Introducció
Es tractaran aquí algunes històries de medicina relacionades amb el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina, un dels guardons més famosos i prestigiosos del món. El Premi Nobel de Fisiologia o Medicina es va establir l'any 1895 i és atorgat per l'Institut Karolinska de Suècia, vinculat al prestigiós Hospital Karolinska. Com tots els Premis Nobel, és administrat per la Fundació Nobel.
El guardó consisteix en una medalla, un diploma i un premi en metàl·lic de 10 milions de corones sueques (aproximadament 1.000.000 €). Es lliura el 10 de desembre a Estocolm, coincidint amb l’aniversari de la mort d'Alfred Nobel. La cerimònia és molt solemne i televisada, seguida d’un sopar de gala.
Des de 1901 fins al 2024, s’han atorgat 115 Premis Nobel de Medicina, amb un total de 229 guardonats (216 homes i 13 dones). El premi es pot compartir: 40 vegades amb una persona, 36 amb dues, i 39 amb tres.
L’edat mitjana dels premiats és de 58 anys. Habitualment un espera que es tingui ja una llarga trajectòria científica abans de rebre el Premi Nobel. Tanmateix, el guardonat més jove va ser Frederick Banting, que amb 31 anys va guanyar-lo, l’any 1923 pel descobriment de la insulina, conjuntament amb John James Rickard Macleod [1]. El guardonat de més edat, Peyton Rous, amb 87 anys, va ser premiat el 1966 pel descobriment de virus inductors de tumors, conjuntament amb Charles Brenton Huggins.
Premis atorgats en circumstàncies especials
El 1970 es va establir que no es podien concedir Premis Nobel a títol pòstum. Tanmateix, Ralph Marvin Steinman va morir tres dies abans de l’anunci públic del seu premi el 2011, fet que la Fundació Nobel va considerar excepcional i va mantenir el guardó.
Durant les dues Guerres Mundials (i els anys 1921 i 1925), el premi no es va atorgar. El 1939, el bacteriòleg alemany Gerhard Domagk no va poder recollir el seu premi per ordre d’Adolf Hitler, i només va rebre la medalla i el diploma vuit anys després, sense la dotació econòmica.
Alguns guardonats destacats
Santiago Ramón y Cajal (1906)
Aquest és el nostre gran Premi Nobel. De fet, stricto sensu, l'únic Premi Nobel espanyol al cent per cent.
Santiago Ramon y Cajal era un metge especialista en anatomia patològica. El 1887 va guanyar l'oposició a la Càtedra d'Histologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Avui en dia l’aula 1, una de les més grans, du el seu nom.
Durant la seva estança a Barcelona va iniciar l’escriptura de la seva teoria de com funcionaven les neurones, com estava estructurat el cervell. Tanmateix, el 1892, va guanyar altra oposició i es va traslladar a la Universitat Central de Madrid. Per aquesta raó, quan li va ser atorgat el Premi Nobel, junt amb Camillo Golgi, pel reconeixement als seus treballs sobre l'estructura del sistema nerviós, aquest Premi Nobel li compta a la Universitat Central de Madrid.
Severo Ochoa (1959)
Espanyol de naixement, però nacionalitzat als EUA, va ser premiat pel descobriment de l’enzim RNA-polimerasa.
L'altre Premi Nobel mig-mig espanyol és Severo Ochoa de Albornoz. Va rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina l’any 1959, conjuntament amb Arthur Kornberg, pel descobriment de l’enzim RNA-polimerasa. Va néixer a Luarca (Principat d’Astúries) i es va establir als Estats Units d’Amèrica l’any 1940 i aconsegueix la nacionalitat nord-americana l’any 1956. L’any 1985 va tornar a Espanya.
Alexander Fleming (1945)
Alexander Fleming és un dels metges, si no el metge més famós de la història i un dels Premis Nobel més famosos i més reconeguts. De fet, és el metge que més carrers i més places amb el seu nom té arreu del món. Alexander Fleming era bacteriòleg i també patòleg. El 1928 va descobrir la penicil·lina, una substància sintetitzada pel fong Penicillium notatum (d'aquí el nom de penicil·lina). Es tracta del primer antibiòtic descobert i produït, això és important, industrialment. Fleming va descobrir la penicil·lina, però no va ser capaç de produir-ne en quantitat suficient, i prou purificada, com per utilitzar-la tal com la utilitzem habitualment.
Rep el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina l’any 1945, conjuntament amb Ernst Boris Chain i Howard Walter Florey. Aquests últims van ser els qui van posar en marxa el procés industrial per sintetitzar penicil·lina cristal·litzada en grans quantitats que, a partir d'aquest moment, va salvar innombrables vides arreu del món.
Marie Curie (1903, 1911)
Maria Skłodowska-Curie no va rebre el Premi Nobel de Medicina, però el seu treball sobre la radioactivitat en va ser fonamental. Va guanyar els Nobel de Física (1903), compartit amb Antoine Henri Becquerel, i Química (1911) pel descobriment de dos elements radioactius molt importants, el poloni i el radi. La seva filla Irène Joliot-Curie, conjuntament amb el seu marit Frédéric Joliot-Curie, també va guanyar un Nobel de Química (1935).
Va néixer a Polònia i es va nacionalitzar francesa. Pionera en el camp de la radioactivitat. Una aplicació mèdica de la radioactivitat són els raigs X. En aquell moment es pensava que els materials radioactius podien curar el càncer i, de fet, ha estat així, encara que també sabem que poden provocar malalties degudes a la radioactivitat. Tan és així que Marie Curie va morir pels seus efectes.
Marie Curie va ser la primera dona en ocupar una plaça de professora a la Universitat de París. A la imatge següent es mostra una reproducció actual del seu laboratori i part dels seus quaderns de notes originals. Quaderns que durant molt de temps no s’han pogut tocar per ser molt radioactius.
Durant la Primera Guerra Mundial, Marie Curie va decidir que la seva aplicació de la radiologia podia ajudar els soldats en els camps de guerra i va muntar unitats mòbils de radiologia per poder fer radiografies als soldats en el propi camp de batalla i llavors moltes vegades això permetia veure quin tipus de fractura, quin tipus de ferida tenien i segons com anava, per exemple, evitar amputacions. A la imatge següent veiem Marie Curie amb la seva filla Irène adolescent i una d’aquestes unitats mòbils [2].
Watson, Crick i Wilkins (1962)
James Dewey Watson, Francis Harry Compton Crick i Maurice Hugh Frederick Wilkins reben el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina l’any 1962 pel descobriment de l'estructura tridimensional de la molècula de l’ADN. En aquest descobriment hi va participar també, de manera totalment decisiva. Tanmateix, a Rosalind Franklin, de manera totalment injusta, no se la va incloure en el Nobel.
Posteriorment, James Watson va reconèixer públicament la contribució decisiva de Rosalind Franklin, que va aparèixer en una famosa portada de la revista Time.
Katalin Karikó i Drew Weissman (2023)
L’any 2023 reben el premi Katalin Karikó i Drew Weissman per la recerca que va permetre el desenvolupament de les vacunes d’ARNm contra la Covid-19, que han salvat milions de vides. Es pot dir, simbòlicament, que tots portem un bocí d’aquest Premi Nobel als nostres braços.
El fenomen de la “malaltia del Nobel”
De vegades, alguns guanyadors del Premi Nobel es torcen posteriorment i fan coses que no semblen gaire científiques ni gaire lògiques, generalment quan ja són molt ancians. És el que es coneix col·loquialment com a “malaltia del Nobel” o “Nobelitis”. Creure que son experts en gairebé tot i expressar opinions categòriques sobre qualsevol tema, emparant-se en la suposada autoritat que el Premio Nobel rebut els atorga. Anys més tard de rebre el Premi Nobel accepten i promouen idees absurdes sense cap base científica. Dins la pseudo-ciència promouen idees molt estranyes.
Centrant-nos concretament en medicina, es parlarà aquí de Robert Koch i de Luc Montagnier.
Heinrich Hermann Robert Koch
Robert Koch (1843-1910) és un metge alemany d’origen molt humil que treballa a casa seva, en un consultori d’un petit poble. Gairebé per afició, comença a treballar amb un microscopi que li ha regalat la seva dona. És un home molt alemany, molt seriós i metòdic. Segons es conte, molt avorrit en les seves explicacions.
L’any 1876 descobreix el bacteri de l'àntrax (Bacillus anthracis), fet que estableix que els gèrmens poden causar una malaltia específica i que es considera el naixement de la bacteriologia moderna [3], contribuint així a la salvació de milions de vides humanes a partir dels seus quatre postulats. També aïllar i identifica el bacil del còlera (Vibrio cholerae) i el bacil de la tuberculosi (Mycobacterium tuberculosis, o “bacil de Koch”), l’any 1882. Per aquest últim descobriment va rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina l’any 1905.
Robert Koch investiga sobre la curació de la tuberculosi i, abandonant el rigor i la metodologia científica, l’any 1890 anuncia a tot el món que ha trobat un remei per la tuberculosi: la tuberculina, un extracte de glicerina amb bacils inactivats de la tuberculosi [4].
Afirma, sense proves científiques serioses, que la tuberculina cura la malaltia i es comença a utilitzar arreu del món com a medicina. Es registren molts efectes adversos, fins i tot morts. La tuberculina no és una cura de la malaltia i molts pacients empitjoren.
Koch rep fortes crítiques, tant científiques com polítiques. Se l’acusa de precipitar-se en la presentació pública del tractament per motius de prestigi personal i fins i tot interessos econòmics. Koch havia patentat la tuberculina i intentat comercialitzar-la, amb l’ajuda de diversos intermediaris comercials. Es parla de l'empresa Deutsche Chemische Werke (DCW), que podria haver estat implicada en la producció o distribució, però no hi ha proves de cap acord de venda. Sí que és conegut que Koch es divorcia de la seva dona i canvia el seu estil de vida i es casa de nou amb una dona més jove. Marxa d'Alemanya cap a l’Àfrica i inventa un remei que suposadament cura la malaltia de la son (la tripanosomiasis africana), remei que va ser també un fracàs. Torna a Alemanya i mor l’any 1910 amb 66 anys d’edat.
Harald zur Hausen, Françoise Barré Sinoussi i Luc Montaigner
L’any 2008, Harald zur Hausen rep el 50 % del Premi Nobel de Fisiologia o Medicina pel seu descobriment del virus del papil·loma humà, un dels causants del càncer de cèrvix uterí. Comparteixen la resta del premi Françoise Barré-Sinoussi i Luc Montagnier pel descobriment del virus de la SIDA.
Luc Montagnier, malauradament, autodestruirà tota la seva reputació científica en els últims anys de la seva vida (va morir l’any 2022). Especularà i afirmarà en públic que l’aigua té memòria, donant versemblança pseudo-científica a la homeopatia amb una suposada emissió d'ones electromagnètiques per part de l’ADN, fet absolutament fals. Afirmarà que la homeopatia pota curar l'autisme i qüestiona la utilitat de determinades vacunes, entre elles la vacuna contra la Covid-19, en plena pandèmia. De manera que serà elegit com abanderat dels grups anti-vacunes arreu del Món.
Conclusió
Els Premis Nobel de Medicina no només reconeixen descobriments excepcionals, sinó que també ens expliquen històries fascinants sobre les vides, errors, encerts i contradiccions dels científics. Ens recorden que la ciència avança gràcies a la perseverança, el rigor... i també a la capacitat d’aprendre dels errors.
Jordi Coll Vera - 2025