Introducció

Ja fa uns anys què els mosquits continuen sent uns molestos companys durant una bona part de l’any. El control de les seves poblacions és molt important des del punt de vista de la salut pública. Els mosquits són uns dels principals vectors de transmissió de malalties infeccioses, que transmeten d’un hoste a altre mitjançant la seva picada.

Els vectors són organismes vius que poden transmetre agents infecciosos dels animals a les persones (o entre persones i entre animals). Els més freqüents són els artròpodes, com ara mosquits, paparres, mosques, puces i polls.

La malaltia es transmet de forma activa o de forma passiva:

• Els vectors biològics, com els mosquits i les paparres, poden portar patògens que es poden multiplicar dins dels seus cossos i transmetre’ls quan piquen a nous hostes, mentre s’alimenten de sang.
• Els vectors mecànics, com les mosques, poden portar agents infecciosos a l'exterior del cos i transmetre'ls a través del contacte físic.

Les malalties transmeses per vectors representen més del 17% de totes les malalties infeccioses, i moltes són malalties zoonòtiques. L’estudi de la seva distribució és força complex, ja que depèn de factors molt diversos. ^[1]

Cal desenvolupar i sostenir en el temps estratègies integrades de gestió de vectors, que incloguin:

• Vigilància entomològica i epidemiològica sistemàtica.
• Intervencions ambientals per eliminar focus de cria.
• Educació i participació comunitària activa.
• Coordinació intersectorial (salut, medi ambient, urbanisme, educació, etc.).
• Preparació i resposta ràpida davant brots.

Malalties freqüents transmeses per vectors

Malalties víriques (arbovirosi) com:

• Virus del dengue, transmès per Aedes aegypti i Aedes albopictus. Habitualment amb febre alta i dolors musculars i articulars. Puntualment, casos greus, dengue hemorràgic.
• Virus Zika, transmès per Aedes aegypti i Aedes albopictus. Sovint lleu, però pot causar microcefàlia fetal i trastorns neurològics greus.
• Virus chikungunya, transmès per Aedes aegypti i Aedes albopictus. Amb febre i dolor articular intens i persistent.
• Virus de la febre groga, en entorns urbans, transmès per Aedes aegypti. Pot provocar icterícia i fallada hepàtica; existeix una vacuna efectiva.
• Virus del Nil Occidental, transmès per Culex spp. Normalment asimptomàtica. En casos greus provoca encefalitis o meningitis.

Malalties parasitàries com:

• Malària o paludisme, causada per Plasmodium spp. I transmesa per Anopheles spp. Amb febres periòdiques, anèmia. Una de les principals causes de mortalitat infecciosa mundial.
• Filariosi limfàtica (elefantiasi), causada per Wuchereria bancrofti o Brugia spp. Transmesa per Culex, Anopheles i Aedes. Provoca una inflamació crònica i greus deformacions dels membres.

Altres malalties com:

• Virus de l’encefalitis japonesa, transmès per Culex spp. Amb greu afectació neurològica; existeix una vacuna efectiva.
• Virus Rift Valley, transmès per diversos mosquits. Afecta humans i bestiar i pot causar hemorràgies.

Els mosquits del gènere Aedes són especialment rellevants en zones urbanes i mediterrànies. Anopheles és essencial en la transmissió de la malària.

El canvi climàtic i la globalització estan ampliant l’àrea de distribució d’aquestes malalties, incloent-hi el sud d’Europa.

A Catalunya, a més dels mosquits, hi ha diversos animals vectors amb importància sanitària real o potencial. Els principals són artròpodes hematòfags (que s’alimenten de sang), capaços de transmetre bacteris, virus o paràsits.

El grup més important és el de les paparres (Ixodidae) que poden transmetre les següents malalties:

• Malaltia de Lyme, causada per Borrelia burgdorferi i transmesa per Ixodes ricinus. Malaltia associada a zones forestals humides (Prepirineu, Pirineu, Montseny).
• Febre botonosa mediterrània, causada per Rickettsia conorii i transmesa per Rhipicephalus sanguineus (la paparra del gos). Malaltia molt vinculada a ambients periurbans i domèstics.
• Anaplasmosi (ehrlichiosi), causada pel bacteri Anaplasma phagocytophilum (anteriorment Ehrlichia phagocytophila) i transmesa per Ixodes i Rhipicephalus.

L’augment de la fauna salvatge (cérvols i senglars) i l’emergència climàtica provoquen que siguin malalties emergents i sovint mal diagnosticades.

Altra grup important és el dels flebotoms (mosques de la sorra), com Phlebotomus perniciosus i P. Ariasi, presents a Catalunya de fa dècades, que transmeten la Leishmaniosi, malaltia causada per Leishmania infantum. El gos és el principal afectat i el reservori, però la malaltia afecta també als afecta humans. Freqüent en zones rurals, mediterrànies i periurbanes.

També les puces, que han transmès malalties històriques devastadores, com la pesta, causada per Yersinia pestis. També la rickettsiosis (tifus murí), causada per Rickettsia typhi. Actualment, amb una baixa prevalença però no nul·la, sobretot associada a animals domèstics o rosegadors.

O les mosques (mecàniques), que no solen transmetre patògens per via biològica, però sí mecànicament poden transmetre bacteris patògens com: Salmonella, Shigella o E. coli. Importants vectors en seguretat alimentària i explotacions ramaderes.

I també els polls, que poden transmetre el tifus epidèmic, causat per Rickettsia prowazekii, i la febre recurrent. Malalties associades a situacions extremes (guerra, exclusió social severa) i actualment molt rares a Catalunya.

Altres vectors potencials de menor rellevància són els àcars i les xinxes.

El mosquit tigre (Aedes albopictus)

Originari del sud-est asiàtic (selves tropicals i subtropicals). Espècie altament invasora, associada a ambients humanitzats. A Catalunya es detecta per primer cop l’any 2004 a Sant Cugat del Vallès (Barcelona). Molt probablement va arribar-hi pel comerç internacional de neumàtics usats i/o en plantes ornamentals, com el bambú de la sort (Dracaena braunii).

La seva expansió territorial va ser molt ràpida. Inicialment per la franja litoral i zones urbanes i periurbanes. Actualment establert a gran part del territori gràcies al clima mediterrani, la gran densitat urbana, l’abundància de petits focus d’aigua i la gran mobilitat de la població (s’ha constatat que el mosquit ha après a viatjar dins els vehicles).

Característiques morfològiques i fisiològiques

• És de mida petita (5–10 mm).
• De color negre amb ratlles blanques molt contrastades.
• Un dels seus trets distintius és una línia blanca longitudinal al tòrax.
• La seva activitat és diürna, amb pics al matí i capvespre.
• Té una picada agressiva, sovint a cames i turmells. Capaç de provocar inflamació i dolor intens
• S’adapta ràpidament als ambients urbans.
• Una característica clau per a la seva persistència i dispersió és que presenten diapausa reproductiva. Els ous són resistents a la dessecació.

Cicle biològic

El cicle biològic complert té una durada de 7-10 dies (segons que la temperatura sigui més o menys favorable) i consta de quatre fases principals:

1. Fase d’ou. Dipositat a parets de recipients amb aigua. En cas de dessecació, l’ou pot resistir setmanes o mesos (diapausa) fins a quedar completament coberts d’aigua.
2. Fase de larva aquàtica en recipients o petits tolls d’aigua estancada.
3. Fase de pupa de transició aquàtica. Formació de les ales.
4. Fase d'imago (insecte adult). La femella necessita sang per poder produir entre 80-200 ous. La meitat dels quals seran femelles i generaran més de 3000 mosquits més en uns set dies.

Malalties que pot transmetre

És un vector competent (sobretot si hi ha casos importats ^[2]) de:

Dengue

El dengue és una malaltia infecciosa vírica causada pel virus del dengue, un flavivirus que es transmet principalment a través de la picada de mosquits del gènere Aedes, sobretot Aedes aegypti i Aedes albopictus. És una de les arbovirosis més esteses del món, amb centenars de milions d’infeccions anuals, especialment a regions tropicals i subtropicals. L’OMS considera que cada any es produeixen entre 100 i 400 milions d’infeccions al món. El 2 de juny de 2025, s’havien notificat 36 casos de dengue a Catalunya. A Catalunya, el primer cas de dengue autòcton es va detectar el 2018, seguit d’un segon cas el 2019, mentre que el 2023 es van notificar tres casos confirmats. L’any 2024 es varen detectar vuit casos confirmats de dengue autòcton en una zona del municipi de Vilaseca (Tarragona) i un total de 262 casos importats a Catalunya.

Després d’un període d’incubació d’entre 4 i 10 dies, la malaltia sol començar de manera sobtada amb febre alta, mal de cap intens, dolor darrere els ulls, dolors musculars i articulars i, sovint, una erupció cutània. En la majoria de casos el dengue s’ auto-limita, però en algunes persones pot evolucionar cap a formes greus, com el dengue hemorràgic, amb risc d’hemorràgies internes, xoc i, en absència de tractament adequat, mort.

La transmissió directa entre persones no ha estat demostrada. Es dona predominantment a les zones urbanes i periurbanes.

No existeix un tractament antiviral específic, i l’atenció mèdica se centra en el control dels símptomes i la prevenció de complicacions. La prevenció és, per tant, fonamental i es basa principalment en el control dels mosquits vectors, eliminant els punts d’aigua estancada on es reprodueixen, i en la protecció personal davant les picades. En un context de canvi climàtic i globalització, el dengue representa un repte creixent també per a regions com la Mediterrània.

A finals de 2015 i principis de 2016 es va aprovar a diferents països l’ús de la primera vacuna contra el dengue (Dengvaxia – CYD-TDV) per a persones de 9 a 45 anys residents a zones endèmiques.

Posteriorment, s’ha aprovat la comercialització d’una nova vacuna contra el dengue (QDENGA®) disponible a Espanya per a la prevenció de la malaltia a partir dels 4 anys.

Chikungunya

El chikungunya és una malaltia infecciosa vírica causada pel virus chikungunya, un alfavirus que es transmet principalment mitjançant la picada de mosquits del gènere Aedes, especialment Aedes aegypti, Aedes albopictus i Aedes polynesiensis. Originària d’Àfrica i del sud-est asiàtic, aquesta malaltia s’ha expandit les darreres dècades a altres regions del món, inclosa la conca mediterrània, afavorida per la presència del mosquit tigre i la mobilitat humana.

El període d’incubació sol ser curt, d’entre 2 i 7 dies, i l’inici de la malaltia és brusc, amb febre elevada, mal de cap, cansament i, sobretot, dolors articulars molt intensos, que afecten mans, peus i altres articulacions. Aquest dolor, que dona nom a la malaltia (en llengua makonde significa “allò que doblega”), pot persistir setmanes o mesos, i en alguns casos esdevé crònic, amb un impacte important en la qualitat de vida.

El virus es pot trobar a la sang de les persones des del dia inicial del contagi fins als deu dies posteriors. La màxima transmissibilitat és fins a 5-7 dies posteriors al contagi.

No hi ha un tractament antiviral específic, i el maneig clínic és simptomàtic, basat en el repòs, la hidratació i els analgèsics. La prevenció es fonamenta en evitar la picada del mosquit i en la reducció dels focus de cria, especialment en entorns urbans. Com el dengue, el chikungunya constitueix un repte emergent de salut pública en zones on el vector ja està establert.

La transmissió directa entre persones no està demostrada, i tampoc hi ha evidència de transmissió de la mare al nadó durant la gestació, però sí en el període perinatal (aproximadament entre els 4 i els 10 dies anteriors al part).

El reservori natural del virus, és a dir, l’hoste que l’allotja i que actua com a font d’infecció per a altres animals, a l’Àfrica (cicle selvàtic), són els micos; en canvi, no hi ha evidència de l’existència d’un cicle de transmissió similar a l’Àsia, per exemple.

Durant els períodes epidèmics, els humans són el principal reservori del virus. En els períodes inter-epidèmics, s’ha vist que hi poden haver altres vertebrats implicats, inclosos primats, rosegadors, aus i altres petits mamífers.

Zika

El zika és una malaltia infecciosa vírica causada pel virus Zika, un flavivirus que es transmet principalment per la picada de mosquits del gènere Aedes, sobretot Aedes aegypti i Aedes albopictus. Identificat inicialment a l’Àfrica, el virus va adquirir rellevància mundial a partir de grans brots a Amèrica i el Pacífic durant la dècada del 2010, fet que va evidenciar el seu potencial impacte en la salut pública.

Va ser descobert l’any 1952 a Uganda i la República Unida de Tanzània, però no va generar preocupació fins l’epidèmia del 2015 a l’Amèrica Llatina.

En la majoria de casos, la infecció per zika és lleu o asimptomàtica. Quan es manifesten símptomes, solen incloure febre moderada, erupció cutània, conjuntivitis, mal de cap i dolors articulars i musculars. Tot i aquest curs generalment benigne, el zika és especialment preocupant pels seus efectes neurològics, ja que la infecció durant l’embaràs pot provocar malformacions congènites greus, com la microcefàlia, i altres alteracions del desenvolupament fetal. També s’ha associat a complicacions neurològiques en adults, com la síndrome de Guillain-Barré.

No existeix un tractament específic ni una vacuna d’ús generalitzat, de manera que la prevenció es basa sobretot en el control dels mosquits vectors i en la protecció individual davant les picades, especialment en dones embarassades. En un context d’expansió d’Aedes albopictus i de mobilitat global, el zika representa un risc potencial emergent també en regions mediterrànies.

Febre groga

És una malaltia teòrica a Europa. La febre groga és una malaltia infecciosa vírica causada pel virus de la febre groga, un flavivirus que es transmet mitjançant la picada de mosquits del gènere Aedes, especialment Aedes aegypti, tant en cicles urbans com selvàtics. La transmissió directa entre persones no ha estat demostrada. És endèmica de regions tropicals d’Àfrica i Amèrica del Sud, on continua sent un problema greu de salut pública.

Després d’un període d’incubació d’entre 3 i 6 dies, la malaltia s’inicia de forma sobtada amb febre alta, calfreds, mal de cap intens, dolors musculars i nàusees. En molts casos l’evolució és favorable, però una part dels pacients entra en una fase tòxica caracteritzada per icterícia (augment de la bilirubina en sang) —que dona nom a la malaltia—, hemorràgies, afectació hepàtica i renal, i una elevada mortalitat.

No existeix un tractament antiviral específic, i l’atenció mèdica és de suport. La febre groga és, però, una de les poques malalties transmeses per mosquits per a les quals hi ha una vacuna molt efectiva, que proporciona protecció duradora. La prevenció es basa en la vacunació en zones de risc i en el control dels mosquits vectors. En un context de globalització i canvi climàtic, la febre groga continua sent una amenaça potencial en àrees on el vector és present. Especialment en les zones tropicals de l’Àfrica i Amèrica Llatina.

Segons l’OMS, es produeixen uns 200.000 casos de febre groga al món, prop de 30.000 dels quals són mortals.

Virus del Nil Occidental

Malaltia potencial a Europa. El virus del Nil Occidental és un virus d’origen zoonòtic pertanyent al gènere Flavivirus, que es transmet principalment mitjançant la picada de mosquits del gènere Culex —principalment Culex pipiens, el mosquit comú—. El seu cicle natural implica sobretot aus, que actuen com a reservori primari, mentre que els humans i els cavalls són hostes accidentals i no contribueixen habitualment a la transmissió del virus.

La majoria de les infeccions humanes són asimptomàtiques o lleus. Quan apareixen símptomes, solen incloure febre moderada, mal de cap, cansament, dolors musculars i, en alguns casos, erupció cutània. Tanmateix, en una petita proporció de persones, especialment gent gran o amb el sistema immunitari debilitat, la infecció pot evolucionar cap a formes neuro-invasives greus, com encefalitis o meningitis, amb risc de seqüeles neurològiques o mort.

No hi ha un tractament antiviral específic ni una vacuna d’ús humà, de manera que l’atenció mèdica és simptomàtica. La prevenció se centra en el control dels mosquits, la vigilància epidemiològica i la protecció personal davant les picades. En els darrers anys, la detecció de casos a diversos països europeus ha convertit el virus del Nil Occidental en un repte emergent de salut pública, també en regions mediterrànies.

És una malaltia de declaració obligatòria.

Precaucions a prendre

La principal mesura és eliminar els focus de cria. Buidar setmanalment plats de testos, galledes, joguines, cubells. Cobrir dipòsits i bidons. Canviar l’aigua de gerros cada 2–3 dies. Evitar aigua estancada a terrasses i patis.

Per a la protecció personal es recomana utilitzar repel·lents (DEET, icaridina, IR3535). Dur roba clara, màniga llarga i pantalons. Col·locar mosquiteres a finestres i portes. Utilitzar ventiladors, que en dificulten el vol del mosquit.

Com accions comunitàries i institucionals en destacaríem: La vigilància entomològica continuada; Una bona educació ambiental, amb forta implicació veïnal; La coordinació municipal complerta: urbanisme, medi ambient i salut.; Realitzar tractaments amb larvicides selectius quan cal, sense abusar d’insecticides.

També cal tenir en compte les eines que ens ofereix la ciència i la tecnologia: Sistemes de detecció precoç; Modelització de risc; Intervencions basades en dades; Nous productes biològics; Modificacions genètiques per al control vectorial; Altres.

El mosquit tigre es cria sobretot a casa nostra. El control més eficaç no és fumigar adults, sinó eliminar els petits punts d’aigua on es reprodueix.

Addicionalment, es recomana consultar al metge en cas de tenir símptomes persistents durant els quinze dies posteriors a tornar d’un viatge a una zona endèmica. A Catalunya, un centre de referència és L’Hospital Clínic de Barcelona.

Una app molt interessant és “MosquitoAlert”. És una app gratuïta que ens podem baixar al mòbil i que ens permet detectar la presència de mosquits adults. Permet fer una fotografia i enviar la informació de la ubicació, el que permet visualitzar un mapa de distribució i les principals zones de cria dels mosquits. Un equip d’entomòlegs verifica i classifica les fotografies rebudes i n’informa als usuaris. El mapa resultant de totes les informacions rebudes és públic i interactiu. Permet l’accés obert a dades històriques des de l’any 2017. L’app genera també models predictius de distribució i estacionalitat.

Les paparres

Les paparres són àcars que parasiten externament diversos mamífers, aus i rèptils —tant salvatges com domèstics— i també poden picar les persones. Són hematòfagues, és a dir, necessiten xuclar sang de la persona o animal per alimentar-se i completar el seu cicle biològic.

Hi ha més de 1.000 espècies descrites arreu del món. Es classifiquen en dos grups, segons la duresa de la cutícula o membrana que els revesteix el cos: les toves (família Argasidae) i les dures (família Ixodidae).

Les que poden afectar més les mascotes i l’ésser humà són les dures.

L’aspecte de les paparres varia segons l’espècie, l’estadi de desenvolupament (les larves poden ser tan petites com un cap d’agulla i les femelles adultes tan grans com una mongeta) i el grau d’alimentació (són més planes quan no s’han alimentat i més arrodonides quan l’abdomen és ple).

En general, les picades de les paparres no són perilloses i només provoquen una lesió local lleu. Tanmateix, en alguns casos, poden transmetre agents infecciosos mentre s’alimenten i causar malalties com:

• febre botonosa,
• malaltia de Lyme,
• febre recurrent, l’encefalitis transmesa per paparres,
• babesiosi,
• tularèmia,
• febre hemorràgica de Crimea-Congo, entre d’altres.

De paparres n’hi ha arreu del món. Són abundants a la vegetació rural i urbana. Habiten en animals silvestres, en entorns rurals. També s’associen a animals domèstics. Acostumen a buscar un lloc adequat en la vegetació i esperen fins que passi un possible hoste al qual accedeixen per contacte directe.

Un cop a l’hoste, busquen una zona adequada per picar i alimentar-se. Algunes espècies s’han adaptat a viure a l’interior dels caus dels seus hostes o en construccions humanes, com les granges, gosseres o els estables. Prefereixen les temperatures càlides i la humitat, per això estan més actives des de la primavera fins a la tardor, sobretot a l’estiu.

Cicle biològic

El cicle biològic de les paparres és complex i pot durar entre 1 i 3 anys, segons l’espècie i les condicions ambientals (temperatura, humitat i disponibilitat d’hostes). Consta de quatre fases principals.

1. Ou. La femella adulta, després d’haver-se alimentat de sang, cau a terra. Diposita centenars o milers d’ous al sòl o entre la vegetació. Dels ous no emergeix directament l’adult, sinó la larva.
2. Larva. Té sis potes (a diferència de les fases posteriors). És molt petita, gairebé microscòpica. Necessita fer una primera presa de sang (normalment de petits vertebrats com rosegadors o aus). Un cop alimentada, cau al sòl i fa la muda.
3. Nimfa. Ja presenta vuit potes. Torna a pujar a la vegetació i espera un nou hoste (mamífers mitjans, aus o humans). Després d’una segona presa de sang, es desprèn de l’hoste i muda de nou. Les nimfes són especialment rellevants en la transmissió de malalties perquè són difícils de detectar.
4. Adult. La paparra adulta (mascle i femella) busca un gran mamífer (cérvols, bestiar, gossos o humans). La femella s’alimenta intensament de sang. Té lloc la fecundació i, posteriorment, la femella diposita els ous, tancant-se el cicle.

Cada fase del cicle necessita una presa de sang per continuar el desenvolupament. Les paparres passen la major part de la vida al medi natural, no sobre l’hoste. Prefereixen ambients humits i temperatures suaus. Són més actives de primavera a tardor.

El risc de transmissió de patògens és gran perquè una mateixa paparra pot alimentar-se de diferents hostes al llarg de la seva vida, acumulant i transmetent agents infecciosos.

Mesures preventives

Abans i durant l’activitat a la natura:

• Portar roba adequada: pantalons llargs, màniga llarga i roba clara (facilita veure les paparres).
• Ficar els baixos dels pantalons dins els mitjons o les botes.
• Evitar caminar fora dels camins senyalitzats i el contacte amb herba alta, matolls i sotabosc.
• Utilitzar repel·lents a la pell exposada (DEET, icaridina o IR3535) i, si cal, tractar la roba amb permetrina.

Després de l’activitat:

• Revisar tot el cos amb atenció: cuir cabellut, darrere les orelles, aixelles, engonals, darrere els genolls i el melic.
• Dutxar-se tan aviat com sigui possible (preferentment dins les primeres 2 hores).
• Canviar-se de roba i rentar-la a alta temperatura (≥ 60 °C).
• Revisar també infants i mascotes.

Si es detecta una paparra enganxada:

• Retirar-la immediatament amb unes pinces fines, agafant-la el més a prop possible de la pell i estirant recte i suaument, sense girar.
• No aplicar alcohol, oli, vaselina ni calor abans de retirar-la.
• Desinfectar la zona amb aigua i sabó o antisèptic.
• Anotar la data de la picada i vigilar símptomes durant les setmanes següents (febre, erupció, malestar).

Prevenció a l’entorn:

• Mantenir jardins i patis amb herba baixa.
• Evitar l’acumulació de fulles seques i matolls.
• Usar tractaments antiparasitaris regulars en gossos i altres animals domèstics.

El risc d’infecció augmenta com més temps està la paparra adherida a la pell; la detecció i retirada precoç són essencials per prevenir la transmissió de malalties.

Malalties que poden transmetre

Malaltia de Lyme

La malaltia de Lyme és una infecció bacteriana causada principalment per Borrelia burgdorferi i transmesa a les persones mitjançant la picada de paparres dures, especialment Ixodes ricinus a Europa. Es tracta de la malaltia transmesa per vectors més freqüent a les regions temperades de l’hemisferi nord, i la seva incidència ha augmentat en els darrers anys, també en zones del nord i centre de la península Ibèrica.

La transmissió sol produir-se quan la paparra roman adherida a la pell durant diverses hores, generalment més de 24, fet que facilita el pas del bacteri a l’organisme humà. Un dels primers signes característics és l’eritema migratori, una taca vermella que s’expandeix progressivament al voltant del lloc de la picada, sovint sense dolor ni picor. En aquesta fase inicial també poden aparèixer símptomes generals com febre, cansament, mal de cap i dolors musculars.

Si no es tracta adequadament, la infecció pot progressar cap a fases més avançades i afectar articulacions, sistema nerviós i cor, provocant artritis recurrent, alteracions neurològiques i trastorns cardíacs. El diagnòstic es basa en la valoració clínica i, en determinats casos, en proves serològiques. El tractament amb antibiòtics és generalment efectiu, especialment si s’inicia de manera precoç.

Febre botonosa mediterrània

La febre botonosa mediterrània és una malaltia infecciosa bacteriana causada per Rickettsia conorii, que es transmet principalment a través de la picada de la paparra del gos (Rhipicephalus sanguineus). És una malaltia pròpia de les regions mediterrànies i es presenta amb una certa regularitat a Catalunya, sobretot durant els mesos càlids, quan l’activitat de les paparres és més elevada.

Després d’un període d’incubació d’uns 5 a 7 dies, la malaltia sol començar de manera sobtada amb febre alta, mal de cap intens, cansament i dolors musculars. Un signe característic és l’aparició d’una lesió fosca al lloc de la picada, anomenada taca negra o botó d’inoculació, causada per la necrosi local de la pell. Al cap de pocs dies, pot aparèixer una erupció cutània generalitzada, sovint amb taques petites que poden afectar també palmells de les mans i plantes dels peus.

En la majoria dels casos, la febre botonosa mediterrània evoluciona de manera lleu o moderada, però en persones grans, amb malalties prèvies o immunodeprimides pot donar lloc a complicacions greus, com afectació neurològica, renal o respiratòria. El diagnòstic és principalment clínic i el tractament antibiòtic, especialment amb doxiciclina, és molt efectiu si s’inicia de forma precoç.

La prevenció es basa en evitar el contacte amb paparres, protegir adequadament les mascotes, revisar el cos després d’activitats a l’aire lliure i mantenir una correcta higiene i control dels animals domèstics. Un reconeixement ràpid dels símptomes permet un bon pronòstic en la majoria dels casos.

Anaplasmosi

L’anaplasmosi humana és una malaltia infecciosa bacteriana causada principalment per Anaplasma phagocytophilum, un bacteri intracel·lular que es transmet a les persones mitjançant la picada de paparres del gènere Ixodes, les mateixes que poden transmetre la malaltia de Lyme. És una infecció emergent a diverses regions d’Europa, incloses algunes zones del nord i centre de la península Ibèrica, sovint associada a ambients forestals.

El període d’incubació sol ser d’entre 5 i 14 dies. La malaltia acostuma a començar de manera sobtada amb febre alta, calfreds, mal de cap intens, cansament marcat i dolors musculars. A diferència d’altres malalties transmeses per paparres, les manifestacions cutànies són poc freqüents, fet que pot dificultar el diagnòstic inicial. En les analítiques de sang és habitual trobar alteracions hematològiques, com disminució de leucòcits i plaquetes.

En la majoria de casos, l’anaplasmosi evoluciona de forma lleu o moderada, però en persones grans, immunodeprimides o amb malalties cròniques pot provocar complicacions greus, com insuficiència respiratòria, alteracions neurològiques o fallada multiorgànica. El diagnòstic es basa en la sospita clínica, la història d’exposició a paparres i proves de laboratori específiques. El tractament amb antibiòtics, especialment doxiciclina, és molt eficaç si s’administra de manera precoç.

La prevenció es fonamenta en evitar les picades de paparres mitjançant mesures de protecció personal, revisió acurada del cos després d’activitats a la natura i retirada ràpida de la paparra. Un diagnòstic i tractament precoços garanteixen, en general, un bon pronòstic.

Els flebotoms

Els flebotoms són insectes dípters molt petits (2–4 mm), coneguts popularment com a mosques de la sorra. A Catalunya pertanyen principalment al gènere Phlebotomus i tenen una gran importància sanitària perquè poden actuar com a vectors de malalties, especialment la leishmaniosi.

Es caracteritzen per tenir el cos i les ales cobertes de pèls, un vol curt i silenciós i una activitat sobretot crepuscular i nocturna. Durant el dia s’amaguen en llocs foscos i humits, com esquerdes de murs, caus d’animals, coberts, granges o soterranis. Només les femelles piquen, ja que necessiten sang per al desenvolupament dels ous.

El cicle biològic inclou les fases d’ou, larva, pupa i adult. Les larves no són aquàtiques, sinó que es desenvolupen en sòls rics en matèria orgànica, com fullaraca, fems o terra humida protegida de la llum solar. Aquest fet fa que els flebotoms estiguin sovint associats a entorns rurals i periurbans.

La malaltia més rellevant que transmeten és la leishmaniosi, causada pel protozou Leishmania infantum. El gos n’és el principal reservori, però els humans també poden resultar infectats.

La prevenció es basa en reduir els refugis dels flebotoms, protegir els animals domèstics (collars i repel·lents), utilitzar mosquiteres i repel·lents personals, i evitar l’exposició a l’exterior durant les hores de màxima activitat. Tot i la seva petita mida, els flebotoms representen un vector clau en la salut pública mediterrània.

La leishmaniosi

La leishmaniosi és una malaltia infecciosa parasitària causada per protozous del gènere Leishmania i transmesa a través de la picada de flebotoms (mosques de la sorra), principalment del gènere Phlebotomus a la conca mediterrània. És una malaltia endèmica a Catalunya, present tant en animals com en humans, amb una clara importància sanitària i veterinària.

El reservori principal del paràsit és el gos, tot i que altres mamífers també poden actuar com a hostes. Els humans s’infecten de manera accidental quan són picats per una femella de flebotom infectada. Després d’un període d’incubació variable, la malaltia pot manifestar-se de diferents formes. La més freqüent al nostre entorn és la leishmaniosi cutània, que provoca lesions a la pell que poden ulcerar-se. La forma més greu és la leishmaniosi visceral, que afecta òrgans interns com el fetge, la melsa i la medul·la òssia, i pot causar febre persistent, pèrdua de pes, anèmia i augment del volum abdominal.

El diagnòstic es basa en l’avaluació clínica i en proves de laboratori específiques, i el tractament requereix fàrmacs antiparasitaris, sovint administrats sota control mèdic especialitzat. Sense tractament, les formes greus poden ser potencialment mortals.

La prevenció és fonamental i se centra en el control del vector, la protecció dels gossos mitjançant collars insecticides o vacunes, la reducció dels refugis dels flebotoms i la protecció personal davant les picades. La leishmaniosi exemplifica la importància de la salut pública integrada, en què la salut humana, animal i ambiental estan estretament relacionades.

Jordi Coll Vera - 2026