu al ronyó, afectant la seva excreció.

En conclusió, les interaccions entre aliments i fàrmacs poden tenir repercussions clíniques importants. És essencial tenir en compte aquestes possibles interaccions a l'hora de prescriure o administrar medicaments, ja que poden condicionar tant la seva eficàcia com la seva seguretat. La personalització de la dieta i l'ajust del moment de presa del fàrmac poden ser estratègies útils per minimitzar els riscos associats a aquestes interaccions.

Interaccions farmacodinàmiques

En aquest aspecte, els aliments poden ser agonistes, si potencien l'acció del fàrmac, o antagonistes, si en disminueix o inhibeixen la seva acció.

Les interaccions farmacodinàmiques es produeixen quan els aliments modifiquen l'efecte farmacològic del fàrmac sense alterar-ne les concentracions plasmàtiques. Aquestes interaccions poden potenciar o disminuir l'eficàcia terapèutica dels medicaments i, en alguns casos, augmentar el risc d'efectes adversos. A continuació es presenten algunes de les interaccions farmacodinàmiques més habituals:

1. Sal i antihipertensius

La ingesta elevada de sal (clorur de sodi) pot interferir amb l'eficàcia dels fàrmacs antihipertensius, especialment els diürètics i els inhibidors de l'enzim convertidor de l'angiotensina (IECA). L'excés de sodi augmenta la retenció de líquids, cosa que contraresta l'efecte hipotensor d'aquests fàrmacs, provocant un increment de la pressió arterial sistòlica i diastòlica.

  • Exemple: En pacients tractats amb diürètics tiazídics, una dieta rica en sal pot reduir considerablement la seva efectivitat, fent necessari ajustar la dosi o revisar el tractament.

2. Begudes alcohòliques i fàrmacs que afecten el sistema nerviós central (SNC)

L'alcohol pot interactuar amb fàrmacs que tenen efectes sobre el SNC, tant estimulants (com les amfetamines) com depressors (com les benzodiazepines). Aquestes interaccions poden provocar:

  • Potenciació dels efectes depressors: L'alcohol combinat amb sedants, hipnòtics o antidepressius pot potenciar la somnolència, la depressió respiratòria i el risc de sobredosi.
  • Efecte desinhibidor o excitador: Quan es combina amb fàrmacs estimulants, l'alcohol pot augmentar el risc de comportaments impulsius o perillosos.

3. Regalèssia i fàrmacs antihipertensius o digitàlics

La regalèssia conté àcid glicirretínic, un compost estructuralment similar a l'aldosterona i a la desoxicortisona. Aquesta similitud pot provocar:

  • Retenció de sodi i aigua, augmentant la pressió arterial i contrarestant l'efecte dels antihipertensius com l'espironolactona (un diürètic estalviador de potassi).
  • Augment del risc de toxicitat dels digitàlics, ja que la regalèssia pot provocar hipopotassèmia, fet que predisposa a arrítmies cardíaques en pacients tractats amb digoxina.

4. Vitamina K i anticoagulants cumarínics

Els anticoagulants cumarínics, com l'acenocumarol i la warfarina, actuen inhibint la síntesi de factors de coagulació dependents de la vitamina K. Els aliments rics en vitamina K poden reduir l'eficàcia d'aquests fàrmacs, augmentant el risc de trombosi.

  • Exemples d'aliments rics en vitamina K: Verdures de fulla verda (espinacs, col, enciam), bròquil, coliflor, grelos, naps, llegums (llenties, mongetes), oli de gira-sol i fetge de vaca.
  • Recomanació: Mantenir una ingesta constant de vitamina K per evitar fluctuacions en l'efecte anticoagulant.

5. Vitamina E i àcids grassos Omega-3 amb anticoagulants

A dosis altes (> 400 UI), la vitamina E pot tenir efectes anticoagulants, potenciant l'efecte de fàrmacs com la warfarina o l'acenocumarol. Els àcids grassos Omega-3 (present en els olis de peix) també tenen un efecte antiagregant plaquetari. La combinació amb anticoagulants pot augmentar el risc d'hemorràgies.

  • Precaució: En pacients amb teràpia anticoagulant, s'hauria de controlar l'ús de suplements de vitamina E i d'olis de peix per evitar complicacions hemorràgiques.

6. Potassi i diürètics estalviadors de potassi

Els diürètics estalviadors de potassi, com la espironolactona, la amilorida o el triamterè, poden provocar hiperpotassèmia quan es combinen amb aliments rics en potassi (plàtans, taronges, tomàquets) o suplements de potassi.

  • Risc: L'excés de potassi pot provocar arrítmies cardíaques, que poden ser potencialment mortals.
  • Recomanació: Controlar els nivells de potassi sèric en pacients que prenen aquest tipus de diürètics.

7. Altres interaccions d'interès

  • Arròs i fàrmacs astringents: L'arròs, pel seu efecte astringent, pot potenciar l'efecte de fàrmacs antidiarreics, provocant un possible restrenyiment excessiu.
  • Aliments rics en fibra i laxants: Els aliments amb molta fibra poden potenciar l'efecte dels laxants, augmentant el risc de diarrea o desequilibris electrolítics.
  • Cafeïna i analgèsics: La cafeïna pot potenciar l'efecte d'alguns analgèsics (com el paracetamol o l'àcid acetilsalicílic), millorant-ne la biodisponibilitat i l'eficàcia analgèsica.

En conclusió, les interaccions farmacodinàmiques entre aliments i fàrmacs poden tenir un impacte significatiu en la resposta terapèutica i en la seguretat del pacient. És fonamental que els professionals de la salut informin els pacients sobre les possibles interaccions i proporcionin recomanacions dietètiques adequades. Una bona coordinació entre la dieta i la medicació pot evitar efectes adversos i garantir una teràpia més efectiva.

Efecte dels fàrmacs sobre els nutrients

Els fàrmacs poden influir significativament en el metabolisme i la assimilació dels nutrients, afectant l'estat nutricional del pacient. Aquestes interaccions poden tenir efectes clínics importants, especialment en tractaments crònics o en poblacions de risc, com pacients d'edat avançada, dones embarassades, nens i adolescents

Els medicaments IMAO (ej. tranilcipromina, moclobemida) tenen en comú la seva capacitat de bloquejar la desaminació oxidativa d'amines biògenes com l'adrenalina i la noradrenalina (catecolamines), serotonina i dopamina, però també inhibeixen la metabolització d'amines ingerides amb diferents aliments sotmesos a processos de fermentació, como son tiramina i histamina. Com a conseqüència de la interacció, s’incrementa la concentració d'amines pressores d'acció directa, provocant crisis hipertensives, que poden ser greus.

S'ha descrit una reacció en pacients tractats amb isoniazida que ingereixen aliments rics en histamina con per exemple, l'aparició de envermelliment facial i cefalea severa.

Medicaments, administrats per aconseguir una pèrdua de pes, per la seva activitat inhibidora de la lipasa intestinal poden interferir en la absorció de les vitamines liposolubles.

Indueixen hipovitaminosis (antagonisme de vitamines) com efecte advers per diferents mecanismes:

  • Folats: Pirimetamina, triamtereno, trimetoprim, vincristina, fenobarbital, primidona, sulfasalazina i metotrexate.
  • Tiamina (B1): isoniazida, hidralazina, cicloserina, levodopa.
  • Vitamina K: anticoagulants orals.
  • Piridoxina: isoniazida, alcohol, anticonceptius orals, fenitoina, fenobarbital.
  • Àcid nicotínic: isoniazida.

Altres efectes sobre l'estat nutricional poden produir-se durant la ingesta crònica de determinats fàrmacs que poden derivar en una reducció de la ingesta de nutrients i situacions d'anorèxia. Els antidepressius, per un efecte anticolinèrgic, provoquen sequedat de boca o gust metàl·lic, provocant una disminució de la ingesta d'aliments.

Determinats antibiòtics i fàrmacs d'acció cardiovascular, en ocasions, originen una pèrdua de electròlits, conseqüència dels seus efectes nefrotòxics, que interfereixen amb la reabsorció i secreció tubular.

Altres processos pels que també s'altera la ingesta d'aliments son conseqüència de canvis en el gust i l'olfacte, provocats per determinats fàrmacs o por la radioteràpia.

Els grup de risc mes importants de patir IMA son els pacients d'edat avançada, les dones embarassades, els nens i els adolescents.

Exemples d’IMA

El dèficit de carnitina té lloc en alguns pacients que han seguit tractaments crònics amb àcid valproic: ambdós, la carnitina i l'àcid. valproic son substrats del transportador de carnitina/cations orgànics tipus 2 (OCTN2), que pertany a la família SLC (SLC22A).

La carbamacepina i la fenitoina incrementen el metabolisme de la vitamina D, per tant poden disminuir la seva concentració plasmàtica. Tanmateix la carbamacepina pot alterar els nivells de biotina, perquè disminueix la seva absorció i incrementa el seu aclariment, i en conseqüència pot participar en reaccions idiosincràtiques produïdes per aquest antiepilèptic.

Un altre IMA es la que provoquen metotrexate, trimetoprim, aminopterina i pirimetamina, amb l'àcid fòlic, ja que inhibeixen l'enzim dihidrofolat reductasa i per tant impedeixen la conversió de l'àcid fòlic en la seva forma activa.

L'ús crònic d'inhibidors de la bomba de protons pot impedir l'absorció intestinal de vitamina B12, calci, zinc i magnesi, provocant els dèficits corresponents.

Interaccions mes freqüents que cal recordar

  • S'han descrit interaccions entre l'aranja o el seu suc amb: antibiòtics, antigotosos i antihiperuricèmics: agents gastrointestinals, agents cardiovasculars como antiarítmics, antagonistes dels receptors B-adrenèrgics, bloquejants dels canals de calci, anticoagulants i antiplaquetaris: corticoesteroides: estrògens: opiacis: Aevotiroxina: inhibidors de la fosfodiesterasa: agents contra la incontinència urinària: broncodilatadors: antihistamínics: antidepressius: antiepilèptics: antipsicòtics: antiespasmòdics: ansiolítics i hipnòtics: antibiòtics macròlids: antifúngics: antimalàrics: antiretrovirals: citotòxics: immunosupressors: entre d'altres.
  • Interaccions entre les estatines i els aliments: L'administració d'estatines amb greixos tenen resultats dispars. Els aliments poden provocar una major absorció i per això es recomana la seva administració immediatament desprès dels menjars. Cal tenir en compte que en el cas de la simvastatina i atorvastatina, un menja amb un contingut mitjà de greixos sembla que redueix la seva absorció.
  • La pravastatina i la fluvastatina, presenten reduïda la seva biodisponibilitat en aproximadament un 35% respecte a si s'administren sense aliments.
  • Hi ha estudis que demostren un efecte potenciador en el cas de la simvastatina, quant els greixos que s'ingereixen són insaturats, en concret els tipus Omega 3.
  • Interaccions entre els digitàlics i els aliments: La digoxina es un fàrmac d'estret marge terapèutic pel que en molts casos es fa necessària la monitorització del pacient per a conèixer la concentració en sang. Es veu afectada pel consum de fibra motiu pel que es recomana prendre aquest fàrmac sense prendre aliments perquè no interfereixi amb ell. No es recomanable prendre digoxina amb regalèssia, ni amb suc de raïm morat.
  • Interaccions entre els medicaments i l'alcohol: L'etanol produeix interaccions amb medicaments com els AINES, antagonistes dels receptors d'histamina, antibiòtics, anticonvulsius, anticoagulants orals, antidiabètics, barbitúrics, immunosupressors, relaxants musculars, opioides, antidepressius tricíclics, entre d'altres.
  • Interaccions entre la levotiroxina i els aliments: La levotiroxina (Hormona tiroïdea) interacciona amb aliments o nutrients com: fibra dietètica, llet de vaca, soja, cafè, sucs de fruita, papaia, calci, ferro, alumini, crom i vitamina C, entre d'altres.

Taules resum

IAM farmacocinètiques més rellevants [Madurga, Sánchez; 2018]

IAM farmacodinàmiques més rellevants [Madurga, Sánchez; 2018]

IAM farmacocinètiques més rellevants [SCIAS]

IAM farmacodinàmiques més rellevants [SCIAS]

Fonts consultades

 

Jordi Coll Vera - 2025