Introducció

Les cistitis o infeccions urinàries en les persones grans són un problema de salut freqüent que pot tenir conseqüències greus si no es tracten adequadament.

És l’afecció més prevalent en les persones grans, en especial les infeccions bacterianes. La infecció es produeix quan bacteris procedents de la zona perineal o intestinal entren en el sistema urinari a través de la uretra i arriben a la bufeta o al ronyó, causant inflamació i dolor.

Alguns dels factors que augmenten el risc de patir infeccions urinàries en les persones grans són: el residu post-miccional (la orina que queda a la bufeta després de la micció), l'alteració de la microbiota intestinal o vaginal, la immunodepressió, el restrenyiment o la diarrea crònica, els canvis hormonals associats a la menopausa, l'ús de sondes vesicals o altres dispositius mèdics i les malalties cròniques o degeneratives.

Segons dades de la Sociedad Española de Geriatria y Gerontologia, el 50 % de les dones pateixen almenys un cop en la vida una cistitis i el 25 % presentaran recurrències. La seva freqüència augmenta amb l’edat, en els dos sexes. Sovint atípiques, i amb més complicacions que en les persones més joves. Infeccions afavorides també per altres malalties, com la diabetis, més sovint en les persones grans.

Els símptomes d’infecció urinària poden ser: febre, esgarrifances, molèsties o coïssor al orinar, orina tèrbola o amb sang, dolor abdominal o lumbar, incontinència urinària o confusió mental.

El diagnòstic es basa en l'anàlisi de l'orina i el cultiu per identificar els bacteris causants.

El tractament consisteix en l'administració d'antibiòtics adequats a cada cas i la prevenció de noves infeccions amb mesures higièniques i dietètiques.

L’aparell urinari

L’aparell urinari és l'encarregat d'eliminar els residus metabòlics de la sang i regular l'equilibri hídric i electrolític del cos. Està format pels ronyons, els urèters, la bufeta de la orina i la uretra.

Els ronyons filtren la sang i produeixen l'orina, que és un líquid que conté aigua, sals minerals i substàncies nitrogenades com la urea i l'àcid úric.

Els urèters són uns conductes que transporten l'orina des dels ronyons fins a la bufeta, on s'emmagatzema temporalment.

La uretra és el conducte que comunica la bufeta amb l'exterior i permet l'excreció de l'orina.

Els òrgans de l’aparell urinari poden lesionar-se a causa d’una força contundent: accident automobilístic, caiguda greu, tret de bala, apunyalament, .... Encara que les lesions més freqüents són produïdes, de manera accidental, durant una cirurgia.

Els ronyons

Els ronyons són uns òrgans vitals que tenen la funció de filtrar la sang i eliminar els residus metabòlics i l'excés de líquid del cos. També regulen el balanç de sals i minerals, produeixen hormones que controlen la pressió arterial i estimulen la producció de glòbuls vermells, i mantenen el pH sanguini dins dels límits normals.

Les quatre funcions renals són:

• Depurar la sang traient de la circulació els productes de rebuig produïts per l’organisme.
• Mantenir neutre el balanç electrolític, ajustant la composició de l’orina.
• Produir i destruir diàriament bicarbonat.
• Secretar les hormones eritropoetina i renina i regular la vitamina D.

L’orina és el subproducte principal de la funció renal. La veritable finalitat vital del ronyó és mantenir l’homeòstasi de l’organisme.

Els ronyons es situen a la part posterior de l'abdomen, un a cada costat de la columna vertebral, i tenen forma de gra de mongeta. Cada ronyó té uns 10 cm de llargada i uns 150 g de pes.

Els ronyons estan connectats als urèters, uns tubs que transporten l'orina cap a la bufeta urinària, on s'emmagatzema fins que es buida a través de la uretra.

Si una infecció urinària arriba al ronyó es pot produir una pielonefritis. Normalment una complicació d'una infecció bacteriana de les vies urinàries que s'estén des de la bufeta fins al ronyó i l’inflama. Els símptomes més freqüents de la pielonefritis són febre, calfreds, dolor lumbar i nàusees. El tractament consisteix en antibiòtics i líquids per eliminar les bactèries i prevenir la deshidratació. Si no es tracta a temps, la pionefritis pot provocar danys permanents al ronyó o una infecció generalitzada a l'organisme (una septicèmia).

L'agenèsia renal és una anomalia congènita que es caracteritza per l'absència d'un o dels dos ronyons. Aquesta condició pot afectar la qualitat de vida i la supervivència dels pacients que la pateixen. Segons les dades de l'Institut Català d'Oncologia (ICO), la prevalença de l'agenèsia renal a Catalunya és d'uns 3 casos per cada 10.000 naixements, sent més freqüent en els homes que en les dones. Els factors de risc que poden influir en el desenvolupament de l'agenèsia renal són diversos, com ara la genètica, les infeccions maternes, l'exposició a substàncies tòxiques o els trastorns cromosòmics. El seu diagnòstic es pot realitzar durant l'embaràs mitjançant ecografia o després del naixement mitjançant proves d'imatge com la tomografia axial (TAC) o la ressonància magnètica nuclear (RMN). El tractament dependrà de la gravetat del cas i de les possibles complicacions associades, com ara la hipertensió arterial, la insuficiència renal crònica o el càncer renal. Les opcions terapèutiques poden incloure el seguiment mèdic periòdic, la medicació, la diàlisi o el trasplantament renal. Habitualment es pot portar una vida completament normal amb un únic ronyó funcional.

Els urèters

Els urèters transporten l'orina des dels ronyons fins la bufeta urinària.

Tenen una longitud d'uns 25 a 30 centímetres i un diàmetre d'uns 3 a 4 mil·límetres. Estan formats per tres capes: la mucosa, la muscular i l'adventícia.

La mucosa és la capa interna que recobreix el lumen dels urèters i està formada per un epiteli transicional que permet l'expansió i la contracció de l’urèter.

La muscular és la capa mitjana que conté fibres musculars llises disposades en dues capes: una longitudinal i una circular. És la responsable de les contraccions peristàltiques que impulsen l'orina cap a la bufeta.

L'adventícia és la capa externa que connecta l’urèter amb els teixits adjacents i els proveeix de vasos sanguinis i nervis.

Els urèters són lesionats, amb major freqüència, com a conseqüència d’operacions pèlviques o abdominals (extirpació quirúrgica de l’úter o del colon, cesàries, reparació d’un aneurisma aòrtic abdominal, o una ureteroscòpia).

Si aquestes lesiones no són convenientment tractades es poden produir complicacions greus: infecció bacteriana i acumulació de pus, obstrucció urinària, pèrdues persistents d’orina, estretament de l’urèter o formació d’una fístula. El símptoma pot ser dolor abdominal o dolor en la zona entre les costelles i el maluc o fuita d’orina a través de la ferida. La infecció pot ocasionar febre. És també possible la presència de sang en la orina.

Les lesions menors es solucionen amb un stent ^[1] ureteral o sonda de drenatge de l’orina fins que l’urèter es curi per sí mateix. Les lesions majors es tracten amb cirurgia, sent necessària en ocasions la reconstrucció quirúrgica de l’urèter.

La bufeta urinària

La bufeta urinària és un òrgan muscular, buit i distensible, que forma part del sistema urinari. La seva funció principal és emmagatzemar l'orina que produeixen els ronyons i expulsar-la a través de la uretra quan es produeix la micció.

La seva capacitat mitjana és de 400 a 600 cc, però pot variar segons l'edat, el sexe i altres factors. En cas d’obstrucció urinària pot arribar a dos o tres litres i en el cas de cistitis o inflamació de la bufeta pot reduir-se a uns 50 cc.

Està situada a la part inferior de l'abdomen, davant del recte i per sota del peritoneu. A la pelvis, per davant del pubis i per darrere del recte en els homes i de la vagina en les dones. Recoberta per una membrana mucosa que conté receptors nerviosos que envien senyals al cervell quan la bufeta està plena o buida. La seva paret està formada per tres capes: una serosa, una muscular i una mucosa. La capa muscular conté el múscul detrusor, que es contrau per expulsar l'orina a través de la uretra quan l'esfínter uretral es relaxa.

Disposa de dos esfínters que controlen la sortida de l'orina: l'esfínter intern, que és involuntari, i l'esfínter extern, que és voluntari. Quan la bufeta està plena, envia una senyal al cervell per indicar la necessitat d'orinar.

En alguns casos, la bufeta pot patir danys com a conseqüència d'una infecció causada per bacteris que entren a través de la uretra, el conducte que comunica la bufeta amb l'exterior. Aquests danys poden provocar símptomes com dolor o ardor al orinar, necessitat freqüent o urgent d'orinar (tenesme vesical ^[2]), presència de sang o pus a l'orina, febre o mal de ventre (símptomes comuns a la cistitis).

Les dones són més propenses a patir infeccions urinàries que els homes, ja que tenen la uretra més curta i més propera a l'anus, on hi ha bacteris que poden contaminar el tracte urinari. A més, alguns factors com els canvis hormonals, l'embaràs, la menopausa o l'ús de determinats productes d'higiene poden alterar la microbiota vaginal i facilitar el creixement de bacteris patògens.

Per tal de prevenir els danys a la bufeta urinària per una infecció, és important mantenir una bona higiene íntima, beure suficient líquid, orinar després de les relacions sexuals i evitar el restrenyiment. Si es presenten símptomes d'infecció urinària, cal acudir al metge per realitzar un anàlisi d'orina i rebre el tractament antibiòtic adequat.

Un dels mètodes per examinar la funció de la bufeta és injectar un líquid de contrast, visible als raigs X, a través d'un catèter fins a omplir la bufeta. És la tècnica nomenada cistouretrograma d'eliminació.

Posteriorment es prenen radiografies amb la bufeta plena i mentre el pacient està orinant. L’objectiu de la prova és determinar si el líquid és forçat a sortir de la bufeta a través de la uretra, el que és el normal, o si, per contra, hi ha reflux cap al ronyó (reflux vesico-ureteral). L’estudi es fa generalment amb el pacient estirat sobre una taula de raigs X.

Un dels mètodes per examinar la funció de la bufeta és injectar un líquid de contrast, visible als raigs X, a través d'un catèter fins a omplir la bufeta. És la tècnica nomenada cistouretrograma d'eliminació.

Posteriorment es prenen radiografies amb la bufeta plena i mentre el pacient està orinant. L’objectiu de la prova és determinar si el líquid és forçat a sortir de la bufeta a través de la uretra, el que és el normal, o si, per contra, hi ha reflux cap al ronyó (reflux vesico-ureteral). L’estudi es fa generalment amb el pacient estirat sobre una taula de raigs X.

La bufeta neuropàtica

La bufeta neuropàtica és una alteració del funcionament de la bufeta urinària causada per una lesió o una malaltia del sistema nerviós. Aquesta lesió pot afectar el cervell, la medul·la espinal o els nervis que controlen la micció i pot provocar problemes com la retenció d'orina, la incontinència urinària o les infeccions de les vies urinàries.

Es pot classificar en dos tipus segons el lloc i el grau de la lesió nerviosa:

• Bufeta espàstica: es produeix quan hi ha una lesió a la part alta de la medul·la espinal o al cervell. La lesió ocasiona que els nervis que estimulen la contracció de la bufeta siguin més actius del normal, i que els nervis que inhibeixen aquesta contracció siguin menys actius. Això fa que la bufeta es contragui de forma involuntària i sense control quan s'omple d'orina, provocant episodis d'incontinència urinària.
• Bufeta flàccida: es produeix quan hi ha una lesió a la part baixa de la medul·la espinal o als nervis que van de la medul·la a la bufeta. La lesió ocasiona que els nervis que estimulen i inhibeixen la contracció de la bufeta perdin la seva funció. Això implica que la bufeta no es contragui ni es relaxi adequadament, i que s'acumuli orina sense poder expulsar-la, provocant episodis de retenció urinària.

El tractament de la bufeta neuropàtica depèn de la causa, el tipus i la gravetat del trastorn. Algunes de les opcions terapèutiques són:

• Medicaments: hi ha fàrmacs que poden ajudar a relaxar o a estimular el múscul detrusor de la bufeta, segons el cas. També es poden administrar antibiòtics per prevenir o tractar les infeccions de les vies urinàries.
• Cateterisme: consisteix a introduir un tub flexible per la uretra fins a la bufeta per drenar l'orina acumulada. Es pot fer de forma intermitent (diverses vegades al dia) o permanent (amb un catèter fixat a una bossa externa).
• Estimulació elèctrica: consisteix a aplicar corrents elèctrics als nervis o als músculs de la bufeta per millorar el seu funcionament. Es pot fer mitjançant uns elèctrodes implantats quirúrgicament o uns dispositius externs.
• Cirurgia: en alguns casos, es pot recórrer a la cirurgia per augmentar el volum de la bufeta, crear una nova via d'evacuació de l'orina o implantar un dispositiu artificial que controli la micció.

La uretra

La uretra és el conducte que comunica la bufeta urinària amb l'exterior del cos.

La seva funció principal és permetre l'expulsió de l'orina des de la bufeta fins a fora del cos.

Té una longitud i una forma diferents segons el sexe de la persona. En els homes, la uretra mesura uns 20 centímetres i travessa el penis.

També té una funció reproductora, ja que per ella passa el semen durant l'ejaculació. En les dones, la uretra mesura uns 4 centímetres i s'obre al davant de la vagina. Només té una funció urinària i no intervé en la reproducció.

Observis que la uretra masculina és molt més llarga que la uretra femenina. A més, és pressionada per la pròstata a la uretra proximal, de manera que pot arribar a obstruir-se per una inflamació prostàtica (hiperplàsia benigna ^[3] o maligna de pròstata).

El fet de tenir una uretra molt més curta fa molt més fàcil la col·locació d’una sonda vesical o d’un catèter en el cas de les dones.

Per contra, les dones, tenen la uretra més propera a l’anus i oberta a la vagina, tots dos possibles focus d’infecció.

Algunes de les malalties més comunes de la uretra són les infeccions, els estrenyiments, els traumatismes i els tumors. Malalties que poden causar símptomes com dolor, ardor, sang en l'orina, dificultat per orinar o incontinència urinària. El seu tractament depèn del tipus i la causa de la malaltia, i pot incloure antibiòtics, antiinflamatoris, cirurgia o altres procediments.

La pròstata

La glàndula prostàtica és un òrgan del sistema reproductor masculí que té la funció de produir i emmagatzemar el líquid seminal, que és una part essencial de l'esperma. Té la forma i la mida d'una nou i està situada sota la bufeta urinària, envoltant la part inicial de la uretra.

Pot patir diferents alteracions al llarg de la vida d'un home, com ara inflamació (prostatitis), creixement benigne (hiperplàsia prostàtica benigna) o càncer (càncer de pròstata).

Algunes d'aquestes alteracions poden causar símptomes com dificultat per orinar, dolor pelvià o sang a l'orina o al semen. El diagnòstic i el tractament de les malalties de la pròstata depenen de la seva causa, gravetat i edat del pacient.

El tacte rectal és una prova senzilla que permet diagnosticar la hiperplàsia de la pròstata.

La sonda vesical de Foley

La sonda vesical de Foley és un tipus de catèter permanent que es fa servir per drenar la orina de la bufeta quan hi ha dificultats de micció.

Es tracta d'un tub flexible de plàstic o cautxú que s'introdueix per la uretra fins a la bufeta. A l'extrem del tub hi ha un globus que s'infla amb aigua estèril per evitar que la sonda es desplaci. El globus pot tenir una capacitat de 5 a 30 cm³ segons el seu ús.

La mida de la sonda es mesura amb l'escala de Charrière o francesa (F), que indica el diàmetre en mil·límetres. Les sondes més habituals van de 10 a 28 F.

Disposa de dos o tres canals: un per al drenatge de la orina, un altre per al inflat i desinflat del globus i un tercer per a la irrigació de la bufeta en cas de cirurgia o presència de coàguls.

Composició de l’orina

La composició de l'orina és el resultat dels processos de filtració i reabsorció que tenen lloc als ronyons. Conté principalment aigua (96%), urea (2%), clorur de sodi (0,9%) i altres substàncies dissoltes com a creatinina, àcid úric, potassi, fosfats, sulfats i nitrats.

L'orina té una funció excretora i reguladora de l'equilibri hídric i electrolític de l'organisme. La seva concentració i el seu pH poden variar segons l'estat de salut, la dieta i el consum de líquids de la persona.

Valors orientatius de la composició de l’orina són ^[4]:

Les alteracions en la composició de la orina poden ser indicatives de diferents problemes de salut. El color, l'olor, la densitat i el pH de la orina poden variar segons l'estat de hidratació, l'alimentació, els medicaments o les malalties que afecten el sistema urinari o altres òrgans. Algunes alteracions comunes són la presència de sang, proteïnes, glucosa o cossos cetònics en la orina, que poden indicar infeccions, inflamacions, diabetis o altres trastorns metabòlics. Per això, és important realitzar anàlisis periòdiques de la orina per detectar possibles anomalies i consultar amb el metge davant qualsevol canvi significatiu en la seva aparença o olor.

Etiologia de les infeccions urinàries

Les infeccions urinàries són causades per la invasió de microorganismes en el sistema urinari, que pot afectar des del ronyó fins a la bufeta. Els microorganismes poden entrar en el sistema urinari a través de la uretra, que és el conducte que comunica la bufeta amb l'exterior, o bé per via sanguínia, si hi ha una infecció en una altra part del cos. La majoria de les infeccions urinàries estan produïdes per bacteris d'origen intestinal, com Escherichia coli (el 70% de les infeccions urinàries), que es troben a la zona perineal (la pell que envolta l'anus i els genitals) i poden ascendir per la uretra fins a la bufeta o el ronyó . Altres bacteris que poden causar infeccions urinàries són Enterococcus faecalis (present a la femta) Staphylococcus saprophyticus (present a la pell), Proteus mirabilis, Streptococcus agalactiae i Klebsiella spp (oportunista). També es poden produir infeccions urinàries per Candida albicans, un llevat oportunista que s’activa en moments de debilitat immunitària.

Alguns dels factors que poden afavorir el desenvolupament d'una infecció urinària són les relacions sexuals, l'embaràs, l'obstrucció del flux d'orina, els factors genètics o les malalties de transmissió sexual.

Esquemàticament:

• Estat general de salut. Bona alimentació i bons hàbits (exercici físic, exercicis de manteniment del sòl pelvià,...)
• Edat. Més probabilitat de patir infecció d’orina en les persones grans.
• Lloc de residència. Bones condicions sanitàries i higièniques. Lavabo fàcilment assequible i net.
• Presència de diabetis. Una diabetis mal controlada afecta notablement la funcionalitat del ronyó.
• Sondatge o trastorn de la medul·la espinal.
• Presa prèvia d’antibiòtics que alteren la microbiota. Especialment si es prenen sense prescripció mèdica.
• Instrumentalització prèvia de l’aparell urinari. Intervencions quirúrgiques, manipulació amb objectes sexuals, etc.

Etiologia en dones d’edat avançada

Els factors de risc que expliquen la major prevalença d’infecció del tracte urinari (ITU) i de bacteriúria asimptomàtica en les dones grans són ^[5]:

• Risc incrementat de contaminació (per incontinència urinària i fecal).
• Disminució dels estrògens vaginals (disminució de la població de Lactobacillus, el que ocasiona un augment del pH vaginal).
• Atrofia urològica, amb disminució del to vesical, i augment del volum residual post-miccional.
• Incontinència urinària d’urgència.
• Picor i sequedat vaginal que produeixen lesions en la mucosa.
• Disminució de la immunitat cel·lular.
• Parts múltiples, que produeixen danys en els mecanismes de suport del sòl pelvià (cistocele i rectocele, prolapse uterí).
• Presència de malalties coexistents (diabetis, altres).
• Accidents cerebrovasculars (pèrdua de control d’esfínters i del nivell de consciència).
• Cirurgia ginecològica prèvia (estenosi uretral secundària a la correcció de l’anomalia).

Etiologia segons diferents grups de risc

Segons la Dra Antonia Andreu de l’Hospital Vall d’Hebron, durant els últims vint anys ^[6]:

A: % Cistitis-pielonefritis no complicada - B: % Persones grans no institucionalitzades - C: % Persones grans institucionalitzades - **: Staphylococcus saprophyticus

És clar doncs que el microorganisme més prevalent en les infeccions urinàries és Escherichia coli.

Prevalença de bacteriúria asimptomàtica en diferents poblacions.

Segons dades de la Sociedad Española de Geriatria y Gerontologia ^[7]:

Segons la mateixa font, els principals factors que predisposen a tenir una bacteriúria asimptomàtica en la gent gran són:

• Anomalies genito-urinàries
• Anatòmiques (obstrucció del flux, litiasi renal, etc.)
• Home: hipertròfia prostàtica, etc.
• Dona: cistocele, cirurgia ginecològica prèvia, etc.
• Funcionals: bufeta neurogènica
• Incontinència urinària
• Instrumentalització del tracte urinari
• Disminució dels estrògens vaginals i activitat bactericida de la secreció prostàtica
• Malalties neurològiques
• Incontinència fecal
• Diabetes mellitus
• Sonda urinària
• Col·lectors externs urinaris

Profilaxi de les molèsties urinàries

La profilaxi per evitar les molèsties urinàries és el conjunt de mesures que tenen com a objectiu prevenir les infeccions del tracte urinari, que són causades per la presència de microorganismes patògens a la orina. Les molèsties urinàries són més freqüents en les dones que en els homes, per la seva anatomia i fisiologia, i poden manifestar-se amb símptomes com disúria (dolor o coïssor al miccionar), pol·laciúria (augment de la freqüència miccional), urgència (necessitat imperiosa de miccionar), nictúria (micció nocturna), hematúria (sang a la orina) o febre.

Algunes de les mesures profilàctiques que es poden seguir per evitar les molèsties urinàries són:

• Beure abundants líquids, preferentment aigua, per mantenir una bona hidratació i facilitar l'eliminació de bacteris.
• Miccionar cada dues o tres hores i buidar completament la bufeta, evitant l'estancament d'orina que pot afavorir el creixement bacterià.
• Mantenir una bona higiene íntima, rentant-se la zona genital amb aigua i sabó neutre i des de davant cap enrere, per evitar el contacte amb els gèrmens de l'anus.
• Miccionar abans i després de les relacions sexuals, per eliminar els possibles microorganismes que hagin pogut entrar a la uretra durant el coit.
• Utilitzar roba interior de cotó i evitar els pantalons massa ajustats o sintètics, que poden provocar irritació o humitat a la zona genital.
• Evitar els productes irritants com els desodorants íntims, els tampons perfumats o els espermicides, que poden alterar el pH vaginal i la flora bacteriana protectora.
• En cas de menopausa, consultar amb el metge sobre la possibilitat d'utilitzar tractaments locals amb estrògens, que poden ajudar a prevenir la sequedat i l'atròfia vaginal que afavoreixen les infeccions urinàries.

A més, existeixen alguns remeis naturals que poden ajudar a prevenir o alleujar la infecció urinària, com els probiòtics i la medicina natural.

Els probiòtics són microorganismes vius que aporten beneficis a la salut de l'hoste quan s'ingereixen en quantitats adequades. Els probiòtics poden ajudar a restaurar l'equilibri de la flora bacteriana del tracte urinari i a inhibir el creixement dels bacteris patògens. Es poden prendre com a suplements dietètics o en aliments fermentats com el iogurt, el quefir o el xucrut.

La medicina natural ofereix diverses plantes amb propietats antisèptiques, antiinflamatòries i diürètiques que poden contribuir a prevenir o tractar la infecció urinària. Algunes d'aquestes plantes són la boixerola, el nabiu vermell, l'orenga, el romaní i el gingebre. Es poden prendre en infusions, càpsules o extractes líquids, sempre seguint les indicacions del fabricant o del professional sanitari. Sense substituir mai l'acció dels antibiòtics quan són necessaris.

No hi massa estudis que avalin l’efecte saludable dels extractes vegetals sobre les infeccions urinàries. Tanmateix, en un estudi publicat l’any 2007 a The Journal of Urology ^[8], els resultats avalen que el pols de nabiu (Vaccinium myrtillus) disminuïa la mitjana d'adherència de Escherichia coli IA2 ^[9] a les cèl·lules epitelials vaginals de 18,6 a 1,8 bacteris per cèl·lula (p < 0,001). La mitjana d'adherència de E. coli a les cèl·lules epitelials de la bufeta primària cultivades es va reduir amb l'exposició a 50 μg/ml d'extracte de pro-antocianidina de 6,9 a 1,6 bacteris per cèl·lula (p < 0,001). La inhibició de l'adherència de E. coli per l'extracte de pro-antocianidina es va produir de manera lineal i dependent de la dosi en un rang de concentració de pro-antocianidina de 75 a 5 μg / ml.

En conclusió, sembla ser que els productes de nabiu poden inhibir l'adherència de E. coli a sistemes models biològicament rellevants de cèl·lules epitelials de la bufeta i vaginals primàries cultivades. Aquest efecte es produeix en una relació dependent de la dosi. Aquests resultats proporcionen més evidències mecanicistes i plausibilitat biològica per al paper dels productes de nabiu per prevenir la infecció del tracte urinari.

Estudis posteriors semblen avalar l’efecte saludable del nabiu sobre les infeccions bacterianes i l’augment de l’eficàcia dels tractaments antibiòtics amb disminució de l’aparició de resistències.

Per exemple ^[10], indiquen que l'extracte de fruita de nabiu és actiu contra l’adhesivitat de soques uro-patogèniques de E. coli (UPEC). Per una banda, l'extracte de nabiu estimula la defensa immunitària innata al ronyó mitjançant una secreció augmentada de THP ^[11], per l'altra banda també s'ha demostrat una inhibició directa de l'adhesió bacteriana a les cèl·lules hostes, que és independent de THP.

La d-manosa ^[12], monosacàrid present en moltes plantes i fruites en petites quantitats, sembla també prevenir la cistitis de repetició per la seva capacitat per fixar-se a les fímbries tipus 1 dels UPEC, evitant-ne l’adherència a les parets del tracte urinari. L’efecte és força equivalent a de l’antibiòtic nitro-furantoïna, utilitzat com a teràpia profilàctica a llarg termini. De manera que es pot utilitzar com a teràpia conjunta amb el nabiu, que actua sobre altre tipus de fímbria de E. coli.

Les infeccions urinàries recurrents

Les infeccions urinàries recurrents (IUR) són un problema clínic freqüent, especialment en dones joves sexualment actives, en embarassades, en pacients post-menopàusiques i en pacients amb patologia urològica subjacent. Es tracta d'infeccions causades per bacteris que afecten la bufeta, els ronyons o els conductes que connecten aquests òrgans. Infeccions que poden provocar símptomes com ara dolor al miccionar, necessitat freqüent d'orinar, sang a l'orina o febre. El tractament habitual consisteix en prendre antibiòtics durant uns dies o setmanes, però en alguns casos les infeccions es repeteixen o es cronifiquen. Fet que pot tenir conseqüències negatives per a la qualitat de vida de les pacients i per al desenvolupament de resistències bacterianes als antibiòtics. Per això, és important conèixer els factors de risc, la prevenció i el diagnòstic adequat de les IUR.

Cal distingir entre: recidives, que solen ser precoces (< 1 mes), causades pel mateix microorganisme i associades amb patologia urològica subjacent; i reinfeccions, que solen ser més tardanes i causades per diferents microorganismes (o el mateix que resta acantonat en el recte o en les cèl·lules uro-epitelials).

També cal distingir entre: dones pre-menopàusiques, amb risc de IUR generalment relacionat amb l'activitat sexual; dones post-menopàusiques, en les quals destaca el paper del dèficit d’estrògens sobre la flora vaginal de Lactobacillus; i embarassades.

Estratègies generalment utilitzades per a la prevenció de les IUR són: el auto-tractament de la cistitis, la profilaxi antibiòtica contínua, la profilaxi antibiòtica post-coital, l’administració d’estrògens tòpics vaginals, els Lactobacillus, els nabius, l’administració intra-vesical de soques no virulentes de Escherichia coli i les vacunes.

En el tractament es solen utilitzar algoritmes diagnòstic-terapèutics basats en el tipus d'infecció urinària (recurrència-reinfecció), en el col·lectiu de pacients implicats (dones joves, post-menopàusiques, embarassades) i nombre d'episodis d'IUR.

Trobareu molta més informació a l’article del Dr Carlos Pigrau-Serrallach, del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron (UAB): Infecciones urinarias recurrentes ^[13] i en el seu llibre Infección del tracto urinario ^[14].

La profilaxis antibiòtica en les IUR

La profilaxis antibiòtica en les IUR és una estratègia terapèutica que té com a objectiu prevenir la reaparició d'aquest tipus d'infeccions.

La profilaxis pot ser contínua, post-coital o autogestionada, depenent de les característiques de cada pacient i del tipus d'infecció (recidiva o reinfecció). Ha de tenir en compte els factors de risc associats a les IUR, com ara: deficiència d’estrògens, flora vaginal alterada, activitat sexual o ús de diafragma o espermicides. A més, ha de ser individualitzada i valorar el ric-benefici de cada opció terapèutica, la seva eficàcia, la tolerància, el cost i el desenvolupament de resistències bacterianes.

La profilaxis antibiòtica no és l'única mesura preventiva per a les IUR; també s'han d'explorar altres alternatives com ara els estrògens tòpics vaginals, els lactobacils, el suc de nabiu, l'administració intra-vesical de soques no virulentes de E. coli o les vacunes.

Els nabius

Com ja s’ha comentat en altra apartat d’aquest mateix estudi, els nabius són fruits amb propietats beneficioses per a la salut, especialment per a la prevenció i tractament de les IUR. Això es deu al fet que contenen uns compostos anomenats pro-antocianidines, que impedeixen que les bactèries s'adhereixin a la paret de la bufeta i el tracte urinari.

Tenen també tenen efectes antioxidants, antiinflamatoris i immuno-moduladors, que ajuden a reforçar el sistema immunitari i a combatre els radicals lliures.

Per aprofitar els seus beneficis, es recomana consumir-los frescos o en suc natural, sense afegir sucre ni edulcorants artificials. També es poden prendre en forma de càpsules o extractes, sempre sota supervisió mèdica.

Són doncs un remei natural i segur per a les infeccions urinàries, però no substitueixen el tractament antibiòtic ni l'avaluació mèdica en cas de símptomes greus o persistents.

Els lactobacils intra-vaginals.

Els lactobacils intra-vaginals són un tipus de bacteris que formen part de la microbiota vaginal normal de les dones sanes. Aquests bacteris produeixen àcid làctic i peròxid d'hidrogen, que contribueixen a mantenir el pH vaginal baix i a prevenir el creixement de microorganismes patògens. També poden modular la resposta immune de la mucosa vaginal i protegir contra les infeccions de transmissió sexual. Alguns dels gèneres de lactobacils intra-vaginals més comuns són Lactobacillus crispatus, Lactobacillus gasseri, Lactobacillus jensenii i Lactobacillus iners.

L'equilibri de la microbiota vaginal pot ser alterat, amb disminució de la presència de lactobacils intra-vaginals, per diferents factors: ús d'antibiòtics, canvis hormonals, pràctiques sexuals i abús dels productes d'higiene íntima.

L’alteració de la microbiota vaginal pot provocar una condició anomenada disbiosis vaginal, caracteritzada per un augment del pH vaginal i una major diversitat de bacteris anaerobis oportunistes. La disbiosis vaginal pot causar símptomes com picor, irritació, inflamació, olor desagradable i flux vaginal anormal. A més, pot augmentar el risc de patir vaginitis bacteriana, candidiasi vaginal, cervicitis, endometritis, malalties inflamatòries pelvianes i part prematur.

Per restaurar la microbiota vaginal i augmentar els nivells de lactobacils intra-vaginals, es poden utilitzar diferents estratègies, com ara els probiòtics vaginals, els prebiòtics vaginals, els simbiòtics vaginals i els trasplantaments de microbiota vaginal.

Els probiòtics vaginals són productes que contenen bacteris vius que poden colonitzar la vagina i exercir efectes beneficiosos per a la salut.

Els prebiòtics vaginals són substàncies que estimulen el creixement i l'activitat dels bacteris beneficiosos ja presents a la vagina.

Els simbiòtics vaginals són productes que combinen probiòtics i prebiòtics per potenciar els seus efectes.

Els trasplantaments de microbiota vaginal consisteixen en la transferència de fluids vaginals d'una dona sana a una dona amb disbiosis vaginal per restablir l'equilibri bacterià.

IUR en dones joves sexualment actives. Profilaxis antibiòtica post-coit.

Les IUR és freqüent en dones joves sexualment actives.

La profilaxi antibiòtica post-coit més habitual és una mesura preventiva que consisteix en administrar un antibiòtic a una persona que ha tingut una relació sexual sense protecció o amb un risc elevat de contraure una infecció de transmissió sexual (ITS). Aquesta mesura té com a objectiu reduir la probabilitat de desenvolupar una ITS o les seves complicacions, com ara la infertilitat, l'epididimitis, la malaltia inflamatòria pelviana o l'embaràs ectòpic. No és, en cap cas, un mètode anticonceptiu ni protegeix contra el VIH o altres ITS que no es tracten amb antibiòtics. Per tant, cal utilitzar sempre un mètode de barrera, com ara el preservatiu, durant les relacions sexuals.

S’administra sempre sota prescripció mèdica i en situacions específiques, com ara en cas de violació, de contacte sexual amb una persona amb una ITS coneguda o sospitada, o de ruptura o mal ús del preservatiu. El tipus d'antibiòtic i la dosi depenen del tipus d'ITS que es vulgui prevenir i de les característiques de la persona que el pren. Els efectes secundaris més freqüents són nàusees, vòmits, diarrea i reaccions al·lèrgiques. La profilaxi antibiòtica post-coit no és un substitut de la consulta mèdica ni de les proves diagnòstiques en cas de sospita d'una ITS. Si es presenten símptomes com ara dolor al baix ventre, secreció vaginal o uretral, úlceres genitals o febre, cal acudir al metge per rebre el tractament adequat.

La profilaxi antibiòtica post-coit de les IUR és una estratègia preventiva que consisteix a administrar un antibiòtic de baixa dosi després de cada relació sexual en persones que presenten IUR recurrents associades a l'activitat sexual. Aquesta mesura té com a objectiu reduir el risc d'infecció bacteriana a la bufeta i els ronyons, amb símptomes com dolor, febre, esgarrifances i nàusees.

Requereix una prescripció mèdica i un seguiment periòdic per avaluar la seva efectivitat i seguretat. Els antibiòtics més utilitzats són la nitrofurantoïna, el trimetoprim-sulfametoxazol i la cefalexina. Els efectes secundaris més freqüents són les reaccions al·lèrgiques, les nàusees, el malestar gastrointestinal i les candidiasis vaginals.

IUR en dones post-menopàusiques.

Entre els factors de risc que afavoreixen les IUR en dones post-menopàusiques ^[15] hi ha els canvis hormonals propis d'aquesta etapa de la vida, que provoquen una disminució dels estrògens i una alteració de la flora vaginal i urinària. Això fa que les defenses locals siguin més febles i que els bacteris puguin adherir-se més fàcilment a les parets de la bufeta. Altres factors que poden influir són les anomalies estructurals del tracte urinari, com el reflux vesico-ureteral o l'obstrucció pelviana-ureteral, el nombre d'embarassos, l'ús de diafragma o espermicides com a mètodes anticonceptius, la presència de càlculs renals o la diabetis.

Algunes de les alternatives terapèutiques que poden ajudar a prevenir o tractar les IUR en dones post-menopàusiques són:

• La teràpia hormonal substitutiva amb estrògens tòpics o orals, que pot restaurar l'equilibri de la flora vaginal i urinària i augmentar les defenses locals.
• Els probiòtics vaginals o orals, que poden millorar la microbiota beneficiosa i inhibir el creixement dels bacteris patògens.
• Els fruits vermells o els seus derivats, que contenen una substància anomenada pro-antocianidina que impedeix l'adhesió dels bacteris a les cèl·lules de la bufeta.
• Les plantes medicinals amb propietats antibiòtiques, antiinflamatòries o diürètiques, com l’herba gatera (Nepeta cataria), el romaní (Salvia rosmarinus), el fonoll (Foeniculum vulgare) o la cua de cavall (Equisetum arvense). ^[16]
• Les mesures higièniques i dietètiques, com beure abundants líquids, miccionar sovint i després de les relacions sexuals, netejar-se de davant cap enrere després d'anar al lavabo, evitar els productes irritants com els sabons perfumats o els desodorants íntims, portar roba interior de cotó i evitar els pantalons massa ajustats.

Les IUR en dones post-menopàusiques poden ser un trastorn difícil de controlar, però amb un diagnòstic adequat i un seguiment mèdic es poden reduir els episodis i millorar-ne la qualitat de vida de les pacients.

Jordi Coll Vera - 2023