Introducció

Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria i més veus juntes fan bella harmonia !!!🎶Vegem sinó aquest vídeo gravat durant la pandèmia de Covid quan érem tots confinats.

L’aparell fonador

Comencem parlant de les tres parts importants de l'aparell fonador:

• Els pulmons conjuntament amb el diafragma, múscul cabdal en la respiració ^[1] i control abdominal. Són responsables del ritme i la potència sonora.
• Les cordes vocals. Dos petits plecs musculars, elàstics, col·locats a la laringe. Són responsables de l’afinació musical i del timbre de la veu. L’aire es transforma en so.
• Les cavitats ressonadores: els llavis, la llengua, el paladar tou i el crani, com a gran caixa de ressonància. Són les responsables de la projecció de la veu, de la seva amplificació.

És a dir, l’òrgan que produeix la fonació és la laringe però el resultat final, la veu, es produeix per la interacció de diversos sistemes: els òrgans ressonadors (laringe supra-glòtica, paladar tou i dur —la volta palatina—, la faringe —naso, oro i hipofaringe—, foses nasals i sinus paranasals); i els òrgans que permeten l’articulació del llenguatge —llengua, llavis, dents i maxil·lars—. Tot plegat conforma el so emès als plecs vocals.

Els pulmons emmagatzemen l’aire i, conjuntament amb el diafragma i la musculatura abdominal, són l’origen del corrent d’aire d’alta pressió que puja per la tràquea i fa vibrar els plecs vocals, possibilitant així la veu. El diafragma treballa a més en col·laboració de la musculatura intercostal i de l’esquena.

Qualsevol alteració en alguna d’aquestes estructures pot produir doncs canvis qualitatius en la veu. Així com les alteracions del sistema nerviós i determinats aspectes psicològics.

En resum, la fonació és un procés molt complex que afecta molts sistemes orgànics. És per això que és propensa a patir alteracions freqüents.

Observem els esquemes següents:

 

 

La laringe

La fonació, la producció de la veu, es produeix a la laringe amb el pas de l’aire provinent dels pulmons i la vibració dels plecs vocals ^[2]. El moviment dels plec vocals es pot apreciar amb llum estroboscòpica. Quan els plecs vocals estan oberts estan en repòs.

La laringe és a la part superior de la tràquea i està formada per un esquelet de peces cartilaginoses i pels músculs que les insereixen. Es situa a la part mitja del coll. Comunica per sota amb la tràquea i per sobre amb la faringe, que la comunica directament amb la cavitat bucal i les fosses nasals.

Tota la superfície interna de la laringe està recoberta per una mucosa, de vital importància en la fonació.

La laringe està tancada per les seves partes anterior i laterals pel cartílag tiroides, amb forma d’escut. I per la seva paret posterior pel cartílag cricoide. Ambdós cartílags protegeixen els plecs vocals formant una mena de capsa que “guarda” els plecs vocals.

L’epiglotis és una làmina de teixit cartilaginós que tapa la tràquea en el moment de la deglució per tal de que els sòlids o els líquids no entrin al pulmó.

Observem ara la laringe en visió postero-lateral i també una secció posterior de la mateixa.

 

Les cordes vocals falses ens permeten fer la veu de falset, que s’utilitza en determinades tècniques de cant (es veurà més endavant).

Els plecs vocals en acció

Vegem ara una laringoscòpia en la que s’observen els plecs vocals vibrant amb diferents notes musicals: els plecs vocals en acció.

S'observen clarament els moviment dels plecs vocals al emetre un so i la posició de relax.

Formes d’utilitzar els plecs vocals

Els diferents mecanismes de la laringe o formes d’utilitzar els plecs vocals són, bàsicament, els següents:

• Vocal fry (M0): ronquera, so granota. Vegem-ho en aquest fragment d’un vídeo de Marina Castejón.
• Veu de pit (M1): veu natural, veu parlada
• Veu de cap (M2): Veu aguda i/o falset. Vegem-ho en aquest fragment d’un vídeo de Gret Rocha.
• Yodel: Salts de notes, mecànica M1 + M2. Cants tirolesos. Vegem-ho en aquest fragment d’un vídeo de Pili Noseda.
• Veu difònica: cordes vocals dissociades, Dues notes alhora. Mongòlia, Tíbet. Vegem-ho en aquest vídeo de cant difònic de Mongòlia.
• Harmònics: Notes resultants d’una base. Vegem-ho en un fragment d’un vídeo de cant harmònic..

Els ressonadors

La veu que surt de la vibració dels plecs vocals ha de ser amplificada per tal de poder-la projectar a l’exterior. Aquesta és la funció dels ressonadors que s’han vist ja abans. Vegem, per exemple, com utilitza els seus ressonadors aquest gripau cururú . (Rhinella schneideri). Observem com utilitza tot el seu cos per fer arribar el so ben lluny i com genera dos sons a l’hora.

Com fan també els cantants d’òpera. A l’òpera no hi ha micròfons ni amplificadors. Són els cantants els que projecten el so a tota la sala utilitzant una correcta respiració i una acurada tècnica vocal. Vegem-ho en aquest vídeo on s’expliquen aspectes importants per tal de projectar correctament la veu. Vegem-ho en un vídeo de Ping pang pong opera. ( ▶ Pàgina web de "Ping Pang Pong Ópera"

El beatbox és una forma de percussió vocal basada en l’habilitat de produir sons de bateria, ritmes i sons musicals utilitzant únicament la pròpia boca, llavis, llengua i veu. Pot incloure també cant, imitació vocal del turntablism ^[3], simulació de vents, cordes i altres instruments musicals.

Observem l’acció de la llengua i del paladar tou en unes ressonàncies magnètiques d’una persona fent beatbox. S’observen també, molt clarament, els moviments de l’epiglotis obrint i tancant el pas de l’aire.

Observem ara l’acció, dels llavis, l’obertura de la boca, la llengua, les dents i el paladar tou en la projecció de la veu en un cantant líric amb una peça de Wagner.

La llengua té una especial importància en la tècnica dels harmònics. Observem l’acció conjunta de tot el cos com a ressonador, en especial del cap.

Una altra forma de cant harmònic és el sutra ^[4]. És un cant difònic amb dues veus, una veu molt greu i un sobre-agut o xiulet: l’harmònic. Es creen així polifonies sonores i tímbriques. Per a fer-ho utilitzen les bandes ventriculars (les falses cordes vocals) per mitjà dels seus cartílags. Es genera un so greu sostingut, de base, amb una línia melòdica pentatònica. També es mostren uns exemples de cants populars, amb la mateixa tècnica, a Mongòlia.

Patologies i formes incorrectes d’utilitzar la veu

Els principals factors de risc són: l’envelliment; el consumo d’alcohol; les al·lèrgies; les afeccions neurològiques (com el Pàrkinson o els ictus); el reflux gastro-esofàgic; els refredats i infeccions de les vies respiratòries altes; les cicatrius quirúrgiques; cridar sovint; fumar; el càncer de gola; la deshidratació; les alteracions del tiroides; la mala utilització de la veu o el seu ús excessiu.

Les diferents veus

Vegem ara les tessitures bàsiques en el cant clàssic:

• Soprano: veu aguda femenina.
• Mezzo-soprano: veu central femenina.
• Contralt (o alto): veu greu femenina.
• Contratenor: veu sobreaguda masculina.
• Tenor: veu aguda masculina.
• Baríton: veu central masculina.
• Baix: veu greu masculina.

Mezzo-soprano i baríton apareixen en el món clàssic, concretament als inicis de l’òpera. El contratenor, la veu de falset o masculina aguda (entre soprano i contralt, amb un timbre diferent) , arriba al seu màxim esplendor artístic amb els castrati. Amb composicions especialment escrites per ells. Especialment en el barroc (s. XVI-XVII). El terme contratenor apareix per primer cop a Anglaterra a mitjans del segle XVIII.

És molt interessant observar ara una polifonia a quatre veus de Tomàs Luís de Victoria on s’observen en acció les quatre veus bàsiques de l’ésser humà: soprano (Carina Aronsson), contralt (Linda Öhlin), tenor (Carl Slettengren) i baix (Gustav Nordlander) en el vídeo cords, de Sara Lundberg, gravada amb làmpada estroboscòpica.

La veu humana queda definida a la pubertat, quan es passa de la veu indefinida (la veu blanca), sense vibrat, a la veu definitiva. Condicionada per tot un seguit de transformacions provocades per canvis hormonals en tot l’organisme. En el cas dels homes és quan es donen els galls, amb la generació d’una sobre-octava al parlar. Fins adquirir la veu definitiva, una octava per sota de la veu blanca. I castrati va ser una manera artificial de mantenir, en particular en els cors de les esglésies, les veus angelicals dels nens abans de la pubertat. I s’ha de dir que en la major part dels casos no funcionava en absolut.

A partir del segle XX, alguns compositors tornen a compondre peces musicals per a contratenor, que recordem que utilitzen les cordes vocals falses. Per exemple, escoltem a Philippe Jaroussky interpretant la peça Lascia ch'io pianga uski.

I escoltem ara l'Arpeggiata and King's Singers interpretant Sa qui turo, peça polifònica on s’observen les cinc veus descrites anteriorment.

Jordi Coll Vera - 2022